dimarts, 6 de febrer de 2018

05/02/2018. Jordi Creus. Separació de poders. Després de veure com són capaços de contorsionar i doblegar la justícia per tipificar com a rebel·lió actes eminentment pacífics i democràtics, crec que tenim tots els arguments per proclamar que la sagrada unitat d’Espanya passa a davant de qualsevol consideració democràtica. És allò que hem sentit de la llei davant de la convivència [Zoido]. O, dit en unes altres paraules, emprades ja en aquestes mateixes pàgines fa uns anys (hi ha coses que no canvien), la separació de poders és una pel·lícula en blanc-i-negre protagonitzada per Paco Martínez Soria. I a l’edició d’ahir de Gran Hermano, l’eliminat de la setmana ha estat Montesquieu. Curiós funcionament el d’un estat que es proclama democràtic i que des de fa quatre dècades és incapaç d’aprovar l’assignatura de la divisió de poders. Quan un ministre de justícia té la gosadia d’avançar davant de la premsa les properes resolucions judicials d’un determinat cas, el problema s’accentua. I la pregunta inevitable és: com sap el mencionat ministre allò que decidiran els jutges amb mesos d’antelació? I la pregunta inevitable és: com sap el mencionat ministre allò que decidiran els jutges amb mesos d’antelació?

Benvolguts,

Avui el jutge Llarena ha anunciat que en Jordi Sánchez continuarà a la presó (in aeternum?). I en aquest magnífic article d’ahir en Jordi Creus explica el perquè, basant-se en què és (o què no és) la Separació de poders. Allò que va plasmar sobre paper un il·lustrat de nom Montesquieu el 1748

Ja hem explicat molts cops què era la Il·lustració, què era el Segle de les Llums, què era L'esperit de les Lleis, qui era Montesquieu i què era la Separació de Poders. Vegem, segons els nostres ninotaires què és la Separació de Poders:

També hem explicat com el règim absolutista borbònic va considerar que la Il·lustració no era convenient pels pobles peninsulars (la casta s’hauria quedat sense ma d’obra barata), no era convenient perquè un poble il·lustrat (l’any 1936 la meitat dels espanyols del sud eren analfabets) podria fer una Revolució (al 1936, malgrat tot, eren prou madurs per a iniciar una Revolució Agrària i per això un dels motius per l’alzamiento franquista fou el de privar el poble del centre i el sud de la península d’organitzar-se i fer la Revolució). I no hi ha hagut mai ni Revolució francesa ni Revolució Agrària a Espanya. Sí que hi va haver i hi ha una Revolució Industrial a Euskadi i a Catalunya, però és que les condicions socials en aquests territoris eren molt diferents dels de Castella i Andalusia.

Hi ha un pensament molt punyent de l’economista català Alfons Duran-Pich que fa:

Es interesante señalar que sólo las naciones con raíces históricas que incluyan el comercio, las artes y los oficios, el capitalismo primitivo de carácter mercantil, la revolución industrial, la acumulación de capital, la creación y solidificación de una burguesía ilustrada, los ateneos obreros, las asociaciones cívicas, etc. se pueden permitir el lujo de tener una “sociedad civil”.

I fou per aquestes circumstàncies dels diferents pobles i territoris de la “pell de brau” que varen tenir evolucions diferents (i revolucions diferents).

La casta franquista, recordem que el franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma, va avortar i està avortant qualsevol revolució a Espanya.

La Revolució segons la casta, no era convenient per a aquells països que romanien des de sempre subjugats per la pròpia casta.

Com deia Salvador Espriu en l’Assaig de Càntic en el temple  les revolucions i els seus beneficis i les seves conseqüències eren pels pobles del nord enllà:

nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

I el poema continua explicant que el poeta se n’hauria volgut anar cap el nord enllà, però acabava dient que es quedaria aquí fins a la mort, perquè estimava la seva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria:
  
ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

En Jordi Creus conclou amb aquest paràgraf:

Després de veure com són capaços de contorsionar i doblegar la justícia per tipificar com a rebel·lió actes eminentment pacífics i democràtics, crec que tenim tots els arguments per proclamar que la sagrada unitat d’Espanya passa a davant de qualsevol consideració democràtica. És allò que hem sentit de la llei davant de la convivència [Zoido]. O, dit en unes altres paraules, emprades ja en aquestes mateixes pàgines [El PuntAvui] fa uns anys (hi ha coses que no canvien), la separació de poders és una pel·lícula en blanc-i-negre protagonitzada per Paco Martínez Soria. I a l’edició d’ahir de Gran Hermano, l’eliminat de la setmana ha estat Montesquieu.

Vegem per seguir la pel·lícula en blanc i negre un NODO molt escaient que confirma tot el que hem explicat fins ara:

I ara vegem l’article complet d’en Jordi Creus:


5 febrer 2018 2.00 h

KEEP CALM

Separació de poders

Jordi Creus

I la pregunta inevitable és: com sap el mencionat ministre allò que decidiran els jutges amb mesos d’antelació?

Curiós funcionament el d’un estat que es proclama democràtic i que des de fa quatre dècades és incapaç d’aprovar l’assignatura de la divisió de poders.

Però anem al present: quan un jutge es permet fer valoracions polítiques per imposar una determinada mesura, és un símptoma clar de la persistència de l’anomalia. Un símptoma que permet endevinar que, en realitat, un d’aquests poders que haurien de ser independents en qualsevol sistema dit democràtic està supeditat a un altre.

Quan un ministre de justícia té la gosadia d’avançar davant de la premsa les properes resolucions judicials d’un determinat cas, el problema s’accentua. I la pregunta inevitable és: com sap el mencionat ministre allò que decidiran els jutges amb mesos d’antelació?

·         O aquest home és un expert en el camp de la telepatia precognitiva (aquella que diuen que permet a determinada gent avançar els esdeveniments que es produiran amb posterioritat)
·         O la separació de poders a Espanya es tan inexistent com ho era la pornografia a l’Albània del comunista Enver Hoxha.

Després de tot això que relato, després d’haver sentit tota una vicepresidenta del govern gallejar que qui va tancar a la presó Oriol Junqueras no va ser un jutge, sinó directament Mariano Rajoy.

Després de veure com són capaços de contorsionar i doblegar la justícia per tipificar com a rebel·lió actes eminentment pacífics i democràtics, crec que tenim tots els arguments per proclamar que la sagrada unitat d’Espanya passa a davant de qualsevol consideració democràtica. És allò que hem sentit de la llei davant de la convivència. O, dit en unes altres paraules, emprades ja en aquestes mateixes pàgines fa uns anys (hi ha coses que no canvien), La separació de poders és una pel·lícula en blanc-i-negre protagonitzada per Paco Martínez Soria. I a l’edició d’ahir de Gran Hermano, l’eliminat de la setmana ha estat Montesquieu. Es queden a la casa Belén Esteban, Cañita Brava i Paquirrín.

Jordi Creus


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada