dissabte, 30 de juny del 2018

30/06/2018. Editorial. L’intolerable discurs de Morenés. L’incident provocat per l’ambaixador de l’Estat espanyol als Estats Units, Pedro Morenés, durant la visita d’una delegació de Catalunya és simplement intolerable. La desqualificació que Morenés va fer del discurs pronunciat pel president Quim Torra no només va ser una greu falta de respecte a la primera autoritat de Catalunya, sinó també una ofensa a centenars de milers de catalans. Acusar de propagandístic i mentider Torra i negar l’existència dels presos polítics és una actuació indignant que justifica la reacció de la plantada amb què va respondre la delegació catalana. I mentir afirmant que els catalans unionistes són perseguits a Catalunya és a més un exercici de ‘fake news’ lamentable. Com a ambaixador, Morenés no és ningú per atacar políticament en públic un càrrec electe com és el president de la Generalitat.


Benvolguts,

Pel que sembla el PPSOE té dret de cuixa quan es refereix a saltar-se els protocols i fer trampa descaradament, a part d’actuar amb una gran falta d’educació. Així com la justícia a Espanya també es passa per l’engonal la separació de poders i el senyor Montesquieu, no és el primer cop que aquest fet succeeix. Cal recordar el cas Trillo. Recordem que fou instal·lat com ambaixador a Londres pel PP ja fa 8 o 10 anys, amb dues circumstàncies a tenir en compte:
  • No sabia ni un borrall d’angles 
  • No tenia la carrera diplomàtica com el Morenés

 Vegem ara l'Editorial:

29/06/2018. Josep Maria Casasús. Avís al rei. Seria propi de monarques intel·ligents mirar de fer cas al representant d’un poble. El president Torra va lliurar al rei l’informe del Síndic de Greuges sobre vulneració de drets a Catalunya i un llibre de fotos de l’1-0. No és el primer cop que un líder català avisa un rei espanyol de la realitat i els ànims del país. En plena Renaixença, el 1885, el catedràtic Joaquim Rubió i Ors va fer a mans d’Alfons XII el Memorial de Greuges, text fundacional del catalanisme, signat per intel·lectuals i empresaris. Defensaven interessos bàsics: ensenyament de la llengua; dret a emprar-la en actes oficials; respecte al Dret català. També demanaven que comerç i indústria d’aquí no fossin discriminats.


29 juny 2018 2.00 h

Avís al rei



Seria propi de monarques intel·ligents mirar de fer cas al representant d’un poble

Gaudim amb la versió gràfica dels Memorials de Greuges del gargotaire:

El president Torra va lliurar al rei l’informe del Síndic de Greuges sobre vulneració de drets a Catalunya i un llibre de fotos de l’1-0. No és el primer cop que un líder català avisa un rei espanyol de la realitat i els ànims del país. En plena Renaixença, el 1885, el catedràtic Joaquim Rubió i Ors va fer a mans d’Alfons XII el Memorial de Greuges, text fundacional del catalanisme, signat per intel·lectuals i empresaris. Defensaven interessos bàsics: ensenyament de la llengua; dret a emprar-la en actes oficials; respecte al Dret català. També demanaven que comerç i indústria d’aquí no fossin discriminats.

 Anys a venir, el 1898, els patricis Bartomeu Robert i Enric Prat de la Riba encapçalaren la missió cívica que va presentar a la reina regent, Maria Cristina, el missatge d’entitats que exposaven reivindicacions nacionals justes. Sis anys després, el 1904, el polític Francesc Cambó reclamava davant Alfons XIII autonomia per a Catalunya. El mateix prohom regionalista va publicar el 1908 a La Veu de Catalunya l’article Lo que jo diria al Rei. La vehemència crítica de l’escrit va impactar l’opinió pública.

Que en fa d’anys i panys que persones de talent, cultura, pau i honra, com el president Torra, compleixen, amb coratge i lleialtat, el deure moral de dir al rei allò que li cal escoltar! Seria propi de monarques intel·ligents agrair-ho amb gest i somriure afables, i amb el propòsit de fer cas al representant democràtic, legítim i legal de la voluntat majoritària d’un poble.

Josep Maria Casasús
     

COMENTARIS  
+7#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS

Ha servit mai de res?

La única cosa a que aspiren els Borbons, és al manteniment dels seus immerescuts privilegis.
Les reclamacions de la ciutadania se les passen per l'entrecuix.

Divendres, 29 juny 2018 7.24

+6#2 RAMON SERRA

El monarca un cop més, s'equivoca, ens demana una Catalunya "per a tots", i s'oblida de l'Espanya que la monarquia dóna suport, la majoria de catalans no ens sentim respectats. Lla monarquia no va dir res quan un partit polític espanyol, va recollir signatures per tot l'estat en contra del que havíem votat els catalans en un Referèndum, tant és així, que finalment, el que havíem aprovat els catalans majoritàriament, va ser modificat per un TC completament polititzat. 
Aquesta és l'Espanya de "tots" que la monarquia ha ajudat a crear? 

En aquesta Espanya una majoria de catalans ens sentim insultats i menystinguts, per això volem marxar. 

Li recomanaria al borbó que quan li entreguin un discurs per llegir-lo públicament , reflexioni el que diu, darrerament està molt mal aconsellat, vull creue que vostè no s'adona, perquè si ho llegeix conscientment de què el seu discurs pot ofendre als catalans, la situació encara és més greu

Divendres, 29 juny 2018 9.00

29/06/2018. Antoni Maria Piqué. Per què la premsa de Madrid no fa ni cas del documental '20-S'. Abans el ulls perdre que mal veure. És el que ha fet la premsa madrilenya amb el documental 20-S, produït per Mediapro i emès al Sense Ficció de TV3. Mentre aquest dijous a la nit la quota de pantalla de la tele pública catalana s’enfilava fins a un estratosfèric 34,8% gràcies a aquesta peça, els diaris de Madrid han fet com l’estruç en perill, que amaga el cap sota la sorra, o com els nens petits, que creuen desaparèixer només tancant els ulls. Ja se sap, la ignorància és el millor menyspreu. Doncs no ha estat així pels diaris de Madrid, impresos o digitals, on la “quota de pantalla” de 20-S ha estat poc més del 0%. El digital Público en diu alguna cosa —val a dir que el seu propietari i el de Mediapro són el mateix. També Tomàs Delclós en fa una columna a El País, on descriu asèpticament els continguts de la cosa: “Testimonis audiovisuals qüestionen la versió judicial sobre la protesta davant la Conselleria d'Economia”.


MÈDIA CIRCUS

Per què la premsa de Madrid no fa ni cas del documental '20-S'

Antoni Maria Piqué 

Barcelona. Divendres, 29 de juny de 2018
 

Abans el ulls perdre que mal veure. És el que ha fet la premsa madrilenya amb el documental 20-S, produït per Mediapro i emès al Sense Ficció de TV3. 

Mentre aquest dijous a la nit la quota de pantalla de la tele pública catalana s’enfilava fins a un estratosfèric 34,8% gràcies a aquesta peça, els diaris de Madrid han fet com l’estruç en perill, que amaga el cap sota la sorra, o com els nens petits, que creuen desaparèixer només tancant els ulls. Ja se sap, la ignorància és el millor menyspreu.

El documental el van veure 982.000 persones a Catalunya, més d’un milió en el seu minut d’or. Va arrasar, vaja. A les xarxes socials, va generar 121.400 piulades i 9,7 milions d'impressions. El hashtag #20stv3 va fer més de 50.200 tuits, va ser primer trending topic a Espanya i tercer mundial durant dues hores i mitja de la nit del dijous. En fi, que 20-S va ser el programa de tele més comentat del dia a tot Espanya, segons les dades de Twitter i de Kantar Media, l’auditora de referència.

Aquest divendres, 20-S era també el tema estrella dels dos grans matinals de la ràdio catalana, El Matí de Catalunya Ràdio i El Món a RAC1, que sumats fan vora de 1,5 milions d’oients.

Notícia ignorada

Fa de mal comparar. Si es vol fer a males, amb l’audiència de l’Espanya-Marroc, partit que van veure 1.441.000 espectadors catalans, un 58,3% de quota. Però també s’ha de dir que un blockbuster de la tele arriba, com a molt, al 23%, al 25%. Aquí el documental ja fa millor figura.

Qualsevol diria que és notícia només per aquestes dades. Una notícia tan fàcil de veure com una girafa a la sala d’estar.

Doncs no ha estat així pels diaris de Madrid, impresos o digitals, on la “quota de pantalla” de 20-S ha estat poc més del 0%. El digital Público en diu alguna cosa —val a dir que el seu propietari i el de Mediapro són el mateix. També Tomàs Delclós en fa una columna a El País, on descriu asèpticament els continguts de la cosa: “Testimonis audiovisuals qüestionen la versió judicial sobre la protesta davant la Conselleria d'Economia”. 

El Confidencial ho confina en una peça breu a Vanitatis, la seva secció de continguts paparazzi. Per no parlar-ne no en parla ni Vertele ni Ecoteuve, portals especialitzats líders.

Raons del rebuig

Què té aquest documental, que no el volen?

·         Aporta elements que desmunten la versió del jutge Pablo Llarena sobre la manifestació que encerclava el Departament d’Economia durant l’assalt de la Guàrdia Civil del 20 de setembre del 2017.

·         Mostra com la policia espanyola va provar d’entrar a la seu de la CUP sense ordre judicial i s’hi va quedar al davant més de tres hores aviam si saltava l’espurna i s’organitzava una batalla campal que justifiqués vés a saber què.

·         Posa en context la icònica foto dels Jordis sobre els vehicles de la Guàrdia Civil que tant ha servit per a assenyalar-los —van ser els últims a enfilar-s’hi, desprès, entre d’altres, dels periodistes.

·         Pregunta per què els guàrdies van abandonar armes i munició dins els cotxes: no va passar res, ni entre la gent del 20-S —ni tampoc entre els agents que les van oblidar a la vista de la gent.

·         Desmenteix la versió del fiscal que no hi havia agents vigilant per fora la porta del departament. També posa en ridícul el seu sarcasme pinxet en interrogar al Major Trapero.

·         Avisa que van refusar declarar pel documental la Vicepresidenta, Sáenz de Santamaría; el ministre de l’Interior, Zoido; el cap de la policia judicial a Catalunya, Baena.

·         Palesa com els Jordis van descartar qualsevol violència, ans al contrari: en tot moment s’hi van oposar, la van desanimar activament i van fer de mitjancers entre la Guàrdia Civil i els manifestants.

·         Tot això ho fa, a més, amb fonts fins ara inèdites.

És justament per tot això que no el volen, el documental. El que a d'altres serviria d'atractiu aquí té l'efecte contrari. Perquè 20-S no només assenyala les fabricacions policials i judicials que han servit per mantenir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart nou mesos en presó preventiva. També assenyala la complicitat dels mèdia en difondre aquestes mistificacions i provar de fer-ne el relat dominant a Espanya. El documental els treu la carota i els hi posa el mirall al davant. No s'han vist bé —i d'aquí plora la criatura.


Antoni Maria Piqué 

divendres, 29 de juny del 2018

27/06/2018. Cotarelo. De República a República. Durante años, Palinuro ha lucido en la columna de la derecha un Gif con una bandera republicana ondeante para proclamar su ardoroso republicanismo. Y muchas veces abordó el tema República, muy dolido de que la izquierda siempre adujera que no era el momento de plantear el asunto. Durante treinta años nunca fue el momento. Palinuro arrió la bandera de la república española y se sumó a la de la catalana. No por ello dejaba de simpatizar con la española, pero era y es evidente que no goza del apoyo de que debiera ni de quien debiera y sus perspectivas son más bien escasas. La República catalana es un hecho, en cambio. Y, por si alguno hubiere más purista del realismo de la lengua, cabe decir, una República in fieri. A partir de aquí, ese enclenque republicanismo español pudiera vigorizarse y ojalá que así fuera. Pero también podría suceder lo contrario. El republicanismo catalán es independentista y el español, me temo, a cambio de impedir la independencia de Catalunya está dispuesto a abandonar su ideal republicano.


Benvolguts,

En Cotarelo està analitzant el fet republicà a les Espanyes. Una de les conclusions a le que arriba és aquesta:

El republicanismo catalán es independentista y el español, me temo, a cambio de impedir la independencia de Catalunya está dispuesto a abandonar su ideal republicano.

Els catalans, que vàrem ser el darrer reducte republicà l’any 39, sabem perfectament com els republicans espanyols ens varen estar putejant durant tota la guerra. També sabem i ho hem escrit moltes vegades que en la Transacció, que no Transició, PC i PSOE varen acceptar, transaccionar, la monarquia sense que els caigués cap anell. Sabem com el Doctor Trueta no va poder ser nominat pel premi Nobel de Medecina perquè un distingit republica, veí seu a Oxford per cert, Salvador de Madariaga, ho va evitar de totes les maneres i amb totes les trampes imaginables.


Vegem l’article:

27/06/2018. Pep Martí. El Col·legi d'Economistes destaca el creixement de l'economia catalana per tretzè trimestre consecutiu. La previsió de creixement del PIB, al voltant del 3%, desmenteix els mals auguris de començaments d'any. Les dades econòmiques del primer trimestre auguren un bon any per l'economia catalana i desmenteixen els auguris més pessimistes sobre els efectes de la situació política. El grup de conjuntura del Col·legi d'Economistes de Catalunya (CEC) ha fet aquest dimecres la seva valoració sobre la situació econòmica. El degà, Modest Guinjoan, ha subratllat la solidesa de l'economia catalana malgrat la situació de conflicte polític. Guinjoan ha destacat que l'economia catalana ha crescut per tretzè trimestre consecutiu, "una situació que és excepcional". "Aquest pais, després d'un procés de sanejament econòmic, té una plataforma productiva prou competitiva", ha remarcat el degà dels economistes. Xavier Cuadras ha presentat les dades sobre macroeconomia. Jordi Goula ha analitzat els indicadors de demanda i consum i Albert Carreras ha avaluat l’estat del sector públic.

PROCÉS CATALÀ

El Col·legi d'Economistes destaca el creixement de l'economia catalana per tretzè trimestre consecutiu

La previsió de creixement del PIB, al voltant del 3%, desmenteix els mals auguris de començaments d'any

 per Pep Martí

27 de juny de 2018 a les 11:37 
Modest Guinjoan, Jordi Goula, Xavier Cuadras i Albert carreras avui al CEC. | @economistescat
Les dades econòmiques del primer trimestre auguren un bon any per l'economia catalana i desmenteixen els auguris més pessimistes sobre els efectes de la situació política. El grup de conjuntura del Col·legi d'Economistes de Catalunya (CEC) ha fet aquest dimecres la seva valoració sobre la situació econòmica.


Xavier Cuadras ha presentat les dades sobre macroeconomia. El creixement del PIB ha estat del 0,8% intertrimestral (a Espanya ha estat del 0,7%) i un interanual del 3,3%, superior al 3% espanyol i a la mitjana de la zona euro, segons dades de l'Idescat i de l'INE. La previsió per al 2018 es mou entre el 2,5% segons el BBVA i el 3,1%, segons la Cambra de Comerç. Però com ha assenyalat Cuadras, la previsió per aquest any ja comença a ser desmentida per les dades del primer trimestre.

El creixement de l'ocupació a Catalunya ha estat del 3,3% en el primer trimestre, per davant del 2,4% d'Espanya. També les dades d'afiliació a la seguretat social són positives, amb un increment del 3,3%, el mateix que a l'estat espanyol. Amb totes aquestes dades, Cuadras ha assenyalat que la visió que s'havia fet des d'institucions com la Caixa, que eren més conservadores, han quedat desmentides.

Modest Guinjoan ha explicat les dades quant a activitat empresarial, que dona la pauta de la percepció de la situació econòmica. La inversió industrial a Catalunya és "espectacular", segons Guinjoan, amb xifres de dos dígits: usi el 2017 va ser d'un 12%, la previsió per aquest 2018 és del 13,4%. Les exportacions de béns del primer trimestre han crescut un 3,4%.

Rècord històric al Port de Barcelona
Un dels instruments que mostra millor l'evolució de les exportacions és el tràfic marítim, que fins a l'abril havia pujat un 13,9%, el doble que a l'estat espanyol. Pel que fa al tràfic de mercaderies del port, al maig del 2018 s'havien mogut sis milions de tones, un rècord històric. 

Jordi Goula ha analitzat els indicadors de demanda i consum. Un sector clau en aquest capítol és el turisme, que creix en un 7,4% (el 4,6% a Espanya), les pernoctacions d'estrangers en hotels fins al maig han crescut un 4,3%. Goula ha destacat les dades en compra-venda d'habitatge, amb un increment del 22,4% fins a l'abril, però s'està tocant sostre i el mercat s'està  frenant per la manca d'oferta.

Albert Carreras ha avaluat l’estat del sector públic i ha destacat la importància de l'aixecament del control previ de les finances de la Generalitat, tot i que la situació és lluny de la plena normalitat i la Generalitat té més obligacions que la resta de les comunitats autònomes. Carreras ha assenyalat el fet que no hi ha pressupost per al 2018. Les polítiques de benestar, ensenyament o sanitat requereixen molts recursos i el marge de maniobra de despesa és limitat.
Pep Martí

29/06/2018. Joan A. Forès. Els partits dinàstics a les Espanyes. Molts catalans, amb il·lusió, van empènyer la moció de censura del mes passat que va produir un canvi de gobierno, el PP va quedar eliminat, com la “roja”, i el PSOE va passar a governar. Heu sentit parlar dels partits dinàstics, oi? Heu sentit parlar de La Restauració borbònica: bipartidisme, torn pacífic i caciquisme? Cánovas del Castillo va introduir el 1885 un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema de la Restauració es basava en la falsificació dels resultats electorals per a perpetuar, sense grans alteracions, l’estructura oligàrquica del poder. La figura clau en aquest sistema era el cacic, un personatge que basava el seu poder en la xarxa de dependències que tenia en el seu territori.

Benvolguts,

Molts catalans, amb il·lusió, varen empènyer la moció de censura del mes passat que va produir un canvi de gobierno, el PP va quedar eliminat, com la “roja”,  i el PSOE va passar a governar. Heu sentit parlar dels partits dinàstics, oi? Heu sentit parlar de La Restauració borbònica: bipartidisme, torn pacífic i caciquisme?

Vegem-ne un esbós històric, tret de la revista Sàpiens:
Cánovas del Castillo va introduir el 1885 un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat.Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat.

Aquests dos partits van ser coneguts com a dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si a totes les formes polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. S’acceptava, per tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l’estabilitat institucional mitjançant la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la intervenció dels militars en la vida política. Ambdós partits, però, van haver d’enfrontar-se permanentment amb problemes de divisió interna per l’aparició de diferents corrents d’opinió, especialment quan el partit es trobava en el govern.

La decisió més transcendental per al sistema de partits i l’estabilitat dels governs va ser la signatura del Pacte del Pardo (1885) després de la mort prematura del rei Alfons XII. Així, els partits dinàstics, per tal de garantir l’estabilitat de la monarquia, van comprometre’s a suspendre la seva confrontació i a acceptar un torn pacífic alternatiu (el torn de partits) per accedir al govern. El Pacte del Pardo va permetre que el sistema superés la prova de foc que suposava la mort d’Alfons XII i es consolidés després del buit institucional que deixava la mort del monarca. La crida política als liberals de Sagasta per alternar-se al poder amb els conservadors va contribuir i consolidar i ampliar la base política del règim durant la regència de Maria Cristina d’Àustria.

El sistema de la Restauració es basava en la falsificació dels resultats electorals per a perpetuar, sense grans alteracions, l’estructura oligàrquica del poder. La figura clau en aquest sistema era el cacic, un personatge que basava el seu poder en la xarxa de dependències que tenia en el seu territori.

La principal tasca del cacic era explotar la ignorància, la pobresa, l’analfabetisme i l’apatia política dels electors per influir en les eleccions a favor d’un o altre dels partits dinàstics. Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció dels vots, agraïen amb favors la fidelitat electoral i discriminaven els que no respectaven els seus interessos.

El cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina als jornalers i que tenien una gran influència en la vida local, tant en l’aspecte social com en l’econòmic i el polític. També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris de l’administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius.

Pel que fa a l’efecte del bipartidisme-caciquisme en les relacions Catalunya-Espanya, us passem l’enllaç a un apunt del Bloc Reflexions del 2016 (fa 3 anys o en podria fer 30...).

Els gràfics que l’acompanyen són significatius:

També explicat jocosament per en Ferreres:


Ara només cal que vegem similitud amb el règim borbofranquista del 78, que en traguem conclusions, etc.
Vegem l'article.

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 27 de juny del 2018

25/06/2018. Joan B. Culla. Més cadet que rei. Felip VI no ha tingut necessitat de conrear ni la intel·ligència emocional ni l’empatia amb ningú per tal d’assegurar-se el pervindre. El canvi de titular de la monarquia espanyola, el juny de 2014, confirmà la impossibilitat de trasplantar a les nostres latituds el model escocès. En el seu discurs d’entronització, el nou rei Felip mostrà una cridanera insensibilitat envers el caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat que passava a encapçalar. I el missatge televisiu del 3 d’octubre de 2017 dinamità tots els ponts entre la Corona i una part molt substancial de la societat catalana. Ni tan sols durant els anys (1963-70) en què existí un terrorisme independentista al Quebec, a ningú no se li acudí que la reina del Canadà hagués de fer una al·locució condemnant els separatistes (violents, en aquell cas) i aplaudint la repressió policial. Tampoc no esperin, el dia que les illes Fèroe o Groenlàndia celebrin un referèndum d’autodeterminació, veure la reina de Dinamarca intervenint en el debat per defensar la integritat del seu reialme.

Benvolguts,

En Joan B. Culla fa un retrat psicològic del Felipe, amb la corresponent relació amb el Juanca, en l’escena Catalunya-Espanya. Hi trobo a faltar, o m’hi sobren mots i frases que no hem d’acostumar-nos a usar com període democràtic per definir el borbofranquisme. Encara que la conclusió és molt encertada quan defineix el capteniment del Felipe tot dient:

La manca de cintura política pròpia d’un alumne de les acadèmies militars –o d’un subscriptor de l’'Abc'–, però contraindicada en el cap d’un estat complex del segle XXI.


Vegem l’article:

dimarts, 26 de juny del 2018

25/06/2018. Marta Rojals. La cosmopolòncia, o la supremacia urbana. En un acte d’una obscura societat anticatalanista, un polític del PSC post S i post C es va ficar el públic a la butxaca amb una de supremacisme de manual, per fer servir algun cop la paraula amb propietat; es veu que l’home urbà, fet i dret, digué que l’any passat va passar ‘por’ per uns tractors que entraven ‘a prendre’ Barcelona, alhora que per l’altra banda en sortien ‘les grans editorials’, així, en plural. Digué que aquesta imatge era ‘el símbol del risc que hem corregut i correm com a ciutat oberta i cosmopolita davant del repte del nacionalisme’. Ai, el nacionalisme banal i la biga a l’ull propi, però ara no ens hi aturarem, que ja se n’ha parlat prou.


Benvolguts,

Un exemple de la sabiduria de la Marta Rojals. Evidenciada per la capacitat d'anàlisi i per la quantitat de felicitacions dels comentaris dels subscriptors.

Vegem l’article:

26/06/2018. Directe.cat. Borrell assegura que els llaços grocs fomenten l'enfrontament civil: "Es comença posant un llaç groc aquí, un altre ho treu, un altre ho posa allà, un altre ho mou, i al final t'ho planta al cap". Amb l'ànim irresponsable de poder materialitzar aquest escenari, Borrell ha assegurat que avui a Catalunya es viu una "ruptura psicològica" que pot derivar en un enfrontament civil, "que no una guerra fratricida". Borrell, que es permet el luxe d'afirmar que des del Gobierno s'han comès "molts errors", diu tenir molt clar que el "problema" català té un caràcter molt "sentimental". Un fet que, assegura, li impedeix veure quin tipus de "gest" pot fer l'executiu espanyol per convèncer els catalans frustrats amb l'Estat de seguir format part del Regne d'Espanya.

Benvolguts:

El nou ministre-piròman, sobreeixint-li l’autoodi per tot arreu, diu que tu poses un llaç aquí i un altre el treu. Qui el treu i perquè? I un altre ho posa allà i un altre ho mou. Quin altre ho mou i per què? I al final t'ho planta al cap Qui t'ho planta al cap i per què? Piromania???

26 DE JUNY DE 2018 13:20 H

Vegem l'article del Directe.cat:

24/06/2018. La ignomínia de l’alcalde Ballesteros amb Tarragona i Catalunya. El PSC intenta modificar el relat sobre el procés amb el suport dels grans grups de comunicació i, darrerament, hem vist un gran exemple de com pretén fer-ho. En un país de qualitat democràtica de primer nivell, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, ja hauria dimitit per l’escàndol dels Jocs del Mediterrani: Públic seleccionat per garantir una xiulada al president Quim Torra, entrades vetades als ciutadans catalans, una cerimònia mancada de la realitat del territori i la nació que els acull, una gestió econòmica nefasta (com veiem, per exemple, amb les entrades). Ja tenia raó la CUP de Tarragona, quan titllava els Jocs del Mediterrani de Jocs de la Fam. Podríem anomenar-los també Jocs de l’Engany.

Benvolguts,

Es van sabent noves astracanades en els jocs del Mediterrani: L’equip francès de voleivol masculí, en un estadi buit d’espectadors, ha hagut de cantar la Marsellesa per iniciativa pròpia perquè no hi havia megafonia, les nedadores catalanes varen haver de posar-se les medalles elles mateixes perquè no hi havia jutge o funcionari que pogués fer-ho, avui mateix s'ha hagut de suspendre una competició perquè els àrbitres no havien cobrat (En Brassens deia "Chez l'épicier, pas d'argent pas d'épices, chez la Belle Suzon, pas d'argent pas de cuisse...)

Vegem la crònica del directe.cat:

dissabte, 23 de juny del 2018

22/06/2018. Marta Lasalas. Les protestes del CDR i els espanyolistes escalfen l'arribada del Rei. Entre els concentrats, el portaveu de la CUP, Carles Riera, que ha explicat la seva presència "per reclamar drets, justícia i fer boicot a aquest circ organitzat amb la presència del Borbó", ha advertit a més de destacar que acudeixen a l'acte amb actitud de boicot per mostrar pancartes demanant la llibertat dels presos."Demanem al president Torra que no accepti ser la tercera autoritat a la zona d'autoritats, després del Borbó i el president de l'Estat, sinó que es posi al costat del poble contra la presència del Borbó que representa una monarquia corrupta, despòtica i que defensa la repressió", ha retret. Torra ha confirmat la presència a l'acte aquest migdia en una declaració institucional en què ha anunciat que trenca relacions amb la Corona davant la seva falta de rectificació pel discurs del 3-O, posterior a les càrregues policials posteriors contra els votants independentistes.


JOCS DEL MEDITERRANI

Les protestes del CDR i els espanyolistes escalfen l'arribada del Rei

Marta Lasalas 

Foto: Sergi Alcàzar

Tarragona. Divendres, 22 de juny de 2018
1 minut

Les concentracions del CDR i de simpatitzants unionistes a les portes de l'estadi del Gimnàstic de Tarragona estan escalfant l'ambient abans de l'arribada del rei Felip VI i el president espanyol, Pedro Sánchez, als actes d'inauguració dels Jocs del Mediterrani. El president, Quim Torra, que també assistirà a la inauguració, participa prèviament en l'acte de protesta organitzat per l'Assemblea Nacional Catalana.
Des de les 17 hores uns centenars de membres dels CDR de Tarragona s'han concentrat a l'esplanada davant de l'estadi.

Entre els concentrats, el portaveu de la CUP, Carles Riera, que ha explicat la seva presència "per reclamar drets, justícia i fer boicot a aquest circ organitzat amb la presència del Borbó", ha advertit a més de destacar que acudeixen a l'acte amb actitud de boicot per mostrar pancartes demanant la llibertat dels presos.

"Demanem al president Torra que no accepti ser la tercera autoritat a la zona d'autoritats, després del Borbó i el president de l'Estat, sinó que es posi al costat del poble contra la presència del Borbó que representa una monarquia corrupta, despòtica i que defensa la repressió", ha retret.

Els concentrats, amb xiulets i cassoles, han corejat consignes contra el Borbó, mentre a l'altra banda de l'esplanada s'anava concentrant la manifestació espanyolista, menys nombrosa.

Torra ha confirmat la presència a l'acte aquest migdia en una declaració institucional en què ha anunciat que trenca relacions amb la Corona davant la seva falta de rectificació pel discurs del 3-O, posterior a les càrregues policials posteriors contra els votants independentistes.

Marta Lasalas
 

22/06/2018. Iu Forn. El Rei de tots i els llaços grocs. A la platja hi havia un matrimoni amb la ràdio a tota hòstia. Li vam demanar que baixés el volum i la seva resposta-argument va ser que no els donava la gana perquè “la platja és de tots”. Quins drets han de prevaldre? Si al balcó del meu ajuntament hi havia una pancarta a favor dels presos polítics i la treuen perquè no representa tothom, el fet de no ser-hi tampoc no representa tothom, no? Si la platja i els espais públics en general són de tots, on comencen i on acaben els drets d'una part dels ciutadans? Han acabat imposant la seva voluntat i s'han apropiat de l'espai públic, que pretesament era de tots. Apliquem, doncs, el mateix criteri al Rei. Podríem considerar que Sa Majestat és un espai públic. Sí, perquè és de tots. Diuen. Però, què passa quan no representa a tots? Aplicant el mateix criteri que el de les pancartes i els llaços, l'hem d'enretirar perquè la seva presència ofèn una part de la societat, no? O és que sempre hem de treure el que molesta només a segons qui?

Benvolguts,

OPINIÓ

El Rei de tots i els llaços grocs

Iu Forn 

Barcelona. Divendres, 22 de juny de 2018

L'he explicat ja algun cop, però em sembla un exemple sensacional. Em va passar l'any passat a la platja. Hi havia un matrimoni amb la ràdio a tota hòstia. Li vam demanar que baixés el volum i la seva resposta-argument va ser que no els donava la gana perquè “la platja és de tots”. 
És aquest debat d'ara sobre l'espai públic i la presència de símbols que molesten a alguns, però que per altres representen una cosa molt important. Quins drets han de prevaldre?

I per si no vol mirar-se el vídeo, li transcric alguns dels moments que van ofendre i decebre una part important de la societat catalana:

“Estamos viviendo momentos muy graves para nuestra vida democràtica (...) Desde hace ya tiempo, determinadas autoridades de Cataluña, de una manera reiterada, consciente y deliberada, han venido incumpliendo la Constitución y su Estatuto de Autonomía (...) Con sus decisiones (...) han demostrado una deslealtad inadmisible hacia los poderes del Estado. (...) Han quebrantado los principios democráticos de todo Estado de Derecho y han socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana, llegando ─desgraciadamente─ a dividirla. Hoy la sociedad catalana está fracturada y enfrentada.
Esas autoridades han menospreciado los afectos y los sentimientos de solidaridad que han unido y unirán al conjunto de los españoles; y con su conducta irresponsable incluso pueden poner en riesgo la estabilidad económica y social de Cataluña y de toda España.
En definitiva, todo ello ha supuesto la culminación de un inaceptable intento de apropiación de las instituciones históricas de Cataluña. Esas autoridades, de una manera clara y rotunda, se han situado totalmente al margen del derecho y de la democracia. Han pretendido quebrar la unidad de España y la soberanía nacional, que es el derecho de todos los españoles a decidir democráticamente su vida en común”.

Si al balcó del meu ajuntament hi havia una pancarta a favor dels presos polítics i la treuen perquè no representa tothom, el fet de no ser-hi tampoc no representa tothom, no?

Si la platja i els espais públics en general són de tots, on comencen i on acaben els drets d'una part dels ciutadans? Perquè, al final, el debat de l'espai públic ha servit perquè el groc desaparegui dels carrers. I això era el que una part de catalans volia. Per tant, han acabat imposant la seva voluntat i s'han apropiat de l'espai públic, que pretesament era de tots. I de totes. I ara és seu. I ells, amb l'argument de la representació de tots, decideixen les coses que poden ser-hi i les que no.
Apliquem, doncs, el mateix criteri al Rei.

Dit sense animus injuriandi, ans al contrari, podríem considerar que Sa Majestat és un espai públic. Sí, perquè és de tots.

Diuen. Però, què passa quan no representa a tots? Ni a totes. Aplicant el mateix criteri que el de les pancartes i els llaços, l'hem d'enretirar perquè la seva presència ofèn una part de la societat, no?
O és que sempre hem de treure el que molesta només a segons qui?
I ara vostè em dirà que, a nivell ofensa, no és comparable un llaç a un rei. Efectivament, té tota la raó. I torno a la ràdio de la platja.

Un llaç groc molesta una ideologia i un pensament. Una ràdio a la platja molesta les orelles i el descans.

I un discurs com el que va fer el Rei el dia 3 d'octubre del 2017 potser va ofendre i insultar moltes persones. I a moltes altres potser va provocar-les un sentiment d'exclusió. El recordem?

"Esas autoridades han menospreciado los afectos y los sentimientos de solidaridad que han unido y unirán al conjunto de los españoles; y con su conducta irresponsable incluso pueden poner en riesgo la estabilidad económica y social de Cataluña y de toda España.
En definitiva, todo ello ha supuesto la culminación de un inaceptable intento de apropiación de las instituciones históricas de Cataluña. Esas autoridades, de una manera clara y rotunda, se han situado totalmente al margen del derecho y de la democracia. Han pretendido quebrar la unidad de España y la soberanía nacional, que es el derecho de todos los españoles a decidir democráticamente su vida en común”.

Llavors, si l'espai públic anomenat monarquia, que és de tots, ofèn sentiments, de la mateixa manera que els ofèn un llaç groc o una pancarta, per què desapareixen els llaços grocs i les pancartes i no la monarquia?

O és que realment el debat no és sobre l'espai públic sinó sobre prohibir el que no agrada a una minoria i que acaba desapareixent de l'espai públic perquè aquesta minoria té el poder real i pot imposar el seu criteri?

Ei no, i simplement és una pregunta, eh...

Iu Forn

Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 22 de juny del 2018

20/06/2018. Marta Lasalas. Entrevista Puigdemont: "El Rei del 3-O no és benvingut a Catalunya". I ara té una oportunitat per aclarir exactament quin Rei ve a inaugurar els Jocs de la Mediterrània a Tarragona, el Rei que va dir el a por ellos, el que va avalar la violència i la repressió, el que va parlar només a una part dels ciutadans, o el que es comporta com el cap d’Estat d’una monarquia parlamentària europea. No ho sabem. Això determinarà quina actitud hem de tenir". Aprofitant l'entrevista expliquem la quatrilogia d'esdeveniments previs als darrers que han portat a la situació actual: 1. La proclamació de la República espanyola i l'abdicació d'Alfonso XIII, el 1931. 2. La guerra civil i la guerra d'Espanya contra Catalunya del 1936 al 1939. 3. La mort de Franco i la Transacció del 1975 al 1981 4. Com Adolfo Suárez va cometre el 1978 la seva Cacicada Salomònica amb la reinstauració de la Monarquia. I finalment exposem l'entrevista de Marta Lasalas a Carles Puigdemont.

20/06/2018. Marta Lasalas. Entrevista Puigdemont: "El Rei del 3-O no és benvingut a Catalunya".  I ara té una oportunitat per aclarir exactament quin Rei ve a inaugurar els Jocs de la Mediterrània a Tarragona, el Rei que va dir el a por ellos, el que va avalar la violència i la repressió, el que va parlar només a una part dels ciutadans, o el que es comporta com el cap d’Estat d’una monarquia parlamentària europea. No ho sabem. Això determinarà quina actitud hem de tenir".   Aprofitant l'entrevista expliquem la quatrilogia d'esdeveniments previs als darrers que han portat a la situació actual: 1. La proclamació de la República espanyola i l'abdicació d'Alfonso XIII, el 1931. 2. La guerra civil i la guerra d'Espanya contra Catalunya del 1936 al 1939. 3. La mort de Franco i la Transacció del 1975 al 1981. 4. Com Adolfo Suárez va cometre el 1978 la seva Cacicada Salomònica amb la reinstauració de la Monarquia. I finalment exposem l'entrevista de Marta Lasalas a Carles Puigdemont.


Benvolguts,

A partir d'una darrera informació sobre la Cacicada salomònica d'Adolfo Suárez del 1978 hem preparat un article especial amb comentaris a la informació de com ha transcorregut la història d’Espanya i com ens varen vendre la Transacció, que no transició, amb la votació de la Constitució de 1978.

Aquest Bloc conté multitud d’apunts sobre la Transacció que no transició del 1975 al 1981.

Recordem prèviament que a començaments del segle XX Espanya estava regida per un règim borbònic des del 1714 amb un rei, Alfons XIII que va iniciar el regnat el 1902. Hi va haver una Dictadura del general Primo de Rivera propiciada pel rei que va començar el 1923. Recordem també que aquesta Primera Dictadura va acabar amb les eleccions municipals del 1931 i la proclamació de la República catalana de 1931 i de la II República espanyola.

Alfons XIII, responsable de la cruel dictadura del general Primo de Rivera del 1923 al 1930 va decidir exiliar-se a l’abril del 1931 amb la seva família tot abdicant en triomfar la república. Per tant la monarquia borbònica s’havia extingit a les Espanyes l’any 1931.

40 i escaig anys més tard, després d’un període republicà del 1931 al 1939, amb una guerra del 1936 al 1939 i d’una dictadura feixista del general Franco del 1936 al 1975, amb la mort, al llit, del dictador, es va produir una anomenada transició amb una llei d’amnistia que va provocar que l’oposició al règim franquista quedés exonerada de tots els crims que hagués comès i els franquistes quedessin també perdonats de tots els crims que haguessin comès...

I el resultat de la transició va resultar en una nova entronització dels borbons i una nova Constitució. I per què els borbons un altre cop?

Recordem que la guerra iniciada pel general Franco i uns quants generals africanistes més, al cap de l’Exèrcit espanyol (los nacionales) i en nom de la República però contra la República i contra Catalunya va començar amb un Alzamiento el 18 de juliol del 1936. L'Alzamiento tenia diverses finalitats: Les dretes i l'Exèrcit i el Vaticà volien carregar-se les esquerres, la República i la Nació Catalana. L'Alzamiento no va reeixir com ho havien planejat i no va aconseguir una victòria total sense baixar de l'autobús que en diem ara, sinó mitja victòria. Aleshores es va iniciar una guerra de trinxeres que va durar 30 mesos de guerra. Els primers 24 mesos la guerra es va desenvolupar per l’oest, el sud, i l’est de la península, successivament, va continuar pel nord amb la pèrdua de l'Euskadi republicana i el desembre del 1938 l’espai republicà va ser trencat en dues parts: València i Castella la nova amb Madrid per una part i Catalunya per l’altra.  I el 1939 va arribar la cruel dictadura franquista molt més bèstia que la primera dictadura de Primo de Rivera.

A continuació comentem un vídeo de l’any 95 on Adolfo Suárez, president del Gobierno el 1978 i Secretario General del Movimiento en la Dictadura franquista explica a Victoria Prego que el 1978 atiats pel PSOE des de l’estranger, i després de 40 anys de dictadura franquista i de la mort del dictador, els països europeus que havien guanyat la II Guerra Mundial contra el feixisme d’Alemanya i d’Itàlia el 1945, aquests aliats de Franco durant la guerra espanyola, demanaven que es cel·lebrés un referèndum a tota Espanya, darrera dictadura feixista encara activa a Europa, per decidir si el poble espanyol volia re-introduir la monarquia o si volia una república. Però tal com explica el vídeo el Suárez es va trobar entrampat perquè les enquestes donaven una victòria de la república!

La solució democràtica era evident: A Espanya a l’any 36 hi havia una república. Els militars franquistes van declarar una guerra, que va durar 30 mesos i després varen governar despòticament el país durant 40 anys. Tard o d’hora el franquisme havia de desaparèixer i havia de declarar-se una nova república com a continuació de la de l’any 36, amb territoris singulars com Catalunya i Euskadi. Es podia haver declarat una nova república a la mort de Franco, que és el que el poble espanyol demanava, o es podia fer un referèndum per triar entre monarquia i república. 

Solució franquista de Suárez:

Cacicada salomònica: introduir la monarquia en els textos constitucionals, i que no se’n parlés més.


Immediatament PSOE i PC van abjurar dels seus principis republicans mantinguts fins el dia anterior i van aplaudir amb les orelles la nova monarquia! Sembla evident que Carrillo i González sabien les trampes que havia fet Suárez. I ja els anava bé!

I hem viscut les trampes de la monarquia, del borbofranquisme, durant 40 anys! 

I no hi hem estat ni hi estem gens d'acord! Catalunya continua sent republicana com ho era al gener del 1939

Vegem ara l'entrevista de Marta Lasalas a Carles Puigdemont:

dimecres, 20 de juny del 2018

18/11/2016. Adolfo Suárez no va sotmetre a referèndum la monarquia per no perdre. L'expresident del govern espanyol Adolfo Suárez va revelar l'any 1995 en una entrevista televisada, que durant la transició no es va fer un referèndum sobre si s'havia de reinstaurar la monarquia o establir una república, perquè les enquestes deien que els partidaris del rei perdrien. Por qué el Rey está en la Ley para la Reforma Política? En aquesta entrevista, Suárez va explicar, tapant el micròfon de solapa que portava a la camisa, que "simplement" no es va preguntar perquè "quan la major part dels caps de govern estrangers demanaven que es fes un referèndum sobre monarquia o república, feia enquestes i perdíem". Davant la possibilitat de perdre, doncs, l'expresident va assegurar-se la monarquia "posant el Rei i la paraula monarquia a la llei". Suárez també assegurava aleshores que havia estat el socialista Felipe González qui havia demanat "als altres (als governs estrangers) que demanessin" [el referèndum]. Adolfo Suárez, va assegurar a través de la Reforma Política del 1977 la permanència de la institució.

Benvolguts,

En aquest Bloc hem fet sovint referència a la Transició, que nosaltres i molts d'altres n’han dit sempre  Transacció. Hem parlat de soroll de sabres, hem parlat dels “pares de la pàtria” que tenien una relació contínua, obligada, amb la cúpula militar, amb militars sicaris que portaven cada paràgraf que els negociadors no veien clar a que la cúpula militar donés el seu vist-i-plau o modifiqués el paràgraf, l’article, la pàgina o el que fos.

Tot aquest tragí l’havíem intuït però mai no havíem tingut una veu de primera ma, la del president espanyol Suárez que ho expliqués amb la claredat que hi ha en aquest vídeo!
És increïble que aquesta confessió de primera ma, o de primera boca, de l’ex-Secretario General del Movimiento, no hagi revoltat cel i terra.

No ens adonem que la història de l’Espanya borbofranquista d’aquests darrers 40 anys hauria estat completament diferent i no hauria estat borbofranquista?

Com és que els polítics espanyols decents i no corruptes no han protestat per aquesta confessió? I com és que els polítics catalans decents i no corruptes tampoc?

Oi que les dretes i les l’esquerres espanyoles i catalanes no tenien dret a putejar-nos d’aquesta manera? Per què no ho hem portat a Europa? Al Tribunal dels Drets Humans? És que tot és corrupció? Per tot arreu?

Vegem l’article i sobretot el vídeo:

diumenge, 17 de juny del 2018

12/06/2018. Gustau Nerín. Una nova visió de Roma amb les tecnologies més noves i les àmfores més velles. La col·laboració entre historiadors, matemàtics, informàtics i físics ha permés una revisió en profunditat de tot allò que sabíem sobre les xarxes comercials d'aliments a l'imperi romà. Això ha estat possible gràcies al projecte europeu "Production and distribution of food during the Roman Empire: economic and political dynamic", en el que participa el Centre per a l'Estudi de la Interdependència Provincial a l'Antiguitat Clàssica (CEIPAC) de la Universitat de Barcelona. En general parlem de la utilització de les dades existents (big data) amb les prioritats convenients. Sigui amb el coneixement sobre l’economia de les àmfores a l’Imperi romà o amb l’escalfament actual de la terra. Entenguem-ho, la humanitat tenia les dades per haver conegut amb molta antel·lació la magnitud del forat d’ozó i l’escalfament exagerat de la terra. Podria haver actuat amb més cel·leritat, i quan se’n varen adonar ja era massa tard!

Benvolguts,

Avui toquem un tema històrico-econòmic apassionant: Una nova visió de Roma amb les tecnologies més noves i les àmfores més velles, explicat per Gustau Nerin i publicat a El Nacional. Els informàtics estudiosos del “big data”, els que usen l’estadística per aprofundir en la història econòmica, i senzillament els que gaudeixen amb els coneixements que fins ara no tenien, poden estar interessasts per aquest article.

El meu interès per aquests camps de la ciència se’m va despertar fa molts anys quan en una notícia de diari sobre el forat d’ozó sobre l’Antàrtida vaig saber que els satèl·lits meteorològics havien ja en aquell moment acumulat prou informació sobre aquest tema com per haver actuat els governs mundials per iniciar la lluita contra el forat d’ozó, l’escalfament de la terra, el desgel, l’augment dels nivells d’aigua en els oceans amb la seqüela de la inundació de les terres baixes en general i les conques baixes dels rius, ja protegides amb dics, com fan a Holanda, etc.

I se’m va desperar l’interès quan la notícia acabava explicant que tota aquella ingent quantitat d’informació que hauria d’haver estat útil des de feia anys no s’havia utilitzat perquè no hi havia prou mitjans de tractament d’aquestes informacions ni s’havia dedicat potència de càlcul ni equips d’informàtics preparats per a poder actuar. El corol·lari és que no hi havia prou dedicació a aquest tema, no li havien dedicat la prioritat adequada i sobretot no s’havien adressat els estudis a investigar aquests camps que podien semblar poc importants davant d’altres camps estimats com a més importants, més rendibles, en aquells moments. 

Entenguem-ho, la humanitat tenia les dades, podria haver actuat amb més cel·leritat, i quan se’n varen adonar ja era massa tard!

Vegem l’article: