Xina i Espanya:
l’escàndol de la “reeducació” de presos polítics
Lògicament, el TS contraataca dient que
Cuixart i els seus companys no són presos polítics, sinó delinqüents comuns. No
és exactament el que diu la Xina dels uigurs?
Núria Bassa @NuriaBassa
Toni Strubell @tonistrubellt
Facebook165TwitterWhatsAppTelegramCorreu
Publicat a Brave
New Europe (18.8.2020)
Quan pensem en el concepte de reeducació o
“rentat de cervell” ideològic dels presos polítics, generalment pensem en el
tractament que es dispensa als presos uigurs a la Xina o als presos
nord-americans de la Guerra de Corea. Tanmateix, ¿no hi ha també raons per
creure que el Tribunal Superior de Justícia espanyol (TS) està aplicant
fórmules per al “rentat de cervell” dels presos independentistes catalans per
fer-los renunciar a la seva ideologia? ¿No està Espanya violant els tractats
internacionals que exigeixen la inviolabilitat ideològica dels presos polítics?
¿No s’hauria de preocupar la UE d’aquesta possibilitat?
Mentre els tribunals europeus continuen
rebutjant les peticions espanyoles d’extradició internacional del president
Puigdemont i altres exconsellers (darrerament, de Lluís Puig a Bèlgica), el TS
està negant els drets de llibertat condicional dels presos polítics catalans
empresonats per la mateixa causa. La setmana passada, els permisos de set
d’ells es van suspendre en sec poc temps després de ser-los concedits. Ja no
podran treballar fora de la presó en dies laborables ni passar els caps de
setmana a casa com a part del procés de rehabilitació. El TS justifica aquesta
mesura dient que no en poden gaudir fins que els presoners hagin estat
“reeducats políticament”. Clarament, se’ls deneguen els seus drets a una
llibertat condicional perquè mantenen els seus postulats ideològics.
Aquesta supressió de permisos (atorgats amb
l’article 100.2 de les Normes Penitenciàries) no s’ha portat a terme de forma
reglamentària ni ortodoxa. S’ha realitzat gràcies al fet que el TS en canviés
el procediment. En una operació ad hoc i sense precedents, usurpava el paper de
les juntes de tractament i dels jutjats de vigilància penitenciària que fins
ara tenien la competència exclusiva de decidir en aquest camp. S’ha produït,
doncs, un canvi d’estatus per a set dels nou presos polítics catalans que han
perdut els permisos i tornaran a un règim de 21 hores/dia de confinament a la
cel·la set dies a la setmana. És de preveure que dues altres preses
(expresidents del Parlament Carme Forcadell i l’exconsellera Dolors Bassa), que
fins ara (a data 16/8/2020) encara gaudien d’aquest estatus, patiran
pròximament una mesura semblant.
Tota aquesta manera poc ortodoxa d’actuar ha
quedat al descobert en una estranya incidència que va afectar el TS aquesta
primavera passada. Es tracta d’un missatge enviat a un grup de WhatsApp de
periodistes per un individu no identificat, però en nom del TS, que amenaçava
els membres de la Junta de Tractament de la presó de Lledoners amb accions
legals si permetien als presos passar el confinament del Coronavirus a casa
seva. Ha estat una revelació prou indicativa de la irregular manera de procedir
del Tribunal que, previsiblement, no tindrà cap conseqüència jurídica en haver
estat ja arxivada. Hi pot haver algun indici més clar que actuen amb ànim de
venjança i amb una parcialitat inadmissible en un alt tribunal?
De fet, la irrupció del TS en el camp de la
“reeducació política”, previsiblement aplaudida a la premsa espanyola, ha
provocat les protestes de diversos intel·lectuals i experts juristes
descontents amb la gestió d’aquest problema. El prestigiós professor de Dret
Constitucional, Javier Pérez Royo, descriu el comportament del tribunal com a
“maoista” i associa la crida dels jutges als presos perquè es mostrin penedits
amb el concepte de rentat de cervell ideològic que es practica a la Xina contra
els uigurs actual. Pérez Royo considera que la crida a la “conformitat
expressa” és una forma d’humiliació practicada en països totalitaris i
argumenta que el concepte de “reinserció” inclòs a la Constitució espanyola
(article 25), mai no havia tingut la intenció de justificar el rentat de
cervell als presos i la seva reconversió en “pensament correcte”, un fenomen
que diu passa a l’Espanya “socialista” d’avui.
Pérez Royo argumenta que les crides
insistents en aquest sentit per part del fiscal de l’Estat -que el primer
ministre Sánchez va presumir que fos un peó a les seves ordres- indica que la
iniciativa no és un mer caprici del TS, sinó que forma part d’un pla més ample
per “reeducar” els dissidents polítics catalans per “corregir” la seva
ideologia. És el que Pérez Royo defineix com a “humiliació política” en clara
contradicció amb el dret internacional i la doctrina de l’ONU. Així, si mirem
l’article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signat per
Espanya, trobem que s’hi estableix que “tothom té dret a opinar sense
interferències”. A més, l’article 26 també insisteix que no s’ha de tolerar cap
forma de discriminació contra les persones per raó d’opinió política o d’altres
tipus. El TS, afirma el professor, al contrari que amb altres presos, diu que
els presos catalans només podran gaudir dels permisos que els atorga l’Article
100.2 quan estiguin reeducats. Això ens porta a demanar quan s’havien aplicat
requeriments de reeducació quan es tractava de presos d’extrema dreta. Pérez
Royo pregunta com es pot permetre als fiscals i jutges del TS que “menyspreïn
tan desvergonyidament els seus propis principis”. Acaba demanant: “en quina
mena de país ens estem convertint?”.
En conseqüència amb la seva decisió, el
fiscal del TS ha demanat als jutges de vigilància penitenciària que anul·lin
immediatament els permisos dels presos catalans per sortir de la presó. Eren
permisos per tenir cura d’una mare gran, per dirigir un negoci, per treballar
amb una ONG de Bòsnia Hercegovina o ensenyar a la universitat, tasques
considerades “inadequades” per als condemnats per “sedició”, diu el fiscal.
Aparentment, no són propícies per evitar “temptacions sedicioses” ni per a
descartar les idees independentistes, com afirma. Quines deuen ser, doncs,
aquestes activitats propícies? Certament, no queda definit a la normativa.
Així, la Dolors Bassa “sediciosa” no pot tenir cura de la seva mare malalta
mentre que els fiscals de l’Estat no han posat cap objecció a l’excarceració de
Rosalia Iglesias (dona de l’extresorer del PP, Luis Bárcenas) perquè cuidi el
seu fill de 30 anys, malgrat la condemna de 15 anys que té per corrupció i
malversació. Aquí no es va exigir cap mena de “reeducació” ni penediment, pel
que sembla. La CEDH pot acceptar aquest grau d’arbitrarietat en un estat membre
de la UE?
Cal afegir que l’acció del fiscal també és un
incompliment de la mateixa Constitució espanyola que defensa el dret dels
presos a continuar treballant pels seus objectius polítics, oimés quan aquests
han especificat el seu compromís de seguir fent-ho per vies pacífiques i
democràtiques. L’anul·lació d’aquests permisos demostra que el TS actua políticament
i que no té cap intenció de reduir la seva pressió sobre el moviment
independentista. I ho fa amb criteris ideològics més que no pas estrictament
penals. Aquesta contradicció es pot veure respecte a altres sentències d’aquest
tribunal com ara en el cas de l’atac feixista del setembre del 2013 al Centre
Cultural Blanquerna del Govern català a Madrid. El Tribunal Constitucional va
anul·lar llavors les penes de presó als condemnats perquè deia que el veredicte
s’havia basat en “raons ideològiques”. Tanmateix, ara aquest Tribunal no veu
cap contradicció en una sentència clarament ideològica contra els polítics
catalans. Això significa que la llei s’està aplicant amb diferents criteris.
Mentre que els presos catalans tornen a estar a la presó i es veuen privats de
permisos, els violents feixistes de Blanquerna (2013) – dos dels quals són
familiars d’exministres del PP – mai no han posat un peu a la presó, malgrat la
condemna que tenen. Si aquests delinqüents violents estan en llibertat, per què
no ho estan els presos catalans quan el Grup de Treball de Detencions
Arbitràries de les Nacions Unides va decretar (al punt 144 del sumari de la
seva 84a sessió, d’abril a maig de 2019) que l’empresonament de Jordi Cuixart,
Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, etc. era del tot arbitrària, contravenint els
articles 2, 9, 10, 11, 18, 19, 20 i 21 de la Declaració Universal dels Drets
Humans.
Els tossuts fiscals defensen que s’hauria
d’ensenyar als presos catalans a “respectar la llei”. Però la veritat és que no
existeix cap programa per reeducar els condemnats per sedició, tal com va
assenyalar la setmana passada una magistrada del Jutjat de Vigilància
Penitenciària número 5. Aquesta jutgessa va ser prou valenta per negar la
retirada de permisos pel 100.2 a dues polítiques catalanes, tot acusant el
fiscal de tenir la intenció de canviar o modificar el pensament i la ideologia
política de les preses, una pràctica que va en contra de la Constitució
espanyola. La jutgessa va afirmar que l’independentisme és legítim i no pot ser
“objecte de tractament penitenciari”, com pretén el fiscal de l’Estat.
Una altra faceta interessant és si els
condemnats estan obligats a mostrar penediment o a acceptar obertament la seva
culpabilitat. Cal recordar que en el cas de l’activista cultural Jordi Cuixart
(president d’Òmnium Cultural, que ha complert gairebé tres anys de la seva
condemna de nou anys), el jutge de vigilància penitenciària va insistir que la
normativa penitenciària no contemplava la facultat de canviar la forma de
pensar o la ideologia política d’un pres, sobretot si es realitzava a través de
programes fins ara inexistents, tal com és el cas. Aquest jutge també es va
mostrar contundent a l’hora d’insistir a aturar la comparació tendenciosa dels
presos polítics catalans amb els condemnats per delictes violents, com ara
assassinats o delictes sexuals, una pràctica gens infreqüent en àmbits
periodístics i jurídics.
Però ha estat l’actual vicepresident
d’Òmnium, Marcel Mauri, qui ha estat el més bel·ligerant sobre el tema de la
reeducació. Al juliol va acusar la fiscalia d’haver-se decidit a rentar el
cervell i a “canviar la ideologia” del president Jordi Cuixart. Mauri, també va
acusar el fiscal de maldar per eliminar l’article 100.2 amb la idea de buscar
un efecte “exemplificador i intimidatori” entre els ciutadans amb l’amenaça de
severes condemnes de presó. També va parlar dels atacs a Òmnium com d’un cas
clar de “persecució ideològica”, dient que el fiscal actuava “com la
Inquisició”. Va insistir que el Dret Internacional protegia el dret de Cuixart
i els altres presos polítics a preservar la seva ideologia i la seva llibertat
de consciència. També va insistir que això no hauria d’impedir en cap cas el
seu dret a la llibertat condicional com passa ara. Lògicament, el TS
contraataca dient que Cuixart i els seus companys no són presos polítics, sinó
delinqüents comuns. No és exactament el que diu la Xina dels uigurs?
Toni Strubell @tonistrubellt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada