Benvolguts,
Avui un article, de Xavi Xirgo a l’Avui: Jo pidolo, tu pidoles, ell pidola.
És una síndrome greu. La síndrome del vassallatge. L’autor diu que cal anar amb el cap ben alt a Madrid i parlar de tu a tu. Però com sempre l’articulista s’oblida que a Madrid han aconseguit arrossegar-nos per terra, usar-nos de baieta, d’usar i no llençar ja que podem tornar a servir. I mentrestant ens van xuclant la sang. En copio dos paràgrafs:
“El Diccionari de la llengua catalana defineix el verb pidolar com “demanar humilment (un favor, una gràcia, una almoina)”. Em sembla el verb més encertat per definir el que ahir va anar a fer Artur Mas a Madrid. Pidolar. Ho va fer ahir Mas, ho feien abans Maragall i Montilla i ho havia fet molt abans Jordi Pujol. Perquè nosaltres –no ara, sempre– quan anem a Madrid pidolem, demanem humilment que se'ns concedeixi una gràcia. Anem a demanar permís per endeutar-nos, anem a demanar que se'ns compleixi la disposició addicional tercera o anem a demanar que se'ns retorni el deute històric. Però hi anem pidolant.
I hi hauríem d'anar a exigir. Artur Mas ha d'aixecar el to. Sí, encara més. Perquè que se'ns facin determinades concessions no és cap victòria. És un dret.”
Però l’articulista vol oblidar que estem en una situació crítica, que ells tenen la paella pel mànec i van repartint hòsties i nosaltres prou feina tenim a anar-nos tapant la cara per no rebre-les. Som uns mesells, no tenim autoestima, se’ns pixen!
I em sembla convenient citar una anècdota de Fidel Castro de l’any 1962 quan els USA i l’URSS havien protagonitzat un enfrontament dialèctic que podia haver passat a guerra al Carib si algun dels dos països hagués volgut. Es va anomenar La crisi dels míssils. Els americans van complicar més les coses amb la invasió de la Bahia de Cochinos de Cuba que va ser un complet nyap. En aquell moment Castro va plantejar els Cinc Punts de defensa de Cuba que incloïen (copio textualment):
· el cese del bloqueo económico;
· el cese de todas las actividades subversivas, como lanzamientos y desembarcos de armas y explosivos por aire y mar; invasiones mercenarias e infiltraciones de espías y saboteadores;
· cese de los ataques piratas;
· cese de todas las violaciones de nuestro espacio aéreo y naval;
· retirada de la Base Naval de Guantánamo y devolución del territorio cubano ocupado por Estados Unidos
Ja es pot comprendre que Castro va actuar amb seguretat i molta autoestima, perquè podia. No pidolava res, exigia. El David contra el Goliat. I se’n va sortir! El problema és que en Mas no pot tenir autoestima en les condicions que està. Té massa compromisos amb Unió, té massa compromisos amb els lobbies que el suporten, és covard i no es vol fer mal. I continua sent “unionista” o “dependentista” i no independentista.
Per si us pot interessar, dels Cinco Puntos el cantor cubà Carlos Puebla va fer-ne una cançó prou interessant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada