Benvolguts,
Dues notícies de l’Avui que estan relacionades amb la situació del PSC i d’Esquerra després del 28N: Josep M. Flores té un article de nom Coses que passen al PSC i a la Bústia d’ahir hi havia una carta d’un ciutadà d’Olot que es titula El que queda d'ERC.
Les comento, dono la meva opinió i m’agradaria que els meus comentaris aixequessin polseguera i creessin debat.
Josep M. Flores. Coses que passen al PSC
“Alguna cosa passa de portes endins al PSC que dos diputats al Congrés i exalcaldes de Mataró i Vilanova i la Geltrú, Manuel Mas i Sixte Moral, demanen la dimissió en bloc de la direcció del seu partit. De motius no els en falten. De la mateixa manera que van aplaudir l'anunci de la retirada forçada del president Montilla després de la desfeta electoral del 28-N, es pregunten per què la resta de la direcció del partit no ha seguit els seus passos i s'ha retirat a la residència d'hivern en tant que coresponsable de la gran patacada. Quan dos homes disciplinats com Mas i Moral diuen el que diuen és perquè alguna cosa es cou més enllà del carrer Nicaragua, on les bases són les úniques que poden impulsar el canvi.”
Ciutadà d’Olot. El que queda d'ERC
“És molt improbable que ERC es refaci. Està totalment desfasada i no té cap ideal. Sense ideals no s'avança. Mantenir la poltrona dels seus actuals dirigents és la mort del partit. ERC no pot tornar enrere, ha perdut el tren.
Reagrupament ha sofert un cop massa fort; conformar-se amb les escorrialles dels ajuntaments pot ser que sigui autocondemnar-se a no ser mai res.
Reagrupament s'hauria de fusionar amb el que podria ser RC (Republicans de Catalunya).
Si les bases de l'actual Esquerra es remoguessin, inhabilitessin els seus actuals dirigents i s'unissin amb Rcat, es podria començar de nou. Això podria ser possible si no fos l'eterna lluita personal per viure de la política dels actuals apoltronats i dels que anhelen ser-ho.
Sembla una utopia, però si no es pensa en l'impossible no s'aconsegueix mai el possible. Si no es persegueix mai un somni es viu sempre arran de terra.”
Anàlisi:
Ja està servit el panorama a debatre.
Segurament que les interioritats, els objectius, i la manera d’aconseguir-los, dels dos partits Esquerra i el PSC són molt diferents, diametralment oposats. Així l’objectiu del PSC continua sent, igualet que l’himne valencià:
Para ofrendar nuevas glorias a España
nuestra Región, supo luchar.
¡Ya en el taller y en el campo resuenan
cantos de amor, himnos de paz!
¡Paso a la Región
que avanza en marcha triunfal!
I l’objectiu d’Esquerra hauria de ser la independència de Catalunya.
Però en canvi el que sembla és que una part de la militància s’adona que els capteniments de les cúpules dels dos partits no són els correctes i per tant no ajuden a aconseguir aquests objectius.
I els que varem marxar d’Esquerra compartim aquest sentiment.
Jo ja ho havia escrit el juliol de l’any passat, que ERC sent un nom mític (el partit de Macià i Companys) com és, està okupat per una bona quantitat de vividors que només pensen en les seves poltrones i no en l’objectiu fundacional d’Esquerra que hauria de ser la independència de Catalunya! I aquesta situació no és fàcil de resoldre!
La solució dels dos quadres del PSC i la del ciutadà d’Olot són idèntiques: Cal eliminar mòmies del passat com a condició sine qua non. Partir de zero. Tornar a començar. La solució proposada per aquests ciutadans és la que s’utilitza en els països civilitzats: dimissió incondicional de tothom que hagi contribuït a la desfeta electoral. És una necessitat d’higiene política! I en aquest cas hem de reconèixer que almenys el vilipendiat Montilla del vilipendiat PSC va dimitir immediatament i en canvi les patums d’Esquerra sembla com si no s’haguessin adonat de l’ensulsiada!
Respecte a Esquerra la solució que vaig suggerir al juliol era fer un reset, oblidar-se de la mítica, i de la mística, i tornar a començar. Sense lligams sentimentals. Partir de zero. Fer foc nou. Deixar-se de les ensenyes d’ERC, de Macià i de Companys. Un partit independentista unitari nou de trinca.
La meva aposta pel foc nou no va funcionar. Ens hem de plantejar si els independentistes catalans no tenim remei i portem a les entranyes el foc de l’autodestrucció? Crec que no. Crec que hem de fer però una bona anàlisi d’on som i on volem anar!
Voldria que hi hagués debat!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada