diumenge, 28 d’abril del 2019

26/04/2019. Salvador Cardús. El poc o molt que valen aquestes eleccions. Aquest diumenge anirem a votar. Amb esperança o desconfiats, amb il·lusió o de mala gana, serens o irritats, convençuts o resignats. Amb un vot als de sempre, un vot contrariat, un vot nou o amb el vot indecís fins que no siguem al col·legi electoral. Amb un vot de convicció, un de pragmàtic o un de càstig. Però els sobiranistes anirem a votar, faci sol, plogui o nevi. Anirem a votar perquè les urnes no ens fan por, ni que estiguin plenes d’amenaces. Tanmateix, és fonamental que ningú no oblidi que no votem en llibertat. Com ja va ser el cas del 21-D del 2017, les forces independentistes, partits i coalicions hi seran mancades de totes les seves possibilitats, perquè bona part dels seus líders estan empresonats o a l’exili que no permeten un combat polític com cal entre aquestes mateixes forces i partits. No votem en llibertat perquè el joc és brut. I es constata veient que els grans debats electorals en els mitjans espanyols exclouen els partits que, precisament, representen allò que fa que es tirin els plats pel cap.


Benvolguts,

Continuem la presentació de l’article de la Marina LLansana, on hem parlat també d’aquest magnífic article d’en Salvador Cardús, que tenen un fons comú com és la tupinada espanyola any rere any, contesa rere contesa.

Vegem l’article d’en Cardús:

28/04/2019. Marina Llansana. La JEC guanya la campanya. De tots els actors que han par­ti­ci­pat en la cam­pa­nya elec­to­ral, l’únic que ha acon­se­guit impo­sar els seus objec­tius ha estat, sense cap mena de dubte, la Junta Elec­to­ral Cen­tral. Obli­gant a reti­rar pan­car­tes i llaços grocs, asse­nya­lant amb el seu dit magnànim quins pre­sos podien fer cam­pa­nya, quan i en qui­nes con­di­ci­ons, expe­di­en­tant dis­cur­sos ins­ti­tu­ci­o­nals o pro­hi­bint expres­si­ons als mit­jans públics, la JEC ha aca­pa­rat més titu­lars a les pàgines de cam­pa­nya que mai, atemp­tant con­tra aque­lla norma no escrita que diu que l’àrbi­tre no hau­ria de ser mai notícia. Els cinc dar­rers dies, al ridícul de la JEC de pro­hi­bir coses com ara el color groc o la paraula “exi­liat”, s’hi ha sumat un des­propòsit que passa més des­a­per­ce­but però que pot­ser, per rei­te­rat, cal­dria que abordéssim ja des de la política i també des de la soci­e­tat: el de la pro­hi­bició de publi­car enques­tes. Si cal revi­sem tota la meto­do­lo­gia i regu­lem-ne els cri­te­ris tècnics perquè no es puguin mani­pu­lar, però, si us plau, fem-ho des del pri­mer dia de la cam­pa­nya.


Benvolguts,

Aquest article de la Marina Llansana junt amb el d’en Salvador Cardús d’ahir de títol El poc o molt que valen aquestes elecions, ens ensenyen el panorama de la macrotupinada que els espanyols ens regalen a cada nova contesa electoral. La Marina Llansana ens explica les arbitrarietats sobre els actors que actuen en les conteses, la JEC en aquest cas, i  en Cardús en explica com "les forces independentistes, partits i coalicions hi seran mancades de totes les seves possibilitats perquè bona part dels seus líders estan empresonats o a l’exili, i això, crueltat al marge, els impedeix una bona direcció de l’estratègia electoral i no es vota en llibertat perquè les condicions d’empresonament i exili no permeten un combat polític com cal entre aquestes mateixes forces i partits perquè sabem que les paraules dels empresonats i exiliats tampoc no són dites en plenitud de condicions, i no les podem jutjar com si fossin completament lliures i a més no votem en llibertat perquè el joc és brut i per això només cal veure les regles de joc imposades també per la JEC, o constatar que els grans debats electorals en els mitjans espanyols exclouen els partits que, precisament, representen allò que fa que es tirin els plats pel cap".

Al mateix temps cal recordar que des de sempre per als catalans és el mateix un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres o actualitzat és el mateix per a un independentista català que el poder a Espanya el tinguin els unionistes de dretes o els unionistes d’esquerra o sigui la ultradreta en tots els casos.

Vegem per tant l’article de la Marina Llansana:

06/04/2019. Carlota Camps. Entrevista Joan Josep Nuet: "Catalunya en Comú era una aliada del procés i ara és tot el contrari". És una de les sorpreses de les llistes d'Esquerra Republicana per a les eleccions espanyoles del 28 d'abril. Després d'abandonar Catalunya en Comú i fundar el partit Sobiranistes, Joan Josep Nuet (Reus, 1964) explica en una entrevista a El Nacional què l'ha portat a ser el número quatre dels republicans al Congrés dels Diputats. Molt crític amb la direcció dels comuns, a qui acusa d'haver perdut els valors fundacionals del partit i d'haver deixat de ser un aliat del procés, Nuet defensa que no és independentista però que l'Espanya borbònica no ha permès altra sortida que construir la república catalana. La idea política fundacional dels comuns s’ha anat diluint. Vam sortir per menjar-nos el món, per ser primera força política i representar el 80% de la societat catalana que vol decidir el seu futur. Part d’aquestes idees, però, s’han anat perdent pel camí. Avui en dia la centralitat dels comuns l’ocupa gent que desconfia profundament del procés i de l’1-O, quan això no havia de ser així.



Benvolguts,

La Carlota Camps ha fet una filigrana d’entrevista. Ha preguntat encertadament i ha obtingut les respostes que retraten amb precisió el personatge.  Recordem que Joan Josep Nuet fou component de la mesa que va iniciar oficialment el nostre procés (I està processat per aquest motiu). També en Joan Josep Nuet com a representant dels Comuns o sigui de Catalunya sí que es pot (CSQP) en les eleccions al Parlament de Catalunya del 27-S (27/09/2015) va explicar amb claredat i rapidesa que el seu grup no era independentista ni unionista (unitarista), i per tant de cap manera podia ser inclòs en els NO!.

Després d’aquests episodis, alguns dels més indepes de CSQP van separar-se’n i varen crear un altre grup anomenat Sobiranistes (amb l’Alamany i crec que d’altres). Finalment l’Alamany no va seguir Nuet i aquest va passar a ERC.

En els següents enllaços s’aclareixen els conceptes:


Vegem l’entrevista:

dissabte, 27 d’abril del 2019

26/04/2019. Joaquim Coello i Brufau. L’eslògan i la intel·ligència. “Ni ente­nen el poble, ni els interessa gaire, i dei­xen constància que són d’una altra cul­tura i que per­ta­nyen a un altre poble. Una de les difi­cul­tats per a la com­prensió dels debats han estat les dades, que uns i altres des­qua­li­fi­ca­ven acu­sant de men­ti­ders els adver­sa­ris. Els gràfics mos­trats, el Sr. Rivera en va fer ús i abús, resul­ta­ven incom­pren­si­bles, un coni­llet tret d’un bar­ret de copa. Era igual, impor­tava només fer l’efecte que l’argu­ment tenia el suport de dades... i va resul­tar incom­pren­si­ble. No es va par­lar de ciència, de recerca, de tec­no­lo­gia, d’Europa... no cal dir més. Que l’arma dialèctica més ofen­siva del Sr. Rivera fos una foto­gra­fia del Sr. Sánchez amb el Sr. Torra, el pre­si­dent de govern amb el pre­si­dent d’una comu­ni­tat autònoma, en la que supo­sa­da­ment es pac­tava el tren­ca­ment d’Espa­nya, demos­tra un gran nivell de cris­pació. No s’havia patit des de l’època més dura del ter­ro­risme. Es demos­tra que el pro­blema català ha cris­pat la classe política. S’han des­crit els cata­lans com a egois­tes i des­lle­ials, ningú pot accep­tar que altres tin­guin “pri­vi­le­gis”...


Benvolguts,

Vegeu aquest article sobre la fatxenderia dels que abans s’anomenaven els hidalgos espanyols:


divendres, 26 d’abril del 2019

26/04/2019. Enric Ramionet. La teocràcia. Espa­nya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia i qui ostenta el poder en el govern i més enllà, són els minis­tres d’un Déu sever ano­me­nat: Indi­so­lu­ble uni­dad de la Nación española, patria común e indi­vi­si­ble de todos los españoles. Si això fos sim­ple­ment l’arti­cle 2 del títol pre­li­mi­nar de la Cons­ti­tució i no la divi­ni­tat en forma de verb, podria ser objecte d’un debat que ara no està permès. Afir­men que aquest text va arri­bar als ponents cons­ti­tu­ents ja redac­tat per la Junta de l’Estat Major, dipo­si­ta­ris de valors eterns i sacer­dots suprems del dogma. Si les cons­ti­tu­ci­ons són la con­creció jurídica d’un con­sens en un moment deter­mi­nat de la història, amb el pas del temps han de poder ser revi­sa­des i refor­ma­des, però si són una veri­tat reve­lada, unes tau­les de la llei, quasi es pot enten­dre la ira dels fidels més inte­gris­tes. De fet, en el llen­guatge polític de la dreta, la Cons­ti­tució s’uti­litza com una sinècdo­que d’aquest Déu i per això, als par­ti­da­ris de la uni­tat no se’ls autoano­mena uni­o­nis­tes o naci­o­na­lis­tes espa­nyols sinó cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes.



Benvolguts,

Permeteu-me que faci una digressió prèvia a l’article La Teocràcia:

El periodista Enric Ramionet ens proposa un excel·lent article filosòfic de nom La Teocràcia  on explica que Espa­nya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia i qui ostenta el poder en el govern i més enllà, són els minis­tres d’un Déu sever ano­me­nat: 

Indi­so­lu­ble uni­dad de la Nación española, 
patria común e indi­vi­si­ble de todos los españoles.

Uns raonaments similars varen aparèixer també ahir en boca cabrejada del jutge Marchena (que forma part de la Teocràcia) quan en David Fernàndez, testimoni de la defensa, en el macro-judici contra Catalunya va esmentar l’Estatut de Núria (1931), esborrany de l’Estatut de Catalunya del 1932. El Marchena va impedir que es parlés d’història, per tant de greuges que Catalunya arrossega des de fa 500 anys. L’esment era molt justificat perquè formava part del context de la memòria històrica de Catalunya que tal com va dir el Marchena no era la seva memòria històrica o la memòria històrica que pertocava (o sigui que no era la memòria històrica de la Teocràcia que explica que Catalunya va néixer amb la Constitució del 78 i no existia abans d’aquell moment!)

Uns altres raonaments similars apareixen en la carta del lector del PuntAvui Josep Grau Mateu, també d’ahir i a sota mateix de l’article d’en Ramionet a la pàgina 4. Punt de Vista-El lector escriu. La carta de títol S’hauria de dir Castilla Global, comenta el nyap del ministre Borrell amb la creació de l’organisme de promoció exterior Espanya Global (successor socialista, per cert, de l’organisme La Marca Espanya, que conté L’Illa de Robinson, de grata memòria pels lectors i visionadors d’El PuntAvui). El raonament del lector critica molt encertadament el menyspreu pel català o sigui l’anticatalanisme exacerbat d'Espanya.

España Glo­bal, l’orga­nisme de pro­moció exte­rior creat l’any pas­sat pel govern de Sánchez, ignora les llengües no cas­te­lla­nes de l’Estat. A l’apar­tat “Len­gua” de la web d’España Glo­bal no hi ha ni una sola referència a les llengües cata­lana, basca o gallega; l’única llen­gua que hi apa­reix és el cas­tellà. Que un orga­nisme que paguem entre tots vul­gui ama­gar les llengües mater­nes del 30% dels ciu­ta­dans espa­nyols és un escàndol. Una cosa així no pas­sa­ria a Bèlgica, al Canadà o a Suïssa. Aquests estats es pre­sen­ten a l’exte­rior, a través de les seves webs ofi­ci­als, com a estats mul­ti­lingües. Espa­nya, no. El Regne d’Espa­nya, com ha fet com a mínim des del temps del “Spain is dif­fe­rent”, con­ti­nua mos­trant-se al món com un ter­ri­tori exclu­si­va­ment cas­tellà. En això, com en tan­tes altres coses, tam­poc no hi ha hagut tran­sició. Si Franco veiés aquesta web, segur que li sem­bla­ria la mar de bé.

Més raonaments del mateix tipus esmentats per testimonis de Judici, per tal de rebentar la "Memòria històrica" surten en el mateix exemplar del PuntAvui: La cita. Pisarello cola Azaña com a "testimoni de la història" però el tribunal el rebutja.

Gerardo Pisarello va voler fer ahir un apunt històric del conflicte català: Avui llegia notícies en que el president Manuel Azaña ja parlava d'aquest tema". Marchena el va tallar i li va demanar que no es remuntés a Azaña. "No li recordi al tribunal apunts històrics", li va dir. Per què, pregunto jo? Tornem a ser als episodis de la Memòria històrica? És per aquest capteniment de la judicatura que el sinistre exministre franquista Martin Villa no pot ser jutjat a Espanya pels crims franquistes, ni permeten l'extradicció demanada repetidament per la jutgessa argentina? I els jutges franquistes diuen que Espanya és un Estat de Dret i que a l'Espanya borbofranquista hi ha separació de poders? Au, au, au!

Ara podem llegir l’article d’en Ramionet:

dijous, 25 d’abril del 2019

23/04/2019. Gerard Sesé. Quina és la millor estratègia perquè l’independentisme arrasi al Senat? Els últims dies, les xarxes s’han omplert de comentaris i missatges virals sobre quina ha de ser la millor estratègia perquè l’independentisme arrasi al Senat a les pròximes eleccions espanyoles. Missatges contradictoris entre si s’han escampat com una taca d’oli generant confusió i una forta desorientació entre els electors catalans. En aquest article intentarem explicar quina és la millor fórmula perquè l’independentisme obtingui el millor resultat possible. Abans de res, és necessari fer un preàmbul: a les eleccions espanyoles del 28-A, a part de les llistes tancades dels partits per anar al Congreso, també s’escullen 4 senadors per província, independentment de la població. Tot i que els candidats apareixen agrupats per partits polítics en la papereta de votació, les candidatures són individuals a efectes de votació i escrutini, de tal manera que l’elector pot votar a candidats de forces polítiques diverses. Es tracta, per tant, d’un sistema diferent del de les llistes de partit, tancades i bloquejades, com és el cas del Congreso. És a dir, al Congreso es voten llistes i al Senat persones individuals. A Catalunya, cada elector pot donar fins a tres vots.


Benvolguts,

Avui comentem aquest article del Gerard Sesé que explica amb meridiana claredat com funciona l’elecció al Senat espanyol i com cal fer-ho per aprofitar la metodología que els espanyols varen preparar, com explica sovint l’Enric Juliana, en el disseny de la Constitució. I els exemples que usa són definitius, a no ser que els carallots d’algun dels nostres partits independentistes no els vulguin creure perquè els seus objectius siguin mirar per ells i no pel país!

Vegem l’article:

dimarts, 23 d’abril del 2019

22/04/2019. José Antich. Editorial. Resum del debat: insults, zero propostes i anticatalanisme. Així va començar el debat a TVE: Albert Rivera va tardar quinze segons a acusar Pedro Sánchez de parlar d'un possible indult als presos polítics catalans. Pedro Sánchez tan sols nou a dir que amb el govern de Mariano Rajoy s'havien produït dos referèndums il·legals (el 9-N i l'1-O) i una proclamació d'independència al Parlament. I Pablo Casado onze segons a titllar de colpistes Puigdemont i Torra. Es va abstenir de comentaris Pablo Iglesias. Aquesta foto inicial del debat amb què van fer servir els seus primers segons en la seva presentació els candidats i la pregunta que el va obrir del moderador sobre per què els haurien de votar els ciutadans reflecteix perfectament el per què de la situació de bloqueig en què es troba la política espanyola i de la qual no en sortirà després de les eleccions de diumenge vinent. Guanyi qui guanyi. Tanmateix, a tots els porcs els arriba el seu Sant Martí.


Benvolguts,

Vaig veure el debat a quatre de TVE, ahir dilluns de Pàsqua. He llegit els Editorials d’en Vicent Partal i del José Antich. He llegit el discurs d’ahir d’en Quim Torra. I m’ha sorprès extraordinàriament que ningú fins ara hagi explicat que el suposat debat no era un debat sinó un Pim-pam-pum! Un Pim-pam-pum contra Catalunya que no es podia defensar perquè no hi havia cap representant català a l’escena. És tolerable que el Gobierno i TVE ens tracti d’aquesta manera? Què en diran els diaris estrangers d’aquest acte d’iniquitat? Varen quedar satisfets els espanyols que ens odien, Ribera, Casado i Sánchez i els seus votants als quals els han injectat l’odi a Catalunya, i per extensió als Paisos Catalans? Estan satisfets del trist paperot que varen fer? I presumeixen d’estat de dret, de democràcia i de la mare que els va parir! En castellà diuen aquella frase de Burro amarrado contra león!

Capteniment diferent el de Pablo Iglesias en el debat! Ja vaig escriure fa 4 anys referint-me a Podemos que com que l’enemic del meu enemic és el meu amic a Podemos i als independentistes catalans ens convenia entendre’ns i fer un front comú. I tristament ni vaig ser escoltat ni ha pogut ser com jo suggeria! Tanmateix ahir l’Iglesias es va oposar a totes les parides que a l’unísson els altres cafres hispans van deixar anar.

De tota manera continuo creient que a tots els porcs els arriba el seu Sant Martí! I si tots empenyem aviat ho veurem clar i ho demostrarem al mon!

Vegem ara l’EDITORIAL del José Antich:

22/04/2019. Vicent Partal. Editorial. La pressió internacional sobre Espanya es demostra, novament, eficaç. «L'anècdota torna a posar en relleu que la repressió descarregada per l'estat espanyol sobre Catalunya té, sobretot, dos talons d'Aquil·les». Jordi Sànchez va explicar ahir en un moment de la conversa amb el president Puigdemont que a les eleccions del 21 de desembre de 2017 va ser castigat a passar un mes sense eixir de la cel·la només per haver enviat un missatge per telèfon a un acte electoral de Junts per Catalunya. Un mes tancat en una cambra, nit i dia. I ho comentava, admirat, en veient que en aquesta campanya no tan solament li havien permès de participar-hi, sinó que fins i tot després de més de cinc-cents dies podia compartir escenari, ni que fos virtual, amb Puigdemont. El president li va respondre que en aquella campanya ‘ens volien aixafar’ i anaven a totes, però que el vot popular ho va impedir. Això, tanmateix, no ho explica tot, no explica el canvi d’actitud de l’estat espanyol. Ho demostra la reunió d’ahir entre el govern espanyol i una delegació de l’Oficina d’Institucions Democràtiques i Drets Humans de l’OSCE...

Benvolguts,

El tracte despòtic per part de les forces d'ocupació espanyoles (GC i PA) inflingit als pacífics ciutadans que l'1-O volien votar a Catalunya només va ser la part més visible de l'atac. Però el maltracte als nostres presidents de partit, consellers de la Generalitat, diputats, funcionaris, civils com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i altres va ensenyar la massa submergida de l'iceberg de la que els primers eren la part visible.  Aquí en Vicent Partal s'adona d'aquest maltracte, que d'altra part el poble recordem clarament com els primers viatges a Madrid dels Consellers, emmanillats a l'esquena, sense cinturó de seguretat i amb la tortura dels himnes espanyols que els varen oferir...Recordem que aquesta acció d'en Sánchez devia influir en el jutge Llarena, que va usar el fet per prohibir-li sortir de la presó per assistir a un acte del parlament, amb l'excusa que Sánchez no estaria mai rehabilitat perquè continuava pensant com els seus companys independentistes que no eren encara a la presó!

https://www.vilaweb.cat/noticies/pressio-internacional-espanya-eficac-editorial-vicent-partal/

Vegem l’Editorial d’en Vicent Partal, o sigui la continuació atenuada dels maltractes i esbrinem per què els sorges han canviat de comportament:

22/04/2019. José Antich. Editorial. Resum del debat: insults, zero propostes i anticatalanisme. Així va començar el debat a TVE: Albert Rivera va tardar quinze segons a acusar Pedro Sánchez de parlar d'un possible indult als presos polítics catalans. Pedro Sánchez tan sols nou a dir que amb el govern de Mariano Rajoy s'havien produït dos referèndums il·legals (el 9-N i l'1-O) i una proclamació d'independència al Parlament. I Pablo Casado onze segons a titllar de colpistes Puigdemont i Torra. Es va abstenir de comentaris Pablo Iglesias. Aquesta foto inicial del debat amb què van fer servir els seus primers segons en la seva presentació els candidats i la pregunta que el va obrir del moderador sobre per què els haurien de votar els ciutadans reflecteix perfectament el per què de la situació de bloqueig en què es troba la política espanyola i de la qual no en sortirà després de les eleccions de diumenge vinent. Guanyi qui guanyi. A tots els porcs els arriba el seu Sant Martí.



Benvolguts,

Vaig veure el debat a quatre de TVE, ahir dilluns de Pàsqua. He llegit els Editorials d’en Vicent Partal i del José Antich. He llegit el discurs d’ahir d’en Quim Torra. I m’ha sorprès extraordinàriament que ningú fins ara hagi explicat que el suposat debat no era un debat sinó un Pim-pam-pum! Un Pim-pam-pum de fira ambulant contra Catalunya que no es podia defensar perquè no hi havia cap representant català a l’escena. És tolerable que el Gobierno i TVE ens tracti d’aquesta manera? Què en diran els diaris estrangers d’aquest acte d’iniquitat? Varen quedar satisfets els espanyols que ens odien, Ribera, Casado i Sánchez i els seus votants als quals els han injectat l’odi a Catalunya, i per extensió als Paisos Catalans? Estan satisfets del trist paperot que varen fer? I presumeixen d’estat de dret, de democràcia i de la mare que els va parir! En castellà diuen aquella frase de Burro amarrado contra león!

Capteniment diferent el de Pablo Iglesias en el debat! Ja vaig escriure fa 4 anys referint-me a Podemos que com que l’enemic del meu enemic és el meu amic a Podemos i als independentistes catalans ens convenia entendre’ns i fer un front comú. I tristament ni vaig ser escoltat ni ha pogut ser com jo suggeria! Tanmateix ahir l’Iglesias es va oposar a totes les parides que a l’unísson els altres cafres hispans van deixar anar.

De tota manera continuo creient que a tots els porcs els arriba el seu Sant Martí! I si tots empenyem aviat ho veurem clar i ho demostrarem al mon!

Vegem ara l’EDITORIAL del José Antich:

21/04/2019. Josep Maria Solé I Sabaté. Unitaristes, no unionistes. No hi ha con­cep­tes en els uni­ta­ris­tes, només la volun­tat per part de la dreta extrema espa­nyola –el PP, Cs i Vox– com de la dita esquerra –el PSOE– de crear por en l’elec­to­rat per acon­se­guir el vot del temor. No és casual l’errada per­sis­tent per part dels més diver­sos medis i la immensa majo­ria dels polítics, fins i tot els inde­pen­den­tis­tes, de no des­ta­car la diferència de sig­ni­fi­cat entre uni­o­nista, fet volun­tari, i uni­ta­rista, acció obli­gada. La unió ve des de la lli­ber­tat d’elecció, aquest no és el cas dels cata­lans. Estem lli­gats a Espa­nya des de fa més de tres-cents anys per “derecho de con­quista”. Sem­pre que Cata­lu­nya al llarg de la història ha mani­fes­tat una relació dife­rent amb Espa­nya, la reacció ha estat la força. Via mili­tar, poli­cial, admi­nis­tra­tiva o cons­ti­tu­ci­o­nal. Com l’actual, un cop de judici. Els uni­ta­ris­tes, cal desem­mas­ca­rar-los pel seu nom. Els qui de Cata­lu­nya s’enduen any rere any 16.000 mili­ons d’euros ho fan per poten­ciar un Estat que de manera pràctica i con­cep­tual sem­pre ens va en con­tra.



Benvolguts,

El catedràtic Josep Maria Solé I Sabaté ens fa una bona explicació de quina és la diferència entre unionisme i unitarisme (fins que la RAE no en canviï el significat, com acostuma a fer). Parla de la gro­llera cam­pa­nya elec­to­ral dels naci­o­na­lis­tes uni­ta­ris­tes espa­nyols. No hi ha con­cep­tes en els uni­ta­ris­tes, només la volun­tat per part de la dreta extrema espa­nyola –el PP, Cs i Vox– com de la dita esquerra –el PSOE– de crear por en l’elec­to­rat per acon­se­guir el vot del temor. Diferim del qualificatiu que usa l’articulista de la dreta extrema espanyola (extrema dreta) –el PP, Cs i Vox– com de l’esquerra extrema espanyola (també extrema dreta) –el PSOE. O sigui que el que anomenen ells mateixos el “trifatxito” és en realitat el “quatrifatxito!

Recordem que els PSC+PSOE foren convocants i presents en la primera fila de la manifestació fatxa del 10 d'octubre de 2017 a Barcelona (10 dies després de l'1-O), dissimulada amb el pseudo-sindicat JUSAPOL que s'ha demostrat que és un sindicat ultra dins de les forces d'ocupació (GC i PA). Recordem que a primera fila hi havia el Borrell, l'Iceta, el miserable Vargas Llosa, el Ribera i l'Aprimadas i d'altres distingits franquistes espanyols.

Recordem que GC vol dir Guàrdia Civil, i PA vol dir Policia Armada. Recordem també que el pare de l'Arrimadas formava part del cos de policia espanyol a Barcelona en l'època franquista, que la dirigien els sicaris torturadors germans Creix. 

Recordem també que el PSC(PSC_PSOE) és un signant del 155, per tant un enemic etern dels independistes catalans.

Vegem ara l'article:

diumenge, 21 d’abril del 2019

21/11/2016. Andrés Gil. Adolfo Suárez, el referéndum frustrado y la monarquía precocinada. Suárez confiesa que no sometió a referéndum la monarquía porque las encuestas le dijeron que perdería. Juan Carlos pasó de ser heredero del dictador tras haber jurado los principios fundamentales del régimen a rey de una monarquía parlamentaria. El estrecho camino por el que transitó España desde el franquismo, tutelado por las élites, cerraba el paso a veleidades republicanas. ¿Referéndum sobre monarquía en la Transición? Adolfo Suárez reconoció en 1995, en una entrevista recientemente emitida por La Sexta Columna, que lo descartaron por las encuestas. Pero lo cierto es que fue una idea que nunca tuvo cabida en el estrecho margen diseñado por las élites que tutelaron el tránsito desde la dictadura. ¿Por qué? Porque el sistema de la Transición son élites pactando. Repartiéndose cargos, instituciones y prebendas. Puertas giratorias entre la política y la empresa. Partidos blindados, cuyas direcciones eligen diputados, alcaldes, consejeros de empresas públicas y el gobierno de los jueces. Y todo ello coronado por un rey que juró los principios fundamentales del régimen franquista, que se apuntó a la democracia cuando murió el dictador y que se dio un baño de legitimidad en el 23F.


Benvolguts,

Aprofitant les revelacions de Suárez de fa pocs dies de que en la Transacció (que no Transició) no va fer un referéndum de Monarquía o República perquè les enquestes donaven la República com a resultat, a Eldiario.es ha creat un magnífic article recopilatori del periode de la Transacció.


Vegem-lo:

dissabte, 20 d’abril del 2019

18/04/2019. José Antich. Editorial. Quan l'Estat assumeix la seva vergonya. Costa trobar paraules que siguin publicables per explicar l'enorme vergonya que suposa per a un Estat de la Unió Europea imatges com les de Jordi Sànchez, obligat a oferir la roda de premsa, que va autoritzar la Junta Electoral Central des de la presó de Soto del Real, amb una immensa bandera espanyola i el retrat de Felip VI. Darrere d'una minúscula taula, en la qual amb prou feines cabien les seves cames i els quatre papers que portava escrits, la bandera i la foto no eren casuals i buscaven la humiliació de qui està injustament privat de llibertat des de fa ja 550 dies i no reconeix com a pròpies ni la bandera ni el cap de l'Estat. Quelcom, d'altra banda, molt fàcil d'entendre, encara que molts es resisteixin a acceptar-ho. L'estat espanyol, conscient o no, ha preparat una escenografia de pres polític, encara que es resisteix a atorgar aquesta condició a Jordi Sànchez igual que a la resta d'independentistes injustament empresonats a Soto del Real i Alcalá Meco. L'intent d'humiliació del vençut darrere d'un pupitre és tot un bumerang per a qui no entén ni vol entendre que Catalunya ja no es pot gestionar com s'ha fet en les últimes dècades.


Benvolguts,

Vegem l’article de la Vergonya, l’intent d’humiliació, escenografia de pres polític d’El soto del Parral:

19/04/2019. Pepa Masó. Jordi Sànchez no existeix. Que a Madrid no volen veure la realitat no és res de nou. De fet l'amaguen descaradament. De mostres en tenim per omplir cabassos i avui no és una excepció. Jordi Sànchez no existeix. No existeix per a la majoria de diaris que s’editen a Madrid. Cap d’ells no recull a la seva portada la roda de premsa del cap de JxCat des de la presó de Soto del Real, amb l’única excepció de La Razón de Francisco Maruenda,. Ho fa, i amb un titular que posa èmfasi en la seva posada en escena: la gran bandera d’Espanya i un retrat del rei Felip VI. La seva indignant posada en escena, cal afegir. Un acte de campanya electoral on l’Estat ha aprofitat per fer la seva pròpia campanya (sense passat per sedàs de la Junta Electoral Central) i enviar un missatge ben clar perquè quedi clar qui mana.


Benvolguts,

La raó que Jordi Sánchez i tots els sobrevisquents catalans no existeixin es pot explicar amb els nens petits que es tapen els ulls i creuen (?) que ja no hi són. També es pot utilitzar el refrany castellà que diu: Ojos que no ven corazón que no siente. 



 Vegem l'article:

18/04/2019. Vicent Partal. Editorial. La fotografia dels ostatges és la comprovació que són presos polítics. «L'estat espanyol es veu forçat a reconèixer amb gests allò que no vol reconèixer de paraula». Ahir Jordi Sànchez i avui Oriol Junqueras han estat autoritzats a fer sengles conferències de premsa telemàtiques com a caps de llista, respectivament, de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. –I, per cert, aquella gent, especialment de Junts per Catalunya, que va fer una especulació injusta sobre uns possibles interessos comuns de l’estat espanyol i Esquerra quan es pensaven que només podria parlar Junqueras, estaria bé que aprenguessen la lliçó i no acusassen mai més tan fàcilment cap altre candidat independentista. Vull remarcar que aquestes conferències de premsa i la participació de Raül Romeva en un acte de campanya per videoconferència són unes victòries: Són la comprovació que són presos polítics. D’ençà que va començar el judici m’ha passat pel cap repetidament una imatge tot i no haver-la poguda veure: la dels presos anant a dinar a una sala del Suprem espanyol en comptes de tornar a la cel·la. És un detall menor però sempre he pensat que exemplificava la seva condició de presoners polítics.


Benvolguts,

Vegem l'Editorial:

11/04/2019. Joan Solé. No hi haurà més llistes unitàries entre ERC i JxCat. Hi ha un punt d’inflexió en el discurs i l’aposta estratègica d’ERC que respon a l’experiència i el resultat de la legislatura anterior de Junts pel Sí i el desgast del seu espai social des que l’any 2012 han anat donant suport a la presidència de Mas, Puigdemont i ara Quim Torra. Esquerra ha fet una aposta decidida per créixer i construir un front des de les esquerres, amb l’espai republicà com a punt de partida. Aquesta aposta es concreta amb tres sigles: ERC, Comuns i PSC. Els últims, cal matisar, amb la fractura política i emocional que suposa que esdevingués el col·laborador necessari per a l’aplicació del 155. Els republicans han fet la lectura, veurem si equivocada o no, que per superar la frontera del 50% i fer possible un referèndum pactat amb l’Estat i supervisat per Europa només és possible si la Generalitat està controlada per ERC i incorpora figures dels comuns a les seves conselleries. Aquest pack compta amb el factor de tenir el suport parlamentari de l’independentisme que representa Junts per Catalunya i l’abstenció, per deure social, del PSC.



Benvolguts,

Sembla que els esforços que segons ERC ha estat fent el seu partit amb el suport a Junts pel Sí no consideren actualment que sigui l’estratègia a fer a partir d’ara, si es vol arribar a la República Catalana. Aquest article ho explica. I explica també que ERC a partir d’uns plantejaments diferents dels que havia mantingut fins ara s’està llençant a un circ amb lleons,  resposta arriscada, fins i tot temerària perquè el resultat previst a obtenir depèn de factors externs a ERC (JxCat, Comuns, PSC_PSOE).   

Vegem els raonaments usats per ERC:

divendres, 19 d’abril del 2019

18/04/2019. José Antich. Quan l'Estat assumeix la seva vergonya. Costa trobar paraules que siguin publicables per explicar l'enorme vergonya que suposa per a un Estat de la Unió Europea imatges com les de Jordi Sànchez, obligat a oferir la roda de premsa, que va autoritzar la Junta Electoral Central des de la presó de Soto del Real, amb una immensa bandera espanyola i el retrat de Felip VI. Darrere d'una minúscula taula, en la qual amb prou feines cabien les seves cames i els quatre papers que portava escrits, la bandera i la foto no eren casuals i buscaven la humiliació de qui està injustament privat de llibertat des de fa ja 550 dies i no reconeix com a pròpies ni la bandera ni el cap de l'Estat. Quelcom, d'altra banda, molt fàcil d'entendre, encara que molts es resisteixin a acceptar-ho. L'estat espanyol, conscient o no, ha preparat una escenografia de pres polític, encara que es resisteix a atorgar aquesta condició a Jordi Sànchez igual que a la resta d'independentistes injustament empresonats a Soto del Real i Alcalá Meco. L'intent d'humiliació del vençut darrere d'un pupitre és tot un bumerang per a qui no entén ni vol entendre que Catalunya ja no es pot gestionar com s'ha fet en les últimes dècades.


Benvolguts, 

Editorial que ens parla de vergonya i d'humiliació, tal com ha explicat en Vicent Partal en els seus darrers editorials comparant la justícia espanyola amb la justícia turca, que tracta els presos polítics també empresonats de la mateixa manera que Espanya. 

D'aquesta manera i comparant els seus mètodes amb els turcs es pot assumir que Espanya si ara hagués d'entrar a la Unió Europea tindria els mateixos problemes que hi té Turquia. O sigui que ara no hi entraria!


Vegem l'Editorial:

17/04/2019. Xevi Xirgo. Tumults. “Els pre­sos polítics volen apro­fi­tar les pau­ses del judici per fer cam­pa­nya, però la fis­ca­lia diu que això seria molt perillós. Serà que no. I serà que no sim­ple­ment perquè el Tri­bu­nal Suprem així ho deci­dirà. Si a Sànchez, Jun­que­ras, Rull, Turull, Romeva i Forn ja els han dene­gat fer cam­pa­nya elec­to­ral fora de la presó, i si ja els han dene­gat fer debats dins dels cen­tres peni­ten­ci­a­ris, no em passa pel cap que ara el Suprem els deixi apro­fi­tar les pau­ses del judici per fer rodes de premsa o con­ce­dir entre­vis­tes. Però resulta que estan concedint fer rodes de premsa a l’Oriol Junqueras i al Jordi Sánchez, de moment. No sabem com acabarà aquesta farsa dins de la farsa però ens queden 10 dies per anar-hi pensant!

Benvolguts,

En Xevi Xirgo que deu ser molt cartesià argumenta que si el TS ha denegat als presos de fer cam­pa­nya elec­to­ral fora de la presó, i si ja els han dene­gat fer debats dins dels cen­tres peni­ten­ci­a­ris, no li passa pel cap que ara el Suprem els deixi apro­fi­tar les pau­ses del judici per fer rodes de premsa o con­ce­dir entre­vis­tes.

En aquest cas el periodista s’ha equivocat i avui 19 d’abril a les 12 del migdia acaba de fer la roda de premsa l’Oriol Junqueras a través de l’ACN i ahir l’havia fet en Jordi Sánchez a través de l’agència EFE, i demà la tornarà a fer en Jordi Sánchez a través també de l’ACN.

Aquests fets demostren que intentar entendre els raonaments dels jutges espanyols és una tasca impossible!

I en Xevi Xirgo recorda que al començament de l’empresonament dels nostres presos polítics, a finals del 2017 crec que era en Jordi Sánchez o l’Oriol Junqueras o el Quim Forn havien demanat de passar el Nadal a casa i com ja va dir el jutge Lla­rena, hi hau­ria el risc de “mobi­lit­za­ci­ons públi­ques vio­len­tes” i el perill que les pau­ses del judici ser­vis­sin “per pro­moure tumults”.

De fet recordo que entre els motius per mantenir-los empresonats hi havia el que els presos es poguessin escapar perquè com que no havien renegat de les seves idees, que eren les mateixes dels seus correligionaris no engarjolats mai no els deixarien anar perquè tornarien a la insurrecció...

Vegem doncs els raonaments d’en Xevi Xirgo:

11/04/2019. Quico Sallés. Joc d’espies… però contra els Mossos. La trentena jornada del procés deixa clar que Marchena no vol ni a sentir a parlar de Puigdemont. 30 dies naturals. Repartits en dos mesos. Aquest dijous, quan el cansament ja ataca defenses, acusacions i magistrats, ha acabat amb sonores enganxades entre Manuel Marchena i advocats. Però això sí, del seu cap a un dels enemics número 1 de l’Estat: els Mossos. Però avui també s’ha afegit un nom impronunciable pel Tribunal, Carles Puigdemont. Tant bon punt l’advocat Benet Salellas l’ha pronunciat, Marchena ha saltat com una molla per tallar-lo. La contravigilància als Mossos, l’evidència que la resistència dels votants no va ser com fabulen els atestats i la negativa a alliberar els presos pel risc de fuga han marcat una vista que ja porta velocitat de creuer. Els testimonis han estat oficials i agents del Cos Nacional de Policia. Molts agents de contravigilància, d’informació i sobretot de la Brigada Judicial reclamats per les acusacions. Sobta la quantitat d’efectius no uniformats -vistosos amb una armilla fosforescent- que diuen haver estat ferits. És curiós perquè normalment aquests agents no actuen fins que no tenen el pas alliberat per les dotacions d’ordre públic.



Benvolguts,

Com que l’1-O l’actuació dels policies, guàrdies civils i Mossos fou anárquica perquè el responsable policial Pérez de los Cobos no va agafar la responsabilitat que ell mateix havia dissenyat junt amb el Secretari d’Estat i el ministre Zoido, tota l’operació va ser com la Festa de l’Abre o el Mercat de Calaf…

En aquest article es parla molt d’espionatge, de contraespionatge i de recontraespionatge. I no ens n’hem de preocupar perquè la policia al Regne d’Espanya i a les pel·lícules de gàngsters sempre ho practiquen.

Només hem de recordar l’afer de fa un parell d’anys quan els Mossos havien infiltrat un agent en una cèl·lula jihadista i els espies espanyols varen xivar-se i se’n va anar tot a can Pistraus. I si els espanyols no volen que els Mossos estiguin aixoplugats com Policia Armada i Guàrdia Civil en les organitzacions internacionals de policies és precisament per això.


Joc d’espies… però contra els Mossos

La trentena jornada del procés deixa clar que Marchena no vol ni a sentir a parlar de Puigdemont
 
per Quico Sallés (Tribunal Suprem) 11/04/2019 20:10

30 dies naturals. Tot un mes és el que portem de judici repartits en dos mesos. Aquest dijous, quan el cansament ja ataca defenses, acusacions i magistrats, ha acabat amb sonores enganxades entre Manuel Marchena i advocats i amb un reguitzell de policies espanyols que han admès espionatge.


Els testimonis han estat oficials i agents del Cos Nacional de Policia que van actuar a Barcelona, Girona i Lleida. Molts agents de contravigilància, d’informació i sobretot de la Brigada Judicial reclamats per les acusacions. Sobta la quantitat d’efectius no uniformats -vistosos amb una armilla fosforescent- que diuen haver estat ferits. És curiós perquè normalment aquests agents no actuen fins que no tenen el pas alliberat per les dotacions d’ordre públic. La interpretació és clara: “l’a por ellos va desprofessionalitzar els agents d’informació i judicials”. 

Tot i això, els testimonis d’avui s’han dirigit a carregar els neulers contra els Mossos però han comès errors clamorosos que les defenses han sabut aprofitar. En primer terme, s’ha esberlat el relat que la policia catalana espiava les altres policies que havien explicat diversos comandaments del CNP i de la Guàrdia Civil. Ans al contrari, diversos testimonis que s’han definit com agents de contravigilància i han admès sense recança seguiments a vehicles de Mossos. L'inspector del CNP 85.186, responsable de l’operatiu a Nou Barris ha narrat les tasques de vigilància a Mossos que suposadament s’enduien urnes confiscades a l’Institut Picasso fins a la comissaria del carrer Aiguablava de Barcelona

L’oficial també ha explicat que a l'Institut Valldemossa, on l’oficial ha detallat que van seguir un cotxe "camuflat" i titularitat de Presidència de la Generalitat, que va arribar a un parc de bombers, on van observar que uns agents van posar unes urnes a dins del cotxe. "Es van ajuntar amb una furgoneta dels mossos i un altre vehicle", ha dit, i també van acabar a la mateixa comissaria. A preguntes de la fiscal Consuelo Madrigal, ha dit que, un cop a comissaria, ja no poden seguir la pista a les urnes. En les testificals abonaven gestos com “abraçades i petons” als agents per remarcar la passivitat dels Mossos amb les urnes i intentar acreditar la seva implicació amb el referèndum. 

 Aquests relats s’afegeixen als que van exposar aquest dimecres altres comandaments sobre les tasques de vigilància i contravigilància que duien a terme els policies espanyols. I sobretot contrasten amb els atestats i les minutes dels Mossos que s’integren al sumari així com les declaracions dels responsables de la prefectura de la policia catalanaEls Mossos van informar de les actuacions de les dues-centes unitats que campaven per Catalunya actuant lliurement perquè les forces de seguretat de l’Estat van actuar unilateralment i sense cap coordinació. Havien de saber els seus moviments.

A més, van admetre tant Ferran López com Joan Carles Molinero peticions de matrícula perquè trobaven cotxes fent funcions de vigilància o sospitosos. L’espionatge no era tal sinó merament informatiu dels moviments de les policies espanyoles que actuaven pel seu compte. Des de Mossos insisteixen que la “contravigilància” és “simplement la vigilància d’un altre servei” que serveix, sobretot, per fer “controls de riscos”. “No es fa amb gent sospitosa sinó aquelles que poden tenir un risc o constatar que no tinguin falles en la seva protecció”, apunten a El Món les mateixes fonts. 


Sense resistència i Puigdemont 


Un altre punt que les defenses han llimat ha estat el de la violència dels votants, que a mida que passen jornades del judici va minvant. Algun cop de paraigües, cops a les furgonetes, una arrencada d’una càmara i sobretot insults han estat les tòniques habituals. Per cert, avui se n’ha afegit un a la llista dels habituals com “feixista” o “fills de puta” que a un agent li va fer molta gràcia: “Gossos de Rajoy”. Però el que comença a ser normal són la feblesa de les “barricadesque als atestats en descrivien com autèntiques obres d’arquitectura. Si ahir deien que es desmuntaven amb un minut, avui les han batejades de “barricada circense”. L’advocat Jordi Pina i la lletrada Marina Roig, però, han estat a l’aguait i han desemmascarat algun policia que explicava coses que no havia vist. 


Però la nota del dia ha estat l’enganxada de Marchena amb l’advocat Benet Salellas arran de mencionar l’innombrable. El foc s’ha encès en el segon testimoni de la tarda, l’inspector del Cos Nacional de Policia 87.526, encarregat de l’operatiu de Girona on formava part de la policia judicial.  Després d’explicar la seva actuació al fiscal Fidel Cadena, ha arribat el torn de Salellas. L’advocat ha anat amb joc ras i clar i li ha demanat per què va intervenir a l’Escola Verd. Concretament, si tenia res a veure la seva actuació en aquest centre amb el fet que hi anessin les filles de l'expresident(?)  Carles Puigdemont. Marchena l’ha tallat en sec. 


La Mariola, un infartat no molestava


Els darrers testimonis han estat efectius que van actuar a Lleida. En destaca l'inspector 87576 que va intervenir a La Mariola on un agredit per la policia va patir un infart. El policia no ha volgut aclarir si es va tirar gent a sobre però sí que ha assegurat que la intervenció policial no es va aturar perquè "no molestava per a res". De fet, van treure les urnes mentre arribava l'ambulància. 

Quico Sallés
Joan A. ForèsReflexions

17/04/2019. Xevi Xirgo. Tumults. “Els pre­sos polítics volen apro­fi­tar les pau­ses del judici per fer cam­pa­nya, però la fis­ca­lia diu que això seria molt perillós. Serà que no. I serà que no sim­ple­ment perquè el Tri­bu­nal Suprem així ho deci­dirà. Si a Sànchez, Jun­que­ras, Rull, Turull, Romeva i Forn ja els han dene­gat fer cam­pa­nya elec­to­ral fora de la presó, i si ja els han dene­gat fer debats dins dels cen­tres peni­ten­ci­a­ris, no em passa pel cap que ara el Suprem els deixi apro­fi­tar les pau­ses del judici per fer rodes de premsa o con­ce­dir entre­vis­tes. Però resulta que estan concedint fer rodes de premsa a l’Oriol Junqueras i al Jordi Sánchez, de moment. No sabem com acabarà aquesta farsa dins de la farsa però ens queden 10 dies per anar-hi pensant!


Benvolguts,

En Xevi Xirgo que deu ser molt cartesià argumenta que si el TS ha denegat als presos de fer cam­pa­nya elec­to­ral fora de la presó, i si ja els han dene­gat fer debats dins dels cen­tres peni­ten­ci­a­ris, no li passa pel cap que ara el Suprem els deixi apro­fi­tar les pau­ses del judici per fer rodes de premsa o con­ce­dir entre­vis­tes.

En aquest cas el periodista s’ha equivocat i avui 19 d’abril a les 12 del migdia acaba de fer la roda de premsa l’Oriol Junqueras a través de l’ACN i ahir l’havia fet en Jordi Sánchez a través de l’agència EFE, i demà la tornarà a fer en Jordi Sánchez a través també de l’ACN.

Aquests fets demostren que intentar entendre els raonaments dels jutges espanyols és una tasca impossible!

I nosaltres recordem que al començament de l’empresonament dels nostres presos polítics, a finals del 2017 crec que era en Jordi Sánchez o l’Oriol Junqueras o el Quim Forn havien demanat de passar el Nadal a casa i com ja va dir el jutge Lla­rena, hi hau­ria el risc de “mobi­lit­za­ci­ons públi­ques vio­len­tes” i el perill que les pau­ses del judici ser­vis­sin “per pro­moure tumultsAtenció a la paraula màgica tumult que s'ha de deixar anar de tant en tant per tal que la gent se'n vagi adonant que sense la paraula tumult no hi hauria violència i per tant el Codi penal espanyol, com s'ha esdevingut a Schleswigh-Holstein, a Bèlgica i a Escòcia entre d'altres no ho consideraria delicte penal.

De fet recordo que entre els motius per mantenir-los empresonats hi havia el que els presos es poguessin escapar perquè com que no havien renegat de les seves idees, que eren les mateixes dels seus correligionaris mai no els deixarien anar perquè tornarien a la insurrecció...

Vegem doncs els raonaments d’en Xevi Xirgo:

12/04/2019. Joan Guirado. OK diario. Junqueras a los suyos desde prisión: “Pactad con VOX antes que con Puigdemont”. La relación entre el líder de Esquerra y Carles Puigdemont, fundador de JXCat, es peor que nunca. Este jueves, Puigdemont le felicitó vía redes sociales por su 50 aniversario y Junqueras no reaccionó al mensaje. Ya hace algunas semanas que Oriol Junqueras viene dejando recados en público al ex presidente catalán, a quien acusa de no haberle escrito a prisión ni haberse interesado por su familia. Puigdemont, por su parte, esperará a la sentencia del juicio, que llegará a finales de agosto o principios de setiembre, para hablar sin tapujos de su relación con el ex vicepresidente de la Generalitat, pese a que le suplica acudir juntos a los comicios europeos para evitar quedarse fuera del Europarlamento.


Benvolguts,

Aquests bandarres de l’OK diario són mentiders compulsius i les mentides tant es presenten directament com es presenten explicant “torticeramente” una possible veritat. Trobo indecent la frase “Pacteu amb VOX...”. Trobo indecent la frase “La formación republicana, se inclina más por los Comunes, e incluso el PSC, que por los neoconvergentes”.

Trobo de mala educació la fraseacude entre semana al juicio del 1-O en el Tribunal Supremo”.
Trobo de molta barra dir: “La estrategia seguida a partir de ese momento, con algunos miembros del Govern marchándose fuera de España y otros -como Junqueras- cumpliendo con la requisitoria de la Audiencia Nacional y posteriormente privados de libertad, dinamitó cualquier puente que quedaba en pie.

Com que hem sentit parlar molt de les mentides i les trampes dels senyors (?) Inda, Costa i companyia (repetidament multats i condemnats), vegeu quines són les píndoles que els espanyols s’empassen cada dia:

dijous, 18 d’abril del 2019

17/04/2019. Nerea Rodríguez. Diuen que el Judici és "impensable" al Canadà. Daniel Turp, Stéfanie Tougas i Anthony Beuaséjour són membres de l’Institut de Recherche sur l’Autodéterminations des Peuples et les Indépendances Nationales del Quebec, i han estat aquesta setmana assistint com a observadors Internacionals a les sessions del Judici al Procés al Tribunal Suprem. Turp, ha explicat que una de les coses que observa i “que hauria d’inquietar a tothom que s’interessi pels drets fonamentals, és l’actitud de Manuel Marchena i la manera com tracta als advocats de la defensa, a qui nega la possibilitat de fer preguntes que semblen molt pertinents”. També denuncien la falta d’imparcialitat del tribunal, i asseguren que l’objectiu del seu desplaçament fins a Madrid és també que “la informació sobre què està passant al Tribunal Suprem arribi a la gent del Quebec, perquè siguin conscients de què passa a Catalunya”. Turp assenyala que al començament del judici arribava “molta informació” sobre el procés al Quebec, però que ara ha baixat, i que ells creuen que “L’interès s’ha de mantenir perquè és un judici que en realitat és un procés contra un poble, no contra unes persones en concret”.



Benvolguts,

Vegem les opinions de qui sí que ha fet més d’un referèndum:

16/04/2019. Salvador Cot. Pura censura. La Junta Electoral Central (JEC) ha anat guanyant protagonisme, campanya a campanya, com a organisme censor. Les arbitrarietats se sumen i quan més estrambòtiques són les seves decisions, més clar queda l'autoritarisme pertorbat d'un organisme que deu la seva existència a una suposada minoria d'edat mental dels ciutadans. La JEC fa una interpretació sempre restrictiva de la Llei Electoral, com la que equipara els espais de propaganda electoral a la informació dels mitjans públics en campanya -els famosos blocs electorals-, que genera que els periodistes estiguin sotmesos als cronòmetres dels partits. Tot està prohibit o tot ho pot estar. En plena era digital, els sondejos estan prohibits l'última setmana de campanya, com si no fos possible publicar-ne des de qualsevol indret del món, tal i com es fa amb la ja tradicional enquesta del Periòdic d'Andorra, que s'anuncia, irònicament, com a "enquesta prohibida". Tot plegat, un dels desastres fossilitzats per una transició que, des dels reservats dels restaurants de Madrid, va trobar la manera de muntar una democràcia amb ben poca democràcia.



10/04/2019. Josep Casulleras Nualart. Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla. El judici contra Catalunya crea un escenari que fa que: polítics elegits derivin problemes amb altres polítics elegits a jutges no elegits. El problema és que la immensa majoria des mitjans espanyols, fins i tot els que riuen d’aquests testimonis, en reprodueixen exactament el relat. El tribunal que jutja els presos polítics ha pogut escoltar avui, com cada dia, un bon grapat d’arguments perquè tots siguin condemnats per rebel·lió, amb un munt d’escenes de violència desfermada que han relatat uns quants agents i inspectors de la policia espanyola, clònics, que van intervenir en col·legis de l’1-O a Barcelona. Marchena utilitzarà la seva doctrina, que és doctrina del Suprem, ni més ni menys, per a dir que la violència que requereix la sedició i la rebel·lió la podem trobar en aquesta ‘violència ambiental’ a què s’aferren els fiscals? La violència no ambiental, la dels agents de la policia espanyola l’1-O, aquella que els advocats només poden apuntar –si és que Marchena els ho permet–, la podeu veure en els vídeos vedats.



Benvolguts,

Amb 8 dies de retard publico els comentaris a aquest article Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla, de la saga Diari d'un judici polític de Josep Casulleras i Nualart que des del començament del judici de la indignitat extrema fa cada dia una crònica que ens porta a augmentar l’odi que sentim cap a qui ens odia i ens ataca físicament amb porres i amb presons.

Les frases més corrents que se senten aquests dies són per exemple que un no odia a cap altre sempre que aquest altre no l’ataqui físicament o mostri altres fòbies contra ell

La frase més inquietant, però, és aquesta sentida aquest matí (18/04/2019) per RAC1:

“El judici contra Catalunya crea un escenari que fa que: polítics elegits derivin problemes amb altres polítics elegits a jutges no elegits”

Hem d'explicar a Espanya sempre que puguem, a veure si ho entenen, que la nostra lluita és la de tot un poble contra els opressors. Si heu llegit o vist mai l'obra de teatre Fuenteovejuna de Lope de Vega crec que ho haurieu de tenir molt clar. Aneu a l'enllaç Fuenteovejuna i vegeu només una frase: 

L'obra té un protagonista col·lectiu, Fuenteovejuna (Fuente Obejuna a la realitat), que esdevé l'arma per fer front a la injustícia. És la unió del poble el que aconsegueix vèncer el tirà.

Vegem l'article:

dimecres, 17 d’abril del 2019

16/04/2019. Diari Català Digital. [VÍDEO] El surrealista cambio de Miquel Iceta con Catalunya y la autodeterminación. La política y por ende los políticos cambian continuamente dependiendo de las encuestas, proximidad de las elecciones y mil motivos más, el PSOE por ejemplo, ha pasado de ser un partido de “izquierdas” a ser cómplice de la aplicación del 155 en Catalunya, negar el derecho de autodeterminación entre otras cosas. Uno de los cambios más radicales en cuanto a Catalunya, ha sido el del candidato del PSC, Miquel Iceta, no hace muchos años, en un encuentro del partido socialista en Catalunya, Iceta hacía unas contundentes declaraciones respecto del Referèndum pactado, y el derecho de autodeterminación en Catalunya. Iceta declaraba sobre el derecho de autodeterminación de Catalunya: “Qué respuesta tenemos nosotros delante de eso? Pues escuchen, los referèndums sobre autodeterminación se tienen que poder hacer, y de hecho en las DEMOCRACIAS AVANZADAS se han podido hacer. Cómo? Por la vía del acuerdo. Misteriosamente Miquel Iceta, en un cambio radical de opinión, afirma y grita si es necesario frases como “Porque nosotros queremos diálogo pero dentro de la ley, pero que nadie se engañe, no habrá independencia, no habrá referèndum, no habrá autodeterminación!”.


Benvolguts,

Intenteu entendre la lógica del PSOE tot sentint els xiscles d’un tal Miquel-155-Iceta:

dimarts, 16 d’abril del 2019

12/04/2019. Carles Ribera. O Calàbria, O Waterloo. L’únic punt de coincidència entre els partits del 155 i una part de l’independentisme és l’animadversió contra Puigdemont. És l’obstacle comú. És la nosa coincident. És la pedra ubiqua a totes les sabates. Amb paraules i expectatives diferents, Tardà i Pascal pensen el mateix: el catalanisme polític no avançarà fins que no quedi clar qui mana. I que només manin uns. Aquesta etapa d’eleccions en cadena que ha començat i que, amb molta probabilitat, tindrà continuïtat a la tardor podria ser interpretada com una rastellera d’oportunitats per a la reafirmació de l’independentisme a les urnes, condició imprescindible a l’hora d’intentar progressar cap a la consolidació jurídica de la República Catalana assolida políticament l’1 d’octubre del 2017. Res més lluny de la realitat. Els principals partits republicans tenen altres projectes. Dues respectables personalitats com són Joan Tardà i Marta Pascal han exposat, amb una transparència que és d’agrair, la visió d’una jugada al servei de la qual no hi ha pas el seu personal compte i risc, sinó els engranatges dels seus respectius partits o entorns.





Benvolguts,

A la revista setmanal d’El PuntAvui de títol La República, el seu director Carles Ribera ens ofereix un magnífic i al mateix temps trist article que explica les picabaralles també anomenades ganivetades que els nostres partits autoanomenats independentistes s’intercanvien.
Vegem-lo i intentem entendre’n les parts críptiques:

dijous, 11 d’abril del 2019

11/04/2019. Joan Solé. El PSC s’absté al Parlament de renunciar al 155 com a mesura per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. El partit d'Iceta evita descartar l'article que Casado, Rivera i Abascal volen executar contra les institucions catalanes. La votació de la moció sobre la recuperació dels grans consensos per a fer que Catalunya avanci presentada per Catalunya en Comú ha avançat la protecció que fa de l’article 155 el PSC. La mesura, aplicada per Mariano-155-Rajoy l’octubre del 2017 i avui defensada amb ungles i dents per Pablo-155-Casado, Albert-155-Rivera i Santiago-155-Abascal com una eina per reprimir les institucions catalanes, no ha estat condemnat per la formació de Miquel-155-Iceta que s’ha abstingut, juntament amb la CUP, a renunciar a la seva aplicació com a manera de resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La votació, dins el marc d'”impulsar una agenda de canvi”, s’ha tirat endavant amb els 68 diputats de JxCat, ERC i CatEnComú, el rebuig dels 39 representants de Cs i PP i l’abstenció (21) de socialistes i cupaires.


Benvolguts,

Heu vist uns ciutadans més miserables que aquests?

Si llegiu l’apunt que és molt curt, sabreu que els JxCat, ERC i CatEnComú han tingut encara 68 vots, els franquistes 39 i que el PSC i els cupaires que s’ha abstinguit en massa han sumat 21 diputats: 68+39+21=118…

Ja sabem que els que s’han abstingut ha estat per criteris diferents: els del PSC-PSOE ja varen votar el 155, han participat, ballant i tot, en les manifestacions franquistes i per tant són botiflers i espanyolistes fins la medul·la, masoques, amics dels Guàrdia Civils, etc, i els de la CUP consideren, conseqüents amb les seves idees, que com pitjor millor…

Davant d'aquesta situació, potser ens hauríem de plantejar que abstenir-se en aquestes condicions, amb una proporció de 4 espanyols per cada català a l’Estat espanyol és temerària i de no retorn:

Si mai hi torna a haver un 155 els espanyols (ep! I els botiflers del PSC) aplicaran una sèrie de mesures que tindran prèviament estudiades:

Suprimiran la Generalitat i el Parlament de Catalunya.https://reflexionsjafores.blogspot.com/2018/02/04112017-joan-safont-tot-un-govern.html


Acomiadaran tots el mossos d’esquadra. 

Empresonaran o acomiadaran diputats, consellers i altres funcionaris que substituiran per militars. 

Tancaran la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio, tancaran totes les emissores catalanes públiques o privades. https://www.elnacional.cat/ca/politica/ines-arrimadas-155-tv3-eleccions-generals_374329_102.html

Acomiadaran tots els mestres catalans i els substituiran per mestres franquistes de fora de Catalunya, destituiran catedràtics i personal docent de les universitats, tancaran editorials i llibreries catalanes, tancaran els diaris d’esperit catalanista i tancaran els teatres especialitzats en teatre català.

Tancaran les associacions i ateneus que vulguin, tancaran les biblioteques públiques i privades, deixaran sense diners la Generalitat, tornaran a exigir a les empreses importants o no tant importants que canviïn de territori, etc.https://reflexionsjafores.blogspot.com/2016/05/01052016-joan-lluis-lluis-la-quimera-de.html

Els càstigs esmentats no me’ls invento. Ja han estat aplicats en altres ocasions, concretament després de la desfeta del 1714 i de la del 1939. Els catalans de la nostra edat varen viure els 40 primers anys de la seva vida en aquestes condicions!

Vegem l’article:

09/04/2019. Català Digital. La Nobel de la Pau Jody Williams, sortint del Suprem: “La policia està mentint”. La Premi Nobel de la Pau del 1997 i activista pels drets humans Jody Williams ha qüestionat el judici del procés i ha considerat que a Espanya es viu una situació de “conflicte polític” al qual s’ha de respondre amb diàleg. A la sortida del Tribunal Suprem. ha assegurat que s’estan “criminalitzant” manifestacions “pacífiques” i el dret a la llibertat d’expressió. “Soc aquí perquè crec que el més important d’un govern és promoure i donar suport als drets humans de la seva gent. (…) Intentar no acceptar les opinions és matar un dret humà.” També ha indicat que aquest suport “no significa que tingui una opinió de quin ha de ser el resultat” del referèndum, sinó que “cada persona té el dret d’expressar en veu alta les seves preferències“. “Jo volia venir aquí personalment i demostrar, no només als presos sinó també a les persones amb les quals m’he reunit aquí, que el món està mirant, que Espanya està sota el radar.” La Nobel de la Pau també ha destacat que a Espanya, com als Estats Units, hi ha d’haver la presumpció d’innocència fins que es demostri el contrari.



Benvolguts,

La premi Nobel de la Pau Jody Williams ha assistit a una sessió del judici als catalans independentistes en el Tribunal Suprem a Madrid. Proposo dos articles complementaris del Diari Català Digital. El primer mostra les reaccions sortint del TS i explica quina experiència té en aquests afers. El segon explica la inmediata anada a Estrasburg al Consell d’Europa on ha presentat el seu treball i ha estat seguit d’una Taula Rodona acompanyada de l’advocat internacional de Jordi Cuixart, Olivier Peter, i l’advocada especialista en drets humans i membre del grup de treball sobre les detencions arbitràries a l’ONU Rachel Lindon.

La Nobel de la Pau Jody Williams, sortint del Suprem: “La policia està mentint”

La Premi Nobel de la Pau del 1997 i activista pels drets humans Jody Williams ha qüestionat el judici del procés i ha considerat que a Espanya es viu una situació de “conflicte polític” al qual s’ha de respondre amb diàleg.



“Soc aquí perquè crec que el més important d’un govern és promoure i donar suport als drets humans de la seva gent. (…) Intentar no acceptar les opinions és matar un dret humà.”

També ha indicat que aquest suport “no significa que tingui una opinió de quin ha de ser el resultat” del referèndum, sinó que “cada persona té el dret d’expressar en veu alta les seves preferències“.
 “Jo volia venir aquí personalment i demostrar, no només als presos sinó també a les persones amb les quals m’he reunit aquí, que el món està mirant, que Espanya està sota el radar.”

La Nobel de la Pau també ha destacat que a Espanya, com als Estats Units, hi ha d’haver la presumpció d’innocència fins que es demostri el contrari.

Jody Williams:

“Empresonar aquestes persones implica assumir que són culpables, i el missatge que s’està enviant a les persones de tot Espanya és que aquestes persones són culpables.”

Davant això, Williams ha observat que a Espanya la gent “ha de tenir por de parlar obertament, d’ajuntar-se amb gent per manifestar la seva opinió”.

Un referent contra les mines antipersonals

Jody Williams ha treballat a favor de la prohibició internacional de l’ús de mines antipersonals i bombes clúster, fet que la va fer guanyar el Nobel de la Pau fa 22 anys.

És presidenta de l’organització Nobel Women’s Initiative, formada per sis dones que han guanyat el Nobel de la Pau.

Català Digital

Joan A. ForèsReflexions

10/04/2019. Català Digital. Una premi Nobel de la Pau porta el judici de l’1-O al Consell d’Europa. La premi Nobel de la Pau Jody Williams ha denunciat aquest dimecres davant del Consell d’Europa el judici de l’1-O, que segons ella suposa un “perill” per als drets humans. L’endemà de passar pel Suprem, Williams ha criticat des d’Estrasburg la situació de presó preventiva dels acusats i el procés judicial. “Posar 12 persones a la presó durant 18 mesos abans que comenci el judici implica enviar el missatge que els acusats són culpables”, ha indicat durant la taula rodona Reptes a Espanya en relació amb els drets i les llibertats fonamentals. Williams ha recalcat també la necessitat de defensar el dret a la manifestació pacífica i el dret a la llibertat d’expressió, “amenaçats” per judicis com el de l’1-O. La premi Nobel també ha assenyalat que és una “violació flagrant de la justícia” que el tribunal no admeti la reproducció de vídeos. Juntament amb Williams també han participat en l’acte a la ciutat francesa l’advocat internacional de Jordi Cuixart, Olivier Peter, i l’advocada especialista en drets humans i membre del grup de treball sobre les detencions arbitràries a l’ONU Rachel Lindon.


Presentem la segona part de l'apunt d'ahir de títol La Nobel de la Pau Jody Williams, sortint del Suprem: “La policia està mentint”.

22/02/2018. Patricia López / Carlos Enrique Bayo.El jefe policial que investiga el procés carga contra políticos y mossos oculto en Twitter.22/02/2018. Patricia López / Carlos Enrique Bayo. El teniente coronel Daniel Baena, jefe de la Policía Judicial de la Guardia Civil de Catalunya, se oculta en las redes sociales bajo el pseudónimo de Tácito (@nmaquiavelo1984). Con ese nick y con la descripción de "politólogo" reprende a políticos a los que él mismo investiga en las tres causas abiertas sobre el 1 de octubre y la presunta sedición y rebelión. También critica a periodistas y las actuaciones de los Mossos o las de asociaciones como Òmnium o de partidos como ERC y la CUP. Las investigaciones de la Policía Judicial de Catalunya sobre el procés soberanista catalán han enviado a la cárcel a los presidentes de Òmnium Cultural y de la Assamblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Cuixart y Jordi Sánchez; al exvicepresidente de la Generalitat, Oriol Junqueras, y al exconsejero de Interior, Joaquim Forn. Otros miembros del disuelto Govern de Carles Puigdemont, como Carles Mundó, Raül Romeva, Jordi Turull y Josep Rull, pasaron un mes en prisión preventiva. Todos los informes que sustentan las causas que instruyen el Juzgado Nº13 de Barcelona, la Audiencia Nacional y el Tribunal Supremo dependen de los hombres dirigidos por el teniente coronel Daniel Baena, jefe de la Policía Judicial de Catalunya.


Benvolguts,

Avui presento un treball de periodisme d'investigació signat per Patrícia López i Carlos Enrique Bayo.

Aquest informe fou publicat a Eldiario.es el febrer de l'any passat quan Catalunya ja estava sota el règim del 155.

En els interrogatoris del jutge Marchena & his boys a la GC i a la PA (Policia Armada) s'ha demostrat el terrible frau de la farsa que han muntat el rei-155, la judicatura espanyola-155 i el Gobierno-155-Rajoy, seguit sense solució de continuitat pel Gobierno-155-Pedro Sánchez

I el vídeo:
 VID-20180918-WA0017.mp4


Vegem el completíssim informe de Patricia López / Carlos Enrique Bayo: 

dimarts, 9 d’abril del 2019

07/04/2019. Jordi Barbeta. Brigada Patriótica. El relat de la guerra bruta contrastat amb l’hemeroteca. El més colpidor de l’escàndol de la policia política, l’anomenada Brigada Patriótica, organitzada des del ministeri de l’Interior per destruir adversaris polítics, és la sensació d’impunitat dels polítics i els policies implicats, atès l'escàs interès que ha mostrat el govern socialista i el Poder Judicial per desemmascarar la trama, i el silenci o la relegació de l’afer practicat pels principals mitjans, siguin afins o no tan propers al Partit Popular. Han sorgit noves i greus revelacions sobre les activitats il·lícites sufragades amb diner públic de l’inspector en cap José Ángel Fuentes Gago, que actuava a les ordres de la cúpula policial durant el Govern del PP, amb instruccions del ministre de l’Interior JorgeFernández Díaz i amb coneixement del president Mariano Rajoy. Tanmateix, l’inspector continua exercint de policia i cobrant fins i tot una condecoració retribuïda i, de moment, els seus superiors, funcionaris i polítics, gaudeixen de la vida com si res. Com és possible això en una democràcia tan proclamada? Cacera d’elefants a Botswana amb l’amant de torn Corinna. Caiguda i cama tencada. Intervenció quirúrgica. L’incident esdevé un escàndol. Hemeroteca…



Benvolguts,

Vegem aquesta opinió del sempre encertat Jordi Barbeta:

dilluns, 8 d’abril del 2019

07/04/2019. Joan Ramon Resina. ‘A mi, Torra no m’agrada’. «Suscita odi en la proporció amb què és percebut com una extensió de Puigdemont.». Madrilenya: Enmig d’una encesa defensa de l’especificitat catalana, va fer un incís per a aclarir que no li agrada el president Torra. Com que em consta que no el coneix sinó pels diaris, el comentari, deixat caure sense més ni més, va semblar-me un reflex defensiu. Recordo un debat amb un col·lega gallec, qui, davant l’atzucac dialèctic, em va proposar un armistici: ‘Fraga és un cabró i Pujol és un cabró.’ Aquesta era la treva que molts acceptaven durant la transició. Equiparant el repressor i el reprimit en perversa equidistància, esborraven la petita diferència de la repressió. El reflex és universal. Per copsar-ne el mecanisme n’hi ha prou de considerar-lo en un mateix. No m’han agradat mai Felipe González ni Alfonso Guerra, però tampoc José Luis Rodríguez Zapatero, José Bono, Rodríguez Ibarra, Joaquín Almunia, Pérez Rubalcaba, Susana Díaz, Pedro Sánchez, Josep Borrell… Ara que hi penso, no m’ha agradat mai cap socialista espanyol. I dels catalans, em costa de recordar-ne cap de qui pugui dir que m’hagi agradat.


Benvolguts,

Faig una digressió previa a la reflexió de l’autor, i després seguim amb la reflexió.

Digressió de l’autor del Bloc

La frase ‘A mi, Torra no m’agrada’, i altres expressions que es manifesten en l’article són  susceptibles de moltes interpretacions i sobretot cal esbrinar el perquè es pronuncia en cada ocasió. Cal esbrinar el perquè s’ha arribat a aquella situació.

Esmento altres escenaris o situacions semblants:

L’Ovidi Montllor davant de l’atac espanyol al català deia que : A qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi.”

En Victor Alexandre el 2013 va escriure sobre el mateix tema: "No ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú". El seu objectiu és destruir la nació catalana, esborrar-ne l’existència. Odien la nostra llengua no pas perquè sigui catalana, sinó perquè és la nostra”

En Vicent Partal en l’article del 30/04/2018 de títol “No ens enganyem, odien l’escola”, explica que: «La qüestió que provoca la reacció violenta de l'extrema dreta, d'aquelles poques famílies concretes, d'aquell diari concret, d'aquell partit concret, és que a l'escola es parle de la realitat social»,

En Puigdemont explica en l’article del 24/02/2017 que: El govern espanyol (qualsevol govern espanyol)maltracta per igual tots els catalans pensem el que pensem, perquè el problema no és que siguem independentistes o no, el problema és que som catalans”.

El mateix Joan Ramon Resina fa un corolari de la seva aversió al PSOE amb la sentència " Ara que hi penso, no m’ha agradat mai cap socialista espanyol", de la que es poden treure, a imitació de la frase de l'Ovidi Montllor, dues noves sentències, a triar:

1.                  "Ara que hi penso, no m'ha agradat mai cap socialista"

2.                  "Ara que hi penso, no m’ha agradat mai cap espanyol"
     
En Joan Ramon Armadàs explica que al seu pare a l’escola franquista un profesor franquista, que l’havia sentit parlar en català li va posar com a càstig escriure 100 vegadesNo hablaré ni pensaré en catalán”.

El President Companys fou indignament afusellat a Montjuic el 15 d’octubre de 1940 després d’un judici militar sumaríssim per rebel·li, no perquè era un rebel sinó perquè era el President de Catalunya

En Torra no és odiat per dir-se Torra sinó per ser el Molt Honorable President (MHP) de la Generalitat de Catalunya, que en el règim borbofranquista del 78, val a dir que acostumava a ser de dretes o més de dretes que d’esquerres, mentre a Espanya governaven també les dretes i les ultradretes dels socialistes de González i Guerra, o dels ultrafranquistes d'Aznar, Rajoy, etc.

També en Puigdemont fou odiat. I també en Mas. I també en Pujol, I també en Tarradellas (aquest per altres motius, perquè va retornar en olor de santedat amb l’esperit de la II República espanyola incorporat, de la qual totes les dretes, les esquerres i les del mig espanyoles n’havien renegat. Vergonya Miserables!).

L’odi en tots aquests casos está induit i és a més a més fruit, tal com explica l'autor, de l'ADN dels hidalgos espanyols i de la premsa cavernària espanyola que d’altra cosa.

Vegem ara la reflexió farcida de filosofía de l’autor de l’article:

diumenge, 7 d’abril del 2019

04/04/2019. Jordi Barbeta. Tapar tota la merda, una qüestió d’Estat. John Edgar Hoover va dirigir primer l’Oficina d’Investigació i després l’FBI durant gairebé 48 anys. Afirmen alguns historiadors que cap dels vuit presidents dels Estats Units que van governar mentre Hoover manava a la policia el van poder destituir perquè els tenia amenaçats. A Espanya: Una policia política, utilitzant fons públics, s’ha dedicat a perseguir adversaris polítics d’un govern desprestigiat per la corrupció, ha creat informacions falses per destruir dissidents, ha alterat resultats electorals i ha interferit en l’acció de la justícia per encobrir els corruptes. La diferència amb els Estats Units de fa 50 anys és que ara i aquí ningú està disposat a posar-hi remei perquè la sensació és que tothom està empastifat. La cadena d’escàndols és greu, però més greu encara és la sensació d’impunitat, el complot del silenci dels partits que s’autoanomenen constitucionalistes i la submissió a aquest silenci dels jutges i dels principals mitjans de comunicació que o bé callen o bé relativitzen la seva transcendència.



Benvolguts,

Article d’opinió molt potent. Explica Espanya i la Corrupció Institucional. Cal llegir-lo!

Se’n foten de Montequieu. Estan empastifats els tres poders: Legislatiu, judicial i executiu. A part dels altres poders: Policia, Exèrcit, Premsa cavernícola. IBEX35. Nacionalcatolicisme. Tots els poders franquistes d’arrel i d’ànima.

Uns tasts:

·       Una policia política, utilitzant fons públics, s’ha dedicat a perseguir adversaris polítics d’un govern desprestigiat per la corrupció, ha creat informacions falses per destruir dissidents, ha alterat resultats electorals i ha interferit en l’acció de la justícia per encobrir els corruptes. La diferència amb els Estats Units de fa 50 anys és que ara i aquí ningú està disposat a posar-hi remei perquè la sensació és que tothom està empastifat.

·       La cadena d’escàndols és greu, però més greu encara és la sensació d’impunitat, el complot del silenci dels partits que s’autoanomenen constitucionalistes i la submissió a aquest silenci dels jutges i dels principals mitjans de comunicació que o bé callen o bé relativitzen la seva transcendència.

A Espanya no funcionen gaire coses, però el que més funciona és la corrupció!


Vegem l’article: