dijous, 20 d’agost de 2020

19/08/2020. Núria Bassa @NuriaBassa Toni Strubell @tonistrubellt. Xina i Espanya: l’escàndol de la “reeducació” de presos polítics.

 

Xina i Espanya: l’escàndol de la “reeducació” de presos polítics

 

Lògicament, el TS contraataca dient que Cuixart i els seus companys no són presos polítics, sinó delinqüents comuns. No és exactament el que diu la Xina dels uigurs?

Núria Bassa @NuriaBassa

Toni Strubell  @tonistrubellt

 

19/08/2020

Presos i preses polítics asseguts al Suprem


Facebook165TwitterWhatsAppTelegramCorreu

 

Publicat a Brave New Europe (18.8.2020)

Quan pensem en el concepte de reeducació o “rentat de cervell” ideològic dels presos polítics, generalment pensem en el tractament que es dispensa als presos uigurs a la Xina o als presos nord-americans de la Guerra de Corea. Tanmateix, ¿no hi ha també raons per creure que el Tribunal Superior de Justícia espanyol (TS) està aplicant fórmules per al “rentat de cervell” dels presos independentistes catalans per fer-los renunciar a la seva ideologia? ¿No està Espanya violant els tractats internacionals que exigeixen la inviolabilitat ideològica dels presos polítics? ¿No s’hauria de preocupar la UE d’aquesta possibilitat?

Mentre els tribunals europeus continuen rebutjant les peticions espanyoles d’extradició internacional del president Puigdemont i altres exconsellers (darrerament, de Lluís Puig a Bèlgica), el TS està negant els drets de llibertat condicional dels presos polítics catalans empresonats per la mateixa causa. La setmana passada, els permisos de set d’ells es van suspendre en sec poc temps després de ser-los concedits. Ja no podran treballar fora de la presó en dies laborables ni passar els caps de setmana a casa com a part del procés de rehabilitació. El TS justifica aquesta mesura dient que no en poden gaudir fins que els presoners hagin estat “reeducats políticament”. Clarament, se’ls deneguen els seus drets a una llibertat condicional perquè mantenen els seus postulats ideològics.

Aquesta supressió de permisos (atorgats amb l’article 100.2 de les Normes Penitenciàries) no s’ha portat a terme de forma reglamentària ni ortodoxa. S’ha realitzat gràcies al fet que el TS en canviés el procediment. En una operació ad hoc i sense precedents, usurpava el paper de les juntes de tractament i dels jutjats de vigilància penitenciària que fins ara tenien la competència exclusiva de decidir en aquest camp. S’ha produït, doncs, un canvi d’estatus per a set dels nou presos polítics catalans que han perdut els permisos i tornaran a un règim de 21 hores/dia de confinament a la cel·la set dies a la setmana. És de preveure que dues altres preses (expresidents del Parlament Carme Forcadell i l’exconsellera Dolors Bassa), que fins ara (a data 16/8/2020) encara gaudien d’aquest estatus, patiran pròximament una mesura semblant.

Tota aquesta manera poc ortodoxa d’actuar ha quedat al descobert en una estranya incidència que va afectar el TS aquesta primavera passada. Es tracta d’un missatge enviat a un grup de WhatsApp de periodistes per un individu no identificat, però en nom del TS, que amenaçava els membres de la Junta de Tractament de la presó de Lledoners amb accions legals si permetien als presos passar el confinament del Coronavirus a casa seva. Ha estat una revelació prou indicativa de la irregular manera de procedir del Tribunal que, previsiblement, no tindrà cap conseqüència jurídica en haver estat ja arxivada. Hi pot haver algun indici més clar que actuen amb ànim de venjança i amb una parcialitat inadmissible en un alt tribunal?

De fet, la irrupció del TS en el camp de la “reeducació política”, previsiblement aplaudida a la premsa espanyola, ha provocat les protestes de diversos intel·lectuals i experts juristes descontents amb la gestió d’aquest problema. El prestigiós professor de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, descriu el comportament del tribunal com a “maoistai associa la crida dels jutges als presos perquè es mostrin penedits amb el concepte de rentat de cervell ideològic que es practica a la Xina contra els uigurs actual. Pérez Royo considera que la crida a la “conformitat expressa” és una forma d’humiliació practicada en països totalitaris i argumenta que el concepte de “reinserció” inclòs a la Constitució espanyola (article 25), mai no havia tingut la intenció de justificar el rentat de cervell als presos i la seva reconversió en “pensament correcte”, un fenomen que diu passa a l’Espanya “socialista” d’avui.

Pérez Royo argumenta que les crides insistents en aquest sentit per part del fiscal de l’Estat -que el primer ministre Sánchez va presumir que fos un peó a les seves ordres- indica que la iniciativa no és un mer caprici del TS, sinó que forma part d’un pla més ample per “reeducar” els dissidents polítics catalans per “corregir” la seva ideologia. És el que Pérez Royo defineix com a “humiliació política” en clara contradicció amb el dret internacional i la doctrina de l’ONU. Així, si mirem l’article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signat per Espanya, trobem que s’hi estableix que “tothom té dret a opinar sense interferències”. A més, l’article 26 també insisteix que no s’ha de tolerar cap forma de discriminació contra les persones per raó d’opinió política o d’altres tipus. El TS, afirma el professor, al contrari que amb altres presos, diu que els presos catalans només podran gaudir dels permisos que els atorga l’Article 100.2 quan estiguin reeducats. Això ens porta a demanar quan s’havien aplicat requeriments de reeducació quan es tractava de presos d’extrema dreta. Pérez Royo pregunta com es pot permetre als fiscals i jutges del TS que “menyspreïn tan desvergonyidament els seus propis principis”. Acaba demanant: “en quina mena de país ens estem convertint?”.

En conseqüència amb la seva decisió, el fiscal del TS ha demanat als jutges de vigilància penitenciària que anul·lin immediatament els permisos dels presos catalans per sortir de la presó. Eren permisos per tenir cura d’una mare gran, per dirigir un negoci, per treballar amb una ONG de Bòsnia Hercegovina o ensenyar a la universitat, tasques considerades “inadequades” per als condemnats per “sedició”, diu el fiscal. Aparentment, no són propícies per evitar “temptacions sedicioses” ni per a descartar les idees independentistes, com afirma. Quines deuen ser, doncs, aquestes activitats propícies? Certament, no queda definit a la normativa. Així, la Dolors Bassa “sediciosa” no pot tenir cura de la seva mare malalta mentre que els fiscals de l’Estat no han posat cap objecció a l’excarceració de Rosalia Iglesias (dona de l’extresorer del PP, Luis Bárcenas) perquè cuidi el seu fill de 30 anys, malgrat la condemna de 15 anys que té per corrupció i malversació. Aquí no es va exigir cap mena de “reeducació” ni penediment, pel que sembla. La CEDH pot acceptar aquest grau d’arbitrarietat en un estat membre de la UE?

Cal afegir que l’acció del fiscal també és un incompliment de la mateixa Constitució espanyola que defensa el dret dels presos a continuar treballant pels seus objectius polítics, oimés quan aquests han especificat el seu compromís de seguir fent-ho per vies pacífiques i democràtiques. L’anul·lació d’aquests permisos demostra que el TS actua políticament i que no té cap intenció de reduir la seva pressió sobre el moviment independentista. I ho fa amb criteris ideològics més que no pas estrictament penals. Aquesta contradicció es pot veure respecte a altres sentències d’aquest tribunal com ara en el cas de l’atac feixista del setembre del 2013 al Centre Cultural Blanquerna del Govern català a Madrid. El Tribunal Constitucional va anul·lar llavors les penes de presó als condemnats perquè deia que el veredicte s’havia basat en “raons ideològiques”. Tanmateix, ara aquest Tribunal no veu cap contradicció en una sentència clarament ideològica contra els polítics catalans. Això significa que la llei s’està aplicant amb diferents criteris. Mentre que els presos catalans tornen a estar a la presó i es veuen privats de permisos, els violents feixistes de Blanquerna (2013) – dos dels quals són familiars d’exministres del PP mai no han posat un peu a la presó, malgrat la condemna que tenen. Si aquests delinqüents violents estan en llibertat, per què no ho estan els presos catalans quan el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides va decretar (al punt 144 del sumari de la seva 84a sessió, d’abril a maig de 2019) que l’empresonament de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, etc. era del tot arbitrària, contravenint els articles 2, 9, 10, 11, 18, 19, 20 i 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Els tossuts fiscals defensen que s’hauria d’ensenyar als presos catalans a “respectar la llei”. Però la veritat és que no existeix cap programa per reeducar els condemnats per sedició, tal com va assenyalar la setmana passada una magistrada del Jutjat de Vigilància Penitenciària número 5. Aquesta jutgessa va ser prou valenta per negar la retirada de permisos pel 100.2 a dues polítiques catalanes, tot acusant el fiscal de tenir la intenció de canviar o modificar el pensament i la ideologia política de les preses, una pràctica que va en contra de la Constitució espanyola. La jutgessa va afirmar que l’independentisme és legítim i no pot ser “objecte de tractament penitenciari”, com pretén el fiscal de l’Estat.

Una altra faceta interessant és si els condemnats estan obligats a mostrar penediment o a acceptar obertament la seva culpabilitat. Cal recordar que en el cas de l’activista cultural Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural, que ha complert gairebé tres anys de la seva condemna de nou anys), el jutge de vigilància penitenciària va insistir que la normativa penitenciària no contemplava la facultat de canviar la forma de pensar o la ideologia política d’un pres, sobretot si es realitzava a través de programes fins ara inexistents, tal com és el cas. Aquest jutge també es va mostrar contundent a l’hora d’insistir a aturar la comparació tendenciosa dels presos polítics catalans amb els condemnats per delictes violents, com ara assassinats o delictes sexuals, una pràctica gens infreqüent en àmbits periodístics i jurídics.

Però ha estat l’actual vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, qui ha estat el més bel·ligerant sobre el tema de la reeducació. Al juliol va acusar la fiscalia d’haver-se decidit a rentar el cervell i a “canviar la ideologia” del president Jordi Cuixart. Mauri, també va acusar el fiscal de maldar per eliminar l’article 100.2 amb la idea de buscar un efecte “exemplificador i intimidatori” entre els ciutadans amb l’amenaça de severes condemnes de presó. També va parlar dels atacs a Òmnium com d’un cas clar de “persecució ideològica”, dient que el fiscal actuava “com la Inquisició”. Va insistir que el Dret Internacional protegia el dret de Cuixart i els altres presos polítics a preservar la seva ideologia i la seva llibertat de consciència. També va insistir que això no hauria d’impedir en cap cas el seu dret a la llibertat condicional com passa ara. Lògicament, el TS contraataca dient que Cuixart i els seus companys no són presos polítics, sinó delinqüents comuns. No és exactament el que diu la Xina dels uigurs?

 Núria Bassa @NuriaBassa

Toni Strubell  @tonistrubellt


17/08/2020. Àngels Martínez Castells. Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació (ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre.

 17/08/2020. Àngels Martínez Castells. Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació (ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre.

 I ens fan veure, a més, la pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu: convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) han rebut advertiments específics del Tribunal C onstitucional (TC) espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així de greu


La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som una colònia?

Benvolguts,

La frase anterior, explica les monstruositats del sistema judicial espanyol en contuberni continuat amb el poder legislatiu, amb el poder militar, i amb tots els poders inventats i per inventar... 

Tots sabem que els poders judicials, legislatius, executius, militar..., d’acord amb l’addicció espanyola al “Lawfare, ens continuen prenent el pel, de forma sibil·lina. 

Nosaltres els catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar que el govern de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les relacions amb el Govern i el Parlament de Catalunya. 

Només podem entendre-ho si acceptem que els espanyols són uns tramposos compulsius i per tant hem d'acceptar que totes les notícies ni les que semblen certes són "fakes". Acceptem-ho, partint del principi que els espanyols des del Rei en avall són uns corruptes, tramposos, uns lladres, uns defraudadors, etc. I a nivell de partits polítics també són uns tramposos, vegem sinó els casos Aguirre, Gurtel, Bárcenas, Fernandez Díaz-De Alfonso i molts altres que van sortint de mica en mica. I vegem com en Franco robava, el gendre i una filla del Franco robava, i ara en el cas del Pazo de Meirás estan procedint a l'espoli del que hi havia a dintre, que el van usdefruitar el clan Franco, mentre en Franco era viu...

I això ens fa comprendre, massa tard, que la nostra vida a Espanya és un immens "fake". Des de les relacions dels governs (siguin de dretes, d'esquerres o del mig), amb l'església, vegi's les trapalleries de l'església del 1931 al 1939, i recordem l'acció dels governs amb el poble, i amb l'acció de l'església com a govern civil i militar, vegi's el poder de l'església i del lawfare...

I ens fan trampa i ens roben tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el darrer que se n’assabenta...

Amb aquest preludi recordem la sorpresa del poble (els que s n'adonen), quan la governança (poders civils, judicials, religiosos, militars), sembla que s'inventen una nova llei, que sempre va en contra del poble i que el costum fa que sigui massa tard per rectificar-la, per exemple quan es van inventar el 155! Vàrem rebre el 155, sense imaginar que la llei ja l'havia previst... 

 Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica

Vegem l’interessantíssim apunt Parlament segrestat!:

 

Àngels Martínez Castells
Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020
Temps de lectura: 3 minuts

El punt més feble de les baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça els somriures dels saberuts a la violeta.

17/08/2020. Àngels Martínez Castells. Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació (ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. I ens fan veure, a més, la pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu: convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així de greu. La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som una colònia?

Benvolguts,

Tots sabem que el poder judicial, d’acord amb l’addicció espanyola al “Lawfare, ens continua prenen el pel, de forma sibil·lina. Nosaltres els catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar que el govern de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les relacions amb el Govern i el Parlament de Catalunya. I ens fan trampa i ens roben tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el darrer que se n’assabenta...

Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica

 

Vegem l’interessantíssim apunt:

 Parlament segrestat!:

 

Àngels Martínez Castells

Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020

Temps de lectura: 3 minuts

 

El punt més feble de les baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça els somriures dels saberuts a la violeta.

Ajuden a orientar-nos l'ADIC, l'Associació en Defensa de les Institucions Catalanes, creada en diverses àrees arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. No sols fa visible, des de novembre del 2017, el descontentament de treballadores i treballadors amb la imposició centralitzadora, sinó que aporta llum i denuncia aspectes concrets de la represió que encara segueix.

Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’adic_PARL reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. No sols reconeixen que com a personal del Parlament tenen una responsabilitat especial, sinó que comparteixen els principis d’objectivitat, integritat, neutralitat, imparcialitat i confidencialitat que recollia la nota d'alguns membres del consell de personal que prèviament la premsa ja havia publicat. Però ens fan veure, a més, que el rebuig a “qualsevol pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya” comença pel rebuig a la pressió constant de la seva feina traduïda en “amenaces reiterades de processaments penals”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu, tant si es vol com si no es vol reconèixer i es mostra amb tota cruesa quan les decisions que el Parlament pren, per majories democràtiques, no s’adiuen amb la voluntat que impera a 505,4 km en línia recta. Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les

L’adic_PARL explica que el secretari general del Parlament és un càrrec de confiança nomenat per la mesa que emet assessorament jurídic basat (com la resta de lletrats) en la imparcialitat, l’objectivitat i la llibertat de consciència. Però (i ara arribem al nucli de la qüestió), convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així doncs, el TC el força a imposar el seu criteri jurídic (òbviament controvertible) per damunt de les decisions sobiranes del Parlament”. Així de greu. La secretaria general del Parlament duu associada, des del 155, la feina de censor. Com una mena de virregnat del Tribunal Constitucional que no ha desaparegut... perquè tampoc ho ha fet l’esperit que dona nous espais conquerit a l’unionisme. No és estrany, doncs, que mai s’hagi sentit parlar tant en castellà al Parlament o a mitjans públics com desprès del 155... i l’explicació és ben senzilla, parafrasejant Jordi Cuixart: tenen el poder que els concedeix la nostra por. I l’exerceixen.

Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les.

El TC, ens adverteixen des de l’ADIC, dona a servidors públics la capacitat d'exercir un poder superior al del ple, fer una funció d'àrbitre que no els correspon, i alterar la sobirania del Parlament i la voluntat popular. No és passar pel ribot un Estatut (que ja és molt greu), és laminar la sobirania nacional, dia a dia, resolució a resolució, llei a llei, a cada plenari.

La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol, i s'ha acabat consentint la conculcació del dret de representació i participació política, la suspensió de diputats, la prohibició d'investir fins a tres presidents, la despossessió de l'escó del president Torra, la censura de textos aprovats”. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?

Ho diu l’adic_PARL i hi estic molt d’acord: vivim en un país sotmès, amb els drets fonamentals no només amenaçats sinó directament vulnerats i desprotegits, i res del que passa, al Parlament i al carrer, no es pot deslligar d'aquesta manca de llibertats. No res. Sols caldria recordar, cada dia, que la presidenta de la XI legislatura, Carme Forcadell, segueix empresonada per la sentència d’un tribunal incompetent i sense les garanties exigibles, precisament per això: perquè és el símbol del parlamentarisme més democràtic i de la nostra sobirania segrestada.

Àngels Martínez Castells

Joan A. Forès

Reflexions

dimecres, 19 d’agost de 2020

17/08/2020. Àngels Martínez Castells. Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació (ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. I ens fan veure, a més, la pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu: convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així de greu. La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?


Benvolguts,

Tots sabem que el poder judicial, d’acord amb l’addicció espanyola al “Lawfare, ens continua prenen el pel, de forma sibil·lina. Nosaltres els catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar que el govern de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les relacions amb el Governh i el Parlament de Catalunya. I ens fan trampa i ens roben tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el darrer que se n’assabenta...

Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica

Vegem l’interessantíssim apunt Parlament segrestat!:

 

Àngels Martínez Castells
Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020
Temps de lectura: 3 minuts

El punt més feble de les baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça els somriures dels saberuts a la violeta.

17/08/2020. Àngels Martínez Castells. Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació (ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. I ens fan veure, a més, la pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu: convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així de greu. La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?

Benvolguts,

Tots sabem que el poder judicial, d’acord amb l’addicció espanyola al “Lawfare", ens continua prenen el pel, de forma sibil·lina. Nosaltres els catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar que el govern de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les relacions amb el Govern i el Parlament de Catalunya. I ens facin trampa i ens robin tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el darrer que se n’assabenta...

Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica

Vegem l’interessantíssim apunt "Parlament segrestat":

 

Àngels Martínez Castells

Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020

Temps de lectura: 3 minuts

 


El punt més feble de les baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça els somriures dels saberuts a la violeta.

Ajuden a orientar-nos l'ADIC, l'Associació en Defensa de les Institucions Catalanes, creada en diverses àrees arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. No sols fa visible, des de novembre del 2017, el descontentament de treballadores i treballadors amb la imposició centralitzadora, sinó que aporta llum i denuncia aspectes concrets de la represió que encara segueix.

Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’adic_PARL reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. No sols reconeixen que com a personal del Parlament tenen una responsabilitat especial, sinó que comparteixen els principis d’objectivitat, integritat, neutralitat, imparcialitat i confidencialitat que recollia la nota d'alguns membres del consell de personal que prèviament la premsa ja havia publicat. Però ens fan veure, a més, que el rebuig a “qualsevol pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya” comença pel rebuig a la pressió constant de la seva feina traduïda en “amenaces reiterades de processaments penals”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu, tant si es vol com si no es vol reconèixer i es mostra amb tota cruesa quan les decisions que el Parlament pren, per majories democràtiques, no s’adiuen amb la voluntat que impera a 505,4 km en línia recta. Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les

L’adic_PARL explica que el secretari general del Parlament és un càrrec de confiança nomenat per la mesa que emet assessorament jurídic basat (com la resta de lletrats) en la imparcialitat, l’objectivitat i la llibertat de consciència. Però (i ara arribem al nucli de la qüestió), convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. “Així doncs, el TC el força a imposar el seu criteri jurídic (òbviament controvertible) per damunt de les decisions sobiranes del Parlament”. Així de greu. La secretaria general del Parlament duu associada, des del 155, la feina de censor. Com una mena de virregnat del Tribunal Constitucional que no ha desaparegut... perquè tampoc ho ha fet l’esperit que dona nous espais conquerit a l’unionisme. No és estrany, doncs, que mai s’hagi sentit parlar tant en castellà al Parlament o a mitjans públics com desprès del 155... i l’explicació és ben senzilla, parafrasejant Jordi Cuixart: tenen el poder que els concedeix la nostra por. I l’exerceixen.

Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les.

El TC, ens adverteixen des de l’ADIC, dona a servidors públics la capacitat d'exercir un poder superior al del ple, fer una funció d'àrbitre que no els correspon, i alterar la sobirania del Parlament i la voluntat popular. No és passar pel ribot un Estatut (que ja és molt greu), és laminar la sobirania nacional, dia a dia, resolució a resolució, llei a llei, a cada plenari.

La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol, i s'ha acabat consentint la conculcació del dret de representació i participació política, la suspensió de diputats, la prohibició d'investir fins a tres presidents, la despossessió de l'escó del president Torra, la censura de textos aprovats”. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?

Ho diu l’adic_PARL i hi estic molt d’acord: vivim en un país sotmès, amb els drets fonamentals no només amenaçats sinó directament vulnerats i desprotegits, i res del que passa, al Parlament i al carrer, no es pot deslligar d'aquesta manca de llibertats. No res. Sols caldria recordar, cada dia, que la presidenta de la XI legislatura, Carme Forcadell, segueix empresonada per la sentència d’un tribunal incompetent i sense les garanties exigibles, precisament per això: perquè és el símbol del parlamentarisme més democràtic i de la nostra sobirania segrestada.

Àngels Martínez Castells

Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 9 d’agost de 2020

23/06/2020 Ramon Alcoberro. El dret penal de l’enemic o la justícia en temps miserables. És el concepte de moda a l’Estat Espanyol, perquè, tot i no tenir pràcticament cap cobertura jurídica seriosa, és la base sobre la qual s’ha volgut justificar l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans. “El dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte extravagant de filosofia del dret. Una curiositat de la legislació alemanya hereva del nazisme que gràcies al Partit Popular —i al nou Govern socialista que prolonga la situació— és el concepte de moda a l’Estat Espanyol. És la base sobre la qual s’ha volgut justificar l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans. El “Dret penal de l’enemic” fou importat de l’alemanya nazi a l’Espanya franquista i pel fet de no haver tingut cap revolució com a Portugal sinó una transició suau o sigui una Transacció, Espanya va passar de la dictadura franquista al règim del 78 i per tant de la dictadura al borbofranquisme. Els valedors foren el ministre falangista José Antonio Girón de Velasco, i el ministre franquista Manuel Fraga Iribarne inspirador de la Transacció així com del PP i del PSOE, que passada la Transacció fou el creador de lleis com del pas del Fuero de los Españoles a la Constitució del 1978 i la Llei Mordassa...

 

23/06/2020 Ramon Alcoberro. El dret penal de l’enemic o la justícia en temps miserables. És el concepte de moda a l’Estat Espanyol, perquè, tot i no tenir pràcticament cap cobertura jurídica seriosa, és la base sobre la qual s’ha volgut justificar l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans. “El dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte extravagant de filosofia del dret. Una curiositat de la legislació alemanya hereva del nazisme que gràcies al Partit Popular —i al nou Govern socialista que prolonga la situació— és el concepte de moda a l’Estat Espanyol. És la base sobre la qual s’ha volgut justificar l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans. El “Dret penal de l’enemic” fou importat de l’alemanya nazi a l’Espanya franquista i pel fet de no haver tingut cap revolució com a Portugal sinó una transició suau o sigui una Transacció, Espanya va passar de la dictadura franquista al règim del 78 i per tant de la dictadura al borbofranquisme. Els valedors foren el ministre falangista José Antonio Girón de Velasco, i el ministre franquista Manuel Fraga Iribarne inspirador de la Transacció així com del PP i del PSOE, que passada la Transacció fou el creador de lleis com del pas del Fuero de los Españoles a la Constitució del 1978 i la Llei Mordassa...

Benvolguts,

 

El “Dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte extravagant de filosofia del dret. Una curiositat de la legislació alemanya que formava part de l’exotisme jurídic a la Unió Europea, tot i haver estat utilitzada en la pràctica repressiva d’algunes dictadures sud-americanes. Però gràcies al Partit Popular —i al nou Govern socialista que prolonga la situació— és el concepte de moda a l’Estat Espanyol. Perquè, tot i no tenir pràcticament cap cobertura jurídica seriosa, és la base sobre la qual s’ha volgut justificar l’empresonament preventiu dels líders independentistes catalans.

Dret penal de l’enemic o la justícia en temps miserables

Dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte extravagant de filosofia del dret. Una curiositat de la legislació alemanya que formava part de l’exotisme jurídic a la Unió Europea, tot i haver estat utilitzada en la pràctica repressiva d’algunes dictadures sud-americanes. Per Ramon Alcoberro

Publicat el 23 de juliol de 2018


La Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) aprovada el 2015,  dona pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva.. Efe

La Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) aprovada el 2015, dona pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva. | Efe

En la tradició liberal es dona per fet que la llei és un instrument que no es pot aplicar repressivament sense adequació a les circumstàncies. Val a dir, diàleg i prevenció prèvies. Es allò del summum ius, summa iniuria dels clàssics. Però a l’Estat espanyol la perspectiva va canviar radicalment amb la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) aprovada el 2015, que donava pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva. Des d’aleshores, i per posar un exemple, organitzar una manifestació pública no autoritzada o participar-hi està penat amb fins a 600.000 euros. El dret a la “reunió pacífica i sense armes”, reconegut per l’Art. 21.1 de la Constitució espanyola, quedava abolit de facto. Però el dret penal de l’enemic esclatà d’una manera radical, amb tota la seva brutalitat, el 16 d’octubre de 2017, quan la jutgessa Carmen Lamela decretà la presó incondicional i sense fiança de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusant-los de sedició, tot i que era obvi que no havien realitzat cap acte violent. El que era fins aleshores una consideració purament teòrica pensada per resoldre per la via ràpida unes situacions més que excepcionals es va convertir en una situació jurídica i política de gestió més que complexa.

 

El 27 d’octubre de 2017, el Govern del Regne d’Espanya va aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola per suspendre l’autonomia de Catalunya i el “dret penal de l’enemic” es convertí en la regla no escrita a partir de la qual es començaven a jutjar els temes catalans.

Nascut en el context de la “guerra contra el terrorisme”, on la figura del “terrorista” sovint es presenta a conveniència del poder constituït i amb trets prou gruixuts, de vegades fins i tot grotescos, el concepte de “dret penal de l’enemic” vol anar més enllà del dret penal ordinari i autoritza a actuar de manera preventiva contra qualsevol qui sigui considerat enemic”. La capacitat de contagi d’aquest concepte pot arribar a ser brutal. Si de bon començament el concepte es va construir en la lluita contra el terrorisme, després s’ha aplicat també a immigrants irregulars, a independentistes catalans, a rapers i a tothom qui es mogui. La fonamentació d’aquesta manera de pensar i d’actuar punitivament (per si de cas), no correspon tant al món jurídic normatiu, sinó que s’origina en l’explotació (sovint propagandística) de les pors que pot tenir una societat en moments de crisi. Al fons hi ha la idea de la necessitat d’una “mobilització total” de la societat en un moment de crisi de fonaments. Hobbesianament, el dret i la violència són dues eines de l’Estat; i l’Estat té l’obligació d’usar-los per protegir-se.

Si sentiu parlar els ministres i funcionaris de l’Espanya borbofranquista, sentireu com utilitzen correntment expressions feixistes com “Nuestro estado de derecho”...

Günther Jakobs i Carl Schmitt

El concepte de dret penal de l’enemic fou elaborat l’any 1985, com una doctrina ad hoc pel jurista alemany Günther Jakobs. En la pràctica constitueix una evolució —aproximadament— democràtica de les tesis sobre amic/enemic de l’innombrable jurista nazi Carl Schmitt (1888 -1987). A l’època nazi fou membre del Consell d’Estat Prussià i president dels col·legis d’advocats del Reich. Després de la caiguda del nazisme va viure exiliat a l’Espanya franquista. Protegit, entre d’altres, pel falangista José Antonio Girón de Velasco, i feu d’advocat d’importants empreses germàniques. Dissortadament per a ell, mai no va aconseguir una entrevista amb Franco, que era una de les coses que més il·lusió li feien en la vida. Malgrat això, el ministre Fraga Iribarne va nomenar Schmitt membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962.

A partir d’aquí, la influència del jurista nazi en les universitats espanyoles —i particularment en les càtedres de Filosofia Política— fou simplement brutal.

A Espanya han estat schmittians fins i tot els filòsofs del dret que creien ser socialistes. En l’aspecte purament teòric, les tesis bàsiques de Schmitt giren al voltant de la distinció entre “amic” i “enemic”, que per a ell constitueix l’essència de la política. En la seva filosofia jurídica, les normes deriven no pas del poble sinó del poder que les pot prescriure amb eficàcia. Les normes jurídiques no són eines de la convivència, sinó decisions polítiques pensades per reforçar la societat. Per això, davant el perill que representen les tendències destructives nascudes al si mateix de la societat —i encara més davant l’enemic extern—, l’estat d’excepció és una eina de poder decisiva. Qualsevol tendència, qualsevol ideologia o qualsevol grup social que posi en perill la seguretat o la identitat del grup ha de ser tractada com un acte de guerra. Al món només hi ha dos bàndols: amics i enemics. I com deia una coneguda expressió falangista: “Al amigo se le pone el culo / al enemigo se le da por culo / y al indiferente se le aplica... la legislación vigente”. Per a un schmittià no hi ha altra política ni altra justícia que la que s’aplica amb el criteri d’erradicar l’enemic amb totes les eines possibles.

El magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, ha estat l’encarregat d’instruir, no sense polèmica, la causa contra els dirigents independentistes catalans. / Efe

 

En els orígens del dret penal de l’enemic: Schmitt. En aquests apunts s’han mostrat moltes aplicacions del Lawfare. La distinció amic/enemic que posa la identitat grupal i l’exigència de seguretat per sobre de tota altra consideració —i que evidentment considera de cua d’ull les llibertats personals— és central tant per a Schmitt com per a Jakobs. I no cal dir per als seus deixebles hispànics). L’Estat no s’ha de moure, segons Schmitt, per criteris de neutralitat normativa. I menys encara, de consens. A l’abril de 1949, el Tribunal militar de Nuremberg va escriure una frase terrible que pot servir per explicar qui fou Schmitt: El punyal de l’assassí s’amaga sota la toga del jurista”.

Schmitt va ser el teòric que des del despatx afinava les tesis més brutals i genocides d’un sistema criminal. Per a Schmitt, l’enemic públic de l’Estat és també l’enemic de la societat i, per tant, no li pertoca cap dret. Simplement ha de ser exterminat. Els advocats, ja se sap, són capaços de cometre els crims més brutals dins d’un context de funcions normatives, aparentment legals. En aquest sentit, el Tribunal de Nuremberg va establir que els jutges poden ser considerats també culpables de l’administració de la llei contra nacionals d’un país si ho fan aplicant lleis manifestament injustes i genocides. Així, el nazisme va usar el sistema judicial amb “la participació conscient en un sistema de crueltat i injustícia organitzat pel govern arreu de la nació, en violació a les lleis de la guerra i de la humanitat, i perpetrat en nom del dret sota l’autoritat del Ministeri de Justícia i instrumentat a través dels tribunals”. Construir el concepte d’enemic i despersonalitzar-lo fou la condició prèvia que feu possible l’explosió de sentiments antisemites a l’Alemanya hitleriana i, finalment, el genocidi nazi. I a Espanya el Règim del 1978 i la condició dels independentistes des del punt de vista de la Lawfare, converteix els independentistes en enemics!

Final del formulari

 

Definir l’enemic

Per a Schmitt, l’enemic és una no-persona, perquè voluntàriament se situa als extramurs del pacte jurídic. L’enemic és un perill indirecte o un perill presumpte que sempre està allí i contra el qual tota precaució és poca. El que cal fer amb els enemics, segons la perspectiva de Schmitt, és destruir-los; sigui amb la prevenció, amb el control estatal de l’educació, amb la policia o amb la justícia. La tesi de Jakobs és hereva directa d’aquesta concepció schmittiana, adaptada a l’àmbit democràtic. Cal parar atenció en el fet que el dret penal de l’enemic no és antidemocràtic. No ho és perquè ara qui determina què és el dret no és un dictador il·luminat, algú que pren decisions habilitat per la història sense donar explicacions a ningú (un Führer), sinó que la llei neix d’una cambra legislativa democràticament escollida que opta deliberativament per usar tot el seu poder contra una minoria.

Carl Schimitt, jurista alemany que durant l’època nazi va presidir el col·legi d’advocats del Reich.

La tesi del dret penal de l’enemic es presenta en dues versions: en la concepció dèbil afirma que s’ha de reforçar la prevenció ante delictum per evitar perills futurs. Les penes han d’ajustar-se a la situació de l’enemic: sempre cal més vigilància, més control social, policial i més enduriment jurídic davant el perill latent de desestructuració social, per abstracte que pugui semblar. En la concepció forta, més radical, el reconeixement a l’enemic purament i simple ha de ser negat. Ja no es tracta de prevenir, sinó d’actuar. Violant la Constitució, l’enemic s’ha situat fora de la comunitat i no pot, per tant, esperar-ne res. Qualitativament, l’enemic es converteix en una no-persona. És un ésser humà (biològic), però també una no-persona (jurídica). En l’anomenada “Guerra al Terrorisme” en països com Síria o l’Iraq —i en la situació de Catalunya a partir d’octubre de 2017, quan el país optà per convertir-se en República— aquesta situació de “no-persona” aplicada a individus pacífics (en el cas de Catalunya fins i tot a mestres i pallassos!) s’ha aplicat a plaer, sense la mínima dissimulació.

 

Traslladi-ho a Espanya

Tècnicament, el dret penal de l’enemic és el contrari al dret liberal d’habeas corpus. En la teoria liberal, el pres continua tenint drets, per molt que estigui mancat de llibertat. En canvi, en la tesi de Jakobs, el malfactor és considerat com algú aliè a la societat i que, per tant, no està protegit per pactes civils o polítics, en la mesura que ell mateix se n’ha allunyat o els ha negat amb la seva actuació. El dret penal de l’enemic és de l’Estat, no de l’individu, i és l’Estat qui l’administra. Jakobs concep l’enemic com algú que voluntàriament ha refusat l’estatus de ciutadà (Bürger), per convertir-se en enemic (Feind) del sistema. Això el situa fora de qualsevol empara.  Qui decideix jurídicament no del poder i no el poder de la raó és la raó, sinó el poder. O encara pitjor: és la raó

Enemic es contraposa a ciutadà com guerra es contraposa a pau. I en la guerra tot s’hi val.

Els límits d’aquest concepte són perfectament ambigus. En la concepció de Jakobs, les intencions —intangibles— són tan importants com els fets provats. O fins i tot més significatives. D’aquí el gran perill d’aquesta tesi per a la llibertat d’expressió. En la pràctica, qualsevol que faci ús de la seva llibertat d’expressió fins a un punt que signifiqui un repte al poder pot acabar caient en el pou dels “enemics”. Voltaire, o Jean-Paul Sartre, serien inevitablement considerats enemics. Dels independentistes catalans no cal dir-ne res perquè és obvi.

La lògica d’aquesta tesi és clarament preventiva. I per això es pot usar la presó preventiva, per injustificada que sigui ­—o qualsevol altra mesura punitiva prèvia (incomunicació), tot i no haver passat per un tribunal. L’Estat té no tan sols el dret, sinó l’obligació de protegir els seus ciutadans. I no pot desenvolupar amb eficàcia aquest paper de tutela si no adopta mesures repressives i de control tant contra els enemics externs com respecte als enemics interns, per molt ciutadans que siguin. Hi ha un dret per a tothom i, en paral·lel, un dret —específic— que només s’aplica a qui voluntàriament queda fora del pacte de tots. Qui voluntàriament opta per la confrontació amb l’Estat ha d’assumir-ne les conseqüències. Des de la confrontació física fins a la guerra total. La severitat ocupa el lloc de la prudència i l’equilibri entre seguretat i llibertat(s) es trenca. Sembla com si per defensar la societat del terrorisme, l’Estat tingués dret a exercir un terrorisme penal (aquesta expressió és del jurista italià Luigi Ferrajoli) de magnitud equivalent. En una societat democràtica no hi ha amics ni enemics, sinó culpables i innocents de fets provats. Però vagi vostè a saber què entén alguna gent per “societat democràtica”... 

 

 

 

 

GÜNTHER JAKOBS

(1937)

GÜNTHER JAKOBS I EL DRET PENAL DE L’ENEMIC

Ramon Alcoberro

“Dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte de filosofia del dret francament extravagant; una curiositat que formava part de l’exotisme jurídic a Europa, tot i ser dissortadament una expressió molt habitual en les més abjectes dictadures sud-americanes de finals del segle passat. S’ha usat el “Dret penal de l’enemic” per explicar casos com la presó de Guantánamo, la repressió de la immigració il·legal o les tortures a la presó d’Abu Ghraib (Iraq, 2003). Però, en general, en el món del Dret, aquest concepte es considerava clarament extrajurídic en la mesura que pertany a l’àmbit de la justícia militant (és a dir de la justícia sotmesa radicalment a criteris partidistes). En tot cas semblava un concepte que, com a molt, es podia aplicar per a situacions més que extremes – i mai a Europa.

  En la tradició liberal el concepte de dret penal de l’enemic no té cap sentit, perquè es dona per suposat que la llei és un instrument que es consensua (abans d’imposar-se) i que no es pot aplicar repressivament sense diàleg i prevenció prèvies. Però aquesta perspectiva va canviar de forma radical a l’Estat espanyol amb la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) aprovada el 2015, que donava pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva. Des d’aleshores -i per posar un exemple- participar o organitzar una manifestació pública no autoritzada està penat fins amb 600.000 euros - i en conseqüència la llibertat de manifestació, reconeguda a qualsevol Constitució mitjanament democràtica arreu, queda, de fet, radicalment limitada. El dret a la “reunió pacífica i sense armes” (reconegut per l’art. 21.1 de la Constitució Espanyola) quedava abolit “de facto”. Però el “Dret penal de l’enemic” esclatà d’una manera radical en la seva brutalitat el 16 d’octubre de 2017, quan la jutgessa espanyola Carmen Lamela decretà la presó incondicional i sense fiança dels nacionalistes catalans Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, acusant-los de sedició, tot i que era obvi que no havien realitzat cap acte violent. El que era fins aleshores una consideració purament teòrica pensada per a resoldre per la via ràpida unes situacions més que excepcionals, es va convertir en una situació jurídica i política de gestió més que complexa. El 27 d’octubre de 2017 el govern del Regne d’Espanya va aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola del 1978 per suspendre l’autonomia de Catalunya i el “Dret penal de l’enemic” es convertí en la regla a partir de la qual l’Estat monàrquic espanyol jutja els temes catalans.

  Nascut en el context de la “guerra contra el terrorisme” (on la figura del “terrorista” sovint es presenta a conveniència del poder constituït i amb trets prou gruixuts, de vegades fins i tot grotescos), el concepte de “dret penal de l’enemic” vol anar més enllà del dret penal ordinari i autoritza actuar de forma preventiva, i pràcticament sense límits, contra qualsevol qui sigui considerat “enemic”, encara que sigui amb criteris merament apriorístics. En una situació de por al terrorisme i a l’islamisme (i en un context de crisi econòmica greu), la capacitat de contagi d’aquest concepte pot arribar a ser brutal. Si en principi va servir com a eina (o com a arma) en la lluita contra el terrorisme, després s’ha aplicat també a immigrants irregulars i a independentistes catalans. Qualsevol dissident, o qualsevol marginal, pot ser un enemic. De fet, Hobbes fou el primer a considerar que són enemics no pas els qui cometen un delicte comú (robar) sinó els qui amb els seus actes neguen la sobirania de l’Estat. També Rousseau diu a El Contracte Social que qui declara la guerra a l’Estat i esdevé traïdor a la pàtria deixa de ser membre de l’Estat; i Kant (la font més prestigiosa que usa Jakobs per a argumentar) també defensava que qui no se sotmet a la llei no és un ciutadà sinó un enemic.  Però la consideració de l’Altre (el diferent) com a enemic ha crescut exponencialment a inicis del segle XXI. El “Dret penal de l’enemic”, de fet, es constitueix com una mena de relat paral·lel al del dret penal clàssic perquè s’abandona la perspectiva del garantisme jurídic i es dona per suposat el dret de l’Estat a la repressió sota qualsevol circumstància. En aquesta perspectiva es dona per suposat  que no hi ha d’haver garanties legals per a qui, per la naturalesa dels actes que ha comès, no les mereix. La fonamentació d’aquesta manera de pensar i d’actuar punitivament (“per si un cas”), no correspon tant al món jurídic normatiu, sinó que s’origina en l’explotació (sovint propagandística) de les pors més o menys fonamentades que pot tenir una societat en moments de crisi. Al fons hi ha la idea (originada en Jünger i els ultraconsevadors alemanys d’inicis del segle XX) de la necessitat d’una “mobilització total” de la societat en moments de crisi dels fonaments de la convivència i de la pau social. El dret i la violència són dues eines de l’Estat i l’Estat té l’obligació d’usar-los protectivament. Per raons “protectives” la Unió Soviètica envaí Txecoeslovàquia en 1968 i enviava els dissidents al Gulag. El que és inèdit, i mostra una inaudita feblesa jurídica i institucional, és fer coses similars (enviar els “piolins” a Catalunya en 2017 i empresonar líders socials i polítics sense formació de causa) en societats democràtiques i liberals.

  En virtut de la teoria del “dret penal de l’enemic” al món hi ha dues menes de gent: “persones” (que tenen garantida l’aplicació de la norma positiva) i “enemics”, que són literalment no-persones (“Unpersonen”). No-persones és mot que designa els qui resten fora de l’empara de la llei, perquè no hi ha cap garantia que vulguin complir-la. Són els enemics públics.

La Inquisició. En nom d’un principi similar, la Inquisició va escabetxar tota classe d’enemics de la fe per aconseguir la salvació de les ànimes. Això sí, amb la millor intenció. Aplicant el dret penal de l’enemic es tracta de fer fora de l’àmbit jurídic qualsevol dissidència política, per molt que (com en el cas català) sigui radicalment democràtica i no-violenta. 

Qualsevol que vulgui canviar l’ordre jurídic marcat per les lleis fonamentals, tot i que ho faci de forma pacífica,  pot veure els seus drets limitats i, fins i tot, suspesos, perquè l’enemic no se’l tracta segons les normes de la llei sinó segons les normes de la guerra. “Dret penal de l’enemic” és un concepte d’una perillositat brutal perquè porta a considerar “no persones” els contraris al poder constituït; i pot acabar aplicant-se a qualsevol persona o organisme que s’enfronti als qui manen. Hi ha un dret per a tots (els ciutadans) i un altre, diferent i específic, per a alguns perversos o dolents ontològics (els qui es designen com a “enemics”, especialment els enemics de la Constitució). Tot s’hi val per a evitar el “contagi” del mal.

  Posem un exemple per explicar això: el precepte jurídic diu que ningú té dret a matar ningú. Per aplicar aquest precepte cal tenir un alt grau de presumpció, una certa seguretat cognitiva, que matar és injustificable i que ningú no anirà pel carrer matant ningú. Doncs bé, Jakobs suposa que no només les normes han d’oferir seguretat cognitiva. També han d’oferir-la les persones. Quan un jutge (o una societat) no pot fiar-se (no té “garantia cognitiva”) del capteniment futur d’algú que ha delinquit, és legítim que prengui preventivament tota mena de mesures cautelars per evitar la futura i hipotètica conducta dolosa. Per tant, també es poden prendre mesures extraordinàries amb caràcter preventiu contra alguns tipus especials de malfactors especialment contumaços, sense que això afecti les llibertats reconegudes a la majoria de la població.

  Suposar que cal un dret especial per a castigat els enemics constitueix, sense pal·liatius, una violació dels drets humans que arranquen, estrictament, de la tesi segons la qual “tots els homes neixen i viuen lliures i iguals”, perquè es pressuposa que d’entrada hi ha individus que pel seu capteniment, els seus antecedents o les seves idees no mereixen un judici imparcial i no són “iguals” en profunditat respecte a la resta de (bons) ciutadans. Si en el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets humans (1948) es parlava de “freedom for fear”, la por és, en canvi, el nucli i el motor mateix del Dret penal de l’enemic.  Les tecnologies actuals de control i/o seguretat, ús de càmeres i de big data per controlar la població són una eina que dona per suposat que tothom pot arribar a ser, en un moment donat un enemic o una no-persona. Els efectes secundaris de la lluita contra el terrorisme sovint cauen en la temptació de justificar que “tot s’hi val”, incloent el terrorisme (jurídic) d’Estat.  A través de l’aplicació del Dret penal de l’enemic, la força venç el Dret.

 

 EN ELS ORÍGENS DEL DRET PENAL DE L’ENEMIC: SCHMITT

  El concepte de Dret penal de l’enemic fou elaborat l’any 1985, com una doctrina “ad hoc” pel jurista alemany Günther Jakobs; en la pràctica constitueix una evolució (aproximadament) democràtica de les tesis sobre amic/enemic de l’innombrable jurista nazi Karl Schmitt (1888-1987). Schmitt a l’època nazi fou membre del Consell d’Estat Prussià i president dels col·legis d’advocats del Reich. Després de la caiguda del nazisme va viure exiliat a l’Espanya franquista protegit, entre d’altres, pel dirigent falangista Girón de Velasco i serví d’advocat d’importants empreses germàniques a l’Estat espanyol. Dissortadament per a ell, mai no va aconseguir una entrevista personal amb Franco a El Pardo que, segons els seus biògrafs, era una de les coses que més il·lusió li hauria fet en la vida. Però el ministre Fraga Iribarne va nomenar Schmitt membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962 i a partir d’aquí la influència del jurista nazi en les universitats espanyoles (i particularment en les càtedres de Filosofia Política) fou simplement brutal. A Espanya, tristament, han estat schmittians fins i tot els filòsofs del dret que creien ser socialistes i amb arguments schmittians s’ha justificat en democràcia (?) la lluita contra el terrorisme amb contraterrorisme d’Estat (cas GAL).

  En l’aspecte purament teòric, les tesis bàsiques de Schmitt giren al voltant de la distinció entre “amic” i “enemic”, que per a ell constitueix l’essència de la política. En la seva filosofia política, les normes deriven no pas del poble sinó del poder que les pot prescriure amb eficàcia. Les normes jurídiques no són eines de la convivència, sinó decisions polítiques pensades per reforçar la societat. Per això davant el perill que representen les tendències destructives nascudes al si mateix de la societat (i encara més davant l’enemic extern) l’estat d’excepció és una eina de poder decisiva. Qualsevol tendència, qualsevol ideologia o qualsevol grup social que posi en perill la seguretat o la identitat del grup ha de ser tractada com l’expressió un acte de guerra. Al món només hi ha dos bàndols, amics i enemics. I com deia un coneguda expressió falangista: “Al amigo se le pone el culo/ al enemigo se le da por culo / y al indiferente se le aplica... la legislación vigente”. Per a un schmittià no hi ha altra política, ni altra justícia, que la que s’aplica amb el criteri d’erradicar l’enemic amb totes les eines possible.

  La distinció amic/enemic que posa la identitat grupal i l’exigència de seguretat per sobre de tota altra consideració (i que evidentment considera de cua d’ull les llibertats personals) és central tant per a Schmitt com per Jakobs (i no cal dir per als seus deixebles hispànics). L’Estat no s’ha de moure, segons Schmitt per criteris de neutralitat normativa (i menys encara, de consens). A l’abril de 1949, el Tribunal militar de Nuremberg va escriure una frase terrible que pot servir per a explicar qui fou Schmitt: “El punyal de l’assassí s’amaga sota la toga del jurista”. Schmitt va ser el teòric que des del despatx “afinava” les tesis més brutals i genocides d’un sistema criminal. ” Per a Schmitt l’enemic públic de l’Estat (hostis) és també l’enemic de la societat i, per tant, no li pertoca cap dret. Simplement ha de ser exterminat. Els advocats, ja se sap, són capaços de cometre els crims més brutals dins un context de funcions normatives, aparentment legals. En aquest sentit, el Tribunal de Nuremberg va establir que els jutges poden ser considerats també  culpables de l’administració de la llei contra nacionals d’un país si ho fan aplicant lleis manifestament injustes i genocides. Així, el nazisme ha usat el sistema judicial amb “la participació conscient en un sistema de crueltat i  injustícia organitzat pel govern  arreu de la nació, en violació a les lleis de la guerra i de la humanitat, i perpetrat a nom del dret sota l’autoritat del Ministeri de Justícia i instrumentat a través dels tribunals.”  Construir el concepte d’enemic i despersonalitzar-lo fou la condició prèvia que feu possible l’explosió de sentiments antisemites a l’Alemanya hitleriana i, finalment, el genocidi nazi.

 

  DEFININT l’ENEMIC

  Schmitt considerava que l’enemic és una no-persona perquè voluntàriament se situa a extramurs del pacte jurídic i així posa en perill l’Estat. “Enemic” no és una condició accidental sinó estructural o ontològica. Representa un tipus de perill indirecte o un perill presumpte que sempre està allí i contra el qual tota precaució és poca.  El que cal fer amb ell és destruir-lo; sigui mitjançant la prevenció, amb el control estatal de l’educació, amb la policia o amb la justícia. En la seva hipòtesi els drets només són bons si són “ben usats” i qualsevol que trenca les normes socials vigents, violant el contracte social vigent, és “per se” un enemic contra el qual resulta legítima la violència en qualsevol cas. La tesi de Jakobs és hereva directa d’aquesta concepció schmittiana, adaptada a l’àmbit democràtic. Cal fer atenció al fet que el dret penal de l’enemic no és antidemocràtic. No ho és perquè ara qui determina què és el dret no és un dictador il·luminat, algú que pren decisions a les quals l’ha habilitat la història sense donar explicacions a ningú (un Führer), sinó que la llei neix d’una cambra legislativa democràticament escollida que opta  deliberativament per usar tot el seu poder contra una minoria.

  La tesi del Dret penal de l’enemic es presenta en dues versions: en la concepció dèbil afirma que s’ha de reforçar la prevenció “ante delictum” per evitar perills futurs. Les penes han d’ajustar-se a la situació de l’enemic; sempre cal més vigilància, més control social, policial i més enduriment jurídic davant el perill latent de desestructuració social, per abstracte que pugui semblar. En la concepció forta, més radical, el reconeixement a l’enemic purament i simple ha de ser negat. Ja no es tracta de prevenir sinó d’actuar. Violant la Constitució l’enemic s’ha situat fora de la comunitat i no pot, per tant, esperar-ne res. Qualitativament l’enemic es converteix en una no-persona. És un ésser humà (biològic), però també una no-persona (jurídica). En la anomenada “Guerra al Terrorisme” a països com Síria i Iraq -  i en la situació de Catalunya a partir d’octubre de 2017, quan el país optà per convertir-se en República, aquesta situació de “no persona” referida a indivís pacífics (en el cas de Catalunya fins i tot a mestres i a pallassos!) s’ha aplicat a pleret, sense ni tan sols la mínima dissimulació. Això ha provocat situacions claríssimes de persecució política indiscriminada i brutal. L’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (art. 7, 2°), defineix el crim de persecució com; “…la privació intencional i greu de drets fonamentals en contravenció del dret internacional en raó de la identitat del grup o de la col·lectivitat…”. Però només cal llegir els diaris per saber que això no funciona quan ets un sirià que fuig d’una guerra, o un català que vol votar amb llibertat pels seus drets nacionals. És obvi (fàcticament obvi!) que el dret internacional (i el penal de cada cop més països democràtics!) està cada cop més tocat per les tesis de Jakobs. Aplicar penes anticipades, extremadament desproporcionades, relativitzades i sense consideració a les garanties legals i processals, comença a ser el pa de cada dia en l’àmbit jurídic ara per ara.

 

  EN TEMPS POSTLIBERALS, TENIR UN ENEMIC ÉS UNA JOIA

  Tècnicament, el Dret penal de l’enemic és el contrari al dret liberal d’habeas corpus. En la teoria liberal el pres continua tenint drets, per molt que estigui mancat de llibertat; en canvi, en la tesi de Jakobs el malfactor és considerat com algú aliè a la societat i que, per tant, no està protegit per pactes civils o polítics, en la mesura que ell mateix se n’ha allunyat o els ha negat amb la seva actuació. El Dret penal de l’enemic és de l’Estat (no de l’individu) i és l’Estat qui l’administra.  Jakobs concep “l’enemic” com algú que voluntàriament ha refusat l’estatus de ciutadà (Burger), per convertir-se en enemic (Feind) del sistema. Això el situa fora de qualsevol empara. “Enemic” es contraposa a ciutadà com guerra es contraposa a pau. I en la guerra tot s’hi val. Qui decideix jurídicament no és la raó sinó el poder (o encara pitjor és la raó del poder i no el poder de la raó). Els límits d’aquest concepte són perfectament ambigus, pastosos o “fuzzy”. En la concepció de Jakobs les intencions (intangibles) són tan importants com els fets provats -o fins i tot més significatives. D’aquí el gran perill d’aquesta tesi per a la llibertat d’expressió. En la pràctica, qualsevol que faci ús de la seva llibertat d’expressió fins a un punt que signifiqui un repte al poder pot acabar caient en el pou dels “enemics”. Voltaire (o Sartre) caurien indubtablement en la categoria d’enemics.

  La lògica d’aquesta tesi és clarament preventiva i per això es pot usar la presó preventiva, per injustificada que sigui -o qualsevol altra mesura punitiva prèvia (incomunicació), tot i no haver passat per un tribunal. L’Estat té no tan sols el dret sinó l’obligació de protegir els seus ciutadans – i no ho pot desenvolupar amb eficàcia aquest paper de tutela si no adopta mesures repressives i de control tant contra els enemics externs com respecta als enemics interns, per molt ciutadans que siguin. Hi ha un dret per a tothom i un dret (específic) que només s’aplica a qui voluntàriament queda fora del pacte de tots. És important insistir en aquest aspecte del dret entès com a tutela perquè és justament el contrari de la funció de garantia que habitualment s’atribueix al dret. Qui voluntàriament opta per la confrontació amb l’Estat ha d’assumir-ne les conseqüències (de la confrontació física fins la guerra total). La severitat ocupa el lloc de la prudència i l’equilibri entre seguretat i llibertat(s) es trenca. Sembla com si per defensar la societat del terrorisme, l’Estat tingués dret a exercir un terrorisme penal (l’expressió “terrorisme penal” és del jurista italià Luigi Ferrajoli) de magnitud equivalent. Ferrajoli ha insistit que en una societat democràtica no hi ha amics ni enemics, sinó culpables i innocents. La justícia pretén abolir la lògica de la guerra, mentre que la noció d’enemic la reincorpora -i la situa com a criteri decisori i últim. Diu el clàssic italià de la filosofia del dret: “... cada vegada que apareix un jutge animat per sentiments de venjança o parcials, o de defensa social o bé l’Estat deixa un espai per a la justícia sumària  dels particulars, això vol dir que el dret penal torna a un estat salvatge, anterior al naixement de la civilització”  (“El dret penal mínim”; text accessible en espanyol a la xarxa)

 En la perspectiva del dret penal de l’enemic, el garantisme queda simplement abolit i la impunitat del poder es torna pràcticament absoluta. Però un dret que no sigui igualitari i garantista deixa de ser dret.

Aquesta situació aboca a una crisi de les llibertats personals d’una gravetat sense precedents en les societats liberals. Si triomfa el model que proposa Jakobs es pot acabar produint una situació en què “per la vostra seguretat no podeu ser lliures”, convertint els humans en simples titelles del poder.