20/10/2019. Jordi Barbeta. Això ja és irreversible. La condemna de cent anys de presó als líders del procés va tenir un efecte traumàtic en la societat catalana, però la resposta immediata i multitudinària ha posat de manifest que som davant una inflexió històrica. Res no serà com abans, perquè l’hostilitat de l’estat espanyol ha arribat a un tal extrem que marca un camí irreversible i fa impossible cap mena de reconciliació que no sigui la separació de comú acord. Ha estat aquesta actitud hostil en tots els fronts, cultural, polític, social, econòmico-financer, mediàtic, policial i judicial, que ha provocat la metamorfosi del catalanisme en independentisme. La independència de Catalunya trigarà més o menys, però com a objectiu polític determina i determinarà indefinidament la política a Catalunya i a Espanya.

Benvolguts,

En Barbeta analitza la possible reconciliació entre Catalunya i Espanya i conclou amb una frase força lapidària: 

Res no serà com abans, perquè l’hostilitat de l’estat espanyol ha arribat a un tal extrem que marca un camí irreversible i fa impossible cap mena de reconciliació que no sigui la separació de comú acord.

Vegem l'article:

ANÀLISI

Això ja és irreversible

Jordi Barbeta
Barcelona. Diumenge, 20 d'octubre de 2019
3 minuts

La condemna de cent anys de presó als líders del procés va tenir un efecte traumàtic en la societat catalana, però la resposta immediata i multitudinària ha posat de manifest que som davant una inflexió històrica. Res no serà com abans, perquè l’hostilitat de l’estat espanyol ha arribat a un tal extrem que marca un camí irreversible i fa impossible cap mena de reconciliació que no sigui la separació de comú acord.

Ha estat aquesta actitud hostil en tots els fronts, cultural, polític, social, econòmico-financer, mediàtic, policial i judicial, que ha provocat la metamorfosi del catalanisme en independentisme. La independència de Catalunya trigarà més o menys, però com a objectiu polític determina i determinarà indefinidament la política a Catalunya i a Espanya.

Segurament també a Europa si observem la preocupació expressada pels principals mitjans internacionals que han coincidit a advertir l’estat espanyol que la presó mai pot ser la solució per a un conflicte polític. “L’empresonament dels dirigents nacionalistes catalans durant tant de temps ha commogut Europa”, diu The Guardian, que afegeix: “Els empresonaments draconians són una vergonya per a Espanya... Tant Madrid com Brussel·les, que han refusat d’intervenir-hi, haurien de fer tant com poguessin per resoldre la situació com més aviat millor”. Per Le Monde, les condemnes, "lluny d'aportar solucions a la qüestió catalana, només fan que reforçar la desconfiança a Madrid i serveixen de pretext als radicals" i el Financial Times va titular el seu editorial amb una conclusió: “Les penes de presó no poden resoldre la crisi de Catalunya”.

L’hostilitat de l’estat espanyol ha marcat un camí irreversible i fa impossible cap mena de reconciliació que no sigui la separació de comú acord

Només cal comparar aquestes veus europees amb els editorials de la premsa espanyola per constatar com és d’específica l’hostilitat de l’establishment espanyol respecte de Catalunya. Mentre la premsa europea aposta per la reconciliació, els editorials dels principals diaris de Madrid es divideixen entre els que aplaudeixen la duresa de les condemnes i els que protesten carregats d’odi perquè volien més anys de presó encara.

I resulta que l’evolució dels esdeveniments no fa més que confirmar i agreujar la distància tan irreversible que separa els dos mons. Després de fer-se pública la sentència del Tribunal Suprem, el president de la Generalitat, Quim Torra, va demanar una reunió urgent amb el president espanyol, Pedro Sánchez, i amb el cap de l’Estat, el rei Felip VI. Torra no ha estat convocat per cap d’ells. En canvi, així que van sorgir les primeres protestes, el president Sánchez, que no va respondre al president català, va decidir convocar els líders dels quatre partits... d’àmbit espanyol. Ha estat una iniciativa molt significativa, perquè malgrat que Sánchez sempre diu que el problema és entre catalans, només se li acut imposar una solució espanyola al conflicte català. És més, tots els seus esforços anaven dirigits a assegurar la “unitat” dels partits espanyols davant la crisi i assegurar el seu suport a qualsevol de les mesures previstes totes elles pensades per reprimir les protestes i/o cancel·lar l’autogovern. Així que Torra proposava per enèsima vegada diàleg i Sánchez responia amb amenaces que els seus portaveus oficiosos s’encarregaven de concretar: la llei de seguretat nacional, declaració d’estat d’alarma o excepció o l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per revertir a l’Estat competències de la Generalitat. Ni una sola proposta seductora o conciliadora ha sorgit de l’Estat en una dècada. Només la repressió i l'hostilitat de les institucions, dels partits polítics espanyols i dels mitjans de comunicació que semblen entusiasmats amb el conflicte.

L’any 76 la Marxa de la Llibertat per l’amnistia, la llibertat i l’Estatut d’Autonomia va aplegar milers de catalans (i centenars de guàrdies civils). Han passat 43 anys i ara les Marxes per la Llibertat han mobilitzat centenars de milers de catalans (i milers de guardiacivils). Així que el combat democràtic seguirà el seu curs en una altra dimensió i amb una altra magnitud. 

Quan el moviment independentista trobi els líders capaços d’articular políticament aquesta resposta majoritària que omple carrers, carreteres i autopistes, el procés passarà d’irreversible a inexorable.

Jordi Barbeta

Joan A. Forès
Reflexions