dimarts, 31 de juliol de 2018

29/07/2018. Joan Ramon Resina. Overton, va definir l’estratègia política que dóna nom a aquest article. Consisteix a fer que gradualment la societat vagi acceptant polítiques impopulars a fi de promulgar-les eventualment en lleis. Overton parteix de la premissa que la política sempre ve després de l’opinió, i que, per tant, l’instrument més important per canviar les polítiques, en un sentit o un altre, és incidir en l’opinió. Hi ha idees que anys enrere eren políticament inviables i que han esdevingut no ja acceptables sinó normatives, fins i tot de compliment legal. Per exemple, la legalització del matrimoni homosexual, l’obligació de destriar la brossa, o la flexibilització de l’acomiadament a la feina. La finestra pot utilitzar-se com indicador dels esforços que cal fer per alterar-ne les perspectives d’èxit. No sols per fer acceptable una política que abans no ho era, sinó també per expulsar del discurs públic postures que abans eren perfectament assumides. Un altre cas, el dret d’autodeterminació dels pobles ibèrics, que va passar de ser d’acceptació oficial al PSOE, i per tant del centre de la seva finestra Overton, a ser-ne expulsat, i apartat a la categoria d’idees de les quals no es pot ni parlar.

Benvolguts,

L’article parla científicament de la manipulació de cervells i explica que l’Aznar a la pell de brau, com tothom fa temps que imagina, té molt a veure en aquesta manipulació de cervells. En principi és una manipulació a llarg termini.

Ahir precisament varem anar a veure una pel·lícula al Texas on uns mestres utilitzen una manipulació semblant, però a curt termini  i es veu el contundent efecte immediat. En aquest cas en una classe de batxillerat d’alumnes de 15-17 anys la professora els prepara un treball que anomena d’anagrames que consisteix a crear paraules diferents a partir d’una paraula base. Per exemple mena-anem, saïm-mais, mora-amor, etc. Els alumnes estan distribuïts en tres columnes de 6 alumnes cada una i la professora els distribueix un full amb tres mots i va demanant qui ha desobert l’anagrama del primer, del segon i del tercer. Un cop completat el treball la situació de la classe esdevé caòtica perquè els alumnes de les dues primeres columnes han resolt tots el anagrames i els de la tercera columna no n’han resolt cap! Els de la tercera columna estan consternats, plorant perquè es troben en inferioritat... Llavors la professora els explica que havia fet trampa i que els dos primers anagrames de la tercera columna eren impossibles de resoldre. Però encara hi ha més trampa perquè llavors explica la professora que el tercer anagrama de totes les columnes és el mateix i a més és fàcil de resoldre! I explica el perquè els alumnes de la tercera columna no l'havien sabut resoldre:

Era la Indefensió apresa!

Tanmateix, el que volia transmetre la professora i els alumnes varen entendre és que hi ha factors aliens, ambientals, que et condicionen continuament i que en els moments crítics et fan dubtar de les teves conviccions i dels teus coneixements i de la teva traça i cal saber comprendre-ho. I cal saber en quins ambients has viscut i t'has mogut, com pots haver-te infectat i com pots desinfectar-te (que dirien els bandarres i botiflers, companys dels ministres fatxes, i companys del Vargas Llosa).

Uns vídeos per aclarir dubtes, sobre lIndefensió apresa:


30/07/2018. Vicent Partal. Al pas que anem, el 155 no tindrà pare. «La por d'una tardor fins i tot més calenta que la de l’any passat comença a instal·lar-se en una part de l’establishment madrileny, que no sap quina cara posar davant tot això que passa». Hi ha mar de fons a les Espanyes. Comencen a arribar senyals estranys que miren de fer marxa enrere respecte a l’actuació de l’estat durant l’octubre. Com si fos possible. L’evidència que el cop d’estat ha estat aturat per la ciutadania i les institucions catalanes és massa clara per a negar-la. Avui, ja ningú no es creu –tret que ho faça amb finalitats propagandístiques– la tesi de les dues Catalunyes enfrontades. Temps al temps. No comptaven amb tanta resistència i tenacitat. I ara es troben que ells no tenen cap full de ruta –el seu full de ruta era la victòria de Ciutadans el 21 de desembre–, i que no saben quina proposta oferir. Al pas que anem, aviat el 155 no tindrà pare i encara ens diran que tot plegat ha estat una al·lucinació col·lectiva que mai no va existir.


Benvolguts,

Jo no entenc avui el raonament, o els raonaments, d’en Vicent Partal! D’entrada ens diu que Al pas que anem, el 155 no tindrà pare, que sembla que vulgui dir que tothom a Madrid se’n vol desentendre. Però a continuació ens diu que «La por d'una tardor fins i tot més calenta que la de l’any passat comença a instal·lar-se en una part de l’establishment madrileny, que no sap quina cara posar davant tot això que passa», o sigui que sembla que vulgui dir que a Madrid tenen por que instàncies superiors als cafres que varen utilitzar l’1-O, policia armada, guàrdia Civil, judicatura, Llarenes, Pérezs de los Cobos, etc, vulguin intervenir en un nou 155!

De fet aquesta darrera conclusió lliga amb les darreres manifestacions dels Casados, Arrimadas i Riveres i amb les accions del Llarena d’ahir que suspen tots els diputats catalans imputats siguin a la presó o exiliats...

I ara recordo que quan érem petits dèiem:

“Què enganxa més que un ganxo? Doncs dos ganxos!”

“Pués ahí lo dejo”, expressió que sol utilitzar l’advocat Boye quan està convençut d’alguna cosa que s’esdevindrà però que no vol esmentar-explícitament...

Vegem l'Editorial d'en Partal:

30/07/2018. Pere Martí. El document que Torra va lliurar a Sánchez i que demostra que un referèndum d’autodeterminació pot ser legal a l’estat espanyol. L’objectiu és demostrar que un referèndum d’autodeterminació pot ser legal a l’estat espanyol si es fa una lectura generosa de la constitució espanyola i hi ha voluntat política per a pactar-lo. D’ençà que va començar el diàleg entre tots dos governs, els ministres socialistes, especialment Meritxell Batet, rebutgen la proposta assegurant que el dret d’autodeterminació no és possible dins el marc legal espanyol. Doncs aquest document intenta rebatre aquest argument, en un tema que probablement es repetirà en la reunió de tots dos governs a la Generalitat.El document del govern català anomena primer els articles de la Constitució en què fonamenta l’argumentació i després proposa quatre opcions per a fer el referèndum.


Benvolguts,

Una explicació més detallada sobre el document que el president Torra va lliurar al president Sánchez fa tres setmanes.

Vegem l’article:

dissabte, 28 de juliol de 2018

19/07/2018. Iu Forn. Llarena és un mal espanyol. Però, però, però... això què és? Què és aquesta traïdoria majúscula als valors més sagrats? Què és aquesta renúncia a defensar l'essència pàtria que a través dels segles ens ha dut fins aquí? On és el respecte a 5 mil anys d'història (o més)? On és el patriotisme constitucional quan més se'l necessita? Quina vergonya! Quina infàmia! Quin oprobi! Quina ignomínia! Quin deshonor! Sobretot això, quin deshonor! Com és possible que algú que ha demostrat repetidament que es vesteix pels peus, com els homes de bé, ara afluixi davant del deliri d'un tribunal format per gentussa que segur que va a treballar vestida amb pantalons curts i tirants, com si fossin la decoració de la paret d'un frankfurt tronat? Com és possible que quatre depredadors de salsitxes sense cap compromís amb la justícia divina, que és la nostra, demostrin una terrible manca de compromís amb la vertadera veritat, que és la nostra, i ningú els pari els peus i els situï on es mereixen?


Benvolguts,

L’Iu Forn fa una exhibició de la seva impostada dialèctica franquista.
I de passada el ninotaire FER dibuixa una mostra  d’aquesta dialèctica, ajudant-se d’una balança de la deessa Justícia!

Vegem l'article i l'acudit:

28/07/2018. Redacció Vilaweb. L’advocat de Puigdemont a l’ONU diu que les explicacions d’Espanya contra la demanda són ‘patètiques’. El que ha fet el govern espanyol, comenta, és intentar ‘sobrecarregar’ el comitè amb milers de pàgines de material ‘irrellevant’ sobre si l’autodeterminació ha de ser o no reconeguda. Per contra, recorda, la sol·licitud de Puigdemont no és sobre el dret a l’autodeterminació sinó sobre el dret polític de defensar l’autodeterminació en una democràcia. ‘No hi ha cap dubte que Espanya s’ha carregat aquest dret, no només en el cas de Puigdemont o els altres exiliats sinó sobretot en el cas dels presos polítics i és hora que això arribi a un final’, sentencia el lletrat. L’advocat dels presos polítics i els exiliats a l’ONU, Ben Emmerson, ha proposat al Comitè de Drets Humans de l’organisme que valori ja el fons legal de la demanda presentada fa uns mesos amb el títol ‘Puigdemont vs Spain‘, i que denuncia que Espanya vulnera els drets polítics del president i no permet la defensa democràtica del dret a l’autodeterminació.


Benvolguts,

Sembla que en aquest contenciós de “Puigdemont vs Spain” el jutge Llarena ha usat el mateix procediment de “defensa” que va utilitzar en el contenciós amb el tribunal “regional” d’Slesvig-Holstein, . Fa anar la fotocopiadora a tota màquina, engega milers de pàgines (en espanyol en el original) i els receptors ja s’espavilaran a entendre-ho!

Per cert que he intensificat el mot “regional” perquè és el mot volgudament despectiu, de menyspreu,  que Espanya utilitza contra els sers inferiors com els tribunals estrangers o el Parlament (estranger?) de Catalunya (altrament dit “de la senyoreta Pepis”).

Pel que fa a les traduccions a/de les llengües inferiors com l’alemany o el català, llengües que el TS no entén i no té per què entendre, crec que cal recordar el problema que Espanya va tenir fa un o dos anys amb la unificació de les llengües europees pel que fa al tractament i validesa de les patents, problema que està causant pèrdues milionàries a les empreses i institucions que patenten invents o descobriments (cal pensar que les patents que es deuen generar per promocionar noves formes de llaurar camps amb una arada, que deu ser el camp de recerca i investigació de l’altiplà, de les castelles, de l’Espanya eterna, no deuen ser tantes com les que generen les empreses tecnològiques en els “hinterlands” mediterranis).

Vegem l'article: 

divendres, 27 de juliol de 2018

26/07/2018. Gonzalo Boye Tuset. Imparcialidad: ni está ni se le espera. Llegados a este punto, es evidente que los políticos catalanes no serán juzgados por un Tribunal imparcial sino por uno “prevenido”, es decir, por uno que ya tiene un conocimiento previo del caso, de los hechos y del derecho aplicable. La imparcialidad judicial es una de las principales garantías que tiene cualquier persona que se va a enfrentar a un proceso y, más aún, cuando se trata de un proceso penal en el que está en juego la libertad; la imparcialidad, por eso mismo, está reconocida y garantizada en lo que podríamos denominar el “núcleo duro” de los derechos fundamentales. Sin imparcialidad no habrá juicio justo, como tampoco lo habrá sin pleno derecho de defensa, de tutela judicial efectiva o de debidas garantías y cuando se vulnera uno de esos derechos el proceso deja de ser justo.

Benvolguts,

Amb el nom complet del Gonzalo Boye (i Tuset) comprenem la història que ell havia explicat en algun setmanari, i en algun Bloc. Gonzalo Boye és nascut a Xile, net d’un alemany i d’un català. És per això que ell explica que quan era petit el seu avi parlava en català i encara que ell no el parla (segons diu) l’enten! I aquesta característica fa que hi hagi una notable afinitat entre ell i els seus clients catalans.

L’article tracta de la imparcialitat dels jutges i el pensament de l’articulista fa pensar que sospita de la imparcialitat dels jutges del TS (Larena, Lamela i companyia).

M’ha agradat el paràgraf següent:

La imparcialidad puede verse afectada por diversas razones y, como tiene dicho el Tribunal Europeo de Derechos Humanos no solo es una cuestión objetiva sino, también, subjetiva, lo que implica que el encargado de juzgar no solo debe ser imparcial sino, igualmente, parecerlo.

Que recorda completament la dita dels romans de que:

La dona del Cèsar a més de ser honesta, ho ha de semblar.

Vegem l’article:

27/07/2018. Xevi Xirgo. No hi han entès res? “Casado diu que vol posar fi a la ira dels catalans i que en té la recepta: més Codi Penal. Brillant. Pablo Casado, que és aquest senyor que té un màster en dret autonòmic i local per la Universidad Rey Juan Carlos I (i que com a vostè i a mi l’hi van aprovar convalidant-li 18 de les 22 assignatures, sense assistir a classe i entregant quatre treballs que entre tots plegats no sumaven ni noranta pàgines); Pablo Casado, deia, va ser ahir a Barcelona per presidir la reunió de la nova executiva del PP espanyol. Si tenim en compte que en aquesta nova executiva del PP l’exministre Jorge Fernández Díaz (sí, el de l’operació Catalunya) ha estat designat com a nou secretari d’Interior i Llibertats, ja no sé si val la pena continuar, perquè sembla un acudit.


Benvolguts,


El títol hauria de ser No hi han volgut entendre res!!!

Vegem l’article i l’acudit:

dijous, 26 de juliol de 2018

22/07/2018. Joan Lladonet. Tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació (BOE-A-1977-10733). Ha quedat demostrat que el procés que durà Catalunya a la independència és el tema més important que existeix a l'univers per als espanyols. Fins i tot més que la pujada promesa als jubilats o als funcionaris. Els fragments dels discursos dels intervinents al congrés del PP, sempre feien referència a la repressió que havien comès sobre els catalans i la que farien si ells comandassin. Aquests eren els fragments que sortien per les cadenes de TV. Jo he aplicat el 155, i jo més. Tots estan orgullosos de tenir els delinqüents, els colpistes, els terroristes a la presó i la resta, perseguits perquè han fugit de la justícia. I per què els han tancat a la presó? No es cansen de dir que són persones fora de la llei, fugits de la justícia i/o delinqüents. I per què ho són? Perquè varen posar en marxa un procés perquè el poble català pogués exercir el dret a decidir.

Benvolguts,

En Joan Lladonet explica que els espanyols varen votar una Consti l’any 78 on no constava i no consta que els pobles espanyols tinguin el dret a l’autodeterminació, però tanmateix Espanya (país europeu amb règim dictatorial franquista) va demanar l’adhesió a la UE des que es va crear el 1957 i va haver d’esperar fins el 1985 per poder adherir-s’hi de ple dret. En el tractat d’adhesió queda explícitament explicat que Espanya assumeix totes les lleis i els tractats de la UE, entre els quals el Dret a l’Autodeterminació dels pobles.

Article dedicat al Manel Martínez del grup GOAL del Polenou, que ens va convèncer de que Espanya havia signat l'article per l'Autodeterminació dels pobles.

Vegem l’article d’en Joan Lladonet:

26/07/2018. Editorial ElPuntAvui. La prohibició dels símbols és totalitària. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de (contra) Catalunya que prohibeix col·locar banderes estelades als espais públics suposa una altra lectura restrictiva de les lleis amb què l’Estat espanyol enfila cap a la limitació totalitària de l’activitat política. L’estelada és un símbol de reivindicació democràtica. Com els que hi ha en molts llocs d’Europa respecte a molts conflictes en què també hi ha disparitat d’opinions en les respectives societats. Prohibir un símbol que s’exhibeix per la decisió majoritària democràticament i pacíficament expressada en molts municipis no només genera un conflicte innecessari i inexistent, sinó que suposa un acte repressiu contra la llibertat d’expressió intolerable en un estat de dret.

Benvolguts,

Vegem com el franquisme apareix contínuament en la plasmació de qualsevol llei, norma, ordre, de l’Estado Español perpetrat per qualsevol estament espanyol, Congreso, Senado, Audiencia Nacional, Tribunal Supremo, Tribunal Constitucional, TSJCC, guardias Civils d’uniforme o de paisà, policies armades d’uniforme o de paisà, compi-ionguis o similars, ADIF, AENA, Renfe i els seus revisors, uixers de qualsevol Ministerio, individus de paisà quan t’engeguen “usted no sabe con quien está hablando, verdad?” etc.

Vegem l'Editorial:

25/07/2018. Núria Cadenes. La llengua, els jutges i les vergonyes al sol. «Desmentiu-m'ho, si us plau. Desmentiu-m'ho i rectificaré feliç d'haver-ho de fer. Però és que no he sentit ni llegit ni trobat ni res cap reacció a aquesta sentència ignominiosa des del Principat». ‘El contacte entre territoris ha de ser en castellà.’ Tal com raja. Escrit en espanyol, no caldria sinó. Com la sentència sencera. ‘Nunca fue la nuestra lengua de imposición’ etcètera. Aquest mes de juliol del segle XXI, la sala d’un tribunal espanyol, una contenciosa-administrativa que ha estat recentment remodelada amb tres dels elements més espanyolistes i més a la dreta dels que campen pel Tribunal Superior de Justícia, ha volgut anul·lar el decret de la Generalitat que protegeix i dóna normalitat a la llengua del país en l’administració autonòmica. Que no. Que la comunicació amb els ciutadans no es començarà en català. Que no. Que ni els rètols ni les notificacions. Que no. Ni les comunicacions amb altres comunitats autònomes. Cap. Mai. I què, que català i valencià siguin denominacions d’una mateixa llengua? Que no. Que ‘el contacte entre territoris ha de ser en castellà’.

Benvolguts,

Contínuament ens ataquen. Sense parar! A la Catalunya Nord ja no els ataquen tant. La feina ja està feta. Però al Principat de Catalunya, al País Valencià i a les Illes ens ataquen rabiosament. Algun cop hem parlat de com el franquisme franquista, ho va saber fer bé. Però haurien pogut fer-ho millor si haguessin comprat forns crematoris als seus aliats nazis i ens haguessin exterminat a tots els catalans que no havíem fugit l’any 39.

Hi ha la coneguda frase:

“El franquisme, com l’energia, no es crea ni es destrueix, només es transforma...”

I veiem que el franquisme continua. I aquest fet ens fa reflexionar sobre la seva pervivència: Ara som a l’etapa del franquisme borbònic o borbofranquisme (segona etapa), durant la dictadura franquista erem a l’etapa franquista franquista, en la dictadura de Primo de Rivera erem a l’etapa franquisme-Primoderiveral, en el començament dels borbons, des del 1700, érem en el franquisme borbònic (primera etapa). En temps dels Àustries, amb el Conde-duque de Olivares, vivíem en el franquisme austríac En qualsevol d’aquestes etapes podem trobar lleis (més aviat caldria dir-ne prohibicions) a gavadals contra el català. Des de la prohibició del catecisme en català a l’escola fins a la prohibició d’enviar telegrames en català o prohibició de parlar en català per telèfon...

Ara estan atacant la llengua separadament, al País Valencià, a les Illes i al Principat, senyal que reconeixen que és la mateixa llengua... Encara que és un trist consol...

En el Bloc hi ha exemples variats. El febrer del 2017 varem publicar aquest article, que finalitza amb:

Puigdemont acusa l'Estat de maltractar els catalans pel simple fet de ser-ho. Per això, el president ha assegurat que el govern espanyol “maltracta per igual tots els catalans pensem el que pensem, perquè el problema no és que siguem independentistes o no, el problema és que som catalans”. I concloem amb una coneguda frase del Victor Alexandre:

"No ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú".

Vegem ara l’article de la Núria Cadenes:

26/07/2018. Vicent Partal. Perpinyà. Enmig de la roda de premsa d’ahir a Berlín li van preguntar al president Puigdemont si pensava que ell podria tornar avui mateix a Catalunya. I Puigdemont va respondre que era lliure de fer-ho, a les terres catalanes de l’Estat francès. La resposta, impecable, va causar una certa sorpresa en alguns ambients, clarament ignorants de la realitat profunda del país. Què hi farem? Joan Fuster recomanava no fer de la pròpia ignorància un argument però ja es veu que això és molt complicat. Quan va començar el procés d’independència del Principat molts dels catalans de la resta de territoris, jo de València, ens vàrem preguntar si això seria bo o dolent per al conjunt del país, i ara veiem que l’augment de la consciència de nació i de la consciència que és impossible seguir sense un estat propi ha augmentat molts graus. I si alguns polítics del Principat comencen a fer valer la realitat dels Països Catalans, millor que millor per a tots. Perquè al final o serem lliures de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó o la llibertat no serà total.

Benvolguts,

En Vicent Partal elucubra sobre l’esment sobre Catalunya del president Carles Puigdemont en el seu discurs de comiat a Alemanya d’abans d’ahir. La frase d'en Vicent Partal a comentar és:

Però he de dir que a mi em va agradar de forma especial aquesta referència. Perquè quan va començar el procés d’independència del Principat molts dels catalans de la resta de territoris, jo de València, ens vàrem preguntar si això seria bo o dolent per al conjunt del país, si alliberant el Principat no ens posàvem nosaltres mateixos en una posició més difícil. I la resposta ara mateix crec que ja és clara en el sentit que ha estat extremadament positiva.

En Partal va néixer el 1960. Quan Francisco Franco, el sinistre dictador i assassí, mirall i guia dels feixistes/franquistes del PPSOECiudadanos va morir (al llit) en Partal tenia 15 anys. 

Nosaltres en teníem gairebé 40. Els nostres fills en tenien entre 11 i 15. I el sentiment que en Partal traspua, el sentiment dels Paisos Catalans és el mateix que nosaltres hem traspuat també i és el mateix sentiment que hem traspassat als fills.

L’edat d’en Partal i la nostra delimita les línies vermelles d’una franja d’edats, d’una generació desgraciada que és la de la dictadura: del 1939 al 1975. Els que varem viure en aquesta franja de temps ens en recordarem tota la vida. Per tant en Partal, la Marta i jo, i els nostres fills ens en recordarem tota la vida. Tots nosaltres sabem qui eren i qui són els assassins, i qui són els seus hereus. Qui eren i qui són els que hem patit i com aquest patiment ens ha fet forts per fora i per dintre, de cara a l’exterior i de cara a l’interior. Cadascú en les seves possibilitats.

En el Bloc Reflexions hi ha molts d’altres apunts sobre els Paisos Catalans, que com sembla que en Partal està inquiet potser val la pena de rellegir. L’article d’en Vicenç Sanchis del 2015 explica com els franquistes del PP, del PSOE i de Ciudadanos ataquen la llengua a les Illes i al País Valencià. L’article d’en Vicent Partal del 2013 ens recorda un cop més la seva frase preferida: L'estat i la nació no són la mateixa cosa i si l'estat va d'Alcanar a la Jonquera la nació sempre anirà de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. I també ens recorda la frase jocosa del Toni Albà que sol dir: Sóc català, però estic espanyol, òndia!

D’aquí se'n pot concloure que en Partal, en Sanchis i tots nosaltres no hem de patir per la llengua, per la llengua comuna, perquè ja tenim el Riveramartillo de herejes”, i en Casado, tots dos hereus de l'Aznar i per tant franquistes fins a l'ànima que amb el seu odi al català ens recorda sovint com l’Estat espanyol sempre ha bombardejat amb lleis i normes els Paisos Catalans i sempre els catalans ens n’hem sortit i ens en recordem. I d’altra part l’Estado espanyol tampoc no para de recordar-nos-ho. Quants mesos han passat de la bàrbara aplicació i posterior desaplicació del 155? 3? 4? 5? 6? 7? I què han fet els partits franquistes que varen crear el 155 i els partits franquistes que el varen desaplicar des d’aquells moments per intentar tornar al recte camí? No res! Ni les lleis per afavorir que les empreses fugissin de Catalunya? No res!

Vegem la reflexió d’en Partal: 

25/07/2018. Vicent Partal i Txell Partal. Amb un ull a Polònia, però… El Tribunal de la Unió Europea va emetre ahir una sentència històrica que avala que Irlanda no accepte una demanda polonesa per una euroordre perquè els tribunals polonesos avui no són ni independents ni democràtics. La sentència, de fet, va més enllà i estableix tota una sèrie de condicions que cada estat membre de la Unió hauria de complir perquè es pogués dir que la seua estructura judicial és democràtica i independent. La Cort assenyala que cal que els tribunals exercisquen les seues funcions de manera totalment autònoma, al marge d’intervencions i pressions externes, i que cal que siguen imparcials, la qual cosa implica mantenir una distància igual entre les parts en els procediments i els seus respectius interessos. Això, a l’estat espanyol, no es respecta, com s’ha evidenciat durant la instrucció del jutge Pablo Llarena del judici contra el govern de Catalunya.


Benvolguts,

Mai no valorarem prou la clarividència de les anàlisis polítiques d’en Vicent Partal! Hem de saber valorar el suc que sap treure d’una simple sentència, “simple” mirada segons els nostres pobres ulls. En Partal fa un raonament inductiu (?) o sigui a partir de dades que semblen simples en fa coneixements sòlids!

Vegem el raonament del seu Editorial d'avui al Vilaweb:

dimecres, 25 de juliol de 2018

24/07/2018. Jordi Galves. Torra i els del lliri. Els del lliri al que més s’assemblen, humanament, és amb els de la CUP, amb els ingenus partidaris de la revolució social i de la independència sense condicions. Són els que creuen en el mandat popular. I els que, per damunt de tot, són partidaris del president Puigdemont, de Carles el Pros, el Victoriós, el polític intrús per excel·lència. Torra, a hores d’ara és la figura política més important de la nostra història. Però passa a definir Puigdemont com el millor president de la Generalitat des de Francesc Macià.

Benvolguts,

En Jordi Galves ens proposa parlar del president Quim Torra però ràpidament deriva cap el president Carles Puigdemont. Ens explica qui són els del lliri: No tenen cap més ambició que la de dur a terme la voluntat popular reiteradament manifestada als carrers per la llibertat de Catalunya. Els del lliri al que més s’assemblen, humanament, és amb els de la CUP, amb els ingenus partidaris de la revolució social i de la independència sense condicions. Són els que creuen en el mandat popular. I els que, per damunt de tot, són partidaris del president Puigdemont, de Carles el Pros, el Victoriós, el polític intrús per excel·lència.

El polític que potser no és tan culte com el president Torra, ni tan trist com Carles Riera, ni tan professoral com Oriol Junqueras, però que a hores d’ara és la figura política més important de la nostra història.

I passa a definir Puigdemont com el millor president de la Generalitat des de Francesc Macià.

Ens parla dels reptes del president Torra, que Déu n’hi dó:

·         Ara el que cal és que Joaquim Torra i Pla, president vicari de la Generalitat, aconsegueixi el control total del Palau de la Generalitat. Perquè encara no el té. Hi ha massa gent que no treballa per a la independència al seu voltant. Que treballa només per al seu propi egoisme.
·         Ara només falta que els que envolten el president Torra al palau de la Generalitat s’adonin que la independència és inevitable. L’altre dia hi vaig ser i només vaig veure buròcrates més preocupats perquè arribi el cap de setmana i poder gaudir de la caseta que tenen a l’Empordà que no pas per treballar activament per la independència.

Vegem ara l’article:

22/07/2018. Joan Lladonet. Tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació (BOE-A-1977-10733). Ha quedat demostrat que el procés que durà Catalunya a la independència és el tema més important que existeix a l'univers per als espanyols. Fins i tot més que la pujada promesa als jubilats o als funcionaris. Els fragments dels discursos dels intervinents al congrés del PP, sempre feien referència a la repressió que havien comès sobre els catalans i la que farien si ells comandassin. Aquests eren els fragments que sortien per les cadenes de TV. Jo he aplicat el 155, i jo més. Tots estan orgullosos de tenir els delinqüents, els colpistes, els terroristes a la presó i la resta, perseguits perquè han fugit de la justícia. I per què els han tancat a la presó? No es cansen de dir que són persones fora de la llei, fugits de la justícia i/o delinqüents. I per què ho són? Perquè varen posar en marxa un procés perquè el poble català pogués exercir el dret a decidir.


Benvolguts,

En Joan Lladonet explica que els espanyols varen votar una Consti l’any 78 on no constava i no consta que els pobles espanyols tinguin el dret a l’autodeterminació, però tanmateix Espanya (país europeu amb règim dictatorial franquista) va demanar l’adhesió a la UE des que es va crear el 1957 i va haver d’esperar fins el 1985 per poder adherir-s’hi de ple dret. En el tractat d’adhesió queda explícitament explicat que Espanya assumeix totes les lleis i els tractats de la UE, entre els quals el Dret a l’Autodeterminació dels pobles.

Vegem l’article d’en Joan Lladonet:

dilluns, 23 de juliol de 2018

22/07/2018. Odei A.-Etxearte. Les ferides obertes del PDECat. Cosit amb un fil molt prim, com si aviat s’hagués de tornar a obrir per la costura, el PDECat ha tancat el congrés amb un únic projecte de futur: integrar-se a la Crida Nacional per la República. El president a l’exili creu que pot abastar un electorat més ampli. Pretén deixar anar el llast del PDECat i ocupar-ne l’espai electoral. Mai no ha estat un home de partit i potser per això la visió estratègica l’empeny, sense gaire nostàlgia per les sigles, a liquidar-lo. Els sectors de Jordi Turull i Josep Rull, coordinats amb Puigdemont, han deixat el PDECat a les portes de la dissolució. El projecte que els il·lusiona, el que creuen que els acostarà a la llibertat, és un altre. Naixerà en una convenció nacional a la tardor. No hi ha dubtes: el PDECat està unit amb Puigdemont, però el president a l’exili no és ni Jordi Pujol ni Artur Mas. Fa política d’una altra manera. Més que un partit, li cal un moviment.

Benvolguts,

Us continuo oferint articles de l’Odei sobre l’assemblea del PDECat del cap de setmana. És el darrer, fins ara, i ja van 6!: 

22/07/2018. Andreu Barnils. Josep Alay: ‘La tornada del president Puigdemont cada cop està més a prop’. Com és que sou tan amic de Carles Puigdemont? Hi havia gent que us veia i deia: què fa l’Alay viatjant amb Puigdemont? Com és que l’acompanyeu a tots aquests viatges? Només dic que ens coneixíem i que hi ha un moment que hi ha un compromís per part meva. Quan ell es veu obligat a marxar a l’exili. El compromís de donar-li tot el suport possible. Hi ha un moment que el suport no pot ser només de paraula. I en la seva primera arribada a Flandes i Bèlgica, pels anys que jo hi vaig viure, gairebé cinc, doncs hi tenia certa familiaritat. I és obvi que amb la meva biografia, encara que no m’he dedicat a la política, sí que internacionalment una mica de coneixement. No solament d’Àsia. I llavors, suposo, per una confiança personal doncs aquí comencem a fer coses junts.

Benvolguts,

Vegem l’extraordinària història del director de l'Oficina del President Puigdemont a Barcelona. Tres doctorats, 10 llengues:

21/07/2018. Roger Pi de Cabanyes. El «show de Truman» de Llarena amenaça la Moncloa. «Els accidents del jutge han acabat reforçant Puigdemont i creen un altre problema a Sánchez, que ha de triar entre pressionar sense manies la Fiscalia o deixar-ho tot en mans del Suprem». "A fora no hi ha més veritat que la que hi ha al món que he creat per a tu", deia Ed Harris a El show de Truman en un intent desesperat d’evitar la fugida del protagonista. La "veritat" que el jutge ha fabricat no concorda amb la dels tribunals europeus, que han vist en les euroordres l’extensió de la violència que l’Estat va desplegar a Catalunya l’1-O, i el show de Llarena ha acabat fent aigües a més enllà de les parets del Suprem, últim exponent de l’operació de càstig a l’independentisme. Donar ales perquè una part significativa de la societat catalana vulgui reproduir de nou les últimes paraules de Truman abans d’abandonar la caverna: "Per si no ens veiem després, bon dia, bona tarda i bona nit".

Benvolguts,

En Roger Pi de Cabanyes fa una filigrana de similitud entre el mon fals del “Show de Truman” i el mon fals del “Show de Llarena” que arriba al final, quan el mascaró de proa s’encasta contra la paret, però deixa un munt d’incògnites obertes i una fractura difícil de reparar. Un repte en què les institucions espanyoles es debaten entre crear les bases per a un nou acord més enllà de la conllevancia o bé donar ales perquè una part significativa de la societat catalana vulgui reproduir de nou les últimes paraules de Truman abans d’abandonar la caverna:

"Per si no ens veiem després, bon dia, bona tarda i bona nit".

Vegem l’article:

diumenge, 22 de juliol de 2018

21/07/2018. Vicent Partal. Editorial. Casado i Aznar: l’Espanya que no ens falla. «La mà d’Aznar, controlant al mateix temps el PP i Ciutadans, assegura fermesa. Però també assegura rebuig, i això és molt important». Passa en qualsevol país del món que, en els moments en què l’hi va la mateixa definició de què és, el debat polític i ideològic adopta posicions molt marcades i nítides. Hi ha una reacció reflexa i fins a un cert punt comprensible: els hi va tot. Això respon, per cert, a la realitat dels seus electors. En el darrer CEO hi ha una dada esfereïdora: L’institut ha demanat si la democràcia és preferible a les altres formes de govern i amb aquesta definició tan nítida no estan d’acord un 43,9% dels votants del PP i un 26,5% dels de Ciutadans.

Benvolguts,

Per comentar l’Editorial d’en Vicent Partal hem de partir de la darrera dada demoscòpica treta del CEO: Un 43,9% dels votants del PP i un 26,5% dels de Ciutadans han respost que no a la pregunta de “si la democràcia és preferible a les altres formes de govern”. O sigui que gairebé la meitat dels votants del PP i una quarta part dels votants de Ciudadanos considera que la democràcia no és preferible a altres formes de govern. Altrament dit:

Per a aquestes fraccions de PP i Ciudadanos hi ha altres formes de govern preferibles a la democràcia!

En els temps del 155 hi va haver algun ministre del PP (Margallo? Soria? Catalá? Fernández Díaz?) que va pontificar en aquest sentit, explicant que la Unitat d'Espanya està per sobre de la Constitució i per sobre de la Democràcia. 

Caldria aclarir en quina mena de govern pensen aquests espanyols que prefereixen altres formes de govern abans de la democràcia:
·         La dictadura
·         La dictadura del proletariat
·         L’anarquisme
·         El colonialisme
·         El federalisme
·         La monarquia
·         La república
·         La democràcia orgànica
·         Els despotismes
·         La demagògia
·         La cleptocràcia
·         ...

Vegem l’opinió d’en Vicent Partal:

dissabte, 21 de juliol de 2018

20/07/2018. Seda Hakobyan i Alexandre Solano. Les agressions en defensa de la unitat d’Espanya es multipliquen als Països Catalans. Dilluns, el fotoperiodista Jordi Borràs va ser agredit per un agent de la policia espanyola al crit de ‘viva España’ i ‘viva Franco’. Els atacs amb una càrrega ideològica clara, espanyolista i franquista, han crescut de la tardor del 2017 ençà, amb impunitat política mediàtica i judicial total [Lawfare].El mateix Borràs havia denunciat en un reportatge que entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017 s’havien comès cent trenta-nou incidents violents, vuitanta-sis dels quals amb agressions físiques, que tenien com a motivació la defensa de la unitat d’Espanya.

Benvolguts,

Avui afegeixo al Bloc un extens estudi sobre la violència franquista als Països Catalans! Llegiu-lo bé perquè parla de: les manifestacions de Societat Civil Catalana, l’actuació de la policia, del discurs de Felipe VI i l’actitud de l’estat espanyol, que han transmès el missatge que qualsevol mitjà és lícit per a aturar la independència. A més, els principals mitjans de comunicació han creat un discurs que equipara posar llaços grocs a arrancar-los, que considera que dur-ne és una provocació i, per tant, que és lícit reaccionar-hi agressivament, i que també justifica la violència contra l’independentisme. Fixeu-vos com està creixent la violència franquista a les Illes i sobretot darrerament al País Valencià.


Vegem l'estudi:

21/07/2018. Odei A.-Etxearte. Negociacions contra rellotge entre Pascal i els crítics. Marta Pascal i els sectors crítics del PDECat continuen negociant contra rellotge per evitar que hi hagi dues candidatures enfrontades per la direcció. La coordinadora general del partit havia anunciat una roda de premsa per a aquest migdia, però ha estat anul·lada. Pascal, que fins ara ha mantingut el torcebraç contra Carles Puigdemont i els sectors de Jordi Turull i Josep Rull, ha prioritzat continuar amb les converses, segons fonts pròximes a la coordinadora general. En joc hi ha que els sectors més independentistes i alineats amb Puigdemont es facin amb el control del partit o que Pascal, que representa les sensibilitats més moderades, es mantingui al capdavant. Si Pascal guanya, no són pocs els que preveuen una marxa d’associats per confluir per altres vies a la Crida Nacional per la República. Ningú, però, renuncia a un pacte


Benvolguts,

Continuem amb el serial del PDeCAT. És trist perquè estan perdent el temps en problemes que no ho són i en canvi no es dediquen a estudiar els problemes reals! Un dia d’aquests he esmentat George Orwell i el 1984 amb el següent paràgraf:

“El Partit busca el poder pel seu propi bé. No ens interessa el bé dels altres; només ens interessa el poder, únicament el poder.”
Frase aplicable a gairebé tots els partits: catalans? espanyols? europeus?

I tal com diu el Gonzalo Boye “Ahí lo dejo”!

Vegem l’article d’avui de l’Odei:

19/07/2018. Editorial. José Antich. Llarena es rendeix a Europa. Primer ridícul, després capitulació i, finalment, refugi al tribunal patri, d'esquena a la justícia europea. El jutge Pablo Llarena, desautoritzat fins a extrems que exigirien la seva immediata renúncia al cas, igual que la dels membres de la Sala Segona del Tribunal Suprem que l'han avalat fins ara, ha retirat totes les euroordres que estaven en curs en diferents estats europeus. La del president Carles Puigdemont a Alemanya, els consellers Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig a Bèlgica, la consellera Clara Ponsatí a Escòcia i la secretària general d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, a Suïssa, al costat de l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel, també al país helvètic. Els set polítics independentistes catalans continuaran sent ciutadans lliures en països lliures. La justícia espanyola queda seriosament tocada i el seu prestigi internacional molt fet malbé.


Benvolguts,

El director d’El Nacional, José Antic, està publicant una seqüència d’Editorials sobre el Llarena i les seves marrades i d’altra part l’ Odei A.-Etxearte ens està informant, a través del Vilaweb, dia a dia i hora a hora del tràngol pel que passa el PDeCat, amb personatges que estan agafats a la cadira fins a extrems increïbles. Recordo com el malaguanyat Forges se’n va enfotre en El País durant la Transició (Transacció) dels diputats lligats a les poltrones fins a tirar-se a la piscina per vacances lligats a la seva poltrona i a la taula de despatx....

Vegem ara el capítol d’avui de l’afer Llarena.

EDITORIAL
Llarena es rendeix a Europa
José Antich
Barcelona. Dijous, 19 de juliol de 2018
2 minuts

Primer ridícul, després capitulació i, finalment, refugi al tribunal patri, d'esquena a la justícia europea. El jutge Pablo Llarena, desautoritzat fins a extrems que exigirien la seva immediata renúncia al cas, igual que la dels membres de la Sala Segona del Tribunal Suprem que l'han avalat fins ara, ha retirat totes les euroordres que estaven en curs en diferents estats europeus.

La del president Carles Puigdemont a Alemanya, els consellers Toni ComínMeritxell Serret i Lluís Puig a Bèlgica, la consellera Clara Ponsatí a Escòcia i la secretària general d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, a Suïssa, al costat de l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel, també al país helvètic.

Els set polítics independentistes catalans continuaran sent ciutadans lliures en països lliures. La justícia espanyola queda seriosament tocada i el seu prestigi internacional molt fet malbé. No hi ha, en aquests moments, capes de protecció per ocultar al planeta la barrabassada que ha muntat l'estat espanyol, que d'una banda es va inventar un inexistent cop d'estat i, per l'altre, es resisteix a investigar les revelacions sobre el patrimoni de l'anterior cap de l'Estat formulades per la seva molt amiga Corinna zu Sayn-Wittgenstein.

És obvi que hem de felicitar-nos pels efectes col·laterals que té la decisió de Llarena i declarar molt convençuts que s'ha acabat fent justícia amb els exiliats gràcies a la decisió d'Alemanya i Bèlgica. L'estratègia de la internacionalització amb polítics catalans en diferents països ha estat demolidora per deixar al descobert la gran mentida de l'estat espanyol posada en marxa la tardor passada per suspendre l'autonomia catalana, fer caure el Govern en un cop tou i a l'empara de la Constitució, i situar al capdavant de la Generalitat a les eleccions del passat 21 de desembre un Govern afí i a l'independentisme als bancs de l'oposició al Parlament. La decisió alemanya ha propiciat un efecte dòmino en altres estats i al jutge Llarena li ha entrat por.

Ara es podrà disfressar tot el que es vulgui i acusar Alemanya d'insolidaritat amb Espanya o de donar empara amb les seves decisions a l'independentisme català. Tot seran excuses. L'única realitat és que es poden construir amb el control polític, mediàtic i la corresponent injecció de diners tot un enfilall de mentides dins de les nostres fronteres, però Europa és una altra cosa. La democràcia és una altra cosa, la justícia també és una altra cosa.

El nou govern de Pedro Sánchez no s'hauria d'equivocar en la lectura primer de la decisió alemanya i ara de la decisió del jutge Llarena. És del tot evident, ja que el magistrat del Tribunal Suprem, després de la seva desautorització, concentrarà l'escarment en els presos polítics catalans, com ha fet fins ara. Als dos camins possibles, assumir el seu error o continuar endavant fent-ne cas omís, prendrà el segon.

El govern espanyol té prou instruments, començant per la Fiscalia General de l'Estat, per impedir aquesta fugida a la desesperada. Fins ara s'ha fet de tot menys justícia i a aquesta situació cal posar-li fi. Els presos catalans han de quedar immediatament en llibertat i tenir a la tardor un judici just. Cosa que ara, lamentablement, no està garantida.

José Antich

Joan A. Forès
Reflexions

20/07/2018. EDITORIAL. José Antich. El PDeCAT, el partit que no es va fer gran. La història s'hauria escrit d'una altra manera, segurament, si Artur Mas no hagués hagut de renunciar a la presidència de la Generalitat el gener del 2016 o bé si l'Estat espanyol no hagués concentrat en la seva persona els primers atacs contra l'independentisme i la guerra bruta desfermada pel Ministeri de l'Interior. També, si Carles Puigdemont hagués acceptat el lideratge de l'organització en desaparèixer Mas del primer pla de l'escena política. I, finalment, també hauria estat tot diferent si a la direcció del PDeCAT hi hagués hagut una mirada integradora i s'hagués reconegut sense matisos i travetes el lideratge del president a l'exili. En el 1984 Georges Orwell estableix que: “El Partit busca el poder pel seu propi bé. No ens interessa el bé dels altres; només ens interessa el poder, únicament el poder.” Frase aplicable a gairebé tots els partits: catalans? espanyols? europeus?


Benvolguts,



Per comentar sobre el PDecat crec que cal recordar aquesta encertada frase del 1984 de George Orwell:

“El Partit busca el poder pel seu propi bé. No ens interessa el bé dels altres; només ens interessa el poder, únicament el poder.”

Frase aplicable a gairebé tots els partits: catalans? espanyols? europeus?

Vegem l'Editorial de José Antich:

dimarts, 17 de juliol de 2018

14/07/2018. Elisa Beni. El diario.es. Vamos a contar mentiras... Cualquiera no abducido por la finalidad de las maniobras era capaz de predecir que los ex miembros de la Generalitat que salieron de España no iban a ser entregados para ser juzgados por rebelión. No porque los países sean malos y odien a España sino porque nadie es capaz de taparse las narices con tal ahínco en un tema que ni le va ni le viene. Ahora que vamos despacio, ahora que el estío nos adormece y la galbana nos posee, vamos a contar mentiras. Tralará. Como ejercicio, como entretenimiento, como transgresión. Vamos a contar que el atolladero en el que se halla sumido el magistrado Llarena, y el Tribunal Supremo entero con él, no es fruto de ninguna disfunción ni de un funcionamiento anómalo, desleal o inaceptable de ningún sistema. Contemos que es producto directo de la forma en la que se planteó la persecución judicial de la desobediencia catalana y que no podía tener otro final que el que ha tenido.

Benvolguts,

Un article magnífic de la premsa espanyola no espanyolista. En forma de cançó de pati d’escola...

L’article torna ser de traca i mocador.

Cal recordar el context per bastir una història com la que el “Lawfare” espanyol s’ha inventat.

Des de començaments del 2017, la maquinària del “lawfare” ha estat funcionant. I nosaltres amb el lliri a la ma. Amb el lliri a la ma quan la Guardia Civil, enviats pel jutjat 13 de Barcelona,  va començar a interrogar, a la caserna de Gràcia a consellers, diputats, funcionaris, proveïdors de la Generalitat, etc. Amb el lliri a la ma quan ens anàvem barallant entre nosaltres com si fos la cosa més important del mon. Amb el lliri a la ma quan els mossos varen realitzar una impecable missió el 16-17 d’agost del 2017, varen liquidar un “comando” jihadista, no varen tenir cap suport de les forces de seguretat de l’Estat, varen presentar una impecable explicació pública dels fets, de forma que Trapero, el major dels mossos va ser felicitat per tot el govern i el país en ple. Aquell mateix vespre, a Barcelona, les Fuerzas de Seguridad del Estado, reunides a la Delegació del Gobierno, forces que no havien intervingut en absolut en l’operació sinó tot el contrari, posant pals a les rodes, no avisant del jihadista que estava a sou del CNI, no permetent que els mossos accedissin a les webs de l’Interpol, varen realitzar una paròdia de “reunió de treball” amb tot l’estat major espanyol. Conclusió: Les forces de seguret de l’estat havien resolt el problema, com l’Hercule Poirot, amb les mans a la butxaca, la seva guàrdia civil no havia agafat els jihadistes  a Cambrils perquè o havien estat liquidats pels mossos, o ja eren morts, no havien evitat la massacre del dia 17 a Barcelona i a més no havien avisat al Govern de Catalunya de que havien fet aquella reunió. I els catalans amb el lliri a la ma. I ells havien resolt el petit problema que va causar 15 o 20 morts!

El 20-S la guàrdia civil va tornar a entrar a les dependències de la Generalitat amb l’excusa que buscaven informació sobre el jutge Vidal. I nosaltres amb el lliri a la ma. Varen entrar als centres informàtics de la Generalitat, varen entrar a la Conselleria d’Economia, varen realitzar tot els numerets de sortir per la teulada i no per la porta, amb una Secretària Judicial d’un jutjat de Granollers o del jutjat 13 de Barcelona, de deixar cotxes de la GC oberts al mig del carrer amb armes a dintre (castigat sempre amb consells de guerra sumaríssims), etc. Després varen interrogar els Jordis, i els varen engarjolar. I després varen començar a interrogar consellers i engarjolar-los. Tot preparant l’espectacle de l’1-O!

L’1-O va ser una gran festa, excepte que vàrem ser apallissat pels grisos i per la GC. 10.000 policies armats i guàrdies civils transportats en vaixell a Barcelona des de Madrid, o des de Cadis. “A por ellos, oeee”.

He explicat tot això per ser coherent amb el títol de l’article: Vamos a contar mentiras, tralarà...

Tota l’actuació del Gobierno i del poder judicial des de sempre ha estat una gran mentida. I nosaltres amb el lliri a la ma!

Com que hem de continuar explicant barbaritats del Gobierno espanyol i del seu “Lawfare” continuarem un dia d’aquests. Però potser sense lliri!!!

Ara passem a llegir l'article:

14/07/2018. Andreu Barnils. Josep Maria Colomer: ‘En uue sí’. Escòcia 2014: Aquell projecte era un referèndum pactat amb el parlament britànic. I el pla de Salmond era negociar amb la UE que Escòcia formés part de la Unió Europea en un termini de dos anys. n referèndum com l’escocès votaria qI, mentrestant, esperar-se dins Gran Bretanya. No sortir de la Gran Bretanya fins que no s’entrava a la UE. Està escrit. No estarien mai fora d’Europa. Si es fes un referèndum com aquest a Catalunya, jo votaria que sí. No tinc cap problema a dir-ho. En un referèndum pactat sortiria el sí, i ho saben. Ho perceben. A diferència d’Escòcia. I, per tant, cap govern no l’acceptarà mai. I, per tant, aquesta hipòtesi no és viable. L’única de viable és que se n’encarregués Europa. Que fos la UE qui pactés el referèndum. Sense aquest pacte, jo ho veig inviable.

Benvolguts,

En l’entrevista el professor Colomer explica que és un fan de Juan Linz. Com que en aquest Bloc Reflexions hi ha uns quant articles sobre el pensament del tal Sr. Linz i no són del meu agrat, n’afegeixo els enllaços, que són tots molt sucosos i mereixedors de ser llegits. Tres cops si pot ser!:




També extret dels Comentaris a l’article/entrevista:
·         Josep Maria Martín:
Per qui no conegui el pensament de Josep M. Colomer, vull puntualitzar que és un senyor que encara té el somni de reconquerir EspañaUna des de Catalunya.
Com Duran Lleida.
Com Miquel Roca.
Com Iceta.
És molt fàcil estudiar l’obra de Colomer perquè les hemeroteques estan farcides de proclames ideològiques seves.

D’altra part, la Clara Ponsetí, professora convidada, de la Universitat de Georgetown va ser ejectada fa 3 anys per Espanya, per expressar opinions contràries al règim del 78.

Tanmateix, alguna de les propostes d'en Colomer em semblen molt encertades: un referèndum pactat sortiria el sí, i ho saben. Ho perceben. A diferència d’Escòcia. I, per tant, cap govern no l’acceptarà mai. I, per tant, aquesta hipòtesi no és viable. L’única de viable és que se n’encarregués Europa. Que fos la UE qui pactés el referèndum.

Vegem l’entrevista:

dilluns, 16 de juliol de 2018

15/07/2018. Odei A.-Etxearte. La batalla pel control del PDECat. Els moviments de Puigdemont, Turull i Rull per a alinear el partit amb JxCat, l'intent de la direcció actual per a tancar un pacte i el batec de les bases seran clau en el congrés. La confluència amb JxCat. El paper de Puigdemont, el pes de Rull i Turull. La pugna per la direcció. L’efectivitat de la República i la via unilateral. Els contrapesos externs de JxCat. L’assemblea: qui mobilitza més? Condicionants imprevisibles: l’exili i la presó. El PDECat ha de decidir com s’integra al moviment polític que impulsen Carles Puigdemont, Quim Torra, Jordi Sànchez i els consellers empresonats. L’encaix no és fàcil i al partit conviuen opinions diverses sobre com s’hauria d’articular. En els extrems, hi ha qui considera que el PDECat no aporta valor afegit com a marca i que finalment ha de dissoldre’s i engreixar JxCat, mentre que uns altres, incloent-hi la direcció actual, defensen que ha de fer valer la seva força organitzativa per ser la columna vertebral d’aquest moviment.

Benvolguts,

Aquí presentem, elaborat per l’Odei A.-Etxearte, a través de Vilaweb, el difícil panorama pel control del PDECat i les peripècies que li caldrà fer a Puigdemont i al centre-dreta-esquerra republicà català per sortir-se’n adequadament i sobretot amb la idea de construir un independentisme cohesionat que inclogui el que, segons jo, n’hauria de sortir del PDECat + JuntsxCat + JuntsxRepública + CUP.

Vegem l’article:

15/07/2018. Montse Oliva. L’Europa sideral. Enviar la UE a dida és l’opció del PP perquè no els colin cap més revés judicial. Recorden que abans de l’1-O Catalunya havia de desaparèixer d’Europa, condemnada a voltar per l’espai sideral pels segles dels segles? Ho deia un ministre d’Exteriors d’un partit conservador que acusava l’independentisme de voler construir fronteres en un món cada cop més global i amb més llibertat de moviments. Recorden també els salts d’alegria del mateix govern quan es va detenir Carles Puigdemont a Alemanya perquè donaven per fet que la justícia d’aquell país amic el lliuraria sense cap contemplació? Doncs no! El tribunal de Schleswig-Holstein ja s’ha pronunciat i la bufetada ha estat tan sonora que al PP se li ha ocorregut renegar de l’espai fins ara idíl·lic i reclamar suspendre Schengen.


Benvolguts,

La Montse Oliva ens recorda l'episodi del tribunal de Schleswig-Holstein pronunciant-se sobre l'euroordre del jutge Llarena per a l'extradicció de Puigdemont per rebel·lió, sedició i malversació de fons públics o sigui corrupció. La bufetada fou d'antologia perquè la sentència no contemplava ni la rebel·lió ni la sedició. En principi, si l'extraditessin només seria per corrupció i els jutjats espanyols no podrien jutjar-lo ni per rebel·lió ni per sedició i els espanyols que volien veure'l baixar de l'avió a Madrid, degudament emmanillat (sense bola al peu, pèrò) jutjar-lo i engarjolar-lo a perpetuïtat es quedaran amb un pam de nassos, perquè en el cas més desfavorable la sentència pot ser de presó inferior a 5 anys o multa inferior a 300.000€. L'article tanmateix està adreçat a analitzar les possibles conseqüències de que Espanya triés la bogeria de donar-se de baixa del tractat de Schengen i el pas per tant als espais siderals (Margallo dixit).

Vegem l'anàlisi:

14/07/2018. José Antich. Editorial. Un altre cop, el carrer i la unitat. En plena discussió sobre l'estratègia a seguir per l'independentisme i debats moltes vegades estèrils entre els seus dirigents, el moviment cívic que li dona suport ha demostrat aquest dissabte al carrer que són poc permeables a tacticismes i interessos partidistes. Més de cent mil persones, han recorregut el centre de Barcelona demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Espanya ha perdut la partida de la rebel·lió que es va inventar per poder sustentar el discurs polític i mediàtic que va crear i que, a la fi, va desembocar en la suspensió del Govern i de l'autonomia. Avui es veu amb absoluta claredat la pantomima que va permetre fer tot allò. Arrasar l'autonomia i intentar liquidar amb empara legal una generació política. No valia l'acusació de malversació, que, d'altra banda, tampoc no ha pogut ser provada i el govern espanyol diu que no va existir. Per donar l'escarment buscat s'havia d'armar una causa judicial que després del pronunciament alemany és indefensable.


Benvolguts,

Un altre editorial de José Antich explicant clarament com després de les accions dels tribunals europeus, el moviment republicà s'ha manifestat pacificament i multitudinàriament contra la injustícia de les causes penals amb privació de llibertat i contra els exilis forçats dels líders independentistes.

Aquí es demostra que la guerra judicial (el Lawfare) que l'Estat espanyol amb el rei al davant va iniciar contra Catalunya està fracassant estrepitosament.la veritat sempre guanya i que 

EDITORIAL
Un altre cop, el carrer i la unitat
José Antich
Barcelona. Dissabte, 14 de juliol de 2018

En plena discussió sobre l'estratègia a seguir per l'independentisme i debats moltes vegades estèrils entre els seus dirigents, el moviment cívic que li dona suport ha demostrat aquest dissabte al carrer que són poc permeables a tacticismes i interessos partidistes. Més de cent mil persones, 110.000 segons la Guàrdia Urbana, han recorregut el centre de Barcelona demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. 

I han demostrat, una vegada més, la musculatura d'un moviment capaç d'expressar un dissabte d'un mes de juliol pacíficament i multitudinàriament la injustícia de les causes penals amb privació de llibertat contra els líders independentistes.

En una setmana fortament marcada pel revés de la justícia alemanya al jutge Pablo Llarena i, per extensió, a tota la Sala del Tribunal Suprem però també a la fiscalia, als partits del 155 i a la monarquia espanyola, la mobilització d'aquest dissabte torna a exercir pressió per a la immediata llibertat dels presos polítics.

Espanya ha perdut la partida de la rebel·lió que es va inventar per poder sustentar el discurs polític i mediàtic que va crear i que, a la fi, va desembocar en la suspensió del Govern i de l'autonomia.

Avui es veu amb absoluta claredat la pantomima que va permetre fer tot allò. Arrasar l'autonomia i intentar liquidar amb empara legal una generació política. No valia l'acusació de malversació, que, d'altra banda, tampoc no ha pogut ser provada i el govern espanyol diu que no va existir. Per donar l'escarment buscat s'havia d'armar una causa judicial que després del pronunciament alemany és indefensable.

Per això el Tribunal Suprem prefereix enrocar-se i jutjar únicament els que són a la presó. També els fiscals del cas viuen com una humiliació haver de rebaixar la petició de condemnes.

Davant els que defensen que les manifestacions i la solidaritat amb els presos ja són sobreres, val la pena ressaltar que mentre no es reverteixi la situació de tots els que són a la presó i en l'exili mai no en sobren. I que el moviment independentista troba sempre al carrer la força que se li nega. Que no és patrimoni de ningú: ni de partits ni d'entitats; ni de moderats ni de radicals; ni de pragmàtics ni d'aventurers. És de tots, excepte d'aquells independentistes que no hi volen ser.

José Antich

diumenge, 15 de juliol de 2018

11/07/2018. Andreu Barnils. Jordi Graupera: ‘L’esquerda entre la gent que va defensar l’1-O i els seus representants és com més va més ampla’. El professor Jordi Graupera presentava el llibre ‘Una proposta per a Barcelona‘ (Ediciones Destino) davant la premsa a la rambla de Catalunya. El llibre, amb pròleg de Clara Ponsatí, és de fet la conferència que Jordi Graupera va impartir el mes de març i on explica el projecte de fer unes primàries independentistes a Barcelona. Avui, a les set de la tarda, hi haurà la presentació social, a la llibreria La Casa del Libro de la rambla de Catalunya, amb la presència de Ferran Mascarell i, per videoconferència, de Clara Ponsatí.


Benvolguts,


El dimarts a la tarda vàrem anar a sentir a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya com en Jordi Graupera presentava el seu llibret 'Una proposta per a Barcelona', proposta consistent a fer que el poble s’organitzés en connivència amb els Ajuntaments i a través d'unes primàries per a aconseguir una majoria de batllies independentistes en les eleccions municipals de principis de l’any que ve. L’acte era presentat per una deixeble d’en Graupera i amb la col·laboració de Ferran Mascarell. 

Sembla que la idea de la reflexió és d’en Graupera de fa uns mesos, i en ser una idea aglutinadora i no disgregadora, com els partits polítics catalans acostumen a fer, està agafant força. El llibre inclou un pròleg molt potent de la Clara Ponsetí, a qui vàrem poder veure en videoconferència interlocutant amb els 3 presentadors (aprofito per dir que la videoconferència que ens ofereixen les grans cadenes de televisió com TV3, potser perquè un sol actor parla, són molt reeixides i en canvi un diàleg entre una persona a distància i dues o tres persones a la tribuna, és un nyap).

Vegem l’article de l’Andreu Barnils sobre aquesta proposta, seguit del primer capítol (inacabat) del llibre 'Una proposta per a Barcelona':

15/07/2018. Marina Llansana. Desmuntant el 13. Aquesta setmana farà un any que va començar de debò la cacera de bruixes contra el referèndum de l’1 d’octubre. Feia poques setmanes que Puigdemont i Junqueras havien fet pública la data i la pregunta, i l’Estat es va posar en marxa amb l’objectiu d’evitar que l’1-O poguéssim anar a les urnes. I així va ser com, a mitjans de juliol, la Guàrdia Civil va enviar citacions judicials a diversos treballadors de la Generalitat i a personalitats com el coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum Joan Ignasi Elena, que van haver de passar per la caserna de la travessera de Gràcia sota una gran expectació mediàtica. La querella de Drets posa en evidència la croada antisobiranista del jutjat 13 que, amb el forçat pretext d’investigar les conferències del jutge Santi Vidal, va començar una autèntica croada antisobiranista contra tot el que li feia tuf de referèndum, una causa general que, amb l’excusa de les diligències secretes, fins ara no s’ha pogut destapar en tota la seva magnitud.

Benvolguts,

Tornem a constatar com el Lawfare ha funcionat a tota màquina en el darrer any. A partir de les paraules de Gonzalo Boye, no tot l’estament judicial deu estar podrit a l’Estat espanyol, ara bé hi ha sectors que superen centenars de vegades el que en podríem dir el límit d’alcoholèmia (lawfarèmia?). N’hem de continuar parlant ja que nosaltres varem triomfar l’1-O, i sobretot vàrem triomfar amb la marxa a l’exili del president Puigdemont i el seu equip, però els nostres enemics espanyols ens varen fer golejada continuada amb el jutjat 13 (número excel·lent pels maniàtics de les càbales) dels de Barcelona i cal que s’esbrini exactament com ha actuat!

Vegem l’article de la Marina Llansana:

divendres, 13 de juliol de 2018

11/07/2018. Òscar Escuder. «¿A qué viene ahora hablar en catalán?». L’Òscar parla de la discriminació lingüística, parla de la incultura dels que no admeten que en el Ruedo Ibérico no es parli altra llengua que el castellà (inclús a Alacant), i esmenta que La Moncloa ha generat un e-mail o sigui un correu en català en la visita del president Torra a Pedro Sánchez. S’estranya d’aquesta “anomalia” i explica que per les Espanyes encara s’usa l’expressió "Háblame en cristiano, que no te entiendo", que tantes vegades havíem sentit quan érem nens dites per algun dels bandarres que ens havien ocupat, amb galons, estrelles o sense. I a més de les corrents animalades que explica l’autor que diuen els analfabets espanyols quan senten parlar en català, hi ha una reflexió molt encertada: El fet que Sánchez hagi rebut aquestes reaccions a un tuit en català potser servirà perquè vegi que sí, que existeixen discriminacions lingüístiques. Que sí, que existeix un supremacisme lingüístic estructural, segons el qual el català és una llengua de segona..

Benvolguts,

L’Òscar Escudé que deu col·laborar a la Plataforma per la llengua publica aquest apunt. Parla de la discriminació lingüística, parla de la incultura dels que no admeten que es parli altra llengua que el castellà (inclús a Alacant), i esmenta que La Manada, ai! La Moncloa ha generat un e-mail o sigui un correu en català en la visita del president Torra a Pedro Sánchez. S’estranya d’aquesta “anomalia” i explica que per les Espanyes encara s’usa l’expressió "Háblame en cristiano, que no te entiendo", que tantes vegades havíem sentit quan érem nens dites per algun dels bandarres que ens havien ocupat, amb galons, estrelles o sense. I a més de les corrents animalades que explica l’autor que diuen els analfabets espanyols quan senten parlar en català, hi ha una reflexió molt encertada:

Mirem la part positiva, deixin-me ser ingenu. El fet que Sánchez hagi rebut aquestes reaccions a un tuit en català potser servirà perquè vegi que sí, que existeixen discriminacions lingüístiques. Que sí, que existeix un supremacisme lingüístic estructural, segons el qual el català és una llengua de segona...

Per acabar, crec que avui s’hauria d’explicar que si el català no és oficial a Europa, si no pot usar-se oficialment a les institucions europees és degut a que el català no és oficial a Espanya. Si ho fós, automàticament hauria estat acceptat a les institucions europees. 

I d’aquí en surt una pregunta:

Com pot ser que si el català és una llengua que mereix una protecció especial segons l’Estatut i la Consti, els partits governants a Catalunya i a Espanya durant 40 anys sota el règim del 78, durant el borbofranquisme, no s’han molestat a promocionar-lo a la UE?

Vegem l’article al qual li hem afegit un acudit gràfic escaient:

12/07/2018. Vicent Partal. Espanya ha perdut la partida, però ara l’hem de guanyar nosaltres. La decisió de la cort alemanya sobre l’extradició del president Puigdemont és la constatació que Espanya ha perdut la partida. La reacció de l’estat espanyol a la proclamació de la independència de Catalunya va ser de voler combatre-la amb la repressió i per la via judicial. Fins i tot, passant per sobre de la seua legalitat, abandonant la pràctica de la política i violant de manera clara els drets civils de la població i, més en concret, els dels dirigents polítics catalans. Des d’ahir, aquest intent de frenar per la via de la violència la independència del Principat s’ha tancat, ha anat a parar a una via morta. Tal com havien dit repetidament els advocats, Europa ha posat en relleu l’excepcionalitat i l’excentricitat del sistema judicial espanyol i l’ha castigat. «És Espanya, doncs, qui ha creat el problema, adoptant una posició extremista i antidemocràtica i negant-se en tot moment a resoldre de manera negociada la qüestió de la independència».


 Benvolguts,

Trobo molt encertada aquesta reflexió d’en Partal, però a més considero que tots els tractes dels catalans, siguin o no exiliats o presos, amb la judicatura espanyola s’han de fer d’ara endavant en tribunals europeus, amb la supervisió de tribunals europeus, amb la tutela europea de tots els processos que hi pugui haver entre estaments espanyols i catalans.

Hem d’admetre el que l’advocat Boye diu sàviament: Que segurament i en general l’estament judicial espanyol és honest, si s’exceptuen individus com el Llarena. I jo afegeixo a l'excepció seccions com el jutjat 13 de Barcelona, o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJCC), o l’Oficina Antifrau de Catalunya, que aparentment no ho són.

Com que fa temps que els coneixem i els patim. no ens podem fiar, en principi, de la justícia espanyola i no ens podem fiar dels poders espanyols legislatius, executius, i judicials.

No podem acceptar cap més referèndum o eleccions que estiguin vigilades i tutelades per poders judicials espanyols, des de les Juntes Electorals Centrals o similars, fins el control dels mitjans de comunicació, duració ponderada en ràdios i televisions de les intervencions de tots els partits que participin en les conteses, supervisió de les publicitats polítiques en diaris, etc. 

No podem admetre que les forces d’ocupació de l’estat, inclòs l’exèrcit (recordem que fou l’exèrcit espanyol la ma executora que va fer l’Alzamiento del 1936) intervinguin en els afers polítics catalans. De fet hauríem d’aconseguir amb rapidesa que les forces de policia, els carrabiners, els duaners, els ferrocarrils i altres serveis com els ports i aeroports, estiguessin sota control català i que cap d’aquests elements estratègics depenguessin de ministeris espanyols.

Cap ni un!

 Vegem l’Editorial d’en Partal:

Editorial

Vicent Partal

Espanya ha perdut la partida, però ara l’hem de guanyar nosaltres

«És Espanya, doncs, qui ha creat el problema, adoptant una posició extremista i antidemocràtica i negant-se en tot moment a resoldre de manera negociada la qüestió de la independència»

 12/07/2018  22:00
Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf del diari, amb els millors articles que hi trobaran l’endemà. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

La decisió de la cort alemanya sobre l’extradició del president Puigdemont és la constatació que Espanya ha perdut la partida. La reacció de l’estat espanyol a la proclamació de la independència de Catalunya va ser de voler combatre-la amb la repressió i per la via judicial.
Fins i tot, passant per sobre de la seua legalitat, abandonant la pràctica de la política i violant de manera clara els drets civils de la població i, més en concret, els dels dirigents polítics catalans. Des d’ahir, aquest intent de frenar per la via de la violència la independència del Principat s’ha tancat, ha anat a parar a una via morta. Tal com havien dit repetidament els advocats, Europa ha posat en relleu l’excepcionalitat i l’excentricitat del sistema judicial espanyol i l’ha castigat. La jeremiada de González Pons demanant en nom del PP que Espanya abandonàs l’espai Schengen o la possible negativa del Tribunal Suprem a acceptar la decisió alemanya palesen fins a quin punt la classe política espanyola i el seu sistema judicial han perdut el món de vista.

Però també té una lectura política, tot això. Ara Pedro Sánchez reconeix que aquest és un problema polític que ha de tenir una solució política, però és això que ha defensat sempre el sobiranisme i que l’espanyolisme no ha volgut acceptar mai. Si va haver-hi un referèndum unilateral el primer d’octubre, va ser perquè la classe política espanyola, amb Pedro Sánchez inclòs i en una posició molt destacada, va negar la possibilitat d’un referèndum acordat.

I si es va proclamar la independència de manera unilateral, va ser perquè no hi havia cap manera de proclamar-la per la via negociada.

És Espanya, doncs, qui ha creat el problema, adoptant una posició extremista i antidemocràtica i negant-se en tot moment a resoldre de manera negociada la qüestió de la independència. És Espanya, per tant, que ha d’entendre avui que hi ha una sola eixida senzilla i sensata a tot això que passa, que és un referèndum acordat sobre la independència, que valide el referèndum del primer d’octubre i un acord bilateral per a fer-ne efectiu el resultat, reconeixent internacionalment la República catalana en el cas més que probable d’una victòria del sí.

És evident que quan Pedro Sánchez diu que és un problema polític no té al cap el referèndum acordat. Ho sabem tots. Però no tindrà cap més alternativa i com més aviat se n’adone millor per a tots. És acceptar un referèndum d’autodeterminació acordat o preparar-se per a la validació unilateral de la República la tardor vinent, però ara amb les posicions del sobiranisme encara més fortes i amb la ‘solució’ que Rajoy i el PP van proposar, la violència cega, anul·lada i desacreditada. La repressió ja no li val, a Sánchez, que sap que si la fa servir tan sols provocarà més problemes.

L’exemple del que ha passat a Rajoy és massa evident i seria una bogeria seguir el seu camí. Derrotat a les urnes pels catalans, derrotat als tribunals pels alemanys, derrotat en el seu propi parlament i expulsat de la política.

El camí de la violència és des d’ahir intransitable per a Espanya, de manera que no hi ha cap més camí per a resoldre el problema català que el de la política.

Però no ens confiem. Aquest referèndum i, doncs, l’efectivitat de la República proclamada el 27 d’octubre, ens l’haurem de guanyar encara al carrer i a les institucions catalanes. I per això avui és més imprescindible que mai no fer cap pas enrere de la ratlla marcada el primer d’octubre i el vint-i-set. I deixar clar a Sánchez que, si té la temptació de deixar passar el temps o de fer cap maniobra estranya per a dilatar la solució del conflicte, especialment si pensa que el judici pot anar endavant, aleshores Catalunya farà nous passos unilaterals, ara que hem après tots plegats que és solament fent-los que el paisatge polític espanyol es mou.

Vicent Partal


[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. Si ja en sou, moltes gràcies. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]