dimecres, 30 de novembre del 2011

La disposició addicional tercera


Benvolguts,
Mira si són enzes els del govern de Catalunya!
En l’Avui d’avui hi surt aquesta notícia:
Odel A.-Etxearte. El govern alerta que tindrà un dèficit disparat si ZP no paga
·         Homs avisa que la Generalitat no ha cobrat encara els 750 milions "pactats" per la disposició addicional tercera i els necessita per ajustar-se al 2,6% del PIB
·         Encara veu incerteses sobre els ingressos per tancar el pressupost
Al govern li falten 750 milions per ajustar el dèficit al 2,6% del PIB a finals d'any. El portaveu de l'executiu, Francesc Homs, va avisar que la Generalitat encara no ha cobrat la partida corresponent a la disposició addicional tercera de l'Estatut, en concepte d'inversions en infraestructures. Homs va remarcar que, si no s'ingressen aquests diners, la Generalitat no podrà complir el llistó de dèficit que s'havia autoimposat i, de fet, que ja era molt menys exigent del que havia fixat l'Estat, en l'1,3%. El govern d'Artur Mas sempre ha considerat inassumible arribar-hi aquest any, tenint en compte que el tripartit va deixar un forat del 4,2%. Però l'impagament dels 750 milions podria disparar el 2,6% salomònic del conseller Andreu Mas-Colell.
Homs va redoblar ahir la pressió sobre un govern que “fa les maletes” i es disposa a abandonar La Moncloa sense desemborsar “el que ha de pagar”. El paquet corresponent a la disposició addicional tercera estava compromès des de fa poc menys d'un any. José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas van tancar la xifra en la primera reunió que van tenir després de la investidura com a president de la Generalitat del líder de CiU, el febrer. Al juliol, va ser ratificada per la comissió bilateral Estat-Generalitat. Però a hores d'ara els 750 milions encara no han arribat, en un moment especialment delicat per a un Estat que es troba sota vigilància europea per la crisi del deute.

Regirant l’hemeroteca he trobat aquest article, que ens demostra que el govern navega en mar tèrbol i sense vent. Ni memòria:
Avís d’ERC, d’una concisió admirable:
05/01/11
El portaveu nacional d’Esquera, Ignasi Llorente, ha aplaudit ‘la determinació i fermesa’ del govern i concretament de la conselleria del senyor Recoder a l'exigir al govern de l’Estat que inverteixi a Catalunya allò que li correspon pel seu pes econòmic i demogràfic, però ha recordat que ‘la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ja es va pronunciar sobre aquest tema’. Segons Llorente, l’anunci de Recoder demostra que ‘hi ha qui encara no ha entès les conseqüències d’aquesta sentència ni que aquesta marca un abans i un després’.
Llorente ha recordat que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut declara que ‘la disposició addicional tercera no és vinculant, per tant no es pot exigir a cap govern que la compleixi’. En aquest sentit, Llorente ha considerat que plantejar que en cas d’incompliment per part del govern espanyol es recorrerà al TC ‘és demanar-li a un tribunal que es pronunciï sobre allò que ja es va pronunciar.

Sembla que després d’aquest article del 5 de gener, ZP i Mas es van reunir i acordar quelcom i al juliol va ser ratificat l’acord per la Comissió bilateral. Tanmateix a un govern nacionalista espanyol mentider no li costarà gaire dir que “de lo disho no hay na”, igual que han trigat un any a donar el permís a l’aeroport d’Alguaire per admetre avions de fora de l’Espai Schengen, amb el que s’ha perdut tota l’expedició provinent de Rússia. I al nou govern espanyol de Rajoy no li ha costat gaire fer dir a un altre cínic com Fernández Díez respecte als 1450 M€ que “anticipar la liquidació ni en broma...”
Per tant ja ho sabeu, enzes, més que enzes, si l’Estatut ribotat diu que ‘la disposició addicional tercera no és vinculant” és que no és vinculant (y lo que no pué sé, no pué sé, y ademá e imposible, que diria El Jueves!), no sé què preteneu fer veure que demaneu, de genollons evidentment!
I si els 750 milions eren "pactats" i mireu com estem també us podeu pintar a l'oli el "pacte fiscal", ja que per pactar, tal com ha succeit en aquest cas cal que siguin dos i que es posin d'acord i el PP té majoria absoluta, no necessita a CiU per una punyetera merda i a més com a bon nacionalista espanyol fa trampa si això va a favor d'Espanya i en contra de Catalunya!
I el cas és per tant que:
S’us continuaran pixant a la boca com sempre, pallussos!

Joan A. Forès
Reflexions

30/11/11. Salgado diu que Espanya no necessita recórrer al fons de rescat ja que es finança ella mateixa

Benvolguts,
En l’Avui d’avui en un article de l’Albert Segura l’Elena Salgado, ministra d’economia, s’explica respecte al finançament, al dèficit, al deute i a les emissions de bons. Vegem-ne uns tasts:
Salgado descarta rebre ajuda perquè l'Estat “ja es finança ell mateix” (???)
Elena Salgado es va acomiadar ahir dels seus homòlegs de la zona euro celebrant que l'Estat espanyol no necessita recórrer al fons de rescat perquè “ja es finança pels seus propis mitjans i raonablement bé, ateses les circumstàncies”.
El deute espanyol, en qualsevol cas, tot i el 6,4% que pagava ahir per col·locar els bons a deu anys, no necessitarà els avals d'aquest fons ampliat, segons Salgado: “S'ha de disposar de tallafocs, però tots els països hem de fer els esforços i mirar de tirar endavant pels nostres propis mitjans”, va defensar.

Suposo que teniu clar que els nostres propis mitjans són la mamella catalana!
 A veure:
Tal com diu en Rajoy, Espanya no podria viure sense Catalunya (i Madrid). I està clar que la principal economia espanyola és la catalana, és la que encara crea més riquesa…
I d’aquí en mama tothom.
De tal forma que Catalunya queda eixorca en el rànquing de riquesa de les CCAA en la posició 13!
I com s’atreveixen a dir: que descarten rebre ajuda perquè l'Estat “ja es finança ell mateix”?
Doncs molt fàcil. Vegem els gràfics adjunts:


Els ingressos d’Espanya venen dels impostos que paguen els espanyols cada any, als que s’afegeixen els ajuts de la UE dels darrers 25 anys i els provinents de l’espoli fiscal de Catalunya (diners que han sigut pagats a l’estat en impostos i que no tornen en forma de serveis en general), des de sempre i per sempre...
Espanya, des de sempre però aquí només hi ha reflectit des de l’any 86, xucla de Catalunya cada cop més. En el gràfic es veu el finançament extra i de franc que Espanya va aconseguir dels fons de cohesió de la UE i de l’espoliació de Catalunya. Està agrupat en períodes de 4 anys i queda reflectit en vermell intens el que xucla de Catalunya, uns 19.000 M€ (gairebé 5.000 M€ per any) en el període 1986-1990 creixent fins a uns 91.000 M€ (més de 22.000 M€ per any) en el període 2006-2010. Paral·lelament ha estat rebent els fons de cohesió europeus, en ocre. Els fons europeus han anat creixent des del 1986 fins ara que s’estan acabant. El total rebut d’Europa en aquests anys ha sigut de 129.892 M€. El total espoliat a Catalunya ha sigut de 247.057 M€ (o sigui el doble que l’ajut europeu!).
En aquestes condicions, la ministra té el morro de dir públicament que l'Estat “ja es finança ell mateix”.
A part de la UE, qui finança Espanya?
Vegem un altre gràfic:

Aquí es veu que les comunitats que paguen més del que reben són majoritàriament Madrid, els Països catalans i el País basc, que contribueixen amb 55 M€ en total, i les que cobren més del que paguen són totes les altres que reben 44,5 M€.
El dèficit singular de Madrid és fictici, tal com explica el gràfic, encara que sempre els nacionalistes espanyols s’omplen la boca amb que Madrid paga més que Catalunya!
Per tant, amb què compta la Sra. Salgado o el seu successor per dir que l'Estat “ja es finança ell mateix”?
Fins ara han viscut dels ajuts europeus i dels Països Catalans. Ara que els ajuts europeus s’acaben i que no han servit per crear riquesa, sinó només per construir infraestructures inútils per tota l’Espanya profunda, però ni una a l’Espanya de l’Est, d’on trauran els diners?
De l’Espanya de l’est! Dels Països Catalans!
I molt més del que han espoliat fins ara...


Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 28 de novembre del 2011

28/11/11. La Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat

Benvolguts,
Després d’enviar-vos l’apunt anterior sobre “Pere Estasen”, m’he recordat que fa molt pocs dies el bon amic Jesús Portavella m’havia enviat un facsímil de dues pàgines sobre la Geografia de Francesc Flos i Calcat citada en l’article sobre Estasen, Punt 10:

En aquestes dues pàgines, que us adjunto, explica amb més detall que “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. Aquí explica que la discriminació és amb impostos personals i cadastrals, així com amb taxes d’importacions.
Llegiu-vos ho bé ja que també explica la manca d’inversions en infraestructures (us sona?)  i la manca de manteniment en monuments artístics i arqueològics a Catalunya, que segons diu es troben poc menys que abandonats comparat amb ports d’altres contrades, o amb el Teatro Real i l’Hipòdrom de Madrid que l’estat finança amb donatius i subvencions ...(us sona?)
També explica el greuge dels catalans davant els funcionaris espanyols que son enviats a Catalunya, fent omissió dels catalans que podrien fer les mateixes feines i que malgrat el deure que tindrien els forans d’emmotllar-se als usos i costums nostres, en fan befa com per a més escarni i vergonya. (us sona també?).

Realment ja havíem explicat altres vegades que els catalans estem sotmesos a la maledicció mítica dels deus contra  Sísif, o en versió moderna al “dia de la marmota”. En cada ocasió ens torna a succeir el mateix, i el mateix i el mateix, sigui en les invasions dels exèrcits espanyols, en les invasions més subtils, o no, de les forces d’ocupació espanyoles, dels bombardejos de les nostres ciutats per part dels espanyols, de les invasions gens subtils de funcionaris espanyols (capellans, bisbes, notaris, registradors de la propietat, funcionaris purs i simples d’aquells de “vuelva mañana”, empleats de ferrocarrils, jutges, fiscals, secretaris de jutjats i d’ajuntaments), així com de la imposició de lleis forasteres en lloc de les nostres i etc, etc, etc). I això a part d’altres invasions que no cal esmentar...
Aquí està explicat i documentat...
Quan direm prou?


Joan A. Forès
Reflexions

28/11/11. Pere Estasen, pare de la sociologia evolutiva

Benvolguts,
En l’edició de L’Econòmic del cap de setmana passat hi ha molts articles, tots aprofitables, d’entre ells:
·         Hi ha quatre articles sobre Pere Estasen i Cortada, el sociòleg evolucionista més important a l'Espanya de finals del segle XIX
·         Hi ha dos articles sobre com el PP va guanyar la contesa electoral sense baixar de l’autocar i sobretot sobre el mutisme de Rajoy (No sap què dir? No vol dir el que sap? Vol apretar a córrer? Espera ordres dels Mercozy?)
·         Hi ha tres articles sobre la crisi
·         Hi ha un article sobre R+D
Avui comentarem els articles sobre Pere Estasen, que considero d’una actualitat rabiosa, i deixarem els altres per més endavant...

Com a introducció trec del Bloc de Pasqual Bernat un petit assaig, molt ben fet sobre Pere Estasen:

El sociòleg evolucionista més important a l'Espanya de finals del segle XIX va ser Pere Estasen i Cortada (1855-1913), autor d'una sèrie d'articles (1876-1878) destinats a demostrar la naturalesa totalment evolutiva del desenvolupament social. Segons aquest autor, aquesta evolució és del tot  finalista, perquè les lleis de la naturalesa condueixen a una perfecció constant de totes les coses, incloent les lleis socials. El mecanisme que possibilita aquestes transformacions és la selecció, una llei natural que, segons Estasen, refusa l'irregular i inharmònic i que sosté allò bo i ho fa romandre.
El paper  que juga l'herència en l'evolució natural correspon en l'evolució social al dret, conjunt de preceptes amb els que les societats s'organitzen, d'acord amb unes coordenades morals concretes. D'altra banda, el dret es relaciona directament amb la lluita per l'existència en el sentit de dret a la vida, dret inherent als més ben adaptats, la qual cosa en termes socials implica la societat amb el millor sistema de sancions jurídiques o, el que és el mateix en aquest context, amb la millor moralitat. Aquestes sancions passen de generació a generació, constituint aquest procés la llei de l'herència social. D’aquesta manera,
els pobles van canviant lentament en virtut de l'adaptació i de la variabilitat de les espècies socials. Per a Estasen, la variació i la selecció natural de la teoria evolucionista de Darwin tenen els seus corresponents socials en la divisió del treball. El treball és el millor indicador de l'existència en totes les societats de la diversitat de classes i categories, com també s’esdevé a la naturalesa.
En existir una desigualtat natural entre els organismes, és obvi que també existeix una desigualtat en les funcions que desenvolupen. Cosa que condueix a l'adaptació dels organismes, a través de continus canvis de forma, a la divisió de treball que la naturalesa exigeix.
Per a Estasen, de la mateixa manera que l'ontogènia recapitula la filogènia en el desenvolupament embrionari, el desenvolupament extrauterí de l'ésser humà recapitula la història social de la humanitat. En aquest sentit, el  procés de socialització d'un nen és un resum sociològic de la vida de la humanitat. En la història general dels organismes, els que apareixen més tard, amb major complexitat morfològica i, per això, amb més gran capacitat per a adaptar-se a les diferents condicions del medi ambient, ocupen la posició més destacada, tant al món vegetal i animal com en les societats humanes. En aquest sentit, els aristòcrates no són res més que els selectes que han demostrat ser capaços d'ocupar els llocs més elevats de la vida social. Estasen aclareix que els únics aristòcrates dignes d'aquest qualificatiu són els aristòcrates de la intel·ligència, no pas la dels diners. La supremacia de l’aristocràcia econòmica no representa el compliment de la llei natural, sinó una deformació injusta de la mateixa. Per explicar per què la seva interpretació evolucionista no ha de ser entesa com una justificació de la tirania, Estasen recorre a la noció de dret, a través del qual la societat garanteix a tothom  les mateixes oportunitats i a través del qual una minoria intel·lectual assumeix el govern.

Com es pot observar, Estasen està amarat d’Evolucionisme i l’estén genialment a l’evolucionisme social. Hi ha conceptes que poden semblar equívocs vistos des d’avui, però ben mirat tota l’explicació sociològica de la biografia i el pensament d’Estasen és molt coherent.

En l’article que mostrem a continuació s’intueix la figura d’un economista-estadista, que ja fa més de 100 anys reconeixia i denunciava entre altres la discriminació fiscal consuetudinària que patia Catalunya!

 L’article és de Francesc Roca i el títol Els 10 punts de Pere Estasen, està dividit en dues parts i comença amb aquesta introducció:

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts.
Recordem que el 1900 fèia dos anys de la pèrdua de Cuba i Filipines, darreres colònies d’ultramar espanyoles. I vegem com Estasen és clarivident i premonitori...
Si el programa econòmic d'Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d'un estat en crisi.
Pere Estasen serà també l’autor d'una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l'afany d'especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d'una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l'Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

Explicació dels 10 punts:
El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l'augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l'emigració a Amèrica, i : v) foment de l'immigració, especialment de “persones riques.”
Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.
El punt 2 té una formulació molt generalista: cal “reivindicar la personalitat de Catalunya”. Les concrecions, però, son precises. Cal: primer, la “conservació del territori”, inclosa la “creació d'espais de lleure, grans boscos, jardins”; segon,“el català, llengua oficial”; tercer, l'establiment de “corrents de simpatia amb el Sud de França, Aragó-València-Balears, algunes regions d'Itàlia, i les colònies de catalans d'Amèrica”. (En termes actuals: l'Euroregió Pirineus Mediterrània, i les comunitats catalanes al món).
Al territori, a més de muntanyes, hi ha costes. Cal “atraure estiuejants, viatjants i científics a les nostres costes,… amb tants punts d'identitat amb les d'Itàlia i de França”. (Estasen no podia preveure l'enorme atractiu de les “nostres costes”).
El punt 3 és per a persuadir. No té (quasi) costos directes, i podria generar beneficis col·lectius. Diu que cal “fomentar l'esperit regional a Espanya, als països llatins i als pobles de la Mediterrània”. (Estasen podia pensar en l'Espanya de les regions de l'endemà del 1977? I, en el Procés de Barcelona, iniciat el 1995?).
El punt 4, en canvi, demana inversions: es tracta de crear museus nacionals, “biblioteques públiques i particulars”, jardins botànics lligats a la producció agrària, i d'aixoplugar col·leccions. Per exemple, cal donar a conèixer “els aparells i els utensilis fabrils inventats i usats a Catalunya”. Demana, també, “assignatures de coses útils relatives a Catalunya”.
El punt 5 és una continuació del punt anterior: “la conservació dels monuments historicoartístics”. En aquell moment (1900), tot just s'havia reconstruït el monestir de Ripoll, i Estasen intueix que aquest és un sector clau de cara al futur. Però no podem saber què pensaria de les importantíssimes restauracions que s'han fet després.
Sortosament, alguns estudiosos com ara els economistes Francesc Artal i Xavier Ferrer-Trill ens han fet reconèixer l'obra d'Estasen (que, com a font, havia estat molt utilitzada per Carles Pi i Sunyer i Pierre Vilar).
Pere Estasen demostra, seguint Jaumeandreu, que les guerres no són bones per a l'economia. Un altre economista, Guillem Graell, presenta un esfereïdor còmput del temps esmerçat en guerres al segle XIX: 51 anys, entre 1801 i 1898. Com a resultat final, explica Graell el 1902, s'han perdut: “13.513.937 quilòmetres de territori, o sigui quasi 27 vegades el territori d'Espanya”. Donat que eren catalans només 99 dels 3.087 alts càrrecs del govern i de l'administració espanyols, “no es pot acusar (Catalunya) ni de les guerres, ni del colossal desordre administratiu i financer”.
El regionalisme econòmic introdueix, obertament, en el seus models teòrics unes variables que la ciència econòmica estàndard –la dels manuals de Samuelson, Lipsey o Stigler- inclou de forma implícita. O, el que és pitjor, no inclou de cap manera.
El punt 6 pot semblar no-econòmic: cal “la transformació del caràcter” dels catalans. Però, si llegim lletra per lletra un text prou bigarrat, descobrirem que rere un enunciat tan vague hi ha una idea important. Cal un “enllaç entre la iniciativa individual (l'única que compta en el model de l'economia convencional) i la força de la família” (que és la unitat econòmica bàsica de l'economia política regional). Estasen, doncs, proposa connectar la iniciativa dels individus (que cal valorar molt, car és “causa del progrés de Catalunya”) amb la realitat de la família, que es regeix, en el cas català i en molts altres casos, per la idea de “l'ajut recíproc dels seus individus”. La combinació d'individualisme i “cooperació familiar” és positiva, i pensa que s'ha de mantenir.
El punt 7 parla de la necessitat de l'educació per a la bona marxa de l'economia d'un país. 63 anys després en tornaria a parlar, en la lliçó inaugural de curs, un altre economista innovador: Fabià Estapé. Avui, és una obvietat. Però la proposta d'Estasen té una concreció que pot semblar anacrònica. Segons Estasen, s'ha de posar, en primer terme, “l'ensenyança de l'agricultura i de la marina mercant”, i, en segon lloc, els coneixements sobre “manufactures, arts i oficis, i comerç”. Car hi ha, el 1900, un dèficit d'ensenyaments sobre agronomia i sobre internacional, mentre que la indústria ja disposa dels seus centres d'ensenyament tècnic mitjà i superior.
Aquest punt enllaça directament amb el següent, el 8: “Fomentar la vida al camp i al mar.” Amb el ben entès que es tracta un camp urbanitzat, amb colònies agrícoles, granges, estacions agronòmiques, planters, balnearis, sanatoris, etc., i que el model de vida al mar és el model dels britànics, que han basat bona part de la seva prosperitat en la navegació transoceànica.
El punt 9 té dos aspectes. El primer és “atraure capitals de l'estranger”. El segon és “la seguretat”. Els capitals que vol Estasen són la inversió productiva directa, especialment en la indústria. El que rebutja amb vehemència són “les especulacions financeres […] que envien onades de diner a l'exterior de la Península, i desfan els capitals acumulats per la indústria i el comerç”. Hi ha algun moment en què sembla que “tot el diner va a Madrid, i de Madrid, a l'estranger”. (Les “especulacions financeres” de 1900 promogudes per les finances internacionals amb efectes destructius sobre el teixit industrial i comercial són un precedent d'alguns aspectes de la crisi iniciada el 2008?).
El segon aspecte també és interessant, car posa l'accent en una condició per a la inversió estrangera: la seguretat. La seguretat jurídica i la seguretat física. La matisada proposta d'Estasen és un clar antecedent del que ha anat succeint. A les ciutats, Estasen proposa la generalització de la Policia Municipal, més una policia “pagada pels particulars i les companyies d'assegurances”. Al camp, Estasen proposa el desplegament dels Mossos d'Esquadra a tot Catalunya, car, en aquell moment, els Mossos operen, només, dins de l'àmbit de la Diputació de Barcelona.
El punt 10 és un clam perfectament actual: és “indispensable una gran reforma en la direcció dels negocis públics i en el sistema tributari” de l'Estat espanyol. El gran tema és la discriminació fiscal. Estasen presenta els càlculs de la Geografia de Catalunya (1896) de Francesc Flos i Calcat. Segons aquests càlculs, “el català paga pels mateixos conceptes el doble, el triple, i fins quatre vegades la contribució que paguen els altres espanyols”. La reforma tributària mínima, doncs, es limitaria a atenuar un tracte fiscal vexatori contra Catalunya.
En la mesura que aquella reforma no s'ha fet, la situació, del 1900 ençà, s'ha anat agreujant. El clam de Pere Estasen és, ara, més conegut, més compartit. Sovint és portada a la premsa escrita. Però no és, encara, prou fort.
El marc d'actuació del regionalisme econòmic europeu és la regió administrativa, que és més àmplia que el departament, la província, la prefectura, el comtat o el cantó. Promoguda per diputats catalans, l'octubre del 1912, el parlament espanyol aprovà, amb 171 vots a favor i 42 en contra, la llei Barroso, o Llei de Mancomunitats Provincials. Una llei que obria la possibilitat de crear regions que poguessin fer carreteres, ferrocarrils, tramvies, canals, ports, telèfons, escoles, museus, biblioteques, i reconstruir monuments i repoblar boscos. La disposició addicional vetava la creació de “tota classe d'instituts armats”. Només 4 diputacions (Girona, Lleida, Barcelona i Tarragona) s'acolliren a la llei.

No deixa de ser curiós que només Catalunya considerés que calia mancomunar les províncies, creades recordem, pels decrets de Nova Planta i l’intent de sotmetiment i d’assimilació de Catalunya a les lleis de Castella. Vol dir que només Catalunya tenia clar què volia ser quan fos gran!

D’aquí en va sortir la Mancomunitat de Catalunya, gèrmen abortat pel dictador Primo de Rivera, amb la total aquiescència del Borbó, de la Generalitat de Catalunya restaurada de l’any 31.

No sé si aquests articles us han agradat. A mi m’han apassionat i per això us els he recomanat i comentat!

Joan A. Forès
Reflexions

28/11/11. Bibaspaña

Benvolguts,
Curtes reflexions, de l’endemà de les eleccions (cau en vers)!
·         Bibaspaña
·         En España empieza a amanecer...
En Sanchis ens recorda, per molestar segons ell diu,  que al País Basc la suma de vots del PNB i Amaiur ha superat la del PSE i PP i en canvi el PPC és una anomalia situada fora de la centralitat...
Però si no estic mal fixat CiU pot deixar-se estimar per ERC ja que tenen objectius comuns, el pacte fiscal, i en aquest cas els dos partits sumen també més que el PPC i el PSC(PSC-PSOE)...
Però la Camacho diu que CiU a Madrid no hi tenen res a fer, i que a Catalunya el PP pot fer que en Mas faci el que ella i el seu PPC li manin...
També passa que en Rajoy diu que el Pacte fiscal no sap el que és o sigui que pot ser que CiU ho tingui difícil si vol sentir-se més de dretes que catalanista...
Però trobo que seria una posició interessant...
Respecte als escons del PP diuen que l’Aznar-Pigmalió s’ha trobat que el Rajoy-Galatea ha tret més escons...

Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 27 de novembre del 2011

27/11/11. Màfies. Unió es beneficia de l'ampliació del Parlament Europeu i obté un escó a la cambra

Benvolguts,
A la noticia no li cal comentari.
O potser n’hi falten un parell, sobre el PPE i sobre el factòtum Agag!
1.       UDC i el PNV havien sigut fundadors de la Internacional Demòcrata Cristiana abans de la guerra. Quan a finals dels 90 la Internacional Demòcrata Cristiana instigada per l’agitador professional Alejandro Agag, va canviar la denominació per Internacional Demòcrata de Centre i posteriorment es va integrar en el Partit Popular Europeu, el PNV (fundador, recordem-ho) va ser-ne expulsat i la UDC com que va acceptar tot el que li exigien va romandre al PPE...
2.       Llegint la notícia comprovem com les consignes d’UDC són fer pinya amb el Partit Popular fins i tot si cal votar contra CDC, el seu soci de govern a Catalunya...
3.       Pregunta: Quan calgui defensar els postulats del PP i de la dreta més pura i dura, amb qui s’alinearà UDC? Amb el PP o amb CDC? Voleu més cinisme? Seguiu llegint!
4.       Agag, futur gendre d’Aznar i intermediari de l’estat espanyol (del senyor Aznar per dir-ho clar) a començaments dels 90 amb el consorci d’empreses (UTE) que varen ser adjudicatàries de l’AVE espanyol, se’n va endur la respectable quantitat de 8.000.000.000 de pessetes, equivalents a 48.000.000 € per la gestió. Sense comptar les comissions per atorgar el projecte a una UTE o a una altra.
6.       I aquest bestiar és el que ens governa! A Catalunya i a Espanya!

Vergonya Catalans, vergonya!!!

I la notícia:

Unió es beneficia de l'ampliació del Parlament Europeu i obté un escó a la cambra

Salvador Sedó, fins ara director general d'Exteriors, s'integrarà dins el PP europeu i ja avisa que pot votar diferent de Tremosa (CDC) · Junqueras deixa el seu escó a la representant del BNG, com estava previst

Unió Democràtica recuperarà eurodiputat aquest desembre, després que els 27 estats membres de la UE hagin ratificat finalment el protocol 36 del Tractat de Lisboa que amplia el Parlament Europeu en 18 escons. El director general de Relacions Exteriors de la Generalitat, Salvador Sedó, deixarà el seu càrrec al Govern per ocupar l'escó que els democratacristians van perdre el juny del 2004. Sedó no compartirà grup parlamentari amb l'altre eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, que és amb els liberals, i ingressarà al del PP europeu. "Això ens permetrà tenir més influència i capacitat d'acció per defensar Catalunya", assegura a l'ACN, admetent que "evidentment" podran "votar en sentit diferents". Precisament aquesta setmana, ERC s'ha quedat sense representant a l'Eurocambra, després que el nou president dels republicans, Oriol Junqueras, hagi cedit el seu escó a la gallega Ana Miranda, del BNG, com preveia el seu acord electoral. Catalunya es mantindrà amb set representants al Parlament Europeu: Tremosa (CDC), Sedó (UDC), Raül Romeva (ICV), Maria Badia i Raimon Obiols (PSC) i Alejo Vidal-Quadras i Santiago Fisas (PP)

4 nous eurodiputats a l'Estat espanyol
L'Estat espanyol és el que més es beneficia d'aquesta ampliació de l'Eurocambra, passa de 50 a 54 escons. El PP guanya una cadira, que ocuparà Eva Ortiz, actualment diputada a les Corts Valencianes. I el PSOE dues. A l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlón, que es va presentar a les europees del juny del 2009, li correspondria un escó, però segons el PSC renunciarà i li passarà al següent de la llista socialista, el valencià Vicent Garcés. La madrilenya Dolores García-Hierro també serà eurodiputada.

"Unió Democràtica forma part del PP europeu des que Espanya va ingressar a la UE el 1986 i abans érem observadors", ha recordat Sedó. La també democratacristiana Concepció Ferrer va ser eurodiputada d'aquest grup parlamentari fins el juny del 2004. "Que Tremosa formi part del grup liberal i jo del democratacristià ens permetrà tenir més influència i capacitat d'acció per defensar Catalunya" i "sumar esforços per la defensa dels interessos del país i de la seva gent", ha defensat. "Prevaldran els interessos de país, però si algun dia votem diferent això no ha de suposar cap discrepància important", avisa Sedó

Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 26 de novembre del 2011

26/11/11. El cinisme del PP és absolutament homologable amb el del PSOE

Benvolguts,
El dia 25 els diaris han estat farcits d’articles interessants. N’hem comentat dos i ara cal comentar l’Editorial de l’Avui de títol: El PP ja mana contra Catalunya.
Aquest editorial entronca amb el comentat ahir, del mateix autor, sobre la possibilitat d’ERC d’entrar al govern català. Si ERC s’oferís a Mas i Mas ho acceptés, el PP es quedaria amb un pam de nassos i en Mas milloraria la seva autoestima catalanista. Seria bo per a Catalunya i ajudaria a distingir entre partits catalanistes i partits espanyolistes. A més crearia sinèrgia!
D’altra part l’editorial ens fa veure que el cinisme del PP és absolutament homologable amb el del PSOE i reforça la coneguda frase d’una ex-diputada catalana de que “en campanya tot s’hi val”, que tal com està el panorama més aviat s’hauria d’enunciar i gravar en el marbre dels parlaments com a “els polítics mentim sempre i compulsivament, és la nostra naturalesa, i és la forma de mantenir el poder i la poltrona”.

El PP ja mana contra Catalunya.
El futur govern del PP no pensa pagar “ni en broma” els 1.450 milions que l'Estat deu a Catalunya en concepte del fons de competitivitat. Li han faltat poques hores, a l'espanyolisme triomfal, per vociferar la pitjor mostra de cinisme en boca del cap de llista barceloní del PP a Catalunya, Jorge Fernández Díaz. Li ha sobrat prepotència per tornar a mostrar la seva pitjor cara anticatalana, si és que havia deixat de mostrar-la. Alguns catalans es van creure que el suport de la dreta a les reclamacions dels 1.450 milions eren alguna cosa més que pura estratègia de desgast destinada a debilitar per tots els flancs possibles el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que, per la seva banda, ja feia temps que havia perdut tota la credibilitat a Catalunya amb les seves promeses incomplertes.
S'ha de ser un gran professional de la política per poder resistir impassible a la contradicció que representen les paraules de Fernández Díaz respecte de les declaracions que fa només uns mesos feien la presidenta del PP a Catalunya i Mariano Rajoy. A les crides perquè s'abonessin aquests diners fetes per Sánchez Camacho, i també per Enric Millo o Alberto Fernández Díaz, s'hi afegeixen dues votacions parlamentàries a Madrid, en les quals els populars van arribar a secundar Esquerra en una moció. Queda clar que tot era figuració destinada a començar a fer llenya de l'arbre que estava caient a La Moncloa, sense cap indici de credibilitat. Aquest és el PP que espera a Catalunya. Cap justícia, cap concessió, cap mirament, cap vergonya. Aquest és el partit que s'ofereix al joc de la geometria variable a un preu que a Catalunya pot sortir-li molt i molt car.


Joan A. Forès
Reflexions