dilluns, 15 de desembre del 2014

14/12/14. Pere Bosch. Una llegenda digna de ser cantada. Los llamados catalanistas, minoría insignificante, disonancia, unidad indestructible, la fraternidad y la indisolubilidad sacrosanta y augusta de la Patria española… No sé si us sona?

Benvolguts,
El PuntAvui està publicant dos dossiers-llibres de títol Cop de Porta amb molt bona idea i és que cada dia surt un capítol correlatiu de la història de Catalunya entre 1714 i 1975 i  un capítol correlatiu de la història de Catalunya entre 1975 i el 2014. La sèrie té interès perquè fa palès que la història es repeteix i que l’home català és l’únic animal que ensopega no una sinó moltes vegades amb la mateixa pedra!
Avui us comento el capítol 9 corresponent al 1888, any de l’Exposició Universal. En l'acte inaugural es va lliurar a la reina el ‘Missatge a la Reina Regent‘.
Les exposicions universals varen començar el 1756 a Londres http://ca.wikipedia.org/wiki/Exposici%C3%B3_universal i varen continuar periòdicament cada 2 0 3 anys fins que a partir del 1860 varen esdevenir anuals, i tot sovint amb dues o més seus com el 1888 on hi va haver 5 seus: Melbourne, Glasgow, Brussel·les, Barcelona i Lisboa.
A les 4 primeres ratlles de la introducció ja ens obsequien amb els mots i conceptes rabiüts, ofensius, los llamados catalanistas, minoría insignificante, disonancia, unidad indestructible, la fraternidad y la indisolubilidad sacrosanta y augusta de la Patria española… No sé si us sona?
El company del GOAL Carles Marc ha trobat semblances, o més ben dit identitats entre texos de la Consti franquista (Fuero de los espanyoles?) i la Consti fruit de la Transició Franquista actual. I és cert! Hi ha identitats però que pel que sembla no són d’abans d’ahir sinó de fa 125 anys, i si tirem endarrere trobarem identitats amb el temps dels Reis Catòlics i la Santa Inquisició...
Detalls curiosos:
·        Quan es va inaugurar l’Expo hi havia a Barcelona cinquanta-cinc vaixells de guerra fondejats al port...
·        A l’estat espanyol, a la monarquia espanyola, a la caverna mediàtica espanyola li coïa tot el que aquí es feia i es deia. El Diluvio, per exemple, recorda que “la alcaldía o quien sea ha señalado el 20 de mayo para inaugurar la Exposición en los mismos solares donde se libraron en 1713 y 1714 los más recios combates para defender las libertades catalanas que el austria abandonaba ya desde 1713 y abandonó por completo en 1720”. Si ho entenc bé els Borbons defensaven las libertades catalanas...
·        Seguint amb la coïssor quan es va fer l’Expo del 1888 ja se n’havien fet moltes en les ex-colònies espanyoles, però no se n’havia fet cap a Madrid...
·        A Catalunya també coïa des de feia molt de temps, des del 1714, des del 1640, des de sempre, el menyspreu del Reino de Castilla envers Catalunya. El magma borbònico-cortesà (ara és borbònico-franquista-funcionarial bananero), no acceptava la industriosa Catalunya...
·        El text del Memorial de Greuges de feia tres anys i el nou escrit (en català) ‘Missatge a la Reina Regent‘, comença recordant la situació anterior al 1714 i demana que no prevalgui “la iniquitat engendrada per l'esperit de venjança”, una clara referència al decret de Nova Planta...
·        En el Missatge esmenten el 1714 i esmenten l’abans poderosa Nació catalana i demanen la restauració de les antigues Corts i que aquestes siguin les encarregades de votar el pressupost i decidir la contribució a les despeses generals de l'Estat. Us sona? Li sona al senyor Mas-Colell?
·        Es tracta d'una proposta, doncs, bastida des d'una concepció del nacionalisme de base històrica, que malda per retornar a la situació anterior al 1714...
·        Els diputats espanyols lamenten una exposición irrespetuosa y en su fin verdaderamente subversiva [...] que lastima los sentimientos de todos los partidos y todos los españoles”. Us torna a sonar?
·        Els diputats opinen que la proposta del Missatge va “contra lo que establecen las leyes y la Constitución del Estado”... Us sona, collons?
·        Els diputats opinen sobre el contingut del document que, segons ell, és “un acto de demencia” que “se pierde en el vacío y hasta en el desprecio universal”... El vacio sideral Garcia-Margalliano?
·        Els diputats opinen que “los catalanistas, ya sabe todo el mundo [...] no tienen calidad para dirigir mensajes a S.M. la Reina”... Com els esclaus! Que us sona?
·        I el vescomte de Campogrande, que no aconseguirà reprimir-se i etzibarà, tal com recullen les actes del Congrés, que “sea lo que sea, es un delito”...Ooooléee!
·        El gobierno español, per la seva banda, no només s'haurà posicionat amb contundència, sinó que tancarà la porta als morros a qualsevol voluntat d'atendre les demandes que s'hi plantegen, tot plegat amb una notable dosi de menyspreu... Us sona President Mas i Presidente Rajoy?

Vegem l’article:
Una llegenda digna de ser cantada
1888. Tres anys després de lliurar el Memorial de Greuges a Alfons XII, la societat catalana torna a cercar la complicitat de la monarquia per plantejar una nova proposta d'encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol
14/12/14 02:00 - Pere Bosch i Cuenca

Carlos Navarro y Rodrigo
“La petición de los llamados catalanistas no puede ser considerada en aquel país de la sensatez y la cordura, sino como una extravagancia de una minoría insignificante, que quiere ser una disonancia en la corriente de simpatía irresistible que se ha producido desde el primer instante entre el noble país catalán y S.M. la Reina Regente; simpatía irresistible que forma parte, como la Corona, de la unidad indestructible, de la fraternidad y la indisolubilidad sacrosanta y augusta de la Patria española”
4 de juny del 1888. Congrés dels Diputats. Carlos Navarro y Rodrigo Ministre de Foment

Inauguració solemne de l'Exposició Universal de Barcelona, el 20 de maig del 1888, en el context de la qual es va lliurar el ‘Missatge a la Reina Regent‘.
El missatge adreçat a la reina regent provocarà una reacció immediata al Congrés de Diputats
El menyspreu no només l'expressarà un diputat de l'oposició, sinó el mateix govern

El 1888, Barcelona es converteix en un aparador obert al món. L'Exposició Universal, que se celebra entre el 8 d'abril i el 9 de desembre d'aquell any, trasbalsarà la vida dels barcelonins, però permetrà donar a conèixer una ciutat plena de vitalitat i esdevindrà un motor de la transformació de Barcelona. D'aquell esdeveniment encara en resten l'Arc de Triomf i el castell dels Tres Dragons, actual museu de zoologia; i, igualment, algunes fites urbanístiques, com ara el passeig de Sant Joan, el de Colom i la urbanització de l'antic recinte de la Ciutadella. La recuperació d'aquest darrer espai es presenta carregada de simbolisme. Les publicacions de l'època remarquen aquest fet i no s'estan d'establir paral·lelismes entre la situació del 1714 i la d'aleshores. El Diluvio, per exemple, recorda que “la alcaldía o quien sea ha señalado el 20 de mayo para inaugurar la Exposición en los mismos solares donde se libraron en 1713 y 1714 los más recios combates para defender las libertades catalanas que el austria abandonaba ya desde 1713 y abandonó por completo en 1720”.
L'encarregada d'inaugurar l'Exposició Universal serà la reina regent. Maria Cristina d'Àustria i tot el seu interminable seguici faran estada a Barcelona durant més d'una setmana. L'acompanyaran una considerable quantitat de membres del govern espanyol i de caps d'estat. La capital del país esdevindrà, per uns dies, la de l'Estat; i la premsa anirà plena d'actes socials i mostres d'exaltació patriòtica i monàrquica. Per si algun barceloní no s'ha assabentat de la presència de la comitiva reial, els canons de Montjuïc i els cinquanta-cinc vaixells de guerra fondejats al port, s'encarregaran de fer-ne un sorollós recordatori: cada dia dispararan més de 1.000 projectils. Un periodista, amb bon sentit de l'humor, confessava que “no se puede estornudar aquí sin que dispare Montjuïc 21 cañonazos”. Afortunadament, aquesta vegada l'objectiu dels projectils no serà la població civil.
La societat barcelonina s'esforçarà a cercar la complicitat de la regent, de qui es remarca la condició de comtessa de Barcelona. El canonge Jaume Collell, després d'aconseguir el primer premi dels Jocs Florals, li oferirà la Flor Natural. No es tracta d'un fet menor: en aquells moments, el canonge ja és una personalitat del moviment catalanista. Però hi ha altres gestos adreçats a la institució monàrquica. El Missatge que li adreçarà la Lliga de Catalunya (i que constitueix, com es pot deduir, una nova trucada a la porta) també n'inclou. Hom comença recordant la seva condició d'arxiduquessa d'Àustria. I vincula la visita del 1888 amb el compromís que va assumir una avantpassada seva, la reina Elisabet Cristina, quan va abandonar Barcelona el 19 de març del 1713, després de la signatura del tractat d'Utrecht i es va comprometre que “mai ella ni la seva casa abandonarien l'atribolada Catalunya”. Els catalans encara l'esperem. En tot cas, com si els capricis de la providència haguessin volgut enllaçar els dos episodis, el Missatge apel·la a la seva capacitat protectora i fa recordatori de la promesa incomplerta per l'antecessora.
El text, escrit en català, comença recordant la situació anterior al 1714 i demana que no prevalgui “la iniquitat engendrada per l'esperit de venjança”, una clara referència al decret de Nova Planta. Com a hereus d'aquella generació vençuda, els signants es mostren “gelosos de las constitucions i llibertats que tant ennobliren i feren poderosa la nació catalana”; i, conseqüentment, demanen la restauració de les antigues Corts i que aquestes siguin les encarregades de votar el pressupost i decidir la contribució a les despeses generals de l'Estat. Hom apel·la a la manca de representativitat del sistema de la Restauració per reclamar un retorn al sistema anterior, construït a partir del principi de “rei sobirà i nació sobirana”. Es tracta d'una proposta, doncs, bastida des d'una concepció del nacionalisme de base històrica, que malda per retornar a la situació anterior al 1714, si bé també s'intenta enllaçar aquesta demanda amb els principis moderns, “afirmant-nos en l'esperit de l'època, que vol que els pobles siguin senyors de llurs cases i guardadors i legisladors de les pròpies lleis”.

Les reaccions polítiques
El missatge provocarà, com el del 1885, algunes mostres de rebuig a Madrid, tant per part de la premsa com d'alguns polítics. El corresponsal d'un dels diaris amb més difusió a la capital del regne i portaveu oficiós del partit conservador, La Época, qualificarà les referències històriques del missatge com “una leyenda digna de ser cantada en hermosos versos por el ilustre Verdaguer”. D'altres mitjans passaran directament de la mofa a la càrrega, sense gaires manies. El catalanisme, fins que no és capaç de demostrar la seva força electoral, és contemplat per les oligarquies espanyoles com un moviment molest, com un gra de sorra a la sabata; però no pas com una amenaça real.
El missatge també provocarà una reacció immediata al Congrés. L'endemà mateix que la regent arribi a Madrid, el diputat Romero Robledo preguntarà al govern sobre un document que qualifica com una “exposición irrespetuosa y en su fin verdaderamente subversiva [...] que lastima los sentimientos de todos los partidos y todos los españoles”. I fins i tot reclamarà que s'impedeixi “que la persona augusta que representa la institución monárquica se encuentre frente a peticiones que ofendan la dignidad que representa”. El diputat liberal no només es queixa de l'ofensa que representa per a la destinatària, sinó del fet que la proposta del Missatge va “contra lo que establecen las leyes y la Constitución del Estado”. Robledo, que mantindrà una actitud obertament antiautonomista durant tota la seva trajectòria política, es mostra indignat perquè s'afirmi que “no ha prescrito la existencia de la nación catalana”, expressa el seu rebuig davant la possibilitat que s'atenguin les peticions que inclou; i fins i tot es pregunta si “no pone en peligro la paz del Estado”.
Però el problema no és només el neguit i la visceralitat que expressa un diputat de l'oposició, sinó el menyspreu del mateix govern, que es pronunciarà a través del titular de Foment. En la seva intervenció, Carlos Navarro y Rodrigo qualificarà el document com “una extravagancia de una minoría insignificante”, apel·lant al fet que només està avalat per tres-centes cinquanta signatures. El ministre, però, també devia ser conscient de la representativitat dels signants, no només perquè bona part d'aquests s'havien fet un nom en la societat catalana d'aleshores, sinó perquè la immensa majoria s'hi afegien en representació d'alguna altra entitat. Navarro y Rodrigo també s'esplaiarà a gust amb el contingut del document que, segons ell, és “un acto de demencia” que “se pierde en el vacío y hasta en el desprecio universal”.
El debat anirà pujant de to. El president del Congrés dels Diputats, Cristino Marcos, també voldrà ficar-hi cullerada i menysprearà els signants del missatge dient que “los catalanistas, ya sabe todo el mundo [...] no tienen calidad para dirigir mensajes a S.M. la Reina”; i, tot seguit, aclarirà que “aquí no se ha calificado el fondo de la cosa ni por el Gobierno ni por nadie, y tal vez sería prudente pensar en la incompatibilidad de la extravagancia con el delito, no confundiendo los presidios con los manicomios”. El president, que teòricament és l'àrbitre del debat, es va quedar descansat. Mentre parlava, però, alguns diputats encara reclamaran més contundència, com ara el vescomte de Campogrande, que no aconseguirà reprimir-se i etzibarà, tal com recullen les actes del Congrés, que “sea lo que sea, es un delito”.
A la part final del Missatge, els signants es reconeixeran comprensius sobre les limitacions de la regent, “guiada amb vostre sol desig, de satisfer avui los ideals nostres”; però, al mateix temps, es mostraran confiats “en les vostres decisives gestions”. Desconeixem si Maria Cristina d'Habsburg va fer-ne alguna, però, si fou així, no va tenir gaire resultat. El govern, per la seva banda, no només s'haurà posicionat amb contundència, sinó que tancarà la porta als morros a qualsevol voluntat d'atendre les demandes que s'hi plantegen, tot plegat amb una notable dosi de menyspreu. El tercer missatge a la Corona ha tingut, doncs, el mateix resultat que els seus antecedents, si bé cal reconèixer que, com a mínim, ha generat molt més debat polític. Els missatges no s'acabaran amb aquest –se n'adreçarà un altre el 1898–, però a partir del 1892 el catalanisme polític, articulat des d'un punt de vista nacional, formularà propostes molt més concretes i amb un suport cada vegada més ampli. Aleshores, les formulacions ja no seran “una leyenda digna de ser cantada” sinó un autèntic repte per a l'Estat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada