Benvolguts,
Vegem l'Editorial:
Vegem l'Editorial:
Editorial
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les
conseqüències]
La fotografia
dels ostatges és la comprovació que són presos polítics
«L'estat espanyol es veu forçat a reconèixer amb
gests allò que no vol reconèixer de paraula»
Per: Vicent Partal
Ahir Jordi Sànchez
i avui Oriol Junqueras han estat autoritzats a fer sengles conferències de premsa
telemàtiques com a caps de llista, respectivament, de Junts per Catalunya i
Esquerra Republicana. –I, per cert, aquella gent, especialment de Junts per Catalunya,
que va fer una especulació injusta sobre uns possibles interessos comuns de
l’estat espanyol i Esquerra quan es pensaven que només podria parlar Junqueras,
estaria bé que aprenguessen la lliçó i no acusassen mai més tan fàcilment cap
altre candidat independentista.–
Ja veurem quin serà l’escenari que la presó
disposarà per al vice-president Junqueras, però cal pensar que serà el mateix
que han preparat a Jordi Sànchez. I la veritat és que no podia ser ni més
desafortunat ni més significatiu. No sóc cap expert en escenografia i per tant
és possible que la meua opinió siga massa subjectiva, però jo hi vaig veure un
home segrestat, un ostatge.
Així ho vaig veure no solament per la bandera
espanyola i la fotografia del rei, sinó també per la tauleta exigua que li
varen posar i pel fet de deixar-lo amb una cantonada tancada al darrere, en un
pla televisiu molt antinatural.
Ignore si els carcellers n’eren conscients o no,
però la sensació era terrible. I encara se’n va tornar més quan la vam
poder comparar amb
una compareixença semblant feta a Turquia pel dirigent kurd Selahattin Demirtas,
també diputat i també empresonat. Si més no Demirtas tenia una taula normal i
es va estalviar la fotografia d’Erdogan. La sensació era que provaven d’humiliar Sànchez i que amb
ell ens provaven d’humiliar a nosaltres.
Odei Etxearte ho explica a la perfecció en aquesta
crònica sobre la manera com es va seguir la compareixença a la seu de
l’agència EFE.
Ara, he dit abans que
tot plegat em semblava també significatiu i per això vull remarcar que
aquestes conferències de premsa i la participació de Raül Romeva en un acte de
campanya per videoconferència són unes victòries: Són la comprovació que són presos
polítics.
D’ençà que va començar el judici m’ha passat pel
cap repetidament una imatge tot i no haver-la poguda veure: la dels presos
anant a dinar a una sala del Suprem espanyol en comptes de tornar a la cel·la.
És un detall menor però sempre he pensat que exemplificava la seva condició de
presoners polítics. Aquesta mena de concessions, en l’estricte sistema penitenciari,
no s’explica per res més que per la pressió social i internacional. Amb gests,
l’estat espanyol es veu forçat a reconèixer allò que no vol reconèixer de
paraula. Tant que no s’han pogut estalviar ni la fotografia ni la conferència
de premsa, 549 dies després.
PS. Ha estat emocionant de tornar a veure l’amic
Jordi Sànchez, més o menys, com si fos en una situació normal. Espere que el
malson s’acabe per a ell i per a la família, per a Oriol Junqueras i per a tots
els presos i exiliats, tan aviat com siga possible.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada