diumenge, 31 de març del 2013

31/03/13. Els diàlegs polítics amanits pel Perich

Benvolguts,
Ara que la paraula diàleg surt per tot arreu, que hem publicat ja diversos apunts sobre diàleg, i que en Mas es pensa que pot parlar de tu a tu amb qui et té la cartera segrestada, crec que val la pena d’afegir-hi quatre apunts de cap de setmana. Tot amanit amb la particular visió del malaguanyat Perich sobre el diàleg.

Hi ha almenys dos corrents: els que consideren que cal dialogar i els que ja fa temps que han donat per impossible el diàleg...

En Salvador Alsius se’n fot del diàleg amb un petit poema, en Pere Navarro és un entusiasta defensor del diàleg i el seu ADN el fa carregar contra ERC, el conseller de justícia Germà Gordó defensa que el Govern català té l'obligació de dialogar amb l'Estat espanyol i el periodista Lluís Muntada fa un molt bon assaig sobre el diàleg explicant-ne els paranys. Aquest darrer és el que considero més aclaridor de tots.

 Els acudits, que valen més que mil paraules, pertanyen al llibre del Perich Diálogos entre el poder i el no poder. Del 1974!

Tasts:


Sembla que ara algú revifa /

el concepte de diàleg. /

Un altre assumpte al catàleg /

de la befa i l'enganyifa?

2.     Navarro ofereix a Mas diàleg amb els pressupostos davant la "inestabilitat" del seu pacte amb ERC

Divendres, 29 de març del 2013

Pere Navarro, primer secretari del PSC, ha ofert "diàleg" al president Artur Mas per abordar els pressupostos catalans del 2013, que l'Executiu encara ha de presentar al Parlament. En una entrevista d'Europa Press, el líder del PSC ha assegurat: "Quan coneguem els comptes, ho tenim molt clar: parlar, dialogar, és la marca de la nostra casa. Diàleg amb voluntat d'acord".

El primer secretari del PSC considera que, malgrat la crisi, el Govern té marge per negociar amb l'oposició: "Ha de gestionar millor. Té pocs recursos, sí, però té capacitat de maniobra. I si no poden governar, el que han de fer és marxar".

Navarro està disposat a parlar dels comptes del 2013, però desconfia de l'oferta de Mas que el PSC entri al Govern: "Sembla que sigui per fer-li por a ERC", el soci actual de CiU.

Pere Navarro tampoc es veu governant amb ERC perquè considera que el partit de la formació de Junqueras només busca la confrontació i ha creat "una llegenda, moltes vegades amb dades falses", que l'únic que persegueix és el conflicte entre Catalunya i l'Estat.


3.   Sobre el diàleg


31/03/13 - Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya - Germà Gordó i Aubarell email protegit

La causa és massa important per fallar en el procediment. La causa, com tothom ja sap, és que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte de dret polític per tal de garantir el seu futur com a nació.

De cara endins, el nostre govern ha d'atendre els serveis i explicar com podem salvar de manera eficient l'estat del benestar i, de cara enfora, també té l'obligació de dialogar amb l'Estat espanyol.

Primer hem de dialogar amb els nostres conciutadans: ja que volem decidir el nostre futur, preguntem-nos els uns als altres quin futur volem. Cal un diàleg entre política i societat civil sobre què volem realment per ara mateix i per als propers anys, i amb quines garanties i quins instruments. Els nostres recursos són limitats, no només en termes pressupostaris: és bo que la societat catalana ho sàpiga amb detall i que en dialoguem d'una manera oberta. Perquè, més que mai, el govern de Catalunya no podrà afrontar els problemes tot sol.

Després hem de dialogar amb l'Estat espanyol, amb les seves institucions i els seus líders polítics. Aquest diàleg era necessari fa deu o trenta anys, és necessari ara i serà necessari en el futur, sigui quin sigui. En temps de la transició democràtica es va dialogar intensament, però també en temps de Macià o en temps de la Mancomunitat. D'això, alguns en diuen rendició o traïdoria, però jo no crec que fos així en cap cas. Es va construir amb les eines i les raons de què es disposava en cada moment. De manera més tímida o més contundent, però, al capdavall, sobre una base sòlida. Amb la visió de fer coses perdurables, no fràgils, i sempre buscant la veritat d'allò renunciable i d'allò irrenunciable per a cada part.

Per a nosaltres, què és irrenunciable ara mateix? És irrenunciable l'exercici del dret a decidir, per principis democràtics i per legitimitat històrica. El fet de dialogar sobre tota la resta, sobre el marc econòmic i polític, sobre la gestió pública i la relació institucional, sobre la construcció del present i del futur, no ha de suposar una renúncia en cap cas. La força dels catalans és la raó; no el desig: ens en sortirem perquè tindrem raó, no perquè tinguem més o menys ganes de sortir-nos-en. I a la raó, s'hi arriba amb la mà estesa, amb la recerca d'acords i amb la constatació de desacords. Amb actitud constructiva. Des del govern i des del Departament de Justícia, que encapçalo, aquest diàleg sincer i constructiu hi serà sempre.

Voler fer un salt endavant no ha de significar ignorar l'entorn; tenim també moltes coses a escoltar. D'entrada, ja fa temps que esperem alguna proposta sincera i viable de Madrid. La nostra obligació, per tant, és no creure que estem sols. Hem de dialogar fins al final i compartir la realitat amb la ciutadania, però, sobretot, fer les coses ben fetes. I en això no fallarem. No ens fallarem.


 4.   Diàlegs sobre el diàleg

30/03/13 - Lluís Muntada

L'establishment econòmic, polític i mediàtic ha inaugurat un cop més la recurrent campanya de lubrificació de les “relacions entre Catalunya i Espanya” (badall). A través dels proverbials conceptes d'entesa i sensatesa es torna a apel·lar al diàleg (badall immens). Després del vol amenaçant dels avions de l'Exèrcit de l'Aire, malgrat la permanent destrucció cultural i lingüística, després de les difamacions contra Mas, davant l'asfíxia econòmica que condemna la Generalitat a la suspensió de pagaments, afloren veus optimistes (en realitat meitat amnèsiques, meitat impostores) proclamant que “ara ha arribat l'hora del diàleg”. Com sempre, el problema no és el diàleg, sinó les condicions de diàleg. El diàleg net no sorgeix màgicament ni per generació espontània, sinó com a expressió de la fertilitat d'un marc social i polític civilitzat, just.

Deixem de banda aquells grupuscles (PP, Ciudadanos...) per a qui la sola petició de diàleg ja és una ofensa insurgent. Ells estan molt més a prop d'una visió teològica de la realitat que no pas d'una concepció democràtica de la política. Referim-nos només a aquells sectors “sensibles” al diàleg. El Partit Socialista i Duran Lleida per exemple reclamen que el dret a decidir se circumscrigui al marc de la legalitat. És una manera com una altra de jugar la partida amb les cartes marcades, perquè tots sabem que aquesta legalitat amputa un diàleg obert i, per tant, neutralitza les opcions d'una part. Aquí diàleg és un eufemisme de renúncia democràtica. Durant aquests dies s'han tornat a sentir veus que aconsellen fer pedagogia a les Espanyes (més badalls). “No ens coneixen”, “no ens hem sabut presentar prou bé”, “l'AVE aproximarà terres i persones”, declamen els nous apòstols d'un diàleg que no es veu necessitat de contrastar-se amb la lacerant realitat de l'experiència hi stòrica. Tornen a sorgir expressions com “tercera via” (Montilla), o els que reclamen nous pactes constitucionals (Herrera). Tot això, és clar, seria legítimament discutible en un marc de diàleg complet. Però compte. Aquestes fórmules de diàleg, tal com són aplicades, resulten inhibidores de tot diàleg, perquè el que fonamentalment persegueixen és neutralitzar la via sobiranista. Habermas i Apel van descriure la “comunitat ideal de diàleg” com un marc en què hi ha simetria i igualtat entre els parlants. Sobre això, estimats dialogants, no hi hauria d'haver cap diàleg trampós.


 

Creieu que es pot dialogar amb l’oligarquia franquista de la metròpoli, que ens domina a consciència i que se’ns pixa a la boca perquè ells tenen molt clar, i nosaltres volem creure’ns que no (trampes al solitari), que nosaltres som una merda-colònia?

NO!

 

 

Joan A. Forès
Reflexions



dissabte, 30 de març del 2013

30/03/13. Les retallades «impossibles», segons Oriol Junqueras

Benvolguts,

Aquesta setmana l’Oriol Junqueras ha tingut un veritable desfici explicant al Parlament però també en la seu d’ERC i en altres àmbits que cal escampar per tal que tothom se’n faci càrrec que la Generalitat no pot arribar al límit de dèficit que Montoro intenta obligar-nos a fer. Cal que la gent se n’assabenti explicant raonadament la magnitud de la tragèdia. Si als espanyols els agraden els “toros” estan intentant clavar-nos la “puntilla”. Us passem dos articles amb els seus corresponents vídeos on Junqueras explica de manera entenedora i contundent com els pressupostos de la Generalitat no suportarien un nou espoli de 4.500M€!

 

13 de març de 2013

Junqueras: ‘El país no es pot permetre 4500 M€ de retallades, no ens ho mereixem, seria injust i ineficaç’

El president del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, ha explicat que els ciutadans de Catalunya fan un enorme esforç fiscal que cobra l’Estat en forma principalment de l’IRPF, l’IVA i l’impost de societats. Malgrat aquest esforç enorme la majoria de ciutadans arreu del territori català viuen situacions angoixants relacionades amb els àmbits industrial, educatiu, sanitari... ‘aprovar uns pressupostos amb 4500 Milions d’euros de retallades com pretén el ministre Montoro representa destruir el país. El nostre deure és explicar a la gent d’aquest país què signifiquen les retallades de 4500M€ que ens vol imposar l’Estat espanyol’.

Fem números, ha dit Junqueras -posem que tanquem tot allò que alguns insisteixen en assenyalar com l’origen de tots els mals: TV3 (235 M€), Catalunya Ràdio (25 M€), el Parlament de Catalunya sencer (55M€), i les delegacions exteriors de Catalunya (2,5M€). Total: 317M€. Encara ens queden 4200M€ per retallar, no li hem fet ni pessigolles als 4500. Posem que tanquem, del tot, la UB, la UAB, la UPC i la UdG (532M€). Bé, encara ens queden 3700M€ per retallar.Posem que també tanquem l’Hospital de la Vall d’Hebron (580M€), el Clínic (441M€), Bellvitge (300M€), el Joan XXIII de Tarragona (111M€), el Josep Trueta de Girona (129M), i l’Arnau de Vilanova de Lleida (139M€). Tots tancats. Encara ens quedarien 2000M€ més de retallades per fer.
Eliminem tot el cos de Mossos d’Esquadra? Eliminem tot el cos de Bombers? deixem el país sense ni un mosso d’esquadra i sense cap bomber: 900M€ menys.

Doncs després de fer tot això, encara ens quedarien 1000M€ de retallades addicionals per arribar als 4500M€ de retallades que ens imposa el Govern espanyol. ‘El país no s’ho pot permetre, no ens ho mereixem i seria injust i ineficaç’.


Junqueras ha preguntat si el Govern de Catalunya pensa acceptar aquesta imposició o buscarà alternatives, encara que passin per l’incompliment d’aquest sostre injust, ineficient? ‘Queda demostrat que no només ens veiem obligats a no acatar aquest objectiu de dèficit sinó que s’afegeixen arguments de pes per fer més aviat la consulta que doni al veu a la ciutadania per decidir el nostre futur polític’ ha reblat.


  

14/03/2013 a les 20:18h

Les retallades «impossibles», segons Oriol Junqueras

El líder d'ERC intenta demostrar aritmèticament que la destralada de 4.500 milions pel 2013 per complir amb el dèficit que demana Espanya no quadren per enlloc

Classe de matemàtiques, format Barri Sèsam, la intervenció del cap de files d'ERC, Oriol Junqueras, en el plenari celebrat aquesta setmana al Parlament. Junqueras, aprofitant la seva pregunta quinzenal al president de la Generalitat, aquest dimecres va defensar  la idea d'esperar a una virtual flexibilització del límit del dèficit per elaborar els pressupostos de 2013 perquè veu "impossible" que puguin soportar una destralada de 4.500 milions que suposaria complir amb el 0,7% del dèficit. Un avís enviat a la resta de forces parlamentàries que dia sí i dia també collen els socis de Govern per tal que registrin a la cambra els números per l'any vinent.

Així, el cap de files dels republicans va fer números per intentar buscar conceptes de despeses susceptibles de ser-ne les víctimes i no se n'ha sortit. "Si eliminem la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Parlament de Catalunya, ens quedarien per retallar 4.200. Si tanquéssim totes les universitats del país, començant per la Universitat de Barcelona, Autònoma, Politècnica de Catalunya, estalviaríem 500 milions, i quedarien per retallar 3.700 milions. Si tanquéssim els grans hospitals del país, els sis hospitals més grans del país, encara quedarien per retallar 2.000 milions. I si tanquéssim els Mossos d’Esquadra i els Bombers, també, encara quedarien per retallar més de 1.000 milions", va detallar Junqueras.

La conclusió pel líder dels republicans és clara: "Ho entenem tots, que això és impossible?". Artur Mas va parar l'orella i va afegir "i si tanquem les escoles, on portem les criatures?", per recordar la dramàtica manca de tresoreria de la Generalitat.
 

 

Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 29 de març del 2013

29/03/13. L'ex- director de la Fundació Ferrer i Guàrdia i rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) respon a Juan Luís Cebrian


Benvolguts,

Avui comentem extensament un article del Blog de Jordi Serrano, publicat a l’ARA, de títol Carta al señor Juan Luis Cebrián. Per això cal tirar endarrere sis mesos i llegir l’article de Juan Luís Cebrian del 23 de setembre de l’any passat sobre l’aspiració d’independència de Catalunya de títol maragallià Escolta Catalunya. Per qui no ho sàpiga Juan Luís Cebrian era el franquista director dels informatius de TV espanyola el 1974 i que es va tornar progre després de la mort del Franco, i que fa 35 anys va ser el primer director d’El País. I El País és el diari reaccionari espanyolista que va permetre publicar una carta de Felipe González i Carmen Chacón alabant la sentència del TC sobre l’Estatut.



Un tast de l’article de Cebrian Escolta Catalunya:

Para evitar lo que consideran un desequilibrio fiscal, Convergencia i Unió viene haciendo campaña por un pacto fiscal consistente en que el Estado le entregue a la Generalitat la Agencia Tributaria y la titularidad de los impuestos. Los nacionalistas hacen esta sugerencia a sabiendas de que es imposible que ningún gobierno de España la acepte, pero basándose en la existencia del cupo vasco y navarro. Esta anomalía en el funcionamiento del estado moderno es consecuencia de la devolución de los fueros y sobre ella han llamado la atención en numerosas ocasiones las autoridades europeas. Sea como sea, se trata de una excepción soportable debido al limitado peso del producto interior bruto de dichas comunidades en el conjunto del país. La incorporación del mismo sistema a Cataluña haría inviable el Estado mismo, por lo que ningún ocupante de la Moncloa, cualquiera que sea su ideología, aceptará nunca semejante propuesta, ni es pensable que pueda aprobarla en ningún caso el Congreso de los Diputados. Por otra parte, reclamar la soberanía fiscal cuando en toda Europa se oyen voces que solicitan compartirla con las autoridades de la Unión parece un contrasentido.

En Jordi Serrano fa una extensa Carta al señor Juan Luis Cebrián on rebat les manipulacions espanyoles encarnades en aquest cas en Juan Luís Cebrian.


Primer us presento l’autor (té un bon “pedigree”!):

Jordi Serrano. No sé qui sóc, si sabés qui sóc molt probablement no tindria un bloc. En fi, vaig néixer a Sabadell, sóc llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i director de Memòria del futur. Des de gener de 2008 sóc el rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  (UPEC). Als anys 70 vaig militar a la JCC i al PSUC i durant els 80 vaig ser Vicepresident del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (1986-1988). Entre els llibres publicats trobem: “Catalunya ha deixat de ser catòlica?” (2009), Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell ( 2005),  “L’emancipació dels joves catalans. Un camí que cal recórrer” (2004),  “Joves i participació a Catalunya” (1999), etc. En impremta “Joan Salas Anton (1854-1931)”.

He estat director de la Fundació Ferrer i Guàrdia , de la revista lliurepensadora Espai de Llibertat,  fundador i portaveu de la Lliga per la Laïcitat ,  president de l’Escola Lliure El Sol, secretari general del Moviment Laic i Progressista (MLP) i membre de la Junta de la Federació dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. He estat membre del consell assessor del  9Nou del Vallès Occidental i del consell editorial del diari El Punt.

La carta és molt llarga. Però us recomano molt que la llegiu sencera:

Carta al señor Juan Luis Cebrián

He leído con atención su artículo en el periódico El País “Escolta, Catalunya”. He sido lector diario de El País desde su creación hasta hace un tiempo, cuando poco a poco advertí que este periódico se iba apartando, a mi modesto entender, de su espíritu fundacional.

Le agradezco de entrada que por fin haya usted reaccionado. La manifestación de Cataluña del 11 de septiembre seguramente le ha hecho reflexionar. Pero no se equivoque: los hechos vienen de lejos. Si su periódico hubiera sido más permeable a Cataluña seguramente se habría dado cuenta antes.

Plantear que la independencia es una “quimera” o una “ensoñación” es solamente un prejuicio. La realidad es que una parte creciente de Cataluña quiere ser tan independiente como España. No nos hagamos trampas al solitario.

Se equivoca usted cuando afirma que el éxito de la manifestación se debe “a la habilidad que han tenido los líderes nacionalistas para adjudicar la culpa de la crisis económica” al gobierno de España. Aunque algo pueda haber de ello, el cabreo viene de lejos, cuando no había crisis económica. Lo cierto es que Artur Mas intentó convocar una manifestación para el 11-S para favorecer el Pacto fiscal y la ola le ha pasado limpiamente por encima destrozando toda su estrategia para la legislatura y obligándole incluso a convocar nuevas elecciones. No piense, además, que los catalanes tenemos unos líderes tan buenos y potentes como para conseguir que tantos catalanes vayan a una manifestación engañados.

Usted afirma: “Sometidos a la propaganda del populismo rampante, olvidaban que su dinero (el derivado de los impuestos) no es en realidad de ellos, sino de todos”. Lo mío es mío y lo de ellos es de todos. No hace falta insultar a las voces contrarias tildándolas de “populismo rampante”, y hay una parte de razón –pequeña o grande, pero una parte– en las demandas catalanas. La mayoría del Parlamento de Cataluña ha pedido muchísimas veces la publicación de las balanzas fiscales, algo que en cualquier democracia sería inconcebible no hacer, y cuando por una vez se hizo se pudo ver que efectivamente las fuerzas políticas catalanas tenían razón. Se puede discutir si el déficit fiscal es de 16.000 millones de euros o menos, pero lo que es incomprensible es que Cataluña pierda ordinalidad en el reparto final. ¿Por qué no se ha discutido cómo arreglarlo al menos en parte? En democracia no se puede apelar a la falta de transparencia del destino de los impuestos.

No me parece tampoco coherente defender que País Vasco y Navarra tienen derecho al concierto económico porque suponen una “devolución de los fueros”. ¿En qué quedamos? Cataluña también tuvo fueros, los llamamos “Constituciones catalanas”, lo que usted no puede argumentar es que para ellos se puede hacer una excepción pero con Cataluña no porque “haría inviable el Estado mismo”. ¿Qué clase de argumento es ese? ¿No se da cuenta de que alimenta la idea de que España es una rémora para Cataluña? Menos mal que no utiliza el argumento del Tribunal Constitucional cuando afirma que el Decreto de nueva planta de 1716 es la razón por la que Cataluña no puede reclamar el concierto económico. Un gran argumento para favorecer los planteamientos de los nacionalistas más radicales y un argumento que da pábulo a la idea de que hay derechos históricos. Los muertos mandan sobre los vivos. ¡Brillante!

Coincido con usted en que el catalanismo hunde sus raíces en una cultura multicentenaria, ya que existe Generalitat de Catalunya desde el siglo XIII. También coincido con usted en citar a Francisco Pi i Margall como fuente de inspiración del federalismo y del progresismo español (su feudo, mi ciudad, Sabadell, de la que fue repetidamente diputado). No así en el juicio que hace de Prat de la Riba, un hombre profundamente conservador y nada federalista.

Utiliza unos términos muy duros, por ejemplo, cuando afirma que “la República Española se apresuró a cortar este conato independentista y lo recondujo hacia la aprobación de un Estatuto de Autonomía”. Es cierto que Francesc Macià proclamó la República catalana, pero no es menos cierto que de parte de la República Española se mandó ni más ni menos que a Fernando de los Ríos, a Marcel·lí Domingo y a Luis Nicolau d’Olwer para negociar una salida. Nótese que esto es como si hoy desde Madrid se mandara una delegación formada por Ignacio Escolar, Carod Rovira (biógrafo de Domingo) y Roca Junyent. No utilizaron términos como “nos hemos cepillado el Estatut” sino que con un gran conocimiento sobre la historia de Cataluña propusieron recuperar elementos de la rica tradición institucional catalana como el gobierno de la Generalitat. ¡Qué diferencia, señor Cebrián!

Cuando usted afirma que “Cataluña no ha tenido ni tiene poder político suficiente para separarse de España, y no lo hará” no se da cuenta de que estos argumentos ya no valen. No se trata de tener poder, sino de voluntad de ser. Si la mayoría de catalanes quiere separarse de España ¿cuál será la respuesta democrática?

No entiende usted lo que pasa estos días en Cataluña. El presidente de la Generalitat no quería la independencia, quería el Pacto fiscal. No se equivoque, la gran manifestación ha sido un gran tsunami que le ha obligado a rectificar. Y, claro, la escasa visión política de una clase política española incapaz de no ver lo que no quiere ver hace el resto. Ejemplo claro de lo que digo es la actitud de TVE de llevar a noticia número cinco la manifestación del 11-S. Ojos que no ven, corazón que no siente.

Tampoco entiendo la expresión de que el catalanismo “amenaza con despertar a la fiera del nacionalismo español”. Este tipo de amenaza es lo que los catalanes de 50 años para abajo no están dispuestos a aceptar. Se ha acabado el miedo, señor Cebrián.

Una determinada parte de España se parece a veces a la Iglesia católica, empeñada desde siempre en hacer católicos a hostias. España parece también querer hacer españoles a hostias. ¿Y si se prueba otra forma?

No entiendo su afirmación de que el señor Mariano Rajoy ha sido prudente, señor Cebrián. Rajoy es un avestruz que en vez de arreglar un problema plantea que no hay camino de salida. Por otro lado, alabo su valentía al proponer una reforma de la Constitución, más vale tarde que nunca. Pero no ayuda en nada analizar a los manifestantes catalanes despreciándolos como productos de la “mente calenturienta”.

No sé por qué da por supuesto que una separación de Cataluña de España supondría salir de Europa, ni por qué España vetaría la reentrada de un pueblo hermano (expresión de Francesc Macià en la misma proclamación de la república de 1931) para que sufriera una “decadencia galopante”.

Quien esto le escribe ni fue a la manifestación, ni se considera nacionalista. Soy un federalista partidario de entenderse con los otros pueblos de España pero que poco a poco ha visto cómo todas las posibilidades de entendimiento se han ido desvaneciendo por la cerrazón de una clase política y mediática madrileña incapaz de entender cosas obvias. Una de ellas y principal: que Cataluña es una nación. Todos los partidos del antifranquismo catalán, TODOS, estábamos de acuerdo en eso. Hay que tener presente que los residuos franquistas en Cataluña son mucho menores que en España. Véase, por ejemplo, el peso electoral residual del PP en Cataluña.

No entiendo la miopía política de la izquierda española. Cuando se planteó la reforma del Estatuto, Pasqual Maragall no realizó una maniobra táctica, como ustedes en El País entendieron, era una gran ocasión histórica de plantear un federalismo asimétrico. Como usted sabrá, el federalismo español es asimétrico porque es librepensador. Porque surge de un principio rector pimargalliano de republicanismo liberal construido a partir del ciudadano, añadiendo además el método de “tradición pasada por el tamiz de la razón”. Si se hubiese respetado el Estatuto que salió de Cataluña, no habría pasado nada. Se habría llegado al concierto económico en quince años y toda una generación de federalistas e independentistas se hubieran dado por satisfechos. Lo laminaron primero en Madrid con una visión de murciélago y luego se aceptó la resolución de un impresentable Tribunal Constitucional que no cumplió ni sus propias normas y que dio una interpretación contraria a padres de la Constitución como Roca Junyent. Al final terminó cercenando la parte fundamental del Estatuto reformado y del anterior. Acabó humillando a todo un pueblo que lo había votado en referéndum. Por eso la gran manifestación de hace dos años. Ustedes en El País lo consideraron un tema menor desoyendo la significación de la manifestación. Pasó una gran oportunidad para la izquierda española. Faltó visión. ¿Por qué Felipe González no salió a defender el federalismo asimétrico y la reforma de la Constitución en aquellos días? Solo Santiago Carrillo entendió su significado acudiendo a la cita del Ateneo cuando se presentó el Estatuto en Madrid.

Ahora, mal que me pese, llegan tarde. Los federalistas estamos ya en franca minoría, emparedados entre el independentismo y una muralla de indiferencia en el resto de España. Nosotros hemos fracasado, pero a la izquierda española es posible que en el futuro le falte la izquierda catalana, imprescindible siempre en todos los intentos de convertir España en un país decente desde 1820.

Pienso que un demócrata tendría que decir lo mismo que Vicente del Bosque y además, en caso de establecerse un estado catalán, propondría que España votara a favor de su reingreso en la UE y establecer una rápida sucesión de acuerdos fraternales de colaboración.

Creo sinceramente que es tarde pero El País podría participar en el intento de crear un escenario federal real. Primero repensado su edición de Cataluña –¿no la podrían hacer en catalán? Hasta el conservador diario La Vanguardia les ha adelantado por la izquierda. Segundo, haciendo pedagogía de Cataluña como una nación y por tanto sujeta a la posibilidad de decidir en consulta o referéndum su futuro. Y tercero planteando qué quiere decir un estado catalán dentro de España.

No soy nadie ni represento a nadie pero aquí van unas sinceras reflexiones.

Jordi Serrano Blanquer
Historiador y ciudadano sabadellense

 
Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 28 de març del 2013

28/03/13. Però què us esperàveu?

Benvolguts,

Els companys del GOAL ens proposen que comentem tres notícies:

·       Oposicions a diplomàtic. A les oposicions per accedir a la carrera diplomàtica espanyola fan aquesta
pregunta:

o   Considera usted que el hecho de ser catalan es compatible con el mandato de representacion a España y al rey, en sus relaciones exteriores?
(Del llibre Delenda est Hispania.)

·       Espanyolisme a la universitat Jaume I. Denuncien que un professor dedica cada any una assignatura a 'demostrar
la inutilitat del valencià'
http://www.vilaweb.cat/noticia/4099387/20130327/adoctrinament-espanyolista-professor-universitat-jaume-castello-acabar.html

·       Cambrils. El sector pesquer cambrilenc viu uns dies de neguit per l'acció, des de fa un parell de setmanes, d'un exvaixell de l'armada espanyola que es dedica a inspeccionar les barques durant la jornada de feina. Una de les coses que s'exigeix a les barques de pesca és que portin la bandera espanyola, el "pabellón" espanyol tal com els hi diuen, i que, a més, sigui ben visible.

Jo he pensat, de moment, reflexionar només sobre la primera qüestió. I la meva resposta espontània, que ja l’he enviada als companys del GOAL és dir:

Però què us esperàveu?

Aclarim-ho més.

Els catalans no poden participar a les comissions de Fons Reservats ni a la de Secrets oficials  del Congreso de los Diputados, i als estudiants de diplomàtics els poden fer aquestes preguntes. Està claríssim! És coherent! És de Manual!

Si me’n recordo bé el Gobierno español a la transició va acceptar el PC molt abans que ERC que no va poder participar a les primeres eleccions (España antes roja que rota)...

Ja us he explicat que en els primers anys de pseudo-democràcia en les empreses mitjanes on els sindicats no eren massa forts, els Consells d’Administració, anunciats oficialment, amb participació dels sindicats eren per figurar i els veritables Consells on es prenien les veritables decisions es feien en un altre lloc i en un altre moment.

Això significa que els amos de les empreses i els amos del país fan el que volen i se’n foten dels pàries, perquè tal com deia el Fraga “La calle es mia!”

Tenen “la paella por el mango”... “i el mango también!”, segons frase d’en Marsillach en les seves representacions de l’Avar de Molière, a finals dels 70...

I si parlem de diplomàtics, fixeu-vos en els gràfics de l’Albert Pont per saber quina és la procedència territorial de diplomàtics i de ministres!


 
 

Gràfics molt ben elaborats del llibre de l’Albert Pont Delenda est Hispania. Tots els gràfics són aprofitables. Vegeu els gràfics de barres (mai més ben dit) i assumiu que des del 1975, però també abans (des del segle XVI), els catalans ja érem uns empestats vistos amb els ulls del poder! I ells trien i han triat sempre els seus ministres i els seus diplomàtics! I les seves Constitucions! Faves comptades!

 

Realment si agafeu el Mapa de la divisió territorial del 1856 de l’Espanya assimilada o si agafeu el mapa de  l’AVE, del CCN, hi trobareu una total analogia amb aquests gràfics. Els Països Catalans, l’antiga Confederació Catalano-Aragonesa, és l’Espanya incorporada o assimilada. O sigui la colònia. Sempre ho ha sigut i serà així fins la independència. La idea de tots els governs espanyols des del 1714 és assimilar-nos. Si es mira el mapa de l’AVE es veu clarament quina part és la metròpoli i quina part la colònia. A les colònies no s’hi construeixen autovies ni corredors mediterranis...



 



 

I la conclusió és clara:

Som una colònia, collons!

La metròpoli usa automàticament la seva condició, la porta en l’ADN com l’escorpit de la faula,  i en surt tot el que hem explicat! A les colònies, per principi, se les explota. Quan ja no donen per més se les abandona. Vegeu els films La batalla d’Alger i sobretot Queimada, totes dues de Gillo Pontecorvo, per fer-vos una idea de com funciona la relació sadomasoquista metròpoli-colònia. Precisament quan s’estava acabant la Guerra d’Algèria a l’any 1961, vàrem portar un estudiant algerià a la Comissió de Cultura de l’Escola d’Enginyers per tal que ens expliqués com se’ls varen inflar els collons, com varen fer una guerra, i com la varen guanyar En recordo una frase que en aquell moment em va frapar: Sí, sí, els francesos feien carreteres, però només ells tenien cotxes...

Ara bé, crec que jo en les seves condicions i amb el seu ADN faria el mateix (però ja no seria jo)!

Perquè ells saben que són els putos amos. Perquè ells cavalquen!

I nosaltres podem bordar, però els que cavalquen són ells!

 
Joan A. Forès
Reflexions