divendres, 29 de març de 2019


17/03/2019. Thomas Urban. “Bromas Imperiales”.

 17/03/2019. Thomas Urban. “Bromas Imperiales”.
La prensa internacional sigue expresando su postura en referencia a la monarquía española y al “asunto interno” catalán
Thomas Urban
El diario alemán Süddeutsche Zeitung publica un artículo que destroza la monarquía española | Català Digital
17 DE MARÇ DE 2019
La prensa internacional sigue expresando su postura en referencia a la monarquía española y al “asunto interno” catalán, lo cierto es que diariamente medios internacionales publican artículos críticos con el estado español y con los monarcas españoles.
En este caso el diario alemán Süddeutsche Zeitung ha publicado un contundente artículo titulado ” Bromas Imperiales” en referencia a la manera en que la gente ve a la monarquía española dentro y fuera de España, punto de vista que dista mucho de los fanáticos monárquicos que normalmente llenan las tertulias de las cadenas “mucho españolas”.
Texto íntegro del artículo del diario Alemán:
“Bromas Imperiales” de
Thomas Urban
2018 ha sido un año horrible para la familia real española: el cuñado del rey fue encarcelado acusado de fraude, blanqueo de capitales y falsificación documental, el rey Juan Carlos se vio obligado a abdicar a causa de escandalosas revelaciones sobre su vida ostentosa y financiada por los contribuyentes españoles, Se hicieron públicas graves desavenencias entre la reina Letizia y la ex-reina Sofía. Parece que el año 2019 no será mejor. De nuevo, la atención se centra en Juan Carlos I, que abdicó hace cuatro años. Un largometraje difunde ampliamente sus aventuras y escándalos . También su hijo, Felipe VI, que le sucedió en el trono, ha sido protagonista de algunas obras artísticas que han dado mucho que hablar en el mundo del arte, pero no de una manera demasiado agradable para la casa real. Las obras que le han sido dedicadas pueden incluirse en la categoría de lo satírico y grotesco.

El pasado mes de noviembre, la Familia Real se vio obligada a aceptar que la película “El Rey” se estrenase en el el Festiva del Cine de Sevilla con gran éxito de público. Se trata de la versión cinematográfica de la obra teatral del conocido actor Alberto San Juan, financiada mediante “crowdfunding” y que se había estrenado dos años antes. San Juan, cercano a grupos de izquierda antimonárquica, ha conservado el formato de la obra teatral. La única escena muestra a un anciano Juan Carlos, sólo, en la oscuridad, iluminado por un solo foco, sentado en su trono y perseguido por los fantasmas de su pasado.
Durante casi cuatro décadas fue Rey de España, pero al final de su vida se da cuenta que no queda nada de lo que ambicionaba. Es un anciano enfermo y solitario con la reputación arruínada. Su esposa Sofía, bisnieta del último emperador alemán, que le ha apoyado con férrea disciplina durante todos estos años, no vive con él. Sofía ha tenido que soportar todos los escándalos con sus amantes siempre y cuando quedasen como un secreto de la Corte. Pero cuando Juan Carlos, acompañado de su amante alemana, mató a un elefante durante un safari de lujo en pleno apogeo de la grave crisis económica de 2012, la prensa española, que hasta entonces había mantenido un reverencial respeto hacia la casa real, comenzó a publicar informaciones muy críticas sobre su “vida secreta”.

Como no quería dejar a su amante, se vio obligado a abdicar. Sin embargo, la “engañada” Sofía es hoy uno de los miembros más populares de la familia real, hecho que algunos comentaristas interpretan como la evidencia del fin de la cultura machista española, que Don Juan Carlos siempre consideró como un modelo a seguir. Mientras tanto, se han publicado varias biografías de Juan Carlos, y ninguna de ellas precisamente elogiosa.

Pocas veces ha habido un momento tan embarazoso para el rey como en la feria de arte de Madrid.
La Casa Real española debió sentir cierto alivio al saber que la película “El Rey” había tenido un papel secundario en al apertura del Festival de Cine de Sevilla, y que se proyectase en pocas salas. Sin embargo, cuando saltó la noticia, según el portal de Internet español Filmin, fue la película más descargada durante los dos primeros meses de 2019, hecho que avivó la polémica sobre el reinado de Juan Carlos I, un monarca, que, tal como muestra la película, apenas se interesaba por el bienestar de los ciudadanos de su país y estaba involucrado en varios negocios sucios. “El Rey” también da un fuerte impulso a otro debate que la Casa Real quiere evitar: la monarquía española es un legado de la dictadura franquista.
El dictador aparece en la película como una caricatura grotesca, con gafas de sol y haciendo continuos reproches a su sucesor con su curiosa voz aflautada. En su testamento, el cruel y despiadado Franco, que aplastó a la República española por medio de una guerra civil, estipuló que el rey Juan Carlos fuera su sucesor. Con el actual conflicto con los independentistas catalanes, que luchan por un república soberana, el tema ha adquirido una especial relevancia. Incluso en Madrid, sectores vinculados a la izquierda, levantan con fuerza su voz para exigir que se reinstaure de nuevo la República.

Felipe VI, que carece del temperamento, la jovialidad y el ingenio rústico de su padre, parece impotente ante la “ola de falta de respeto” hacia su persona, tal como se quejaba uno de los comentaristas del periódico tradicionalmente monárquico ABC. El rey apenas aparece en los medios de comunicación después que una campaña de relaciones públicas organizada por la Casa Real durante el año pasado se mostrase completamente ineficaz. Una de las piezas clave de la campaña eran unas imágenes de la familia real que se emitieron por televisión, en ellas intentaban retratarles como una familia como “la de al lado”, sopa en el almuerzo y la habitual preocupación por las notas escolares de sus hijos. Algunos comentaristas se preguntaron irónicamente por qué el país debía mantener a un rey, si no era más que un ciudadano como los demás. Otros consideraron que las imágenes eran una manipulación, ya que no se mostraba a ninguno de los numerosos sirvientes que posee esta “familia normal”. La extravagente idea de Felipe VI de conceder a la princesa heredera Eleonor, de tan sólo doce años de edad, una de las más altas condecoraciones de mérito del país, para celebrar su 50º aniversario acabó de demostrar lo lejos que está del pueblo. Por lo que respecta a los méritos, ni siquiera el tribunal que concede la distinción supo dar una respuesta.

Hasta ahora, la Casa Real ha contado con el apoyo de los grandes partidos que defienden la Constitución para bendecir las jugosas partidas presupuestarias que se destinan al mantenimiento de la Casa Real. El presidente del Gobierno socialista, Pedro Sánchez, incluso se jactaba de tener una “íntima amistad” con Felipe. Sin embargo, últimamente ha tenido algunos detalles que pueden hacer dudar de su lealtad al rey, al menos en el ámbito cultural. Sánchez visitó la tumba de Antonio Machado en Collioure, en el sur de Francia. Su tumba está cubierta con la bandera tricolor de los republicanos. Machado luchó por la República y se vio obligado a exiliarse debido a la persecución de los secuaces de Franco.

En la Feria de Arte ARCO en Madrid, a la que asistió junto a su esposa Letizia a principios de marzo, Felipe tuvo una sorpresa desagradable. En un lugar prominente se había instalado un muñeco de cuatro metros de alto que le representaba a él. Los artistas Santiago Sierra y Eugenio Merino llamaron a esta obra “Ninot”, los muñecos gigantes que tradicionalmente se queman en las Fallas de Valencia. Santiago Sierra ya fue noticia en la anterior edición de ARCO cuando expuso fotografías de independentistas catalanes encarcelados en una serie titulada “Presos políticos”. Por su parte, Merino había denunciado recientemente la complicidad de algunas instituciones con la dictadura, con un muñeco de Franco guardado en una nevera. En el caso del muñeco gigante de Felipe, la peculiaridad és la condición impuesta por los artistas a los potenciales compradores. La obra, valorada en 200.000 euros, debe ser quemada una vez hayan transcurrido doce meses después de la compra, al igual que los “Ninots” de Valencia. La medios de comunicación españoles consideraron este hecho un ataque simbólico a la Constitución, que establece la monarquía como forma de gobierno.

La artista finlandesa RiiKo Sakkinen, fundadora del movimiento artístico-satírico “Turbo-Realismo” y que vive en un pueblo cerca de Toledo, no se quiso quedar atrás. Creó un cartel con el título “Nuestros reyes favoritos”, donde se muestra a Felipe VI con uniforme de almirante y los brazos cruzados. También incluyó a los Reyes Magos, el Rey León, Tyrannus Rex, Larry King, B.B. King, Nat King Cole, The King of Pop y algunos más. Al final de la serie, están los mundialmente famosos King Kong y Burger King.


16/03/2019. Hèctor López Bofill. La majoria sostinguda


16/03/2019. Hèctor López Bofill. La majoria sostinguda.
16 març 2019 2.00 h
TRIBUNA
La majoria sostinguda
Hèctor López Bofill
 “Per això, en defi­ni­tiva, és tan relle­vant que l’inde­pen­den­tisme con­servi (i fins i tot ampliï) la seva majo­ria en les con­vo­catòries elec­to­rals que es pre­sen­ten els pro­pers mesos
Bruce Acker­man, un dels més grans pro­fes­sors de dret cons­ti­tu­ci­o­nal de tots els temps, autor d’una monu­men­tal nar­ra­tiva sobre l’evo­lució del cons­ti­tu­ci­o­na­lisme als Estats Units, defensa, en essència, que per a legi­ti­mar una trans­for­mació cons­ti­tu­ci­o­nal, fins i tot aque­lla que sig­ni­fi­qui una rup­tura amb el sis­tema ante­rior, cal que doni suport al canvi una majo­ria democràtica acla­pa­ra­dora i sos­tin­guda en el temps. Acker­man ana­litza en pro­fun­di­tat la forma segons la qual algú està en con­di­ci­ons de modi­fi­car les nor­mes fona­men­tals en la mesura en què es pot inves­tir de l’auto­ri­tat de par­lar “en nom del poble” a la història nord-ame­ri­cana. L’esmen­tat autor, doncs, estu­dia sota aquesta òptica, en pri­mer lloc, la fun­dació de la fede­ració dels Estats Units i el tren­ca­ment que això va supo­sar en relació amb el sis­tema de la con­fe­de­ració dels Estats Ame­ri­cans a finals del segle XVIII; en segon lloc, les esme­nes sobre l’abo­lició de l’escla­vi­tud i la recons­trucció poste­rior a la guerra civil de mit­jan del segle XIX i, en ter­cer lloc, la superació de l’estat libe­ral a través del New Deal de Frank­lin D. Roo­se­velt i l’ano­me­nada revo­lució dels drets civils durant el segle XX.
Majo­ria democràtica. Al meu parer, aquest esquema sobre la incon­tes­ta­ble majo­ria democràtica que es va mani­fes­tant una vegada i una altra, que expressa de manera irre­ba­ti­ble la volun­tat d’un canvi d’esta­tus polític és per­fec­ta­ment apli­ca­ble a la situ­ació cata­lana i al procés d’inde­pendència amb la fina­li­tat de tren­car el blo­queig impo­sat des de les estruc­tu­res cons­ti­tu­ci­o­nals espa­nyo­les deri­va­des d’una inter­pre­tació tan­cada de la Cons­ti­tució del 1978. De la mateixa manera com, per exem­ple, la volun­tat majo­ritària de la ciu­ta­da­nia nord-ame­ri­cana expres­sada diver­ses vega­des a les urnes en l’elecció tant del pre­si­dent Roo­se­velt com de la Cam­bra de Repre­sen­tants i del Senat va aca­bar amb la inter­pre­tació con­ser­va­dora de la Cort Suprema sobre la lli­ber­tat de mer­cat i va reconèixer un marge més ampli d’inter­venció de l’estat, així també una volun­tat cons­tant i sos­tin­guda de la ciu­ta­da­nia cata­lana expres­sada elec­to­ral­ment podria forçar una trans­ferència de sobi­ra­nia del poder espa­nyol a un àmbit català de decisió.
En el cas català, a més, la seva inte­gració en un espai supra­es­ta­tal de pro­tecció de drets fona­men­tals i de democràcia com el que pugui repre­sen­tar la Unió Euro­pea, el Con­sell d’Europa (i també un sis­tema de rela­ci­ons inter­go­ver­na­men­tals esta­blert entre democràcies libe­rals) pot impul­sar el reco­nei­xe­ment d’aquests atri­buts de sobi­ra­nia assu­mits per Cata­lu­nya mal­grat l’opo­sició espa­nyola. Però la con­dició d’Acker­man sobre el man­dat democràtic majo­ri­tari i rei­te­rat en el temps és d’impres­cin­di­ble com­pli­ment. Per això, en defi­ni­tiva, és tan relle­vant que l’inde­pen­den­tisme con­servi (i fins i tot ampliï) la seva majo­ria en les con­vo­catòries elec­to­rals que es pre­sen­ten els pro­pers mesos.
La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, amb més o menys for­ma­li­tat, con­ti­nuarà veri­fi­cant si la volun­tat de cre­ació d’una República Cata­lana és ferma en tots els comi­cis i sigui quin sigui el seu marc. És així que, al meu parer, cal evi­tar l’abs­tenció repu­bli­cana en les elec­ci­ons a les Corts Gene­rals espa­nyo­les del 28 d’abril perquè només una majo­ria mani­fes­tada també en aquest con­text amb un gran nom­bre de dipu­tats i de sena­dors inde­pen­den­tis­tes, que superi àmpli­a­ment el nom­bre de repre­sen­tants uni­o­nis­tes a Cata­lu­nya, pot man­te­nir la pressió sobre el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol i pro­moure la seva trans­for­mació o fins i tot el seu col·lapse.
Crec que la indig­nació de la ciu­ta­da­nia con­tra la farsa judi­cial que estem vivint aquests dies en el Tri­bu­nal Suprem i els anhels de lli­ber­tat hau­rien de reves­tir-se de l’única força real que té l’inde­pen­den­tisme: la força del vot.
 Hèctor López Bofill


Benvolgudes i benvolguts,

La revista ‘Sàpiens’ ha dedicat sis pàgines de la darrera edició a blasmar durament la feina que duu a terme l’Institut Nova Història i En Jordi Bilbeny. Heus ací una primera rèplica en nom dels investigadors d’aquesta institució.
Podeu descarregar l'article difamatori mitjançant l'enllaç següent: http://data.inh.cat/files/files/190306200830209.pdf

A continuació us reproduïm el contingut de la nostra resposta:

Aquesta setmana ha sortit publicat un article a la revista Sàpiens, amb el títol 
Desmuntant la Nova Història, en el qual els historiadors Agustí Alcoberro, Àngel Casals, Vicent Baydal i José Enrique Ruiz-Domènec acusen l'Institut Nova Història i, en especial, En Jordi Bilbeny de 'mala praxi', de manca d’honradesa i directament de mentir. No només això: també acusen l'Institut de no haver aportat mai cap prova documental.
D’antuvi, cal preguntar-nos si aquesta gent ha llegit els llibres en què ens fonamentem. Sembla, per dir-ho suaument, que no consta. Els exigim públicament que facin a Sàpiens una crítica científica i ben argumentada de cadascun dels llibres que vénen a continuació: Cristòfor Colom fou català; Noves proves de la catalanitat de Colom; Els Colom de Barcelona i les seves aliances; A la recerca d'una història amagada; Colón catalanoparlante; Cristòfor Colom, català (com parlava Cristòfor Colom?); Colom venç Colombo; Cristòfor Colom i CatalunyaLa descoberta catalana d'AmèricaBrevíssima relació de la destrucció de la història; Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom; Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya; El ADN de los escritos de Cristóbal Colón; Aproximació lexicomètrica a les interferències de base fonològica en els escrits autògrafs de Cristòfor Colom; Cristòfor Colom, cinc-cents anys enganyats; La descoberta i conquesta catalana d’Amèrica, una història reescrita pels castellans; El dit d’En Colom; La vida de Llàtzer de Tormos; Petit manual de la descoberta catalana d’Amèrica; L’any de naixement d’En Colom; Inquisició i Decadència; La princesa a l’exili; Fins que En Colom begui a galet; València capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics; Sota l'estora del Segle d'or castellà (www.quixot.cat); Erasme i la construcció catalana d’Espanya; Censura i postveritat al segle XXI català; El descubrimiento de América, una historia censurada políticamente i, finalment, En Colom a Barcelona. Un historiador competent ha d’estar amarat del que diu la part contrària, si vol refutar-la. Per cert, saben els lectors quants articles han publicat sobre la censura els historiadors que ens difamen des de Sàpiens? Exactament zero. A nosaltres, negar allò que es desconeix sí que ens sembla una 'mala praxi'!
Quant al fet que Nova Història en general no ha aportat proves, aquests historiadors saben prou bé que n'hem aportat a cabassos i en seguim aportant. Tenim més d'un miler d'articles publicats al nostre web. Aquí queda registrada una part important de la nostra recerca. Una recerca oberta a tothom. ¿Com gosen aquests historiadors negar pel broc gros tot allò que posem damunt la taula?¿Tot ha de ser rebutjat i llençat a la paperera de la història, que deia, desafortunadament, aquell? Tot? No se’n pot aprofitar res? Ni cinquanta articles? No, senyors. Calen arguments. Exigim a aquests senyors que publiquin, també a Sàpiens, una crítica científica dels articles del web que considerin que estan més ben estructurats i documentats. Deu ser cert que no hi ha ningú més cec que aquell qui no vol veure-hi.
Els autors que han escrit en una revista un article en el qual directament se'ns difama han de permetre que puguem contestar a la mateixa revista. Sàpiens ens ha de donar torn a rèplica. Però segurament Sàpiens preferirà córrer el mínim risc i mantenir-se al costat de la “caverna” històrica. Però siguem positius i pensem que tal vegada no ho fan per mala fe, que potser encara no s’han adonat que existien les lleis censores, que la història ha estat greument adulterada, que hi ha hagut durant segles Inquisició i aparells d’estat d’un ferri autoritarisme i dictadures.
Sigui com sigui, celebrem que ens dediquin 6 pàgines, ni que sigui per criticar-nos. Alguna cosa devem haver remogut dins la societat catalana perquè es vegin obligats a donar-nos tanta importància!
L'article dedica majoritàriament més paraules al menyspreu i a l'insult que no pas a discutir d'història, cosa per desgràcia habitual entre els nostres detractors. Seria d'agrair que alguna vegada, i especialment en una publicació dedicada a la història, aportessin més dades i s'avinguessin a fer un debat. Però no. Sembla que prefereixen anar a la iugular. Que si som una secta i un perill públic, que si gairebé som una malaltia... ¿O és que potser pensen que se’ns ha d'eradicar perquè estem agafant massa volada? És curiós, però podríem establir un paral·lelisme amb el que els passa als independentistes pel sol fet de pensar diferent i de voler i treballar per un estat propi. L’Estat espanyol els vol eradicar. De la mateixa manera, nosaltres molestem i se'ns vol eradicar perquè anem en contra de la visió única del 'règim'. Si el gran problema d'aquests historiadors és que els llibres d'En Jordi Bilbeny —i els d'altres investigadors— estan a les prestatgeries de no-ficció —per bé que menys que no pas voldríem—, ens hauríem de preguntar a quin tipus de pensament obeeix aquesta actitud: ¿al d’algú que pensa que caldria censurar els llibres dels qui expressen teories diferents?
Per què molesta tant que investiguem la història? Per què molesta especialment quan ens centrem en els períodes més foscos, quan la Inquisició feia persecució intel·lectual, cremava llibres i persones, prohibia escrits o adulterava tot allò que es volia publicar? A un acadèmic no li hauria d'escandalitzar que hi hagi un grup que qüestioni, investigui, formuli teories i presenti tesis. Aquesta feina és precisament una obligació que tenim com a membres d’una societat determinada: la catalana. De fet, fer-ho és una mostra de bona salut com a país, i no fer-ho, de mala salut. Potser és una qüestió d'ego i els molesta que siguem en certa manera capdavanters en la recerca i trenquem vells tòpics. Ells tenen els títols; nosaltres som, la majoria, amateurs. Essent així les coses, ens convindria a tots fer un exercici d'humilitat. A tots. Però ells, com hem dit més amunt, haurien de col·laborar contraargumentant detalladament, perquè a nosaltres també ens interessa que se'ns qüestioni. Que se'ns qüestioni amb arguments, clars, profuns i ben travats, Només quan es qüestiona tot, es pot arribar al fons de l’assumpte i veure què és el que s'aguanta i el que no. Al capdavall, el que ens interessa és arribar a la versió més fidedigna possible dels fets.
Segur que si investiguéssim els ossos de fòssils de l’espècie homo sàpiens, ningú es ficaria amb nosaltres, però resulta que toquem uns temes molt sensibles. És com si diguessin: —Compte, perquè estan agafant massa volada i se'ls ha de dir prou!
Sí, som més d'un centenar entre els investigadors i col·laboradors de Nova Història. Uns ho fan més intensament i d'altres més esporàdicament. Sí, cada vegada hi ha més gent que comprèn com és de necessari restaurar la nostra història. Diguem-ho clar: el que molesta és que evidenciem que la història es manipula. I aquest fet té conseqüències polítiques, perquè ser-ne conscient fa canviar esquemes mentals que han estat instal·lats durant molts anys a les nostres ments.
Però això hauria d'estar al marge de la recerca científica de la història. Hauríem de ser prou adults per saber que el que és realment perillós és fer de la història un dogma i resistir-se a veure les coses des d'altres punts de vista. Sobretot quan resulta que aquests altres punts de vista ofereixen relats més versemblants de fets que, si seguim l'explicació oficial, són sovint absurds, contradictoris o incomplets. Recordem que la història és normalment escrita o reescrita pels vencedors, especialment en èpoques convulses i de guerres. És un relat construït i interpretat a partir d'una visió determinada: la visió de l'Estat, la del règim de torn. Amb això que diem no estem descobrint ni de bon tros la sopa d'all. En canvi, sembla que l'acadèmia encara s’entesta a no voler reconèixer el paper de la censura d’Estat i les conseqüències que ha tingut en la construcció de la història oficial. Com deia Guimerà: la llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble.
Algú pot preguntar: ¿La història d’uns fets, realment, es pot falsificar? Només cal mirar el que passa avui dia. Si algú llegeix el relat de l'Espanya unionista explicant el secessionisme i l'1 d'octubre, sap prou bé que aquest relat és completament fals. Si d'aquí 300 anys només es conservessin els documents del relat unionista, què creuria la majoria de la gent? Ens estalviem la resposta.
Per molt que sorprenguin les nostres tesis, tothom ha de ser capaç d’obrir els ulls i adonar-se que s'està fent evident la falsificació d’una part molt important de la nostra història. I sí. Podem restaurar-la en gran part, perquè afortunadament, no hi ha cap crim perfecte i encara menys amb la quantitat ingent de documentació de què podem disposar avui dia per mitjà d’arxius físics i digitals. Amb ells, es possible fer arqueologia de la història i posar a palès ben sovint la falsedat del relat oficial. A hores d’ara, mitjançant una visió més àmplia de tot plegat, podem resoldre interrogants de la història que no s'havien acabat mai d'entendre. Gràcies a aquest treball minuciós i detectivesc, podem recompondre les peces i restaurar bona part del passat històric. O almenys disposar d'altres punts de vista a l’hora d’interpretar-lo.
L'Institut Nova Història qüestiona el pensament únic i demostra que la història no és exactament com ens l'han ensenyada a l'escola o a la universitat. Això ens ha obligat a treballar al marge de l'acadèmia. Fins al punt d'haver d'organitzar Universitats d’estiu pròpies on plantegem una revolució del coneixement al marge dels títols i les poltrones. Nosaltres dubtem de tot. Fem servir el dubte metòdic. Ells consideren que les bases del que han estudiat i repetit tota la vida no poden ser qüestionades fins a un punt en què el relat de la història canviï tant com per evidenciar una manipulació clarament intencionada.
Un altre tema que és de justícia esmentar són les falsedats que afirmen sobre En Jordi Bilbeny. Sí, falsedats. En Bilbeny és una persona com tothom i en aquest sentit ningú té dret a dir-hi absolutament res. Aquí, el que ens interessa és la seva feina com a intel·lectual. Dir que En Jordi Bilbeny menteix i fa el que fa per lucrar-se és directament calúmnia i això no ho podem acceptar. En Jordi Bilbeny no només mereix tots els respectes, en aquest cas professionals —tot i que també humans—, sinó que li devem un reconeixement per la ingent tasca de restaurar la nostra història, perquè hi ha dedicat la major part de la seva vida. Si fos un boig, no tindria tantes persones de tots els àmbits ―del camp de les humanitats, però també de l'enginyeria i la ciència― que li fan costat i contribueixen en les investigacions. Ni tampoc hauria rebut mai cap reconeixement públic. L'article de Sàpiens diu que qualsevol que se senti capacitat per investigar participa d’un moviment antiintel·lectual. Com si l'estudi només pogués ser privilegi dels acadèmics. En Bilbeny ens ha ensenyat que tots podem contribuir a restaurar la història, perquè tots ―òbviament cadascú en la mesura de la seva capacitat, voluntat, temps i recursos― podem trobar alguna evidència, referència o indici que puguin ser claus o complementaris a l'hora d'elaborar una tesi. Potser aquest és el seu gran triomf. Ha fet escola. Ens ha ensenyat a posar en dubte moltes 'veritats' i a investigar. Ens ha encomanat la passió per la recerca. Ens ha fet veure que tot no està ni de bon tros estudiat ni tot està sabut, sinó al contrari. Hi ha una quantitat ingent de documents, informació, gravats, pintures, monedes, escuts, testimonis, que no s’han analitzat. Amb les noves tecnologies, no és pas tan difícil trobar indicis que permetin posar en tela de judici uns fets. O, senzillament, que en demostrin l’adulteració.
Se'ns acusa injustament de no haver trepitjat cap arxiu i d'inventar-nos la història, però qualsevol que ens conegui pot comprovar que això no és així sinó tot el contrari. De visitar arxius alguns de nosaltres se n’han fet un tip. Sí, efectivament és una qüestió de mètode, perquè de fet, el mètode de recerca de l’INH és antagònic al de l’Acadèmia i això els pot confondre. Cal prendre consciència que l’INH utiliza un mètode innovador, amb 100 recercaires en xarxa que es van complementant els uns al altres, cosa que permet generar una gran quantitat d’hipòtesis noves —i força conjectures amb diferents graus de validesa— que estan interrelacionades amb l’arrel troncal de la història, més que no pas concentrar-se en “encertar-la” davant d’un tribunal acadèmic, amb temes laterals o purament marginals. La recerca d'evidències, l'anàlisi, la comparació i el raonament lògic són elements claus de la recerca científica, així com la capacitat de relacionar dades i generalitzacions, formular conjectures i hipòtesis per posar a prova la seva possible validesa. La nostra visió és de 360º, perquè analitzem els documents des de diferents òptiques: com la lingüística, la ciència o l'enginyeria. Parem atenció al context, a la cal·ligrafia o l'etimologia dels mots. Al final, obtenim un conjunt de línies d'investigació paral·leles, que, a mesura que es va avançant en la recerca, van caient per contradiccions insalvables, fins que en queda una: la que es manté coherent. A l’Institut tenim debat intern, discutim i contrastem, fins que les teories es van clarificant. En la nostra recerca, el coneixement dels mecanismes de la censura és un altre factor clau que un historiador clàssic no té en absolut en compte. L'acadèmic es refia de qualsevol dada que estigui escrita en un manuscrit, i no li passa pel cap qüestionar que aquell paper l'ha pogut escriure algú amb una intenció clara de falsificar. Tampoc no és cert que nosaltres neguem la validesa de tots els documents escrits. No hem dit en cap moment que els arxius notarials menteixin. Evidentment, no. Tot document té un valor, però aquest valor s'ha de posar en dubte quan hi ha d'altres documents que neguen els primers. El que no podem fer es quedar-nos amb uns documents i ignorar la resta com fan ells. Cal intentar trobar una explicació a aquesta contradicció. En la mesura que els elements contradictoris siguin més nombrosos, la visió alternativa anirà agafant més força i es clarificarà.
D’altra banda, l'article intenta, sense èxit, desmuntar les nostres tesis. Blasma unes teòriques incorreccions que hem comès en alguna investigació. Tanmateix, els pocs arguments que donen són perfectament desmuntables. Comencem:
Marco Polo: No diem que fos l'únic que va visitar al Gran Khan. De diplomàtics n'hi podia haver molts, però quan En Jaume d'Alarich forma l'ambaixada cap al 1265, en aquells moments és l’única que hem trobat documentada. Posteriorment, n'hi ha tantes com vulgueu. De tota manera, encara que n'hi hagués d'altres, aquest fet tampoc desmuntaria la tesi que En Marco Polo no va ser cap personatge real i que al darrere d'aquest nom s'hi amaga probablement un personatge de carn i ossos, que nosaltres identifiquem amb En Jaume d'Alarich.
Erasme: No és cert que el seu nom real fos Geert Geertsz. És sorprenent que això ho signin uns historiadors reconeguts, quan se sap que és una llegenda del segle XVII sense fonament (es pot comprovar a la Wikipedia anglesa). Erasme era un pseudònim (que ell mateix es va posar per evitar l'aparat inquistorial que Ferran II acabava d'inaugurar), i que digués que no li agradava Hispania no dificulta gens ni mica la identificació amb el fill d'En Colom, ans al contrari. El que està clar és que és un personatge misteriós. No se'n coneix ni el nom real ni de qui va ser fill. Sobre ell, hi ha molta controvèrsia i indeterminació, com passa amb els altres personatges que investiguem.
Colom: És esmentat com a quondam al 1484 (no al 1477 com diu l'article), però això ja ha estat explicat i demostrat múltiples vegades. D'entrada hi ha diversos documents que certifiquen que en Joan Colom és viu al 1488, i de fet hi ha un document del 1506 que esmenta que ha traspassat recentment. Per un altre costat, el terme quondam que apareix al document de 1484 no té perquè donar entenent la mort biològica. Pot ser una 'mort civil', la qual cosa té tot el sentit. Seria conseqüència d'haver-se rebel·lat contra Joan II.
Quixot: El tema del «tòxic» és només una curiositat. I si bé no és del tot cert el que exposa En Coromines, que la paraula no s'introdueix fins al segle XIX (cosa que ja sabíem), perquè n'existeixen d'altres referències ja al segle XVI que En Coromines no recull, això no treu que deixi de ser un curiós joc de paraules. En tot cas, la tesi que Cervantes és en realitat Servent, no es basa en aquesta anècdota. Per tant, no la considerem, com intenta fer veure l'article, una prova concloent de la tesi sobre la catalanitat d'En Servent. Seria més interessant que, en comptes de sortir amb aquesta minúcia, intentessin desmuntar moltes altres proves ―proves contundents― que hem publicat al web.
Da Vinci: Els paral·lelismes biogràfics entre En Leonardo Della Rovere i En Leonardo Da vinci, són sorprenents i és molt versemblant pensar que són la mateixa persona.  L'única dada que ho contradiu és un manuscrit segons el qual En Leonardo Della Rovere va morir al 1475. Però no hi ha rastre d'on va ser enterrat, ni tan sols del funeral, cosa que no deixa de ser sospitosa. Era tota una personalitat: prefecte de Roma, membre de la família reial catalana de Nàpols, duc i nebot del Papa. A l'INH defensem que aquest document és una adulteració o un error per diferents motius que podríem exposar i perquè la resta d'aspectes encaixen, com hem dit, a la perfecció i han de ser tinguts en consideració.
En conclusió, el temps anirà situant cadascú al seu lloc. A l’Institut Nova Història ho tenim clar. La nostra intenció és la de restaurar fins on sigui possible la història que ens han manllevat. També som autocrítics i volem millorar en tots els aspectes. Per això és imprescindible seguir i aconseguir cada vegada més suports per anar consolidant, reforçant o descobrint tesis. I que les universitats i tothom les tinguin en consideració, perquè són molt valuoses.
Institut Nova Història
5 de març del 2019
L'Institut Nova Història no defensa forçosament totes les opinions i els pensaments expressats als articles i escrits publicats a les seves pàgines web, ni se'n fa responsable. Les dades entrades pels usuaris seran tractades confidencialment d'acord amb el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) 2016/679. Si voleu donar-vos de baixa de la nostra llista, feu clic a l'enllaç que trobareu al peu d'aquesta pàgina i després confirmeu la baixa en la pàgina que s'obrirà. Si teniu qualsevol dificultat escriviu un correu ainfo@inh.cat.

Si voleu deixar de rebre aquest butlletí, feu clic aquí


13/03/2019. Pere Martí. Albert Rivera abraça el marxisme.

13/03/2019. Pere Martí. Albert Rivera abraça el marxisme.
Albert Rivera abraça el marxisme
El dirigent de Ciutadans accepta ara per interès electoral el concert econòmic que considerava un privilegi insolidari
*** Baldoví vol pactar amb el PSOE en canvi de millorar el finançament ***
La FOLC reclama al govern espanyol que habiliti un canal per a la reciprocitat entre À Punt, IB3 i TV3
 13/03/2019  20:00
TEMA DEL DIA
Concert.
 Un dels principis fundacionals de Ciutadans ha estat la seva oposició furibunda al concert econòmic basc i navarrès. Gràcies a aquesta opció estratègica no té cap diputat a cap dels dos parlaments. Hi és un partit extraparlamentari. La solució que ha trobat Albert Rivera ha estat de canviar de principis, seguint les tesis de Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc uns altres.’ Marxisme pur. En la seva encara breu carrera política, Rivera ja ha pactat amb liberals, amb conservadors, amb l’extrema dreta, amb socialistes i amb qui ha calgut per aconseguir quotes de poder. L’únic principi que manté inalterable és l’anticatalanisme, perquè és la seva veritable raó de ser.
Amb aquest currículum es va presentar davant la Unió del Poble Navarrès (UPN) per proposar-li una coalició electoral per a les eleccions espanyoles, les navarreses i les d’alguns municipis. La gent d’UPN és de dretes i espanyolista, però defensa amb dents i ungles el concert econòmic. Com ja va fer amb el PP, va demanar a Rivera que, si volia fer-hi coalició, havia de defensar el concert econòmic navarrès. Dit i fet. Dilluns l’executiva de Ciutadans avalava per unanimitat l’acord de coalició amb UPN i el PP, en què consta la defensa del concert econòmic. Un concert recollit a la constitució espanyola, que es basa en els drets històrics, i que ni Francisco Franco no es va atrevir a suprimir, com a Biscaia. En el llenguatge de Ciutadans, el concert és un privilegi inacceptable perquè trenca la igualtat entre tots els espanyols. Però ara, de cop, ha deixat de ser-ho. Fins i tot en feien befa, de la negociació de la quota, que anomenaven cuponazo.
El PP ja fa temps que va aprendre la lliçó i defensa el concert econòmic basc sense matisos. Els successius governs de José María Aznar i Mariano Rajoy han anat pactant la quota basca sense queixar-se gaire. De la mateixa manera que ho han fet tots els del PSOE, mentre uns i altres sempre han negat el concert econòmic a Catalunya. Després de la conversió de Ciutadans, que ningú no esperi que Inés Arrimadas defensi el concert econòmic per a Catalunya, ni Ciutadans defensi una millora del finançament del País Valencià o de les Illes, les comunitats amb un grau de dèficit fiscal més alt de l’estat espanyol. El canvi és només pur interès electoral. L’objectiu és de fer un front de dretes per fer fora la presidenta nacionalista Uxue Barkos, de Geroa Bai, del poder. Barkos compta amb el suport d’EH Bildu, Podemos Orain Bai i Izquierda-Ezkerra.
Si Catalunya tingués el concert econòmic, Espanya entraria en fallida. Els bascs el tenen pels drets històrics, defensats a sang i foc, però sobretot perquè la comunitat autònoma basca només representa el 4,7% de la població de tot l’estat i la riquesa que hi aporta és el 6,1% del total del PIB. En canvi, la població de Catalunya representa el 16,2% i hi aporta el 19% del PIB. Econòmicament, Espanya no acceptarà mai per a Catalunya un sistema equivalent al concert perquè els comptes no surten.
Els comptes tampoc no li surten a les primàries que Ciutadans fa arreu de l’estat espanyol perquè la militància triï els seus candidats autonòmics. Quan el candidat que Rivera ha escollit té problemes, apareixen butlletes de vot que no es corresponen amb militants d’aquella circumscripció. Això ha passat a Castella i Lleó, on la seva protegida, Sílvia Clemente, va guanyar gràcies a 82 vots que després han resultat nuls. Ha estat tan evident que han hagut d’acceptar el candidat alternatiu, Francisco Igea. També hi ha denúncies sobre irregularitats a les primàries de Madrid i de Múrcia. Però l’escàndol passarà amb sordina, perquè Rivera gaudeix de la immunitat mediàtica que li dóna ser un artefacte polític creat per l’Íbex 35.
MÉS QÜESTIONS
La reforma de l’estatut valencià entra en vigor.
 El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) i el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE) publiquen avui dimecres, 13 de març, la reforma de l’estatut valencià que recull el compromís que les inversions de l’estat espanyol siguin equivalents al pes demogràfic del País Valencià. Per mirar de garantir aquestes inversions, es crearà una comissió negociadora Generalitat-estat. El nou articulat entrarà en vigor avui. En concret, la modificació de la norma valenciana inclou un nou punt a l’article 52, que diu: ‘La Generalitat Valenciana participarà en les decisions sobre la inversió de l’Estat a la comunitat valenciana, la qual, exclòs el Fons de Compensació Interterritorial, serà equivalent al pes poblacional de la comunitat sobre el conjunt de l’Estat per un període de set anys.’ Amb la publicació en tots dos butlletins oficials, la reforma de l’estatut començada a les Corts l’any 2011 arriba a la fi.
Baldoví vol pactar amb el PSOE en canvi de millorar el finançament. El portaveu de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, ha manifestat que els resultats de la seva coalició tant en les eleccions espanyoles com en les valencianes del 28 d’abril contribuiran decisivament a la consecució de ‘governs progressistes’ a Espanya i al País Valencià. Baldoví, cap de llista al congrés per València, ha dit que Compromís tenia un cartell ‘boníssim’ per a les espanyoles, amb el qual formarà majories de progrés, en referència al PSOE. Però ha recordat que a l’hora de pactar Compromís prioritzarà la reforma del finançament autonòmic com a primer element per a un possible acord. Baldoví ha descartat de participar en cap pacte amb partits de dretes –PP i Cs–, perquè no tenen cap problema a pactar amb una extrema dreta ‘rància i antiga’ que pensava que havia desaparegut. Ha criticat el vot en contra de PP i Cs al pressupost de Pedro Sánchez perquè ha obligat a una pròrroga que ‘deixa els valencians a la cua’. Baldoví és partidari de centrar el debat en els problemes dels valencians, que inclouen el finançament i la infrainversió i que ‘afecten el dia a dia de les persones’.
Els nacionalistes de les Illes es fixen com a objectiu tenir veu pròpia al congrés espanyol. La coalició Veus Progressistes encara les eleccions espanyoles com una oportunitat per a aconseguir, per primera vegada, representació al congrés espanyol. La conformen Més per MallorcaMés per MenorcaAra Eivissa i Esquerra Republicana. Consideren que aquesta unió és la manera més intel·ligent de presentar-s’hi. Guillem Balboa, de Més per Mallorca, encapçala la candidatura amb la defensa de les idees progressistes en un moment, diu, d’involució. Encara treballen en el programa electoral però asseguren que l’ecologia, els serveis públics i la connectivitat en seran eixos principals. De moment, no han decidit si la coalició s’integrarà en cap grup de forces sobiranistes espanyoles en cas d’obtenir representació.
La FOLC reclama al govern espanyol que habiliti un canal per a la reciprocitat entre À Punt, IB3 i TV3. La Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana(FOLC) ha presentat al Ministeri d’Economia espanyol unes al·legacions al pla tècnic de la TDT espanyola, fonamentades en la legislació estatal, informes tècnics i la normativa europea per a reclamar un múltiplex que permeti la reciprocitat entre els mitjans de comunicació públics de les Illes, el País Valencià i Catalunya. Aquest pla marca les condicions del trasllat de les freqüències dels canals de TDT de l’actual banda de 700 MHz fins als nous emplaçaments. La FOLC ha participat en la segona consulta pública oberta pel govern espanyol per a rebre al·legacions i comentaris respecte d’aquest projecte. La reciprocitat televisiva és àmpliament reclamada i defensada pel conjunt de la societat civil i les institucions de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. També s’han establert acords ferms entre tots tres governs perquè la reciprocitat es faci efectiva. En les al·legacions s’ha posat de manifest que la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) reconeix que hi ha canals disponibles i que, per tant, això no pot ser cap excusa. També reconeix aquest dret de reciprocitat la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, ratificada per l’estat espanyol.
LA XIFRA
12,8 milions d’euros és la quantitat que va cobrar Eduardo Zaplana en comissions per la privatització de les ITV, segons un informe de la Guàrdia Civil.


18/10/2018. Natalia Junquera. El Govern espanyol col·loca Sáenz de Santamaría al Consell d’Estat.

18/10/2018. Natalia Junquera. El Govern espanyol col·loca Sáenz de Santamaría al Consell d’Estat.
Video tarda dimecres o dijous passat 13 o 14 març
El Govern espanyol col·loca Sáenz de Santamaría al Consell d’Estat
L'exvicepresidenta serà consellera electiva en l'òrgan de consulta per un període de quatre anys
El Consell de Ministres aprovarà aquest divendres el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a consellera electiva del Consell d'Estat, el màxim òrgan de consulta de l'Executiu. L'exvicepresidenta, que va perdre el juliol passat les primàries contra Pablo Casado per la presidència del PP, ocuparà el lloc per un període de quatre anys.
Santamaría va anunciar al setembre que deixava la política després de no haver arribat a un acord amb Casado per integrar-se –tant ella com els seus col·laboradors més propers– en els nous òrgans de poder del partit. "És el millor per a la nova direcció del PP i per a mi", va dir. 
A més del nomenament de Sáenz de Santamaría, el Consell de Ministres aprovarà també aquest divendres els nomenaments de set altres consellers electius del Consell d'Estat: l'expresidenta del Tribunal Constitucional María Emilia Casas; l'exmagistrada de l'alt tribunal Elisa Pérez Vera;  l'exministre de Justícia José María Michavilla; la filòsofa Amelia Valcárcel; l'expresident del Senat Juan José Laborda; l'exministre d'Educació Juan Antonio Ortega i Díaz Ambrona i l'exsenador català Jordi Guillot i Miravet.




15 març 2019 2.00 h
Març 1938: Barcelona bombardejada
Antoni Vilanova Casals
El 17 de març es com­plei­xen 81 anys dels bom­bar­de­jos aeris de Bar­ce­lona per part de les avi­a­ci­ons ita­li­ana i ale­ma­nya amb la con­nivència i per decisió de l’exèrcit fran­quista, que van pro­duir 875 morts, 118 dels quals infants, i més de 1.500 ferits, a més de 48 edi­fi­cis des­truïts amb bom­bar­de­jos noc­turns i amb bom­bes expe­ri­men­tals amb una gran força expan­siva. L’estratègia era crear una sen­sació de ter­ror imme­diat entre la població civil des­truint contínua­ment la ciu­tat i totes les fonts de vida, sense cap objec­tiu con­cret, de forma indis­cri­mi­nada i sense cap indici que es vol­gues­sin bom­bar­de­jar objec­tius mili­tars. Està con­si­de­rat el pri­mer bom­bar­deig de satu­ració de la història. Cal recor­dar aquesta barbàrie perquè la ciu­ta­da­nia valori la res­pon­sa­bi­li­tat del fei­xisme en la des­trucció de vides i patri­moni i l’esforç popu­lar per reor­ga­nit­zar la vida de la ciu­tat.


15 març 2019 2.00 h
La Junta Electoral Central
Pilar Porcel I Omar
La JEC em sem­bla que es fica on no li per­toca. En fi, Ciu­ta­dans demos­tra que té un engres­ca­dor pro­grama de govern, denun­ciar el que sigui i a on sigui. Ara la JEC ordena i mana que el Molt Hono­ra­ble Pre­si­dent Torra tre­gui pan­car­tes i llaços grocs de bal­cons i fines­tres dels cen­tres de la Gene­ra­li­tat. D’acord. Si els de Cs dema­nen i la JEC obe­eix, res a dir.
De totes mane­res faig una pro­posta, segu­ra­ment des­ca­be­llada. Per què no can­viar les pan­car­tes que denun­cien l’existència de pre­sos polítics per una que vin­gui a dir: “La Gene­ra­li­tat és la casa de tots, votar és deure de la ciu­ta­da­nia.” I pel que fa als llaços grocs, es poden treure de bal­cons i fines­tres i pen­jar-los als fanals més pro­pers dels edi­fi­cis on estan ara pen­jats. També ho pro­hi­bi­ran?
Saba­dell (Vallès Occi­den­tal)


15 març 2019 2.00 h
Preguntes a Felip VI
Salvador Domènech
Vostè es troba per sobre del bé i del mal? És cert que pot assas­si­nar, atro­pe­llar, tor­tu­rar, vio­lar, deni­grar... i no el poden por­tar al jut­jat? Robar, defrau­dar, tenir comp­tes en para­di­sos fis­cals, rebre comis­si­ons... i no passa res? Li sem­bla bé ven­dre armes a dic­ta­du­res assas­si­nes? Té conei­xe­ment que el seu pare va acce­dir al tron com a hereu del fran­quisme? Sabia que el caçador d’ele­fants va decla­rar fide­li­tat, davant de la Bíblia, als prin­ci­pis del Movi­mi­ento Naci­o­nal, i per tant des de 1978 va esde­ve­nir un per­jur? Creu, com Franco, que només la història i Déu el jut­ja­ran? La ciu­ta­da­nia ha de com­plir la llei i el rei no? Esdevé un model a imi­tar a Ñ? Curiós que sigui cap d’un estat que s’ano­mena democràtic. A mi em recorda un monarca feu­dal. És cons­ci­ent que, des de fa segles, el cen­tra­lisme espa­nyol tracta els cata­lans amb menys­preu, com a súbdits d’una colònia espo­li­ada? I que, per a molta gent, va donar l’aval de la repressió de l’1-O sent el prin­ci­pal patro­ci­na­dor del vil judici als pre­sos polítics? Aquí ningú el pot denun­ciar per les seves deci­si­ons, direc­tes o per pas­siva; i a fora? Crec que hau­ria de ser un camp on els demòcra­tes del no al 155 hau­rien d’explo­rar; no troba que seria digne? Lle­geixi, pre­pa­rado. Pre­gun­tar no és ofen­dre.
Sant Quirze del Vallès (Vallès Occi­den­tal)


16/03/2019. Jordi Alemany. ‘Llibreta pèsols prolífics’.

16 març 2019 2.00 h
L’APUNT
‘Llibreta pèsols prolífics’

Jordi Alemany

Llaços grocs sí o no, vet aquí el dilema. El pre­si­dent Torra ha optat, car­re­gat de raons, per la pri­mera opció, la de la deso­bediència que tant li recla­men.
Però la para­doxa està ser­vida i és un gran símbol de pro­pa­ganda elec­to­ral per a Cs i el PP, que és el que volen, i que de fet fa anys que és gai­rebé punt únic del seu pro­grama elec­to­ral. I vist que el sai­net s’allar­garà, i que no se sap a qui bene­fi­ciarà més, no esta­ria mala­ment fer veure que ho accep­tes, treure’ls i apos­tar per fórmu­les engi­nyo­ses o mis­sat­ges humorístics. La xarxa bull d’ini­ci­a­ti­ves reals i ima­ginàries com la de la pan­carta Lli­breta pèsols prolífics que va fer famosa el 2017 Fer­ran Roca. Si ho pro­hi­bis­sin difícil­ment podrien fer més el ridícul. I tot això que ens estal­viaríem en al·lega­ci­ons.


15/03/2019. Enric Ramionet. Inflamacions.

15/03/2019. Enric Ramionet. Inflamacions.
15 març 2019 2.00 h
TRIBUNA
Inflamacions
Enric Ramionet - Periodista
“L’inde­pen­den­tisme no és ètnic, però per com­ba­tre’l, a més de l’Estat, han creat un pro­jecte iden­ti­tari
No és la força i la fúria de l’estat pro­fund el que ha impres­si­o­nat més. No és el règim que es defensa sense escrúpols de for­ma­li­tat democràtica, ni l’evidència dels vin­cles estretíssims que hi han tra­vat els par­tits del sis­tema, ni des­co­brir cada dia com la premsa, la ràdio i les tele­vi­si­ons majo­ritàries degra­den encara més el peri­o­disme retorçant la rea­li­tat i cons­truint fal­se­dats a mida dels poders que sus­ten­ten i els sus­ten­ten. Ni la putre­facció ja cone­guda de la monar­quia. No ho ha estat, tam­poc, con­tem­plar com s’actu­a­lit­zava aquell cèlebre anunci del Noi del Sucre a l’Ate­neu de Madrid sobre l’opo­sició de les elits econòmiques a la inde­pendència si mai s’obria una pos­si­bi­li­tat. El que més ha impres­si­o­nat és el pes, el gruix, la pro­fun­di­tat, la infla­mació d’aquesta glàndula que ano­me­nem iden­ti­tat.
No és fàcil veure-ho des de la bom­bo­lla on ten­dim a recloure’ns per tro­bar una mínima pau i una mica d’aire, i encara menys des de la trin­xera on dia a dia ens enfon­sen a còpia d’hos­ti­li­tat i cata­la­nofòbia. Però si s’observa amb interès tot el pai­satge d’escèptics, inhi­bits o adver­sa­ris a l’auto­de­ter­mi­nació que havíem tin­gut al nos­tre abast, ens ado­na­rem d’algu­nes trans­for­ma­ci­ons estre­mi­do­res. No va de drets, de pro­jecte polític, de model social, ni de llen­gua, ni tan sols de monar­quia o república, va d’iden­ti­tat. D’una ànima pro­funda, d’un impuls que quan s’ha con­cre­tat, quan ha bus­cat el dis­curs i l’argu­ment per pren­dre cos, se’ns ha pre­sen­tat inten­sa­ment reac­cionària. Abraçant un espa­nyo­lisme carca, essen­ci­a­lista, que rebutja la diver­si­tat lingüística i cul­tu­ral, que repro­du­eix inter­pre­ta­ci­ons històriques retrògra­des, que fa ban­dera de la uni­for­mi­tat, de la monar­quia, de l’auto­ri­ta­risme, de l’imperi de la llei, que jus­ti­fica la vul­ne­ració dels drets polítics i soci­als, que tanca els ulls a la repressió, vic­to­reja les for­ces poli­ci­als per més bru­tals que s’hagin mos­trat i assu­meix tota la pulsió ven­ja­tiva de l’estat. Inclosa la des­hu­ma­nit­zació dels inde­pen­den­tis­tes i dels líders que són a la presó o l’exili per haver acom­plert allò que molt bona part de la gent amb la qual han de con­viure els vam recla­mar.
L’inde­pen­den­tisme fa anys que explica que el seu pro­jecte té volun­tat inte­gra­dora, que no és ètnic, que no ho pot ser de cap manera, que aquesta és una soci­e­tat for­mada per contínues migra­ci­ons, que totes les iden­ti­tats són polièdri­ques i en per­ma­nent cons­trucció, que per vin­cu­lar-s’hi no és relle­vant si vens del terròs, d’Anda­lu­sia, Hon­du­res, Gàmbia o el Mar­roc. Que el que importa és cap on anem ple­gats. Que el nos­tre és un pro­jecte de ciu­ta­da­nia i d’igual­tat de drets. I ves per on, per com­ba­tre’l, a més de la mobi­lit­zació de l’estat pro­fund, de la premsa i dels poders econòmics, han cons­truït i ani­mat un pro­jecte iden­ti­tari de valors i prin­ci­pis immo­bi­lis­tes, amb adherències neo­fran­quis­tes i diver­ses de les obses­si­ons de la nova ultra­dreta mun­dial. I és tristíssim veure com alguns dels nos­tres veïns l’han fet seu.




10/03/2019. Marc Pons. La Caputxinada: la policia franquista assalta les urnes.

10/03/2019. Marc Pons. La Caputxinada: la policia franquista assalta les urnes.
Benvolguts,


HISTÒRIA
Marc Pons
Foto: Guillem Martínez
Tarragona. Diumenge, 10 de març de 2019



·          
Barcelona, 11 de març de 1966. Fa 53 anys. Efectius de la policia franquista de Barcelona ―comandats pel sinistre comissari Vicente Juan Creix― assaltaven el convent dels Caputxins de Sarrià. Durant les dues jornades anteriors (dies 9 i 10 de març de 1966) s’hi havia celebrat l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona: votació i aprovació de la declaració de principis, dels estatuts i dels representants del col·lectiu. Aquell exercici de democràcia ―totalment il·legal en aquella sinistra legalitat del règim dictatorial franquista― era alguna cosa més que la creació d’un sindicat. Era una contestació organitzada i una alternativa articulada al poder, a les arbitrarietats, i sobretot al terror que exercia el Sindicato Español Universitario (SEU) ―la policia política franquista dins del món universitari―.

Elements del SEU en la celebració del Dia de los Caídos a la Universitat de Barcelona (1940) / Font: Ajuntament de Barcelona
Què era el SEU?
El sindicat universitari franquista havia estat creat per Falange Española el 1933, en plena etapa republicana i ―casualment o no― dos dies després que la coalició de dretes involucionistes i anticatalanistes (la CEDA, de Gil-Robles, el PRR, de Lerroux i el Partido Agrario, de Velasco) guanyés els comicis generals del 19 de novembre: l’escenari que anticipava el Sis d’Octubre català del president Companys. El principi fundacional del SEU, plenament identificat amb l’ideari falangista, proclamava “convertir la universidad en un organismo vivo de formación total”. I la seva diàfana i inequívoca declaració de principis, plenament associada amb el nacionalisme espanyol, era “ser el sindicato único de los estudiantes españoles” que combregaven amb la “vocación de una universidad imperial”.
Quan havia arribat el SEU a la Universitat de Barcelona?
Durant l’etapa republicana (1931-1939) el SEU (a diferència del que passava al paisatge universitari espanyol) no va tenir, pràcticament, implantació a la Universitat de Barcelona, llavors l’únic centre d’estudis superiors a Catalunya. Mentre que a Espanya van arribar a sumar més de 9.000 afiliats (un terç dels estudiants universitaris), a Catalunya no passarien de la dotzena; la qual cosa no vol dir que no tinguessin una quota d’atenció mediàtica. Precisament, l’estratègia tradicional del feixisme ―en qualsevol de les seves adaptacions nacionals― ha estat la pràctica d’una violència extrema com el vehicle de difusió i proselitisme del seu ideari. I això és el que feien a la UB abans de l’ocupació franquista de Catalunya: buscar l’enfrontament violent i permanent amb els afiliats de la majoritària Federació Universitària Escolar, propera a ERC.

Desfilada falangista a la Universitat de Barcelona (1939) / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Brangulí
Com va ser imposat el SEU a la Universitat de Barcelona?
El 23 de setembre de 1939, el “Consejo de Ministros bajo la presidència del Jefe del Estado” dictava un decret ―dirigit al "Mando Nacional del Movimiento” que deia: “(Quedan) integradas en el Sindicato Español Universitario las asociaciones escolares tradicionalistas y las que pertenecian a la Confederación de Estudiantes Católicos”. Les restes de la resta ―represaliades i desmantellades simultàniament a l’ocupació franquista― quedaven oficialment il·legalitzades. Era la consagració del SEU com el braç del règim al món universitari. Però els objectius no devien complir les expectatives, perquè, simptomàticament, el 18 de novembre de 1943 (quatre anys després) la Jefatura Provincial del Movimiento de Barcelona feia pública una ordre que obligava tots els universitaris catalans, sense excepció, a militar al SEU: “Prietas las filas”.
Què va fer el SEU a la Universitat de Barcelona?
El SEU, des de l’endemà de l’ocupació franquista de Barcelona (27 de gener de 1939), es va convertir en una màquina de terror. La seva consagració, quatre anys més tard com a sindicat únic era, oficialment, el reconeixement a les seves pràctiques i un impuls a multiplicar-les. Els seus dirigents eren falangistes (estudiants i professors) convertits en un pretès servei d’ordre que, emparats per la policia i el sistema judicial, proferien amenaces, practicaven detencions i propinaven brutals agressions a altres estudiants i professors vinculats amb el, llavors, catalanisme i republicanisme clandestins. El seu proselitisme ideològic (quasi exhibicionisme), el to del seu discurs (sempre autoritari i en castellà), la impunitat que els concedia el sistema i la col·laboració amb l’aparell repressiu, els consagraria com el tenebrós braç del règim al món universitari.

Exposició del llibre alemany al Paranimf de la Universitat de Barcelona (1945) / Font: Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (UPC). Col·lecció Merletti
Els elements del SEU
En aquest escenari de persecució i de terror, destacaria la figura del “dirigent” Pablo Porta Bussoms, que anys després seria president de la Federación Española de Futbol. Ho seria durant el règim dictatorial i, reveladorament, durant el règim constitucional. El falangista Porta, cap del SEU “de Cataluña y Baleares”, en la seva etapa universitària (dècada dels 40) organitzaria i dirigiria escamots paramilitars de persecució i escarment. Lideraria l’etapa de màxima intensitat del terror, però la seva posterior desaparició del món universitari no implicaria que aquelles pràctiques cessessin. Es perllongarien durant dues dècades: “25 años de paz”. Fins que els amplis i transversals moviments clandestins d’oposició al règim dictatorial van baixar a l’arena. La Caputxinada (1966) es forjaria en aquell escenari de contestació social creixent i de repressió política i judicial permanent.
La Caputxinada
El 9 de març de 1966, a dos quarts de cinc de la tarda, es van reunir unes cinc-centes persones(delegats i representants d’estudiants, intel·lectuals i professors) al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona. Un veritable acte de valentia i de desafiament a un règim que no tolerava reunions més enllà de les de l’escala de veïns o les de les misses parroquials, processons incloses. L’elecció d’aquell escenari no va ser una qüestió secundària. Els edificis religiosos conservaven aquell vell, antiquíssim, privilegi d’inviolabilitat ―una teòrica línia vermella― que, malgrat que la història no la confirmava, els organitzadors pensaven que l’aparell repressiu d’un règim que es proclamava nacional-catòlic no seria capaç d’ultrapassar. Seria com interpretar que un règim de llibertats no seria capaç d’assaltar d’un col·legi electoral, santuari de la democràcia.

Assemblea al convent dels Caputxins de Sarrià / Font: Blog Ab Origine
Per què al convent dels Caputxins de Sarrià?
La connexió entre l’oposició democràtica clandestina de la Universitat de Barcelona i la comunitat de pares caputxins de Sarrià era el sacerdot, filòsof i activista independentista Lluís Maria Xirinacs, molt ben relacionat i considerat tant entre l’oposició clandestina universitària com entre els cercles oberturistes (democràtics i catalanistes) de l’Església catòlica. Xirinacs seria un dels principals impulsors de la Caputxinada, però no seria l’únic. La Caputxinada era tan transversal que en aquell exercici de voluntat democràtica hi participarien personalitats tan allunyades ideològicament però tan properes democràticament com Salvador Espriu, Oriol Bohigas, Joan Oliver, Antoni Tàpies, Maria Aurèlia Campmany, Jordi Solé-Tura, Raimon Obiols, Montserrat Roig o José Agustín Goytisolo, entre moltíssims altres. 
El setge policial al convent dels Caputxins
Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 12/03/1966), la policia franquista es va presentar al convent dels Caputxins una hora després de l’inici de l’assemblea i, en una maniobra clarament intimidatòria, va identificar totes les persones que es trobaven al llindar de la porta. Els assembleistes es van tancar a l’interior del convent, buscant la teòrica garantia que els oferia aquell espai religiós. I tot seguit, es va produir un monumental desplegament policial que va envoltar l’edifici en qüestió de minuts i que el va sotmetre a setge per espai d’hores. 42, per ser exactes. Moltes hores, massa probablement, no tant per als assetjats sinó per al governador civil de Barcelona, el tinent general Antonio Ibáñez Freire, creu de ferro per la seva participació en la filonazi División Azul (1941-1943) i màxim responsable del tancament d’Òmnium (1963).

Setge policial en el segon dia d'assemblea / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Guillem Martínez
L’assalt al convent dels Caputxins
Ibáñez Freire descobriria, amb el temps, que la paciència és una virtut. I que tenir a l’armari camises disponibles de tots els colors i de totes les textures, en la intemporal Espanya atàvica i eterna, és un actiu impagable. Posteriorment, durant aquells primers anys del règim constitucional que abracen el cop d’estat del 23-F (“Todo el mundo al suelo”) seria ministre d’Interior (1979-1982) dels governs de la UCD. Però tot això no ho devia imaginar (o sí) l’11 de març de 1966, a les 12 del migdia, quan va perdre la paciència (o no) i va ordenar assaltar l’assemblea. La nota de premsa diu: “Agentes de la Autoridad obligaron a desalojar el local (...) se procedió (...) a la detención de las personas que participaron en la citada reunión y su traslado a la Jefatura Superior de Policia para ser interrogados y poder así conocer el grado de responsabilidad con arreglo a Derecho”.

Convent dels Caputxins de Sarrià. Hora del dinar del segon dia d'Assemblea / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Guillem Martínez
L’assalt a les urnes
El que no diu la nota de premsa, situada discretament a la plana 26 (secció “Información de Barcelona”) és que en aquell assalt es van produir dotzenes de ferits. Tampoc es diu res de les urnes, però no calia, perquè en aquella perversa legalitat del règim dictatorial era tan delictiu votar secretament com votar a mà alçada. Era, essencialment, considerat un desafiament a l’ordenament legal i a la convivència, una amenaça al règim ―als interessos de les classes extractives― que justificava una versió “ye-ye” del “A por ellos, oé!”. La nota de premsa no deixa dubte: “El carácter eminentemente político de tal acto, ajeno por completo a los auténticos fines universitarios, se puso de manifiesto no sólo con el contenido de su propaganda, sino también con la asistencia e incluso intervención (...) de personas totalmente ajenas a la Universidad”.


01/03/2019. Pere Bosch I Cuenca. “Amb el temps, la figura de Tarradellas creixerà”.

01/03/2019. Pere Bosch I Cuenca. “Amb el temps, la figura de Tarradellas creixerà”.

1 febrer 2019 21.00 h
Enric Pujol Autor del llibre “Josep Tarradellas. President de la Generalitat restablerta (1977-1980)”
“Amb el temps, la figura de Tarradellas creixerà”

JOSEP TARRADELLAS. PRESIDENT DE LA GENERALITAT RESTABLERTA (1977-1980) Autor: Enric Pujol Edició: Juliol del 2018 Editorial: Edicions Dau Pàgines: 554 Preu: 28,50 euros
pbosch@lrp.cat
La figura de Josep Tarradellas ha generat una notable controvèrsia. Es tracta d’un personatge polièdric, amb etapes clarament diferenciades, i que ha estat utilitzat, després de la seva mort, com una arma llancívola o com un referent per part dels partits polítics. Per donar-ne exemple, només cal recordar el debat que es va produir fa alguns anys, amb motiu del primer centenari del seu naixement, quan els partits van estar polemitzant sobre el seu simbolisme durant dies. La darrera reaparició de l’espectre de l’expresident de la Generalitat es va produir fa poques setmanes, quan el govern de Pedro Sánchez va anunciar, per sorpresa, que acabaria donant nom a l’aeroport del Prat en un intent, val a dir que no excessivament ben acollit per part dels partits sobiranistes, de fer un gest. En tot cas, per tal de donar llum al personatge i difondre una part de l’impressionant fons conservat a l’Arxiu Tarradellas del monestir de Poblet, s’han anat publicant sis volums en què s’analitzen les diverses etapes que van marcar la seva vida i es recullen alguns d’aquests documents.
El darrer volum, com el que es va dedicar a El retorn del president, ha anat a càrrec d’Enric Pujol (Figueres, 1960), doctor en Filosofia i Lletres per la UAB i autor d’alguns llibres dedicats a Ferran Soldevila, la Mancomunitat de Catalunya i la historiografia catalana. També és, en aquests moments, un dels millors coneixedors de Tarradellas. De fet, una de les coses que reconeix és que la tasca d’aproximació que li han exigit els dos volums li han permès valorar de nou el personatge: “La meva visió s’ha reforçat. Crec que és una figura que, amb distància històrica, creixerà. En tot cas, la seva aportació al restabliment de la Generalitat va ser cabdal. Tot sovint oblidem que amb la Generalitat podria haver passat el mateix que amb la República espanyola, que s’acabés sacrificant. I va ser sobretot la tossuderia i la convicció de Tarradellas les que ho van impedir. Contràriament, es va aconseguir que hi hagués una Generalitat abans de l’aprovació de la Constitució, i això hauria pogut tenir unes conseqüències que no es van explotar prou.”
Enric Pujol no dubta a definir-lo com “una de les personalitats polítiques més rellevants del segle XX”: “Pensem que de les persones que van tenir pes durant la República, és l’únic a tot l’Estat que va jugar un paper clau en la Transició i que va tenir càrrecs de responsabilitat. No n’hi ha cap més exemple a l’Estat espanyol.” De fet, vist en perspectiva, es tracta d’una persona que serà un “home fort de la Generalitat en els anys de la República, un home fort de la Generalitat a l’exili i un home fort de la Generalitat restablerta”. “Es tracta d’una figura de llarg recorregut i que cal valorar en la seva dimensió històrica”, remarca Pujol.
UN FORAT DE TRES ANYS
En tot cas, resulta sorprenent la manca d’estudis sobre aquell període de tres anys. Tal com remarca Pujol, “bona part dels llibres hi passen de puntetes o salten directament del 1977, quan hi va haver les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, al 1980, amb el govern de Jordi Pujol, talment com si el període intermedi no hagués existit”. Contràriament, assegura que es tracta d’uns anys molt importants: “Hi va haver el primer govern de la Generalitat restablerta, encara no sotmès a la Constitució ni a l’Estatut i que va fer una negociació bilateral amb el govern de Madrid. I va aconseguir coses molt importants, com ara l’ensenyament del català.” A banda d’aquest aspecte, un dels temes més rellevants és el disseny de la Generalitat. En aquest sentit, Enric Pujol recorda un document conservat a l’Arxiu Tarradellas en què s’esbossa el disseny del govern: “Estava tot per fer, es va haver de començar del no res, bastir tota una estructura d’estat en molt poc temps.” No va ser una tasca gens senzilla. Enric Pujol destaca els perills i les limitacions que va haver d’afrontar en aquella experiència: “N’hi ha una de molt clara. Quan es pacta el restabliment de la Generalitat, el govern espanyol, a darrera hora, imposa una clàusula a través de la qual es pot suspendre l’autogovern en el moment que es vulgui. Després això no va estar en l’Estatut del 1979, tot i que existeix l’article 155 de la Constitució.”
A banda dels avenços específics que es van produir a l’hora d’establir les bases en algunes matèries com ara l’ensenyament, la salut i l’economia, en el llibre es posa en valor el paper que Tarradellas donava a la unitat política, al manteniment de relacions bilaterals amb l’Estat i, en definitiva, a la idea que “la Generalitat és estat”. Tarradellas tenia molt clar, assegura Enric Pujol, que “el gran repte era que la gent veiés la Generalitat com una institució necessària i per això també donava tanta importància al tema de la unitat”: “De fet, es tracta d’un tema que encara adquireix més importància a mesura que passen els anys, ja que es tracta de l’únic govern unitari que ha existit des del 1977 i fins a l’actualitat. No n’hi ha hagut cap més en quaranta anys.” La unitat també era un instrument essencial per negociar amb Madrid de manera bilateral. Després d’aprovar-se la Constitució, la unitat flaquejava i els pactes es convertien, en paraules d’Enric Pujol, en “paper mullat”.
TARRADELLAS I L’ESTATUT
L’expresident de la Generalitat es va mostrar molt crític amb l’Estatut del 1979, tant amb el procés de redacció com amb el text aprovat. Tot i això, hi ha qui ha assegurat que aquest fet s’explica, en bona part, pel paper de marginament a què va ser sotmès durant tot el debat estatutari. En aquest sentit, Enric Pujol ho té molt clar: “Les crítiques al debat estatutari del 1979 eren ben fonamentades, al meu entendre, i ara s’està veient. Hi ha informes jurídics i estudis històrics que posen de relleu la dimensió política que tenia l’Estatut del 1932 en matèries com ara la justícia, l’administració local i l’ordre públic, per posar tres exemples ben significatius. Ara mateix, el judicial no hi és, i bé que ho patim. En un determinat moment, es va proposar restablir tal qual l’Estatut del 1932, però els partits no ho van voler.” En tot cas, Pujol posa més èmfasi en la marginació que va patir Tarradellas en tot el debat sobre la Constitució espanyola: “Això li va saber molt de greu. Fins i tot en una entrevista que va fer anys després amb Antoni Gutiérrez Díaz li va retreure aquest menysteniment i el contrastava amb les trucades periòdiques que rebia per part del president del govern espanyol, Adolfo Suárez.”
El marginament és molt evident, assegura Enric Pujol, en el tema de l’elecció del president: “En la Constitució es va introduir una clàusula segons la qual el president de la Generalitat havia de ser un diputat, amb la qual cosa el forçaven a presentar-se o a les eleccions o a bloquejar-lo en una possible reelecció. Hi havia un acord tàcit de bona part dels partits per marginar-lo del procés perquè estava per damunt dels partits i tenia un paper polític de primer ordre.” Tot i això, en el capítol del llibre dedicat a les eleccions del 1980 es ressegueixen les especulacions o els moviments al voltant de la idea que Tarradellas s’hi presentés: “Part dels seus partidaris van intentar cercar fórmules per fer-ho possible, però Tarradellas no va voler.” En el llibre també s’analitzen les difícils relacions amb Jordi Pujol, amb un punt d’inflexió en el moment del relleu i el traspàs a la Casa dels Canonges: “Quan va sortir elegit Pujol es va produir un enfrontament obert amb Tarradellas, un fet que va repercutir a l’hora de minimitzar aquell primer govern de la Generalitat.”
REPÚBLICA I TRANSICIÓ
“No hi ha cap més exemple d’un polític de la República que jugués un paper tan rellevant durant la Transició”
UNITAT I BILATERALITAT
“Tarradellas tenia clar que la unitat era essencial per reforçar el paper de la Generalitat i negociar amb Madrid”
EN DETALL
El llibre recull una selecció de 701 documents del fons de l’Arxiu Tarradellas. En citem alguns:
LA GESTIÓ DURANT LA GUERRA
“La gent [...] podrà escriure totes les pàgines que li sembli per tal de tergiversar el que portàrem a cap i el que defensàrem; però [...] em sembla que quan les passions deixin lloc al veritable desig de saber el que en realitat va succeir, els caldrà reconèixer la nostra tasca immensa, positiva i sobretot honesta [...].” (Carta a Joan Garcia Oliver, dirigent anarquista durant la guerra, 29 d’abril del 1979.)
EL RETRAT D’ANTÒNIA MACIÀ
“[...] Et recordava de París, ja no cal dir-ho, però París era l’exili, i l’exili traspuava en el teu comportament com tota situació anormal i trista. Avui, en el teu país, en el teu lloc de primera dama de Catalunya, hi ha en tu una plenitud que es reflecteix en el teu gest i en la teva mirada.”
(Mercè Rodoreda a Antònia Macià, 16 de març del 1978.)
INSATISFACCIÓ PER L’ESTATUT
“[...] Vull fer constar d’una manera clara i precisa que crec que aquest Estatut no representa els sentiments de tots els catalans [...] i els responsables no són ni el Consell de la Generalitat ni no, sinó vosaltres [...].”
(Discurs als diputats i senadors redactors de l’Estatut, 22 de desembre del 1978.)
LENTITUD DELS TRASPASSOS
“Estic convençut que la decisió de restablir la Generalitat ha introduït un important factor estabilitzador en la transició cap a la democràcia [...]. Ara, però, em preocupa que allò aconseguit es pugui malmetre en poc temps per insuficiències del procés administratiu cap a l’autonomia [...].” (Carta a Adolfo Suárez, 30 de maig del 1978.)
EL PAPER DE TARRADELLAS
“[...] Passi el que passi, la veritat és una: que històricament apareixes i apareixeràs com el pare de la pàtria recuperada [...].”
(Carta de Julian Gorkin, exdirigent del POUM, 8 de novembre del 1979.)
     


08/03/2019. Carina Filella. Picasso, genuí.

08/03/2019. Carina Filella. Picasso, genuí.


8 març 2019 21.00 h
El Centre Picasso d’Horta de Sant Joan, que explica la intensa relació del geni amb aquest poble de la Terra Alta, es traslladarà a una nova seu, l’antiga Casa Abadia





PreviousNext
PROMESA FRUSTRADA
“Picasso va dir que si a Horta fèiem un museu amb obra del seu amic Manuel Pallarès, ell també ens donaria obres seves”
La Casa Abadia d’Horta de Sant Joan, un edifici del segle XVI que està adossat a l’església, es convertirà en la nova seu del Centre Picasso d’Horta, un equipament que explica la intensa relació que Pablo Picasso (1881-1973) va tenir amb aquest poble de la Terra Alta i com el paisatge que l’envolta –la muntanya de Santa Bàrbara, que té una forma cònica, o les cases del poble apilades com si fossin cons sobre un petit puig– va ser determinant en la seva creació artística.
Picasso va fer dues estades a Horta. La primera, el 1898, quan es recuperava de l’escarlatina, de la qual s’havia contagiat a Madrid. El seu amic Manuel Pallarès, d’Horta, amb qui es coneixien de l’Acadèmia de Belles Arts Llotja de Barcelona, li va proposar passar l’estiu al poble per agafar forces. Picasso no hi va passar només l’estiu. Amb diverses excuses va anar allargant l’estada fins al gener del 1899. “Aquí va trobar la llibertat i va ser conscient de la seva genialitat”, explica Elias Gaston, president del Centre Picasso, que afegeix: “Hi ha un abans i un després d’aquesta primera estada: arriba Pablo Ruiz i se’n va Picasso. Quan torna a Barcelona ja no va a la Llotja, ja no necessita aprendre. Entra als Quatre Gats, que aglutina tota la bohèmia artística de Barcelona, i prepara el viatge a París.” La segona estada la va fer deu anys després, el 1909, quan ja era un jove artista amb prestigi entre les avantguardes parisenques i ja sabia que aquell paisatge terraltenc “li aniria molt bé per a l’estil que estava desenvolupant: el cubisme geomètric”. Hi va anar amb la seva amant, Fernande Olivier. Ell es passava el dia pintant al taller que li va deixar el forner del poble; ella, una dona exuberant que xocava amb les dones puritanes d’aquell petit poble i “que s’avorria força”, mantenia una intensa correspondència amb els germans Stein –Gertrude i Leo Stein–, que eren els marxants d’art de l’artista. “A les cartes els explicava coses del poble; en tenim una crònica escrita. Els explicava fets de personatges de l’època, com l’alcalde, el metge, el boig del poble... Hi ha moltes anècdotes”, diu Gaston. I Picasso, a més de pintar (algunes de les seves obres més reconegudes són d’aquest període, com ara La bassa d’HortaLa fàbrica i La muntanya de Santa Bàrbara) també va fotografiar els indrets del poble: “Després enviava les fotografies als germans Stein per indicar-los on s’havia inspirat”, relata Gaston. “És tot un homenatge a un poble on havia estat feliç deu anys abans”, afegeix.
Totes dues estades van donar un fruit artístic impagable: entre dibuixos i olis, Picasso va fer unes 200 obres a Horta. De la primera estada hi ha sobretot dibuixos, però durant la segona estada va pintar una seixantena d’olis, alguns de gran format: “Ara estan repartits per tot el món. Els de la primera estada estan al Museu Picasso de Barcelona i en mans dels hereus. Són obres encara acadèmiques, tot i que s’hi comença a veure la seva genialitat. Pel que fa a les obres de la segona estada, tothom sap que són un Picasso”, diu Gaston.
A l’actual Centre Picasso s’hi exhibeixen facsímils, tot i que han muntat dues grans exposicions amb obres originals (cedides pel Museu Picasso de Barcelona i per col·leccionistes particulars), coincidint amb els centenaris de les dues estades a Horta. Ara en tenen altres de programades, però de moment estan aturades per dues raons: per les deficiències de la seu actual –com que no disposa de sala per a exposicions temporals, s’ha de desmuntar tota l’exposició permanent– i per la precària situació econòmica del centre, que està gestionat per una associació sense ànim de lucre i que rep poquíssims ajust públics.
Amb més de 800 metres quadrats, la Casa Abadia doblarà l’espai de la seu actual. El projecte, pagat per la Diputació de Tarragona i que té el vistiplau del Departament de Patrimoni de la Generalitat, està pressupostat en 2,3 milions, que el consistori preveu finançar amb ajuts europeus i dels governs català i espanyol.
POLÈMICA AMB EL BISBAT
Feia nou anys que el projecte per construir un nou Centre Picasso estava encallat: el bisbat de Tortosa volia que a la Casa Abadia s’hi reservés un espai com a habitatge per al capellà –tot i que actualment Horta no en té cap de fix–. Finalment, el bisbat ha acceptat la proposta de l’Ajuntament de rebre una altra casa per al mossèn.
L’actual Centre Picasso es va inaugurar el 1992, però la seva gènesi arrenca de lluny. El 1969, una delegació de l’Ajuntament d’Horta va anar a visitar Picasso a la seva residència de París. El poble s’ho va mirar amb escepticisme, però la realitat va superar les millors expectatives: “Es pensaven que l’artista no els rebria, però Picasso els va rebre plorant d’emoció, els va abraçar... Fins i tot els va ensenyar la navalla que tenia quan estava a la cova dels Ports, seixanta anys enrere. La tenia guardada. Van passar una tarda increïble.” I l’artista els va fer una proposta: “Picasso els va dir que si a Horta fèiem un museu amb obres del seu amic Manuel Pallarès, ell també ens donaria obres seves. La delegació va tornar flotant d’emoció.” La negociació per a la cessió d’obres –que no va portar directament Picasso– es va allargar, i amb la mort del geni, el 1973, “es va frustrar el projecte de tenir obres cedides per Picasso a Horta”, explica Gaston.
Anys més tard, va ser l’escriptor Josep Palau i Fabre, un dels màxims especialistes en l’obra de Picasso, qui va donar l’empenta necessària per a l’obertura del centre. Durant una conferència que va pronunciar al poble, Elias Gaston i altres veïns li van explicar aquella frustració pel fet que Picasso els havia promès obres, però que no havia estat possible. “Palau i Fabre va proposar que féssim facsímils de gran qualitat; això no tindrà un valor econòmic, però sí un valor pedagògic i explicatiu de la relació de Picasso i Horta. Palau i Fabra ens aconseguia fins i tot els hectacroms per fer les reproduccions. Sense la seva ajuda no hauria estat possible.” L’any 1992, es va inaugurar l’equipament. I ara els seus responsables encaren un canvi de seu que hauria de permetre l’exposició, si no permanent sí semipermanent, d’obra original de Picasso.
cfilella@lrp.cat
“Tot el que sé ho he après a Horta”
A aquesta cèlebre frase de Picasso se li han donat molts matisos: “S’ha dit que era una actitud superba d’ell, de dir: «A mi no m’ha ensenyat res ningú, sinó que ho he après en un poblet petit.» Però la realitat és que la frase va lligada a una altra que també va dir Picasso: «Les meves emocions més pures les vaig experimentar en un gran bosc, quan als 16 anys, m’hi vaig retirar a pintar.» Es refereix a la seva estada al massís dels Ports d’Horta, el 1898, quan ell i el seu amic Manuel Pallarès van passar l’agost vivint en una cova, en contacte amb la natura. Allà es va sentir lliure, i per això va allargar amb diverses excuses la seva estada a Horta. I quan va tornar a Barcelona, el 1899, ja res no era igual”, explica Elias Gaston.


10/03/2019. Andreu Barnils. Entrevista Isaac Izquierdo: ‘Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant’.

 10/03/2019. Andreu Barnils. Entrevista Isaac Izquierdo: ‘Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant’. 


10/03/2019. Andreu Barnils. Entrevista Isaac Izquierdo: ‘Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant’. 


Entrevista a un dels portaveus de les entitats madrilenyes que convoquen la manifestació de dissabte
Isaac Izquierdo, la setmana passada al barri de Sants de Barcelona (Foto: Albert Salamé)
 10/03/2019  21:50
Fa un mes a Barcelona es va organitzar una manifestació a favor dels presos polítics i l’autodeterminació i aquell dia molta gent va descobrir un dels oradors, Isaac Pucela. En realitat es diu Isaac Izquierdo, i va ser triat com a representant de les entitats madrilenyes que dissabte 16 de març juntament amb l’ANC i Òmnium organitzaran una manifestació semblant a Madrid. VilaWeb ha volgut conèixer aquest home nascut a Castella que actualment viu a Catalunya, soci d’Òmnium, de tradició obrera i militant d’esquerres.
 —Qui és Isaac Izquierdo?
—Vaig néixer a Valladolid fa uns quaranta anys i ara en fa dos anys que visc a Barcelona amb la meva parella per motius de feina. Ella és d’Alacant, Països Catalans, d’ascendència andalusa, i amb molt d’orgull. Jo treballo de coordinador de zona en una empresa d’establiments hotelers. Mallorca, Catalunya, Dénia i Andalusia. Avui no milito a cap organització, però sí que sóc simpatitzant d’Esquerra Castellana, on tinc vincles molt importants, perquè havia militat a les joventuts. Són els meus pares i mares polítics. Visc a Bellvitge, ara. I amb contradiccions, perquè és una zona molt unionista, però alhora obrera, i jo m’hi sento molt vinculat. Sóc les coses que he mamat. També sóc soci d’Òmnium, perquè tan bon punt van detenir els Jordis la meva parella i jo ho vam decidir. Crec que aquesta és la mobilització pels drets civils i polítics més important després de la mal anomenada transició. Nosaltres ho hem experimentat de manera molt emocionant.
No parleu el català. Però el llegiu de fa vint anys. A Valladolid el llegíeu, doncs?
—I escoltava Obrint Pas. Un amic sempre m’ho diu: ‘Deus ser la primera persona que escoltava Obrint Pas a Valladolid.’ Sempre m’han agradat molt grups com Brams, i tinc admiració per Titot. A l’organització juvenil érem internacionalistes i coneixíem el tema català i el del País Basc. Però abans no existien les xarxes socials, era tot per carta, i per carta jo em comunicava amb les JERC i els Maulets. Per això, quan parlo amb independentistes que em diuen que aquesta és la primera diada amb presos catalans, els dic que no. I que haurien de conèixer la seva història. No és pas la primera diada amb presos catalans.
La vostra família pensa com vós?
—La meva família, sobretot els pares, són de tradició d’esquerres, però sense ser militants. Jo tinc família obrera, i n’estic orgullós. Però a mi l’educació política m’entra per la Unitat Popular Castellana, Esquerra Castellana i gent com 
Doris Benegas, la Lleona de Castella. Que aquests dos anys també ha caminat al nostre costat. Doris Benegas és la persona que ens va injectar el virus de la solidaritat internacionalista.
Hi ha qui creu que l’independentisme català pot ser negatiu per a les aspiracions dels espanyols. Alguns altres, com vós, troben que l’independentisme català és una oportunitat per a molts espanyols. Per què ho penseu?
—És una oportunitat evident i una contradicció que hem de gestionar amb gent del rotllo. N’hi ha que et venen i diuen: ‘I per què dónes suport al tema de Catalunya? Si és la burgesia!’ Crec que fent això compren el relat del règim. A Catalunya hi ha hagut una oportunitat per a tots els pobles de l’estat. En els drets nacionals, civils, i polítics, és evident. Però també en les lluites socials. En fi, jo no ho veig com un tema d’una bandera i una frontera i prou. Atenció. També ho és. El dret d’autodeterminació és un dret. L’és. Però com diuen els companys de la CUP, el volem per a canviar-ho tot. En aquesta dinàmica, és evident que això és una oportunitat per a tots i totes. Als familiars meus de Valladolid que no ho veuen, sempre els poso el mateix exemple: En la seva lluita pels drets polítics, als catalans els passa com als obrers de la Fasa Renault de Valladolid. Primer el règim t’estigmatitza la lluita, t’arracona, et manipula i t’assenyala. ‘Els catalans insolidaris.’ ‘Els obrers insolidaris.’ ‘Ui, els obrers, viuen molt bé amb els salaris que tenen.’
Catalunya aconsegueix la independència. La gent d’Espanya, en què hi surt guanyant?
—Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant. Per això el règim actual no permetrà cap referèndum. Ni el PSOE. Acabo de llegir unes declaracions de Joan Tardà, a qui respecto. Diria que li tinc afecte i tot. Diu que el referèndum no serà d’independència sí o independència no. Hi ha línies que penso que no es poden travessar. El règim no es pot emblanquir. Crec, amb tots els respectes, que és un error de fer-ho. Per mi aquest moviment és important en la mesura que pot implicar una ruptura amb el règim. Tot allò que sigui emblanquir-lo trenca l’acord de mínims. Crec que és important d’atiar-lo per aconseguir que cada poble continuï avançant vers el seu procés constituent.
A Madrid sou quatre gats, diuen.
—Que som pocs? En les lluites socials no tenim res a envejar: el Envolta el Congrés, el 15-M, i allò que calgui. En la lluita política, home, el castellanisme no és un moviment tan ampli. No hi ha un subjecte polític tan potent com a Catalunya o el País Basc. Però la història pot avançar molt poc en temps, i moltíssim en poc temps. Però no ens sentim ni frustrats ni acomplexats.
La manifestació del 16-M no és solament dels catalans. També hi haurà madrilenys.
—La idea és aquesta. Que hi hagi molts madrilenys. I considero que l’ANC ha tingut una idea estratègica encomiable, perquè crec que ha estat ella la que s’ha posat en contacte amb les organitzacions de Madrid, com Esquerra Castellana, Envolta el Congrés i la resta de les vint entitats que la convoquen. Tot un encert. L’ANC l’organitza i estic segur que el servei d’ordre serà compost de molta gent de Madrid. I el tema de les banderes republicanes que alguns han criticat? Tothom que surti a Madrid a donar suport al poble català –porti un Penó de Castella o una bandera republicana– trenca l’estratègia del règim. Surt a solidaritzar-se amb els presos catalans, amb el dret de decidir, i això ja és súper important. I jo sóc més del Penó de Castella, no de la bandera republicana. Però cada poble té el seu ritme. I si al final hi traiem 10.000 persones, benvingudes seran. I si van amb tricolor, que hi vagin.
Quines previsions teniu de la manifestació?
—Jo em sento bastant emocionat. Em sembla molt important que, quan la massa d’independentistes catalans vagin a Madrid, es trobin cara a cara amb castellans. Jo cada vegada que surto amb el Penó de Castella aquí hi ha gent que se m’ha posat a plorar. Gent de Salamanca, Burgos, Valladolid. Que es pugui viure això però en més gran, doncs és com una medicina. Ja només per això és important. Els pobles s’han de trobar i hem de trencar l’estratègia de l’estat de dividir i enfrontar els pobles. Serà molt important. Crec que hem d’arribar a 45.000, 50.000 a Madrid. L’ANC ja va fer públic que havien llogat tres-cents busos. A Brussel·les van ser dos-cents.
En contra, què hi ha?
—Que les organitzacions de l’esquerra clàssica se’n desentenen. No hi veig el PC. No hi veig Esquerra Unida. I no hi veig Podem enlloc. I aquesta gent mou. Jo amb Podem sóc crític, però constructivament. Si jo cregués que fos una eina de canvi, endavant. Però no ho són. Ho ham demostrat. Van dir que volien assaltar el cel. I quan assaltaven Catalunya s’hi van fer com qui sent ploure. I atenció, que les bases de Podem són plenes de bona gent, en tenen de molt vàlids, demòcrates, progressistes, republicans, però al final Podem no ha mogut ni un dit per la manifestació del 16-M, per exemple. Ni un dit. I això em genera molta tristesa. Jo encara espero que Pablo Iglesias faci un piulet parlant de judici. On és aquesta persona? On són els assaltadors del cel? Si aquesta gent hagués fet una altra didàctica a Castella i als altres pobles de l’estat, el règim no hauria vist que té controlats els carrers. Quan el 3-O el règim veu que no tenia controlat ni els carrers ni les institucions surt el preparat a donar carta blanca al feixisme. I on era aquesta gent? Treien llençols blancs! Però per Déu! Que tots som gent de pau. Però no siguem infantils. I si només vas a la lluita institucional i fas càlcul electoralista, malament. El càlcul ha de ser polític.
Quina crítica feu a l’independentisme?
—En conjunt penso que ha comès uns quants errors de càlcul. Primer, considerar que hi hauria una intervenció internacional. La gent hi ha reaccionat de pressa: a les manifestacions ja no s’hi veuen banderes d’Europa. Mira si n’han après. Després, creure que l’estat negociaria. Els presos polítics i els represaliats em mereixen un respecte etern perquè al final hi són per un sol motiu: van fer allò que van prometre. Que no era avalat per unes estructures d’estat? Que no era avalat per un full de ruta real? Perfecte. No recriminaré res a ningú, sincerament. Però hi havia un error de càlcul: l’estat espanyol no negociarà res. La rendició o les molles. I com dieu aquí: ‘Ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer.’ I aquesta és la línia. Ha generat frustració? Sí. I la gent de Junts pel Sí, ERC no estaven preparats per aquesta repressió. Cert. Però endavant, endavant.
Res a afegir?
—Voldria animar la gent de Catalunya que, per por o per dir que a Madrid no s’hi ha d’anar, els pot fer mandra d’anar-hi. Jo els animo a anar-hi. Per què a Brussel·les sí i a Madrid no? Brussel·les també ens va girar l’esquena. Anem a Madrid, on hi ha les institucions del règim. No parlo de la gent. Parlo de les institucions. Els qui t’han empresonat i posat a la presó, són allà. A Brussel·les no hi van sortir deu mil belgues. A Madrid, hi sortiran deu mil madrilenys. Anem-hi, a veure’ns les cares. Construïm plegats. Tombem el règim plegats. Que sigui un moment de veure’ns les cares. No caminareu sols. Quan els batlles van anar a la plaça Sant Jaume amb les vares, que jo hi era, va ser ben emocionant, i els vam dir ‘no caminareu sols’. No era una consigna. Era un compromís. Entre pobles, igual.


08/03/2019. Gonzalo Boye. Judici a Trapero.

08/03/2019. Gonzalo Boye. Judici a Trapero.

EL DOSSIER
8 març 2019 21.00 h
Judici a Trapero

Trapero tenia dret a un procés just i, aquesta setmana, aquests drets ja s’han vist vulnerats
Aquesta setmana ha estat de tot menys bona, però entra dins del que esperàvem, perquè és d’ingenus pensar que els testimonis de l’acusació ens ajudaran... Això només passa a les pel·lícules. De totes les coses dolentes sí que rescato un fet que no m’ha agradat i que, a més, concentra el conjunt de vulneracions de drets fonamentals a partir de la falta d’imparcialitat del tribunal: el judici a Trapero en absència seva.
Sí, no fa falta ser un expert jurista per comprendre que en les sessions d’aquesta setmana a qui semblava que s’estava jutjant era al major Trapero que, per raons alienes al món del dret, s’està veient sotmès a un judici del qual no forma part i que s’haurà d’enfrontar a un altre judici al qual arribarà, segurament, amb uns fets provats que seran molt difícils de desmuntar.
Pérez de los Cobos i Gozalo han disparat contra Trapero i ho han fet amb el beneplàcit de Marchena, que tan rigorós es mostra quan les defenses intenten preguntar als testimonis de les acusacions i tan permissiu ha estat quan uns testimonis, sempre de les acusacions, han sepultat Trapero que, a més, aquí i ara, no es pot defensar.
Marchena, que a poc a poc es va mostrant en tota la seva intensitat ideològica, està demostrant que li importa poc la imparcialitat subjectiva de què parla el Tribunal Europeu de Drets Humans i, d’una banda, està restringint brutalment el dret de defensa i, de l’altra, acotant l’àmbit de la discussió a, justament, allò que ja té resolt. La pregunta que ens hem de fer és si això se li permetrà, amb resignació, o si es farà un gir per impedir-ho.
Trapero tenia dret a un procés just, a un procés amb totes les garanties i, no tinc cap dubte que després d’aquesta setmana, aquests drets ja s’han vist vulnerats. El primer menyscabament als drets de Trapero es va produir quan van separar indegudament els procediments i una part va quedar a l’Audiencia Nacional, la que l’afecta, i l’altra va anar al Suprem, on ja ha estat jutjat. La vulneració següent es va produir quan ha estat admès com a testimoni per Marchena en un procés en què s’enjudicia el mateix pel qual ell haurà de respondre a l’Audiencia Nacional. Finalment, la penúltima de les vulneracions s’ha produït aquesta setmana, quan se l’ha atacat i, en gran mesura enjudiciat, sense que s’hagi pogut defensar.
Els fets pels quals es jutjarà Trapero a l’Audiencia Nacional són, substancialment, els mateixos que s’estan jutjant al Tribunal Suprem i, per tant, s’haurien hagut de mantenir com a connexos i jutjar-se en un únic procés per tal de garantir els drets fonamentals dels acusats i, a més, impedir que poguessin arribar a existir dues “veritats jurídiques” discordants sobre uns mateixos fets... Aquest últim problema sembla que Marchena ja l’ha resolt aquesta setmana. Aquest greuge és de la collita de Lamela i Llarena, però cap òrgan superior l’ha volgut esmenar, i d’aquelles noces, aquests confits.
Marchena, que tant presumeix de conèixer la jurisprudència d’Estrasburg, però que tan escassament ha assimilat i menys encara aplicat, va admetre com a prova la declaració, en qualitat de testimoni, del major Trapero. Qualsevol testimoni té l’obligació de dir la veritat però, en aquest cas, Trapero declararà en la condició mixta de “testimoni acusat” i, per tant, ha de prevaler l’última condició: està acusat pels mateixos fets pels quals es vol que declari amb l’obligació de dir la veritat. Si jo fos Trapero, em negaria a contestar qualsevol pregunta, i no perquè tingui alguna cosa a amagar, sinó perquè pot deixar en evidència la seva estratègia de defensa.
Finalment, i com he anat dient, aquesta setmana no han estat pocs els funcionaris públics que, declarant amb obligació de dir la veritat, han atribuït fets i assignat culpabilitat a Trapero, que, pel fet de no ser part d’aquest judici, no s’ha pogut defensar ni ha pogut interrogar o fer interrogar a qui l’acusa (article 6.3.d del Conveni Europeu de Drets Humans). Pitjor encara, s’ha vulnerat la seva presumpció d’innocència, segons estableix la directiva comunitària 2016/343 sobre presumpció d’innocència que determina que es vulnera aquest dret fonamental “[...] si les declaracions públiques de les autoritats públiques, o les resolucions judicials que no siguin de condemna es refereixen a un sospitós o acusat com a culpable mentre no s’hagi provat la seva culpabilitat d’acord amb la llei”.
No ha estat una bona setmana, però sí una setmana molt aclaridora de com juguen la partida i de com pensen condemnar Trapero vulnerant fins al més bàsic dels seus drets: estar present quan se l’enjudicia.
Gonzalo Boye



10/03/2019. Dolors Marín Tuyà. Una crisi d’estat.

10/03/2019. Dolors Marín Tuyà. Una crisi d’estat.
Benvolguts,

10 març 2019 2.00 h
TRIBUNA
Dolors Marín Tuyà - Sociòloga
Sense por, però sabent d’entrada la natu­ra­lesa política repres­siva i ven­ja­tiva dels apa­rells de l’Estat i la seva volun­tat d’escar­men­tar el poble català ara i per al futur, estem vivint el procés a tota una nació i al mateix temps una crisi d’estat que ens està con­ver­tint en el labo­ra­tori polític més impor­tant d’Europa.
No s’ha aca­bat el judici, però de tot ple­gat ja en podem extreure algu­nes lliçons: la prin­ci­pal, cons­ta­tar la força demo­cra­tit­za­dora i, per tant, deses­ta­bi­lit­za­dora del règim del 78, que exer­ceix l’inde­pen­den­tisme com­ba­tiu i la insub­missió civil no vio­lenta com a forma de pro­testa política; una força que està fent tron­to­llar tot l’Estat des del seu sis­tema judi­cial aber­rant i cor­rupte, fins a una monar­quia d’orígens indig­nes, fins a un sis­tema de par­tits total­ment desa­cre­di­tat i unes lleis soci­als clara­ment anti­po­pu­lars i anti­de­mocràtiques; i no es tracta única­ment d’estar demos­trant una capa­ci­tat de mobi­lit­zació i d’acció cons­tants, sinó que hi ha la per­cepció que s’ha plan­tat una lla­vor que va madu­rant en la consciència de la gent honesta en el sen­tit que aquesta Cons­ti­tució tan into­ca­ble és un frau, que aquest judici és una farsa i que hem d’exi­gir la seva nul·litat i la fi de tota la repressió que afecta tanta gent i que tre­ba­llar per ser inde­pen­dents d’uns estats que ens tenen sot­me­sos a una depre­dació cons­tant, humi­li­ats i repri­mits en els drets soci­als i emmu­dits en la llen­gua i cul­tura és una qüestió que interessa avui dia tots els euro­peus. Estem superant amb nota la síndrome de la por i de la sen­sació d’impotència induïda que ens diu per tots els mit­jans que fra­cas­sa­rem i que és millor refu­giar-se de nou al cor­ral auto­no­mista.
La segona lliçó ens ha d’abo­car a una autocrítica ine­lu­di­ble: no hem sabut apro­fi­tar aquesta enorme força per a diri­gir-la en un sen­tit d’estat i en un exer­cici del poder propi: i tam­poc no es tracta única­ment d’haver fallat en la famosa uni­tat en l’acció elec­to­ral, sinó d’estar fallant en la cons­trucció d’una estratègia con­junta per a des­mun­tar el sis­tema autonòmic i plan­te­jar el nos­tre plet segons el dret inter­na­ci­o­nal com a cata­lans i no segons el dret espa­nyol com uns súbdits rebels del Regne d’Espa­nya. El judici con­tra l’inde­pen­den­tisme ens està dient que no hem d’espe­rar que de les estruc­tu­res de la Comu­ni­tat Autònoma de Cata­lu­nya (CAC), que són peces de l’arqui­tec­tura política espa­nyola, en puguin sor­tir unes estruc­tu­res lliu­res que ens enca­mi­nin cap a la República Cata­lana Inde­pen­dent.
Aques­tes lliçons ens han de por­tar a tre­ba­llar per una con­cepció d’uni­tat i de lluita des de la base, a pro­moure una estratègia de llui­tes soci­als com­par­ti­des. Ara hem tin­gut un 8 de març de revolta pels drets de les dones en un món domi­nat pel patri­ar­cat; ara ve un 1 de maig pels drets del món del tre­ball i el sin­di­ca­lisme de classe català; i cada dia és moment de lluita per l’habi­tatge, per la defensa de la terra en un pla­neta amenaçat de mort, pel dret a una sani­tat i una edu­cació per a tot­hom... Que ens diuen que serem ingo­ver­na­bles? Doncs sí, siguem-ho per als que ens volen sot­me­tre i alcem-nos amb dig­ni­tat i orgull. Sense por.


10/03/2019. Jaume Oliveras. Relats.

10/03/2019. Jaume Oliveras. Relats.

10 març 2019 2.00 h
DE SET EN SET
Relats
Jaume Oliveras
Tres set­ma­nes de judici al Tri­bu­nal Suprem per­me­ten un esquema del perquè d’un diàleg tren­cat. I tot es resu­mi­ria en un sac de des­propòsits si no fóra que hi ha gent que por­ten a l’espat­lla cinc-cents dies de presó pro­vi­si­o­nal i es dis­pu­ten sentències que sumen més de dos-cents anys.
Amb totes les mati­sa­ci­ons que cal­gui, fona­men­tal­ment ens tro­bem davant cinc relats ben dife­ren­ci­ats. El pri­mer és el relat dels acu­sats, sus­ten­tat en els drets cívics i democràtics i fona­men­tat en la cul­tura de la no-violència. És un relat de gran con­tin­gut i que denota un clar con­ven­ci­ment dels asse­guts en les ban­que­tes dels acu­sats. La fis­ca­lia, i també les entra­nyes de l’Estat, pro­clama el relat que no hi ha res per sobre de la llei i que la bíblia cons­ti­tu­ci­o­nal no per­met més inter­pre­tació que la feta pel poderós cen­tra­lisme. Dos relats opo­sats impos­si­bles de com­pa­gi­nar.
El segon relat pre­senta una vari­ant pre­cisa: la cul­pa­bi­li­tat dels coman­da­ments dels Mos­sos en un procés de mani­festa rebel·lia. Curi­o­sa­ment aquest relat és man­tin­gut per tes­ti­mo­nis de dubtós currículum, amb judi­cis que par­len d’exer­ci­cis de violència. I el quart relat és el del no relat, el man­tin­gut en la des­memòria: “no ho sé”, “no ho recordo”, “no en tinc constància”. No es pot men­tir però es pot haver per­dut la memòria.
El cinquè relat és impropi dels tes­ti­mo­nis, que fins podrien aca­bar impu­tats. És el relat sos­tin­gut en la men­tida. N’hem vist clars exem­ples, que han de ser detec­tats i denun­ci­ats. Hi poden haver divergències d’inter­pre­tació i fins errors no vol­guts, però la men­tida com a arma llancívola és imper­do­na­ble. Repas­seu algu­nes decla­ra­ci­ons i, fàcil­ment, detec­ta­reu els grans men­ti­ders.


10/03/2019. Jordi Grau. Va bé el judici al Suprem?

10/03/2019. Jordi Grau. Va bé el judici al Suprem?

10 març 2019 2.00 h
FULL DE RUTA
Va bé el judici al Suprem?
Jordi Grau
Espero equi­vo­car-me, però vol­dran fer un escar­ment judi­cial, un avís per a nave­gants: dei­xeu-ho estar o cap a la presó. Amb tenir la raó no n’hi ha pas prou
“El judici va molt bé, no? Els hau­ran de dei­xar anar després del que hem vist, no creus?” S’ho pre­gunta molta gent després del que veiem per les tele­vi­si­ons des del Tri­bu­nal Suprem. I, cer­ta­ment, allà no veus rebel·lió ni sedició per enlloc. Ni mal­ver­sació, és clar. Però una cosa és tenir la raó i l’altra, que te la donin. Plei­tos ten­gas... ¡y los ganes! diuen. Ja pots tenir tota la raó, que si caus en mans de la Justícia hi surts per­dent en la majo­ria de casos, encara que aca­bis gua­nyant. En aquest cas queda clar allò de jutge i part, o almenys ho sem­bla. Ser­virà d’alguna cosa que els molt ben pre­pa­rats advo­cats de les defen­ses des­mun­tin totes les acu­sa­ci­ons? Ho estan fent i els tes­ti­mo­nis de càrrec són impre­ci­sos o direc­ta­ment donen ales a les argu­men­ta­ci­ons dels advo­cats defen­sors. Però això ja ho sabíem, que no hi havia hagut cap violència més que les dels que van picar durant el referèndum. I ja sabem que allò que van fer els líders polítics ara jut­jats és allò que els va dema­nar la ciu­ta­da­nia en les elec­ci­ons, no només les que els van por­tar al govern, sinó a les que va con­vo­car Rajoy amb el 155 a la mà. Tot això ja ho sabem. Com sabem que la presó i l’acu­sació per a Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez clama al cel i és de jut­jat de guàrdia, si m’ho per­me­ten. I que a Carme For­ca­dell la jut­gen per haver fet de pre­si­denta del Par­la­ment. Però la llei la inter­pre­ten ells. I si sents alguna tele­visió espa­nyola o els seus mit­jans, fins i tot algun dels pro­gres, tot va com ha d’anar perquè hi hagi una sentència duríssima. S’equi­vo­quen un cop més si es pen­sen que això arre­glarà alguna cosa. Espero equi­vo­car-me, però vol­dran fer un escar­ment judi­cial, un avís per a nave­gants: dei­xeu-ho estar o cap a la presó. S’estan car­re­gant la seva Cons­ti­tució i la inter­pre­tació de 1978. Torna allò de fer-nos pas­sar per l’aro i impo­sar les coses a hòsties, com va dir el de Vox al Par­la­ment Euro­peu. El judici va molt bé, no? Doncs no, no s’ho espe­rin pas. Amb tenir la raó no n’hi ha pas prou!
    


10/03/2019. El Nacional. La carta dels presos de JxCat: "Ens apartarem si això afavoreix la unitat".

10/03/2019. El Nacional. La carta dels presos de JxCat: "Ens apartarem si això afavoreix la unitat".
ELECCIONS 28A
El Nacional
Foto: EFE
Barcelona. Diumenge, 10 de març de 2019
1 minut
Els quatre presos de JxCat -Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn- han assegurat que les seves candidatures "representen millor" que cap altra l'"esperit unitari i transversal de l'1-O", encara que s'han ofert a apartar-se si això serveix per "facilitar" la unitat electoral amb ERC.
A través d'una carta des de la presó de Soto del Parral (Madrid), on hi romanen mentre se celebra el judici al procés al Tribunal Suprem, Sànchez, Turull, Rull i Forn han explicat les raons per les quals han acceptat ser candidats de JxCat en aquest pròxim cicle electoral.
En concret, Sànchez liderarà la llista de JxCat per Barcelona a les eleccions del 28 d'abril al Congrés, mentre que Rull encapçalarà la de Tarragona, Turull ho farà a Lleida i Forn serà el número u de la candidatura en les municipals del 26 de maig a Barcelona. "Ens presentem a les eleccions perquè volem seguir sent lleials al compromís social i polític al qual ens vam comprometre quan estàvem en el govern de Catalunya o al capdavant d'entitats sobiranistes", argumenten en la seva carta.
Els quatre subratllen que es presenten com a candidats de JxCat perquè creuen que "és qui representa millor l'esperit unitari i transversal de l'1 d'octubre", si bé puntualitzen que els hauria agradat una "candidatura conjunta de tot el sobiranisme". "Estem convençuts que la unitat és encara avui la millor aposta per vèncer electoralment als adversaris de les llibertats nacionals i polítiques. Buscar i proposar aquesta concòrdia, trucar a les portes d'altres formacions sobiranistes i republicanes per emplaçar-les a la unitat electoral, és i serà la nostra guia fins al final", afirmen.
Per això, es comprometen a "apartar-se", si així es considera oportú, de les llistes que encapçalen, per "facilitar" aquesta unitat sobiranista. "No som candidats per fer més gran un partit sinó per servir al país i a les idees de llibertat. I ho farem des d'on sigui i com sigui", subratllen. 
 

10/03/2019. Editorial El PuntAvui. Congelar els tipus, un mal símptoma.

10/03/2019. Editorial El PuntAvui. Congelar els tipus, un mal símptoma.

10 març 2019 2.00 h
La decisió del Banc Cen­tral Euro­peu de man­te­nir con­ge­lats els tipus d’interès en el 0% pot supo­sar una ale­gria con­jun­tu­ral per a aquells que veu­ran com la fac­tura de la seva hipo­teca, en cas que sigui d’interès vari­a­ble, no s’incre­menta com a con­seqüència de la decisió presa pel con­sell de govern de l’auto­ri­tat monetària euro­pea. Però la reso­lució del BCE que ajorna la pujada del preu del diner pre­vista per després de l’estiu té un pre­o­cu­pant revers en forma de símptoma pre­o­cu­pant sobre la salut de l’eco­no­mia a la zona euro, de la qual els cata­lans for­mem part.
La neces­si­tat del BCE de man­te­nir els estímuls té a veure amb el baix nivell d’acti­vi­tat cre­ditícia i l’encara baixa inflació que indica una acti­vi­tat econòmica i de con­sum alen­tida que no per­met enlai­rar l’eco­no­mia euro­pea. La qual cosa pot com­por­tar una nova desac­ce­le­ració que desem­bo­qui en recessió i una crisi fatídica donada la fra­gi­li­tat que encara tenen les estruc­tu­res econòmiques d’Europa. La con­ge­lació del preu del diner, i de la pena­lit­zació a la banca amb un 0,4% en els seus dipòsits per part de Frank­furt, és d’entrada un fracàs de l’actual pre­si­dent del BCE. Mario Draghi dei­xarà el seu càrrec a finals d’octu­bre sense haver pogut rever­tir l’anòmala situ­ació de la política monetària euro­pea que es viu des del 2011.
La zona euro con­ti­nua ins­tal·lada en les mesu­res d’urgència i els pedaços sense que l’eco­no­mia reac­ci­oni de forma favo­ra­ble. Pro­ba­ble­ment perquè el que toca­ria és afron­tar d’una vegada amb valen­tia el pro­blema de fons: la inco­herència que suposa dis­po­sar d’una política monetària única i no d’una política econòmica uni­fi­cada més enllà del con­trol del dèficit.




L’independentisme és de dretes? Les dades que ho desmenteixen
L'analista de dades Joe Brew demostra en aquest article que l'afirmació segons la qual l'independentisme és de dretes és falsa
Per: Joe Brew
 08.03.2019  21:30
Favorit
Sense anuncis
‘El seu únic suport prové dels nacionalistes d’extrema dreta’, va comentar Inés Arrimadas sobre el moviment independentista català. ‘Un ultranacionalista i supremacista de dretes’ és com la socialista Eva Granados va descriure el president Quim Torra. I ‘un dretà servil’ el també socialista José Zaragoza. ‘El PDECat és un partit d’extrema dreta: ni social ni progressista’, va escriure la jurista contrària a la independència Argelia Queralt.
Si hom només llegeix les paraules dels opositors a la independència, podria concloure raonablement que l’independentisme català és un moviment de dretes, com el nacionalisme britànic en la forma de Brexit, el francès del Rassemblement National de Marine Le Pen o el nacionalisme americà incrustat en la branca del partit republicà de Donald Trump.
Però és així? L’independentisme català és de dretes? Examinem-ne les dades.
La pregunta
Quina relació hi ha entre l’escala ideològica esquerra-dreta i la posició envers la independència de Catalunya?
El mètode
Examinem les dades de l’enquesta del CEO per establir la relació entre l’espectre polític esquerra-dreta –si bé aquests termes són molt relliscosos– i el grau de suport de la independència de Catalunya. Per al nostre propòsit, ens centrarem en aquests aspectes:
  • Posició d’esquerra versus dreta sobre l’escala ideològica autoavaluada
  • Creixement econòmic i medi ambient
  • Participació del govern en l’economia
  • Imposts i serveis socials
  • Desigualtat i redistribució de la riquesa
  • Actituds envers la immigració
  • Actituds envers l’eutanàsia
  • Clericalisme
  • Resultats

L’escala esquerra-dreta
El Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió ha demanat als catalans com veuen la independència i la seva orientació a l’esquerra amb regularitat de l’any 2015 ençà. Durant quatre anys, una mostra representativa de 17.981 persones ha anat responent les preguntes sobre ideologia i independència.
Aquest quadre mostra l’agregació d’aquestes 17.981 respostes. L’eix X mostra com se situa hom a l’escala esquerra-dreta, i l’Y el percentatge.
En el quadre anterior és palesa una associació clara entre les esquerres i l’independentisme.
Polítiques i independentisme
Una crítica comuna (i legítima) de la situació ‘d’un mateix’ en una escala de l’esquerra és que els individus poden classificar-se erròniament. És a dir, potser els independentistes catalans es pensen que estan alineats a l’esquerra però realment donen suport a les polítiques de la dreta. Podria ser cert? Vegem com es relaciona l’independentisme amb les polítiques específiques en cada resposta
Creixement econòmic i medi ambient
Una diferència estereotipada entre l’esquerra i la dreta són les diferents prioritats quant al medi ambient i l’economia. L’esquerra política tendeix a afavorir la protecció econòmica contra el creixement econòmic, mentre que la dreta política valora més el creixement econòmic. A començament del 2015 i a mitjan 2018, es va demanar a 3.000 catalans si el creixement econòmic ha de tenir prioritat respecte de la protecció del medi ambient. L’agregació d’aquestes dues enquestes mostra que els independentistes valoren més el medi ambient, mentre que els unionistes valoren més l’economia (vegeu el gràfic de baix).
El 26% dels independentistes valora el creixement econòmic per damunt del medi ambient, contra el 33% dels unionistes. Clarament, en aquesta qüestió l’independentisme és més a l’esquerra que no pas l’unionisme.
Intervenció del govern en l’economia
Una distinció clàssica entre l’esquerra i la dreta és la mesura en què hom creu que el govern ha d’intervenir en l’economia. Normalment l’esquerra política dóna suport a la intervenció de l’estat en l’economia, mentre que la dreta política sol ser més ‘laissez–faire‘. A començament del 2015 i a mitjan 2018, tres mil catalans van ser enquestats precisament sobre aquesta qüestió. Els resultats són aquests:
Imposts i serveis socials
L’esquerra política afavoreix sol afavorir els imposts, per tal de proporcionar més serveis socials. En general la dreta política afavoreix els més baixos, tot i que això significa menys serveis socials. Què en diuen els unionistes i independentistes?
Sobre els imposts i els serveis socials, tots dos grups tenen una opinió similar. Dit això, els unionistes se situen lleugerament més a la dreta (el 21,5% són favorables a reduir impostos, contra un 16,9% dels independentistes).
Desigualtat i intervenció governamental
L’esquerra política generalment considera que el govern ha de prendre mesures actives per a reduir la desigualtat. La dreta, en general no. Vegem què en diuen els catalans::
És evident que tant els catalans alineats a l’esquerra com a la dreta donen suport en gran mesura a les mesures governamentals per a reduir la desigualtat. Tot i que és molt semblant, el percentatge d’independentistes favorables a la reducció de la desigualtat (88,4%) és lleugerament superior al dels unionistes (86,7%). Dit d’una altra manera, en aquesta qüestió l’independentisme torna a situar-se a l’esquerra de l’unionisme (encara que de manera insignificant).
Els drets dels homosexuals
Una altra fissura a l’eix esquerra-dreta són els drets polítics dels homosexuals. En general, l’esquerra política és partidària que els homosexuals tinguin els mateixos drets i reconeixements polítics que els heterosexuals. En canvi, històricament la dreta ha mostrat més oposició a l’equiparació dels drets dels homosexuals i al fet que siguin reconeguts. Més de tres mil catalans han estat enquestats sobre la qüestió de l’adopció per part d’homosexuals. Vegem-ne les respostes:
Sumant independentistes i unionistes catalans, la majoria és favorable que les parelles homosexuals puguin adoptar en les mateixes condicions que les parelles heterosexuals. No obstant això, la taxa és més alta entre independentistes (84,7%) que no pas entre unionistes (72,1%). Una vegada més l’independentisme és més a l’esquerra que l’unionisme.
Immigració
Normalment, l’esquerra és més receptiva a la immigració i la dreta generalment s’hi oposa. A continuació exposem què pensen els catalans sobre la immigració, basant-nos en dues tandes d’enquestes amb la pregunta ‘quina és el grau de conformitat amb l’afirmació “amb tanta immigració, un ja no se sent com a casa”‘ (demanat a començament del 2015 i a mitjan 2018).
El percentatge d’enquestats que no se senten ‘a casa’ a causa de ‘tanta immigració’ és molt més gran entre els unionistes (40,5%) que no pas els independentistes (25,6%). Una vegada més, respecte de la immigració, l’independentisme és més a l’esquerra que no pas l’unionisme.
Eutanàsia
Generalment l’eutanàsia és vista més favorablement per l’esquerra que no pas per la dreta. A continuació exposem què n’opinen els catalans, dividits pel punt de vista en relació a la independència:
En bona mesura, la societat catalana és pro-eutanàsia, tant en l’esquerra com en la dreta. No obstant això, els independentistes són més pro-eutanàsia (90,1%) que no pas els unionistes (82,8%). Una altra vegada, l’independentisme és més a l’esquerra que l’unionisme.
Clericalisme
L’esquerra té una llarga tradició d’anticlericalisme, mentre que la dreta política s’ha mostrat més còmoda amb el poder religiós. Vegem la diferència entre independentistes i unionistes en relació a la manera com se senten en relació amb la intervenció de la religió en la política.
Tant els uns com els altres s’oposen majoritàriament a la influència de la religió en la política, però els independentistes s’hi oposen més.
Posició dels partits
A Catalunya és bastant típic d’associar la CUP, Podem, el PSC i ERC a l’esquerra, Ciutadans al centre i el PDECat i el PP a la dreta. Tanmateix, si observem amb més detall les dades sobre la posició ideològica, podem dir que aquest estereotip no encaixa amb tots.
El PSC i el PDECat són els dos partits més mal classificats. Aquests darrers anys, els votants del PDECat s’han mogut a l’esquerra (d’una posició ideològica mitjana de 4,9 a 4,2), mentre que els electors del PSC han passat a la mateixa distància (3,5 a 4,2). El 2018 el PDECat i el PSC s’ubicaven de manera idèntica (4,2) en l’eix esquerra-dreta.
Conclusió
Les dades són clares: tant en les mesures de percepció política com en les objectives el moviment independentista se situa més a l’esquerra que no pas l’unionisme.
Comentaris


09/03/2019. Andreu Barnils. Manel Castellví, quin home.

09/03/2019. Andreu Barnils. Manel Castellví, quin home. La declaració del comissari dels Mossos obre camí o és una excepció? Si haguéssim de resumir en una idea la impressionant declaració de l’ex-comissari dels Mossos d’Esquadra, senyor Manel Castellví, la que em resultaria més aclaridora seria aquesta: nosaltres volíem frenar el referèndum del Primer d’Octubre i així ho vam dir als polítics catalans, que el van voler tirar endavant igualment. De fet, Castellví va arribar a dir que, de la reunió del dia 28 de setembre amb Puigdemont, Junqueras i Forn, el senyor Castellví n’havia sortit ‘frustrat’, perquè els Mossos havien volgut frenar el Primer d’Octubre i els polítics havien decidit de tirar-lo endavant, tot i haver-los avisats que no es podia descartar violència del bàndol independentista. Doncs ve en Castellví i diu que no van complir, cert, però per culpa dels polítics. I que, de possibles violents, ells ja n’havien avisat —per exemple, del jovent de la CUP. En un extrem tindríem Jordi Cuixart (‘El meu objectiu ja no és sortir de la presó, sinó denunciar injustícies’) i en l’altre, Castellví (‘Jo miro de salvar-me, i si un altre es menja més anys de presó, pitjor per a ell’).
Benvolguts,
Si haguéssim de resumir en una idea la impressionant declaració de l’ex-comissari dels Mossos d’Esquadra, senyor Manel Castellví, la que em resultaria més aclaridora seria aquesta: nosaltres volíem frenar el referèndum del Primer d’Octubre i així ho vam dir als polítics catalans, que el van voler tirar endavant igualment.
Porta bandera española al canell aquest Castellví?
 

La declaració del comissari dels Mossos obre camí o és una excepció?
Manel Castellví, davant el Tribunal Suprem
 09/03/2019  22:00
Si haguéssim de resumir en una idea la impressionant declaració de l’ex-comissari dels Mossos d’Esquadra, senyor Manel Castellví, la que em resultaria més aclaridora seria aquesta: nosaltres volíem frenar el referèndum del Primer d’Octubre i així ho vam dir als polítics catalans, que el van voler tirar endavant igualment.
De fet, Castellví va arribar a dir que, de la reunió del dia 28 de setembre amb Puigdemont, Junqueras i Forn, el senyor Castellví n’havia sortit ‘frustrat’, perquè els Mossos havien volgut frenar el Primer d’Octubre i els polítics havien decidit de tirar-lo endavant, tot i haver-los avisats que no es podia descartar violència del bàndol independentista.
Final del formulari
Aquests dies he demanat als advocats del procés sobre Castellví, i una resposta va ser aquesta: ‘Quan haurem sentit declarar la resta de mossos d’esquadra sabrem si l’estratègia de la policia catalana és de salvar-se el cul, o únicament es tracta d’aquest paio, que és un…’ I m’estalvio l’insult dedicat a Castellví. Poques vegades havia vist advocats tan emprenyats. I és ben normal, perquè la idea de Castellví és un torpede enorme a la línia de flotació de la defensa dels advocats del govern que, amb més diferències o menys, fins avui han vingut a dir la contrària: els Mossos van complir el mandat judicial. Oi tant que sí. De fet, el mandat deia que el 1r-O havia de prevaler la convivència ciutadana per damunt les accions repressores. I així es va fer. De fet, senyor jutge, hi va haver més col·legis tancats pels Mossos que no pas per la policia, perquè els Mossos van acatar, com no podia ser d’una altra manera, la justícia. I, de fet, senyor jutge, si bé és cert que uns quants dies abans els Mossos no havien frenat gens els preparatius del referèndum, el cas és que la policia espanyola i la guàrdia civil, tampoc. Potser caldria que fóssim justos amb qui va tancar més col·legis que ningú, i ens fixéssim en qui va exercir la violència… i les coces voladores, senyor jutge.
En fi, com bé diu l’advocat consultat, la cosa pitjor és el dubte que ara hi ha: l’estratègia de Castellví és individual, o és la que seguirà la resta de comandaments de la policia? Incloent-hi, ai ara, el major Trapero? No fotis.
Veurem un campi qui pugui? Veurem mossos contra Forn, mossos contra Junqueras i mossos contra Puigdemont? Per salvar-se ells acusaran el govern? O és solament cosa de Castellví, un home que va deixar el càrrec el 18 de gener passat? Aquest és un dubte que solament les declaracions de la resta de mossos començaran a dissipar.


10/03/2019. Redacció Vilaweb. Elpidio Silva diu que el judici contra el procés ‘sembla justícia franquista’.

10/03/2019. Redacció Vilaweb. Elpidio Silva diu que el judici contra el procés ‘sembla justícia franquista’. L’ex-magistrat, jurista i advocat Elpidio José Silva considera que el judici contra el procés al tribunal Suprem espanyol fa un ‘dany terrible’ a la democràcia espanyola, tant per unes imputacions que considera inconsistents com per la manera com es fa la vista oral, amb presses, sense calendari preestablert i amb testimonis que divaguen i fan valoracions polítiques. ‘És elegant per fora, però una vergonya sense sentit’, ha afirmat, afegint que la regulació actual dels judicis data del segle XIX i que no és digna. ‘Sembla justícia franquista’, ha declarat. A més, no confia gaire en la resposta del Tribunal Europeu dels Drets Humans, perquè el considera un òrgan polític que serà pressionat per la resolució del Brexit i pensa que potser resoldrà el cas d’aquí a sis o deu anys. A més a més, critica especialment Manuel Marchena per haver acceptat preguntes impertinents i divagacions, no fer-ne algunes altres i deixar moltes coses al tinter, sense voler aprofundir.
 
Benvolguts,

Elpidio Silva diu que el judici contra el procés ‘sembla justícia franquista’
L'ex-magistrat i advocat, molt crític amb Manuel Marchena
Per: Redacció
 10/03/2019  08:00
L’ex-magistrat, jurista i advocat Elpidio José Silva considera que el judici contra el procés al tribunal Suprem espanyol fa un ‘dany terrible’ a la democràcia espanyola, tant per unes imputacions que considera inconsistents com per la manera com es fa la vista oral, amb presses, sense calendari preestablert i amb testimonis que divaguen i fan valoracions polítiques. 
‘És elegant per fora, però una vergonya sense sentit’, ha afirmat, afegint que la regulació actual dels judicis data del segle XIX i que no és digna. ‘Sembla justícia franquista’, ha declarat.
A més, no confia gaire en la resposta del Tribunal Europeu dels Drets Humans, perquè el considera un òrgan polític que serà pressionat per la resolució del Brexit i pensa que potser resoldrà el cas d’aquí a sis o deu anys.
Final del formulari
En declaracions a l’ACN, Silva ha estat molt crític amb el procediment judicial, que considera una persecució ideològica impulsada pel PP i una injustícia envers presos polítics i exiliats. De fet, considera surrealista el judici perquè de moment, segons ell, no han valorat fets concrets, sinó que es fan valoracions polítiques i algunes declaracions de testimonis ‘són “infumables”, no tenen rellevància penal’.
En aquesta ‘obra de teatre judicial’ ha criticat especialment alguns testimonis alarmants i els polítics del govern espanyol, que sembla que no sabien res i que no dirigien una cúpula policíaca, cosa que ‘fa por i vergonya’. Així, ha criticat la falta de separació de poders per l’actuació de la fiscalia i la Guàrdia Civil el setembre del 2017, perquè no van deixar d’actuar tot i que el cas l’hauria d’haver instruït, segons Silva, la magistrada del TSJC que ja tenia obertes diligències. De fet, ha dit que les instruccions de la fiscalia als cossos policíacs aquelles setmanes podrien implicar un delicte de prevaricació.
A més a més, critica especialment Manuel Marchena per haver acceptat preguntes impertinents i divagacions, no fer-ne algunes altres i deixar moltes coses al tinter, sense voler aprofundir.



07/03/2019. Josep Casulleras Nualart. Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?

 07/03/2019. Josep Casulleras Nualart. Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies? Per al tribunal 'no és rellevant' la vulneració de drets per part dels cossos policíacs espanyols, i es concentra en els arguments sobre l'acusació. ‘Vejam, senyor lletrat…’ I els diu que no pensa projectar aquell vídeo, o que no els deixarà fer veure al testimoni que allò eren càrregues policíaques, per més que ho neguin. Perquè no; allò ‘no és rellevant jurídicament’, diu Marchena, no és transcendent per a l’objecte del judici. Ell mateix ho va advertir al començament: l’objectiu del judici no és pas examinar si els agents de la policia espanyola, els seus caps i els seus responsables polítics van exercir una repressió condemnable. El tribunal mirarà si els escrits d’acusació, si el relat sobre la violència constitutiva d’una rebel·lió o una sedició, es poden subscriure. Aquest és l’enfocament: no s’ha de demostrar la culpabilitat, sinó la innocència; no es qüestiona la vulneració de drets, es dóna per fet el delicte i a veure com els convences de la contrària. Marchena no és àrbitre; és part.

Diari d'un judici polític
Josep Casulleras Nualart
Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
 07/03/2019  17:56
Hi ha aquell moment del judici en què Jordi PinaMarina Roig Andreu Van den Eynde demanen de projectar un vídeo de les càrregues policíaques contra els votants de l’1-O. Perquè el vegin l’ex-ministre Juan Ignacio Zoido o el coronel Diego Pérez de los Cobos, i que puguin comprovar que allò que diuen no és cert, que la ‘gran virulència’, ‘la força brutal’ i les ‘muralles humanes’ eren gent que hi havia als col·legis que exercia la resistència pacífica i que els agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil van actuar amb una gran violència, contravenint els protocols d’actuació d’una policia d’un estat democràtic.
Benvolguts,
Els sorges portaven càmeres en el casc, que serveixen precisament per veure l’enemic. Com que l’enemic som nosaltres...
És aquell moment en què el president de la sala, Manuel Marchena, els interromp.
Vejam, senyor lletrat…’ I els diu que no pensa projectar aquell vídeo, o que no els deixarà fer veure al testimoni que allò eren càrregues policíaques, per més que ho neguin. Perquè no; allò no és rellevant jurídicament, diu Marchena, no és transcendent per a l’objecte del judici.
Ell mateix ho va advertir al començament: l’objectiu del judici no és pas examinar si els agents de la policia espanyola, els seus caps i els seus responsables polítics van exercir una repressió condemnable. El tribunal mirarà si els escrits d’acusació, si el relat sobre la violència constitutiva d’una rebel·lió o una sedició, es poden subscriure. Aquest és l’enfocament: no s’ha de demostrar la culpabilitat, sinó la innocència; no es qüestiona la vulneració de drets, es dóna per fet el delicte i a veure com els convences de la contrària. Per això a Marchena tant li fa si a una senyora gran del col·legi Infant Jesús de Barcelona li van obrir el cap. Perquè això ‘no és rellevant’ en aquest judici.
Marchena va establir uns criteris de permissivitat a les parts, tant a les defenses com a les acusacions. Però després aquest criteri l’ha fet anar com ha volgut. Per exemple, a Joan Tardà li impedia, com a testimoni, que desplegués el més mínim discurs polític en les seves respostes; en canvi, a Sáenz de Santamaría i a Mariano Rajoy els deixava que exposessin a plaer la seva concepció de la sobirania nacional i la defensa d’impedir sempre l’exercici del dret d’autodeterminació en el marc constitucional. Als fiscals, tal com han denunciat els observadors internacionals, els deixa fer preguntes suggestives als testimonis, d’acompanyar-los en la resposta, d’exposar-los un context de prejudici que va bé amb el relat acusatori. A les defenses, no. ‘Anem als fets’, els diu:
Marchena no és àrbitre; és part.
I és així des del moment en què el Tribunal Suprem espanyol és una part d’aquest estat que s’ha vist amenaçat per l’independentisme i ha desplegat com a resposta una estratègia repressiva a gran escala i a molts nivells: judicial, policíac, mediàtic, polític… Convé tenir-ho present. Marchena és part, i també per això li importa poc que l’1-O hi hagués una setantena de ferits més grans de seixanta-cinc anys a causa de la violència policíaca.
El parany a Trapero
Argumenta que no és rellevant jurídicament perquè aquesta violència ja és investigada en uns altres jutjats, com el d’instrucció número 7 de Barcelona, el número 2 de Girona i el número 1 de Lleida. Investigada malgrat els obstacles constants de la fiscalia, incloses les amenaces als ferits que presenten demanda de ser investigats ells, i malgrat la manca de col·laboració de la policia espanyola, la Guàrdia Civil i el Ministeri d’Interior a l’hora d’aportar documentació i més materials, tal com ha denunciat Amnistia Internacional.
Marchena, d’això, se’n desentén. És una altra anomalia, el fet que tota aquesta gran causa contra l’independentisme sigui disgregada d’aquesta manera, que hi hagi acusacions al jutjat 13 de Barcelona de fa dos anys i que durant un any i mig inclogués la rebel·lió i la sedició. Però la irregularitat més escandalosa que hem vist aquests dies és la que afecta el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, a qui els comandaments policíacs espanyols que han testificat han convertit en el principal objectiu dels atacs. Però Trapero no hi és, a la sala, perquè és acusat a l’Audiència espanyola, processat per rebel·lió també, i no serà jutjat fins que no tinguin la sentència dels acusats al Tribunal Suprem. Trapero no es pot defensar, no pot tenir allà dins ni la seva advocada. És una situació flagrant d’indefensió. Aquest cas, malgrat el fet que és objecte d’investigació en una altra causa, no ha fet que Marchena impedís que fiscals i testimonis s’acarnissessin amb Trapero. En canvi, a Marchena no li fa res que peguessin a les àvies en els col·legis de l’1-O.
Què importa què va passar a Aiguaviva?
Jordi Pina volia demanar a Pérez de los Cobos si unes persones amb les mans alçades en actitud pacífica que eren envestides per un grup de desenes de policies uniformats i armats era una càrrega o no. Perquè el coronel havia negat que hi hagués càrregues. Marchena li va dir que no insistís a discutir el concepte de càrrega, i que no perdés el temps. Perquè no era procedent. I avui ha dit a Àlex Solà que no insistís a demanar al cap de la Guàrdia Civil durant l’1-O Ángel Gozalo quins comandaments havien estat responsables d’ordenar l’ús probablement irregular de gas per part dels agents contra la gent que feia una paella a Aiguaviva el dia de la votació. Que no hi insistís perquè ‘no té cap rellevància jurídica per a la qualificació dels fets, perquè els fets van per un altre camí.’
Què és procedent, doncs? A Marchena i als altres magistrats, els interessa disposar de les proves, mitjançant testimonis i documents, que els ajudin a descriure una situació de violència que encaixi amb l’acusació de rebel·lió o de sedició.
La primera dificultat de les acusacions és demostrar que hi va haver violència per part dels votants. La clau és que els magistrats subscriguin la invenció d’aquest relat, del relat que feien avui, per exemple, el comissari de la policia espanyola Sebastián Trapote i el cap de la Guàrdia Civil Ángel Gozalo. Què es van trobar als col·legis el Primer d’Octubre? Ha dit Trapote: ‘Hi havia alguns nens i avis, sí. Però principalment hi havia una sèrie d’individus el comportament i agressivitat dels quals era d’una alta virulència. I això era tot perfectament organitzat. Sabien com havien de fer la resistència, feien cadenes humanes, ens empenyien, ens agredien i provaven fos com fos d’impedir la nostra actuació.’
Si aquesta descripció fos certa, com podria encaixar amb la rebel·lió, que requereix una violència armada i organitzada, com la del 23-F, i segons l’única interpretació que va fer d’aquest delicte el Tribunal Constitucional espanyol? Sembla complicat de fer-ho encaixar, però la fiscalia ho ha fet de manera continuada i el jutge instructor Pablo Llarena també ho va fer. El camp semàntic i argumentatiu per a justificar una condemna com aquesta ja fa temps que és obert. I és aquí on es volen moure en tot moment la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’extrema dreta. I el camp en què es mourà també el tribunal. Les defenses pretenen obrir un altre camp, el de les vulneracions de drets, el de la brutalitat policíaca, però Marchena no hi transitarà pas, per ací. Els advocats dels acusats han de moure’s peti qui peti en l’altre camp de joc, el que han fixat les acusacions, el Tribunal Suprem i tot l’aparell mediàtic i polític espanyol. El de l’estat.
És el que en diem la defensa tècnica, la de l’anàlisi i el contrast factual, allò que permet de fer veure que coses com les que ha dit avui el comissari Trapote sobre el col·legi FEDAC Horta l’1-O són mentida. ‘Vam intentar entrar-hi i vam haver de desistir perquè la virulència era tan gran que les conseqüències d’haver-ho fet haurien estat greus tant per als policies que feien la intervenció com per als ciutadans.’ A FEDAC Horta hi ha documentació gràfica que ho desmenteix, això. Aquesta fotografia d’Albert Salamé d’aquell dia en aquell lloc mostra una de les actituds que Trapote ha qualificat de ‘virulentes’ i que no ha acceptat, a preguntes de l’advocat Àlex Solà, de qualificar de ‘resistència pacífica’ ni ‘passiva’.
1-O a Horta (fotografia: Albert Salamé).
També el desmenteixen vídeos com aquest, en què, en canvi, es veuen agents empenyent i fent caure gent gran a terra:
La defensa tècnica en aquest sentit és imprescindible. Si més no, per a demostrar que els fets d’aquells dies no poden ser tipificats de rebel·lió ni de sedició. Ens ho pot semblar als nostres ulls, als de molta gent. Com pot ser creïble i concloent per a fonamentar aquests delictes una declaració testifical com la que va fer la secretària judicial Montserrat del Toro ahir al Suprem? Com pot ser, si va contradir-se, va mentir en alguns detalls importants, va ser incapaç de desmentir les irregularitats en l’escorcoll al Departament d’Economia i va evidenciar una voluntat d’ajustar-se al relat acusatori (la paraula ‘tumults’ la va repetir manta vegada) perquè el seu perfil ideològic és manifestament hostil amb l’independentisme? Seria raonable de pensar, amb el seu testimoni en una mà i l’experiència directa sobre aquells fets en una altra, que no pot ser concloent de cap manera ni per a sedició ni per a rebel·lió. Però si fem un cop d’ull ràpid als principals mitjans de Madrid veiem que titulen: ‘La secretària judicial desmunta el fals pacifisme dels Jordis’ (El Mundo); ‘Assetjada aleshores i ara’ (ABC); ’20-S: prova de violència’ (La Razón). L’ex-secretari d’estat de Seguretat, José Antonio Nieto, parlava aquesta setmana d’una ‘realitat paral·lela’. Efectivament, una realitat paral·lela.
La realitat paral·lela
La qüestió és en quina viu el Tribunal Suprem. La resposta ve de seguida. Som en un moment molt delicat i perillós per al manteniment dels drets fonamentals i els drets civils, no únicament dels catalans sinó també dels espanyols. El comissari Sebastián Trapote s’ha queixat avui que ‘els Mossos d’Esquadra van fer un dispositiu [per a l’1-O] per a salvaguardar la seguretat col·lectiva. I així era impossible de fer complir l’ordre judicial’. També ha dit que no van pensar a fer cap mena de mediació abans de carregar. ‘Mitjançar amb qui?’, ha respost a Andreu Van den Eynde. José Antonio Nieto va dir que les situacions més dures, més violentes, que s’havien trobat als col·legis eren aquelles en què la gent s’asseia a terra i enllaçava els braços. Hi ha una criminalització alarmant de la resistència pacífica i de la protesta en la seva realitat, que és la que imposen mediàticament i judicialment.
Fa temps que ho adverteixen uns quants advocats dels represaliats, presos o exiliats. És un moment perillós, perquè aquesta setmana hem comprovat definitivament com es reconfigura el concepte de violència, també en el terreny judicial. Qualificar de violents Sànchez i Cuixart, per exemple, perverteix i violenta la violència mateix, la banalitza. I si això es tradueix en una sentència del Tribunal Suprem, el dret de manifestació, el de la llibertat de reunió, d’expressió i de protestar de tots els ciutadans de l’estat espanyol perillarà. I tots els cops que rebin els homes, dones, avis i àvies que es manifestin i protestin contra l’execució d’ordres judicials que es considerin injustes, seran per sempre més justificats. Perillaran de ser perseguits judicialment per delictes molt greus. I ni a Marchena ni a cap jutge no els importarà gens que els hagin obert el cap.
VIST i SENTIT
La Vanguardia i la violència
La declaració d’Enric Millo com a testimoni dimarts al judici contra el procés va portar molta cua i fou molt criticada en molts àmbits. Del jugador del Barça Gerard Piqué a La Vanguardia. Ahir aquest diari va publicar unes informacions i, sobretot, un editorial molt crític amb l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya per haver descrit un ‘clima de violència’ a Catalunya, per haver presentat l’independentisme com un moviment violent. En l’editorial, hi havia una crítica directa a una frase textual de Millo, ‘no es pot negar la violència en l’independentisme’, després de tants anys de grans manifestacions pacífiques. Una frase, val a dir, que és idèntica a la que va publicar El Punt Avui en una notícia a la web que Millo els va forçar a rectificar. L’endemà d’aquestes crítiques a Millo, i en contraposició, La Vanguardia ha donat una validesa i una importància molt gran a la declaració de la secretària judicial que va escorcollar el Departament d’Economia, malgrat la poca solidesa del seu relat ‘Un dur relat dels escorcolls del 20-S reforça les tesis de la fiscalia‘, es titula la crònica.
MÉS INFORMACIÓ
Ahir al vespre el periodista de VilaWeb Josep Rexach va publicar una crònica de la presentació a Madrid del documentari Causa especial 20907/2017, dirigit i produït per Jaume Roures, i que ja es va emetre fa mesos a TV3. Durant el torn d’intervencions, un individu va intentar agredir Josep Rexach quan enregistrava un incident que aquell mateix individu havia originat. Uns altres assistents el van defensar i van evitar l’agressió. La crònica de l’acte, la podeu llegir ací: ‘Un documentari “sectari” sobre el procés català, al bell mig del carrer d’Alcalá‘.
QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT
La fase de testimonis del judici contra el procés continuarà la setmana vinent amb noms de pes. És el cas del major dels Mossos d’EsquadraJosep Lluís Trapero, que declararà dijous, dia 14. Aquell mateix dia també donaran testimoni l’ex-secretari general de la Vice-presidència i d’Economia i Hisenda Josep Maria Jové, l’ex-jutge Santi Vidal i l’ex-director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles Viver Pi i Sunyer. Trapero resta pendent de judici a l’Audiència espanyola, mentre que la resta són encausats en la investigació oberta pel jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, de manera que és previst que tots es neguin a declarar.
Dijous també declararan el secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, Antoni Molons; la directora de serveis de Polítiques Digitals i Administració Pública, Teresa Prohias; l’ex-sots-secretari del Ministeri d’Hisenda espanyol Felipe Martínez; i el secretari de difusió del Departament de Presidència, David Badal.
Dimecres declararan Jaume Mestre, ex-director general de Difusió i Atenció Ciutadana del Departament de Presidència; Amadeu Altafaj, ex-representant permanent de la Generalitat de Catalunya davant de la Unió Europea i delegat del govern català a Brussel·les; Albert Royo, ex-secretari general del Diplocat; i dos observadors internacionals que van participar en el referèndum, Paul Sinning i Helena Catt.
Pel que fa als testimonis de dilluns i dimarts, seran aquests:
Dilluns, 11 de març
Albert Jaime
, treballador d’Unipost; Francisco Juan Fuentes, treballador d’Unipost; Antonio Manuel Santos, treballador d’Unipost; i David Palanques, responsable de transformació digital del Departament de Treball.
Dimarts, 12 de març
José Oriol González
, gerent de l’empresa Buzoneo Directo SL; Rosa María Sans, del servei de Programació d’Activitats de la Generalitat; Enric Vidal, coordinador d’Acció Política d’ERC; i Enrique Mary Iriarte, treballador d’Artyplan SL de Vic.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
Comentaris
Els subscriptors de VilaWeb poden comentar aquesta notícia, o bé llegir els comentaris que hi han fet els altres subscriptors i debatre-la amb ells , clicant ací.
Si encara no sou subscriptors, us en podeu fer clicant ací. Entre més avantatges, podreu participar en els debats a la 


07/03/2019. Marta Lasalas. El veto de Marchena als vídeos de l'1-O i a algunes preguntes alarma els observadors.

07/03/2019. Marta Lasalas. El veto de Marchena als vídeos de l'1-O i a algunes preguntes alarma els observadors. Les anotacions dels observadors internacionals que segueixen des del Suprem el judici al procés comencen a acumular tocs d’atenció “molt preocupants”, segons Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema penal i els Drets Humans i membre d’International Trial Watch. Entre els senyals d'alarma que destaquen apareixen alguns dels vetos del president de la sala, Manuel Marchena, als interrogatoris i a l'emissió de vídeos i l'exhibició de proves. “El president, en reiterades ocasions, denega a algunes parts la possibilitat d’interrogar testimonis proposats per una altra part sobre fets diferents dels argumentats”. “Alguna cosa similar passa amb la negativa ―sempre a les defenses― de l’exhibició de documents i vídeos. Això és molt greu en aspecte processal probatori atès que no es pot verificar la credibilitat de testimonis amb rigor si no es pot confrontar les seves declaracions amb altres preguntes, amb l’exhibició de documents o altres elements, materialitzant el principi de contradicció propi de la jurisdicció penal”, denuncia.
Benvolguts,
Segons diuen els diaris Pérez de los Cobos (germà del president del Tribunal Constitucional), va presentar-se el 23-F a la caserna de la GC, vestit de falangista per fer costat al Tejero.
També diuen els diaris que el general Trapote acabat d’entrar al Cos l’any 74 va assassinar per l’esquena un detingut emmanillat a Badalona.

JUDICI AL PROCÉS
El veto de Marchena als vídeos de l'1-O i a algunes preguntes alarma els observadors
Marta Lasalas
Foto: Efe
Barcelona. Dijous, 7 de març de 2019

Les anotacions dels observadors internacionals que segueixen des del Suprem el judici al procés comencen a acumular tocs d’atenció “molt preocupants”, segons Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema penal i els Drets Humans i membre d’International Trial Watch.
Entre els senyals d'alarma que destaquen apareixen alguns dels vetos del president de la sala, Manuel Marchena, als interrogatoris i a l'emissió de vídeos i l'exhibició de proves.
En declaracions a El Nacional aquest expert en drets humans posa en qüestió la consideració d'impertinència que planteja Marchena sobre alguns interrogatoris. “El president, en reiterades ocasions, denega a algunes parts la possibilitat d’interrogar testimonis proposats per una altra part sobre fets diferents dels argumentats”, retreu Rivera. Aquest va ser el cas, per exemple, de l'interrogatori al president del Parlament, Roger Torrent, al qual no es va poder preguntar sobre el 20-S, tot i que estava a la Conselleria d'Economia aquell dia, perquè havia estat convocat per les acusacions en virtut del seu càrrec de responsable de la Cambra.
“Alguna cosa similar passa amb la negativa ―sempre a les defenses― de l’exhibició de documents i vídeos. Això és molt greu en aspecte processal probatori atès que no es pot verificar la credibilitat de testimonis amb rigor si no es pot confrontar les seves declaracions amb altres preguntes, amb l’exhibició de documents o altres elements, materialitzant el principi de contradicció propi de la jurisdicció penal”, denuncia.
L’argument que això es farà en fase de prova documental no pot acceptar-se, a parer d’aquest expert, atès que aleshores ja no estaran els testimonis presents al judici per confrontar possibles contradiccions molt importants que estan ja passant sense ser sotmeses a contrast processal.
Rivera insisteix que això passa especialment quan emergeix el tema de la violència policial contra els votants de l’1-O i adverteix que aquesta situació “posa en dubte el dret de defensa, d’igualtat d’armes i, en definitiva, el dret a un judici just previst a l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans”.
Antecedents de De los Cobos i Trapote
No és aquest l'únic retret a Marchena. Iñaki Rivera considera “sorprenent” que el president de la sala “oblidés” preguntar dilluns al coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos si havia estat processat, tal com fa amb la resta de testimonis.
De los Cobos, coordinador del dispositiu policial de l’1-O va ser processat per maltractaments a un pres acusat de pertinença a ETA que estava hospitalitzat. Finalment, el coronel va ser absolt.
El president de la sala no va plantejar-li aquesta qüestió quan va començar dimarts el seu interrogatori, però sí que ho va fer l'endemà, quan va haver de tornar a comparèixer. El coronel va explicar aleshores que havia estat processat i que va tenir sentència absolutòria. No va donar més detalls, la qual cosa, recorda Rivera, contrasta amb altres testimonis com Artur Mas que sí que va especificar el seu cas.
Tampoc la resposta de l'exdirector del CNP a Catalunya Sebastián Trapote sobre els seus antecedents aquest mateix matí ha satisfet l'observador. "A preguntes sobre las generales de la ley, sembla que ha oblidat la mort de l'obrer Herrero el 1974", denuncia Rivera en relació a la mort de l'obrer José Luis Herrero, pel qual va ser investigat Trapote, tot i que el cas va ser sobresegut en aplicació dels indults de 1975 i 1977.
Banalització de la violència
Igualment, provoca preocupació entre els observadors la forma com De los Cobos i altres responsables de l’aparell policial interrogats, entre els quals cita Enric Millo i José Antonio Nieto, han tractat el “concepte de violència”. 
L'expert en drets humans denuncia l'”absolut menyspreu” que representa tractar "l’exercici de drets fonamentals, la llibertat d’expressió i de manifestació com a accions violentes que utilitzen com a escuts humans nens i persones grans". Però també assenyala com un punt “de molt especial atenció” el que descriu com la “negació o banalització de la violència policial desplegada l’1-O”.
Comunicació entre testimonis
La comunicació entre testimonis que obtenen informació prèvia a través del visionat dels altres compareixents també inquieta els observadors. “Això ha estat decisiu a l’hora que cada subordinat en l’àmbit policial hagi comparegut en dies diferents del que prèviament havien declarat els seus caps. Semblava tot perfectament encaixat, la qual cosa posa en qüestió la falta d’espontaneïtat a què al·ludeix la jurisprudència que prohibeix la comunicació i contaminació de testimonis”, adverteix.
Judici polític
També crida l’atenció de Rivera que es permetin tantes preguntes sobre el dret parlamentari i el funcionament de la Cambra catalana, “això no només qüestiona el principi d’inviolabilitat parlamentària sinó que revela el caràcter fonamentalment polític del judici, per damunt d’elements pròpiament jurídic penals”.
Cansament extrem dels presos
Un altre element d'inquietud és el “cansament extrem” dels presos, fruit de jornades llarguíssimes de judici, que aquest dilluns i dimarts van acumular més de 10 hores de permanència dels processats al Tribunal. “He pogut veure in situ els evidents gestos de cansament dels acusats, dilluns i dimarts especialment, agafant-se el cap amb les mans, mal asseguts i mig ajaguts alguns en els seus bancs rere els advocats”, explica.
L’expert en drets humans va tenir oportunitat de parlar amb alguns d'ells en acabar la sessió de dimarts per confirmar aquesta situació. En abandonar el Suprem, a més, "encara els quedava una hora i mitja per arribar a la presó, passades ja les 22 hores, amb un sopar fred que els esperaria al menjador buit i amb poques hores de descans". “El cansament acumulat va sent ja molt evident i pot fer forat en alguns”, adverteix.
Rivera subratlla que en la quarta setmana de judici els observadors nacionals i internacionals de la plataforma International Trial Watch segueixen sense disposar d’uns llocs reservats. “Hem d’estar cada dia des de les 6 del matí a les portes del Suprem per poder entrar a la sala a les 10 i després comprovem que sempre hi ha molts llocs sense ocupar, la qual cosa interpretem com un menyspreu cap a la feina rigorosa d’observar i informar”, denuncia.
Així mateix, retreu que dins la sala han detectat persones del públic amb telèfons mòbils “en actituds de visible utilització”, quan és obligació deixar els dispositius telefònics a la policia a l’entrada.
Marta Lasalas

07/03/2019. Marc Pons. Tractat de Rastatt: Catalunya no aconsegueix passar a l’Imperi Austríac.

07/03/2019. Marc Pons. Tractat de Rastatt: Catalunya no aconsegueix passar a l’Imperi Austríac.

Efemèrides
7 DE MARÇ DE 1714
Tractat de Rastatt: Catalunya no aconsegueix passar a l’Imperi Austríac
Marc Pons
Foto: Biblioteca de la Universitat de Texas
Tarragona. Dijous, 7 de març de 2019
1 minut
               
Tal dia com avui de l’any 1714, fa 305 anys, a Rasttat (llavors marcgraviat de Baden i actualment land de Baden-Württemberg), els representants diplomàtics de l’arxiducat d’Àustria ―Eugeni de Savoia― i del regne de França ―Claude Louis de Villars― signaven un tractat internacional de pau que posava fi al conflicte que, des del 1701, havien mantingut aquestes dues potències pel control de la monarquia hispànica (Guerra de Successió). Aquell tractat era la continuació d’un acord internacional anterior ―el Tractat d’Utrecht de 1713― que s’havia traduït en la retirada del conflicte de les potències internacionals aliades de la causa austriacista (Anglaterra, Països Baixos i Portugal).
En aquell tractat de pau, la monarquia borbònica francesa ―en nom de la monarquia borbònica hispànica― cedia a l’arxiducat d’Àustria bona part del domini dels estats catalanoaragonesos a la península italiana (Nàpols i Sardenya), bona part dels estats borgonyons que havien estat l'herència paterna que Carles de Gant ―net dels Reis Catòlics― havia aportat a l’edifici polític hispànic (Països Baixos hispànics) i la totalitat de les possessions hispàniques al nord d’Itàlia conquerides durant el regnat de Carles de Gant a principis de la centúria del 1500 (Milà i Mantua). Sicília (estat catalano-aragonès) havia estat transferida a Savoia l’any anterior (1713) en virtut del Tractat d’Utrecht.
Malgrat els esforços de l’ambaixador català destacat a Viena Francesc de Berardo i del secretari d’estat austríac del despatx universal, el també català Ramon de Vilana-Perles, la part negociadora austríaca no aconseguiria incloure el Principat de Catalunya en aquell paquet de cessions territorials. Aquesta fórmula tenia molts partidaris tant entre els membres de la Junta de Braços (l’equivalent al Parlament) com entre les cancelleries d’Europa, que hi veien l’oportunitat de tancar el conflicte de forma satisfactòria per a totes les parts. Però, segons les fonts historiogràfiques, Felip V ―primer Borbó hispànic―, fins i tot contra el consell del seu avi i valedor Lluís XIV de França, acceptaria totes les cessions, incloses Gibraltar i Menorca, però no transigiria amb Catalunya.
7 DE MARÇ DE 1714
Tractat de Rastatt: Catalunya no aconsegueix passar a l’Imperi Austríac
Marc Pons
Foto: Biblioteca de la Universitat de Texas
Tarragona. Dijous, 7 de març de 2019
1 minut
  •  
Tal dia com avui de l’any 1714, fa 305 anys, a Rasttat (llavors marcgraviat de Baden i actualment land de Baden-Württemberg), els representants diplomàtics de l’arxiducat d’Àustria ―Eugeni de Savoia― i del regne de França ―Claude Louis de Villars― signaven un tractat internacional de pau que posava fi al conflicte que, des del 1701, havien mantingut aquestes dues potències pel control de la monarquia hispànica (Guerra de Successió). Aquell tractat era la continuació d’un acord internacional anterior ―el Tractat d’Utrecht de 1713― que s’havia traduït en la retirada del conflicte de les potències internacionals aliades de la causa austriacista (Anglaterra, Països Baixos i Portugal).
En aquell tractat de pau, la monarquia borbònica francesa ―en nom de la monarquia borbònica hispànica― cedia a l’arxiducat d’Àustria bona part del domini dels estats catalanoaragonesos a la península italiana (Nàpols i Sardenya), bona part dels estats borgonyons que havien estat l'herència paterna que Carles de Gant ―net dels Reis Catòlics― havia aportat a l’edifici polític hispànic (Països Baixos hispànics) i la totalitat de les possessions hispàniques al nord d’Itàlia conquerides durant el regnat de Carles de Gant a principis de la centúria del 1500 (Milà i Mantua). Sicília (estat catalano-aragonès) havia estat transferida a Savoia l’any anterior (1713) en virtut del Tractat d’Utrecht.
Malgrat els esforços de l’ambaixador català destacat a Viena Francesc de Berardo i del secretari d’estat austríac del despatx universal, el també català Ramon de Vilana-Perles, la part negociadora austríaca no aconseguiria incloure el Principat de Catalunya en aquell paquet de cessions territorials. Aquesta fórmula tenia molts partidaris tant entre els membres de la Junta de Braços (l’equivalent al Parlament) com entre les cancelleries d’Europa, que hi veien l’oportunitat de tancar el conflicte de forma satisfactòria per a totes les parts. Però, segons les fonts historiogràfiques, Felip V ―primer Borbó hispànic―, fins i tot contra el consell del seu avi i valedor Lluís XIV de França, acceptaria totes les cessions, incloses Gibraltar i Menorca, però no transigiria amb Catalunya.


07/03/2019. Laia Araño , Mireia Capdevila Candell. Topografia de la destrucció.

07/03/2019. Laia Araño , Mireia Capdevila Candell. Topografia de la destrucció.

Topografia de la destrucció
Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)
Laia Araño , Mireia Capdevila Candell

From February 1937 until January 1939, Barcelona was systematically bombarded by Nazi, fascist and Franco aircraft.
The city served as their test bench as bombs rained down over the Catalan capital according to a systematic policy aimed at the destruction, terror and demoralisation of the civil population. This book is the most thorough and exhaustive census taken up to now of the buildings in the city that were hit by the bombardments and to what extent they were damaged. All the information has been entered into a general database, and this date used to geolocalise the destructions by air warfare on the historical map of the city.
You are here
Topografia de la destrucció’, un llibre per no oblidar mai els bombardejos feixistes
Barcelona va ser un camp de prova dels atacs sobre la població civil que s’usarien durant la resta del segle XX en diferents conflictes per atemorir la població. El llibre ‘Topografia de la destrucció: Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)’ és el cens més complet i exhaustiu recollit fins a l’actualitat dels immobles de Barcelona afectats per les bombes.
El llibre, editat per Barcelona Llibres, és el resultat de més de dos anys de recerca i investigació de Mireia Capdevila i Laia Arañó, de la Fundació Carles Pi i Sunyer, a partir del buidatge documental dels diferents fons dipositats en diversos arxius de la ciutat. En l’obra han col·laborat especialistes que donen context als bombardejos, les estratègies de defensa, les causes i les conseqüències dels atacs.
S’hi documenten de manera exhaustiva les víctimes i les destruccions causades pels bombardeigs, i s’hi detallen els llocs que van rebre els impactes, les cases i els equipaments destruïts, la destrucció de béns en cada cas i el nombre d’afectats. A més, per primer cop es documenten els bombardeigs de la ciutat dels dies 21, 22, 23 i 24 de gener de 1939, la darrera setmana abans de la caiguda de la ciutat per l’ocupació franquista.
El llibre recull també els bombardeigs de la Barceloneta d’octubre del 1937; el de l’Escola del Mar, el 7 de gener de 1938; el de l’església de Sant Felip Neri, el 30 de gener de 1938; el de la Catedral de Barcelona, el 19 de juliol de 1938, o els que van tenir lloc del 16 al 18 de març de 1938, entre d’altres.
Els mapes geolocalitzats que s’inclouen al llibre permeten veure que els bombardejos buscaven les zones més densament poblades de la ciutat: la Barceloneta, Ciutat Vella, el Poble-sec, l’Eixample i Gràcia.
Recordar l’horror dels bombardeigs
La publicació del llibre clou el programa “Barcelona bombardejada 1936-1939”, organitzat per commemorar el 80è aniversari dels atacs aeris que va perpetrar l’aviació feixista italiana sobre la Barcelona republicana.
Entre altres, s’ha creat el videomapatge L’arbre de la memòria, projectat a la façana de l’Ajuntament els dies 16, 17 i 18 de març de 2018, o l’exposició “Una infància sota les bombes”, que es pot visitar a El Born Centre de Cultura i Memòria fins al 31 de març.
El llibre s’emmarca, a més, en la política de recuperació de la memòria de les víctimes del feixisme que el comissionat de Programes de Memòria ha impulsat durant aquest mandat i que s’ha concretat en l’eliminació de prop de mil cent plaques del Ministerio de la Vivienda que hi havia als carrers de la ciutat, o la retirada de medalles i reconeixements que l’Ajuntament franquista va concedir al dictador Francisco Franco i a altres personalitats i institucions franquistes, que es concretarà en el Plenari de divendres, 25 de gener.
Imatges
  1. Restes de les bases de les columnes de l’edifici seu de l’Escola del Mar, a la Barceloneta, destruït durant el bombardeig del 7 de gener de 1938 a Barcelona (ANC. Gabriel Casas i Galobardes).
  2. Església de Sant Felip Neri destruïda per un bombardeig, febrer 1938 (ANC. Brangulí [fotògrafs]).
  3. Bombardeig a la Gran Via de Barcelona, 17/03/1938 (ANC. Brangulí [fotògrafs]).
  4. Els bombardejos de Barcelona, 1937-1939 (ICGC).
  5. Les imatges aèries dels bombardeigs dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938 evidencien l’horror global dels atacs que va viure Barcelona aquests tres dies (Arxiu Fotogràfic del Centre d’Història Contemporània de Catalunya).
  6. Catedral de Barcelona, 19 de juliol de 1938 (ACPiS).
  7. Catedral de Barcelona, 19 de juliol de 1938 (ACPiS).
  8. Bombardeig sobre el barri de la Barceloneta (ANC. Generalitat de Catalunya – Segona República).




JUDICI AL PROCÉS
La secretària judicial admet que s'investigava la rebel·lió abans del "tumult" del 20-S
Gemma Liñán
Foto: EFE
Madrid. Dimecres, 6 de març de 2019
3 minuts
Les defenses han posat a lloc la secretària judicial després d'un relat de més d'una hora intentant demostrar el "tumult" i el risc que hi va haver el 20 de setembre durant l'escorcoll de la Conselleria d'Economia.
Jordi Pina ha fet entrar en el judici un factor clau. Si fins ara la màxima expressió de violència estava en el 20-S i en el tumult que ha detallat tant la secretària judicial com els responsables policials que han declarat fins ara, l'advocat de Jordi Sànchez ha fet notar, i així ho ha admès Montserrat del Toro, que el jutge d'instrucció del 13 ja apuntava la rebel·lió abans dels fets, volent demostrar així la construcció del relat per a una condemna exemplar d'entre 17 i 25 anys de presó.
A preguntes d'Andreu Van den Eynde, també ha admès que no sabia que el TSJC havia desestimat investigar aquests delictes.
Vaig ser un autèntic fantasma
Montserrat del Toro ha volgut fer notar que ningú es va posar en contacte amb ella mentre va ser a la Conselleria d'Economia. Ni Oriol Junqueras quan va anar al departament a la tarda, ni els advocats que es van personar, ni els Mossos d'Esquadra i ho ha volgut il·lustrar també dramàticament: "Vaig ser un autèntic fantasma. Ningú es va posar en contacte amb mi". 
Les irregularitats dels escorcolls
Durant el 20 de setembre a la Conselleria d'Economia es van escorcollar despatxos no autoritzats pel jutge.
Ho ha acabat admetent la secretària judicial del jutjat d'instrucció 13, Montserrat del Toro,durant l'interrogatori de les defenses. L'advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, ha demanat explicacions de per què es van fer els escorcolls i per què no es van fer constar en l'acta, volent destacar que "la comitiva judicial es va extralimitar durant l'escorcoll".
"El magistrat em va autoritzar, per telèfon, a entrar als despatxos de processos electorals. No ho vaig posar a l'acta", ha dit.
La contradicció de Forcadell
"La veu femenina que vaig sentir a la tarda em va semblar reconèixer la de la senyora Forcadell, jo no la vaig veure", ha rectificat durant l'interrogatori després d'assegurar que va sentir Forcadell parlant pel megàfon.
Olga Arderiu, advocada de Carme Forcadell, li ha preguntat on era quan va sentir la veu de Forcadell. I ha hagut de fer molta memòria per dir que eren al despatx de Josep Maria Jové.
També li han preguntat si la finestra estava oberta o tancada. I ha dit que tancades.
Arderiu li ha demanat per què no va dir durant la instrucció que va sentir la veu de Forcadell i ha relatat que va tenir "estrès, ansietat i por", i perquè va continuar molt "dolguda" i "vaig pagar la tensió i la por que havia passat en dies posteriors", ha dit.
I ha acabat dient que la percepció de dins i fora era diferent.
Montserrat del Toro ha detallat que va demanar el cordó policial per protegir l'edifici perquè abans de les 9 del matí hi havia "50 persones a la vorera".
El senyor Sànchez m'ha dit...
Montserrat del Toro ha mirat d'implicar en el seu relat a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Sobre Sànchez ha dit que el Guàrdia Civil responsable de la comissió judicial parlava directament amb ell i li transmetia els missatges a ella. I ho ha concretat dient que sempre es referia a les instruccions dient: "El senyor Sànchez m'ha dit...".
A preguntes també de l'advocada Marina Roig, la lletrada ha dit que no coneixia Jordi Cuixart, tot i que el va "poder identificar després" quan la Guàrdia Civil li va dir que estaven reunits amb Sànchez i Cuixart.
"Recordo veure sortir el senyor Sànchez i el senyor Cuixart, un darrere l'altre", ha exposat.
"Soc una persona de poca alçada i era impossible fer un salt d'un metre i un mosso es va posar de genolls i em va dir que fes servir el seu genoll per pujar", ha dit relatant la sortida pel terrat abans d'entrar en el teatre Coliseum.
Ha incidit molt que les escales als camerinos, "eren molt estretes", i el camerino on es va esperar "molt petit. Em va cridar molt l'atenció".
 

04/03/2019. Xevi Sala. Injustícies judicials.

04/03/2019. Xevi Sala. Injustícies judicials.

4 març 2019 2.00 h
FULL DE RUTA
Injustícies judicials
Xevi Sala
Els acu­sats del cop d’estat lide­rat per Tejero van decla­rar en un local de mil metres qua­drats i pro­te­gits per un vidre blin­dat
A la injustícia suprema que repre­senta tenir asse­guts al banc dels acu­sats els pre­sos polítics cal afe­gir-hi peti­tes injustícies paral·leles que agreu­gen la seva situ­ació. Per exem­ple, la inca­pa­ci­tat a l’hora de ges­ti­o­nar de manera mínima­ment civi­lit­zada l’accés del públic a la sala per tal d’evi­tar que els aspi­rants, entre els quals hi ha fami­li­ars i obser­va­dors inter­na­ci­o­nals, hagin de fer cua des de les cinc del matí. La manca de pre­visió tècnica per veure abans de començar que cal­drien micròfons sense fil per faci­li­tar l’enre­gis­tra­ment de les decla­ra­ci­ons. El fet que s’enca­lli la sessió cada vegada que cal pro­jec­tar un docu­ment sol·lici­tat per les defen­ses o per la fis­ca­lia, tex­tos que costa tro­bar, sovint desen­fo­cats i amb el cos de lle­tra massa petit. I també que aquest sigui un dels pocs judi­cis on els acu­sats es veuen obli­gats a decla­rar pràcti­ca­ment d’esquena als inqui­si­dors, forçats a fer con­ti­nu­a­des gira­gon­ses de coll. Inde­fensió, també, de les cer­vi­cals. A tot aquest fes­ti­val de des­propòsits s’hi afe­geix, és clar, la car­cassa. “Una mam­para de vidre blin­dat separa els pro­ces­sats de la resta de per­so­nes assis­tents a la vista, qua­tre fami­li­ars per cada pro­ces­sat, obser­va­dors de les dife­rents regi­ons mili­tars i públic.” La des­cripció cor­res­pon a la cele­bració, el febrer del 1982, del judici als acu­sats de par­ti­ci­par un any abans al cop d’estat lide­rat pel tinent coro­nel Tejero, seguint la lògica ter­mi­nològica de la caverna, l’ante­ce­dent imme­diat del supo­sat cop d’estat que actu­al­ment es jutja al Tri­bu­nal Suprem. Ales­ho­res la car­cassa era sen­si­ble­ment dife­rent. Per tal d’enca­bir amb més como­di­tat tri­bu­nal, públic i encau­sats, es van habi­li­tar més de mil metres qua­drats del Ser­vei Geogràfic de l’exèrcit espa­nyol a Madrid i els pro­ces­sats van ser inter­ro­gats de cara, sense neces­si­tat d’aga­far mal de coll. I, ho hem dit abans i convé subrat­llar-ho, pro­te­gits per un vidre blin­dat. Mam­para pro­tec­tora per als mili­tars alçats i morrió lingüístic per als inde­pen­den­tis­tes cata­lans.
     
COMENTARIS  
+11#1 LLUÍS NICOLAU COLL
On diu: "cop d'estat liderat pel tinent coronel Tejero", s'hauria de canviar "tinent coronel Tejero", per "el rei Joan Carles".
Dilluns, 4 març 2019 1.58
+7#2 LLUIS MASAFRET CADEVALL
No seguiixo amb els adjetius ,no tindria prou temps,n'hi afgiré un BORBO i prou ESTAT CATALA VISCA¡¡¡¡¡¡
Dilluns, 4 març 2019 9.45
0#3 RAMON TOR MESTRES
Hi ha moltes diferències entre els dos casos. Per exemple, Tejero i Armada van fer front als seus actes i no van fugir amagats al maleter d'un cotxe.
Dilluns, 4 març 2019 10.25
+6#4 LLUIS MASAFRET CADEVALL
Ohhhhh el dia 1-X -17 els nostres politics anaban armats amb pistoles ,ganivets,punyals ,,ocuparen institucions espanyoles,disparan a tor..t i adret . Els CDR amb tanquetes passajaant per Barclona ,en fi una rebel-lió amb violencia . hahahaha Es d'ignorants fer-nos veure coses quee mai van passar . apa ESTAT CAATALA VISCA¡¡¡¡¡¡¡¡
Dilluns, 4 març 2019 18.08


04/0382019. Joan Rueda. I Marchena treu la poteta.

04/0382019. Joan Rueda. I Marchena treu la poteta.

 “El jutge ja ha triat bàndol i ja està començant a aban­do­nar l’hiper­ga­ran­tisme”.


 4 març 2019 2.00 h
A LA TRES
I Marchena treu la poteta
Joan Rueda 
En altres con­di­ci­ons, podríem dir que el pre­si­dent de la sala del Tri­bu­nal Suprem que jutja els pre­sos polítics cata­lans pels fets de setem­bre o octu­bre del 2017 està entre l’espasa i la paret: l’espasa d’una revisió per part d’Estras­burg d’una ins­trucció i judici per cri­te­ris polítics –de “ven­jança” com molt bé va defi­nir el por­ta­veu d’ERC al Congrés, Joan Tardà– i la paret dels hoo­li­gans del tri­par­tit del 155 que volen sang encara que sigui sense cap argu­ment jurídic de pes. Això, però, no passa perquè Manuel Marc­hena té molt clar quin és el seu bàndol i, de fet, és l’ins­ti­ga­dor que fos­sin pro­ces­sats per rebel·lió, la tipo­lo­gia penal que, no ho obli­dem, faci­li­tava que els polítics cata­lans pogues­sin ser sus­pe­sos i vari­ava la cor­re­lació de for­ces sor­gida de les elec­ci­ons cata­la­nes del 21-D al Par­la­ment.
Ara, Marc­hena no té un pèl de babau. Els que el conei­xen i l’han trac­tat ja ho havien expli­cat. I ara ho veiem tots. Els pri­mers dies del judici ha estat molt garan­tista, molt més, fins i tot, del que és habi­tual en qual­se­vol judici. Va arri­bar, fins i tot, a obrir la porta a un ante­ce­dent com era que un tes­ti­moni declarés reco­llint les pre­gun­tes d’una de les acu­sa­ci­ons ell mateix; els seus com­panys li van fer veure la imper­tinència (com li agrada dir a ell) de la mesura i va fer fora Anto­nio Baños de la sala.
La seva acti­tud, però, ha anat vari­ant con­forme pas­sa­ven els dies. Això és perquè apa­reix el seu veri­ta­ble caràcter o perquè està pres­si­o­nat pel temps en voler aca­bar la fase del judici oral abans de la cam­pa­nya del 28 d’abril? No ho sabem. Però el canvi és evi­dent en algu­nes expres­si­ons que ha diri­git als advo­cats com ara “quan jo parlo vostè calla”, “això no té cap interès” o “no té cap sen­tit”, en el mar­catge a l’advo­cada de l’Estat, la soci­a­lista, no ho obli­dem, Rosa María Seo­ane, però sobre­tot en un canvi de cri­teri que ha per­ju­di­cat el dret de defensa. Marc­hena ha permès a les acu­sa­ci­ons exhi­bir vídeos i docu­ments i, a par­tir d’aquesta set­mana, ho ha limi­tat a les defen­ses. Ha pro­vo­cat que acu­sa­ci­ons i defen­ses hagin jugat el par­tit amb eines dife­rents. Marc­hena treu la poteta, i en els pro­pers dies veu­rem si s’atre­veix amb la cama sen­cera.
     
COMENTARIS  
+1#1 LLUIS GARCIA VALLES
"Puro teatro , " que deia aquell , la sentència ja es escrita , i les proves que presentin les defenses se les passaran pel "trifachito "


04/03/2019. Jordi Creus. Violència? Com és que el govern espa­nyol no va fer res per atu­rar una “insur­recció” envol­tada de “violència tumultuària”?

04/03/2019. Jordi Creus. Violència? Com és que el govern espa­nyol no va fer res per atu­rar una “insur­recció” envol­tada de “violència tumultuària”?
Benvolguts,


4 març 2019 2.00 h
KEEP CALM
Violència?
Jordi Creus
Com és que el govern espa­nyol no va fer res per atu­rar una “insur­recció” envol­tada de “violència tumultuària”?
Després de les inter­ven­ci­ons dels acu­sats, aquesta set­mana han arri­bat les pri­me­res decla­ra­ci­ons dels tes­ti­mo­nis en el judici del Tri­bu­nal Suprem. Els errors i les omis­si­ons han con­ti­nuat sent la tònica dels inter­ro­ga­to­ris dels fis­cals i l’advo­cada de l’Estat, que, amb l’apor­tació de Vox, han for­mat un tri­dent que ha dei­xat més dub­tes que cer­te­ses.
El tema clau con­ti­nua sent el d’una violència ine­xis­tent. Sem­pre, és clar, que no par­lem de les agres­si­ons de la poli­cia i la Guàrdia Civil con­tra la gent que l’1 d’octu­bre només volia votar, o les que van pro­ta­go­nit­zar els gru­pus­cles fei­xis­tes, a par­tir de l’octu­bre pas­sat, quan es van fer amos dels car­rers davant la pas­si­vi­tat dels cos­sos poli­ci­als.
Però bus­car la violència en aque­lla llarga jor­nada del 20 de setem­bre que, no ho obli­dem, va por­tar a la presó Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez és com pre­ten­dre tro­bar ossos polars al desert del Sàhara. O al Regne d’Espa­nya es con­si­dera violència el llançament de cla­vells i avi­ons de paper o els càntics i clams rei­vin­di­ca­tius? Si aquell 20 de setem­bre davant de la seu d’Eco­no­mia hi va haver, com afirma el jutge Lla­rena, “un levan­ta­mi­ento y unos dis­tur­bios vio­len­tos” que van dei­xar els vehi­cles de la Guàrdia Civil “al albur del van­da­lismo des­ple­gado” i unes cons­tants apel·laci­ons “a la deter­mi­nación mos­trada en la Guerra Civil (¡No pasarán!)”, hi ha algu­nes coses –a banda de la ignorància del qui ho ha escrit– que no qua­dren. Només en diré dues: la pri­mera és que tots els esta­bli­ments d’aque­lla zona de la Gran Via i la ram­bla Cata­lu­nya es van man­te­nir oberts al llarg de la jor­nada. Bars, boti­gues, per­ru­que­ries, bancs... No m’ima­gino els res­tau­rants plens, per exem­ple, a la plaça Mai­dan de Kíev el febrer del 2014... La segona és que si allò del 20 de setem­bre no va ser una pro­testa con­tra unes deten­ci­ons, sinó l’inici d’una insur­recció envol­tada d’una violència tumultuària, com és que el govern espa­nyol no va pren­dre cap mesura per atu­rar-la? Per què La Mon­cloa, fins i tot, va anul·lar la reunió del Con­sejo de Segu­ri­dad Naci­o­nal pre­vista per al 6 d’octu­bre del 2017?
     
COMENTARIS  
+7#1 LLUÍS NICOLAU COLL
Ells volien que fos violent i per això van deixar expressament a dins dels cotxes de la Guàrdia Civil, armament sense custòdia.
Són uns provocadors!


06/03/2019. Josep Casulleras Nualart. La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen.

06/03/2019. Josep Casulleras Nualart. La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen.
Diari d'un judici polític
Josep Casulleras Nualart
La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
La declaració de Montserrat del Toro, decisiva per a les acusacions, ha acabat essent erràtica i poc creïble, i els altres testimonis no han provat la malversació
 06/03/2019  19:44
Avui la fiscalia ha fet aigües a la sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol. Ha estat un fracàs estrepitós, perquè els testimonis que hi han desfilat, tots proposats per l’acusació, no tan sols no han servit per a fonamentar el relat acusatori, sinó que l’han fet trontollar. El cas més cridaner ha estat el de Montserrat del Toro, una de les principals testimonis contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, pel seu paper en l’escorcoll a la seu del Departament d’Economia del 20 de setembre de 2017 com a secretària judicial. Ella va servir durant la fase d’instrucció per a construir el relat que aquell dia hi havia hagut sedició, i rebel·lió, en la manifestació per a protestar contra l’assalt a la Generalitat. Perquè ella va explicar, i avui ho ha reiterat, que va haver de fugir pel terrat, entrar a l’edifici contigu del Teatre Coliseum i sortir per allà perquè no ho podia fer per la porta principal. Però la credibilitat del testimoni de Del Toro ha trontollat, i ha suscitat molts dubtes sobre un dels puntals del relat acusatori: per les contradiccions en què ha caigut i per algunes mentides. Segurament la fiscalia pensava que podria ser molt més convincent i aclaridora, però no li ha funcionat gaire bé, aquest testimoni. Els que han vingut després, proposats també per les acusacions, encara han estat més desastrosos. Els fiscals han acabat desorientats.
Montserrat del Toro, testimoni clau en tot aquest procés judicial, és seguidora de pàgines ultranacionalistes espanyoles, com ara Unidad Nacional Española i Leridanos Que No Quieren la Independencia, i és simpatitzant de Ciutadans, tal com va demostrar el diari Público aviat farà un any. El jutge Marchena ha provat d’impedir que l’advocat Andreu Van den Eynde li demanés per aquestes afinitats, perquè no considera rellevant l’adscripció ideològica de la testimoni. Però Van den Eynde ha aconseguit que li confirmés que efectivament és titular del compte de Facebook des d’on seguia aquestes pàgines d’extrema dreta. D’importància, en té, perquè sovint s’ha presentat Del Toro com un testimoni neutral que feia una feina tècnica en un escorcoll per ordre judicial i que havia estat víctima de les masses enfervorides que volien agredir tota una comissió judicial. Potser per a Marchena, la seva manca de neutralitat sobre l’objecte del judici en què ella compareix com a testimoni no és important jurídicament, però és precisament la seva adscripció a una causa la que la va fent anar pel pedregar. Perquè la fa caure en errors i en situacions gairebé ridícules, de tant que es nota que vol ajudar en aquesta causa, la de condemnar l’independentisme.
La gestació del tumult
El primer fet que va cridar l’atenció de Del Toro quan era dins del vestíbul de l’edifici del Departament d’Economia, ja a primera hora del matí, fou la visió d’un ‘incident desagradable’ a l’exterior, quan un manifestant, segons que ha explicat, es va atansar a un guàrdia civil i li va ensenyar una bandera i ‘li va semblar que li escopia’. El tumult s’acostava. Ha fet tot un relat sobre la creixent presència de manifestants (manifestants!) durant el matí, que s’aplegaven entre Gran Via i rambla de Catalunya; la preocupació quan anava sentit el brogit d’una massa de gent com més anava més abundant i l’esglai que va tenir quan va sentir que començaven a fer anar un megàfon. ‘Què deien, quins càntics o lemes proferien?’, li demanava el fiscal Javier Zaragoza. ‘Votarem, no passaran, no sortiran…’, responia ella. ‘En català, no sortiran?’, volia esbrinar el fiscal. ‘Sí, en català.’ De fet, hi ha hagut algun moment que Del Toro ha dit que el fet que els lemes i les coses que es deien fossin en català li’n dificultava la comprensió.
Però la part més interessant del megàfon ha vingut quan s’ha tret de la màniga que li semblava que la veu de qui parlava era la de la presidenta del parlament d’aleshores, Carme Forcadell. Una cosa que no havia dit ni quan va fer l’informe per al jutjat número 13 l’endemà del 20-S i que no havia declarat en cap moment en la fase d’instrucció. Forcadell feia cara d’incredulitat. I Dolors Bassa, asseguda al seu costat, també, amb un somriure d’incomprensió. Forcadell no va parlar en cap moment durant totes les hores que va durar la concentració. Tal com va declarar ella mateixa, aquell dia va anar-hi un moment a la tarda a veure la situació, va poder saludar Oriol Junqueras, li va fer dos petons i se’n va anar. Quan Olga Arderiu, advocada de Forcadell, li ho ha fet veure, Del Toro s’ha posat molt nerviosa, ha dit d’entrada que si ara tenia més memòria que un dia o un mes després del 20-S és perquè aquells dies estava molt angoixada per tot el que havia passat. Però quan li han insistit que no era possible que fos Forcadell, ha matisat les seves paraules dient que li semblava, que potser, que un agent li havia dit que potser, que pel to de veu, que la intencionalitat del que es deia…
Aquest to erràtic ha estat la tònica general de la seva declaració. De seguida que ha pogut ha emprat amb èmfasi, com mastegant-la, la paraula ‘tumultos’. La primera vegada quan ha recordat que, cap a quarts de cinc de la tarda, va sentir ‘com un gran tumult’. Resulta que havia arribat Oriol Junqueras i la gent l’aplaudia i cridava. Però aquí tenim la paraula, ‘tumult’, la que serveix al codi penal per a definir el tipus d’alçament amb què es qualifica el delicte de sedició. El mateix que va fer servir Íñigo Méndez de Vigo el dia que ja sortia del forn la querella contra Cuixart i Sànchez per sedició presentada a l’Audiència espanyola i que els va costar l’empresonament. I més de cinc-cents dies després encara estan tancats. També ha indicat elements de violència potencial, com els que podia rebre el pizzer que pogués venir a portar-los dinar perquè passaven les hores, tenien gana i no tenien res per a dinar. Uns entrepans que els va portar una mossa d’esquadra que ‘es va compadir de nosaltres’ van fer el fet.
El relat de Del Toro volia emfasitzar com fos tots els elements que permetessin d’encaixar amb un relat que ja li va comprar absolutament el jutge instructor, Pablo Llarena, quan va comparar la situació a la conselleria d’Economia aquell dia amb ‘una presa d’ostatges amb trets a l’aire’. Així ho descrivia Llarena. I així volia Del Toro que semblés el seu relat com a testimoni avui davant Marchena i els altres magistrats. Per això ha destacat que va pensar que d’allà potser n’haurien de sortir en helicòpter, però que ella mateixa va veure que en aquells terrats ‘hi havia massa antenes’. Després, quan els advocats Jordi Pina i Marina Roig li han demanat per aquesta possibilitat, ella mateixa ha dit que quan ho va comentar als agents (s’entén que de la Guàrdia Civil) van riure. Semblava llevar-hi importància. Pina li ha dit que bé ho havia considerat important per a explicar-ho. ‘No, no té rellevància.’
La sortida pel terrat és l’element central del seu relat. En realitat, no és un terrat, sinó un pati interior d’una segona planta (quarta real) que comunica amb el pati interior de l’edifici del costat, el del Coliseum. Per allà va passar, acompanyada de vuit mossos d’esquadra. Ho va fer de fosc, tard, quan, acabada la feina dels escorcolls (pels volts de les nou del vespre) es va negar a acceptar cap de les tres opcions que els Mossos li oferien per sortir de la conselleria: acompanyada de dos mossos, o bé aprofitant un cordó format per voluntaris de l’ANC, o bé a través d’un passadís acordonat format per agents de la Brimo dels Mossos d’Esquadra. Res d’allò no ho va trobar acceptable, i va exigir de sortir-ne d’alguna altra manera. Fins que els Mossos li van proposar de fer-ho a través del Coliseum..
Les irregularitats amagades de l’escorcoll
Però encara hi ha un altre element més destacat de la declaració de Del Toro que ha posat de manifest l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig. Li ha assenyalat, sense que la secretària judicial li ho pogués contradir, totes les irregularitats d’aquell escorcoll, pel fet d’haver-se extralimitat en l’actuació que indicava estrictament l’ordre d’entrada i escorcoll. La comissió judicial va anar més enllà dels quatre despatxos on havia d’entrar, de manera que això va allargar molt més que no hauria calgut la feina del dispositiu i, per tant, la possibilitat de presentar aquells fets com un setge, i no com una manifestació pacífica. Perquè allò va ser una trampa, començant per l’operació d’escorcoll, el fet de no acordonar la rambla de Catalunya o el tram de Gran Via que calgués, el fet de deixar armes llargues sense custòdia dins d’uns cotxes amb el logotip de la Guàrdia Civil, el fet d’anar a assaltar la seu de la CUP sense cap ordre judicial d’entrada… La intervenció lúcida, documentada i implacable de Marina Roig ha permès d’entendre-ho una mica més.
Del Toro ha acabat nerviosa, irritada, tal com descriu Josep Rexach en aquesta crònica feta de dins la sala del Suprem estant, allà on es podia veure allò que per la televisió no s’ha pogut veure perquè ella ha demanat de no ser enfocada.
No ho entenen
Si el testimoni de Del Toro no ha anat bé a les acusacions, els que han vingut després, que havien de poder demostrar actes de rebel·lió i de malversació, han estat encara més catastròfics. Pràcticament tots els proposava la fiscalia i l’advocacia de l’estat. De primer, els propietaris dels hotels de Reus i de Figueres on hi va haver allotjats policies espanyols del setembre i fins passat l’1-O. El fiscal Fidel Cadena els volia fer declarar que allà hi va haver un assetjament i una actitud hostil i agressiva contra els agents per part de la població, i ho han negat. De concentracions, sí que n’hi va haver, fins i tot alguna de suport als agents, però totes van ser pacífiques. I els policies se’n van anar perquè ja se’ls acabava el temps de l’estada, no per res més. Tampoc no els ha servit de gran cosa el pràctic del port de Palamós, un testimoni de càrrec contra Josep Rull per a poder-lo acusar d’haver impedit que els vaixells dels ‘piolins’ atraquessin en aquest port. Però si bé ha explicat que el vaixell hauria tingut prou espai per a atracar, no ha desmentit pas l’explicació de Rull segons el qual es va denegar l’operació perquè no s’havia demanat seguint el procediment establert.
I després han passat per la sala els informàtics que es van reunir amb membres del govern per a saber com es podria de fer un aplicatiu per al referèndum; la dissenyadora Tere Guix, responsable del disseny de la web del Pacte Nacional pel Referèndum (no de la web del referèndum, com han volgut confondre tota l’estona les acusacions); Ferran Burriel, director de l’empresa a qui es va encarregar la campanya de Catalans a l’Exterior i Xevi Xirgo, director del Punt Avui, per la campanya de difusió del referèndum que aquest mitjà i alguns altres vam difondre. Objectiu: trobar la malversació. Resultat: no apareix per enlloc. Perquè cap no va cobrar ni un euro per tot això. I si en algun cas es va arribar a cobrar o a facturar, es va acabar tornant. Això no encaixava gens en la mentalitat dels fiscals. Com pot ser que Burriel fes una feina, emetés una factura de 80.000 euros, demanés al cap d’un temps com és que no la cobrava, i al final acabés abonant-la, és a dir, no volent-la cobrar? I que després d’això encara hagi continuat treballant per la Generalitat? Curtcircuit. Aquest és el problema, que no ho poden entendre, que la gent a Catalunya es mogui amb altruisme per a defensar uns valors i uns drets fonamentals. Jornada de curtcircuit de la fiscalia.
VIST I SENTIT
Enric Millo i Pinotxo
La declaració d’ahir d’Enric Millo encara ha portat cua avui, especialment a la xarxa. En gran part per ell mateix, que s’ha dedicat a anar replicant i amenaçant tothom que veia que li deia mentider. Ha arribat a l’extrem d’amenaçar la creativa i humorista Dolors Boatella per una composició que ha fet sobre la declaració de Millo d’ahir. Ni la llibertat d’expressió. Una amenaça més de Millo:


Et deus pensar que fa molta gràcia la teva brometa sobre el meu testimoni al Tribunal Suprem. Et demano que no m'insultis tractant-me de mentider, a no ser que puguis demostrar davant d'un jutge el que insinues.

Boatella l’ha eliminat perquè, ha dit, no volia ofendre ningú. ‘Faig humor, res més.’ Però d’altres usuaris ja s’han encarregat de reproduir-lo. És aquesta, la imatge que Millo no vol que es vegi. La censura i l’amenaça contra la llibertat d’expressió a l’era de les xarxes tenen mala peça al teler.

 · 21h

Et deus pensar que fa molta gràcia la teva brometa sobre el meu testimoni al Tribunal Suprem. Et demano que no m'insultis tractant-me de mentider, a no ser que puguis demostrar davant d'un jutge el que insinues.

La imatge el retrata molt bé, majordom mentider. La torno a penjar aquí, se'n diu llibertat d'expressió i ara faci de nou el ridícul i denunciïm a un jutge de Suïssa si vol. pic.twitter.com/qoY9WzERCE

MÉS INFORMACIÓ
Llegiu la crònica de Josep Rexach sobre la declaració de la secretària judicial Montserrat Del Toro: Montserrat Del Toro, la secretària judicial fantasma.
I la notícia sobre la guerra a la Viquipèdia arran de la seva foto: Montserrat del Toro: guerra a la Viquipèdia per la identitat de la secretària judicial del 20-S.
Avui, en la darrera part de la seva declaració, Diego Pérez de los Cobos, coordinador del dispositiu policíac de l’1-O, ha acabat patint per a mirar de defensar-lo i justificar-lo. Vegeu-ne el vídeo.
QUÈ PASSARÀ DEMÀ?
Demà tornaran a passar pel Tribunal Suprem espanyol testimonis de comandaments policíacs molt importants. Seran interrogats l’ex-cap superior de policia espanyola a Catalunya Sebastián Trapote i l’ex-cap de la Guàrdia Civil a Catalunya Ángel Gozalo. Per part dels Mossos d’Esquadra, serà el torn de Manuel Castellví, cap de la comissaria general d’informació, i el comissari Emilio Quevedo.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC




06/03/2019. Editorial. Vicent Partal. Mariano Rajoy, 131è president de la Generalitat?

 06/03/2019. Editorial. Vicent Partal. Mariano Rajoy, 131è president de la Generalitat?

 

Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
«Per primera vegada, perquè això no s'havia dit mai, s'afirma que Mariano Rajoy va assumir les funcions de president de la Generalitat de Catalunya; que en va ser, si em permeteu de dir-ho així, el 131è president»
 06/03/2019  21:50
Tal com va avançar ahir VilaWeb, el Tribunal Suprem espanyol ha emès una sentència contra un recurs presentat per un grup de diputats i ex-diputats de JxSí i la CUP contra l’ordre de dissolució del Parlament de Catalunya, en aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola.
El tribunal sosté en el text que el president del govern espanyol va substituir el president de la Generalitat i, a partir d’això, infereix que en aquell moment la decisió de convocar eleccions va passar a tenir-la ell. Per primera vegada, doncs, perquè això no s’havia dit mai, s’afirma que Mariano Rajoy va assumir les funcions de president de la Generalitat de Catalunya; que en va ser, si em permeteu de dir-ho així, el 131è president.
Final del formulari
El Suprem espanyol, amb aquesta interpretació, va un pas més enllà que no havia anat mai. El 155 no permetia de dissoldre del parlament, com és ben sabut. No solament això, sinó que durant el debat constituent va aparèixer aquesta possibilitat i el parlament espanyol la va refusar explícitament. Tampoc no autoritzava el govern espanyol a destituir el president de la Generalitat. Però encara menys l’autoritzava a nomenar-ne un de nou. Un de nou capacitat, a més, per a usurpar legalment les funcions de la presidència. I específicament la de convocar eleccions, que és una de les més importants.
Però som ací. Amb el Suprem espanyol justificant ara de manera reactiva el colp d’estat, a còpia d’assumir que Mariano Rajoy va exercir de president de la Generalitat durant aquells mesos, reescrivint una altra volta la història i jugant amb les lleis a conveniència.
 De tot plegat, n’hauríem d’extreure dues lliçons. La primera és que, del punt de vista legal, amb Espanya no hi ha res a fer: ho afinaran tot sense cap vergonya. I la segona i principal: no es poden fer passos enrere, com el del 28 d’octubre, sense que tinguen conseqüències que el temps va amplificant. Ara ens demanen de què ens queixem si tots els partits independentistes van anar a les eleccions del 21-D. Que en prenga nota qui ho haja de fer.



07/03/2019. Òscar Palau. El plebiscit espanyol.


7 març 2019 2.00 h
DE SET EN SET
El plebiscit espanyol
Òscar Palau
A manca de coratge polític per ento­mar la petició d’un referèndum a Cata­lu­nya, Pedro Sánchez no ha con­vo­cat per al 28-A unes meres elec­ci­ons espa­nyo­les, sinó tot un ple­bis­cit sobre com l’Estat ha d’ento­mar al segle XXI un pro­blema que té de nai­xe­ment i que mai ha vol­gut resol­dre més enllà de la força i de l’“ordeno y mando” dis­fres­sat de lega­li­tat. Del con­flicte català ja va anar la cam­pa­nya anda­lusa, amb el resul­tat per tots cone­gut, i d’això ani­ran, és clar, els nous comi­cis, que són tot l’exigu botí que ha asso­lit el sobi­ra­nisme després de gai­rebé deu anys de mobi­lit­za­ci­ons pel dret a deci­dir i ina­pel·lables victòries a les urnes.
Tant Sánchez com els inde­pen­den­tis­tes, de fet, no tenien altre remei que abo­car-se a aquesta nova cruïlla. Era evi­dent que uns no podien apro­var cap pres­su­post amb el ver­gonyós judici als seus líders en dansa, i que les mínimes con­ces­si­ons de l’altre al diàleg ja no tenien més recor­re­gut, per la debi­li­tat par­la­mentària del seu govern i la inca­pa­ci­tat de con­tro­lar les cas­po­ses veus dis­cor­dants al seu par­tit. Per això, de fet, per a ell i per al PSOE aquest serà un ple­bis­cit paral·lel. És clar que, després del que ja hi va haver a Cata­lu­nya el 27-S del 2015, rati­fi­cat l’1-O i, a la força, el 21-D del 2017, ara és l’Estat el que ha de deci­dir si adopta una mirada moderna, democràtica i tole­rant o si roman anco­rat en un pas­sat (i un pre­sent) auto­ri­tari, cen­tra­lista i abu­siu amb els pobles que l’inte­gren. Mirat en posi­tiu, si mai s’ha d’ini­ciar un canvi de xip vers Cata­lu­nya és el 28-A, una data en què, mirat en nega­tiu, es regala al tètric tri­par­tit Fran­co­ens­tein, que deia Iceta, una opor­tu­ni­tat d’or perquè apli­qui al país una política gai­rebé feu­dal de terra cre­mada. Espa­nya altre cop davant del mirall de la història. O caixa, o faixa.
     
COMENTARIS  
+1#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Una legalitat injusta, és una injustícia legal.


Que es pot esperar d'un partit que proposa per representar-lo a Europa, a la persona més mentidera, cínica, feixista totalitària, com José Borrell ?
Dijous, 7 març 2019 9.43


07/02/2019. Ferran Espada. Marchena i els cadells.

07/02/2019. Ferran Espada. Marchena i els cadells.

7 març 2019 2.00 h
FULL DE RUTA
Marchena i els cadells
Ferran Espada
La repe­tició que va fer Marc­hena de les pre­gun­tes de Vox a un tes­ti­moni quan Baños es va negar a res­pon­dre és una rellis­cada pro­ces­sal greu que tindrà con­seqüències a Estras­burg
Manuel Marc­hena, el pre­si­dent del tri­bu­nal de l’1-O, ha inten­tat gua­nyar la bata­lla de les for­mes judi­ci­als en un prin­cipi, mal­grat que el fons de les acu­sa­ci­ons cada cop és menys sòlid. Però l’actu­ació del jutge s’ha anat fent agra amb el pas del temps. El motiu pro­ba­ble­ment rau en un error de Marc­hena que no ha estat prou ana­lit­zat. Segu­ra­ment sense pre­me­di­tació, va ser Anto­nio Baños qui va empènyer el magis­trat a una rellis­cada fatal aquell dia en què per sor­presa es va negar a res­pon­dre a les pre­gun­tes dels advo­cats de Vox. El jutge va reac­ci­o­nar ofe­rint a Baños for­mu­lar ell les pre­gun­tes que indiqués Vox. Un epi­sodi inèdit i rocam­bo­lesc en el món judi­cial que per impro­ce­dent pot tenir impor­tants con­seqüències en el pro­ce­di­ment. He de reconèixer que, immers en els efec­tes que podia tenir per als cupai­res Baños i Reguant la seva nega­tiva a decla­rar, no m’havia ado­nat de l’aber­ració pro­ces­sal que suposa que un jutge tras­lladi automàtica­ment les pre­gun­tes de l’acu­sació a un tes­ti­moni. Per­dent així tota la seva capa­ci­tat d’arbi­tratge i orde­nació del judici que l’obliga a rec­ti­fi­car, mati­sar o rebut­jar per imper­ti­nents les pre­gun­tes de les parts. M’ho ha fet veure una magnífica advo­cada com Anna Boza. Accep­tant repe­tir les pre­gun­tes de Vox, Marc­hena pot haver posat en safata l’argu­men­tació defi­ni­tiva perquè Estras­burg deses­timi el pro­ce­di­ment. Podem creure que en el cas que un poli­cia decidís no res­pon­dre a l’advo­cat Benet Sale­llas, mili­tant de la CUP, el jutge tras­lla­da­ria al tes­ti­moni les pre­gun­tes sobre la bru­ta­li­tat poli­cial? Evi­dent­ment que no. Marc­hena va ficar la pota i per això es va pro­duir un moment d’histèria entre els mem­bres del tri­bu­nal, que van atu­rar el judici qua­tre minuts de forma impe­ra­tiva i van inten­tar rec­ti­fi­car. Recor­dem que la sentència d’Estras­burg con­tra l’Estat espa­nyol per Otegi estava fona­men­tada en una sola frase imper­ti­nent de la jut­gessa. La pre­gunta defi­ni­tiva seria: per què Marc­hena va rellis­car? Crec que es va dei­xar por­tar per la sim­pa­tia i con­nivència amb els advo­cats de Vox. Pot­ser són els cade­llets que calia acom­pa­nyar i pro­te­gir? Pot ser que Vox encara no ha arri­bat al Congrés però fa molt de temps que ocupa àmplies esfe­res de poder a l’Estat, per exem­ple al Suprem? Qui són els caps reals de Vox? L’escena de Marc­hena amb Baños crec que per­met albi­rar mol­tes de les res­pos­tes a aques­tes pre­gun­tes.
     
COMENTARIS  
+2#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Per altra banda Marchena sols deixa veure els vídeos de l'acusació i impedeix de veure els vídeos de la defensa.

Qui a dos amos vol servir, a un o altra ha de fallir, diu una dita.

Tots sabem a quin amo serveix Marchena. Un intent de justificar l'injustificable. No tenen vergonya ni decència !!
Dijous, 7 març 2019 9.00


07/03/2019. José Rodríguez. Rescatant andalusos.

07/03/2019. José Rodríguez. Rescatant andalusos.

 7 març 2019 2.00 h
TRIBUNA
Rescatant andalusos
Fa pocs dies el pre­si­dent de la Junta de Anda­lucía, Juan Manuel Moreno, va dir que es com­pro­me­tia a defen­sar els interes­sos dels anda­lu­sos que viuen a Cata­lu­nya.
Aquest dis­curs basat en uns clixés que ni tan sols exis­tien en la soci­e­tat cata­lana ima­ginària dels anys sei­xanta, no deixa de mos­trar com el naci­o­na­lisme banal espa­nyol fins i tot quan es dis­fressa de fals anda­lu­sisme intenta ani­qui­lar la iden­ti­tat cata­lana.
L’apro­pi­ació que fa Moreno dels anda­lu­sos que viuen a Cata­lu­nya i dels seus fills és un insult a aques­tes per­so­nes, ja que els tracta com a menors d’edat, incapaços de defen­sar els seus interes­sos. També mos­tra el caràcter colo­nial amb el qual els polítics espa­nyols trac­ten la immi­gració de la resta de l’Estat a Cata­lu­nya: si el govern i el Par­la­ment no seguei­xen els interes­sos de la metròpoli, els supo­sats drets vio­lats dels immi­grants són uti­lit­zats com a excusa per actuar. Per altra banda, és un intent d’apro­pi­ació i de con­di­ci­o­nar el pro­jecte de cons­trucció de la iden­ti­tat naci­o­nal, cul­tu­ral i per­so­nal que cadascú fa al llarg de la seva tra­jectòria vital. “Som anda­lu­sos” encara que siguem nas­cuts a Cata­lu­nya, que faci dècades que no tre­pit­gem Anda­lu­sia i gai­rebé no tin­guem ele­ments cul­tu­rals anda­lu­sos al nos­tre bagatge per­so­nal. Aquest fals anda­lu­sisme no és més que una forma més de naci­o­na­lisme espa­nyol enco­bert, basat com sem­pre en els orígens fami­li­ars i el cognom per defi­nir les iden­ti­tats de les per­so­nes.
Aques­tes for­mes gro­lle­res que adopta el naci­o­na­lisme espa­nyol pot­ser no com­mo­uen ningú a Cata­lu­nya. La soci­e­tat cata­lana del 2019 no s’assem­bla ni de bon tros a la soci­e­tat dibui­xada per Paco Can­del en la dècada dels setanta. Les iden­ti­tats naci­o­nals no són binàries, i el dibuix d’una soci­e­tat frac­tu­rada entre “cata­lans de soca-rel” i “xar­ne­gos”, amb dues llengües con­fron­ta­des, és una paròdia ridícula.
Avui els cata­lans en tenim molts, d’accents i orígens, ens hem bar­re­jat de mil mane­res, i al nos­tre país hi ha més de tres-cen­tes llengües, no només dues. Ser català és una ads­cripció voluntària, no ètnica, i poques de les per­so­nes que s’iden­ti­fi­quen amb el demos català poden dir que tenen vuit cognoms cata­lans.
Tot i que aquest dis­curs no és efec­tiu per “res­ca­tar anda­lu­sos” de les “urpes” del naci­o­na­lisme català, el mirall que ofe­reix el naci­o­na­lisme espa­nyol, ètnic i dur, con­di­ci­ona i acom­plexa el naci­o­nal català. El naci­o­na­lisme català renun­cia fins i tot a ele­ments d’iden­ti­tat tova, d’ads­cripció voluntària. Cons­truir un pro­jecte d’iden­ti­tat com­par­tida no es pot fer renun­ci­ant a ele­ments com la llen­gua, ningú cons­tru­eix una iden­ti­tat naci­o­nal al buit iden­ti­tari. Però en tro­bar-nos davant d’aquest naci­o­na­lisme etno­lingüístic l’espa­nyol ens espanta, volem allu­nyar-nos de tot el que se li pugui assem­blar i ens fa des­na­ci­o­na­lit­zar el pro­jecte català. I en això sí que està tenint molt d’èxit.
       

06/03/2019. Gemma Liñán. La secretària explica la seva pel·lícula i la resta de testimonis fan la cobra.

06/03/2019. Gemma Liñán. La secretària explica la seva pel·lícula i la resta de testimonis fan la cobra.
Benvolguts,
Segons el guió, segurament assajat moltes vegades amb el fiscal i el jutge Ramírez Sunyer del jutjat 13, havia de parlar de tumult, de violència, de Forcadell, dels Jordis, i ho va fer molt bé. No sé perquè s’exclamava de Sortir del teatre amb els actors! Ai, uix!
JUDICI AL PROCÉS
La secretària explica la seva pel·lícula i la resta de testimonis fan la cobra
Gemma Liñán
Foto: EFE
Madrid. Dimecres, 6 de març de 2019
3 minuts

Avui hem assistit a un autèntic relat de com es va viure al minut el 20 de setembre des de dins de la Conselleria d'Economia. El relat subjectiu de la secretària judicial del jutjat d'instrucció 13 de Barcelona, que ha assegurat que va passar por durant tot el dia
"La percepció de dins i fora era diferent", ha dit la secretària judicial Montserrat del Toro, i realment el seu relat així ho ha evidenciat.
Ha afegit nous detalls a la història fins i tot. Avui ha assegurat que havia sentit Carme Forcadell amb un megàfon i que havia demanat un helicòpter per sortir. Cap de les dues coses les havia explicat durant la instrucció i ha acabat provocant una correcció pel que fa al tema Forcadell.
Del Toro ha demanat que no se la veiés declarant, segons el fiscal, perquè viu a Catalunya. I ha explicat dramatitzant com va haver de sortir pel teatre Coliseum "amb els actors!".
Una pel·lícula d'aventures relatada amb tot detall i on fins i tot ha concretat que durant tot el dia va sentir "el soroll d'un tumult" que descriu el Codi Penal. A banda del relat, en alguns moments un pèl teatralitzat, Del Toro ha posat els peus a la galleda quan ha hagut d'admetre que el delicte de rebel·lió ja s'investigava abans del "tumult" del 20-S.
Ha estat la declaració més detallada fins al moment dels fets i també més exagerada. Abans hi ha hagut el final del testimoni del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos.
Als advocats els ha costat tombar els arguments de Diego Pérez de los Cobos, que ha rigut sense dissimular cada cop que Marchena els ha cridat l'atenció sobre la impertinència de les preguntes.
Jordi Pina ha acusat Diego Pérez de los Cobos de fals testimoni quan ha dit que el que va fer la policia espanyola no van ser càrregues. Manuel Marchena ha intervingut fins a tal punt que ha impedit preguntar sobre aquest tema i ha encetat un cara a cara entre el president del tribunal i l'advocat. 
Els informàtics, els publicistes i la malversació
La tarda ha passat volant. Estaven citats 10 testimonis més avui. 
La fiscalia s'ha centrat a demostrar la malversació. Però ni es va cobrar la web del Pacte Nacional pel Referèndum, ni es va pagar a Focus Mèdia, ni la gestió publicitària. I així la fiscalia no pot demostrar el delicte de malversació. Tant Teresa Guix, dissenyadora de la web del referèndum; com Olga Solanas, de Focus Mèdia, i Ferran Burriel, director de Nothingad Comunicació, han declarat que no van cobrar cap feina. 
"Vam fer un abonament per aquesta campanya", ha explicat Burriel sobre el cobrament de 80.000 euros d'una campanya entre el març i l'abril, que no ha arribat a relacionar amb el referèndum. "Vam fer un abonament per aquesta campanya", ha afegit, el que ha provocat la reacció de sorpresa del fiscal Jaime Moreno.
Els informàtics tampoc van cobrar. Vicenç Nos i Quim Franquesa han declarat aquesta tarda per explicar el seu sistema de votació electrònica.
Són els dos informàtics que es van reunir amb el Govern pel vot exterior. Han explicat que no van acabar el projecte del vot exterior per manca de temps i perquè no sabien com el cobrarien. A més han explicat la manca de predisposició dels tècnics del CTTI de tirar endavant el projecte.
Tampoc s'ha demostrat que hi hagués violència en els hotels on es van allotjar els "piolins", i el pràctic del Port de Palamós al final ha acabat donant la raó a Josep Rull pels motius pels quals el vaixell no va atracar.
Marchena obliga a recordar