Benvolguts,
Coincideixo plenament amb el sentiment que en Xavier Roig expressa en el seu article Fills
d'invasors, només, ja que és un sentiment que els que vàrem néixer
durant la guerra i per tant vàrem agafar consciència en els anys més terribles
i odiosos del franquisme el tenim molt interioritzat, però crec que no és tan
evident en els nascuts al bell mig de l’Espanya franquista. I en aquest cas felicito
Xavier Roig.
Jo tinc escrit en aquest mateix Bloc la meva visió dels anys negres del franquisme en tot el que es relaciona amb els drets i deures dels
catalans i dels immigrants espanyols, sobretot en el que es relaciona amb la identitat,
la llengua i la cultura:
Un
cop acabada la guerra van continuar el genocidi que sempre havien practicat, militars i
feixistes, atacs al Cucut i el recurrent bombardeig de Barcelona cada 50 anys, amb
el desmuntatge de la Mancomunitat per part del dictador Primo de Rivera. República. Guerra i
desmuntatge pel dictador Franco de la Generalitat Republicana.
Primera onada, invasió de
l’exèrcit espanyol amb les consignes ben clares d’anorrear Catalunya. Depuracions
i assassinats a tort i a dret. Espoliació i crema dels ateneus populars. Crema
pública dels llibres en català (si sabien distingir-los) de les biblioteques,
dels ateneus i dels particulars.
En la segona onada invasió
dels funcionaris espanyols que van portar la seva llengua i van menysprear la
nostra. No sé si el vers d’Antonio
Machado de que els castellans “desprecian cuanto ignoran” és aplicable ja que aquells militars i funcionaris anaven guiats
per superiors que sí que sabien el que volien...
Tercera onada, invasió
d’espanyols illetrats en recerca de llocs de treball, que educats (és un dir) en el franquisme mai no els
havien explicat que a Espanya hi hagués cap altra llengua que l’espanyol.
Misèria, guetos. Cinturó industrial de Barcelona. Usurpació de les masses
educades pel PSUC i convertides al PSC (PSC-PSOE- PSOE- PSOE- PSOE- PSOE).
Amb
l’Estatut del 79 el català va tornar a tenir carta d’identitat. Que va durar
poc. Quan els cercles de l’alt funcionariat romanent a Catalunya, junt amb
els botiflers autòctons es van inventar el mot bilingüisme van tenir la batalla
guanyada. La idea del bilingüisme ha anat prosperant entre els cercles
espanyolistes fins que ha arribat el moment que es tornen a sentir forts i
saben que les dretes i les esquerres espanyoles juntes poden ribotar no
l’estatut sinó el país.
Els
Montilles i Corbachos que segons ERC havien d’anar subscrivint les tesis
independentistes s’assemblen com dues gotes d’aigua als Fernández Diazs i
Camachos.
I contra aquests només
l’Independentisme pot alliberar-nos!
I ara l’article d’en Xavier
Roig:
Fills d'invasors, només
«La Transició ha estat un gran fracàs a l’hora
d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien»
Xavier Roig |
Actualitzat el 02/12/2014 a les 00:02h
Un matrimoni amic
de casa. Ell és català fill
d’immigrants castellans que van venir al país durant la postguerra. El pare,
funcionari, era clarament franquista i no es va integrar mai al país –cosa que
sempre fou criticat tant pel propi fill, com per la jove-. Davant
d’aquesta continuada crítica, un dia, aquest senyor li va etzibar a la seva jove:
“¡Tu no me aceptas porqué soy un inmigrante!”. Ella li va respondre: “No s’enganyi pas. Vostè no és un immigrant.
Vostè és un invasor”.
Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.
I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.
La Transició ha estat un gran fracàs a l’hora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.
Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.
Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.
I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.
La Transició ha estat un gran fracàs a l’hora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.
Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.
Xavier Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada