dimecres, 31 de desembre del 2014

28/12/14. Carta a l'intransigent Mas i al tossut Junqueras. Intransigència és el contrari de transigencia que vol dir: consentir, en bé de la concòrdia o el que és el mateix, fer concessions en allò que és objecte de litigi...

Benvolguts,
Els titulars i els articles d’opinió d’aquest dies es divideixen en els diversos casos:
·        NOOS, Cristina al paredón...
·        Podemos, empès per la FAES va desmuntant l’estatus quo...
·        Mas i Jonqueras, història d’un amor impossible...

Avui ens referirem al contenciós Mas-Jonqueras.

Cada dia hi ha dotzenes d’articles d’opinió sobre el contenciós que es tenen muntat els fatxendes d’en Mas i en Junqueras. Sense anar més lluny, avui en el PuntAvui hi ha articles sobre aquest contenciós del director Xevi Xirgo de títol Ja s’ho faran!, de l’enginyer Joaquim Coello de títol L’eficàcia, i de l’economista Elisenda Paluzie de títol Llums i ombres d’un bienni. En el Directe.cat hi ha L’enquesta d’ERC feta per l’empresa d’un exsenador republicà genera molt dubtes, Reunió al Palau de la Generalitat: Mas, Junqueras, Forcadell, Muriel Casals i Vila d'Abadal preparen les plebiscitàries, Pere Aragonès: “tots cedirem i trobarem el punt en comú”, La llista paraigua dóna la victòria a Mas segons ERCJaume Meneses - Carta a l'intransigent Mas i al tossut Junqueras.
Al Racó Català hi ha un article de Victor Alexandre de títol La llista paraigua serà una mostra més de la nostra incapacitat congènita per avançar plegats.
A el Singular Digital, Francesc Abad escriu Què li passa al procés?

En Xevi Xirgo en l’article de títol Ja s’ho faran!, hi posa una entradeta d’emprenyat: “Quina sort, que tinguem un país tan emprenyat perquè Mas i Junqueras no s'entenen”. I comenta que tothom té amics, coneguts i potser saludats que si es troben pel carrer li deixen anar un discurs llarguíssim sobre tot el que ha fet aquest any per la independència del país, a quants actes i manifestacions ha anat i com d'emprenyat està perquè Mas i Junqueras no s'entenen. I si els deixes parlar sols una estona més, ells mateixos conclouen: “Ah. I si això ha d'anar així, si això ha d'acabar així, ja s'ho faran, eh!! Ja s'ho faran!!!” Hi posen uns quants signes d'admiració al darrere de l'expressió i els engeguen a dida, a tots dos. “Amb mi que no hi comptin després, si ara ho han d'espatllar!!”
I hi afegeix la seva reflexió: Els incomoda, però CiU i ERC, tots dos saben que un no-acord els penalitza a tots i que ho han de fer. Per això aquests dies juguen a veure qui fa mes pressió a l'altre, l'un anunciant avenços importants en tot menys en la llista única, l'altre filtrant enquestes que curiosament avalen les seves teories. No facin cas de res. I esperin-se uns dies a engegar-los a dida, que ja ho farem plegats. Ara, però, canviïn el “Ja s'ho faran!!” pessimista pel “Ja ho faran” optimista. La pressió la tenen ells. No pot ser que nosaltres un dia estiguem nerviosos perquè Mas i Junqueras no s'han vist, i que l'endemà ho estiguem encara més perquè sabem que s'han vist no només ells dos sinó també amb Forcadell, Casals i Vila d'Abadal però no sabem què han dit. Paciència. Ja s'ho faran. I ja ens ho faran saber.

Hem triat també l’apunt d’un blogaire del directe.cat, que molt sovint té bones idees, de títol Carta a l'intransigent Mas i al tossut Junqueras.


29.12.2014. 19:22 H
Jaume Meneses

Carta a l'intransigent Mas i al tossut Junqueras.
Etiqueta: Acord, Artur Mas, Intransigència, Oriol Junqueras, Tossuderia Intransigència i tossuderia


Intransigència és la qualitat d'intransigent que és el contrari de transigent, que vol dir: consentir, en bé de la concòrdia o el que és el mateix, fer concessions en allò que és objecte de litigi, a fi d'arribar a un acord.
Tossuderia és la qualitat de tossut, que representa a una persona obstinada en les seves opinions i determinacions, i que res el fa canviar; així doncs té el mateix significat que una persona intransigent.

Amb aquesta igualtat de raonaments de cadascú, una persona intransigent i una persona tossuda com poden posar-se d'acord?

És difícil, però la majoria de la gent d'aquest país que vol ser lliure, tenir independència i sobirania espera aquest acord, entre la vostra intransigència i la vostra tossuderia.
Hem llegit, que no hi ha cap acostament entre vosaltres, des de què vau explicar-vos en les dues conferències que convocareu. Sembla mentida que vós Oriol Junqueras que sou historiador, no recordeu o no voleu recordar els camins envitricollats que hem hagut de recórrer a través de la nostra història, plens de mals records, per culpa d'aquesta tossuderia que feu servir per fer valdre les vostres exigències.
Com també vós Artur Mas que potser no sou historiador però sou home culte, heu llegit als llibres la mala entesa i els ideals perduts del nostre poble, a causa de la intransigència dels nostres avantpassats i que ara voleu defensar a ultrança, encara que això malmeti el moment històric que podem viure.

Vós Oriol Junqueras en un article publicat al diari Ara, dieu: "no s'hi valen condicions de cap mena" per convocar les plebiscitàries. Com no cal ser cap llumenera per saber que us referiu a les "condicions" que posa el president Mas, jo us preguntaria: ¿i les vostres "condicions" sí que valen? Com seguiu tots dos amb la vostra intransigència i tossuderia, el fregament de mans i dringar de les copes de cava provinents del govern central, us glaçarà la sang.

De què han servit les fotos d'unitat que heu protagonitzat, signant documents i encaixant les mans? Que potser és pura comèdia? De què està servint tota la feina de l'ANC i ÒMNIUM organitzant diverses manifestacions, i que us ha fet dir més d'una vegada que és la societat que us ha empès a recórrer el camí de la nostra independència? Que potser ens esteu entabanant? De què ha servit tota l'escenificació del Palau de la Generalitat, amb la signatura de la convocació del 9-N, i que després de ser anul·lada us inventeu un succedani de referèndum, criticat per tothom però que al final es va celebrar? Que potser féreu teatre? Perquè tantes alegries i declaracions d'èxit veient tota la gent que vam fer llargues cues per anar a votar, amb cara d'il·lusió que no podíem dissimular, si després no veiem entre vosaltres aquesta unió que molts estem demanant, per aconseguir l'objectiu d'un estat independent? Potser tot plegat ho voleu fotre a mar?
No m'estranyaria gens que totes aquestes preguntes que us faig fossin certes, 
ja que sempre veiem que parleu en clau de partit i no pas en clau de país. 
Així, ni que passeu cent anys amb reunions, trobades i signatures us posareu d'acord

President Mas i cap de l'oposició Junqueras, penseu que a la multitudinària manifestació del setembre de 2012, tota la gent que va anar-hi sabent que hi havia gent de diferents partits i diverses maneres de pensar, van dubtar anar tot junts o per separat per cridar a favor de l'objectiu que estaven reivindicant, que era un nou estat d'Europa? NO!
O creieu que a la via catalana del 2013, que anava des de Portbou a Alcanar, va haver-hi dubtes en fer una via unitària o formar tres vies diferents per tenir més força? Una sola via i tots units, i ja vau veure l'èxit de la convocatòria!
Artur Mas i Oriol Junqueras, estigueu segurs que a la "V" d'enguany molta gent de la Diagonal pensava diferent de molta gent de la Gran Via, i malgrat tot van anar junts a trobar-se a la plaça de les Glòries, per a celebrar una gran festa de la democràcia. Objectiu que dubto sigui el vostre, ja que veiem com esteu marejant la perdiu, en comptes d'anar per feina!
Us haig de fer una última pregunta. Si tot el procés se'n va en orris, a les eleccions vinents ordinàries al Parlament de Catalunya, els independentistes a qui haurem de votar si no ho fem per ERC o CiU? Perquè és clar que si ens falleu i no aconseguim ser lliures, no us votarà ni la vostra mare...

Als botiflers del PSC?
Als cagadubtes d'INV.?
Als busca-raons i torracollons de la CUP?
Als nostàlgics del franquisme del PP?
Als demagogs imitadors de Lerroux com C's?
Als seguidors del tele-predicador de la coeta com PODEMOS?

Sr. President i Cap de l'oposició, us auguro en les possibles eleccions del 2016 (en cas d'exhaurir tota la legislatura), una abstenció inigualable. Jo us prometo que seré el primer a no votar.
I com sóc bona persona i vull el millor per a tothom: Sr. Artur Mas i Oriol Junqueras, us desitjo un VENTURÓS ANY 2015 i ple d'ALEGRIA!! Un desig que no crec que amb la vostra desavinença, pugueu desitjar als vostres votants i ciutadans.

Jaume Meneses



23/12/14. Jordi Graupera deixa en evidència Pablo Iglesias. Graupera ha explicat que “cada cop que Espanya entra en crisi sempre hi ha dos moviments, el de la perifèria i el de l’esquerra espanyola que vol fer la revolució...

Benvolguts,
Sembla interessant la tesi d’en Jordi Graupera que deixa en evidència Pablo Iglesias.
Graupera ha explicat que “cada cop que Espanya entra en crisi sempre hi ha dos moviments, el de la perifèria (que som nosaltres) i el de l’esquerra espanyola que vol fer la revolució”
Que vol dir que Podemos estan fent el paper de “tontos útiles” que a la llarga el que fan és afavorir la dreta reaccionaria espanyola...


23/12/2014
PODEMOS
Jordi Graupera deixa en evidència Pablo Iglesias
El filòsof opina, en relació a Podemos, que "estem davant d’una gran operació de màrqueting"
Nerea Rodríguez
es/2014/12/jordi_graupera_deixa_en_evidencia_pablo_iglesias_105368.php

El filòsof Jordi Graupera ha deixat avui en evidència el líder de ‘Podemos’, Pablo Iglesias, que ha estat aquest cap de setmana a Catalunya. Durant la tertúlia del programa ‘El Món a Rac1’,
Graupera ha explicat que “cada cop que Espanya entra en crisi sempre hi ha dos moviments, el de la perifèria (que som nosaltres) i el de l’esquerra espanyola que vol fer la revolució”.
Segons ell, “les dues forces, dividides i enfrontades entre elles, s’anul·len mútuament i acabem tenint el de sempre: 
la dreta espanyola autoritària i nacionalista tancant Espanya amb vuit cadenats”.
Si bé creu que part de l’independentisme ha après aquesta lliçó i això explica l’abraçada entre Fernández i Mas, opina que l’esquerra espanyola, que representa Iglesias, “no ha après aquesta lliçó i segueix explotant tant com pot la divisió de la perifèria per veure si pot treure rèdit polític immediat”. Malgrat això, ha avisat que “Iglesias és el millor dels casos, el millor que tenim. De totes les forces polítiques espanyoles és la persona més sensible a la cosa catalana” (?), però ha assenyalat que “tot el que va dir a les eleccions europees a favor de Catalunya ho ha canviat”. (!) 

Segons Graupera, estem davant d’una gran operació de màrqueting”. En aquest sentit, ha dit que el líder de Podemos
“no vol la independència i creu que les plebiscitàries són l’enemic a batre. Està d’acord amb Rajoy però no li cal abraçar-se amb ell perquè la història ja li ha fet la feina bruta i l’estatu quo és el que és”.
Alhora, ha avisat que Iglesias vol reformar primer la Constitució i que després, potser, fer un referèndum. Però ha reclamat al líder de Podemos que per a això “guanyi les eleccions, però que les guanyi també a Catalunya perquè aquest és el punt de discrepància". "Ell creu que en té prou amb guanyar-les a Espanya però jo crec que si ens vol imposar aquesta solució, que les guanyi a Catalunya”.

Finalment, ha enumerat, irònicament, algunes coses que entre d’altres “no li preocupen” a Iglesias, perquè mai no en parla:
·        “La deshumanització dels catalans amb apel·lacions al nazisme o a la psiquiatria;
·        que hi hagi més pobres a Catalunya que habitants a altres comunitats autònomes com a conseqüència del dèficit fiscal;
·        que les decisions que es prenen democràticament al Parlament català puguin ser revocades per la mateixa casta sobre la que cavalca el seu projecte”,

I ha conclòs: “Diu que Mas no és un interlocutor vàlid per parlar de sobirania, tot i que és el president escollit pel poble català, però José Manuel Lara, propietari de La Sexta, sí que és un interlocutor vàlid per parlar de sobirania? Els seus mitjans sí que són interlocutors vàlids per parlar de sobirania?”

Joan A. Forès

26/12/14. Jofre Llombart. La pinça Felip VI-Pablo Iglesias contra la independència. Són el relleu generacional de l’espanyolisme amable. Tots dos es necessiten mutuament per tranquilitzar els públics respectius...

Benvolguts,
En Jofre Llombart vol fer veure una coincidència d’interessos entre el Felipe6 i l’Iglesias2.
Hi ha dues frases curioses:
·        Felipe VI i Pablo Iglesias són el relleu generacional de l’espanyolisme amable. Concepte que nego rotundament!
·        Igual que aleshores, tots dos es necessiten mutuament per tranquilitzar els públics respectius.
La primera la nego. No hi ha espanyolisme amable o dit d’una altra manera, a l’estil dels Dupont i Dupond o d’en Josep Pla: No hi pot haver espanyolisme amable...
La segona és concordant amb altres opinions expressades en aquest Bloc, però no té la potència d’altres articles que hem comentat com per exemple el del Xavier Díez del dia 27, que demostra la Covardia Borbònica així com el concepte fonamental de la continuïtat referida al Borbó actual: Ha estat conservador en el sentit que té molt clar que el negoci familiar resta subjecte a la continuïtat de la Constitució i el règim sorgit durant la Transició Franquista.

L’acudit del nostre ninotaire de capçalera amb la seva genial Secta dels Adoradors de la Constitució  s’escau molt bé aquí, on a més dels Margallos i els Montoros. hi ha en Duran, l’Iceta i el “coletes”, però no hi ha el Felipe6, que deu ser més amunt de la Consti i per això no es veu...


26/12/2014
La pinça Felip VI-Pablo Iglesias contra la independència
Arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme
Jofre Llombart
Jofre Llombart és santcugatenc des que va nèixer (a Barcelona) el 1975. És sots-director del Món a RAC-1 després de 12 anys a Catalunya Ràdio. En aquesta emissora ha estat coordinador del Matí de Catalunya Ràdio, cap de redacció d’Informatius, corresponsal a Madrid i redactor especialitzat en política catalana. És llicenciat en periodisme i post-graduat en Comunicació Política de l’ICPS. Ha donat classes de locució de ràdio a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. El nou rei i el nou Felipe han engegat la neo-transició en què un dels seus principals objectius és evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Tant Felip VI com Pablo Iglesias II han entès que la reacció continuada de l’Estat al ‘problema’ català ha estat contraproduent als interessos espanyols. Ara toca canviar d’estratègia. I heus ací com s’ha passat d’ignorar la qüestió a que ocupi una part del discurs de Nadal del Rei. S’ha passat de tractar amb menyspreu la cosa catalana a fer veure que escolten la seva veu. S’ha passat de la llei Wert a fer tuits en català per mostrar simpatia cap a la nostra llengua.

El nou rei i el nou Felipe han engegat la neo-transició en què un dels seus principals objectius és evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Tant Felip VI com Pablo Iglesias II han entès que la reacció continuada de l’Estat al ‘problema’ català ha estat contraproduent als interessos espanyols. Ara toca canviar d’estratègia. I heus ací com s’ha passat d’ignorar la qüestió a que ocupi una part del discurs de Nadal del Rei. S’ha passat de tractar amb menyspreu la cosa catalana a fer veure que escolten la seva veu. S’ha passat de la llei Wert a fer tuits en català per mostrar simpatia cap a la nostra llengua. En resum, com que el sobiranisme no atenia a raons amb el ‘poli dolent’, ara arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme. El problema és que potser ja arriba massa tard. El nou monarca ha entès que si hi ha alguna esperança de convèncer els catalans dubtosos de voler seguir sent membres de l’Estat no s’ha d’anar per la via testicular sinó per l’emotiva. Per això el discurs de Nadal va apel·lar directament a les emocions, a les famílies i als vincles personals entre catalans i espanyols. (Obro parèntesi: és evident que és un bon intent, però no crec que una família catalano-andalusa deixi de veure’s per Nadal si els Estats que els regeixen són diferents. El que trenca una família és que un dels fills se n’hagi d’anar a Berlin a guanyar-se la vida).

Com si s’haguessin posat d’acord, un i l’altre s’han adreçat amb pocs dies de diferència al poble de Catalunya. I, com si s’haguessin repartit els papers, tots dos s’adrecen bàsicament a dos sectors que seran cabdals per fer tombar el procés en un sentit o en un altre:
·        El rei a l’empresariat català que no és independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 39 anys (els del regnat del seu pare).
·        I Podemos es dirigeix a aquells ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, d’esquerres i que no es independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 36 anys (els de la vigència de la Constitució). Per això Felip VI parlava tant del paper dels catalans a Espanya. Per això Pablo Iglesias deia que ell, que és de Vallecas, se sent a casa quan és a Cornellà.

Felip VI i Pablo Iglesias són el relleu generacional de l’espanyolisme amable. Encarnen al 2014 el que al 1975 va suposar Joan Carles I i al 1982 Felipe González. Igual que aleshores, tots dos es necessiten mutuament per tranquilitzar els públics respectius. Com serà que Pablo Iglesias va dir que no reconeix Artur Mas com a líder català perquè malgrat haver sortit de les urnes "és casta". En canvi, tot i ser republicà, el líder de Podemos sí que reconeix Felip VI com a Cap de l'Estat malgrat que ho és per herència i no per elecció popular. I en el cas concret de la independència, són conscients que acabarà triomfant només que una part d’aquests dos importants sectors (la patronal upper i el cinturó vermell) prescindeixin d’Espanya com a Estat vàlid per dur a terme les seves aspiracions.

I evidentment el rei Felip i Pablo Iglesias no generen els anticossos que sí provoquen un Montoro, una Cospedal, un Wert o un Alfonso Guerra. Per tant, ni la reacció cutània ni la resposta política serà la mateixa. És d’esperar que a bones maneres s’hi contesti amb bones maneres. Però tampoc cal oblidar que la principal divisa de l’espanyolisme és que Espanya es mantingui unida. I per aconseguir-ho farà el que calgui: amenaçar amb querelles, predicar el discurs apocalíptic o inventar-se comptes falsos a Suïssa. I quan vegin que així no se n’han sortit ho intentaran tot de nou un altre cop. El que calgui: fins i tot aconseguir caure bé.


31/12/14. El clamor del poble. Avui mateix, aquesta nit, seria tan bonic. Coitus interruptus. La prepotència dels il•luminats que es pensen posseïdors absoluts de la veritat. Vindrà Godot?

Benvolguts,
El Bloc Per a bons patricis del mestre arxiver  Miquel Perez Latre ens obsequia amb un suggerent article de títol: Avui mateix, aquesta nit, seria tan bonic...
L’autor interpreta el que crec que moltíssima gent, almenys tots els que jo he parlat darrerament, opinaven sobre si el president Mas en el seu Missatge de Cap d’any havia d’anunciar la data de les eleccions. Això ens hauria fet activar a tots els que ens anàvem desactivant amb la collonada del no posar-se d’acord en Mas i en Jonqueras! Un seguit de “coitus interruptus” que fa mesos que dura! I tots els que jo conec pensaven el mateix Avui mateix, aquesta nit, seria tan bonic...
Ara he de fer un símil amb un acudit que als anys 60 i 70 corria per Catalunya:
Hi ha un bonhome que cada matí baixa al carrer, va al quiosc de diaris, en compra un, es mira la portada i el llença a la paperera. Com que cada dia fa el mateix, al final el quiosquer li pregunta: Escolti senyor, com és que cada dia em compra un diari i després el llença? I li respon el bonhome: És que busco una esquela...El quiosquer li respon: Doncs s’equivoca, les esqueles són a l’interior! I el bonhome li respon: Vostè s’equivoca, la que jo busco sortirà a la Portada...
Doncs no sé si copseu el símil. El bonhome i moltíssims de nosaltres estem esperant una notícia que no arriba i hauria sigut tan bonic que hagués arribat ahir al vespre...
Aquesta frustració ha sigut expressada per diversos articulistes. N’he triat un, en  Miquel Perez Latre en el seu Blog del directe.cat:

30.12.2014. 00:00 H
Avui mateix, aquesta nit, seria tan bonic


En alguna de les estances d’aquella vella casa del segle XIII, que ara en diuen Palau. Allí on els representants de la terra, per més de sis-cents anys de la nostra vella nació europea i mediterrània, han discutit i acordat les passes més importants de la història de la nostra comunitat política cap a la llibertat. Allí on fa només unes hores el president i el cap de l’oposició, amb els líders de les principals organitzacions de la societat civil independentista, han discutit sobre tots els escenaris possibles amb responsable voluntat d’acord. Allí mateix. Ara, avui, al davant d’una brillant senyera i un Sant Jordi d’herència medieval. Caldrà superar totes les traves que tants segles ens han posat constantment al davant. La força enorme dels nostres enemics i la manca de determinació pròpia en tants moments determinants. La violència vinguda de fora i l’acomodament dels nostres. La preponderància tan freqüent dels interessos propis per sobre del bé comú.

Serà precís deixar enrere la desconfiança entre els qui, ens agradi més o menys, tots sabem que hem d’acabar el camí junts. També, la prepotència dels il·luminats que es pensen posseïdors absoluts de la veritat i es neguen a compartir-ne una sola engruna amb els qui, alhora, diuen voler fer conjunt. Caldrà que tothom cedeixi i accepti les raons de l’altre. La solució sembla obrir-se camí. Agafeu-la, president. Aquesta nit, sense esperar més. Aprofiteu el missatge de Cap d’Any per comunicar al país la notícia amb la qual la majoria somia iniciar el 2015: que existeix un acord de fons per gestionar la fase final del procés d’independència i que farem la segona volta de la Consulta, la definitiva, abans d’acabar el mes de març. I milers i milers de catalans anirem a dormir després d’encetar el nou any amb l’alegria immensa i el convenciment total que comença, ara sí, la batalla final per la llibertat del nostre poble. 

I dos sucosos comentaris, que expliquen els temors que les amenaces de Madrid provoquen i la cosa positiva de veure quanta gent és capaç de treure a votar l’unionisme quan el Duo No-Dinàmico Mas-Jonqueras es decideixin a posar-se d’acord:

#2
Carles V fletxa vilanova
31 de desembre de 2014, 11.30 h
Mira Bejota, si li dónes a la consulta participativa el valor d'un referèndum, sols cal que comptis els que van votar en contra de la independència. En unes eleccions o en un referèndum qui es queda a casa accepta el que decideixen les urnes. Si l'unionisme és capaç de mobilitzar més de 1,8milions de vots contraris a la independència en parlarem.
BEJOTA fletxa BCN
30 de desembre de 2014, 18.46 h
En realitat, va votar només el 35% del cens electoral. Uns dos milions de persones d'un total de 6,2. I, d'aquests dos milions, un 1,8 va votar a favor de l'estat independent. És a dir, la independència no va arribar al 30% del total del cens. 


dilluns, 29 de desembre del 2014

26/12/14. Directe.cat. 3.000 milions d’euros defraudats en cursos de formació a Andalusia. En el seu dia, per silenciar el cas, la Junta d’Andalusia va signar un insòlit decret exonerant a entitats, sindicats, patronals i ajuntaments a justificar els diners

Benvolguts,
No tinc massa temps per comentar la notícia. Marcaré de tota manera els paràgrafs més guays!
I vosaltres sobretot no pregunteu o no us deixeu sorprendre per un lampista que us proposa “CON IVA O SIN IVA”. Dimoni, fuig! Així el país s’enfonsa i no amb els petits fraus de la germana del rei o de la Junta d’Andalusia...
No puc estar-me de fer-vos notar aquest paràgraf de l’article: En el seu dia, per silenciar el cas, la Junta d’Andalusia va signar un insòlit decret exonerant a entitats, sindicats, patronals i ajuntaments a justificar els diners rebuts... 

He reservat espai per afegir-vos el comentari Això  sí que és corrupció de veritat del company Lluís Solà, col·laborador del nostre Grup d’opinió GOAL:
Això  sí que és corrupció de veritat. I és que els catalans no sabem ni fer de corruptes. Els nostres polítics, empresaris corruptors són uns bon minyons si els comparem amb la resta de polítics i empresaris espanyols. En xifres absolutes, conegudes fins ara, la corrupció a Catalunya es pot xifrar entre 100 i 150 milions d'euros. Els polítics imputats no passen de 20. A Espanya, només el PP té imputats més de 300 regidors i diputats, sobretot al País Valencià, Madrid i Andalusia.  Això sí aquí sempre fem comissions d'investigació que no serveixen de res, només perquè l'Herrera i cia. és puguin lluir, però mai no parlen de la corrupció d'Izquierda Unida i del PSOE  i dels sindicats a Extremadura i Andalusia on donen suport al Monago i a la Susana Díaz.

 Us en recordeu del tema dels pisos de la UGT que va deixar enganxats a més de 200 famílies. Mai més no se n'ha parlat. A Bankia ,el banc reflotat amb diner públic per 23.000 milions, el doble que a Caixa Catalunya, hi ha involucrat el PP, el PSOE, Izquierda Unida, UGT i Comissions. I. bàsicament van estafar a gent treballadora. Als diaris d'aquí només els interessa els Millets i el Pujols. Curiosament no es parla de la corrupció de les esquerres espanyoles.  No es parla de Caixa Catalunya, perquè hi ha els socialistes, Iniciativa i sindicats enganxats.  Com diu el Tardà del Polònia: "Ho sento però algú ho havia de dir". Per què no som més rigorosos i quan parlem de corrupció parlem de tota la corrupció?

A Andalusia hi ha corrupció des del 1982 quan Felipe González arriba el poder. Tampoc s'ha parlat mai de les trampes del PER. Si jo fos espanyol demanaria la independència d' Espanya respecte a Andalusia.  És la regió europea que ha rebut més fons de la UE i no n'ha tret cap profit. La majoria han caigut en mans personals o en un sac buit.

 26 de desembre de 2014 10:45 h
500.000 milions de les antigues pessetes (mig bilió) ascendeix segons l’UDEF el cas de frau més important de tot l’estat espanyol que afecta el PSOE, PP, IU, sindicats, patronals i tota mena d’organitzacions andaluses

Segons publica El Confidencial les darreres informacions de l’UDEF conclouen que el frau és un 50% més del previst i situaria el cas EDU en el més tràgic pel volum d’euros afectats de la història de la corrupció a l’estat espanyol i en un dels casos més greus de corrupció política dins de la UE. Recordem que fins fa uns mesos la xifra calculada del frau era d’uns 2.000 milions d’euros, xifra ja imponent que ara augmenta un 50% més segons els darrers càlculs. Un cas que afecta principalment al govern de la Junta d’Andalusia governada actualment pel PSOE i IU però també a ajuntaments, sindicats, patronals de tot color polític, i amb tot encara no tenen feta una veritable comissió parlamentaria d’investigació.

De cada 100 euros invertits en cursos de formació, 80.-€ eren frau, un 80% anava il·legalment a beneficiar entitats, organitzacions i persones particulars

Segons explica l’UDEF els cursos de formació eren com un caixer que dispensava bitllets a mansalva, una veritable eina de regalar diners sense ni tant sols fer els cursos i en que cobraven il·lícitament centenars de persones. Parlem de més de 500.000 milions de les antigues pessetes, o el que es el mateix que 3.000 milions d’euros, xifra que supera per si sola qualsevol altre cas de corrupció.

La xifra podria encara ser superior, un cop interrogats més de 3000 suposats alumnes i 700 teòrics tutors de curs suposadament contractats

El cas es troba en la recta final de les investigacions, porta ja més de 80 detinguts, inclòs un conseller d’hisenda de la Junta d’Andalusia i segons diu l’UDEF encaria podria superar àmpliament la xifra.

En el seu dia, per silenciar el cas, la Junta d’Andalusia va signar un insòlit decret exonerant a entitats, sindicats, patronals i ajuntaments a justificar els diners rebuts 

Un cas insòlit i que per si sol mostra la complicitats dels governs de la Junta, signar un decret que exonerava als responsables dels cursos de formació de justificar els diners rebuts, una absurda i delatora maniobra per intentar tapar el pitjor escàndol de corrupció de la democràcia a Espanya i un dels més greu a la Unió Europea.
 


27/12/14. Xavier Diez. Covardia borbònica. Tradició familiar. El negoci familiar resta subjecte a la continuïtat de la Constitució i el règim sorgit durant la Transició. Una actitud valenta seria demanar perdó a Catalunya... en nom dels seus avantpassats...

Benvolguts,
Ja sabeu que tinc una predilecció especial per Xavier Díez. Cerqueu-lo al Bloc Reflexions!
Us incloc una autobiografia:
Xavier Diez
Xavier Diez (Barcelona, 1965)
Historiador i escriptor. Diplomat en Magisteri (UAB, 1988), llicenciat en Filosofia i Lletres (UAB, 1994), postgraduat en Pedagogia Terapèutica (UOC, 1999) i Doctor en Història Contemporània (UdG, 2003). S’ha dedicat professionalment a la docència, l’escriptura i la col·laboració amb diversos mitjans de comunicació. Ha impartit cursos i conferències a Catalunya i altres països d’Europa i Amèrica Llatina, i realitzat algunes estades acadèmiques.
Com a historiador s’ha dedicat a investigar sobre el pensament polític dels moviments socials dels segles XIX i XX, especialment del món intel·lectual i cultural llibertari, i també ha reflexionat sobre aspectes epistemològics de la historiografia, l’anàlisi del discurs en la transmissió de les idees polítiques i la història de la Transició. També ha participat en diversos debats sobre aspectes de la globalització. Entre les seves aportacions hi ha l’estudi de l’individualisme anarquista hispànic (objecte de la seva tesi doctoral), així com l’anàlisi de les relacions de classe en la Catalunya d’entreguerres o els orígens històrics de la violència revolucionària. Darrerament també s’interessa per la història recent respecte a la construcció de l’independentisme actual. Ha estat autor de diversos llibres d’assaig i ha col·laborat en nombroses obres col·lectives. Una de les seves principals contribucions ha estat la introducció del concepte “Segona Restauració” per descriure el règim espanyol actual.
Ha publicat també narrativa i poesia, molt centrat en establir una veu de protesta social combinada amb aires intimistes i la idea del fracàs com a metàfora del contrast entre idealitat i realitat.

Té un currículum impressionant. Aneu a l’enllaç.
M’ha agradat el seu concepte de “Segona Restauració” que jo uso amb un altre nom, Transició franquista, que considero que encara no s’ha acabat. O es pot dir que s’ha convertit en l’actual règim de monarquia borbònico franquista unagrandelibre atadaybiénatada bananera...
M’agrada el paràgraf: el discurs reial de la vetlla de Nadal ha esdevingut com una tradició més, desposseïda de significat, com l’encesa de llums dels carrers comercials o el primer anunci de torró...
També m’agrada la frase referida al Borbó actual: Ha estat conservador en el sentit que té molt clar que el negoci familiar resta subjecte a la continuïtat de la Constitució i el règim sorgit durant la Transició, que és una mena d’acudit dels dentistes entre el franquisme sociològic i l’esquerra domesticada...
M’agrada molt l’enumeració de les actituds valentes que hauria de tenir per tal que el poguéssim tenir en consideració.
Jo m’identifico amb uns quants opinaires o opinadors actuals com Vicent Partal o Víctor Alexandre i uns quants més. També m’identifico plenament amb Xavier Díaz!
Avui ens parla de la Covardia borbònica. Gaudim del seu discurs:

27 de desembre de 2014   
Xavier Diez        
Covardia borbònica


Crec recordar que el discurs reial de la vetlla de Nadal ha esdevingut com una tradició més, desposseïda de significat, com l’encesa de llums dels carrers comercials o el primer anunci de torró. És per això que em meravella la capacitat d’anàlisi d’alguns opinadors i tertulians, que examinen, com antics kreminòlegs sobre la significança d’aquest gest, abraçada, mot o to per tractar d’endevinar, a la manera dels tarotistes, indicis polítics d’aspecte cabalístic.

Per a mi és una música de fons, de l’estil elevator song, que apareix intrusivament a totes les cadenes de televisió. Aquest any no ha estat l’excepció, de manera que em va caldre llegir el text l’endemà –i mirar algunes imatges- per documentar aquesta crítica.

A mi el discurs de Felip VI ha representat la constatació de la tradició familiar de covardia borbònica. Ha estat conservador en el sentit que té molt clar que el negoci familiar resta subjecte a la continuïtat de la Constitució i el règim sorgit durant la Transició, que és una mena d’acudit dels dentistes entre el franquisme sociològic i l’esquerra domesticada. No ha arriscat en absolut, no ha fet cap gest que pugui incomodar els poders fàctics que el sostenen. El senyor Felip coneix perfectament la seva fràgil situació, que no és gaire apreciat per la societat civil hispànica, més enllà dels incondicionals de l’Hola. Per això renuncia al protagonisme o a la iniciativa personal, i per això la nissaga s’esllangueix entre escàndols econòmics i personals.

Si hagués de definir d’una manera a ell i la seva família és la covardia. Les paraules buides dedicades a Catalunya (amb una genèrica apel·lació als sentiments) només pretenia esdevenir un gest cara a la galeria terceraviïsta i nacionalista espanyola, un signe inequívoc que ofereix “más de lo mismo”. Una actitud valenta seria demanar perdó a Catalunya en nom dels seus avantpassats:
·        perdó per Felip V i el genocidi provocat contra la societat catalana,
·        de Ferran VII per practicar el terrorisme d’estat,
·        d’Isabel II per mantenir la societat catalana subjecta a bombardejos constants,
·        d’Alfons XIII per trair reiteradament les promeses autonomistes
·        o del seu pare per propiciar un cop d’estat que permetés fer involucionar el procés autonòmic.
·        També hauria d’haver fet el gest de fer el discurs en els quatre idiomes del seu reialme (fins i tot el rei belga en fa una part en francès, belga i alemany).

De tota manera, puc entendre i acceptar que no ens estimi massa. Al cap i a la fi, devem ser dels pocs ciutadans d’aquest país que li muntem pollastres cada vegada que trepitja el territori. El que no estic disposat a comprendre és la passivitat que mostra davant les brutalitats que succeeixen al seu estat. Pot tenir una actitud comprensiva respecte a aturats, desnonats o treballadors empobrits. I en canvi, ni una acusació respecte els culpables i responsables d’aquest drama. Penso que és de la decència més elemental que:
·        hi ha desnonats perquè un govern criminal va rebutjar les propostes de dació en
pagament i lloguer social de la PAH.
·        hi ha aturats caiguts en la misèria per una reforma laboral elaborat pel club dels juristes sàdics.
·        hi ha treballadors empobrits, perquè així ho van exigir els Rossell de torn, i acatat pels Rajoys que actuen de lacais dels propietaris d’aquest gran cortijo anomenat Espanya.

És normal que mostri una indiferència criminal respecte aquests problemes. Va en la naturalesa de la seva família, incapaç d’enfrontar-se a les injustícies, perquè la monarquia, conceptualment és injusta. És normal que actuï amb covardia, com els seus avantpassats. Al cap i a la fi és com una mena de Petit Nicolàs, algú que apareix a fer-se fotos entre qui realment mana, entre qui és a prop del poder, entre qui fa negocis amb la misèria aliena.

Us ho dic amb tota sinceritat. Un altre dels motius per la independència és estalviar-nos, cara a l’any que ve, la molesta música d’ascensor que apareix parasitàriament durant les vetlles de Nadal.



29/12/14. Agustí Colomines. Podemos o cómo llenar el vacío. De Perry Anderson a Gemma Galdon. Viejos marxistas británicos. Ese izquierdismo congénito de las revista se ha puesto ahora al servicio de Podemos.

Benvolguts,
L’Agustí Colomines ens sorprèn en un llarg (tal com diu el Cris, gràcies Cris) però potent missatge sobre les periclitades esquerres marxistes catalanes en les que en el seu moment havíem cregut! I ho fa pel fet que sembla que hi ha la tendència d’aquestes esquerres a acostar-se a Podemos...
El seu estil s’assembla al que practica en Jordi Graupera, quan burxa obsessivament en el passat del personatge que retrata fins deixar-lo més que despullat. En aquest cas en Colomines no despulla un personatge sinó una comunitat, una il·lusió llunyana, una quimera...
Colomines ataca la manca d’ètica i l’endogàmia de la universitat. Ataca l’estructura de regnes de taifes en moltes universitats...
Té frases eloqüents respecte a les seves idees sobre la universitat: La universidad es un redivivo mundo feudal, jerarquizado al máximo
He llegit també els enllaços a l’article a El País de la Gemma Galdón i m’ha semblat també que usa la tècnica d’en Graupera. La crítica dura a les estructures endogàmiques de la universitat són idèntiques a les que cita en Colomines.
En general no m’ha semblat malament l’article i he reconegut en els defectes que esmenten de la universitat la meva pròpia experiència. Vol dir que subscric fil per randa les crítiques a la universitat del Colomines i de la Galdón! Per cert, en tots aquests articles no he vist cap diferència entre l’estructura i el capteniment de la universitat catalana i el de l’espanyola i aquesta circumstància m’angunieja...

Podemos o cómo llenar el vacío. De Perry Anderson a Gemma Galdon


http://www.economiadigital.es/es/img2/2014/02/agusti_colomines_82x82_82x82.gif
Lee su twitter
Agustí Colomines

26/12/2014 17:37 horas
Estuve en la presentación de la traducción en castellano de la revista New Left Review (NLR). Fue un viernes por la tarde y el Aula Magna de mi facultad estaba a rebosar, lo que es un lujo teniendo en cuenta el absentismo de los estudiantes y de que no vi a ningún profesor. Una vez instalado en mi asiento me di cuenta de que el público no era precisamente joven. Allí estábamos sentados gentes de más de cincuenta años, un poco más jóvenes --o de la misma quinta-- que los oradoresSusan WatkinsRobin BlackburnRobert Brenner y Perry Anderson. Tuve una especie de dejà-vu recordando mis años mozos y los exámenes en la vieja facultad de la Diagonal sobre los libros escritos por estos ilustres académicos.

El acto de presentación consistió en una mesa redonda con esos viejos marxistas británicos, herederos de una tradición que hoy en día vive, historiográficamente hablando, horas bajísimas debido a su falta de creatividad, imaginación y profundidad, que era la principal característica de los impulsores de esta revista en los años sesenta del siglo pasado. Siempre fueron la versión izquierdista de Past & Present, la gran revista de la historiografía marxista británica, fundada en 1952 por el grupo de historiadores pertenecientes al PCGB: E. P. ThompsonChristopher HillEric HobsbawmRodney HiltonDona Torr. Por lo que pude escuchar aquella tarde de un viernes invernal, ese izquierdismo congénito de las revista se ha puesto ahora al servicio de Podemos. Lo raro de la sesión fue, sin embargo, que estos señores vinieron para hablar de los movimientos antisistémicos en Europa y no dijeron ni una palabra, por ejemplo, de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) y menos aún de la movilización soberanista catalana. Ante un esquema interpretativo que sólo habla de partidos y que equipara el Sinn Féin con Podemos y la coalición radical griega Syriza y la Lega padana con el FN francés, atender a los movimientos populares debe parecerles algo secundario. En fin, cosas de la "nueva" izquierda que unas señoras que tenía sentadas detrás de mí no entendieron de ninguna manera.

Claro está que ese fervor por Podemos de los editores de la NLR, especialmente explícito en la intervención de Perry Anderson, tiene su explicación. El acto estuvo presidido por Carlos Prieto del Campoun personaje bastante controvertido y dogmático, de verbo fácil y hueco, funcionario del español del Ministerio de Economía y Hacienda, que en junio de 2013 se convirtió en rector del Instituto de Altos Estudios Nacionales, IAEN, la universidad estatal de posgrado de Ecuador. Ésta es la institución que financia la traducción castellana de la revista inglesa, retomando la fallida aventura de Akal Ediciones, que auspició el mismo Prieto, y cuyo esfuerzo permitió publicar durante más de una década, de 2000 a 2012, una edición bimestral en castellano de dicha revista, coincidiendo con la nueva serie de la NLR que bajo el título de Renewals impulsó Perry Anderson cuando con el cambio de siglo retomó el timón de mando. 
No tengo nada claro que la nueva etapa pueda durar mucho porque Carlos Prieto fue cesado como rector, con bastante escándalo por cierto, en febrero de 2014Duró poco porque la rebelión de los docentes ecuatorianos fue mayúscula. La verdad es que no recuerdo si al empezar el acto se presentó o no como rector en ejercicio, aunque la propaganda difundida decía que la NLR era una iniciativa conjunta del IAEN ecuatoriano y Traficantes de Sueños, una librería y editorial de Madrid que forma parte de la Fundación de los Comunes, una "red de cooperativas y centros sociales al servicio de la revolución ciudadana", según su autodefinición, a la que también pertenecen las iniciativas catalanas el Observatorio Metropolitano de BarcelonaLa Hidra Cooperativa, la asociación egarense Ateneu Candela y la librería, sita también en Terrassa, Synusia.

Carlos Prieto del Campo es vicepresidente de esa Fundación de los Comunes en calidad de presidente de Asociación Cultural Universidad Nómada, cuyo sitio en internet ha desaparecido en todos los enlaces que he intentado consultar. Esa Universidad Nómada nació del 15-M y allí coincidieron Prieto y Pablo Iglesias, el hoy secretario general de Podemos, según confiesa él mismo en los agradecimientos incluidos en su tesis doctoral, presentada en Madrid en 2008: "a los compañeros de la Nómada: Carlos Prieto del Campo y Raúl Sánchez Cedillo, que me han enseñado tanto". Prieto e Iglesias volvieron a coincidir en otros proyectos, por ejemplo en la confección en 2013 del libro Cuando las películas votan. Lecciones de ciencias sociales a través del cine. Entre los autores también estaban Juan Carlos Monedero, número dos de Podemos, Pepe Gutiérrez-Álvarez, un histórico del trotskismo español que hoy vive en Cataluña y milita en Revolta Global y colabora con Procés Constituent, y Gemma Ubasart, hasta hace bien poco única cara visible de Podemos en Cataluña, quien es profesora en la UdG y en 2013 constaba que trabajaba como asesora en la Secretaría Nacional de Planificación y Desarrollo del Gobierno del Ecuador. El libro no tiene desperdicio porque las interpretaciones históricas son propias de alguien que no sabe nada. En la aportación de Carlos Prieto del Campo se asegura que el liberalismo es definido por Dogville, la película dirigida por Lars von Trier en 2003, porque su clave es "la violencia del contrato…la violencia del mercado".

¡Agárrense si lo leen! Aunque en las informaciones sobre el accidentado despido de Prieto como rector de la universidad ecuatoriana se dice que antes había sido "catedrático español de la Universidad Complutense", eso es falsoEn las universidades españolas hay gente que no trabaja donde debería trabajar y se cree dueña de su horario y de su destino. Ahí está el caso del "becario imaginario" Íñigo Errejón, que disfrutaba de una beca sin dar un palo al agua, gracias a la protección del profesor Heriberto Cairo, su director de tesis y decano de la Facultad de Políticas y Sociología de la Complutense, cuna en la que Cairo también meció a Iglesias dirigiéndole la tesis. 
La universidad es un redivivo mundo feudal, jerarquizado al máximo, y donde los profesores cobran distinto aunque trabajen igual sólo por la categoría que ostentan. 
La corrupción ética en ese mundo es moneda corriente y a menudo es difícil de probar pero existe. No sé qué pensarán ustedes, pero a mi ese tipo de corrupción me parece igual de mala que la monetaria. ¿No encuentran curioso que Podemos nunca hable de la universidad teniendo en cuenta que casi todos sus dirigentes viven del erario público, aunque algunos de ellos estén mal pagados?

Existe otra especie del malversación moral, es la que se da entre los que falsean su CV o dejan que lo falseen los demás. Joaquim Coll, el vicepresidente de la asociación unionista Societat Civil Catalana, mira hacia otra parte cuando lo presentan como profesor de la Universidad de Barcelona basándose en que un día sustituyó a no se sabe quién, cuando en realidad no es profesor en ninguna universidad catalana ni aparece en el directorio de la UB. Es técnico funcionario de la Diputación de Barcelona, lo que no debe estar nada mal, y miembro del consejo editorial de El Periódico, lo que a menudo parece querer esconder

Gemma Galdon, la agresiva tertuliana que puede encabezar, según dicen, la lista de Podemos en Cataluña, hace lo mismo y en cambio sí que aparece en el directorio de la UB. Se le atribuye una actividad extraña en el Departamento de Sociología y Análisis de las Organizaciones que dirige la Dra. M. Dolores Peris Pascual: Personal externo. Si alguien es externo a una organización es que no pertenece a ella aunque tenga un despacho y se diga que es "una investigadora independiente al departamento". Dicho de otra manera, Galdón tiene despacho en las dependencias del Campus Norte de la UB porque aporta dinero. Consigue proyectos financiados por la UE mediante la empresa Eticas Research & Consulting, SL., de la que es socia fundadora, que se convierten en "sus" proyectos y le sirven para vivir en el mundo de la universidad pública y participar en grupos de investigación desde su espacio privado. Esta anomalía ya le valió el despido fulminante de la UOC en mayo de 2012aunque siguió diciendo que trabajaba allí hasta que se llevó los proyectos --y el dinero-- que tenía en sus manos a la UB gracias a los buenos oficios de un vicerrector, también muy mediático, que fue destituido porque se creyó inmortal con tanto chanchullo. Después personas como Galdon van por las teles y los polideportivos criticando sin sonrojarse la privatización de la universidad y la mercantilización de la sociedad. ¡Vaya morro!

A Galdon le dirigió la tesis el catedrático de la UAB Joan Subirats, uno de los ideólogos del grupo Guanyem de Ada Colau, hoy adscrita al Observatorio Derechos Económicos, Sociales y Culturales (DESC), el grupo de investigación y agitación urbana dirigido por Jordi Borja, su otro mentor ideológico, aunque este profesor de la UOC, protegido por Manuel Castells, fuese uno de los principales diseñadores de la Barcelona socialista. Subirats, Castells y Borja militaron en la organización maoísta Bandera Roja en los años setenta. Es su revival antes de jubilarse. Eso sí que me parece una "casta universitaria" y no lo que explicó Galdón en un interrogativo artículo que publicó en El País el 21 de noviembre de 2014. El problema de la universidad es, como hemos constatado en su caso, de "falta de innovación, respeto, mérito y transparencia en un funcionamiento que está viciado". Denuncia lo que tú haces en secreto y quedarás absuelto de toda culpa. Es la estrategia de Podemos. Es la razón populista que Iglesias y compañía utilizan en los debates en televisión y en los mítines. Es la hipocresía 2.0 que el día que se descubra les hará mella.

Leí la defensa que la periodista y antropóloga Nuria Alabao y Emmanuel Rodríguez, que participó en la presentación en Madrid de la NLR, hicieron de Pablo Iglesias después de su paso tumultuoso y huracanado por Barcelona. Independientemente de la afinidad política de los autores con Iglesias, el artículo se justifica porque Iglesias recibió las críticas incluso de la izquierda catalana alternativa de toda la vida y muy en especial de Manuel Delgado, quien le acusó de neolerrouxista. Cuando indagué sobre quienes eran los autores de dicho artículo, me di cuenta de que los dos eran miembros de la Fundación de los Comunes, cuyo vicepresidente es Carlos Prieto, el amigo de Iglesias. Ella a través de La Hidra Cooperativa y él del Observatorio Metropolitano de Madrid. Los dos, sin embargo, están vinculados a Guanyem Barcelona y Ganar Madrid, respectivamente. O sea que llegamos a la cuadratura del círculo, puesto que a veces los de Podemos se integran en las candidaturas copiadas de la de Ada Colau en Barcelona a través de entidades puente, como pasa en Madrid con Municipalia

Mientras pienso en la disparidad de gentes que participan en este entramado, de golpe me asalta un artículo de otro viejo profesor izquierdista, ya jubilado, Joan Martínez Alier, catedrático de la Universidad Autónoma de Barcelona, que arremete contra Pablo Iglesias y su tribu con una contundencia inusitada. En Podemos, el euro-peronismo, Alier nos aclara: "Podemos y sus eslóganes tienen vocación de 'significantes vacíos', para usar la expresión de Ernesto Laclau, el teórico del peronismo y autor de La razón populista (fallecido lamentablemente en abril de 2014). 'Populismo' se usa aquí en el buen sentido de la palabra, como una forma política realmente existente, más democrática que los regímenes oligárquicos o caciquiles, o que los golpes militares que han sido realmente las alternativas en Argentina, como también en Ecuador o Bolivia u otros países que hoy gozan de gobiernos del tipo peronista […] El Peronismo fue catalogado por Laclau como un "significante vacío", que podía llenarse en su expresión más propia con elementos del nacionalismo popular (como los Kirschner) pero que ha sido también compatible con montoneros de extrema izquierda y con el neoliberalismo de Menem." Lean el obituario que Íñigo Errejón dedicó a Laclau en Público.es --les remito a la reproducción en la revista Mientras tanto porque no existe otro enlace-- y entenderán por donde van los tiros.

Eso del euro-peronismo es una definición que les va que ni que pintada a los que lanzan admoniciones para achicar a los demás cuando uno mismo pertenece a lo que critica. Con el discurso de la casta, los de arriba y los de abajo, propio del siglo XIX inglés, pretende hegemonizar el espacio público a costa de quien sea, incluso de los posible aliados, utilizando los resortes de la administración. Los golpes bajos de Pablo Iglesias contra la CUP son la pura evidencia de lo que buscan. Para conseguir diputados y concejales Podemos no va a reparar en el daño ocasionado a las demás organizaciones de izquierda.

Podemos tiene un punto débil que por lo que se ve ni Galdon ni Ubasart ni Alabao ni Jiménez Villarejo ni Raimundo Viejo, todos ellos afines a Podemos, le han sabido explicar a Pablo Iglesias para que no embarranque. En algún caso por españolismo puro y duro; en otros, por ejemplo Viejo, porque debe andar distraído con sus clases paralelas fuera de la universidad y en la editorial Artefakte, que regenta con su mujer, emulando a su abuelo que fue fundador de la editorial galleguista Galaxia. Tampoco lo ha hecho Jaume Asens, el abogado penalista que tiene un pie en cada orilla, en Guanyem y en Podemos, y que también es miembro del Observatorio DESC, donde confluye con Colau, y en calidad de profesional asociado del Grupo de investigación sobre exclusión y controles sociales (GRECS) de la UB que lidera, precisamente, Manuel Delgado. Y eso que Iglesias es incapaz de entender y que sus amigos de aquí no le explican le va a partir el espinazo, aunque consiga los 14 diputados que le pronostican las encuestas.

Lo que no entiende Iglesias ni los que aún siendo catalanes siguen dirigiéndose a los hijos y nietos de andaluces como si acabasen de instalarse en Cataluña, recuperando un etnicismo interpretativo ("hablar catalán es de nacionalistas, por lo tanto de casta") que causaría escándalo a ese Vázquez Montalbán que invocó en el pabellón del Valle de Hebrón, es la robustez y persistencia de la resistencia nacional catalana y su carácter popular, que en muchos casos se combina con una fuerte defensa del Estado del Bienestar. La "rebelión" catalana, esa Rosa de fuego que reivindicaron los indignados del 15-M, siempre se ha manifestado en esos dos frentes.

Les recomiendo una excelente pieza del periodista Sergi Picazo, Independentistes al barri del Carmel, del día siguiente al 9-N, porque explica desde la experiencia vivida la transformación de los descendientes de los "otros catalanes", por decirlo a la manera de Paco Candel. Qué diferencia con el tópico "españolista" (que personalmente me parece reaccionario) al que recurren Alabao y Rodríguez cuando aseguran que en el mitin de Barcelona "Pablo --collejas aparte-- no hablaba para el público de las CUP, no hablaba para los segmentos activistas, ni para el independentismo de izquierdas, ni para ningún sector de lo que podríamos llamar la 'sociedad civil catalana', sino para otro mucho más grande y hasta hace poco invisibilizado. Lo dijo en clave de identificación: 'Yo soy de Vallecas, y cuando voy a l'Hospitalet o Cornellá me siento como en casa'". Lo que digo, un argumento etnicista de la peor especie, que divide a los ciudadanos según el idioma que hablan, olvidando que esos presuntos "invisibles" a los que reivindican son tan catalanes como el público de la CUP y que por eso mismo han accedido a puestos de responsabilidad en ayuntamientos y en todo tipo de entidades, llegando incluso a poder ser ministros. Ahí están los casos de Celestino Corbacho, Carme Chacón y José Montilla, quien también llegó a ser presidente de la Generalitat de Catalunya, para demostrarlo. La teoría de los "ocho apellidos vascos" en Cataluña no funciona ni como un chiste malo. 

Los socialistas catalanes cayeron en ese mismo error hace años al no darse cuenta de que los inmigrantes no lo son para toda la vida, y menos aún sus nietos, y de que lo nacional sólo es postnacional en los papers universitarios que publican los centros de investigación que, pagados con dinero público, les sirvieron de plataforma para airear sus inclinaciones políticas durante años. En esos centros no existe el mérito sino sólo la afinidad. La crisis de los socialistas catalanes no tiene nada que ver con las políticas de austeridad que empezó a aplicar Rodríguez Zapatero. Además, en Cataluña, están fuera del poder desde el 2010 y se ahorraron el trance de tener que aplicarlas bajo el yugo europeo. Su crisis es, ciertamente, nacional. Nacional catalana, se entiende, aunque en su día tuviesen tardes de gloria como los toreros y pudiesen decir que eran el primer partido de Catalunya. Puede que en España el euro-peronismo triunfe pero estoy seguro de que en Cataluña les va a costar que la multitud que llena las calles y plazas del país se trague el anzuelo. 

Me resulta difícil calificar lo que les acabo de contar. ¿No les parece una tela de araña? Los viejos profesores aún izquierdistas en su ocaso como catedráticos promocionan a los jóvenes y les dan cancha para que se dediquen a la política reciclándolos vía Latinoamérica. Muchos de esos jóvenes universitarios son hijos de la "casta" política que dicen combatir. Por ejemplo Errejón, cuyo señor padre, José Antonio, antiguo militante del PTE y de Los Verdes y ahora integrado en Izquierda Anticapitalista, ha ocupado cargos públicos durante 30 años con UCD, PSOE y PP, o bien Galdon, cuya madre, la abogada y exitosa mujer de negocios Maria Dolors Clavell, fue diputada de ICV-EUiA en el Parlamento de Cataluña desde 2003 a 2010 y parece que ha vivido bastante bien con su asesoría internacional. Igualito que su hija. Y qué decir del coordinador de Podemos en Bruselas, Pablo Bustinduy, hijo de la ministra socialista de Sanidad entre 1993 y1996, Ángeles Amador, y de quien Jordi Graupera, compañero suyo en la New School for Social Research de Nueva York, hizo un buen retrato en La Vanguardia.

Estos jóvenes universitarios están sobradamente preparados y sin embargo su recorrido laboral se limita a disfrutar de becas y subvenciones, y ahora del sueldo como electos o asesores, lo que les permite viajar por todo el mundo. Antes lo hacían con dinero de la antigua Caja Madrid, la Caixa o de fundaciones privadas de todo tipo, sin que ello les representase tampoco ningún problema. Todo era --y es-- legal, no digo lo contrario, pero en finO sea que a pesar de su juventud, estos "revolucionarios de claustro" llevan muchísimos años viviendo de sueldos públicos, que es el sonsonete de Iglesias para descalificar a los de la "casta". Ustedes verán.
Agustí Colomines