Benvolguts,
Vicent Partal
[Sempre dic el
que pense i n'assumisc les conseqüències]
30/09/2019 21:50
Hi ha un
moment, no revelaré gaires coses, en què Gorbatxov descobreix amb sorpresa que
és qüestió d’hores que hi haja un desastre de tal magnitud que deixe bona part
de la Unió Soviètica i de l’Europa central inhabitable per als éssers humans
durant segles. I es demana com es pot haver
arribat a aquesta situació tan límit. La resposta la té el KGB i no és sinó que
tothom menteix. Li expliquen que tota la cadena de comandament, que
comença a escala local, i tots els òrgans de l’estat, tret de la policia
secreta, menteixen i menteixen al secretari general i màxim dirigent del país,
qui, òbviament, no pot prendre decisions encertades basant-se en una mentida
permanent. Només la perspectiva de la més gran catàstrofe planetària mai
registrada va disparar la cadena informativa lògica i va encendre totes les
alarmes. Quan ja era massa tard i calia que molta gent morís per evitar un mal
major. Aquell fet va impressionar tan profundament Mikhaïl Gorbatxov que el va
portar a proposar una reforma a fons del sistema, amb la perestroika però,
sobretot, amb la glasnost, que al final van fer col·lapsar l’estat
soviètic sota el pes de les seues enormes contradiccions.
Fa temps que les comparacions entre la vella Unió Soviètica i
l’actual estat espanyol, en molts temes i salvant les distàncies òbvies, són
molt instructives i interessants. Especialment, pel que fa a la gestió de la
informació.
Quan els especialistes van haver d’explicar per què la
informació que arribava al Kremlin era tan dolenta que suscitava errors de
direcció monumentals, es va establir un consens en el sentit que
ningú no volia escoltar la realitat ni assumir-la i això va fer degenerar la
cadena informativa, que necessita ser sòlida i rigorosa si vols governar bé el
país. Molt resumit: al Kremlin, una gent enganyada pels seus
intermediaris prenia decisions suïcides que fins i tot anaven en contra dels
propis interessos de preservació del règim. I per què passava
això? En part, per evitar l’autocrítica i haver de reconèixer els propis
errors; en part, per por. Però no s’explica tot només des de dins. És evident
que perquè això fos possible no havia d’existir una premsa lliure i crítica i
la mentida havia de ser assumida com a normalitat.
I ací és on són a Madrid,
ara. És esfereïdor llegir la premsa espanyola aquests dies i veure com
s’empassen les mentides, l’una rere l’altra. Mitjans de comunicació amb
estructures enormes i capacitats gairebé infinites repetien ahir com a papagais
la mentida difosa des de les clavegueres de l’estat sobre la participació
d’Anna Puigdemont com a presumpte enllaç entre els detinguts de la setmana
passada i els presidents Torra i Puigdemont. Després es va saber que el dia de la presumpta
reunió ella era a l’hospital, amb la qual cosa
van haver de dissimular els titulars escandalosos d’hores abans.
Però crida molt l’atenció que periodistes experimentats i mitjans que es
presenten com a seriosos es puguen arribar a creure que els dos presidents, que
es reuneixen regularment a Waterloo cara a cara, sense intermediaris i en un
entorn de llibertat, tinguen cap necessitat de passar-se papers per un conducte
complicadíssim, necessitant que la germana d’un d’ells els pose en contacte amb
els CDR.
A
mi em sembla impossible que això passe i, per tant, he d’assumir que menteixen
a propòsit, sabent que el que escriuen no té cap mena de sentit.
En el seu moment, Mariano
Rajoy va cometre un munt d’errors respecte al Principat perquè la informació
que li arribava sobre les coses que hi passaven era simplement falsa. La
vice-presidenta Soraya Sáenz manipulava tots els dossiers que Rajoy rebia i que
tenien com a font Enric Millo i Alícia Sánchez-Camacho. D’aquesta manera, la
imatge que el president del govern espanyol tenia d’allò que passava a
Catalunya no podia ser més errònia. En el cas de Pedro Sánchez, sembla que
Miquel Iceta fa de Soraya Sáenz i que la informació que arriba a la Moncloa és
igual d’esbiaixada o encara més i tot. Amb l’afegit que Rajoy només llegia el
Marca i Sánchez sembla que llegeix uns diaris que podrien explicar què passa i
servir de contrapunt, però que renuncien al periodisme i compliquen no tan sols
la convivència sinó, fins i tot, la presa de decisions per part de l’estat que
tant juren estimar.
I això ens acosta a Txornòbil. Els acosta a ells, vull dir.
Vicent
Partal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada