Benvolguts,
Tots sabem que el
poder judicial, d’acord amb l’addicció espanyola al “Lawfare, ens continua
prenen el pel, de forma sibil·lina. Nosaltres els catalans, fins i tot si estem
molt a l’aguait no podem imaginar que el govern de Madrid faci trampa
descaradament i contínuament en les relacions amb el Governh i el Parlament de
Catalunya. I ens fan trampa i ens roben tots els governs espanyols! En aquest
moment se’ns rifen el PSOE i PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE,
per Ciudadanos, etc. I nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que
siguem els darrers que ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta
banyes és el darrer que se n’assabenta...
Lawfare: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica
Vegem l’interessantíssim
apunt Parlament segrestat!:
Àngels Martínez Castells
Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020
Temps de lectura: 3 minuts
El punt més feble de les
baralles cos a cos és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge
als espectadors. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre
dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública, per més que els
autoanomenats caçadors de bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen
descobrir, per exemple, que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una
reprovació al Rei amb demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren prou per endevinar
els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que glaça
els somriures dels saberuts a
la violeta.
17/08/2020. Àngels Martínez Castells.
Parlament segrestat. Al contrari del que es pot creure, ningú està per sobre
dels conflictes quan la seva raó de ser és la cosa pública per exemple, que en
el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb demanar
comptes al secretari general del Parlament. Ajuden a orientar-nos l’Associació
(ADIC) creada arran de la detenció dels consellers i l’aplicació del 155. Sobre
el darrer plenari i la publicació o no de les resolucions aprovades, l’ADIC
reflexiona (i reflexiona molt bé), en un fil de Twitter que val la pena
comentar i difondre. I ens fan veure, a més, la pressió que es pugui fer sobre
els funcionaris del Parlament de Catalunya”. El motiu és evident: el 155 és
encara operatiu: convé saber que el secretari general (així com altres
treballadors de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics
del TC espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control
preventiu de la constitucionalitat dels acords. Així de greu. La monstruositat
jurídica és que s'ha acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés
sotmesa al poder inquisitorial del sistema judicial espanyol. I després de
totes aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?
Benvolguts,
Tots sabem que el poder judicial, d’acord amb
l’addicció espanyola al “Lawfare", ens continua prenen el pel, de forma sibil·lina.
Nosaltres els catalans, fins i tot si estem molt a l’aguait no podem imaginar
que el govern de Madrid faci trampa descaradament i contínuament en les
relacions amb el Govern i el Parlament de Catalunya. I ens facin trampa i ens
robin tots els governs espanyols! En aquest moment se’ns rifen el PSOE i
PODEMOS. I l’escenari era preparat pel PP, pel PSOE, per Ciudadanos, etc. I
nosaltres no podem admetre que això s’esdevingui i que siguem els darrers que
ens adonem que la trampa és contínua. Que el que porta banyes és el darrer que
se n’assabenta...
Lawfare:
https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_jur%C3%ADdica
Vegem l’interessantíssim apunt "Parlament
segrestat":
Àngels Martínez Castells
Barcelona. Dilluns, 17 d'agost de 2020
Temps de lectura: 3 minuts
El punt més feble de les baralles cos a cos
és que limiten la visió dels contendents i donen avantatge als espectadors. Al
contrari del que es pot creure, ningú està per sobre dels conflictes quan la
seva raó de ser és la cosa pública, per més que els autoanomenats caçadors de
bombolles de política-ficció s’estarrufen quan creuen descobrir, per exemple,
que en el frec a frec de l’escaramussa s’ha confós una reprovació al Rei amb
demanar comptes al secretari general del Parlament. Però si els arbres s’obren
prou per endevinar els perills i les amenaces del bosc, veiem una realitat que
glaça els somriures dels saberuts a la violeta.
Ajuden a orientar-nos l'ADIC, l'Associació en
Defensa de les Institucions Catalanes, creada en diverses àrees arran de la
detenció dels consellers i l’aplicació del 155. No sols fa visible, des de
novembre del 2017, el descontentament de treballadores i treballadors amb la
imposició centralitzadora, sinó que aporta llum i denuncia aspectes concrets de
la represió que encara segueix.
Sobre el darrer plenari i la publicació o no
de les resolucions aprovades, l’adic_PARL reflexiona (i reflexiona molt bé), en
un fil de Twitter que val la pena comentar i difondre. No sols reconeixen que
com a personal del Parlament tenen una responsabilitat especial, sinó que
comparteixen els principis d’objectivitat, integritat, neutralitat,
imparcialitat i confidencialitat que recollia la nota d'alguns membres del
consell de personal que prèviament la premsa ja havia publicat. Però ens fan
veure, a més, que el rebuig a “qualsevol pressió que es pugui fer sobre els
funcionaris del Parlament de Catalunya” comença pel rebuig a la pressió
constant de la seva feina traduïda en “amenaces reiterades de processaments
penals”. El motiu és evident: el 155 és encara operatiu, tant si es vol com si
no es vol reconèixer i es mostra amb tota cruesa quan les decisions que el
Parlament pren, per majories democràtiques, no s’adiuen amb la voluntat que
impera a 505,4 km en línia recta. Estem encara sota les vigències més
perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap
cot, no veure-les
L’adic_PARL explica que el secretari general
del Parlament és un càrrec de confiança nomenat per la mesa que emet
assessorament jurídic basat (com la resta de lletrats) en la imparcialitat,
l’objectivitat i la llibertat de consciència. Però (i ara arribem al nucli de
la qüestió), convé saber que el secretari general (així com altres treballadors
de l’administració parlamentària) ha rebut advertiments específics del TC
espanyol, que l'amenacen d'inculpació si no exerceix un control preventiu de la
constitucionalitat dels acords. “Així doncs, el TC el força a imposar el seu
criteri jurídic (òbviament controvertible) per damunt de les decisions
sobiranes del Parlament”. Així de greu. La secretaria general del Parlament duu
associada, des del 155, la feina de censor. Com una mena de virregnat del
Tribunal Constitucional que no ha desaparegut... perquè tampoc ho ha fet
l’esperit que dona nous espais conquerit a l’unionisme. No és estrany, doncs,
que mai s’hagi sentit parlar tant en castellà al Parlament o a mitjans públics
com desprès del 155... i l’explicació és ben senzilla, parafrasejant Jordi
Cuixart: tenen el poder que els concedeix la nostra por. I l’exerceixen.
Estem encara sota les vigències més
perilloses del 155 perquè les tolerem, les interioritzem o preferim, amb el cap
cot, no veure-les.
El TC, ens adverteixen des de l’ADIC, dona a
servidors públics la capacitat d'exercir un poder superior al del ple, fer una
funció d'àrbitre que no els correspon, i alterar la sobirania del Parlament i
la voluntat popular. No és passar pel ribot un Estatut (que ja és molt greu),
és laminar la sobirania nacional, dia a dia, resolució a resolució, llei a
llei, a cada plenari.
La monstruositat jurídica és que s'ha
acceptat, d'una manera o altra, que la sobirania “quedés sotmesa al poder
inquisitorial del sistema judicial espanyol, i s'ha acabat consentint la
conculcació del dret de representació i participació política, la suspensió de
diputats, la prohibició d'investir fins a tres presidents, la despossessió de
l'escó del president Torra, la censura de textos aprovats”. I després de totes
aquestes veritats enfilades, podem fer veure encara que no som colònia?
Ho diu l’adic_PARL i hi estic molt d’acord:
vivim en un país sotmès, amb els drets fonamentals no només amenaçats sinó
directament vulnerats i desprotegits, i res del que passa, al Parlament i al
carrer, no es pot deslligar d'aquesta manca de llibertats. No res. Sols caldria
recordar, cada dia, que la presidenta de la XI legislatura, Carme Forcadell,
segueix empresonada per la sentència d’un tribunal incompetent i sense les
garanties exigibles, precisament per això: perquè és el símbol del parlamentarisme
més democràtic i de la nostra sobirania segrestada.
Àngels Martínez Castells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada