Benvolguts,
La Gemma Aguilera presenta un magnífic treball de camp dels catedràtics de les diverses universitats madrilenyes.
Vegem-lo:
per Gemma Aguilera
30 de setembre de 2019
L’1-O des de
Madrid: la prova del fracàs dels pactes de la Transició
Conversem amb
politòlegs d’universitats madrilenyes sobre l’impacte del referèndum en el
sistema polític espanyol i l’estabilitat de l’Estat en el segon aniversari de
l’1-O
Policia Nacional
Referèndum 1-O escola Ramon Llull | ACN
30 de setembre de 2019 21:08
Dos
anys després de la celebració del referèndum de l’1-O, lluny d’haver avançat en
una solució política democràtica, la ferida oberta entre el règim del 78 i
Catalunya és encara més sagnant. Presos polítics, exiliats i
represaliats d’una banda, bloqueig institucional i inestabilitat
política permanent de l’altra. I la sentència del macro-judici contra
l’independentisme, que es farà pública en els propers dies, aprofundirà més la
ferida i alhora farà més gran l’esquerda dels pactes de la Transició.
Aquesta és la
fotografia que fan diversos politòlegs d’universitats madrilenyes
sobre l’impacte polític i simbòlic que ha tingut l’1-O en conversa
amb El Món.
“L’1-O és l’expressió
del fracàs del govern de l’Estat en impedir el referèndum, fins i tot dels
seus serveis secrets d’espionatge, incapaços de trobar una sola urna, i
responent a la seva impotència amb la brutalitat
policial. És una derrota política en
clau interna, però també en l’àmbit internacional li suposa un desgast
enorme a la presumpta imatge democràtica de l’Estat”,
analitza Jaime Pastor, professor de Ciència Política i de l'Administració de
la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED), que afegeix que el
cop a Madrid queda desinflat poc després perquè “els esdeveniments no
van acompanyar la victòria catalana, perquè el 27-O no hi va haver una aplicació de la
declaració d’independència, i malgrat la derrota política que pateix l’Estat
inicialment, basteix una contraofensiva amb l’aplicació del 155 i la
convocatòria d’eleccions que li permet salvar els mobles”.
El règim
monàrquic, també en crisi des de l'1-O? Jordi Borràs
Ara bé, Pastor remarca que la crisi d’Estat hi
continua essent, perquè “segueix havent una legitimació electoral i social
del bloc independentista, i segueix havent majoritàriament la reclamació del
dret a decidir per part de Catalunya dos anys després”. Al seu entendre, el
conflicte polític català “és la principal
esquerda que té el règim monàrquic espanyol, molt sagnant, com ho demostra el
fet que el 3 d’octubre Felip VI hi intervingués, perquè la seva estabilitat estava també
en joc”. I en el moment actual, a les portes d’unes segones eleccions
provocades per la dificultat “de desempatar entre el règim i el bloc
sobiranista, el cas català es consolida com el principal factor
d’inestabilitat política i de crisi d’aquest règim”, conclou Pastor,
també doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense de
Madrid.
Per a la professora de Ciències Polítiques de
la Complutense Paloma Román, l’1-O “ha
suposat un punt d'inflexió en el desafiament a l'Estat, que va començar de
forma clara a partir del 6 i 7 de setembre del 2017, i amb l’antecedent de la
sentència contra l’Estatut del 2010, que posava en evidència l'absència
reiterada d'una atenció política, és a dir dialogada, a les demandes catalanes”.
En aquest sentit, Román titlla la celebració de l’1-O
de “l'expressió d'un fracàs polític de l’Estat, que se salda de manera
contundent amb l'aplicació de l’article 155 de la Constitució”.
No obstant, Román deixa clar que l’1-O és també l’expressió “d’unes
posicions cada vegada més rígides i més properes a la fugida endavant per part
de l'independentisme”. Sigui com sigui, la professora de la
Complutense opina que l’1-O “ha creat un abans i
un després tant al sistema polític espanyol com al català, ja afectats per la
crisi de representació i la crisi econòmica”. Per a Román, tant
els polítics catalans com els espanyols “han
demostrat tenir menys agilitat i olfacte polític per resoldre les qüestions
estructurals que fins fa pocs anys, amb l’esperit de la Transició, s'havien
abordat i conclòs amb acords que duraven almenys els anys suficients”.
Jaime ferri, professor de Ciències Polítiques
de la Complutense, la facultat on va néixer Podemos, considera que
s’arriba a l’1-O
“perquè Puigdemont i en general les autoritats
de Catalunya, i també el govern espanyol, se sotmeten a una estratègia de
tensió innecessària per satisfer els seus interessos electorals. Es
produeix una manca de responsabilitat mútua i s’arriba a posicions extremes”. En aquest sentit, Ferri també situa l’inici del
conflicte en la sentència del TC contra l’Estatut, que “aboca una part substancial de catalans al carrer”,
i creu que “el PP va generar una dinàmica
espanyolista contra l’Estatut que arrossega també Cs i acaba creant també VOX,
i provoca una situació de molta tensió. S’hauria pogut negociar, endarrerint-lo
o portant-lo a terme d’una altra manera, i no s’hauria arribat a l’1-O”.
Aquesta tensió permanent, apunta Ferri, “ho remou tot, altera molt els pactes de la Transició, que són inestables, perquè la qüestió territorial és un
compromís no tancat des del 78. La Constitució
deixa ben clar que Catalunya, el País Basc i
Galícia són una altra cosa, però els successius
governs de l’Estat acaben equiparant totes
les comunitats autònomes. I quan Catalunya
pretén un nivell diferencial, el Constitucional
li diu que no i comet un error gravíssim”.
Però el professor de la Complutense també
remarca que “l’1-O va ser la culminació
d’una estratègia de tensió, tant per part del govern del PP com de Puigdemont, cadascú enrocat en la seva posició,
sense buscar sortides polítiques de comú acord per a Espanya i per a Catalunya.
Tots dos es van posar d’esquenes pels seus interessos a curt termini”. Al seu entendre, el govern espanyol hauria d’haver
parat això molt abans, però no parar-ho amb policia, sinó amb l’Estat
de dret i parlant”, sentencia. Sigui com
sigui, remarca que el bloqueig
institucional actual, que ha conduit a una nova convocatòria electoral el 10-N, “té molt a veure amb la qüestió catalana.
La sentència, més crisi per a l’Estat
Pastor, Román i Ferri coincideixen a assenyalar
que la sentència als presos polítics, que auguren que “serà duríssima”, portarà
un grau més de crisi política i institucional a l’Estat. “A Catalunya el
sentiment majoritari és que es tracta d’un conflicte polític i no judicial, de
manera que mentre els principals dirigents polítics del país estiguin a la
presó o a l’exili, l’esquerda es farà més gran, perquè és molt probable
que el règim es tanqui encara més en el seu búnquer i es negui a un
procés de diàleg. Aquesta esquerda s’anirà fent més gran sense possibilitat
de tancar-la, perquè sembla improbable que pugui donar-se una relació de forces
favorable a un pacte per a un referèndum. I en
el marc internacional, tenint en compte el context de crisi de projecte en què
es troba la UE, és evident que acceptarà sense intervenir-hi la
permanència d’aquesta esquerda en el règim i del conflicte a Catalunya”,
analitza Jaime Pastor.
Els presos
polítics, durant la primera jornada del judici
Per la seva banda, Paloma Román considera que “la derivació judicial del conflicte tindrà conseqüències
nefastes per ambdues parts”, i Jaime Ferri afegeix que “la sentència serà molt dura, i per
comptes de ser una oportunitat per rebaixar la tensió, amb una sortida més
suau, farà el problema més gran i dispararà la tensió. En tot cas, caldrà
voluntat per part de tots, primer dels partits espanyols, que hauran de
posar-se d’acord que cal asseure’s amb els catalans per negociar, i després els
catalans hauran de voler seure, per trobar plegats una fórmula per sortir
de l’atzucac, també pel que fa als presos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada