divendres, 30 de juny del 2017

28/06/2017. Franquisme. Josep-Lluís Carod-Rovira. Acatar la llei. «Cal no passar per alt que la legalitat vigent és el resultat de la correlació de forces existent en un moment determinat». Gairebé des del minut zero de l’inici de l’actual procés polític a Catalunya, el posicionament públic de les forces polítiques, judicials i mediàtiques espanyoles va escudar-se rere l’afirmació que qualsevol decisió havia de fer-se dintre el marc legal vigent i que, per damunt de tot, s’havia d’acatar la llei. La Constitució espanyola, que se’ns refrega per la cara un dia i l’altre, és la concreció d’aquella correlació en la qual les forces armades van tenir un paper determinant, en alguns aspectes ben superior al dels partits escollits a les urnes durant tota la transició.

Benvolguts,

Avui en Carod-Rovira l'ha encertat plenament en el seu article Acatar la llei, sobre la Llei, la Legalitat vigent, el soroll de sabres, les "castes" i la Consti. Si ens fixem en les tibants relacions entre Catalunya i Espanya, veurem que el poder diu que cal acatar la llei però qui dirimeix sempre és la quarta o la cinquena cambra o sigui el TC dominat per l'Estat espanyol. Per jugar d'igual a igual s'ha de tenir el mateix poder a les dues parts, perquè ja se sap que contra la Banca mai no es pot guanyar, o sigui que quan els espanyols vulguin que ens relacionem i decidim d'igual a igual sense apriorismes ni decisions preses a priori, nosaltres hi serem. I si non, non!

En Carod diu pel que fa a la sacralització de les lleis: Per exemple, la dictadura franquista tenia també les seves lleis i generava la seva pròpia legalitat, a la qual tothom estava obligat a sotmetre’s, per més que es tractés d’una legalitat injusta.

Pel que fa a les "castes" creiem que dintre de l'anomenada "casta" hi ha diverses "subcastes", els polítics, els empresaris del BOE, els funcionaris "de a pié", els alts funcionaris amb les subsubcastes de l'estament judicial, els parlamentaris, l'Exèrcit professional, la policia entroncada amb els fiscals i jutges i començada a retratar en els documents com el de l'entrevista del Jordi Évole al comissari Villarejo i en el documental d'en Jordi Roure presentat aquesta setmana en aquest Bloc, de títol "Las cloacas de Interior".

La gràcia de les castes és que són també (com la monarquia) de "sang blava". Hereditàries. Que vol dir que si observem les llistes de jutges o de fiscals o de parlamentaris o de militars d'avui i una llista similar de fa 40 anys o 80 anys o 120 anys o 160 anys, hi ha una gran probabilitat que en el poti-poti un percentatge elevat de les nissagues de cada llista coincideixi amb el de les nissagues de qualsevol altra! 

Recordem de memòria les nissagues dels polítics i jutges franquistes Margallo, dels Aznar, dels militars Milans del Bosch y Ussia, dels parlamentaris Moa, dels Calvo-Sotelo, dels Bono, etc. També no fa gaire vàrem parlar en el mateix sentit dels fiscals Mena i Jiménez Villarejo i les seves nissagues...

Doncs considerem que les lleis i les legalitats estan íntimament relacionades fonamentalment amb la casta judicial, encara que un cap de govern espanyol del segle XIX deia que a ell les lleis li relliscaven i que el que volia era tenir poder sobre els reglaments! 

Vegem l'article d'en Josep Lluís (aquí i a la Xina Popular) Carod Rovira:

29/06/2017. Franquisme. Mayte Piulachs. "Las cloacas de Interior" o La impunitat de l’Estat. Diu en Trias: “Sabia que era un home deshonest, el ministre, i la gravació m’ho confirma. Però ara a més no soc jo sol que ho sap sinó tothom!”. Certes pràctiques il·legals de la dictadura del franquisme es reprodueixen amb els governs democràtics del PSOE i ara amb el PP. “El documental demostra que les clavegueres estan en les estructures de l’Estat. I si un estat no pot viure sense clavegueres, com diuen alguns, malament anem”, va manifestar ahir el director de Mediapro.

Benvolguts,


En Jaume Roures de Mediapro va presentar el documental "Las cloacas de Interior" ahir al vespre a la sala gran, la 5, del cine Aribau de Barcelona. Òmnium Cultural havia convidat els seus socis a la vetllada d’estrena. Al matí ja havien passat el documental per a la premsa i els VIPs i al vespre erem 1.600 socis d’Òmnium els espectadors. Per començar en Jaume Roures i en Jordi Évole varen fer un petit col·loqui. Recordem que l’Évole havia passat precisament el diumenge per la cadena Sexta, l’entrevista que havia fet al Comissari Villarejo, que va escampar veritats i mentides a parts iguals i que també apareixia evidentment en "Las cloacas de Interior". Com que hi apareix i no queda massa airós, hi ha qui diu que es va fer passar el diumenge l’entrevista amb l’Évole, per afegir marro o per treure ferro a la seva actuació del diumenge. De fet com que tots dos documentals van de corrupció qui més merda pot llençar sobre els altres en millor posició queda. I com que prèviament hi havia hagut el cas del De Alfonso i el Fernández Díez i les transcripcions de les converses dels “cabos” i dels afinadors fetes pel diari Público, també de l’empresa d’en Roure, que ja els va deixar coberts de merda a tots dos, així com les baralles soterrades entre els comissaris de dalt de tot de la piràmide del sinistre Ministerio de l’Interior que semblen de la TIA, de l’Ibáñez, tot es va desenvolupar d’acord amb els respectius guions. En Roura ja va explicar que queda molt material al tinter per més endavant...

En Roure també va explicar que ha ofert el documental a diverses cadenes estatals i cap d'elles no l'ha volgut. Pot ser que les amenaces que genera l'aparell de l'estat, l'aparell del PPSOE, hagi fet que els hagi agafat cagalló a totes?

Del documental, que cal veure’l, hi ha unes quantes troballes com per exemple quan en Trias diu:

Sabia que era un home deshonest, el ministre, i la gravació m’ho confirma. Però ara a més no soc jo sol que ho sap sinó tothom!”

Hi surt també l’empresari Javier López Madrid, imputat per les targetes Black de Bankia i compi yogui de la reina Leticia.

Tots aquests comissaris tenen prou edat per haver format part de policia política, la Brigada Político Social, la que a Barcelona “gestionaven” els germans Creix durant la dictadura franquista. Les seves activitats com a torturadors, abans i desprès de la mort del Franco, comencen a ser conegudes, per tant no costa gaire de comprendre que varen tenir una bona escola...

Per cert que el pare de l’Arrimadas també era advocat i policia de la Brigada de Barcelona en els bons temps.

L'ex-comissari que va quedar més digne en el documental és el Jaime Barrado.

Vegem què en diu la Mayte Piulachs d’aquest afer:

dimecres, 28 de juny del 2017

26/06/2017. Llengua. Nerea Rodríguez. Engeguen una campanya contra el doblet de gènere en el català. (“Doblet”. Mot que coexisteix amb un altre en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. DIEC 2). El lingüista recorda que "el gènere gramatical és un procediment de classificació de substantius, no de persones". I per tant, i si us plau, deixeu de dir: Ciutadans i ciutadanes, catalans i catalanes, contribuents i contribuentes, parelles i parellos, comuns i comunes. "La ignorància és molt atrevida". Que fins arriben a l’extrem de ximpleries com la de 'donanatge' per 'homenatge', fet per l’ajuntament de Barcelona. La paraula homenatge no ve d’home". "La ignorància és molt atrevida", etziba el co-president del Cercle Abheda. És una qüestió de CULTURA.

Benvolguts,

Avui la Nerea Rodríguez també d’El Mon, i que sembla una bona deixeble de la Gemma Aguilera, segons el que dèiem ahir, ens toca un altre tema, el del “doblet” (Mot que coexisteix amb un altre en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. DIEC 2). Mania no justificada de doblar al mascuí o al femení  una crida del tipus ciutadans i ciutadanes, catalans i catalanes, contribuents i contribuentes, parelles i parellos...

He demanat a la Marta que hi entén molt més que jo que em faci un Pròleg a l’article. El veureu més avall.

Ja veureu que ella se’n fot i jo també ho faré perquè qui ha adoptat aquest costum, costum d’illetrat, no costum de masclista ni de feminista ni de gai ni de no-gai, són aquests nous polítics (?) del PSOE, del PSC, dels comuns que han aparegut com a bolets després de la pluja i que deuen considerar que és més educat o més fi o més políticament correcte emprar aquestes maneres incultes d’usar la llengua. Aquest és un costum dels darrers 20 o 30 anys. Abans ningú no ho deia...
Per cert als comuns des d’ara endavant se’ls haurà d’anomenar “comuns i comunes” per ésser coherent amb la seva manera de parlar!

Pròleg de la Marta:
Oh! Deixeu de dir: Ciutadans i ciutadanes, catalans i catalanes, contribuents i contribuentes, parelles i parellos...
Hi ha un concepte, en la llengua,  que es diu gènere (categoria gramatical que afecta el substantiu i en determina les concordances). Gènere masculí, gènere femení, gènere neutre (gènere, el neutre,  que per cert i incomprensiblement, en Pompeu Fabra va eliminar de la nostra llengua).
Hi ha un altre concepte: el genèric. La llengua, les llengües, tendeixen a estalviar, a analitzar i sintetitzar. El genèric es fa en masculí (en les llengües romàniques) per motius molt antics. I representa l’estalvi: no haver de repetir constantment un nom o un adjectiu en masculí i en femení. La llengua es faria pesadíssima. Però no té res a veure en ser masclista, és una manera de sintetitzar.
Però, no patiu, la llengua s’organitza i té mecanismes per equilibrar el masculí i el femení. Feu l’esforç d’analitzar la vostra pròpia llengua:
La nit i el dia
El sol i la lluna
El cel i la terra
Els ulls i les orelles
El nas i la boca
El braç i la cama
El peu i la mà
La gent, la humanitat, la ciutadania...
El poble
La guerra i la pau (femení!)
L’amistat, la igualtat, l’eternitat...
El caos, l’univers, el paradís...
                Us adonareu que no té res de masclista.

I per tant, i si us plau, deixeu de dir: Ciutadans i ciutadanes, catalans i catalanes, contribuents i contribuentes, parelles i parellos...

És una qüestió de CULTURA.

Gràcies!!!

Vegem ara l’article de la Nerea:

dimarts, 27 de juny del 2017

26/06/2017. Editorial New York Times. Salvador Cot. La diplomàcia espanyola, desbordada. "Ni a Catalunya ni al món no queda ningú que confiï en l'estratègia de Madrid, aquest és el seu problema bàsic". Set anys més tard de la sentència del Tribunal Constitucional, el conflicte entre Catalunya i Espanya ha empès el catalanisme polític cap a l'independentisme, i ha internacionalitzat la qüestió fins el punt que la premsa més influent del món ha entrat a fiscalitzar l'actitud de Madrid respecte a Catalunya. El balanç, des del punt de vista de l'Estat, és desastrós.


La diplomàcia espanyola, desbordada

"Ni a Catalunya ni al món no queda ningú que confiï en l'estratègia de Madrid, aquest és el seu problema bàsic"

per Salvador Cot 

26/06/2017

L'editorial de The New York Times ha encès les alarmes de la diplomàcia espanyola. Set anys més tard de la sentència del Tribunal Constitucional, el conflicte entre Catalunya i Espanya ha empès el catalanisme polític cap a l'independentisme, ha destrossat els partits transversals, ha consolidat un bloc independentista molt mobilitzable i capaç de generar majories parlamentàries i, sobretot,

ha internacionalitzat la qüestió fins el punt que la premsa més influent del món ha entrat a fiscalitzar l'actitud de Madrid respecte a Catalunya. El balanç, des del punt de vista de l'Estat, és desastrós.

Ara, a més, l'U d'Octubre s'ha convertit en un límit temporal que accentuarà l'interès dels mitjans internacionals i fins i tot de les agències de rating que insisteixen, en la línia del NYT, que l'única sortida viable per a l'Estat espanyol és un acord amb les institucions catalanes. 

En definitivaa hores d'ara ja ningú no creu que la solució sigui la que es proposa des de Madrid: Reprimir amb una certa mesura i esperar a què el problema se solucioni sol.

Ni a Catalunya ni al món no queda ningú que confiï en l'estratègia de Madrid, aquest és el seu problema bàsic.

 Amb tots els mitjans d'un estat, no han aconseguit imposar el fil argumental de la repressió i el Codi Penal. L'U d'octubre ho tenen complicat. Molt.

Salvador Cot 

dilluns, 26 de juny del 2017

24/06/2017 Gemma Aguilera. Republic of Catalonia now!, el missatge en morse que arriba a tot el món. L'article sobre les comunicacions en Morse que tots els navegants coneixen, per exemple en Pere Forès amb el seu submarí científic Ictineu3 l'usa molt sovint, és molt interessant. I és il·lustratiu també del mal rotlle que els companys d'un mateix ram creen si es tracta de que Catalunya tingui els mateixos drets en Morse com tenen els altres i com el boicot dels afeccionats al Morse espanyol rebenta les aspiracions dels catalans!

Benvolguts,

La Gemma Aguilera és un prodigi de feina ben feta i d'imaginació. La vaig conèixer pels seus articles a El Temps fa un parell o tres d'anys. L'article es referia al Corredor Mediterrani i als problemes que els Paisos Catalans tenien amb el Gobierno espanyol (del PPSOE). I semblava que d'aquests temes en sabia molt. Fins i tot la vaig trucar per intentar recuperar un gràfic que no havia pogut baixar de la xarxa. Tanmateix la Gemma sap d'infraestructures però també de molts altres temes i és imaginativa per trobar camps que l'altra gent no coneixem. L'any passat a l'Assemblea de Sant Martí varem fer els passos administratius necessaris per que se li atorgués a un company del Grup d'Opinió GOAL la Creu de Sant Jordi, company ja molt gran que en temps de la dictadura havia estat detingut per la policia política, els grisos, havia passat un mes a la Comissaria de la Via Laietana amb tortura diària i al final havia passat 4 anys al Penal de Burgos. Varem posar-nos en contacte amb un periodista amic, també del barri que ens va adreçar al diari El Mon, on treballa actualment la Gemma. Un periodista d'aquest diari se'ns va oferir per fer una entrevista al nostre company, però el company es va posar malalt i no es va poder fer l'entrevista. Parlant amb aquest periodista em va explicar que els periodistes més joves del diari es miren la Gemma amb respecte perquè segons ells és la millor. Les Creus de Sant Jordi de la Generalitat pel 2017 varen ser repartides i al nostre company que s'ho mereixia tant o més que als altres no li va tocar. A qui sí que li va tocar fou a la Carmen Chacón...

Doncs bé, si fullegeu el Bloc veureu els temes variats amb els que la Gemma s'enfronta i de tots se'n surt, com el tema d'avui, que és el dels catalans que també som imaginatius i a través del Morse ens fem sentir arreu. 

Llegiu l'article que és molt interessant i il·lustratiu també del mal rotlle que els companys d'un mateix ram creen si es tracta de que Catalunya tingui els mateixos drets en Morse com tenen els altres i com el boicot dels afeccionats al Morse espanyol rebenta les aspiracions dels catalans!

Vegem ara l'article de la Gemma Aguilera:

26/06/2017. Iu Forn. Villarejo: “L’operació Catalunya és cosa de Soraya Sáenz de Santamaría”. I ja ens ha aparegut el personatge. Amb una gorra d'avi que juga a la petanca després de passejar el gos. Duia unes ulleres que amagaven, però no li tapaven, els ulls. Aquí han entrat en unes presumptes amenaces de mort de Félix Sanz Roldán a Corinna, l’amant del rei Joan Carles, a qui hauria fet fora del país sense que el rei en sabés res. De passada ha explicat, com si no passés res, que el CNI va gravar i va filtrar els famosos vídeos del rei amb Bárbara Rey...

Benvolguts,

L'IU Forn és un mestre! Avui sense massa ironia, que és la seva especialitat, ens ha fet un resum molt encertat de l'entrevista del Jordi Évole amb una rata de claveguera de nom Villarejo (el gris, no el jurista).

La conclusió de l'Iu Forn ha estat aquesta:

Però la gran conclusió del que hem vist avui és que fa 35 anys que a Espanya existeix una xarxa il·legal paral·lela a l'Estat que ha escoltat i ha gravat des del Rei en avall. I que aquesta mateixa xarxa ha inventat el que ha calgut per destruir gent que molestava. I que ha esclatat una guerra interna que ha tret el tap que ha fet saltar tota aquesta merda a l'opinió pública. I que un dels detonants ha estat el procés.

Aquesta conclusió no ens ha sorprès gens perquè ja sabem que l'Edifici Constitucional-Legislatiu-Executiu-Judicial Espanyol està bastit a sobre d'un gran bassal de merda. I a més a més fa 80 anys que l'estem ensumant i ens ha amargat la vida totalment...

Podeu anar a aquests dos enllaços (n'hi ha més) i comprendreu com tot ha partit de les institucions de la casta que ells anomenen dinàstica (des de la Restauració borbònica del 1875) que han destrossat els ciutadans del Reyno de España totalment i eternament! En aquests enllaços hi ha explicacions sobre la corrupció: 

OPINIÓ

Villarejo: “L’operació Catalunya és cosa de Soraya Sáenz de Santamaría”

Iu Forn

Dilluns, 26 de juny de 2017

Jordi Évole ha aconseguit aquest nit de diumenge entrevistar José Manuel Villarejo, el famós comissari que apareix en tot el que té relació amb l'operació Catalunya.

L'inici ha estat impactant amb unes imatges d'un programa de TV del 2 de juliol del 1981 on aquest senyor assistia a una actuació de Grace Jones al costat de Marisa Naranjo, Carmen Maura i el personatge de Doña Croqueta, que era un actor que feia de senyora gran. Villarejo hi apareix amb un micròfon de solapa, per la qual cosa es dedueix que va ser entrevistat. I m'he quedat amb el dubte dels motius. I m'he quedat amb les ganes de saber què va dir. Per tant demano a Jordi Évole que ens passi les imatges de la resta de programa.

A continuació hem vist un Villarejo ja avui passejant per una mena de sala d'interrogatori, com fent temps, mentre sonava la Cavalleria rusticana de Mascagni. La sala serà el plató on després veurem la conversa. Tons grisos. Una taula del mateix color amb dos gots d'aigua i cara a cara Villarejo i Évole. Évole duia diverses carpetes de les quals ha anat traient els temes.

I ja ens ha aparegut el personatge. Amb una gorra blava, però no d'aquestes de visera, sinó com d'avi que juga a la petanca després de passejar el gos. Duia unes ulleres que amagaven, però no li tapaven, els ulls i lluïa una barba blanca molt rebaixada per la banda de les galtes.

Si intentava amagar la seva identitat, jo crec que no ho ha aconseguit perquè és fàcil identificar-lo.
De seguida hem entrat en matèria quan ha acusat Soraya Sáenz de Santamaría de donar les ordres pertinents al director de la policia i al CNI per organitzar l'operació Catalunya. Quan Évole li ha preguntat si ell hi ha participat, Villarejo ha fet vuit segons de pausa, que en TV és una eternitat, ha begut aigua, ha passat la llengua repetidament pels llavis a molta velocitat i ha justificat la pausa dient: “No és un silenci per tenir temps a veure com li contesto”. I llavors ha respost dient que va venir a Catalunya a veure què passava amb les activitats de Jordi Pujol Ferrusola. Qui el va enviar? El director de la policia, Ignacio Cosidó, i Eugenio Pino, el seu segon. JorgeFernández Díaz ho sabia?. “Imagino que sí”.

I aquí ha estat quan l'entrevista ha pres una dimensió inesperada perquè els dos protagonistes han quedat en un segon pla i els espectadors ens hem quedat situats visualment en una sala annexa mantenint el contacte visual de la xerrada a través d'un vidre, però fora d'ella. I en aquesta sala exterior al lloc on passava l'acció,  els periodistes Álvaro de Cózar i Antonio Rubio han comentat les declaracions que havia fet Villarejo fins aquell moment.

Al cap d'una estona hem tornat a Villarejo, que s'ha quedat sense saber què contestar quan Évole li ha preguntat si va presentar-se davant de Victoria Álvarez (examant de Jordi Pujol Ferrusola i qui obre el camí al cas Pujol) amb una identitat falsa de periodista d'El Mundo i si és cert que aquesta identitat falsa va ser confirmada per dos periodistes d'aquest diari a una Álvarez que no es fiava d'ell. Els dos periodistes són Eduardo Inda i EstebanUrreiztieta, autors de la publicació de diverses informacions falses sobre Xavier Trias, Artur Mas i la família Pujol.  

Seguidament Évole li ha passat a Villarejo una gravació d'una conversa seva amb Javier de la Rosa on aquest li deia que Artur Mas no tenia res a veure amb el cas Palau. I mentre les sentim, veiem amb un pla mitjà les reaccions d'un Artur Mas que també les està sentint assegut en un espai que vol semblar una altra sala del mateix decorat.

Mas ha aprofitat per acusar “el PP” i “el ministeri de l'Interiord'estar al darrera de les acusacions de corrupte rebudes durant l'última campanya electoral. De Soraya i Rajoy ha dit que “no el sorprendria” que coneguessin l'operació. També ha negat cap relació amb un Javier de la Rosa a qui ha acusat d'haver cobrat diners dels fons reservats per inventar-se la denúncia contra ell. Quan tornem a Villarejo, ell diu que “probablement” algú va pagar de la Rosa per aquesta feina, però que no va ser ell perquè “no és la seva funció”.

I arribem a la conversa Fernández Díaz-Daniel de Alfonso gravada al despatx de l'exministre. Villarejo diu que ell no la va gravar i que potser va ser gravada per Cosidó. Un cop gravada, Cosidó va passar-li a Marcelino Martín de Blas (per cert, actualment íntim enemic de Villarejo) i aquest va passar-li al seu enllaç al CNI. Un cop allà, el director del CNI, Félix Sanz Roldán, en venjança per una discussió amb Fernández Díaz sobre els límits del seu poder, la va filtrar als mitjans.

Aquí han entrat en unes presumptes amenaces de mort de Félix Sanz Roldán a Corinna, l’amant del rei Joan Carles, a qui hauria fet fora del país sense que el rei en sabés res. De passada ha explicat, com si no passés res, que el CNI va gravar i va filtrar els famosos vídeos del rei amb Bárbara Rey.

Després d'explicar que ara condueix poc per evitar tenir un accident provocat, hem tornat als dos periodistes que estaven seguint l'entrevista. Antonio Rubio ha parlat de l'informe “Veritas”. Quan Baltasar Garzón va reobrir el cas GAL, Juan Alberto Belloch (llavors ministre de Justícia i Interior) va encarregar a Villarejo fer un informe on s’acusava al llavors jutge de participar en orgies i d’esnifar coca. Quan Évole li ha preguntat a Villarejo per l'autoria, ell ha dit que no va ser ell “exactament” sinó que “per ordre de Margarita Robles (llavors secretària d'Estat i actualment portaveu del PSOE al Congrés)", va verificar una sèrie d'informacions i va comprovar que no eren certes. "L'informe va ser publicat igualment, però no vaig ser jo”. 
  
I en aquell moment ha aparegut Garzón, també en una mena de sala annexa, dient que van voler treure-se'l de sobre pel que estava investigant i explica tot el que li van fer, inclòs l'enverinament del seu gos. Garzón, curiosament, ha  defensat Villarejo, amb qui diu tenir “una bona relació”, que és “un bon policia” que si va fer el que va fer és perquè li “li ho han permès o li ho han demanat” i que “és un actor més” d'una pel·lícula on els culpables són els que la dissenyen.

Finalment, ens ha estat explicada la trama que ha convertit Villarejo en hipermilionari. Ell muntava empreses tapadora a través de les quals investigava per l'Estat, però paral·lelament les usava per cobrar a gent molt rica els serveis que els prestava a canvi de “solucionar” els seus problemes als jutjats i els seus problemes en general.

El resum del programa és que Villarejo ha decidit defensar-se atacant, que s'ha presentat com una víctima que ha complert ordres i que ha mentit, però no sabem exactament en què. La seva gestualitat, sobretot perquè quan menteix mou la boca com si mengés un caramel, ens pot donar pistes.

Però la gran conclusió del que hem vist avui és que fa 35 anys que a Espanya existeix una xarxa il·legal paral·lela a l'Estat que ha escoltat i ha gravat des del Rei en avall. I que aquesta mateixa xarxa ha inventat el que ha calgut per destruir gent que molestava. I que ha esclatat una guerra interna que ha tret el tap que ha fet saltar tota aquesta merda a l'opinió pública. I que un dels detonants ha estat el procés.
Lamentablement em temo que després això d'avui no passarà res. Perquè coses més greus que les que ha dit Villarejo ja han estat explicades, fins i tot en seu parlamentària.

 Tres dies de sorollet i dimecres estarem per altres coses. Ja es preocuparà algú de tenir-nos entretinguts. 
Iu Forn

Joan A. Forès
Reflexions

24/06/2017. Antoni Maria Piqué. Per què serveix l'editorial de 'The New York Times'. El cràter que ha obert l’editorial de The New York Times en la política i els mèdia espanyols ha aixecat una polseguera que no s’esvairà fins l’u d’octubre que ve. Són 362 paraules, tres quarts de foli, que posen negre sobre blanc de què va el procés i fan caure tòpics i màscares. Més encara, la posició del Times ha obligat els mèdia unionistes a informar, sense interpretacions, que el referèndum és una opció real i democràtica, no un “cop d’Estat” o l’actitud del “català violent”.

Benvolguts,

En aquest afer de l’Editorial del NYT cal fer un preàmbul:

Com s’ha demostrat en l’apunt d’en Sala i Martin i la Liz Castro no tot el que han escrit els diaris en una traducció barroera o enganyosa o tramposa de l’anglès, és veritat. Segons en Sala i Martin i la Liz Castro el text del darrer paràgraf de l’Editorial ha estat mal traduït. Vegem-ho:

The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations.

Insistim: l’editorial diu que el millor que pot passar per Espanya són dues coses: (1) que hi hagi referèndum i (2) que guanyi el no. Sobre què és millor per Catalunya i què haurien de votar els catalans, el NYT no en parla, diguin què diguin els molts articles publicats a la premsa espanyola.

A partir d’aquí es poden estudiar i entendre les diferents opcions que els diversos articulistes suggereixen. Segueix l’article d’Antoni Maria Piqué. Per què serveix l'editorial de 'The New York Times', publicat a El Nacional: 

25/06/2017. Editorial. Vicent Partal. El New York Times apunta Espanya com a culpable de la inestabilitat. No cal entusiasmar-se més del compte: els diaris només informen, les decisions diplomàtiques van per un altre canal. Però, dit això, també cal entendre dos factors. El primer és que només hi ha una cosa que a un estat li fa més por que un altre estat: l’opinió pública pròpia. El segon és que en el món en què vivim ja no hi ha ‘afers interns’ i la comunitat internacional tendeix a defensar la seua estabilitat contra qui l’amenaça.

Benvolguts,

Hi ha una frase clau en aquest Editorial. N'hem parlat algun cop. És el Moment psicològic, l'Efecte psicològic. Hi ha llibres sobre aquest efecte aplicats als escacs per exemple. I venen a dir que l'autoestima, també la fatxenderia, i la covardia fan que en segons quins moments davant d'un gran problema l'inconscient és més potent que el conscient i és en aquest moment de baixa forma, de temença de l'opinió pública pròpia (en el cas Rajoy), a l'adversari li cal usar l'Efecte psicològic, és quan cal fer la jugada "unexpected" que diuen en les novel·les de lladres i serenos i que desconcerta psicològicament el jugador en baixa forma.

La frase clau és:

 Males notícies [per a Rajoy] perquè en tots els processos d’independència recents hi ha hagut un moment en què la comunitat internacional ha entès que [efecte psicològic] era menys perillós donar suport al naixement del nou estat que no pas preservar el vell.

Vegem l'Editorial:

23/06/2017. Jordi Galves. Operació Catalunya també contra la literatura. L’Operació Catalunya ha augmentat darrerament l’activitat contra la cultura catalana. Els polítics d’aquí baden però els estrategues de l’espanyolisme gens. El nervi de l’alliberament nacional català és la cultura. El bilingüisme català-castellà no va ser general entre les persones cultivades fins al segle XIX i fins, aproximadament, 1939 no van desaparèixer la majoria dels parlants monolingües en llengua catalana i que sense l’altiu castell de les lletres catalanes el sobiranisme no només seria migrat, tampoc no hauria arribat mai a la independència a tocar dels dits.

Benvolguts,

Pels lletraferits com nosaltres, i per als no lletraferits, aquest article d’en Jordi Galves, que hauria de portar com a títol “Operació Catalunya també contra la cultura”, és un document extraordinari. Extraordinari! L’article, raonadament eleva la cultura catalana al lloc que sempre hem valorat que tenia i que sempre ens han amagat. Tots els catalans podem subscriure els paràgrafs dedicats a la necessitat de conèixer el català, com Picasso va fer, i tots els catalans no passats per la cultura anorreadora franquista, com la proposada traïdorament per La Vanguardia, sabem que els paràgrafs dedicats al coneixement del francès a Catalunya, són absolutament certs. Guaiteu a les prestatgeries de les biblioteques dels vostres amics de mitjana edat, o dels llibreters de vell, per adonar-vos de la quantitat de llibres que hi ha en francès...Per tant és cert que abans de la guerra i fins els anys 70 els catalans usaven el francès com la seva segona llengua. Molts catalans com nosaltres mateixos varem passar llargues temporades a Paris, molt abans que haguéssim d’anar a Madrid per negocis, ja que a Madrid no se’ns hi havia perdut res.

Del rerefons de l’article en podem treure un concepte que la Marta sempre usa i raona quan diu que

la cultura catalana és el secret més ben guardat dels espanyolistes, i per extensió dels espanyols”. 

Si la cultura catalana existeix, els castells de cartes de mentides del franquisme es desmunten estrepitosament. I les mentides van apareixent no només en la cultura sinó també en la història evidentment (que forma part de la cultura) però també en la manera de ser, en la indústria, en la laboriositat, en el comerç, en les revolucions industrials, en la filosofia (que també forma part de la cultura) així com en totes les ciències i les arts.

Vegem l’instructiu article d’en Jordi Galves:

L'ENAMORADA LLANÇA
Operació Catalunya també contra la literatura

Jordi Galves 

Divendres, 23 de juny de 2017
L’Operació Catalunya ha augmentat darrerament l’activitat contra la cultura catalana. Els polítics d’aquí baden però els estrategues de l’espanyolisme gens, no obliden que el nervi de l’alliberament nacional català és la cultura, la literatura més específicament, i que sense l’altiu castell de les lletres catalanes el sobiranisme no només seria migrat, tampoc no hauria arribat mai a la independència a tocar dels dits. D’aquí ve tota aquesta inesperada florida d’inquietuds literàries i històriques en els mitjans de comunicació.

La propaganda espanyolista s’ha fet cada vegada més diversificada, més intensa i més obertament cultural, adreçada a diferents públics però amb un únic missatge de desprestigi de Catalunya.

 Als més grossers i exaltats, per exemple, els parla tot un Federico Jiménez Losantos des de la ràdio de cada dia. Sovint pontifica que Catalunya no és ni ha estat mai res de res, que tot és un engany, una il·lusió política. Que mai de la vida hem estat un país independent, a tot estirar un cert domini aragonès [llegiu els apunts d’aquest Bloc dedicats a Peronella d’Aragó i a Ramon Berenguer IV] i que la monarquia catalana, en realitat, fou una col·lecció de personatges purament aragonesos. Com a suposada prova evoca a la seva fidel audiència que els documents conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó [Aquest arxiu és el de la Casa Reial de Barcelona que algú en èpoques baixes li va canviar en nom]—avui al costat de la tranquil·litzadora companyia d’una benzinera— demostren que la cultura catalana és una entelèquia Segons el periodista, en realitat, aquests documents contenen textos escrits només en llatí i en castellà, amb una petita quantitat, marginal, provinciana, de testimonis en un estrany dialecte espanyol que els nacionalistes anomenen abusivament llengua catalana [En l’Arxiu tot és escrit en català, per exemple els documents relacionats amb Colom i els seus viatges a Amèrica, o les Actes de les Corts catalanes i aragoneses des del 1200 fin el 1714]. Des d’aquesta perspectiva, la llengua natural d’Espanya no pot ser cap més que la castellana —ja des dels orígens— que per això rep el sobrenom d’espanyola. I ja des dels orígens la catalanitat no ha estat més que una manifestació marginal, rural, anecdòtica. Una anormalitat, una curiositat com ara Floquet de Neu. Una peculiaritat lingüística que els nacionalistes catalans fan servir només per fastiguejar la resta d’espanyols i fer-se els especials, els superiors, per reclamar tota mena de privilegis. I ja sabem que la igualtat és un valor fonamental a l’Estat Espanyol, a això que anomenem Espanya.

         Un segon nivell de l’Operació Catalunya en l’àmbit cultural, una mica més elaborat, és el que constitueixen algunes intervencions disfressades d’amistat, com la que va protagonitzar fa poques setmanes Sergio Vila-Sanjuán al setmanari Cultura|s de La Vanguardia sota el títol Català-castellà, diàleg discontinu. Com conviuen les dues literatures de Barcelona? El periodista i escriptor hi defensa que “les dues cultures en formen una de sola” com si el reiteratiu recurs a la unitat no fos l’argument màxim de l’espanyolisme franquista. El suplement és, en si, un magnífic exemple del negacionisme de la història i de la cultura de Catalunya, sense cap esment a la tradicional persecució del català. Servint-se, en contrast, d’un personatge gens representatiu de la Barcelona de la seva època, Joan Boscà, poeta del segle XVI.

No, el bilingüisme català-castellà no va ser general entre les persones cultivades fins al segle XIX i fins, aproximadament, 1939 no van desaparèixer la majoria dels parlants monolingües en llengua catalana.

Contra les més que interessades falsificacions de la història lingüística de Barcelona i de Catalunya cal recordar el cas de Pablo Ruiz Picasso, esdevingut catalanoparlant a quinze anys, en 1896, en una Barcelona on era imprescindible saber català com a llengua viva i universal de relació [Aquí cal preguntar-se per què Picasso va venir a Barcelona, gresol de cultura i modernitat en aquella època, i no a Madrid!]. L’espanyolisme cultural no era als carrers, en tot cas era i es promovia precisament a despatxos com els de La Vanguardia del desastre de 1898. Quan avui aquest rotatiu presumeix d’haver estat “al llarg dels seus 136 anys d’existència, un fòrum de trobada” d’escriptors en català i castellà, l’autoelogi no només esdevé inapropiat, es converteix en una autoacusació.

¿Un diari escrit exclusivament en castellà fins fa quatre dies pot ser un model de “fòrum de trobada”?

El bilingüisme català-castellà no va ser general entre les persones cultivades fins al segle XIX i fins, aproximadament, 1939 no van desaparèixer la majoria dels parlants monolingües en llengua catalana

         Per últim, ahir, Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura Espanyola i obedient funcionari de l’Estat Espanyol, al suplement Quadern del diari El País, se serveix per la seva banda d’una petita discussió erudita per manipular la història de Catalunya. És un detall molt i molt petit però, com veurem, també una gran mentida en favor de l’Operació Catalunya. No el comet pas per error o inadvertència sinó per afavorir la falsificació del nostre passat.

A propòsit de la publicació, fa pocs mesos, del volum col·lectiu coordinat pel professor Xavier Pla Proust a Catalunya. Lectors, crítics, traductors i detractors de la ‘Recherche’, el professor Gràcia nega que la majoria dels primers lectors de Marcel Proust ho fessin en francès, com diu el llibre. Per força ho havien d’haver fet en castellà, servint-se de la traducció espanyola de Pedro Salinas, perquè la cultura catalana de principis del segle XX era, havia de ser, és necessari que fos, cal que sigui una cultura subordinada a la castellana.

Només a través del castellà els catalans s’adreçaven al món i només a través del castellà el món es feia comprensible per als catalans. 

Llàstima que tots els fets objectius contradiguin Jordi Gràcia, avui també, pel que es veu, agent cultural. 

La cultura francesa va ser fins fa trenta anys una cultura viva i operativa a Catalunya, una alternativa real a la cultura espanyola i l’autèntic camí de modernització cultural dels nostres escriptors.

El francès va ser tan important que fins a 1936 tenim en català traduccions de literatures procedents de tot el món, excepte, en gran part, la literatura francesa. Perquè hi havia molts lectors que llegien, a Catalunya, directament en francès. Els llibreters de vell ho saben prou.

Josep Pla, per posar un exemple, va llegir Proust en francès i no es té constància ni d’un sol llibre seu, de Proust, en castellà. De fet, alguns grans autors, com Joyce, Pla els va conèixer també a través de les traduccions franceses. Eugeni d’Ors es feia un fart de fer gal·licismes a les seves gloses comptant amb el coneixement de la llengua francesa dels seus lectors. El francès va ser la llengua de cultura principal de la majoria de les grans personalitats de la literatura catalana del segle XX com Mercè Rodoreda, Joan Sales, Llorenç Villalonga, Gaziel, Bofill i Mates, Maurici Serrahima, Alexandre Plana, Ramon Esquerra, fins i tot d’un escriptor mig en francès com Salvador Dalí. La llista continua.

Només des de la manipulació intel·lectual, des de l’actitud perdonavides de la sinistra “conllevancia” dels orteguians com Jordi Gràcia, només des de l’operativitat política es pot entendre aquesta obsessió per escriure una història que mai no va existir.

         Joaquim Rubió i Ors ho va dir el 1841, quan encara no existia el nacionalisme polític però és evident que sí el catalanisme: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions [...] però sí a la literària...”

Des d’aleshores alguns lectors sabem que literatura i independència van de la mà. I que s’enxampa abans un mentider que a un coix, sigui dit amb la més sumptuosa, colossal, de les cordialitats.

Jordi Galves 

Joan A. Forès
Reflexions

23/06/2017. Jofre Llombart. La gran estafa. Aznar liberalitza el sòl el 1997. Els grans propietaris, entre ells els bancs, es posen a construir i comprar pisos. Per facilitar-ne la compra, els bancs concedeixen les hipoteques amb totes les facilitats del món. Després se’ls dirà a aquests compradors que van viure per damunt de les seves possibilitats, però els primers a donar-los aquesta sensació van ser els mateixos bancs que, amb el mateix crèdit hipotecari, convidava a adquirir també un cotxe.

Benvolguts,

En Jofre Llombart explica d’una manera molt planera el desastre de la bombolla immobiliària...

Explica la tècnica dels rics amics dels bancs i dels Gobiernos per complir amb la regla d’or del negoci mafiós institucional, o sigui del crim organitzat:

"Socialitzar les pèrdues i capitalitzar els beneficis!"

Suposem que no és difícil d'entendre que amb aquesta tècnica en els darrers anys els ciutadans no privilegiats han perdut bous i esquelles:
  • S'han apujat els preus
  • S'han abaixat les pensions
  • S'ha abaixat la qualitat dels serveis, escoles bressol, educació, benestar social...
  • Com que l'estat no té prou recursos, ha hagut d'endeutar-se cada cop més i per tant ha augmentat moltíssim el deute públic, el 300% en els darrers 15 anys, que vol dir els diners que tots nosaltres haurem de retornar tard o d'hora. El deute públic "oficial" segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE) està per sobre del bilió d'euros, que vol dir que tard o d'hora cadascun de nosaltres haurà de respondre de la part que li toca (més o menys 1.000.000.000.000€ repartit entre 50.000.000 d'habitants o sigui 200.000€ per habitant, nen, adult o vell). Us imagineu com resoldrà el problema el Gobierno? El Reyno de España ha fet fallida 18 vegades des del segle XVI cap aquí. Però els reis i la casta sempre han surat. Qui farà fallida per tant? qui pagarà per tant? I durant quants anys? 
Què més podem explicar???

Doncs una dita que havíem sentit quan érem petits que deia que si deus 1.000.000 de pessetes, tens un problema, però si deus 100.000.000 de pessetes el problema el tenen els altres, els qui t'han fet el préstec, els governs, els bancs, etc.

I per explicar globalment el negoci solem a afegir algun acudit gràfic sobre el crim organitzat. Ja sabem que un dibuix val més que mil paraules!






Vegem l’article:

diumenge, 25 de juny del 2017

24/06/2017. Editorial. José Antich. El NYT i el viatge de Puigdemont. L'editorial de The New York Times, inequívocament a favor del referèndum d'independència de Catalunya, és un cop sec i contundent contra les mentides construïdes pel Govern espanyol i repetides una vegada i una altra per la seva coral política, financera i mediàtica els últims anys. Resultat de la reunió que va mantenir amb l'editorialista del NYT per a Europa, a qui va explicar amb tot luxe de detalls quina era la situació de les relacions entre Espanya i Catalunya i què pensava fer el seu govern. Avui, el viatge ja està més que justificat

Benvolguts,

Més opinions sobre l’Editorial del New York Times.

EDITORIAL

El NYT i el viatge de Puigdemont

José Antich

Barcelona. 
Dissabte, 24 de juny de 2017

http://www.elnacional.cat/bundles/cs/Widgets/VaCentralContent/images/box.png

L'editorial de The New York Times, inequívocament a favor del referèndum d'independència de Catalunya, és un cop sec i contundent contra les mentides construïdes pel Govern espanyol i repetides una vegada i una altra per la seva coral política, financera i mediàtica els últims anys.

L'independentisme rep l'aval del principal mitjà de comunicació del món en un moment clau del procés: amb el referèndum convocat pel Govern de la Generalitat i quan falta una setmana perquè se sàpiguen els detalls de la jornada electoral de l'1 d'octubre vinent.

El Govern espanyol encaixa un gol per tot l'escaire i els defensors del referèndum reben una important empenta internacional. Tant és així que els partits unionistes, 24 hores després, romanen en un estrepitós silenci. La fal·làcia del cop d'Estat s'esvaeix com els gegants del Quixot. Des de quan votar és un cop d'Estat i els que l'impulsen, uns colpistes? Només perquè ho diguin el Govern espanyol i els seus ministres? Aquest és el moment en què el NYT torna la pilota al terreny de joc amb una gran obvietat: els catalans tenen dret a votar, així és la democràcia.

El castell de cartes s'ha esfondrat estrepitosament, ja que el NYT no és una cosa qualsevol i els seus periodistes estan fora de perill de les pressions dels governs de torn. Quina gran paradoxa: el perímetre de les amenaces perd tota la força en entrar en contacte amb l'aigua de la Mediterrània. També el dels favors que deu l'Estat dels quals ens ha parlat García-Margallo i que obliga les institucions europees a boicotejar les visites de la Generalitat i a nombrosos estats, a no rebre el president català.

Per tot això, l'editorial del NYT és important en aquest combat tan desigual en què la raó i la força són en bàndols diferents.

Si fa dues setmanes l'acte de suport de Guardiola era a les cancelleries de tot el món, avui Catalunya torna a ser al dossier de les personalitats més importants del planeta, tal com sol ser-hi l'editorial del diari més important del món.

I una breu explicació per als qui fan de la desqualificació dels viatges del president de la Generalitat el seu esport favorit. Quan, a finals del mes de març passat, Carles Puigdemont va viatjar a Washington i Nova York, en la seva primera visita oficial als Estats Units, portava a l'agenda una cita a la seu de The New York Times. El viatge va ser molt criticat per l'oposició, ja que en el programa no hi havia dirigents polítics del màxim nivell. Una cosa que, d'altra banda, era certa, ja que el Govern espanyol va fer tot el possible perquè fos així. I bé que en va presumir!
Però Puigdemont portava una bala a la recambra de la qual no va parlar i no es va saber res fins aquest divendres: la reunió que va mantenir amb l'editorialista del NYT per a Europa, a qui va explicar amb tot luxe de detalls quina era la situació de les relacions entre Espanya i Catalunya i què pensava fer el seu govern. Avui, el viatge ja està més que justificat.
José Antich

Joan A. Forès
Reflexions

24/06/2017. Referèndum. The New York Times. NYT. Guifré Jordan. La victòria de la democràcia gràcies al flanc internacional, més a prop.'The New York Times' demana a Mariano Rajoy que accepti un referèndum a l'estil escocès per a Catalunya per a tancar la qüestió, i expressa seguretat que sortirà el No.Una clara crítica a la judicialització del procés. La comprensible por a les represàlies de l'Estat espanyol no ha de vèncer, ja que avui és més probable que el flanc internacional desequilibri la balança cap a la victòria de la democràcia.

Benvolguts,

Un nou article sobre la percepció dels periodistes d’opinió sobre l’Editorial del New York Times. I ja en tenim mitja dotzena!

 24/06/2017. 21:10 H
La victòria de la democràcia gràcies al flanc internacional, més a prop

La revetlla de Sant Joan s'ha viscut sense grans incidències a Catalunya i l'actualitat política sembla que també ha descansat uns dies, a l'espera de la propera data interessant d'aquest procés: el 4 de juliol. No obstant això, poques hores abans que milers de persones encenguessin les metxes que han fet d'aquesta nit passada la més il·luminada de l'any, hi ha hagut un petit sotrac. El diari 'The New York Times' ha provocat molta sorpresa publicant un editorial parlant sobre Catalunya i Espanya. 

I el contingut és encara més remarcable: 'The New York Times' demana a Mariano Rajoy que accepti un referèndum a l'estil escocès per a Catalunya per a tancar la qüestió, i expressa seguretat que sortirà el No. "Si no, la intransigència de Madrid només inflamarà les frustracions catalanes", afegeix el prestigiós rotatiu. De fet, el 'The New York Times' arriba a dir que "també ajudaria una negociació de bona fe amb els líders catalans per trobar una solució política, en lloc de confiar en la interpretació restrictiva de la Constitució per castigar els esforços dels catalans per assolir més autonomia". Una clara crítica a la judicialització del procés. 

Què representa l'editorial? Una derrota com una catedral per la Moncloa. En primer lloc, perquè es torna a demostrar la incapacitat per tallar les ales al procés a nivell internacional. La Generalitat busca arribar al món, i ho continua aconseguint. La internacionalització del procés va per bon camí. I en segon lloc, perquè el contingut no compra en cap cas la versió oficialista, que pinta la votació com un cop d'estat i una acció il·legal suficient per activar la suspensió de l'autonomia catalana. Aquesta reacció d'un dels altaveus mediàtics més influents del món ha de donar força a l'independentisme civil però, sobretot, al polític.

La comprensible por a les represàlies de l'Estat espanyol no ha de vèncer, ja que avui és més probable que el flanc internacional desequilibri la balança cap a la victòria de la democràcia. 

Article escrit  per Guifré Jordan

Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al 
Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí 

Joan A. Forès
Reflexions

23/06/2017. Editorial New York Times ( NYT). El diari The New York Times ha publicat un editorial sobre el referèndum a Catalunya en el qual ataca durament la política del govern espanyol. Diu que la millor cosa per a l’estat espanyol seria permetre el referèndum i que els catalans votessin ‘no’ a la independència, però avisa que ‘la intransigència de Madrid només encendrà encara més la frustració dels catalans’.

Benvolguts,


Contundent editorial de The New York Times: ‘La millor cosa que pot fer Espanya és permetre el referèndum a Catalunya’

Diu que el millor resultat per a Espanya seria convocar el referèndum i que els catalans votessin en contra

Per: Redacció Vilaweb



23/06/2017  21:16

El diari The New York Times ha publicat un editorial sobre el referèndum a Catalunya en el qual ataca durament la política del govern espanyol. Diu que la millor cosa per a l’estat espanyol seria permetre el referèndum i que els catalans votessin ‘no’ a la independència, però avisa que ‘la intransigència de Madrid només encendrà encara més la frustració dels catalans’.
L’article, signat col·lectivament per l’equip editorial del diari, recorda els darrers esdeveniments, com l’anunci de la data del referèndum i la reacció del govern de Madrid, així com les multes i judicis pel 9-N, que diu que només han servit per a galvanitzar el moviment independentista.
Segons el diari, si Espanya vol ‘suprimir l’impuls secessionista, la millor cosa que podria fer és arreglar casa seva’ després que la fallida moció de censura, els casos de corrupció i els recents processos electorals han mostrat com de dividida està la política espanyola.
El diari creu que, si s’aconseguís això, un govern fort a Madrid podria calmar el desig d’independència atorgant un tracte econòmic més just a Catalunya i negociant ‘de bona fe’ amb la Generalitat, en comptes de perseguir judicialment el govern de Catalunya amb una ‘interpretació restrictiva de la constitució’.
L’editorial acaba afirmant que el millor que podria fer Espanya és ‘permetre el referèndum’ i que el millor per a l’estat espanyol seria que els catalans rebutgessin la independència, com en els casos d’Escòcia i del Quebec. Si no és així, diu per acabar l’editorial ‘la intransigència de Madrid només encendrà encara més les frustracions catalanes’.

Redacció Vilaweb

Joan A. Forès
Reflexions

23/06/2017. Editorial NYT sobre Referèndum 1-O. Spain is determined to prevent a Catalonian referendum on independence, even though its tough attitude toward Catalan leaders has probably only increased enthusiasm for a measure with questionable support. Íñigo Méndez de Vigo, vowed: “What I can say is what will not happen on Oct. 1 — an illegal referendum that goes against the Constitution.”

Benvolguts,

Publiquem amb un retard de 2 dies l'Editorial del NYT que està produint considerable rebombori a Madrid i a Barcelona. 

Article original en anglès de l'editorial del 23 de juny del 2017





Photo
People take part in a rally in support of a referendum on Catalan independence in Barcelona, Spain.CreditDonat Sorokin\TASS, via Getty Images


Spain is determined to prevent a Catalonian referendum on independence, even though its tough attitude toward Catalan leaders has probably only increased enthusiasm for a measure with questionable support.
A new round in a long game of chicken began earlier this month, after Catalonia’s president, Carles Puigdemont, announced an independence referendum on Oct. 1. Spain’s culture, sport and education minister, Íñigo Méndez de Vigo, vowed: “What I can say is what will not happen on Oct. 1 — an illegal referendum that goes against the Constitution.”
After Catalonia’s government staged a nonbinding independence vote in 2014, Spain charged the autonomous region’s leader at the time, Artur Mas, with the crimes of disobedience and breach of trust. In March, a court fined Mr. Mas the equivalent of $39,000 and banned him from holding public office for two years. The trial only succeeded in galvanizing Catalan separatists, as hundreds of thousands took to the streets in September to demand that their politicians push ahead on independence.
But while independence was approved in the 2014 ballot measure, less than half the electorate took part, and many Catalans see clear advantages in remaining a part of Spain, such as membership in the European Union.Continue reading the main story
Spain might suppress secessionist impulses more successfully by putting its own house in order. Political gridlock and two inconclusive elections left Spain effectively without a national government for 10 months last year, and while the government, reeling from a corruption scandal, survived a no-confidence vote last week, the effort showed that political divisions continue to roil Spain.
A more capable central government could head off independence fervor by giving the region a better economic return. Catalonia contributes nearly a fifth of Spain’s gross domestic product, yet the region receives just 9.5 percent of Spain’s national budget. Negotiating in good faith with Catalan leaders to find a political solution, rather than relying on the judiciary’s restrictive interpretation of the Constitution to punish Catalan efforts for greater autonomy, would also help.
The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations.
Editorial NYT
Joan A. Forès
Reflexions