dijous, 20 d’agost de 2020

17/08/2020. Àngels Martínez Castells. Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació (ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre.

 17/08/2020. Àngels Martínez Castells. Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació (ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre.

 I ens fan veure, a més, la pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu: convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) han rebut advertiments específics del Tribunal C onstitucional (TC) espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així de greu


La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som una colònia?

Benvolguts,

La frase anterior, explica les monstruositats del sistema judicial espanyol en contuberni continuat amb el poder legislatiu, amb el poder militar, i amb tots els poders inventats i per inventar... 

Tots sabem que els poders judicials, legislatius, executius, militar..., d’acord amb l’addicció espanyola al “Lawfare, ens continuen prenent el pel, de forma sibil·lina. 

Nosaltres els catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar que el govern de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les relacions amb el Govern i el Parlament de Catalunya. 

Només podem entendre-ho si acceptem que els espanyols són uns tramposos compulsius i per tant hem d'acceptar que totes les notícies ni les que semblen certes són "fakes". Acceptem-ho, partint del principi que els espanyols des del Rei en avall són uns corruptes, tramposos, uns lladres, uns defraudadors, etc. I a nivell de partits polítics també són uns tramposos, vegem sinó els casos Aguirre, Gurtel, Bárcenas, Fernandez Díaz-De Alfonso i molts altres que van sortint de mica en mica. I vegem com en Franco robava, el gendre i una filla del Franco robava, i ara en el cas del Pazo de Meirás estan procedint a l'espoli del que hi havia a dintre, que el van usdefruitar el clan Franco, mentre en Franco era viu...

I això ens fa comprendre, massa tard, que la nostra vida a Espanya és un immens "fake". Des de les relacions dels governs (siguin de dretes, d'esquerres o del mig), amb l'església, vegi's les trapalleries de l'església del 1931 al 1939, i recordem l'acció dels governs amb el poble, i amb l'acció de l'església com a govern civil i militar, vegi's el poder de l'església i del lawfare...

I ens fan trampa i ens roben tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el darrer que se n’assabenta...

Amb aquest preludi recordem la sorpresa del poble (els que s n'adonen), quan la governança (poders civils, judicials, religiosos, militars), sembla que s'inventen una nova llei, que sempre va en contra del poble i que el costum fa que sigui massa tard per rectificar-la, per exemple quan es van inventar el 155! Vàrem rebre el 155, sense imaginar que la llei ja l'havia previst... 

 Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica

Vegem l’interessantíssim apunt Parlament segrestat!:

 

Àngels Martínez Castells
Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020
Temps de lectura: 3 minuts

El punt més feble de les baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça els somriures dels saberuts a la violeta.

17/08/2020. Àngels Martínez Castells. Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació (ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. I ens fan veure, a més, la pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu: convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així de greu. La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som una colònia?

Benvolguts,

Tots sabem que el poder judicial, d’acord amb l’addicció espanyola al “Lawfare, ens continua prenen el pel, de forma sibil·lina. Nosaltres els catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar que el govern de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les relacions amb el Govern i el Parlament de Catalunya. I ens fan trampa i ens roben tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el darrer que se n’assabenta...

Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica

 

Vegem l’interessantíssim apunt:

 Parlament segrestat!:

 

Àngels Martínez Castells

Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020

Temps de lectura: 3 minuts

 

El punt més feble de les baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça els somriures dels saberuts a la violeta.

Ajuden a orientar-nos l'ADIC, l'Associació en Defensa de les Institucions Catalanes, creada en diverses àrees arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. No sols fa visible, des de novembre del 2017, el descontentament de treballadores i treballadors amb la imposició centralitzadora, sinó que aporta llum i denuncia aspectes concrets de la represió que encara segueix.

Sobre el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’adic_PARL reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. No sols reconeixen que com a personal del Parlament tenen una responsabilitat especial, sinó que comparteixen els principis d’objectivitat, integritat, neutralitat, imparcialitat i confidencialitat que recollia la nota d'alguns membres del consell de personal que prèviament la premsa ja havia publicat. Però ens fan veure, a més, que el rebuig a “qualsevol pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya” comença pel rebuig a la pressió constant de la seva feina traduïda en “amenaces reiterades de processaments penals”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu, tant si es vol com si no es vol reconèixer i es mostra amb tota cruesa quan les decisions que el Parlament pren, per majories democràtiques, no s’adiuen amb la voluntat que impera a 505,4 km en línia recta. Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les

L’adic_PARL explica que el secretari general del Parlament és un càrrec de confiança nomenat per la mesa que emet assessorament jurídic basat (com la resta de lletrats) en la imparcialitat, l’objectivitat i la llibertat de consciència. Però (i ara arribem al nucli de la qüestió), convé saber que el secretari general (així com altres treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així doncs, el TC el força a imposar el seu criteri jurídic (òbviament controvertible) per damunt de les decisions sobiranes del Parlament”. Així de greu. La secretaria general del Parlament duu associada, des del 155, la feina de censor. Com una mena de virregnat del Tribunal Constitucional que no ha desaparegut... perquè tampoc ho ha fet l’esperit que dona nous espais conquerit a l’unionisme. No és estrany, doncs, que mai s’hagi sentit parlar tant en castellà al Parlament o a mitjans públics com desprès del 155... i l’explicació és ben senzilla, parafrasejant Jordi Cuixart: tenen el poder que els concedeix la nostra por. I l’exerceixen.

Estem encara sota les vigències més perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap cot, no veure-les.

El TC, ens adverteixen des de l’ADIC, dona a servidors públics la capacitat d'exercir un poder superior al del ple, fer una funció d'àrbitre que no els correspon, i alterar la sobirania del Parlament i la voluntat popular. No és passar pel ribot un Estatut (que ja és molt greu), és laminar la sobirania nacional, dia a dia, resolució a resolució, llei a llei, a cada plenari.

La monstruositat jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol, i s'ha acabat consentint la conculcació del dret de representació i participació política, la suspensió de diputats, la prohibició d'investir fins a tres presidents, la despossessió de l'escó del president Torra, la censura de textos aprovats”. I després de totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?

Ho diu l’adic_PARL i hi estic molt d’acord: vivim en un país sotmès, amb els drets fonamentals no només amenaçats sinó directament vulnerats i desprotegits, i res del que passa, al Parlament i al carrer, no es pot deslligar d'aquesta manca de llibertats. No res. Sols caldria recordar, cada dia, que la presidenta de la XI legislatura, Carme Forcadell, segueix empresonada per la sentència d’un tribunal incompetent i sense les garanties exigibles, precisament per això: perquè és el símbol del parlamentarisme més democràtic i de la nostra sobirania segrestada.

Àngels Martínez Castells

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari