divendres, 29 de novembre de 2019

28/11/2019. Vicent Partal. A qui fa por la polarització. «La història de la desobediència civil ensenya que la polarització de la societat és una eina no solament correcta sinó imprescindible per a somoure una societat adormida i, doncs, fàcil de dominar»





A qui fa por la polarització.






Benvolguts,

28/11/2019  21:50
Alfonso Guerra, García Margallo, Nicolás Redondo i algunes altres figures del passat polític espanyol van fer públic ahir un manifest en què reclamen a Pedro Sánchez que no pacte amb Esquerra Republicana de Catalunya. El manifest, profundament nacionalista espanyol, diu que assistim a una ‘inquietant polarització de la vida pública’ i que la unitat de la nació (espanyola) és un bé a preservar per damunt de cap altre.
Alhora, també ahir, una piulada del president de la Generalitat, Quim Torra, en què es recomanava aquesta entrevista d’Andreu Barnils a Paul Engler va desencadenar una insòlita cacera de bruixes amb els principals mitjans espanyols i unionistes esquinçant-se les vestidures dramàticament.
Ciutadans –precisament ells havien de ser!– han demanat que el president comparega al parlament ‘per donar explicacions’ –per donar explicacions de recomanar una entrevista o un llibre? I alguns dirigents dels comuns, cada volta més polaritzats del costat espanyol, han aprofitat la piulada per tornar a demanar eleccions i dir-li de tot, a Torra –i això que Engler, curiosament, és un dels autors de moda de l’esquerra rupturista europea.
Tot és tan estrambòtic i fora de lloc que cal preguntar-se quina és la raó de fons de tot plegat? Aparentment, és la frase de l’autor nord-americà que fa de títol de l’entrevista de VilaWeb: ‘Si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, pressionar molt més i acceptar alts nivells de sacrificis.’ En el fons és una altra cosa…
Perquè la frase, com tothom que tinga una mínima capacitat lectora pot entendre, la diu Paul Engler, que és un expert mundial en no-violència i lluita pels drets civils. I per tant no té gens de trellat acusar el president pel contingut d’aquests mots. La frase no la diu el president Torra. Torra es limita a dir que l’entrevista i el llibre són interessants. I què? Què ja hem arribat al punt que no es pot ni dir que un llibre et sembla bo o que t’agrada una entrevista?
He dit abans, però, que darrere de tot això hi ha una altra cosa i aquesta cosa és la por. La por del creixement constant i de la consolidació de l’independentisme. La por dels ‘majoritaristes’ de deixar de ser aviat, si no ho han deixat de ser ja, majoria. La por d’haver d’acceptar ells que no són majoria. Aquesta por, cada dia més descontrolada, és la que fa que l’espanyolisme estiga exacerbat i reactiu i vulga crear una polèmica de qualsevol cosa.
Així observeu que tots els titulars i totes les declaracions incideixen en l’ús que fa Engler de l’expressió ‘polarització’ i volen criminalitzar que qui siga, Engler, Torra, jo, vós o el sursumcorda, presenten el debat polític en aquests termes. I per què això? És molt simple. Perquè precisament la història de la desobediència civil ensenya que la polarització de la societat és una eina no solament correcta sinó imprescindible per a somoure una societat adormida i, doncs, fàcil de dominar.
Només així, polaritzant les posicions i despullant l’altre, es pot demostrar i fer entendre als ciutadans que aquesta dominació és injusta. I només així es pot aconseguir que els ciutadans vegen la diferència entre ser al costat correcte de la història o a l’incorrecte. Distinció que, com més clara és l’opressió o més s’aprima la democràcia, és la que més pot fer créixer la consciència civil dels ciutadans i enfortir-la fins al punt de tombar el monumental poder polític, mediàtic i coercitiu que voldria que tot continuàs igual eternament. És a dir, no polaritzat. És a dir, somort. És a dir, manant ells.
Si us interessa el llibre de Mark i Paul Engler ‘Manual de desobediència civil’, el podeu trobar ací.

Vicent Partal
Joan A. Forès Reflexions

21/06/2016. 26-J. Marta Rojals. ‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte? Els “comuns” són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol... I ho resumeix: Jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.



Benvolguts,

La Marta Rojals es planteja de fer amics. O sigui es planteja la possibilitat que els “indepes” facin un tracte amb els “comuns” basat en la fórmula:
Jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.
Estratègia que molts independentistes ens hem imaginat moltes vegades.
En les seves disquisicions explica tot d’una les característiques dels ”comuns” i es dol de no ser tan flexible com ells són:
Els ‘indepes’ estem desconcertats: mentre nosaltres ens autoboicotem per una coma del full de ruta, i que si RUI, que si DUI, ells, plim-plim-plim, són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol, però ei: endavant les atxes, tu, fem pinya per un objectiu comú, que no és pas cap d’aquests detallets que posen nerviosos els ‘indepes’: no és el corredor mediterrani, no és l’exèrcit patriota, no és cap referèndum; és fer fora el PP del govern espanyol. Això és anar per feina, i jo m’hi trec el barret.
I va elaborant la idea:
Doncs la idea d’ajudar-nos ‘en comú’ la trobo una gran pensada, si no fos que el moment que els ‘indepes’ els necessitarem com a aliats ja ha sigut, i és ara. I passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara.
I finalment troba la proposta esmentada:
Jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.
Vegem com ho explica:
 ‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte?
«Passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara»


http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png 20/06/2016  
Els ‘espanyacanvistes’ són com els ‘processistes’, però en versió espanyolista: així com els segons viuen en el confort d’un procés d’independència continu, els primers fan el mateix amb l’eterna promesa de canviar Espanya: que no els ve d’un dia ni de dos… segles, vaja. Doncs bé: el 26-J, si no hi ha res de nou des del 1977, a Catalunya tornarà a guanyar un partit que promet el canvi a Espanya, En Comú Podem, i és clar: els ‘indepes’ temen que, amb el relleu generacional, la força i l’empenta que demostren, el fracàs de les generacions anteriors caigui en l’oblit i pugui rebrotar un ‘espanyacanvisme’ còmode amb il·lusions renovades.

Com a ‘indepe’ que s’ho mira des d’una de les opcions en què ens diluirem diumenge –tigres, lleons, marmota, Pacma, altres, abstenció–, crec que allò que més convé a Catalunya és que guanyin els ‘comuns’ amb el seu referèndum pactat i ens traiem un altre ‘i sí?’ de sobre. És l”i sí?’ dels votants que ignoren –volent o sense voler– les setze vegades que uns altres catalans ja van baixar a demanar-ne un al Congreso i que la dissetena vegada, la que intentaran via Podem, la sentiran com si fos la primera. Hi ha experiències que s’han de viure. És com Ciutadans quan fan alguna piulada en català i els torna l”amor’ que prodiguen per la nostra llengua. No sé si se m’entén: que els cops de porta, perquè ens facin mal, ens han de picar al nas propi.
Doncs això, que davant la perspectiva d’una emocionant ‘primera vegada’, els ‘comuns’ tenen una il·lusió que no se l’acaben. I quina enveja que (em) fan, no és ironia. La il·lusió catalana ha canviat de bàndol, i els ‘indepes’ estem desconcertats: mentre nosaltres ens autoboicotem per una coma del full de ruta, i que si RUI, que si DUI, ells, plim-plim-plim, són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol, però ei: endavant les atxes, tu, fem pinya per un objectiu comú, que no és pas cap d’aquests detallets que posen nerviosos els ‘indepes’: no és el corredor mediterrani, no és l’exèrcit patriota, no és cap referèndum; és fer fora el PP del govern espanyol. Això és anar per feina, i jo m’hi trec el barret.
Els ‘comuns’ ho han d’entendre: els ‘indepes’ estem de mal humor perquè el seu pragmatisme no el sabem tenir. I ens hi emprenyem, ells que no tenen gens de culpa d’haver estat més llestos que nosaltres. I, crescuts com van, ens demanen que no ens equivoquem d’adversari, que els ‘comuns’ són els únics aliats que podrem tenir si mai els hem de menester. I que atacant-los com ho fem dinamitem aquesta hipotètica aliança futura, i que, eheem… posats a demanar, que diumenge els votem. És admirable. Que els donem suport, ens demanen, per ajudar-los a fer fora no sé qui de no sé quin govern que ens importa un rave. I és que, quan manin els seus, aconseguiran el que no ha aconseguit mai ningú en tota la història i, com diu el líder Iglesias, ja no voldrem marxar d’Espanya mai més. Jo no sé com tot això no se li havia acudit a ningú abans.

Doncs la idea d’ajudar-nos ‘en comú’ la trobo una gran pensada, si no fos que el moment que els ‘indepes’ els necessitarem com a aliats ja ha sigut, i és ara. I passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara.

I es dediquen a fer partidisme, confonent deliberadament la tasca titànica de fer un nou país amb quelcom tan vulgar, en comparació, com fer un simple govern. I jugant hàbilment la carta de dir que tenen independentistes a les seues files, però sense haver-ho de demostrar mai, ara troben injust el tracte que reben dels qui volen d’aliats. Home: tot això, abans de demanar el vot, ens ho hauríem de fer mirar.

Dit això, i acabo, no estic pas en contra d’ajudar els ‘comuns’ a fer el canvi que somien. Els ‘indepes’ tenim molt per aprendre’n, d’ells, ja ho he dit abans. Per tant, no defensaré mai els atacs que rebin del sobiranisme, no veig el sentit de pagar amb ingratitud la ingratitud. Tothom qui vulgui millorar el país que estima té dret a intentar-ho a la seua manera. Ara bé: si es tracta de ser aliats, demostrem-ho amb fets. Si jo fos un partit ‘indepe’ que es presenta diumenge, els recolliria el guant proposant un tracte:

jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.

Liquidem el processisme i l’espanyacanvisme d’una vegada, posem objectius, i, sobretot, posem terminis: és molt bonic riure’s dels ‘divuit mesos dels processistes’, o de la seua ‘tornada al referèndum’ (unilateral!); però la promesa del referèndum pactat, que implica un canvi inèdit d’hegemonies a Espanya, no pot ser per un període que vagi des d’avui fins a l’eternitat.


Joan A. Forès
Reflexions


27/11/2019.  Redacció / ACN.  El TSJC atura la creació de tres delegacions de la Generalitat a l’estranger pel recurs del govern Sánchez..Han seguit pautes d’actuació pròpies de subjectes de dret internacional, establint contactes amb ambaixades d’altres països’, seguint ‘l’estratègia marcada pels dirigents catalans per conduir a Catalunya cap a la independència’ i sent ‘nociva als interessos de l’Estat a la vista que l’objectiu clar i manifest del Govern de la Generalitat d’utilitzar tots els mitjans al seu abast al servei del projecte secessionista’.

Benvolguts,

Vegem l’article i la resposta del MACBA.

divendres, 22 de novembre de 2019

21/11/2019. Mònica Planas. L’informe ignorat d’Amnistia Internacional. Ni 'La Sexta noticias', ni 'Espejo público' ni 'El programa de Ana Rosa' en van parlar. Dimarts al matí Amnistia Internacional feia públic el seu informe sobre el judici del Procés on es demanava l’alliberament immediat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l’anul·lació de la seva condemna. L’ONG expressava també la seva “preocupació extrema” per les implicacions de futur de la condemna, i alertava que s’obria la porta a castigar i criminalitzar els actes de protesta no violents. Tenint en compte que les televisions espanyoles viuen molt pendents de qualsevol circumstància i detall que tingui a veure amb el Procés i l’empresonament dels polítics i activistes independentistes, la repercussió d’aquesta notícia va ser irrisòria. L’únic informatiu que se’n va fer ressò de manera clara va ser el Telediario de La 1. El titular en pantalla informava que « Amnistía Internacional pide la liberación inmediata de ‘Los Jordis’» i el vídeo explicava, breument, que l’organització havia considerat que les penes eren excessives i demanava que es revisés el delicte de sedició.



Benvolguts,

Fixeu-vos com es pot fer trampa, sin que se note el cuidado. Quan una agència o una institució europees o internacionals genera una noticia d’interès pels catalans, a les ràdios, televisions o diaris espanyols (o sigui de Madrid) gairebé no se’n parla.

Recordem com les escenes de l’atonyinada de catalans l’1-O del 2017, per l’Exèrcit espanyol (la Guàrdia civil en forma part, la Policia Armada no ho sé), fou retransmesa en directe per TV3 però no fou retransmesa per cap cadena espanyola, de tal manera que diuen, diuen, diuen que quan els jutges en van veure algun vídeo, molt temps més tard, durant el judici, se’n van esgarrifar...

Així mateix totes les cadenes fan trampa sistemàticament quan en temps d’eleccions dediquen molt més temps a la propaganda dels partits de l’IBEX, altrament dits del Puente Aéreo, altrament dit del 155, altrament dit de partits unionistes, com podeu veure en aquest apunt del Bloc, que el temps dedicat als partits d’esquerres i/o partits independentistes.



Vegem ara l’apunt de la Mònica Planas on de manera molt ben feta explica com han torpedinat la difusió de l’informe d’Amnistia internacional:

dissabte, 16 de novembre de 2019

14/11/2019. Antoni Bassas. L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘¿Hi ha dret a tallar l’autopista?’ "A tots els que es queixen, una pregunta: ¿no creuen que haurien de dirigir també els seus laments a l’estat espanyol, que s’ha passat anys ignorant olímpicament les manifestacions més multitudinàries i pacífiques que hi ha hagut a Europa en anys?" ¿Hi ha dret a bloquejar una frontera? ¿Es poden tenir centenars de persones atrapades en un tall contra la seva voluntat tota la nit? ¿Es pot perjudicar els interessos dels camioners que han de portar contra rellotge les seves mercaderies d’un lloc a un altre? ¿Quin cost tenen les protestes i, sobretot, quin preu pot acabar pagant l’economia catalana a causa de les protestes que tallen carrers, autopistes, vies de tren i, fins i tot, ocupen l’aeroport? La protesta disruptiva, la que molesta o perjudica alguns interessos, és la nova normalitat. Si la pregunta és si hi ha dret, la resposta és un sí rotund, hi ha el dret de manifestació. Això val pels sindicats, ha valgut per transportistes, per taxistes, per controladors aeris, pel personal del metro de Barcelona. Quan ens afecta ens fot, però la protesta en democràcia té aquestes coses. Si parlem de recordar alguns bàsics, aquí en teniu un: tots els drets de què gaudíem van ser aconseguits a còpia de protestes, com ara la jornada de 8 hores, el dret a vaga, el vot de les dones…


Benvolguts,

L’Antoni Bassas és un Mestre en tot. Fent radio, bastint un diari nou, filosofant. És un brillant opinador com el José Antich, el Jordi Barbeta, el Joan Puig, en Vicent Partal, en Salvador Cot i molts més. Avui fa un excel·lent assaig sobre els drets dels que fan vagues en relació a les molèsties que les vagues fan a l’altra gent…
Traguem-nos el barret i vegem l’article:

dijous, 14 de novembre de 2019

14/11/2019. Ferran Espada. O valentia o fracàs històric. A l’Estat espa­nyol es pot pac­tar amb Vox però no amb els inde­pen­den­tis­tes. Abans unida que democràtica. En la cre­ació d’aquest para­digma, l’esquerra espa­nyola té una res­pon­sa­bi­li­tat repres­siva que haurà de rever­tir amb valen­tia si vol per­du­rar en el govern de coa­lició. El mapa elec­to­ral que ha dei­xat la repe­tició elec­to­ral ha variat un aspecte subs­tan­cial de la política espa­nyola. Això ja no va només de triar entre el PSOE o el PP. Sinó del dilema entre un govern de coa­lició del PSOE i Podem o un altre con­fi­gu­rat pel PP i Vox. Per sort aquesta última opció no suma a hores d’ara però tot­hom, i espe­ci­al­ment el PSOE, ho haurà de tenir pre­sent a par­tir d’ara. La ter­cera via seria una gran coa­lició que no es donarà sense cos­tar-li el cap a Pedro Sánchez. Per això, apun­ta­lar el govern acor­dat dimarts amb Pablo Igle­sias és ja una pri­o­ri­tat a La Mon­cloa. Però que no s’enga­nyin, els caldrà for­mu­lar una aliança estratègica anti­fei­xista amb par­tits cata­lans i bas­cos si no volen morir en l’intent a pes­si­ga­des.


Benvolguts,

Avui en el programa de matí de TV3, han connectat amb Raphael Minder, corresponsal del NYTimes i s’han dit moltes coses en referencia a la política espanyola. Parlant de les negociacions per fer Gobierno entre PSOE, Podemos i “otros dos” que deia un corrido mexicano, el corresponsal ha dit que creía que VOX era un partit d’ultradreta, però que no creía de cap manera que Podemos fos un partit d’ultraesquerra.

El paràgraf anterior s’explica amb detall amb l’article de Ferran Espada. O valentia o fracàs històric. Vegem-lo:

dimarts, 5 de novembre de 2019

05/11/2019. Puigdemont respon a Sánchez: ‘Vostè em vol segrestar?’ Pedro Sánchez es va comprometre a portar-lo a Espanya i fer que passés 'comptes davant de la justícia espanyola'. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha contestat a l’anunci del president espanyol en funcions i candidat del PSOE, Pedro Sánchez, qui durant el debat electoral es va comprometre a portar Puigdemont a Espanya i fer que passés ‘comptes davant de la justícia espanyola’.




[VÍDEO] Puigdemont respon a Sánchez: ‘Vostè em vol segrestar?’

Pedro Sánchez es va comprometre a portar-lo a Espanya i fer que passés 'comptes davant de la justícia espanyola'

Per: Redacció
 05/11/2019  14:02
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha contestat a l’anunci del president espanyol en funcions i candidat del PSOE, Pedro Sánchez, qui durant el debat electoral es va comprometre a portar Puigdemont a Espanya i fer que passés ‘comptes davant de la justícia espanyola’.

Puigdemont ha enregistrat un vídeo on li diu que només té dues maneres de complir la seva promesa, i que totes dues són il·legals: ‘Una és que vostè prengui, des del consell de ministres, les decisions que en una democràcia consolidada només pot prendre el poder judicial, L’altra és practicar el mateix que altres dirigents del seu partit i ministres ja van practicar en el passat: el segrest de persones.’ I per això li fa una pregunta directa: ‘Vostè em vol segrestar, senyor Pedro Sánchez?’

Vegeu ací el vídeo de Puigdemont:

Puigdemont li ha demanat directament si vol seguir l’exemple de l’ex-ministre socialista José Barrionuevo, condemnat per la seva activitat en el grup terrorista GAL i el segrest d’una persona a l’estat francès. ‘Vostè necessita exhibir el meu cap com un trofeu bàrbar per a esgarrapar uns vots que no acaba de tenir?’, ha preguntat.

Si ho fa, diu Puigdemont, ‘el més probable és que acabi com Barrionuevo i la seva banda’, tot i que ha dit que no li deu preocupar gaire: ‘Quan un criminal és ministre socialista tant se val si és condemnat a 10 anys de presó perquè només s’hi passa tres mesos’.

Malgrat tot, li ha agraït que ‘hagi estat tan franc’ i li hagi donat més arguments per a evidenciar que a Espanya no hi ha separació de poders. ‘Com a conseqüència, ni jo ni els meus companys no podríem tenir un judici just. I menys encara des del meu cap es converteix en un reclam electoral’, ha dit. Puigdemont li ha dit que hauria d’estar ‘seriosament preocupat per la percepció que hi ha a Europa sobre la independència judicial i la separació de poders a Espanya’, i no pas ‘contribuir a minar encara més aquesta imatge’. A més, li ha citat l’informe GRECO, que va criticar la manca d’independència judicial, i l’eurobaròmetre, que situa Espanya en el cinquè lloc per la cua dels països europeus en la percepció de necessitat de millora de l’estat de dret.

‘Deixi’m dir-li-ho clarament: vostè és un irresponsable. I un irresponsable no podrà comptar mai amb el nostre vot perquè el que cal és seny, responsabilitat i diàleg’, li ha dit. Per últim, Puigdemont ha dit a Sánchez que no se’n sortirà:

‘Fa dos anys que lluito i defenso els meus drets. I si ho he pogut fer, ha estat perquè no sóc a Espanya. Continuaré lluitant mentre tingui llibertat per a poder-ho fer. Però no estic sol, en som uns quants que som a l’exili i fem el mateix. I sobretot ens serem molts més el dia 10 a les urnes’.





05/11/2019. Redacció. Puigneró anuncia una ‘ofensiva judicial i política’ contra el decret llei de seguretat digital de la Moncloa. El conseller de Polítiques Digitals considera que hi ha escletxes que permeten presentar un recurs al Tribunal Constitucional espanyol. El conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi Puigneró, ha anunciat una ‘ofensiva judicial i política’ contra el decret llei de seguretat digital publicat aquest dimarts al BOE. En una conferència de premsa, Puigneró ha assegurat que hi ha escletxes suficients per tombar una mesura que veu com ‘el procés més gran de recentralització’ després de la LOAPA. El govern espanyol, el govern del PSOE, torna a cometre l'error de la Llei Corcuera: de la puntada de peu a la porta, a la puntada de peu al servidor. Amb la Llei Sánchez poden tancar Internet sense ordre judicial…


Benvolguts,

Pel que sembla el Gobierno del PSOE s’està passant portant al Tribunal Constitucional totes les lleis que el Parlament de Catalunya aprovi. I fa 4 o 5 anys que el TC actua obeint els seus amos!

Vegem l’article:    

05/11/2019. Redacció. Vicent Partal. Sánchez assumeix el programa de la dreta respecte a Catalunya. El primer ministre en funcions ha aprofitat l’únic debat televisat en campanya per a assumir el programa de la dreta respecte a Catalunya i plantejar mesures com la prohibició de fer referèndums, que Zapatero havia despenalitzat, o la impulsió d’una assignatura en totes les escoles sobre Espanya, com la que Aznar havia proposat en el seu moment. Hem de fer notar que en el debat es va parlar contínuament contra Catalunya, i Catalunya no estava representada per cap partit. Tal com deia el President Companys Catalunya només tenia els catalans per defensar-la i en aquest debat per si de cas no varen convidar a cap català!


Benvolguts,

L’acudit gràfic d’en Puigvert, és una ampliació molt encertada d’una frase atribuida a Josep Pla. Aquest acudit és de fa 5 o 10 anys però explica clarament l’episodi que expliquem avui (5 o 10 anys més tard) en referencia al Debat electoral d’ahir 4 de novembre a Madrid, on varen tenir veu 5 partits, PSOE, PP, Ciudadanos, Vox i Unides Podem. En el debat es varen dir moltes parides. La que comentem ara és la d’en Pedro Sánchez-Castejón que va prometre reintroduir al Codi Penal el vet al referèndum, que en Zapatero havia eliminat el 2005.

Aquesta parida és contra Catalunya i n’hi ha d’altres.

Hem de fer notar que en el debat es va parlar contínuament contra Catalunya, i Catalunya no estava representada per cap partit. 

Tal com deia el President Companys Catalunya només tenia els catalans per defensar-la i en aquest debat no varen convidar cap català!

Vegem l'article:

diumenge, 3 de novembre de 2019

16/10/2019. Pere Bosch i Cuenca. Les lliçons del 6 d'octubre. Des de l'endemà mateix de la revolta del 6 d'octubre del 1934, la dreta espanyola es va dedicar a manipular aquell episodi: un dels missatges més recurrents va ser la idea que el mòbil de Companys era 'separatista'. El dia 6 va passar sense pena ni glòria el 83è aniversari de la declaració d'independència per part de Companys". A banda d'aquesta qualificació de la proclama, Pablo Casado va afirmar que: "el que la declari [la independència, s'entén] potser acaba com el que la va declarar fa 83 anys". De pasada s’ha d’entendre el poc coneixement d’història i de política de les dretes actuals espanyoles, llicenciats en la Universidad Rey Juancarlos, amb tesis i masters copiats…


Benvolguts,

En aquest apunt en Pere Bosch i Cuenca explica com l’agitació política en el 1934, semblant a l’actual amb el Govern català a la presó en el que a Madrid governaven les dretes tenia unes dretes molt més elegants i realistes (Ep! No reialistes! que les que ens ha tocat a la nostra generació, desgraciadament!!!



 El 123è. president de la Generalitat, Lluís Companys, empresonat arran dels esdeveniments del 6 d'octubre de 1934. | BNE / Hemeroteca




Vegem l’article:






 per Pere Bosch i Cuenca, 16 d'octubre de 2019 a les 13:20 | 


Fa alguns mesos, durant la presentació d'un llibre de la FAES dedicat a la figura del polític Miguel Maura, l'expresident del govern espanyol, José María Aznar, va comparar la situació actual amb la generada arran de la revolta del 6 d'octubre del 1934. No era (ni serà) la primera vegada que algun dirigent conservador es referia a aquell esdeveniment històric. L'actual president del PP i deixeble declarat d'Aznar, Pablo Casado, s'hi va referir, en to amenaçador, pocs dies després del referèndum de l'1 d'octubre. Les declaracions van aixecar una considerable polseguera. L'aleshores vicesecretari de comunicació del Partit Popular va etzibar, sense massa miraments, que "el dia 6 va passar sense pena ni glòria el 83è aniversari de la declaració d'independència per part de Companys". A banda d'aquesta qualificació de la proclama, Pablo Casado va afirmar que:


La referència final estava sustentada en la ignorància històrica (és evident que Casado es referia a l'afusellament de Companys i no a la reclusió perpètua, a la qual va ser condemnat el 6 de juny de 1935); però també contenia una notable dosi de cinisme, sobretot tenint en compte que, encara avui, el Partit Popular no ha condemnat els crims comesos pel franquisme i s'ha negat reiteradament a declarar la nul·litat del judici a Lluís Companys, que va acabar amb l'execució del President de la Generalitat.

De fet, des de l'endemà mateix de la revolta, la dreta espanyola s'ha dedicat a manipular, de manera sistemàtica, aquell episodi. Un dels missatges més recurrents ha estat la idea que el mòbil de Companys era "separatista". La idea va començar a circular poques hores després de la proclama (apareix en la primera al·locució del president del consell de ministres, Alejandro Lerroux) s'alimentava de la dèria sistemàtica de bona part de la premsa de Madrid per etiquetar qualsevol moviment català com a "separatista", ja fos el tancament de caixes del 1899 o la revolta anticlerical i antimilitarista del 1909.

 

Judici a Lluís Companys al llavors Tribunal de Garanties Constitucionals, que el va condemnar a 30 anys de presó per insurrecció. Foto: BNE / Hemeroteca.

Després de més de 80 anys, però, hom hauria de ser capaç de llegir els documents originals. Si ho fes, descobriria que la crida de Companys no tenia, en cap cas, un component separatista. El president de la Generalitat va proclamar "l'Estat Català de la República Federal Espanyola"; i, al mateix temps, va convidar a "establir a Catalunya el govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica". La intenció de Companys, tal com han destacat la majoria dels historiadors, era provocar un gir en la direcció de la República. Recuperar, dit d'una altra manera, l'esperit del 14 d'abril del 1931, pervertit arran de l'entrada de la dreta reaccionària i antiautonomista al govern de l'Estat; i fer-ho amb el mateix procediment que s'havia utilitzat per enderrocar la monarquia. De fet, la revolta no es va limitar a Catalunya, sinó que es va produir també a d'altres punts de l'Estat, amb una especial intensitat a Astúries. I va tenir el suport inestimable del PSOE, les altres esquerres hispàniques i algunes organitzacions obreres, que van convocar una vaga general revolucionària arreu de l'Estat. En tot cas, no cal conèixer excessivament la figura de Companys per adonar-se que no era independentista i, paradoxalment, que la vegada que es va mostrar més proper a una situació d'independència va ser a partir del 19 de juliol del 1936, quan el fracàs del cop d'estat va generar un buit de poder i va conduir la Generalitat a una situació que alguns historiadors han definit com a "quasi estat".

Si no en tenim prou amb els documents generats pels mateixos revoltats, podem resseguir també els documents judicials. En aquest sentit, en el seu informe final, el mateix fiscal de la República va afirmar, implícitament, que no s'estava proclamant la independència de Catalunya, sinó més aviat forçant el model polític vigent; un objectiu que, en tot cas, no podria fer-se de forma unilateral des de la Generalitat sinó que necessitava el concurs de tot l’Estat. Només cal llegir la sentència emesa pel Tribunal de Garanties contra el Govern de la Generalitat per adonar-se que el mòbil separatista no apareix enlloc. En el document, de fet, s'entra de ple en el debat del federalisme i es remarca que la Generalitat havia intentat imposar aquest model (i no la independència) a través de la violència, tot i que les Corts havien "desechado (...) la propuesta del proyecto en el que se definía a Cataluña como estado autónoma dentro de la República española".

En tot cas, posats a cercar lliçons, estaria bé recordar la gestió de la revolta després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, quan la Diputació Permanent de les Corts -que encara seguia controlada per les dretes (i no només per la CEDA, sinó també per partits situats a la seva dreta, entre els quals el del mateix Miguel Maura)- va donar el vistiplau al projecte d'amnistia impulsat pel govern de Manuel Azaña. Una mesura que formava part del programa del Front Popular i que era reclamada per milers de persones llançades als carrers o a les portes dels centres penitenciaris. En tot cas, just abans d'entrar a la reunió de la Diputació Permanent en la que es va aprovar l'amnistia, el representant de la CEDA -el partit que havia participat (des del govern) en la repressió posterior als fets d'octubre- va anunciar que el seu partit estava disposat a votar a favor de l'amnistia i ho va justificar dient que "el Gobierno nos lo pide en nombre de la paz y nosotros acudimos como un solo hombre a cumplir con este deber, dejando aparte puntos de vista doctrinales". I, tot seguit, va afegir que l'amnistia era "necesaria para pacificar los espíritus y una consecuencia de la voluntad electoral del país".

Si tenim en compte el balanç a nivell de morts que havia provocat la revolta del 1934 (més de 2.000 només a Astúries) i l'escenari de tensió que es vivia durant aquells mesos, resulta especialment rellevant una decisió com aquella -que, tot sigui dit de passada, també contribueix a desmuntar els tòpics que ens presenten les setmanes prèvies al 18 de juliol de 1936 com un escenari irremissiblement abocat a la guerra civil i sense cap escletxa per al diàleg i l'acord. Alguna persona s'imagina, en la situació actual, algun gest dels partits de dretes (o la principal formació de l'esquerra, tan se val) que vagi en la mateixa direcció que el que van fer els partits conservadors el 1936Algú pot arribar a imaginar-se algun líder polític al·ludint a la necessitat de "pacificar els esperits" tal com va fer el portaveu de la CEDA Manuel Jiménez Fernández el 21 de febrer de 1936? 


Com a a mínim en la gestió d'aquella crisi, doncs, els polítics de fa 85 anys van demostrar que havien après la lliçó.

Pere Bosch i Cuenca

Joan A. Forès
Reflexions

 
Bibliografia:

- Barrul, Jaume: Els escenaris del 6 d'octubre, Pòrtic, Barcelona, 2014

- Bou i Garriga, Gisela; González Vilalta, Arnau: La creació del mite Lluís Companys. El 6 d'octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo, Editorial Base, Barcelona, 2007

- Cruells, Manuel: El 6 d'octubre a Catalunya, Pòrtic, Barcelona, 1970

- González Vilalta, Arnau: «La discusión parlamentaria del régimen provisional de Cataluña (octubre 1934-enero 1935)», a Spagna Contemporanea, 29, 2006, pàg. 25-44

- González i Vilalta, Arnau; López Esteve, Manel; Ucelay-Da Cal, Enric (editors): 6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934, Editorial Base, Barcelona, 2014

- López Esteve, Manel: Els fets del 6 d'octubre de 1934, Editorial Base, Barcelona, 2013

- Lorente, Elena; Simó, Manuel: El Sis d'Octubre del president Companys. El federalisme com a defensa de les llibertats contra el feixisme, Pagès Editors, Lleida, 2004

- Nieto, Alejandro: La rebelión militar de la Generalidad de Cataluña contra la República. El 6 de octubre de 1934 en Barcelona, Marcial Pons, Madrid, 2014

divendres, 1 de novembre de 2019

31/10/2019. Pere Martí. Sánchez juga a la ruleta russa. El PSOE arriba a la campanya embolcallat amb la bandera espanyola per facilitar un gran acord amb el PP amb Catalunya com a excusa. Pedro Sánchez podria ser president d’Espanya des de fa mesos. Va guanyar les eleccions del 28 de maig sense majoria absoluta, però podia pactar amb Podem i, amb el suport parlamentari del PNB i ERC, configurar un govern d’esquerres que abordés la reforma territorial de l’estat i obrís un diàleg amb el govern de Catalunya per a pactar una sortida al conflicte. Res més lluny de les seves intencions. La bandera espanyola serveix per a tapar la corrupció dels partits estatals. També del PSOE. Aquesta setmana, la justícia espanyola ha decidit d’ajornar la sentència del cas dels ERE, en què hi ha implicats dos ex-presidents socialistes de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves i José Antonio Griñán, fins passades les eleccions per no perjudicar les expectatives de Sánchez. El dirigent socialista va fer veure durant mesos que negociava amb Podem un govern d’esquerres, però no feia sinó anar dinamitant-lo cada setmana, fins al punt d’humiliar la formació de Pablo Iglesias.



Benvolguts,

En Pere Martí ens porta per una excursió dialèctica explicant-nos com són de llestos els polítics amb els que hem de conviure i combatre.

Observem que l'IBEX35 forma part dels enemics de la República Catalana. 

Observem l'aplicació del Lawfare, la guerra judicial, aplicada eventualment pel PSOE.

Observem també que qualsevol aliança del PSOE amb Ciudadanos o amb el PP o amb VOX comporta estar a les mans d'aquests partits, tots enemics de Catalunya, amb el 155 a sobre el nostre cap!

Vegem l'article: