dilluns, 28 de febrer del 2011

28/02/11. Als catalans, canya!

Benvolguts,

Avui dues querelles criminals:

Convivencia Civica Catalana ha impugnat el decret sobre l'acreditació del nivell C de català del professorat universitari.

Un paràgraf:
Convivencia Cívica ja va anunciar que presentaria una querella criminal contra la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, per considerar-la "responsable d'un delicte de prevaricació" per ignorar les sentències del Tribunal Suprem contra el model d'immersió lingüística a l'escola catalana. 

El portaveu de Ciutadans Jordi Cañas, ha anunciat aquest dilluns que portarà la consellera d'Educació, Irene Rigau, davant la Justícia per no complir la sentència del Tribunal Suprem que va dictar que el castellà ha de ser llengua vehicular de forma proporcional al català en l'ensenyament obligatori.
Una denúncia de Ciutadans que se sumaria a la anunciada per la plataforma Convivència Cívica Catalana (CCC), que recentment ha presentat una querella criminal contra la Conselleria d'Educació per dictar una resolució “de forma arbitrària expressament en matèria de preinscripció escolar”.

Ja veieu que ara ja s’hi posen directament amb querelles criminals, res d’advertiments o d’amonestacions o el que sigui. Als catalans, canya!

N’hem parlat moltes vegades en aquests apunts. Creieu que val la pena de continuar-ne parlant?
Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ja hem explicat més d’un cop que era una cinquena columna espanyola a Catalunya haurà de decidir. I potser es farà ajudar per una altra cinquena columna: la Consellera de Justícia Fernández Bozal...

A veure com el govern se’n surt i a veure quan trigaran a que els caigui la bena dels ulls.

Si seguiu l’enllaç següent trobareu l’explicació de com això ja era previsible després de la sentència del TC.

27/07/10. El català NO PREFERENT en el merda-Estatut




Joan A. Forès
Reflexions

M’agradarà que s’emmerdi!

28/02/11. Joan Maragall. El cant de la senyera. L'ametller

Benvolguts,

Aquests dies que ens acosten a la primavera ens fan sentir poetes. Resulta que ahir, en la inauguració de les 4 columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc la Coral Sant Jordi va cantar El cant de la senyera per obrir l’acte i fa tres setmanes a la fira de la Candelera a Molins de Rei varem veure els primers ametllers florits. Lligant pensaments he passat dels ametllers florits al poema de Joan Maragall del mateix nom i també al cant de la Senyera.

He continuat lligant pensaments i records i m’han aparegut versos i cançons de la meva infantesa i joventut. A casa del meu oncle Carol, hi havia 3 llibres molt interessants de l’editorial Gustau Gili dels anys 30. Eren compilats per Artur Martorell, el títol genèric era Selecta de lectures i duien per nom Les plantes, els animals, els elements; La mar, la plana, la muntanya; i Els pobles les ciutats, els homes. Quan vaig ser més gran i independent vaig buscar i trobar aquests llibres en llibreries de vell, els vaig comprar i han format part des d’aquell moment dels meus llibres de capçalera. Un dels poemes és L’ametller.

L’Artur Martorell era mestre, i mestre de mestres, implicat a fons en l’Escola Normal de la Generalitat. La col·lecció tenia com a finalitat segons consta en el preàmbul del primer llibre fer que els infants i adolescents de 12 i 14 anys copsessin la poesia, la unitat interna, l’entranya, el moment de la poesia, la bellesa de les imatges, l’exactitud i el sentit dels mots.De fet pretenia ensenyar a comprendre el que es llegeix, tema que encara avui no tothom té clar.

I ja sabeu que roda el mon i torna al Born: Artur Martorell va tenir dos fills, un d’ells és l’arquitecte Josep Martorell que junt amb l’Oriol Buigas va crear l’estudi MBM d’arquitectura i l’altre fou l’Oriol Martorell que va crear la Coral Sant Jordi el 1947 i que precisament ahir ens va obsequiar amb El Cant de la Senyera.
El Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestre Lluís Millet, sobre un poema de Joan Maragall[1], compost expressament com a himne de l'Orfeó Català. S'estrenà a Montserrat l'any 1896 en la cerimònia de la benedicció de la senyera.

Us copio els dos poemes:


EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants 
aixequem una Senyera 
que els farà més triomfants. 
Au, companys, enarborem-la 
en senyal de germandat! 
Au, germans, al vent desfem-la 
en senyal de llibertat. 
Que volei! Contemplem-la 
en sa dolça majestat! 
Oh bandera catalana!, 
nostre cor t'és ben fidel: 
volaràs com au galana 
pel damunt del nostre anhel: 
per mirar-te sobirana 
alçarem els ulls al cel. 
I et durem arreu enlaire, 
et durem, i tu ens duràs: 
voleiant al grat de l'aire, 
el camí assenyalaràs. 
Dóna veu al teu cantaire, 
llum als ulls i força al braç. 
L'AMETLLER
A mig aire de la serra 
veig un ametller florit. 
Déu te guard, bandera blanca, 
dies ha que t'he delit! 
Ets la pau que s'anuncia 
entre el sol, núvols i vents... 
No ets encara el millor temps 
pro en tens tota l'alegria. 


 Us copio els enllaços que he usat. Pels versos:
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/maragall-nins/cants.html
Sobre Artur Martorell:


Joan A. Forès
Reflexions

27/02/11. El cinisme del batlle Hereu en la Inauguració de les 4 Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc

Benvolguts,

Aquest migdia s’han re-inaugurat les 4 columnes que Puig i Cadafalch va dissenyar i fer aixecar a Montjuïc. Aquestes columnes han tingut una vida atzarosa: Puig i Cadafalch que a més d’arquitecte era polític i era el segon president de la Mancomunitat de Catalunya les havia fetes aixecar el 1919 simbolitzant la tímida recuperació de les institucions catalanes; el 1928 foren dinamitades pel dictador Primo de Rivera, que prèviament havia dinamitat la Mancomunitat el 1923 en fer el Cop d’Estat. 83 anys més tard han sigut reconstruïdes. El segon dictador Franco evidentment no les va fer tornar a aixecar. El govern democràtic espanyol sortit de la transició del 1978, tampoc no havia sigut capaç de refer-les i el PSC(PSC-PSOE) en 33 anys o s’havia oblidat que mai havien existit o havia posat pals a les rodes per a la seva recuperació.

En la inauguració hi ha hagut parlaments de Blanca Serra, historiadora i pertanyent a la Xarxa d’Entitats Cíviques, de l’Enric Padrosa, patriota català fundador de la Xarxa, del batlle Hereu i del President Mas. En els diaris hi podeu trobar com s’ha desenvolupat la festa.

El batlle socialista de Barcelona Hereu en un exercici de cinisme ha fet un parlament en el que ha explicat que “Una dictadura va enderrocar aquestes columnes, però no va derruir la voluntat i el sentiment d'aquells que les van aixecar. Ara amb voluntat i sentiment renovats un país democràticament consolidat les han restituït.

Només cal anar als diversos enllaços que us incloc per adonar-vos del cinisme de l’Hereu.

Qui ha forçat la recuperació amb tenacitat?
“La restitució d´un monument tan emblemàtic com el de les Quatre Columnes, simbolitzant els quatre pals de la bandera catalana, és un triomf ciutadà, fruit del treball de les més de 60 entitats cíviques agrupades en la Xarxa d´Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals.” Els organitzadors de l'acte també han fet extensives les invitacions a tots els 947 municipis del Principat, en considerar que no es tracta d'un monument barceloní sinó que representa tot Catalunya.

Text que proposava l’entitat des de fa 9 anys que han estat treballant per a la recuperació
“Durant aquest vuit anys i mig de restitució de les columnes, els impulsors del procés han treballat sempre amb el lema 'Monument nacional d'homenatge als homes i dones patriotes catalans de tots els temps', una frase que és vista amb bons ulls pels grups de CiU i ERC a l'Ajuntament de Barcelona.

Text alternatiu que ha imposat l’Ajuntament
Però a darrera hora el grup del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, i en concret el 4t tinent d'alcalde i responsable d'urbanisme i infraestructures, Ramon García-Bragado, ha forçat un lema alternatiu que només defensen els socialistes, 'Restitució com a acte de justícia històrica de les 4 columnes enderrocades per la dictadura l'any 1928 pel seu caràcter de símbol de Catalunya'. I evidentment aquest és el text que ha quedat. Els socialistes, botiflers compulsius temien que la paraula patriotes ferís susceptibilitats dels seus amos de Madrid. I qui és aquest mindungui de nom Garcia-Bragado, imputat pel cas Palau, per fer canviar un text polític?

Pals a les rodes
Durant els 9 anys que ha durat la pressió sobre l’ajuntament per la recuperació ha passat de tot: El 2007 la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament proposa situar-lo a Monjuïc, en una posició secundària, arraconat a un cantó de la font lluminosa, de perfil i no en la posició frontal original. Es evident que el Monument quedaria, així, sense visibilitat, amagant el seu significat de Monument a les quatre barres de la nació catalana, raó per la qual el dictador Primo de Rivera les va fer enderrocar.
 
Pressions d’última hora a/de l’Ajuntament
Segons ha pogut saber directe!cat, les pressions de la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals han permès que l'Ajuntament de Barcelona traslladés la inauguració d'un dia feiner a una jornada festiva, el diumenge 27 de febrer a les dotze del migdia.
La posició d’autoodi del PP, calcada de la del PSC(PSC-PSOE)
Barcelona. (EUROPA PRESS).2011. - El candidato a la Alcadía del Ayuntamiento de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, ha criticado que la ubicación de las columnas de Puig i Cadafalch entorpecen las vistas de la plaza España, por lo que considera que deberían haberse colocado en el lateral oeste.
Els enllaços amplien la informació i fan una mica d’història amb un vídeo de TV3


Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 26 de febrer del 2011

26/02/11. Notícia esperançadora sobre l'eix mediterrani

Benvolguts,

Ja hem parlat repetidament de les infraestructures de transport a l’estat espanyol: autovies, ferrocarrils, aeroports. Dels ferrocarrils s’ha de parlar tant dels de transport de viatgers com dels de transport de mercaderies. De fet el que és realment important és el transport de mercaderies que a l’estat espanyol només transporta el 4% de la mercaderia, quan a tot Europa les mercaderies per ferrocarril són sempre superiors al 20%. Varem explicar el 2 de febrer com l’any 2003 Loyola de Palacio parlamentària del PP a la UE va bloquejar la possibilitat que la UE beneís l’eix mediterrani com a element essencial en la Gran Xarxa de Ferrocarrils Europeus i en canvi si escollís un traçat per la connexió amb Europa seria el de Saragossa-Canfranc-Tolosa amb un projecte anomenat Travessia Central pels Pirineus (TCP) amb túnels de 40 km a 1000 metres d’alçada per travessar el Pirineu. Amb dues pegues insolubles: els trens de mercaderies no són rendibles si hi ha un desnivell de 1000 metres i aquest traçat deixa els ports de Tarragona i Barcelona sense connexió amb Europa. Aquesta filosofia del PP, però també del PSOE la varem explicar el divendres divuit de febrer amb dues Reflexions  Blanco lava mas blanco..., i Ferrmed i la Gran Xarxa de Ferrocarrils Europeus (2). En aquestes cròniques es demostra que el president socialista d’Aragó i ministre del PSOE, Marcelino Iglesias, aragonès de la Franja de Ponent, abona el TCP.

Aquí es pot trobar l’explicació del ministre de transports Blanco sobre aquest tema que l’ha portada a terme el PSOE sense separar-se’ ni una mica del guió prèviament usat per Loyola de Palacio, confirmada el dia de la reunió del lobby Ferrmed a Bruseles al qual el ministre Blanco hi va enviar dos subalterns i no ell personalment. Blanco diu que ell no creu en l’Espanya radial però durant 7 anys no han mogut ni un dit per modificar el que Loyola de Palacio havia proposat. La benedicció de Brusel·les vol dir una part del finançament (15-20%).

En l’article que segueix es pot veure com el govern socialista menteix descaradament explicant que han treballat la possibilitat de l’eix mediterrani, que no té ni projecte ni pressupost, i en canvi el govern socialista ja està licitant el nyap anomenat Travessia Central pels Pirineus.

Doncs bé, avui hi ha una notícia esperançadora i una contranotícia desesperançadora sobre el cas:
“L'eurodiputat Ramon Tremosa ha anunciat aquest divendres en la jornada sobre el corredor mediterrani que ha organitzat l'oficina del Parlament Europeu a Barcelona que la comissió de transports de la cambra comunitària visitarà Catalunya entre el 16 i el 18 de març. Tremosa ha explicat que15 diputats i 30 tècnics podran conèixer sobre el terreny les coses que han debatut a les institucions europees poques setmanes abans que la Comissió Europea decideixi quins són els eixos de transport prioritaris per al continent. Alhora, però, els eurodiputats socialistes contraataquen amb una ofensiva d'actes en favor de la Travessia Central pels Pirineus que porta anys d'avantatge a l'eix mediterrani i compta amb el plàcet del govern espanyol.”

Els tècnics i eurodiputats visitaran el Port de Barcelona, l'aeroport del Prat, empreses ferroviàries i industrials com ara la planta del grup Volkswagen a Martorell, així com Perpinyà i Portbou. Entre ells estarà l'alt funcionari encarregat per la nova definició de corredors de la Comissió Europea. Aquesta és una 'gran noticia', segons Ramon Tremosa, sobretot perquè succeeix poques setmanes abans de que l'executiu europeu actualitzi el llistat d'eixos de transport prioritaris per a Europa. Segons ha dit, ell mateix va proposar aquesta visita al mes d'octubre passat.


En la mateixa jornada, l'eurodiputada Maria Badia ha destacat el fet que el ministre de Foment José Blanco també acudirà a Barcelona el dia 16 de març per explicar el treball que ha fet el govern espanyol per desenvolupar el corredor mediterrani.

En aquest sentit, Ramon Tremosa ha posat un exemple sobre com el sector privat europeu ja comença a adonar-se d'aquesta realitat. Segons ha dit, l'acte que Ferrmed va organitzar a Brusse·les el mes de gener va estar patrocinat per Deutsche Bahn, la primera empresa europea de transport de mercaderies. Això demostra, segons Tremosa, que també les empreses europees entenen la importància per al creixement econòmic d'aquesta infraestructura i prova que s'han de prioritzar els eixos que realment tenen incidència en la competitivitat i ajuden a superar la crisi.http://www.directe.cat/noticia/124988/la-comissio-de-transports-del-parlament-europeu-visitara-catalunya-a-dos-mesos-de-decidir-


Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 25 de febrer del 2011

25/02/11. Chacón i cia

Benvolguts,

Avui podem veure els tasts de dues o tres cares de la ministra Chacón: Primer, postulant-se a substituir ZP, segon, vista per l’Alfred Bosch a l’Avui, i tercer, amb els informes sobre les propietats i la fiscalitat de la parella Chacón-Barroso.

El Periódico. Notícia. Postulant-se a substituir ZP:
 “Carme Chacón va fer ahir un pas endavant en la cursa per la successió que s'obriria al PSOE si José Luis Rodríguez Zapatero decidís no tornar-se a presentar. En un esmorzar informatiu a Madrid, la ministra de Defensa va assegurar que recolzarà el president del Govern si es presenta a un tercer mandat, el 2012, però, en el cas que decideixi no continuar, Chacón va defensar de manera fefaent el dret que els militants triïn. Un missatge alt i clar al vicepresident primer, Alfredo Pérez Rubalcaba.”

Article d’Alfred Bosch a l’Avui.

“Que arremetis contra el catalanisme ja em sembla més delicat. N'has fet gala i n'has presumit quan t'has enfrontat a les urnes catalanes, i no fa bonic que la jaqueta entri i surti de l'armari quan convé. Després, dir que cada dia potser seràs menys nacionalista catalana fa riure una mica. Suposo que de cara a la galeria espanyola, l'expressió és un peatge que cal pagar. Però de cara a la terra que et va veure néixer, és ridícula, perquè vejam... Fins on pot retrocedir el teu pedigrí nacionalista? No hi ha tal vegada un límit absolut, per sota del qual no hi ha res? És possible ser nacionalista català sota zero?”

I una maledicció gitana del tipus Que tinguis judicis i els guanyis!:

Tinc ganes que arribis a prop d'allà on pretens, Carme Chacón.
Que et presentis a unes eleccions espanyoles com a cap de llista, amb la intenció d'emular l'amic José Luis. I que et trobis que, en no ser de León, et caigui una bateria de renecs i improperis. Que t'insultin, que t'humiliïn i que et facin perdre els comicis per catalana i fresca. I que tornis enutjada i dolguda a abraçar, no pas el nacionalisme aquest que dius, sinó el secessionisme més ferotge i virulent.

Xafarderia d’Intereconomia. La villa de lujo del matrimonio Chacón- Barroso en la República Dominicana:
La ministra de Defensa, Carmen Chacón y su marido, Miguel Barroso, compraron hace un año una vivienda en el residencial Los Nómadas, en el municipio de Las Terrenas del distrito de Samaná, una exclusiva zona en la playa de Cosón, la más cara de la República Dominicana. La ministra y su marido pagaron 600.000 dólares por la casa hace un año.

La ministra señalaba en su última declaración de bienes que tenía propiedades por valor de 156.718 euros y deudas por 358.382 euros.

Según el Registro de la Propiedad de Esplugas de Llobregat, Carmen Chacón posee dos viviendas en esa localidad barcelonesa. Sin embargo, el registrador de la Propiedad de Esplugas de Llobregat Josep María Ferran Guitart se ha negado a facilitar a LA GACETA la nota informativa de estas propiedades.
La dirigente socialista se casó en el año 2007 con el periodista y empresario Miguel Barroso cuando éste ocupaba el cargo de director de la Casa de América. La pareja se conoció en un momento en el que ambos pertenecían al entorno más cercano del presidente Rodríguez Zapatero.
Él era el secretario de Estado de Comunicación y tenía un sueldo de 69.337 euros; ella era ministra de Vivienda e ingresaba 78.791 euros. 


Joan A. Forès
Reflexions

25/02/11. Kilòmetre zero

Benvolguts,

En Joan Francesc Mira, que ja sabeu que és saviesa pura, ens parla en El Temps d’aquesta setmana d’un llibre de Germà Bel, economista recurrent en les meves Reflexions. El llibre es titula Espanya, capital París i té com a subtítol Tots els camins porten a Madrid. Ja comentarem en posteriors Reflexions aspectes molt interessants del llibre, com per exemple el que diuen el sentit comú i les estadístiques que és que si un TGV s’atura a totes les estacions deixa de ser un TGV i es converteix en un correu. I també que les estadístiques demostren que els hotels i els comerços de les ciutats de mitja distància enllaçades per TGV perden pernoctacions i negoci ja que el client torna al seu cau si pot. Això ho explica perquè la bogeria nacional ha fet que les ciutats mitjanes i petites per les que passa el TGV, per exemple Segovia, Palencia, Logroño, etc, hagin volgut estar servides pel TGV, que immediatament deixa de ser un TGV i a més a més aquest servei empobrirà la ciutat.

Uns tasts:

“L’autor, Germà Bel, que també deu estar ja fart d’explicar obvietats, és de les Cases d’Alcanar, que és tant com dir mig valencià, si no és ofendre, i el “Km0” deu ser, si no em falla la memòria, al centre de la Puerta del Sol de la villa de Madrid. Que és, exactament, el punt i lloc on condueixen, i conduïen, i han de conduir, tots els camins de carro i de diligència, totes les carreteres, autovies, autopistes (gratuïtes, és clar: no les de peatge), tots els ferrocarrils de via ampla, estreta o mitjana, de locomotora de vapor o elèctrica, correus, expressos diürns i nocturns, vagons-llit, de velocitat baixa o preferiblement alta, i totes les línies aèries de tots els aeroports.”

“Hi ha un mapa, en el llibre de Bel, amb les previsions de l’alta velocitat fins el 2020: ‘totes’ les capitals de província seran a un màxim de tres hores i mitja de Madrid, i des de València el viatger podrà anar volant a Huelva, a Càceres o a Lugo (via Madrid, òbviament), però a Barcelona no, i viceversa” 
“Amb càlculs que, si hagueren llegit les pàgines que hi dedica Germà Bel, haurien de fer caure la cara de vergonya als qui els fan, a qui els publica i a la llarga colla de polítics que els esbomben amb cara de felicitat. Càlculs que, com tants altres que corren sobre la matèria, són pura especulació fantasmal, propaganda, estupidesa de babaus, o simple indecència política. El Kilòmetre Zero del professor Bel deixa amb el cul a l’aire totes les justificacions econòmiques de la xarxa radial espanyola, i mostra de manera diàfana les altres, les autèntiques explicacions: les que inspiraren ja les lleis generals de ferrocarrils de mitjan segle XIX, i les que repetidament expressen els presidents espanyols i tots els ministres del ram, l’un darrere de l’altre. Perquè si hi ha una cosa clara, clara i confirmada i declarada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat i afirmat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria."

"A València el Cid Campeador guanyarà per fi la darrera batalla, i els polítics regionals cantaran l’himne Para ofrendar."

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 23 de febrer del 2011

23/02/11. Encara espero que se'm demani perdó

Benvolguts,


Dues mostres d'intolerància. A Telemadrid no passen les rodes de premsa d’en Guardiola si hi ha trossos en català. D'altra part hi ha el cas d’Agné, l’entrenador del Girona a qui a Osca no li van tolerar que respongués en català a una pregunta d’un periodista català. A l’ARA del divendres hi ha un article de Xavier Roig  i el dimecres havia sigut Quim Monzó qui a La Vanguardia havia fet també una defensa de l’entrenador. Aquets fets són agressions que difícilment hauríem de tolerar, ja que des de fa un temps ja s’han tret tots la careta, de l’Ebre cap enllà però també de l’Ebre cap aquí. Tots dos ho expliquen molt bé enfocant-ho des de punts de vista semblants. De l’anorreament de la cultura, de la dignitat, de qui encara no ha demanat perdó, com varen fer els seus mestres nazis, per l’intent de genocidi gairebé reeixit. Us incloc els 3 enllaços.
En Quim Monzó explica el cas en detall i finalment conclou:
“Dejemos de lado dos detalles que hacen aún más espectacular la intolerancia de esos periodistas -Agné es de Mequinensa, y la rueda de prensa tenía lugar en Aragón, donde supuestamente el catalán es idioma oficial, junto al castellano y el aragonés- y fijémonos en las costumbres: cuando en España un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problema. Pero si contesta en catalán, entonces eso es inadmisible. Cualquier cosa que huela a catalán les activa el odio, la xenofobia. No se trata de una simple anécdota más, sino de que no hay forma de vivir fuera de esta perpetua sangría moral que, de anecdótica, no tiene nada. Nos expolian, consiguen que nuestras finanzas estén en déficit cuando estarían con un superávit boyante si tuviésemos la financiación que graciosamente dan a otros, y encima nos llaman usureros para, acto seguido, meársenos en la boca, como dice el gran Mohamed Jordi. Y después los diarios van por ahí haciendo encuestas a ver por qué gente que nunca en su vida se había planteado la independencia se la plantea ahora, y en serio. Confiemos en que la oleada de hartazgo que está sacudiendo a los países árabes se propague a la ribera norte del Mediterráneo y aquí la lidere Mohamed Jordi (porque si la tienen que liderar los dirigentes independentistas con poltrona, estamos apañados”

En Xavier Roig diu:
“La transició postfranquista va tenir alguns errors. Fins i tot alguns de monumentals. S'hauria de produir un estudi sobre el tema i acabar amb el tabú de la transició espanyola. Perquè tampoc cal magnificar la importància de determinats individus. Aquell procés es va poder fer perquè, en ordre d'importància, (primer) havia mort Franco... al llit; (segon) els que comandaven el règim eren prou intel·ligents per veure que calia fer evolucionar Espanya; (tercer) Espanya havia assolit aquella renda per càpita que fa que les vel·leïtats revolucionàries quedin aparcades, (i quart) hi havia una generació disposada a agafar responsabilitats de govern sense fer estralls ni projectar-hi rancúnia.

Ara es critica la Constitució, però voldria recordar que es va escriure amb el 28,57% de ponents catalans. També hem comès errors com a col·lectiu: haver estat poc exigents amb els nostres enemics i els seus descendents. Parlo d'uns governants i una societat (siguem clars d'una vegada) que van voler anorrear la cultura catalana. I a nosaltres com a país. Que no ens van tancar en un camp de concentració? D'acord. Érem massa gent i també érem la fàbrica d'Espanya -la nostra gran desgràcia, per cert-. Però la realitat és que el català va estar perseguit. I van voler fer desaparèixer la nació catalana. I no va ser Franco, només. Abans d'ell n'hi havia hagut d'altres. N'hi ha hagut després, també. No donem la culpa als governants espanyols, només. I no vull generar rancúnia, sinó simplement fer veure que les coses no han canviat tant. No tot era culpa de Franco.

Tots recordem haver vist als mandataris alemanys demanar perdó per allò que van fer els seus predecessors -mandataris, els d'ara, que mai van tenir res a veure amb el nazisme-. Alguns d'ells, comprovats demòcrates, havien estat perseguits pel règim de Hitler. Però és igual. Eren governants d'un país que un dia va tenir un règim que va cometre barbaritats i demanaven perdó en nom de tot el país. Doncs això és el que no ha fet la resta d'Espanya amb Catalunya. Començant pel rei, hereu designat, sense ruptura legítima, d'un govern que va assassinar un president de Catalunya pel simple fet de ser-ho. Encara espero que se'm demani perdó. I com que sé que em moriré esperant-ho, limito les meves expectatives sobre el que pot donar de si Espanya.

“¿Sabeu, per exemple, que els funcionaris espanyols a Brussel·les tenen instruccions d'abandonar les reunions si no hi ha traducció a l'espanyol, encara que tots entenguin perfectament l'anglès? ¿Sabeu que la llei de patents europea està bloquejada perquè Espanya exigeix que l'espanyol sigui considerat idioma vàlid a l'hora de registrar patents, adduint que amb l'anglès no n'hi ha prou? Doncs bé, la gent que fa això i que, al mateix temps, addueix motius de tipus pràctic per parlar espanyol en lloc de català, que menysprea les cultures com la meva i que, a sobre d'haver-me volgut anorrear, no em demana perdó, aquesta gent, dic, ja us imagineu on se'n poden anar. Ep, i de dos en dos! Ara bé, no voldria oblidar les culpes pròpies. Perquè si ells no han demanat perdó és perquè ningú els ho ha exigit amb prou força. No ho exigeixen, per descomptat, les provincials que el PP i el PSOE tenen a Catalunya. Però tampoc tants i tants considerats importants per la premsa barcelonina. Ni aquells que aquí es diuen Joan o Isidre i, quan van a Madrid, es transvesteixen per passar a ser Juan o Isidro. Ni tampoc aquells que, quan els convenia, en el tema del català, com en tants altres afers transcendentals per a Catalunya, deixaven penjat el president Pujol, i Maragall, i Montilla. I que, no ho dubtin, deixaran penjat el president Mas, si cal. Ni tants ni tants altres individus que el senyor Berlanga va caracteritzar tan bé al seu film La escopeta nacional .
Gràcies, senyor Agné, per ensenyar dignitat a molta gent. D'allà i d'aquí. I aprofito per recordar-li que tantes paraules com gasti en aquest afer, tantes que seran malaguanyades i inútils. Amb el seu gest ja ha dit prou. Els d'allà no aprendran a demanar perdó. I els d'aquí dubto que constatin que aquell que s'agenolla i es posa de quatre potes no practica pas el pragmatisme, sinó la indignitat més repugnant.”

Joan A. Forès
Reflexions

23/02/11. Xerrada de l'Oriol Jonqueras (1). UE. Comparacions. Coalicions

Benvolguts,

El divendres vaig assistir junt amb els meus antics companys del Casal d’ERC del Poblenou a una xerrada magistral de l’Oriol Junqueras, diputat europeu d’Esquerra. Fou una vetllada molt rica en coneixements i anècdotes sobre la Comunitat Europea, sobre Espanya i sobre Catalunya.

Va començar recordant que els catalans son una ínfima part de la comunitat europea que té 500 milions d’habitants. Catalunya en té 7,5 milions o sigui 1,5% de la població total europea i si s’hi afegeixen el País Valencià i les Balears s’arriba a 12,5 milions o sigui 2,5%. Poca cosa.

He buscat per Internet i hi he afegit dades que em sembla que són d’interès.
Hi ha 27 estats membres amb un total de 785 europarlamentaris.



Habitants en milions
Eurodiputats
Circumscripcions
Equivalents
Alemanya
83
99
13

Regne Unit
60
78


França
65
78
8

Itàlia
59
78
5

Espanya
47
54
1

Grècia
11,1
22

PPCC
Bulgària
7,3
18

Catalunya
Malta
0,4
5


Total
500
785




Nota: He posat els estats més grans i el més petit. Entremig he afegit les dades de Grècia i Bulgària perquè en població serien més o menys equivalents als Països Catalans i a Catalunya (en aquest cas caldria restar-los dels 47 milions d’Espanya). Però tindríem uns 18 parlamentaris elegits a Catalunya.

L’Oril Jonqueras va explicar que a Brusel·les hi havia 3 catalans afins, el Raül Romeva d’ICV, el Ramon Tremosa de CiU i ell. I molts de no afins a ells integrats en el magma dels 51 parlamentaris espanyols restants.
Va explicar que el la UE cada partit petit està integrat dintre de grups polítics de denominacions diferents dels que coneixem aquí excepte el grup socialista i el popular.
CiU està integrada en el grup Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa. Partido Europeo Liberal Demócrata Reformista
Unió Democràtica està integrada al  Partido Popular Europeo.
ERC està integrada en una coalició d'Esquerra, BNG, Aralar, EA, Entesa per Mallorca, Chunta Aragonesista i la Confederació Verds. Segons el Google: Grup Els Verds-Aliança Lliure Europea “L'estat espanyol hi aporta 3 escons: 1 del PSOE que es va adscriure als verds a causa d'un pacte preelectoral, un d'Iniciativa per Catalunya i un d'Eusko Alkartasuna, tot i que aquest últim compartit amb Esquerra Republicana de Catalunya.”

Moltes coses de les que va dir ens van sorprendre, per exemple el cas de les circumscripcions.
Espanya, al contrari de tots els altres estats, té una circumscripció única i aquesta solució que sembla que estigui feta per diluir la perifèria dintre de la “gran nación española, una grande, libre e indivisible”, fa que encara sigui millor que si hi hagués múltiples circumscripcions, segons autonomies, que sembla més racional, però aleshores com que hi ha uns mínims de dos diputats per circumscripció i hi hauria 17+2 autonomies que sumen 38 diputats resulta que encara tocarien menys diputats catalans que ara!

Seguirà!

Joan A. Forès
Reflexions