Benvolguts,
La frase anterior, explica les monstruositats del sistema judicial espanyol en contuberni continuat amb el poder legislatiu, amb el poder militar, i amb tots els poders inventats i per inventar...
Tots sabem que els poders judicials, legislatius, executius, militar..., d’acord amb l’addicció espanyola al “Lawfare, ens continuen prenent el pel, de forma sibil·lina.
Nosaltres els catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar que el govern de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les relacions amb el Govern i el Parlament de Catalunya.
Només podem entendre-ho si acceptem que els espanyols són uns tramposos compulsius i per tant hem d'acceptar que totes les notícies ni les que semblen certes són "fakes". Acceptem-ho, partint del principi que els espanyols des del Rei en avall són uns corruptes, tramposos, uns lladres, uns defraudadors, etc. I a nivell de partits polítics també són uns tramposos, vegem sinó els casos Aguirre, Gurtel, Bárcenas, Fernandez Díaz-De Alfonso i molts altres que van sortint de mica en mica. I vegem com en Franco robava, el gendre i una filla del Franco robava, i ara en el cas del Pazo de Meirás estan procedint a l'espoli del que hi havia a dintre, que el van usdefruitar el clan Franco, mentre en Franco era viu...
I això ens fa comprendre, massa tard, que la nostra vida a Espanya és un immens "fake". Des de les relacions dels governs (siguin de dretes, d'esquerres o del mig), amb l'església, vegi's les trapalleries de l'església del 1931 al 1939, i recordem l'acció dels governs amb el poble, i amb l'acció de l'església com a govern civil i militar, vegi's el poder de l'església i del lawfare...
I ens fan trampa i ens roben tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el darrer que se n’assabenta...
Amb aquest preludi recordem la sorpresa del poble (els que s n'adonen), quan la governança (poders civils, judicials, religiosos, militars), sembla que s'inventen una nova llei, que sempre va en contra del poble i que el costum fa que sigui massa tard per rectificar-la, per exemple quan es van inventar el 155! Vàrem rebre el 155, sense imaginar que la llei ja l'havia previst...
Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica
Vegem l’interessantíssim
apunt Parlament segrestat!:
Àngels Martínez Castells
Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020
Temps de lectura: 3 minuts
El punt més feble de les
baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge
als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre
dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els
autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen
descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una
reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar
els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça
els somriures dels saberuts a
la violeta.
17/08/2020. Àngels Martínez Castells.
Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre
dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en
el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar
comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació
(ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre
el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC
reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena
comentar i difondre. I ens fan veure, a més, la pressió que es pugui fer sobre
els funcionaris del Parlament de Catalunya”. El motiu és evident: el 155 és
encara operatiu: convé saber que el secretari general (així com altres
treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics
del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control
preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així de greu. La monstruositat
jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés
sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol. I després de
totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som una colònia?
Benvolguts,
Tots sabem que el poder judicial, d’acord amb
l’addicció espanyola al “Lawfare, ens continua prenen el pel, de forma sibil·lina. Nosaltres els
catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar que el govern
de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les relacions amb el Govern i el Parlament de
Catalunya. I ens fan trampa i ens
roben tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els
darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el
darrer que se n’assabenta...
Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica
Vegem l’interessantíssim apunt:
Parlament segrestat!:
Àngels Martínez Castells
Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020
Temps
de lectura: 3 minuts
El punt
més feble de les baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i
donen avantatge als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està
per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més
que els autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen
quan creuen descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha
confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del
Parlament. Però
si els arbres s’obren prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc,
veiem una realitat que glaça els somriures dels saberuts a la violeta.
Ajuden a orientar-nos l'ADIC, l'Associació en
Defensa de les Institucions Catalanes, creada en diverses àrees arran de la
detenció dels consellers i l’aplicació del 155. No sols fa visible, des de
novembre del 2017, el descontentament de treballadores i treballadors amb la
imposició centralitzadora, sinó que aporta llum i denuncia aspectes concrets de
la represió que encara segueix.
Sobre el darrer plenari i la publicació o no
de les resolucions aprovades, l’adic_PARL reflexiona (i reflexiona molt bé), en
un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. No sols reconeixen que
com a personal del Parlament tenen una responsabilitat especial, sinó que comparteixen
els principis d’objectivitat, integritat, neutralitat, imparcialitat i
confidencialitat que recollia la nota d'alguns membres del consell de personal
que prèviament la premsa ja havia publicat. Però ens fan veure, a més, que
el rebuig a “qualsevol pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del
Parlament de Catalunya” comença pel rebuig a la pressió constant de la seva
feina traduïda en “amenaces reiterades de processaments penals”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu, tant si es vol com si no es vol reconèixer i es
mostra amb tota cruesa quan les decisions que el Parlament pren, per majories
democràtiques, no s’adiuen amb la voluntat que impera a 505,4 km en línia recta. Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè
les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les
L’adic_PARL explica que el secretari general
del Parlament és un càrrec de confiança nomenat per la mesa que emet
assessorament jurídic basat (com la resta de lletrats) en la imparcialitat,
l’objectivitat i la llibertat de consciència. Però
(i ara arribem al nucli de la qüestió), convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de
l’administració parlamentària) ha rebut advertiments
específics del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un
control preventiu de la constitucionalitat dels acords. “Així
doncs, el TC el força a imposar el seu criteri jurídic (òbviament
controvertible) per damunt de les decisions sobiranes del Parlament”. Així de greu. La
secretaria general del Parlament duu associada, des del 155, la feina de
censor.
Com una mena de virregnat del
Tribunal Constitucional que no ha desaparegut... perquè tampoc ho ha fet
l’esperit que dona nous espais conquerit a l’unionisme. No és estrany,
doncs, que mai s’hagi sentit parlar tant en castellà al Parlament o a mitjans
públics com desprès del 155... i l’explicació és ben senzilla, parafrasejant
Jordi Cuixart: tenen el poder que els concedeix la nostra por. I l’exerceixen.
Estem
encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les
interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les.
El TC, ens
adverteixen des de l’ADIC, dona a servidors públics la capacitat d'exercir un poder superior al
del ple, fer una funció d'àrbitre que no els correspon, i alterar la sobirania
del Parlament i la voluntat popular. No és passar pel ribot un Estatut (que ja és molt
greu), és laminar la sobirania nacional, dia a dia, resolució a resolució, llei
a llei, a cada plenari.
La monstruositat jurídica és que s'ha
acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder
inquisitorial del sistema judicial espanyol, i s'ha acabat consentint la
conculcació del dret de representació i participació política, la suspensió de
diputats, la prohibició d'investir fins a tres presidents, la despossessió de
l'escó del president Torra, la censura de textos aprovats”. I després de totes
aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?
Ho diu l’adic_PARL i hi estic molt d’acord: vivim en un país
sotmès, amb els drets fonamentals no només amenaçats sinó directament vulnerats
i desprotegits, i res del que passa, al Parlament i al carrer, no es pot
deslligar d'aquesta manca de llibertats. No res. Sols caldria recordar, cada dia, que la presidenta de
la XI legislatura, Carme Forcadell, segueix empresonada per la sentència d’un
tribunal incompetent i sense les garanties exigibles, precisament per això:
perquè és el símbol del parlamentarisme més democràtic i de la nostra sobirania
segrestada.
Àngels Martínez Castells
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada