Benvolguts,
En la Reflexió anterior havíem comentat el frau fiscal dels mindunguis.
També hi ha altres personatges, com l’ex-president del PPC i actual president de Vueling Josep Piqué que en el seu moment se li va preguntar per l’enginyeria financera que ell havia dit que practicava i va respondre que l’enginyeria financera és perfectament lícita mentre no deixi de ser-ho, o sigui que pots evadir impostos legalment utilitzant sàviament els teus coneixements (informació confidencial?) i altres argúcies per estalviar-te impostos. Tot legal.
I algú que hi entengués ens hauria d’explicar algun dia la qüestió de les SICAVS (Societats d’Inversió de Capital Variable), que són empreses de negocis financers, amb unes característiques determinades, han de ser 100 socis per exemple i les inversions de cadascú ha de ser superior a uns quants milions d’euros. Normalment hi ha un nucli dur (un o més socis, que hi inverteixen desenes de milions d’euros) i la resta de socis anomenats despectivament “mariachis” que ajuden a arribar a 100.
La gràcia financera de les SICAVs és que tributen un 1% de l’impost de societats. Per tant eludeixen impostos legalment.
Ara parlarem d’una enginyeria financera diferent i molt gran: la de les multinacionals:
Joan Poyano. L’Econòmic. Feta la Llei, feta la trampa fiscal
Al juliol, l'Audiencia Nacional va imputar Demetrio Carceller, patriarca del grup Damm, net del falangista, filonazi i ministre de Franco del mateix nom, per un suposat delicte de frau fiscal de 500 milions d'euros que s'hauria fet almenys durant 15 anys simulant que residia a Portugal, on resulta més fàcil dissimular grans patrimonis. Les actuacions volen demostrar la titularitat de paquets d'accions de societats espanyoles emmascarades al darrere d'estructures fiduciàries creades en paradisos fiscals.
El jutjat d'instrucció número 4 de Barcelona ha obert una investigació sobre Agrolimen per un suposat delicte contra la hisenda pública que s'hauria comès els anys 2006 i 2007, quan aquest grup alimentari va destinar uns 180 milions d'euros a la creació de dues empreses al paradís fiscal de les Antilles Holandeses, que al seu torn van ser comprades per dues societats instrumentals amb seu a Costa Rica i l'Uruguai dels sis germans Carulla. Jordi Carulla Font, conseller del grup Agrolimen, consta com a administrador de les empreses holandeses. Jordi Carulla, en la seva declaració com a imputat, no va aclarir les operacions concretes en relació amb Agrolimen que es van realitzar amb aquestes societats, malgrat que resulten clau per determinar si es van utilitzar per a l'evasió d'impostos dels propietaris del grup.
Un exemple del frau amb les operacions intragrupals és la multinacional nord-americana Praxair -present a 40 països i que es dedica a la venda industrial de gasos com ara oxigen, nitrogen i heli-, que per evitar la presó dels seus directius espanyols i que l'Audiencia Nacional investigués la cúpula del grup ha acordat pagar a Hisenda 264 milions d'euros per un frau sistemàtic que consistia que les filials societats amb més beneficis transmetien participacions a unes altres que immediatament reduïen capital mitjançant amortització de les accions pròpies. Per exemple, Praxair Euroholding va comprar unes accions d'una societat del grup per 142 milions i al cap d'una setmana les va vendre a Praxair Canadà per 92 milions, generant una pèrdua comptable de 50 milions. O també, la filial espanyola va comprar a la matriu nord-americana una societat suïssa per 636,9 milions amb l'única finalitat de generar avantatges fiscals il·lícits mitjançant l'amortització fiscal del fons de comerç i de les despeses financeres aparentment lligades a aquesta operació.
Operacions com les anteriors són el pa de cada dia de les grans empreses i patrimonis, que juguen amb les diferents normatives internacionals per pagar el menys possible en impostos. És l'enginyeria fiscal, que si es fa complint la llei serà considerada optimització fiscal i si es fa per ocultar patrimoni o beneficis passa a ser un frau.
Treballar amb un paradís fiscal no és il·legal, el que és il·legal és portar-hi diners d'amagat d'Hisenda. Un informe de l'Observatori de Responsabilitat Social Corporativa -format per 15 ONG, organitzacions de consumidors i sindicats– assenyalava que el 2009 el 80% de les empreses que cotitzen en l'Íbex-35 de la borsa espanyola operaven en paradisos fiscals, que les seves inversions en aquests territoris entre gener i setembre de 2010 van doblar les de tot l'any anterior, i que mentrestant el tipus efectiu de l'Impost sobre Societats que paguen les grans empreses és del 10% de mitjana (el nominal és del 30%).
Amb la crisi, els estats van declarar la guerra als paradisos fiscals. Coincidint amb la cimera del G-20 a Londres l'abril del 2009, l'OCDE va publicar un informe en què apareixia una llista grisa de territoris opacs, formada per 35 països que si bé s'havien compromès a acatar els requisits en matèria d'intercanvi d'informació fiscal, encara no els havien complert; i una llista negra (Costa Rica, Malàisia, les Filipines i l'Uruguai) amb els que no s'hi havien compromès. Per la pressió internacional, a final d'aquell any s'havien firmat 195 acords d'intercanvi d'informació, els quatre països de la llista negra van passar a la grisa i d'aquesta n'havien sortir dinou.
Aquesta pressió s'acompanya amb campanyes d'amnistia fiscal per als contribuents que repatriïn capital, com la que va fer Itàlia o la que acaba de llançar el govern dels Estats Units amb el límit del 31 d'agost. “No estem deixant de perseguir l'evasió fiscal a l'estranger i continuem treballant en això. Si véns voluntàriament, pagaràs un preu alt, però evitaràs anar a la presó”, va dir Doug Shulman, director de l'IRS (Servei d'Impostos Interns), en oferir fer les paus a canvi de pagar multes d'un màxim del 35%. L'amnistia s'ofereix després que el banc suís UBS va reconèixer que havia ajudat 4.900 ciutadans nord-americans a eludir el pagament d'impostos.
I mentre els estats pressionen aquests paradisos perquè no els facin competència deslleial, fan el mateix –posar els impostos més baixos per atreure inversions, com ara Irlanda i Holanda- o permeten que les seves empreses els toregin, com els Estats Units. Google només paga un 2,4 per cent pels beneficis de les seves operacions fora dels Estats Units amb la connivència del seu govern, que accepta que cedeixi els drets del negoci a una filial domiciliada al paradís fiscal caribeny de Bermuda per un preu de transferència molt baix que no té res a veure amb el seu valor real.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada