Benvolguts,
Us comento un article econòmic aparegut fa un mes al
PuntAvui, que considero important i sobretot clarificador!
La primera pregunta que se’ns acut és per què l'augment dels salaris i dels beneficis de les empreses va
ser superior a l'augment de la productivitat?
Una altra vegada apareixen els Països Catalans com a subjectes econòmics diferenciats del magma espanyol!
El professor d’Economia d’ESADE, Josep
M. Comajuncosa ens explica de manera entenedora els entrellats econòmics del
dèficit per
compte corrent així com la manera (bèstia) de recuperar la competitivitat amb
l'anomenada devaluació interna.
A llarg de l’article es mostra l’economia dels Països Catalans com a motor de la
recuperació espanyola, detall que els manaies de l’economia espanyola des de Solbes
fins a Montoro i de Guindos sempre ens han guindat!
L’exposició dels motius econòmics de l’actual situació a Espanya,
així com els entrebancs
constants cap als Països Catalans de l’estat, dominat des
de la transició pel PPSOE, li fa
finalment exclamar a l’autor, que d’altra part és molt moderat i equànime, que “Això ens pot fer evident que l'anomenat
corredor mediterrani no és una entelèquia fruit de victimismes territorials. I
recordar, de passada, que els bastons a les rodes, fan nosa per avançar”.
Devaluació interna
10/11/14 02:00 -
L'anomenat corredor mediterrani no és una entelèquia fruit de
victimismes territorials
Josep
M. Comajuncosa Ferrer
Més articles ...Durant
els anys de creixement econòmic, l'economia espanyola i la catalana van perdre
competitivitat respecte a les economies més fortes del nucli europeu. L'augment dels
salaris i dels beneficis de les empreses va ser superior a l'augment de la
productivitat i això va provocar una inflació, més alta que a la resta de
països de la zona euro, que va erosionar la capacitat de competir. Com
a resultat, l'economia espanyola va acumular, de l'any 2000 al 2009, importants
dèficits per compte corrent. La diferència entre el total d'importacions de
béns i serveis i el total d'exportacions era, cada any, una quantitat d'entre
el 5% i el 10% del PIB, el segon més gran del món, només per sota del dels
Estats Units, tot i que en el cas nord-americà només representava entre un 5% i
un 6% del PIB.
La conseqüència
d'aquest dèficit
per compte corrent va ser l'acumulació d'un
important volum de deute extern. Si
un país importa més del que exporta, la diferència entre una quantitat i
l'altra la cobreix endeutant-se respecte de l'exterior, rebent crèdit. El deute extern va
passar de ser un 35% del PIB en incorporar-se a l'euro, a un 180% l'any 2010.
Precisament en aquest
moment, en el 2010, és quan comença la crisis de la zona euro i els països del
nucli sols es mostren favorables a ajudar les economies del sud de la zona si
aquestes, entre altres coses, s'esforcen a tornar i reduir el seu deute extern. I l'única manera de
reduir el deute extern és exportant més i generant superàvits de la balança per
compte corrent.
Per aconseguir-ho ha calgut recuperar la
competitivitat perduda. El problema és que la manera més fàcil i ràpida –tot
i que no la més útil a mitjan termini– per recuperar la competitivitat dels
propis productes és devaluar la moneda. Aquesta és l'estratègia que
tradicionalment seguien els països del sud d'Europa a la segona meitat del
segle XX: la pesseta, la lira o l'escut, periòdicament perdien valor respecte
del marc alemany o el franc francès. Amb la creació de la moneda única europea, aquesta
possibilitat ja no existeix.
La manera de recuperar la competitivitat és
l'anomenada devaluació interna. És un procés més lent i més costós que
la tradicional devaluació de la moneda. I també més depressiu, ja que requereix
una moderació o fins i tot reducció simultània dels costos salarials i dels preus de
venda dels productes. Hi ha el perill
que l'economia entri en deflació i que la reducció dels salaris i l'augment de l'atur
espanti consumidors i empresaris que,
en consumir i invertir menys, agreugen la recessió. I, a sobre, és més difícil portar a terme
aquesta devaluació interna quan els teus socis comercials també tenen una
inflació molt baixa, com passa ara a la resta d'economies de la zona euro.
Malgrat aquesta
dificultat, l'economia
espanyola ha augmentat considerablement les seves exportacions en els darrers
anys. I aquest augment ha servit per
evitar una recessió més profunda i ha de permetre reduir el deute extern i
estimular la recuperació. De fet, es tracta d'una millora de les exportacions
històrica. En cinc anys, del 2007 al 2013, la balança per compte corrent ha passat d'un dèficit de l'11%
del PIB a un superàvit del l'1% del PIB. Una
correcció de 12 punts. Des dels anys 70 del segle vint, una reducció d'aquesta
magnitud i rapidesa, excloent els països exportadors de petroli o d'alguna
altra matèria primera, sols s'havia aconseguit una vegada: a Corea del Sud. I
encara aquest país ho va fer ajudat per una depreciació de la seva moneda.
Recordem que al llarg d'aquest procés,
entre el 25% i el 30% de les exportacions espanyoles han sortit de Catalunya,
que només representa el 16% de la població de l'Estat. València, Múrcia i les
Balears també estan entre les comunitats més exportadores. I, per
tant, es troben entre les que més contribueixen a reduir el deute extern i a
tornar a fer possible el creixement econòmic a tot l'Estat. Això ens pot fer
evident que l'anomenat corredor mediterrani no és una entelèquia fruit de
victimismes territorials. I recordar, de passada, que els bastons a les rodes,
fan nosa per avançar.
Josep M. Comajuncosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada