dilluns, 28 d’octubre de 2019

27/10/2019. Carlota Serra. Sánchez, Bonet i falses fugues de seus: així es cou la guerra a Canadell des de Madrid. La guerra al líder independentista de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, va començar des de Barcelona, amb les querelles de l'establishment que, liderat pel banquer Carles Tusquets, va intentar fins el darrer moment evitar que l'empresari de Petrolis Independents fos investit com a president cameral. Ara, lluny de guanyar la batalla, amb els recursos judicials en marxa però "amb poc recorregut", la guerra es reactiva des de Madrid. Canadell va rebre dijous una carta del Ministeri d'Indústria on se li recordava les funcions de la Cambra a mode de toc d'atenció. La carta asseverava que la Cambra "és una corporació de dret públic" que representa "empreses plurals en la seva configuració" i requereixen de "suport en els seus processos d'internacionalització, innovació i digitalització” i que, per tant, ha de garantir la "imparcialitat i la transparència". De fet, aquesta és la primera vegada que el govern espanyol fica el nas en la Cambra de Comerç, independentment que hagi fet algun comentari polític


Benvolguts,

Més informació sobre Canadell i Bonet:

Sánchez, Bonet i falses fugues de seus: així es cou la guerra a Canadell des de Madrid
Carlota Serra
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 27 d'octubre de 2019
4 minuts


La guerra al líder independentista de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, va començar des de Barcelona, amb les querelles de l'establishment que, liderat pel banquer Carles Tusquets, va intentar fins el darrer moment evitar que l'empresari de Petrolis Independents fos investit com a president cameral. Ara, lluny de guanyar la batalla, amb els recursos judicials en marxa però "amb poc recorregut", la guerra es reactiva des de Madrid. 

L'enuig generalitzat per la sentència del procés ha fet alçar la veu a diversos líders empresarials, -amb paraules moderades, com acostuma a passar en el món econòmic- que han demanat diàleg per activa i per passiva, criticant el fet que "es judicialitzi la política". Però les paraules de Canadell, més contundent, han posat nerviós el nucli dur de Madrid, que entre Cámara de España i Moncloa, reprenen la guerra a l'empresari en un intent de censurar-lo.

L'estratègia de Bonet
El president de la Cámara de España, Josep Lluís Bonet, no és un gran partidari de Canadell. En idees polítiques no encaixen, si bé Bonet és conegut per haver dit frases com ara que la independència seria una catàstrofe per a Catalunya, Espanya i Europa". De fet, l'expresident de la Fira de Barcelona ja va intentar desautoritzar Canadell quan, pocs dies abans que sortís la sentència del procés, la Cambra de Barcelona va fer un manifest a favor de l'alliberament dels presos en què instava l'empresariat a una "veritable resposta de país", donava suport a la vaga general que es va celebrar el passat 18 d'octubre i condemnava la "judicialització de la política". Aquest manifest va ser portat al Ple de la Cambra barcelonina i aprovat per majoria. 

Bonet, en veure aquest manifest, va fer una declaració des de la Cambra d'Espanya en què considerava que el relat de la Cambra de Canadell "manca de principis constitucionals com la independència judicial i la unitat d'Espanya". Aquesta declaració contra Canadell i el seu equip es va fer pública tot i que, segons fonts d'ElNacional.cat, "la declaració no va arribar a passar mai pel ple ni pel comitè executiu", cosa evident, si bé Joan Canadell és el vicepresident segon de la Cambra d'Espanya -càrrec que ve lligat al fet de ser president a la de Barcelona-. Segons fonts d'aquest diari, "Bonet fa temps que busca la manera de treure en Canadell de la vicepresidència, i farà tot el que pugui per aconseguir-ho". 

El següent moviment de Bonet va ser just després de la publicació de la sentència. El president de la Cambra espanyola va enviar una carta al president en funcions, Pedro Sánchez, en què li mostrava el seu suport, emfatitzava la "il·legalitat" del procés independentista i asseverava el seu "respecte per la sentència dictada pel Suprem". Ho feia en nom de tota la Cámara de España

Fuga de seus dins la Cambra
L'estratègia de l'octubre del 2017 d'emporuguir l'economia catalana amb relats catastrofistes i alimentant el fenomen "fuga de seus" empresarials s'ha portat ara a la Cambra de Comerç amb una jugada des de la Cambra de Comerç Internacional (CCI). Aquesta compta amb comitès nacionals instaurats en més de 90 països, i el comitè espanyol està ubicat actualment a la Cambra de Barcelona. El president del CCISebastián Escarrer, va deixar anar en unes declaracions a l'agència EFE que el comitè espanyol "es traslladarà a Madrid", amb l'objectiu de "crear un centre neuràlgic que uneixi els interessos iberoamericans i europeus", Ho va fer just després del primer xoc entre Canadell i Bonet. 

Fonts d'aquest mitjà asseguren que "no hi ha una intenció real de moure el CCI de Barcelona", i que "l'únic que s'ha fet és ampliar oficines a la Cambra de Madrid, on s'hi ha posat una taula amb una persona". Escarrer és el president del CCI des del maig del 2019 i va rellevar Miquel Valls, el també fins aleshores president de la Cambra de Barcelona, i segons les mateixes fonts, "Escarrer rep moltes pressions" i aquestes declaracions "esbiaixades", asseguren, "dient que el CCI canvia la seu, és purament estratègic".  

El toc d'atenció de Sánchez
Tot i les pressions per part de la Cámara de España i les declaracions d'Escarrer, Canadell no ha abaixat el cap. Fa pocs dies, el president de la Cambra barcelonina va criticar durament al president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, a qui va culpar dels aldarulls ocasionats en les protestes contra la sentència per la seva negativa de dialogar amb el president de la Generalitat, Quim Torra. 
Canadell va rebre dijous una carta del Ministeri d'Indústria on se li recordava les funcions de la Cambra a mode de toc d'atenció. La carta asseverava que la Cambra "és una corporació de dret públic" que representa "empreses plurals en la seva configuració" i requereixen de "suport en els seus processos d'internacionalització, innovació i digitalització” i que, per tant, ha de garantir la "imparcialitat i la transparència". En aquest sentit, el govern espanyol critica a Canadell que faci valoracions polítiques i que qüestioni les decisions judicials. 

La institució encara no ha contestat la carta formalment, "però ho farem", asseguren, tot i que Canadell ja ha anat deixant pistes del que respondrà. En una entrevista al programa Tot es mou, va relativitzar el toc d'atenció dient que "segurament és un avís perquè abaixem el to, que no ho farem" perquè "per sobre de tot estem al servei de l'empresariat català".

De fet, aquesta és la primera vegada que el govern espanyol fica el nas en la Cambra de Comerç, independentment que hagi fet algun comentari polític. De fet, fa uns dies Bonet va enviar una carta a Sánchez en què li donava el seu suport i asseverava el seu "respecte per la sentència dictada pel Suprem", cosa que Canadell va criticar a través de les xarxes socials, dient que el "és curiós" que el ministeri "m’acusi d’imparcialitat perquè acuso a Sánchez de no voler dialogar, i en canvi no ho faci amb el president Bonet quan tanca files amb el govern". 

COMENTARIS ANNEXES
Immediatament després del 10-N es va crear a corre-cuita la Camara de Comercio de España per tal de centralitzar i homogeneïtzar, totes les càmeres però l’entrada d’en Canadell a la de Barcelona pot haver-los desconcertat.

El Gobierno propondrá a José Luis Bonet para dirigir las Cámaras.
En el proceso de independencia liderado por Artur Mas, Bonet se ha mostrado siempre en contra de la secesión de Cataluña, en línea con lo defendido por otros grandes empresarios catalanes, como José Manuel Lara, presidente de Planeta. “Freixenet es una empresa familiar catalana, y por tanto española. Cataluña es una parte esencial de España y así debe seguir”, subrayó en un acto recientemente.

dissabte, 26 d’octubre de 2019

25/09/2019. Joe Brew. Ara tots sabem qui és Lorena Roldán. P.T. Barnum, empresari americà i fundador del Circ Barnum & Bailey al segle XIX, sembla que va dir que ‘la mala publicitat no existeix’. O sigui, que la qüestió important no és que diguin coses bones de tu, sinó que parlin de tu. 'La manera més eficaç de fer que la gent parli de tu és simplement dir coses absurdes', demostra amb dades l'analista Joe Brew. A l’era de Trump, l’èxit polític depèn de la capacitat de manipular els mitjans i les xarxes. En aquesta capacitat, Roldán –com Trump– destaca. Què en sabem, de les detencions de dilluns a Catalunya en una operació de 500 guàrdies civils? Gairebé res. Van entrar a casa d’unes persones, les van detenir, van enregistrar algunes imatges en un garatge i se les van endur a Madrid. Però dilluns a la tarda, Lorena Roldán va fer un discurs que vinculava el president Quim Torra amb el terrorisme i declarava que ‘a aquells que tenen Goma-2, els Mossos d’Esquadra no els fan absolutament res’. Roldán va recordar que Torra havia animat els activistes dels CDR a pressionar i va demanar: ‘Què havien de prémer? El detonador d’aquests explosius’.



Benvolguts,




Ara tots sabem qui és Lorena Roldán

'La manera més eficaç de fer que la gent parli de tu és simplement dir coses absurdes', demostra amb dades l'analista Joe Brew

Per: Joe Brew

 25/09/2019  18:33


La frase és igualment aplicable al segle XXI i en relació amb un altre circ: la política. Una de les raons per les quals Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials als Estats Units el 2016 és que va ser el candidat que va rebre més atenció dels mitjans. La cobertura no era gaire positiva, però el fet d’aparèixer constantment a les notícies li va donar més capacitat de controlar el relat que qualsevol altre polític.
L’estratègia de Trump perquè els mitjans només parlessin d’ell era força senzilla: ser el candidat més provocador i exagerat, dient constantment unes barbaritats tan notables que el fet de no informar-ne semblés periodísticament irresponsable. I l’estratègia va funcionar. Es va convertir en el sol de la política, amb tots els altres a la seva òrbita havent-se de posicionar sempre en relació amb ell i la seva barbaritat del dia.

L’estratègia de Trump i Ciutadans
El partit espanyol que ha sabut capitalitzar més l’estratègia de Trump és Ciutadans. Per què fan servir un llenguatge gairebé bèl·lic (‘escamots’, ‘assalts’, ‘catanes’) quan parlen de política? Per què menyspreen els seus adversaris polítics constantment amb paraules com ‘capitost’, ‘banda’, ‘colpista’, ‘garjola‘)? Per què van a municipis com Amer, Vic, Tortosa, etc., on gairebé no tenen cap suport electoral? Per què van anar a Waterloo?
La resposta és senzilla: perquè això fa que parlem d’ells. Quants de nosaltres sabem on s’ha fet l’últim acte dels comuns? No gaires. Però gairebé tots estem al corrent dels actes de Ciutadans, de la mateixa manera que el 2016 tots els americans estaven al cas dels discursos de Donald Trump. L’escàndol, la hipèrbole i la crispació generen un interès morbós entre la persones –no podem apartar-ne la mirada.

L’exemple més recent: Lorena Roldán, el detonador i la Goma-2
Què en sabem, de les detencions de dilluns a Catalunya en una operació de 500 guàrdies civils? Gairebé res. Van entrar a casa d’unes persones, les van detenir, van enregistrar algunes imatges en un garatge i se les van endur a Madrid.

Però dilluns a la tarda, Lorena Roldán va fer un discurs que vinculava el president Quim Torra amb el terrorisme i declarava que ‘a aquells que tenen Goma-2, els Mossos d’Esquadra no els fan absolutament res’. Roldán va recordar que Torra havia animat els activistes dels CDR a pressionar i va demanar: ‘Què havien de prémer? El detonador d’aquests explosius’.

Per què fer un discurs tan inflamatori i tan poc basat en l’evidència? Per què esmentar la Goma-2, si no n’hi havia? Per què intentar vincular un rival polític amb el ‘terrorisme’?
Perquè la crispació, l’acusació sense fonaments i la hipèrbole fan que la gent parli de tu, i davant els resultats decebedors de les darreres eleccions i el fet que la seva nova dirigent a Catalunya és gairebé desconeguda, Ciutadans necessita desesperadament que la gent parli d’ella.

I ha funcionat.

El gràfic següent mostra els piulets, els ‘m’agrada’ i els retweets per hora que esmenten Lorena Roldán. La seva presència a les xarxes els darrers dos dies és impactant, sobretot si es té en compte que només té 15.000 seguidors (compareu-ho amb el 175.000 de Quim Torra, els 520.000 d’Arrimadas, els 587.000 de Junqueras o els 761.000 de Puigdemont).

Noteu que el gràfic anterior és per hora: és a dir, en el seu punt culminant la freqüència de piulets esmentant Roldán va arribar a 800 per hora: un cada quatre segons. I els ‘m’agrada’, a un ritme de més de 100 per minut.

Mirem-ho per dia. Els dies previs al discurs de dilluns, 23 de setembre, la freqüència de piulets esmentant Roldán ja era més alta que l’habitual perquè pocs dies abans (el 15 de setembre) havia declarat que la gent anava per la ciutat de Barcelona brandant catanes.

Abans del discurs del ‘detonador’, hi havia una mitjana de menys de 1.000 piulets per dia sobre Roldán. Però el discurs va provocar una pujada de 1.000%: més de 8.000 piulets i 18.000 ‘m’agrada’ dilluns, i encara més (12.000 i 22.000) l’endemà.

Conclusió
La crispació paga. Tant a les xarxes (el focus d’aquest article) com als mitjans, la manera més eficaç de fer que la gent parli de tu és simplement dir coses absurdes. Que vincular terrorisme amb polítics rivals, o Goma-2 amb persones que tenen dret a la presumpció d’innocència tingui efectes col·laterals per a la societat sembla que importa poc a alguns polítics. 

A l’era de Trump, l’èxit polític depèn de la capacitat de manipular els mitjans i les xarxes. En aquesta capacitat, Roldán –com Trump– destaca.


Joan A. Forès
Reflexions


divendres, 25 d’octubre de 2019

24/10/2019. José Antich. Editorial. La victòria de Franco, la derrota d'Espanya. El que hagués hagut de ser, per decència democràtica, la sortida al més discreta possible d'un dictador del seu mausoleu, va acabar convertint-se gairebé en un funeral d'Estat ja que va comptar amb una dignitat que no es mereixia i en un acte funerari que no és cap altra cosa que una vergonya per a Espanya. El franquisme ha aconseguit una victòria inesperada, tràgica i immerescuda de la mà d'un govern socialista que, pendent de veure com podia capitalitzar, electoralment parlant, el trasllat dels ossos del dictador d'un lloc a l'altre, va oblidar la necessària dignitat d'un país democràtic en un acte d'aquesta naturalesa. L'Espanya en blanc i negre del dictador es va recrear durant unes hores en color davant de l'insòlit homenatge que el Valle de los Caídos i el cementiri de Mingorrubio ens anava oferint a una ciutadania estupefacta


Benvolguts,

Jo he tornat a perdre amb la meva juguesca a mi mateix! Ja he explicat algun cop que quan el Franco es va morir vaig estar esperant amb ansietat com a l’hospital o en la comitiva cap al maleit Valle de los Caidos algun dels enemics del Franquisme (com ETA per exemple) hauria preparat un petard com el del Carrero Blanco. Ara, amb el trasllat del Valle a un altre lloc teníem un altra oportunitat! I també hem perdut. Esperem que el tornin a canviar...

Vegem l'Editorial:

dijous, 24 d’octubre de 2019

23/10/2019. Editorial. Al Parlament s’hi pot parlar de tot. Diu molt de la mala salut democràtica de l’Estat Espa­nyol que els tres grups inde­pen­den­tis­tes del Par­la­ment de Cata­lu­nya hagin de filar prim i bus­car una fórmula mati­sada per refe­rir-se a l’auto­de­ter­mi­nació en la moció de con­demna a la sentència sobre l’1-O del Tri­bu­nal Suprem que van pre­sen­tar ahir, tot per evi­tar –o inten­tar-ho– l’acció del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que ja ha adver­tit, amb ame­na­ces penals i per indi­cació del govern de Pedro Sánchez, que la cam­bra cata­lana no pot par­lar ni d’aquest, ni d’altres temes rela­ci­o­nats amb la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya. Les ame­na­ces del govern espa­nyol i del Cons­ti­tu­ci­o­nal cap al Par­la­ment de Cata­lu­nya són inac­cep­ta­bles en una democràcia moderna. Pro­hi­bir a una cam­bra que parli, dis­cu­teixi o aprovi les moci­ons que vul­gui sobre el tema que vul­gui, més quan aques­tes sovint tenen un caràcter simbòlic, és un pas enrere que cons­ti­tu­eix una vul­ne­ració dels drets més bàsics de la repre­sen­tació política dels dipu­tats, com són la lli­ber­tat d’expressió i la ini­ci­a­tiva política.


Benvolguts,

L'Editorial recorda molt el joc de quan erem petits en que s'havia de fer un relat amb la condició de no dir ni si ni no ni blanc ni negre ni or ni plata, etc

És un altre episodi del Lawfare de l'Estat espanyol. Pel que sembla el Lawfare pertany a una assignatura de primer de carrera de gangsterisme... Lawfare és el mot anglès per indicar Guerra Judicial. I és precisament el que maquiavèl·licament l’Estat espanyol està usant contra Catalunya des de fa anys. En l’apunt del Lawfare en aquest Bloc ho explica de la següent manera:

“El Lawfare és una forma de guerra desigual, perquè qui la promou és qui té el control de la llei, per més que això vulgui dir forçar-la, tergiversar-la o àdhuc incomplir-la. 
Una operació d’estat amb un mateix propòsit: la inhabilitació de l’adversari polític, la persecució judicial de l’enemic, i la justificació –mitjançant les lleis– de la vulneració de drets fonamentals. ‘La llei estava per damunt de la convivència ciutadana’, va dir el cap del dispositiu policíac de l’1-O, Diego Pérez de los Cobos. Un cas evident de lawfare, de guerra judicial.”

Vegem doncs l’Editorial d’El PuntAvui del dimecres 23 d’octubre. Precisament el mateix dia que es va iniciar l’operació del trasllat de les despulles del dictador franquista Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España por la gracia de Dios... 

Franco que és el pare putatiu dels seus hereus PPSOE-C’s-Vox i la monarquia borbo-franquista espanyola del Juanca i el Felipe:.


diumenge, 20 d’octubre de 2019

20/10/2019. Jordi Barbeta. Això ja és irreversible. La condemna de cent anys de presó als líders del procés va tenir un efecte traumàtic en la societat catalana, però la resposta immediata i multitudinària ha posat de manifest que som davant una inflexió històrica. Res no serà com abans, perquè l’hostilitat de l’estat espanyol ha arribat a un tal extrem que marca un camí irreversible i fa impossible cap mena de reconciliació que no sigui la separació de comú acord. Ha estat aquesta actitud hostil en tots els fronts, cultural, polític, social, econòmico-financer, mediàtic, policial i judicial, que ha provocat la metamorfosi del catalanisme en independentisme. La independència de Catalunya trigarà més o menys, però com a objectiu polític determina i determinarà indefinidament la política a Catalunya i a Espanya.


Benvolguts,

En Barbeta analitza la possible reconciliació entre Catalunya i Espanya i conclou amb una frase força lapidària: 

Res no serà com abans, perquè l’hostilitat de l’estat espanyol ha arribat a un tal extrem que marca un camí irreversible i fa impossible cap mena de reconciliació que no sigui la separació de comú acord.

Vegem l'article:

16/10/2019. Puigdemont reclama la restitució dels seus drets com a diputat del Parlament. L'expresident ha participat en una concentració d'eurodiputats a les portes del Parlament Europeu contra les penes imposades pel Suprem. El jutge del Suprem Pablo Llarena va emetre aquest dilluns una nova euroordre contra ell sota els delictes de sedició i malversació. En la mateixa interlocutòria Llarena estableix que Carles Puigdemont i Toni Comín tornen a ser, des d'aquest dilluns, diputats de ple dret del Parlament. En no acusar-los de rebel·lió, d'acord amb la sentència del Suprem, ja no se'ls pot aplicar l'article 384 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal, que suspèn de l'exercici de qualsevol càrrec públic les persones acusades de rebel·lió i empresonades. L'expresident demanarà la restitució dels seus drets:"Jo demanaré la restitució de tots els meus drets polítics i econòmics al Parlament de Catalunya."


Benvolguts,

Vegem la restitució dels drets de Puigdemont a Europa, consequència de l’aixecament de la suspensió per part del jutge Llarena de les penes imposades pel Suprem:

dissabte, 19 d’octubre de 2019

09/10/2019. Antoni Bassas. L’anàlisi: ’Sentència i desfilada militar, no’."L’Estat mateix s’adona que veure una desfilada amb jutges mentre als carrers de Catalunya hi ha protestes per la sentència associa Espanya amb autoritarisme". “S’ha volgut evitar la imatge transmesa per les televisions de tot el món de la confrontació de la desfilada de les forces armades a Madrid -a la qual assisteixen el govern i els magistrats del Suprem i del Constitucional- amb la mobilització d’un sector important de la població de Catalunya”.Per cert, que de portes endins, l’autoritarisme és una marca de la casa: a TV3 i Catalunya Ràdio, la Junta Electoral els ha prohibit utilitzar les expressions presos polítics o exili des d’avui fins al 10 de novembre. D’això se’n diu estat d’excepció informatiu, que conculca la llibertat d’expressió dels periodistes i el dret dels ciutadans a rebre una informació veraç. Si segons la línia editorial d’un mitjà i el criteri professional dels seus periodistes el president Puigdemont és a l’exili i el vicepresident Junqueras és un pres polític, ho són i punt, i després els espectadors ja decidiran si volen ser informats d’acord amb aquest criteri. Aquesta mesura no s’aplica enlloc d’Europa i fa de les campanyes electorals a Espanya un temps d’anomalia informativa impropi d’una democràcia.


Benvolguts,

Vegem aquesta interessant anàlisi:

dimecres, 16 d’octubre de 2019

11/10/2019. Jordi Galves. Ja ha arribat el pronunciament militar. L’exèrcit espanyol no serveix per guanyar guerres sinó per mantenir els privilegis dels qui ens governen, dels qui viuen sobre les nostres espatlles. Són els guàrdies de seguretat del règim que ens roba. Si descomptem la gloriosa guerra de Perejil hauríem de fer un formidable esforç de memòria històrica per recordar algun fet d’armes victoriós, alguna proesa bèl·lica d’aquestes persones que s’omplen la boca d’honor, de pàtria, de valors marcials. Vull dir que no sé si algú recorda cap acció militar digna, heroica, contra un exèrcit estranger, alguna acció que no sigui gasejar els rifenys, donar cops d’Estat, fer guerres civils o assassinar representants polítics com el president Lluís Companys. Només cal recordar que els canons del castell de Montjuïc mai no es van emprar per defensar-nos de cap invasió estrangera, només van servir per bombardejar la població civil indefensa, per bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com aconsellava el general Espartero, perquè Espanya anés bé. Ni són bons militars ni tampoc accepten la crítica, la llibertat d’expressió dels altres. Com que van armats i tenen el monopoli de la força només poden parlar ells.


Benvolguts,

REPÚBLICA BELGA (247)

Jordi Galves
Barcelona. Divendres, 11 d'octubre de 2019

Si descomptem la gloriosa guerra de Perejil hauríem de fer un formidable esforç de memòria històrica per recordar algun fet d’armes victoriós, alguna proesa bèl·lica d’aquestes persones que s’omplen la boca d’honor, de pàtria, de valors marcials. Vull dir que no sé si algú recorda cap acció militar digna, heroica, contra un exèrcit estranger, alguna acció que no sigui gasejar els rifenys, donar cops d’Estat, fer guerres civils o assassinar representants polítics com el president Lluís Companys. Només cal recordar que els canons del castell de Montjuïc mai no es van emprar per defensar-nos de cap invasió estrangera, només van servir per bombardejar la població civil indefensa, per bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com aconsellava el general Espartero, perquè Espanya anés bé. Ni són bons militars ni tampoc accepten la crítica, la llibertat d’expressió dels altres. Com que van armats i tenen el monopoli de la força només poden parlar ells. El 1905 tres-cents militars van assaltar i destruir a cops de destral la redacció i la rotativa del setmanari humorístic ¡Cu-cut! —que tirava 50.000 exemplars—, només perquè no els havia fet gràcia un acudit. Els acompanya l’excel·lentíssim governador militar, el general Fuentes, el qual contribuí a intimidar els transeünts. Als crits de “Viva España, viva el ejército” i “Muera Cataluña” acabaren la seva ràtzia destruint les oficines de La Veu de Catalunya perquè era un diari catalanista.

L’exèrcit espanyol no serveix per guanyar guerres sinó per mantenir els privilegis dels qui ens governen

Avui continuen sense acceptar la crítica en la nostra societat de la informació, sense saber quin és el paper que han de jugar les forces armades en una democràcia. El tinent Luis Gonzalo Segura ha estat expulsat recentment de l’exèrcit per haver publicat diversos llibres, on descriu el cúmul de privilegis, corrupció i assetjaments que pateixen les dones en l’àmbit militar. I, en contrast, segons el Tribunal Suprem, un comandant està legitimat a dir-li “porca”, “inútil”, “puta” a una dona només perquè allò és l’exèrcit i és un món dur, d’homes. Perquè els homes de veritat parlen així. Els militars són una societat a part però que es manté gràcies a aquesta societat, amb els nostres impostos. Una societat en la qual l’ex tinent coronel Antonio Tejero, un colpista condemnat, pot continuar expressant-se lliurement, amb visques a Franco, amb atacs a l’Estatut d’Autonomia i, en canvi, segons el Tribunal Constitucional, el Parlament de Catalunya, un parlament escollit per sufragi universal i legítim representant de tots els ciutadans, no pot parlar de segons quines coses. O poden empresonar els diputats com ja han fet amb Carme Forcadell. La llei no és igual per a tothom. Se’ls en refot que la legislació actual prohibeixi que un militar parli públicament de política. I, a sobre, amenacen el Govern de Catalunya, com va fer el general Pedro Garrido aquest dimecres. No és estrany que aquest guàrdia civil, procedent del servei d’informació, estigui contribuint premeditadament a la campanya de criminalització de l’independentisme català.

Per sobre de la veritat hi ha Espanya. El general va rebre públicament l’aplaudiment de destacades personalitats, com el fiscal del Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, la diputada Cayetana Álvarez de Toledo i el diputat José Zaragoza, presents durant l’al·locució.

Els militars espanyols que no són obligats a callar acaben en pronunciaments, com acabem de comprovar. Ja saben el què. És una extraordinària aportació dels uniformats espanyols a la ciència política internacional, una vella tradició per la qual són coneguts arreu.

És un tipus de pretorianisme, pel qual l’exèrcit deixa de ser un instrument políticament neutre al servei del poder civil, establint-se com un poder fàctic irresistible, determinant. Un poder intimidatori que, servint-se de l’amenaça de la violència, s’atreveix a segrestar la societat.

Fins i tot a tiranitzar-la. Ja ho van intentar el 23 de febrer de 1981, aquesta gent, els de la benemèrita institució. Els que truquen de matinada.

Jordi Galves

15/10/2019. Vicent Partal. Editorial. El conseller Buch ha de ser destituït i la policia espanyola se n’ha d’anar. No hi ha cap estratègia ni cap explicació de cap mena, cap jugada mestra, que puga servir d’argument per a justificar allò que és injustificable: el conseller Buch ha de ser destituït i rellevat immediatament de les seues funcions. L’actuació dels Mossos d’Esquadra aquest vespre a tot el Principat és intolerable i ningú, ni tan sols en nom de l’independentisme ni de l’estabilitat del govern, no pot permetre que passen les hores sense respondre a l’orgia de violència desfermada pel màxim responsable dels Mossos d’Esquadra. En primer lloc, cal constatar i evidenciar que l’actual direcció dels Mossos d’Esquadra els ha convertits en criats servils de la policia i el govern espanyols, en els encarregats de fer-los la feina bruta. Cal exigir la retirada de la policia espanyola i la Guàrdia Civil de Catalunya, especialment de les unitats desplegades recentment. Però aquesta exigència no pot tapar l’altra ni arraconar-la.


Benvolguts,

Vegem l’Editorial d’en Partal i procurem anar seguint el desenvolupament dels esdeveniments, col·laborant sempre que ens sigui posible amb el nostre poble, representat aquests dies pels CDRs:

11/10/2019. Jordi Galves. Ja ha arribat el pronunciament militar. L’exèrcit espanyol no serveix per guanyar guerres sinó per mantenir els privilegis dels qui ens governen, dels qui viuen sobre les nostres espatlles. Són els guàrdies de seguretat del règim que ens roba. Si descomptem la gloriosa guerra de Perejil hauríem de fer un formidable esforç de memòria històrica per recordar algun fet d’armes victoriós, alguna proesa bèl·lica d’aquestes persones que s’omplen la boca d’honor, de pàtria, de valors marcials. Vull dir que no sé si algú recorda cap acció militar digna, heroica, contra un exèrcit estranger, alguna acció que no sigui gasejar els rifenys, donar cops d’Estat, fer guerres civils o assassinar representants polítics com el president Lluís Companys. Només cal recordar que els canons del castell de Montjuïc mai no es van emprar per defensar-nos de cap invasió estrangera, només van servir per bombardejar la població civil indefensa, per bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com aconsellava el general Espartero, perquè Espanya anés bé. Ni són bons militars ni tampoc accepten la crítica, la llibertat d’expressió dels altres. Com que van armats i tenen el monopoli de la força només poden parlar ells.


Benvolguts,


Vegem l'article i gaudim-lo:

15/10/2019. Roger Graells Font. Operació Barajas: el Tsunami Democràtic arriba fins a Madrid. Crònica de l'acció de Tsunami Democràtic a Madrid. Una riuada de 1.200 vehicles torna a demostrar a l'estat espanyol que és tan incapaç de detectar una urna com una caravana enorme en direcció a la seva capital. El Tsunami Democràtic tot just ha començat i ha arribat fins a Madrid. Ha tornat a demostrar a l’estat espanyol que és incapaç de detectar una urna, però també una caravana enorme de vehicles en direcció a la seva capital. La força de la gent és això


Benvolguts,

Llegiu-lo bé! És interessant la comparança entre aquesta operació i l’operació urnes de fa dos anys.
Vegem l’article:

dissabte, 12 d’octubre de 2019

13/10/2019. Oriol Izquierdo. Policia colonial. «A casa nostra ells se saben força d'ocupació. No és que ho digui jo, és que ells mateixos actuen com un exèrcit invasor». El general Garrido a les portes del Dia de la Raça va proclamar que ells sí que ho tornaran a fer. Se li entenia tot. Que del Primer d’Octubre ells també se’n senten orgullosos. De com van actuar, vull dir. Del que ens van fer, vaja. I que, poca broma, són a punt per tornar-hi si hi tornem. N’estem avisats.



Benvolguts,

Avui presentem un article del professor Oriol Izquierdo, una veritable i clarivident joia que mostra la situació  de les relacions entre les estructures del Govern català i l’Estructura de l’Espanya sotmesa al règim del 78. La Consti està basada en la separació de poders i en les trampes que s’hi poden fer!

Com tots sabem el règim del 78 està suportat pels tres poders que en Ferreres il·lustra amb un magnífic acudit:

· 

·      El general Garrido a les portes del Dia de la Raça –ben entès: el seu dia, la seva suposada raçava proclamar que ells sí que ho tornaran a fer. I ho va dir engalanat d’uniforme i davant les gorres de plat i els tricornis de més alt rang aquarterats a Catalunya. Se li entenia tot. Que del Primer d’Octubre ells també se’n senten orgullosos. De com van actuar, vull dir. Del que ens van fer, vaja. I que, poca broma, són a punt per tornar-hi si hi tornem. N’estem avisats.

·         Amb la seva intervenció, que si no m’erro a hores d’ara cap autoritat civil ni militar no ha desautoritzat, torna a deixar clar l’únic que és clar. A saber: que a Espanya el veritable consens, el consens únic i indiscutible, és que els valors democràtics, la separació de poders, la llibertat de premsa, el principi d’autoritat i, si molt convé, la llei de la gravetat i tot, sempre estan condicionats per un bé superior. La sagrada unitat de la pàtria. En nom de la qual tot és legítim, creuen ells. Tot.

Vegem l’article:

dijous, 10 d’octubre de 2019

01/10/2019. Joan Minguet Batllori. Miquel-155-Iceta com a símptoma de la falsedat. «Miquel-155-Iceta és la personificació dels polítics que despleguen una acció per afavorir-se ells mateixos i el sistema imperant». Els nostres vots només serveixen si s’acomoden a la majoria submisa; en cas contrari, són anul·lats, vilipendiats, criminalitzats, empresonats, exiliats, esbotzats, torturats…Un dels qui en aquelles eleccions prometia –ho fa des de jovenet, no se li coneix ofici fora de la política, i promet encara– era Miquel Iceta. En aquella campanya, el dirigent del PSOE/PSC, em nego a distingir-lo amb l’adjectiu socialista, massa història de revoltes per a banalitzar-les, va agafar com a assumpte central de les seves arengues que els independentistes l’obligaven a triar entre ser català i espanyol.



Benvolguts,

Vegem l’article:


Miquel-155-Iceta com a símptoma de la falsedat


«Miquel-155-Iceta és la personificació dels polítics que despleguen una acció per afavorir-se ells mateixos i el sistema imperant»


 01/10/2019  21:50

El setembre del 2015 hi havia campanya electoral, una més de les que el poder ens entafora en les nostres vides com a prometença que podem decidir el nostre destí. Suposo que ja sabeu que el supòsit és fraudulent, és a dir, dolent. Els nostres vots només serveixen si s’acomoden a la majoria submisa; en cas contrari, són anul·lats, vilipendiats, criminalitzats, empresonats, exiliats, esbotzats, torturats…

Un dels qui en aquelles eleccions prometia –ho fa des de jovenet, no se li coneix ofici fora de la política, i promet encara– era Miquel-155-Iceta. En aquella campanya, el dirigent del PSOE/PSC, em nego a distingir-lo amb l’adjectiu socialista, massa història de revoltes per a banalitzar-les, va agafar com a assumpte central de les seves arengues que els independentistes l’obligaven a triar entre ser català i espanyol. No recordo si va ser aleshores que Carme Chacón també va aprofitar la fal·làcia i deia que no volia que el seu fill hagués de triar la seva nacionalitat. (És a dir que ja li anava bé que fos espanyol, és clar.)

Final del formulari
Iceta anava repetint aquesta cantarella als mítings: ‘No ens facin triar entre Joan Miró i Velázquez, ho vull tot perquè tots som fills de moltes cultures i històries, i fills dels nostres pares, hagin nascut on hagin nascut.’ Dos comentaris es mereix aquell sofisma (argument capciós per fer passar com a veritat el que és fals, diu el diccionari.) El primer és que Iceta, com tots aquests polítics que quan parlen de cultura l’espifien, va ocultar, qui sap si desconeixent la seva pròpia ignorància, qui sap si amb malícia, que els catalans no podem triar entre Velázquez i Miró perquè no en tenim cap dels dos.

Velázquez és al Prado, fruit del poder d’una monarquia que tenia a sou artistes a la seva cort; i Joan Miró és al Museu Reina Sofía. Perquè la Fundació Joan Miró de Barcelona és una entitat privada fruit del desig del pintor mateix de tenir un museu a la ciutat on va néixer, però els seus fons no provenen de l’estat espanyol. Des que va morir l’artista, quan la família Miró ha pagat tributs a Espanya, ho ha fet amb obres que, invariablement, han anat a Madrid. Totes. Igual com el ‘Sofidou’ es va quedar amb les millors obres de Dalí quan es va repartir el llegat de l’artista empordanès i a Figueres van anar a parar les rampoines. Això ja va començar amb els governs socialistes de Felipe González i així ha continuat. Perquè el federalisme sempre ha estat una mentida, una de tantes.

El segon comentari a aquesta demagògica comparació entre Velázquez i Miró ve a tomb d’una falòrnia empastifadora que, per més que la repeteixin, continuarà essent una argúcia política de baixa estopa. Que ell i els seus correligionaris de Ciutadans i el PP, els baluards del 155, es queixin que hagin d’haver de decidir entre Espanya i Catalunya vol dir que no creuen en la democràcia, ras i curt. Mai no s’havien queixat quan les majories les tenien ells i ens imposaven el que volien per la força dels seus vots; quan il·legalitzaven partits polítics i diaris al País Basc per eliminar, no solament opcions polítiques, sinó sobretot ciutadans que votaven el que ells no volien; quan pactaven les coses gruixudes de l’estat amb Jordi Pujol; quan repetien que Espanya és un estat de dret i que s’hi pot defensar qualsevol posició política, però no havien explicat la lletra petita, que es pot defensar de paraula… Quan s’han vist acorralats per la força dels vots d’uns adversaris que posen en joc la seva supervivència, han criminalitzat aquests dos milions de vots, els han vilipendiat, els han insultat i, finalment, els han empresonat o els han exiliat. No trigaran massa a il·legalitzar-nos, siguem dos, tres o quatre milions de persones. Compten amb l’ajuda d’una part del poble català entabanat per la impostura de gent com ell.

La nova cantarella que Iceta repeteix incansablement des del 2015 emfasitza la seva posició antidemocràtica: que Quim Torra i els seus antecessors no governen per a tots els catalans i que, quan ho vulguin fer, ell serà allà per fer el camí junts. Quines penques! Quan ell s’ofereix a governar per tots els catalans, hauria d’especificar què pensa fer amb aquests dos milions de vots independentistes. Ell, barrut i demagog, mai no ha proposat una sortida que no sigui aquella estupidesa que va proferir la seva col·lega, la poc espavilada Dolors Montserrat: que s’havien de fer eleccions continuades fins que els sobiranistes ‘entressin en raó’. Ataca l’independentisme perquè l’obliga a triar entre dues opcions reals, no entre el totum revolutum de les opcions espanyoles que defensen la llei perquè és llei, encara que sigui arbitrària i salvatge.

Aragonès titlla de ‘vergonya’ que el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya es posicioni políticament i la JEC ‘calli’

Si busqueu en el passat, en hemeroteques i la resta, veureu declaracions d’ell en què defensava que Catalunya era una nació, que som una societat on no hi ha cap mena de fractura social, que el pacifisme impera en els ideals independentistes… Però això era quan érem pocs; ara ha canviat d’estratègia; és un escurçó, capaç d’enverinar i enverinar-nos. És capaç de demanar que els partits catalans condemnin una suposada violència de l’independentisme mentre, rialler, es posa a ballar quan la seva guàrdia civil esbotza portes de matinada, s’emporta ciutadans a Madrid i els interroguen vés a saber en quines condicions, els empresona cautelarment i els empresonarà definitivament, i el periodisme servil brama i brama… I ell, infla les galtes i es disposa a llençar el seu verí: que està preocupat perquè el volen fer triar.

dilluns, 7 d’octubre de 2019

29/09/2019. Salvador Cot. Ni un franquista penedit. "Van ser desenes de voluntaris -guàrdies civils i policies- els que van disparar contra aquells cinc joves el setembre de 1975"."Què li puc dir jo a un tio que ara tindrà seixanta-cinc o setanta anys (...) jo crec que en tindrà prou amb pensar que va matar a un xicot d'1'52 d'alçada que el mirava a la cara i cantava l'Eusko Gudariak. Jo crec que no s'ho esperaven". Això explicava Mikel Paredes, germà de Txiki, un dels últims afusellats per la dictadura de Franco fa pocs anys a ETB. Una escena insoportable, en un bosc de Cerdanyola, que la seva advocada, Magda Oranich, ha tingut l'admirable enteresa de reproduir, una i altra vegada, per rescatar-la del silenci fundacional del règim.


Benvolguts,

En Salvador Cot explica l’afusellament dels darrers 5 presos polítics, mort ja en Franco, per tant en el període de la Transacció. Un exministre franquista en aquesta ocasió o en una de semblant, van justificar l’afusellament de presos franquistes explicant que en la Dictadura les lleis permetien la pena de mort...

Vegem l’article:

30/09/2019. Gemma Aguilera. L’1-O des de Madrid: la prova del fracàs dels pactes de la Transició. Conversem amb politòlegs d’universitats madrilenyes sobre l’impacte del referèndum en el sistema polític espanyol i l’estabilitat de l’Estat en el segon aniversari de l’1-O. Dos anys després de la celebració del referèndum de l’1-O, lluny d’haver avançat en una solució política democràtica, la ferida oberta entre el règim del 78 i Catalunya és encara més sagnant. Presos polítics, exiliats i represaliats d’una banda, bloqueig institucional i inestabilitat política permanent de l’altra. I la sentència del macro-judici contra l’independentisme, que es farà pública en els propers dies, aprofundirà més la ferida i alhora farà més gran l’esquerda dels pactes de la Transició. Aquesta és la fotografia que fan diversos politòlegs d’universitats madrilenyes sobre l’impacte polític i simbòlic que ha tingut l’1-O en conversa amb El Món. L’1-O és l’expressió del fracàs del govern de l’Estat en impedir el referèndum, fins i tot dels seus serveis secrets d’espionatge, incapaços de trobar una sola urna, i responent a la seva impotència amb la brutalitat policial.“



Benvolguts,

La Gemma Aguilera presenta un magnífic treball de camp dels catedràtics de les diverses universitats madrilenyes.

Vegem-lo:

diumenge, 6 d’octubre de 2019

30/09/2019. Vicent Partal. Editorial. Colgats en les pròpies mentides. «És esfereïdor llegir la premsa espanyola aquests dies i veure com s'empassen les mentides, l'una rere l'altra». A la sèrie de televisió ‘Chernobyl’ s’aprecia a la perfecció un dels mecanismes fonamentals que va acabar desencadenant la implosió de la Unió Soviètica i el seu final: el règim vivia immers en la mentida permanent. Hi ha un moment, no revelaré gaires coses, en què Gorbatxov descobreix amb sorpresa que és qüestió d’hores que hi haja un desastre de tal magnitud que deixe bona part de la Unió Soviètica i de l’Europa central inhabitable per als éssers humans durant segles. I es demana com es pot haver arribat a aquesta situació tan límit. La resposta la té el KGB i no és sinó que tothom menteix. Li expliquen que tota la cadena de comandament, que comença a escala local, i tots els òrgans de l’estat, tret de la policia secreta, menteixen i menteixen al secretari general i màxim dirigent del país, qui, òbviament, no pot prendre decisions encertades basant-se en una mentida permanent. Només la perspectiva de la més gran catàstrofe planetària mai registrada va disparar la cadena informativa lògica i va encendre totes les alarmes. Quan ja era massa tard i calia que molta gent morís per evitar un mal major. Aquell fet va impressionar tan profundament Mikhaïl Gorbatxov que el va portar a proposar una reforma a fons del sistema, amb la perestroika però, sobretot, amb la glasnost, que al final van fer col·lapsar l’estat soviètic sota el pes de les seues enormes contradiccions.



Benvolguts,



Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]

 30/09/2019  21:50

Hi ha un moment, no revelaré gaires coses, en què Gorbatxov descobreix amb sorpresa que és qüestió d’hores que hi haja un desastre de tal magnitud que deixe bona part de la Unió Soviètica i de l’Europa central inhabitable per als éssers humans durant segles. I es demana com es pot haver arribat a aquesta situació tan límit. La resposta la té el KGB i no és sinó que tothom menteix. Li expliquen que tota la cadena de comandament, que comença a escala local, i tots els òrgans de l’estat, tret de la policia secreta, menteixen i menteixen al secretari general i màxim dirigent del país, qui, òbviament, no pot prendre decisions encertades basant-se en una mentida permanent. Només la perspectiva de la més gran catàstrofe planetària mai registrada va disparar la cadena informativa lògica i va encendre totes les alarmes. Quan ja era massa tard i calia que molta gent morís per evitar un mal major. Aquell fet va impressionar tan profundament Mikhaïl Gorbatxov que el va portar a proposar una reforma a fons del sistema, amb la perestroika però, sobretot, amb la glasnost, que al final van fer col·lapsar l’estat soviètic sota el pes de les seues enormes contradiccions.

Fa temps que les comparacions entre la vella Unió Soviètica i l’actual estat espanyol, en molts temes i salvant les distàncies òbvies, són molt instructives i interessants. Especialment, pel que fa a la gestió de la informació.

Quan els especialistes van haver d’explicar per què la informació que arribava al Kremlin era tan dolenta que suscitava errors de direcció monumentals, es va establir un consens en el sentit que ningú no volia escoltar la realitat ni assumir-la i això va fer degenerar la cadena informativa, que necessita ser sòlida i rigorosa si vols governar bé el país. Molt resumit: al Kremlin, una gent enganyada pels seus intermediaris prenia decisions suïcides que fins i tot anaven en contra dels propis interessos de preservació del règim. I per què passava això? En part, per evitar l’autocrítica i haver de reconèixer els propis errors; en part, per por. Però no s’explica tot només des de dins. És evident que perquè això fos possible no havia d’existir una premsa lliure i crítica i la mentida havia de ser assumida com a normalitat.

I ací és on són a Madrid, ara. És esfereïdor llegir la premsa espanyola aquests dies i veure com s’empassen les mentides, l’una rere l’altra. Mitjans de comunicació amb estructures enormes i capacitats gairebé infinites repetien ahir com a papagais la mentida difosa des de les clavegueres de l’estat sobre la participació d’Anna Puigdemont com a presumpte enllaç entre els detinguts de la setmana passada i els presidents Torra i Puigdemont. Després es va saber que el dia de la presumpta reunió ella era a l’hospital, amb la qual cosa van haver de dissimular els titulars escandalosos d’hores abans. Però crida molt l’atenció que periodistes experimentats i mitjans que es presenten com a seriosos es puguen arribar a creure que els dos presidents, que es reuneixen regularment a Waterloo cara a cara, sense intermediaris i en un entorn de llibertat, tinguen cap necessitat de passar-se papers per un conducte complicadíssim, necessitant que la germana d’un d’ells els pose en contacte amb els CDR. 

A mi em sembla impossible que això passe i, per tant, he d’assumir que menteixen a propòsit, sabent que el que escriuen no té cap mena de sentit.

En el seu moment, Mariano Rajoy va cometre un munt d’errors respecte al Principat perquè la informació que li arribava sobre les coses que hi passaven era simplement falsa. La vice-presidenta Soraya Sáenz manipulava tots els dossiers que Rajoy rebia i que tenien com a font Enric Millo i Alícia Sánchez-Camacho. D’aquesta manera, la imatge que el president del govern espanyol tenia d’allò que passava a Catalunya no podia ser més errònia. En el cas de Pedro Sánchez, sembla que Miquel Iceta fa de Soraya Sáenz i que la informació que arriba a la Moncloa és igual d’esbiaixada o encara més i tot. Amb l’afegit que Rajoy només llegia el Marca i Sánchez sembla que llegeix uns diaris que podrien explicar què passa i servir de contrapunt, però que renuncien al periodisme i compliquen no tan sols la convivència sinó, fins i tot, la presa de decisions per part de l’estat que tant juren estimar.

I això ens acosta a Txornòbil. Els acosta a ells, vull dir.
Vicent Partal



dissabte, 5 d’octubre de 2019

01/12/2017. Oriol Domingo. El jurament de fidelitat del pare del rei a Franco es clau en l’afer Espanya / Catalunya. El discurs televisat del rei Felipe VI sobre el referèndum del 1-O és inoblidable pels repressors i pels reprimits, pels unionistes i pels sobiranistes. Felipe VI és successor del rei Juan Carlos I que va jurar fidelitat al dictador Francisco Franco. Aquest fet és una de les claus de l’afer entre Espanya i Catalunya. “Ha de quedar claro y bien entendido, ante los españoles de hoy y ante las generaciones futuras, que esta Monarquía es la del Movimiento Nacional”. En un discurs franquista va dir entre altres coses: “Estoy profundamente emocionado por la gran confianza que ha depositado en mí Su Excelencia el Jefe del Estado (…) Formado en la España surgida el 18 de Julio, he conocido paso a paso las importantes realizaciones que se han conseguido bajo el mandato magistral del Generalísimo (…)–Sí, juro lealtad a Su Excelencia el Jefe del Estado y fidelidad a los Principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales del Reino.– Si así lo hiciereis que Dios os lo premie y, si no, os lo demande.



Benvolguts,

L'autor presenta a l'hora el discurs traidor de FelipeVI el 3 d'octubre del 2017, 3 dies després del Referèndum de l'1-O, que és una presa de posició de l'Estat espanyol i al mateix temps una declaració de guerra del Cap de l'Estat espanyol als seus súbdits catalans, i presenta al mateix temps el desenvolupament de les cerimònies del 22 i 23 de juliol del 1969 en les que el Juanca I jura els Principios del Movimiento Nacional. Ergo Felipe VI hereu del Juanca, hereu per tant del traidor Franco actua amb traiduria contra el seu poble.

El jurament de fidelitat del pare del rei a Franco es clau en l’afer Espanya / Catalunya.

Vegem el jurament:


dijous, 3 d’octubre de 2019

02/10/2019. Tian Riba. Condemnin la violencia. Ni el “«Jefe del Estado»”, ni PSOE, ni PP, ni Cs han con­dem­nat la violència de l’1-O. Han pas­sat dos anys de les càrre­gues poli­ci­als des­pro­por­ci­o­na­des i, per tant, il·legals, i indis­cri­mi­na­des, i l’Estat espa­nyol no ha con­dem­nat la violència de l’1 d’octu­bre. Ni ha dema­nat perdó. I quan dic l’Estat, vull dir que qui ha de dema­nar perdó en pri­mer lloc és el rei d’Espa­nya, com a “Jefe del Estado”. I con­dem­nar la violència. El “Jefe del Estado” ha de con­dem­nar la violència. I també l’exe­cu­tiu, el govern espa­nyol, ara en mans del PSOE en fun­ci­ons, ha de con­dem­nar la violència. I dema­nar perdó. Pedro Sánchez ha de con­dem­nar la violència d’estat. Com ho va ser l’1 d’octu­bre. I dema­nar perdó. El jove Sánchez no va fer ales­ho­res cap con­demna pre­ven­tiva de la violència, però és que tam­poc l’ha fet quan els fets de l’1-O són evi­dents. I tots els coman­da­ments poli­ci­als que han estat ascen­dits, con­de­co­rats i recol·locats han de dema­nar perdó.

Benvolguts,


En Tian Riba explica com ningú a Espanya amb càrrec de responsabiliat ni ha condemnat la violencia de l’1-O ni n'ha demanat perdó. En Tian Riba es recorda primerament del "Jefe del Estado" l'hereu del Franco, i es recorda també dels partits del 155, PSOE, PP, Ciudadanos. Tots aquests són els nostres enemics.

Tanmateix nosaltres considerem que hi ha altres entitats que també haurien de demanar perdó, persones físiques o col·lectius. Els que hem recordat són: l'Exèrcit, l'Església, els estaments judicials, jutges i fiscals, les Cambres de Comerç, el Cercle d'Economia, els participants de l'Ibex 35, i sobretot la premsa cavernària i les emissores de radio i televisió.

Vegem l'article:

01/10/2019. Público. ¿República o Monarquía? Comisiones ilegales, propiedades ocultas en el extranjero, amnistía fiscal, cacerías de elefantes, amistades peligrosas, caso Nóos... Son solo algunas de las noticias que rodearon al rey emérito, Juan Carlos I, durante y después de su reinado. A pesar de haberse retirado de la vida pública, su figura sigue estando todavía muy presente. Juan Carlos I mantiene su condición de miembro de la Familia Real, su consideración de rey y el estatus jurídico que ha tenido desde su abdicación en 2014. Todo apunta a que los Borbones se han enriquecido a nuestra costa y que hoy en día siguen disfrutando de un estatus especial financiado con los Presupuestos Generales del Estado. Aunque Juan Carlos I se haya marchado, su alargada sombra sigue cobijando un sistema que lleva décadas sin rendir cuentas completas al pueblo, la verdadera soberanía de nuestro país. La herencia recibida en manos de su hijo Felipe VI tampoco ha arrojado mucha más transparencia y el actual rey y su familia siguen disfrutando de unos privilegios adquiridos sólo por ‘mandato sanguíneo'. Por eso creemos que es el momento de decir "basta".


Benvolguts,

L’article de Público sobre el comportament delictiu de la monarquia espanyola en la seva vida de serveis a la pàtria (Patria una grande y libre i portadora de valores eternos) pel que fa als robatoris de diners i la corrupció institucionalitzada, que han pagat tots els espanyols ja és de domini públic.

Hi podem afegir un detall de saviesa financera llegit en els diaris. Hem de saber que mentre el paio exerceix de rei la seva corrupció no és impugnable, aleshores:

Primer acte: La germana del Juanca va ingressar en un compte en el paradís fiscal de Panamà l’equivalent d’uns 2.000 milions d’Euros quan el Juanca fou designat Cap de l’Estat (amb immunitat por ser vos quien sois).

Segon acte: La germana del rei va donar-li al rei l’equivalent d’uns 2.000 milions d’Euros l’endemà de l’abdicació fa cinc anys.

Vegem ara l’article de Público: