Benvolguts,
Avui comentem l’article
de Joan Safont Felip VI i Catalunya:
l’ombra del besavi.
La nissaga dels Borbons (ajudats per l’Exèrcit espanyol) ens
varen guanyar en la guerra al 1714 i ens varen ocupar por justo derecho de conquista , ens varen tornar a guanyar en la guerra al 1939, ens
varen tornar a ocupar por justo derecho de conquista, segons Torrente
Ballester, i ens varen tenir en estat d’ocupació del 1939 al 1975, i ens
estan guanyant salvatgement des del 1978, enredant-nos i fent-nos trampa contínuament per tots els
cantons possibles, la Transacció que no Transició del 1978, el Cop
d’Estat del Tejero-Juanca del 1981, el no-respecte a l’orígen republicà de la
Generalitat de Catalunya, que s’acordà el 1977 en els tractes Suárez-Tarradellas
que estaria en igualtat de condicions amb la Consti, i junt amb l’autonomia
d’Euskadi i Navarra s’establirien com unes autonomies que se’n podria dir “fundacionals”,
que immediatament foren aigualides amb el Cop d’Estat del Tejero-Juanca, amb el
“cafè para todos”, la “suspensió parcial (?)” pel TC el 2010 de l’Estatut del
2006, votat majoritàriament pel poble de Catalunya i ja trepitjat prèviament en
la seva discussió a les Corts espanyoles el
2006 (recordem sempre el ribot del Guerra) i les meses petitòries de
Rajoy per Andalusia “contra Catalunya”, l’actuació repetidament criminal del
Tribunal Constitucional, el menyspreu a la
possibilitat de diàleg Espanya-Catalunya en igualtat de condicions (de tu a tu),
l’atac salvatge l’1-O
de l’Exèrcit
espanyol (la GC és una institució militaritzada espanyola, per tant és
l’Exèrcit espanyol) als ciutadans de Catalunya, l’invent del 155 amb la
col·laboració salvatge del PP, del PSOE, de Ciudadanos (i de VOX si haguessin
tingut veu en el moment de la salvatjada), amb la traca final del miserable judici
al Govern de Catalunya, executat per jutges i fiscals rebels com era rebel el
Franco el 1936 o el Primo de Rivera el 1924.
Catalunya era una autonomia amb moltes possibilitats d’esdevenir
una República Catalana independent en la II República espanyola, motiu pel qual els generals
rebels del 1936 varen fer l’Alzamiento i la posterior guerra en fracassar
l’Alzamiento a tot arreu, especialment a Catalunya, guerra contra Catalunya que
va eliminar l’estatus que ens havíem guanyat des del 1714, així com l’estatus que
la Confederació Catalano-Aragonesa que havia començat al segle XIV i havia
estat anul·lada el segle XVIII, havia tingut durant aquests 4 o 5 segles i molt
més abans, dels segles IX al XIV. De fet, Catalunya va haver d’organitzar-se en
economia de guerra, des del 18 de juliol del 36, convertint les fàbriques
metal·lúrgiques en en fàbriques de guerra
Vegem l’article d’en
Joan Safont:
HISTÒRIA
Felip VI i Catalunya: l’ombra del
besavi
Joan Safont
Barcelona. Dilluns, 23 d'octubre de 2017
Alfons XIII, el dictador general Primo de Rivera i el General Milans del Bosch entre altres generals
Escoltantel rei d’Espanya el dia 3 d’octubre, en un discurs televisat inèdit en què el monarca va avalar la política de Mariano Rajoy, alguns vam pensar que Felip VI acabava d’unir la seva sort a la del Partit Popular —i els seus aliats, PSOE i Cs— com el setembre de 1923, el seu besavi va fer-ho amb el dictador Miguel Primo de Rivera.
Barcelona. Dilluns, 23 d'octubre de 2017
Escoltantel rei d’Espanya el dia 3 d’octubre, en un discurs televisat inèdit en què el monarca va avalar la política de Mariano Rajoy, alguns vam pensar que Felip VI acabava d’unir la seva sort a la del Partit Popular —i els seus aliats, PSOE i Cs— com el setembre de 1923, el seu besavi va fer-ho amb el dictador Miguel Primo de Rivera.
En
aquell històric discurs, Felip de Borbó no només no va posar cap mena
de però a la violència policial de l’1-O, sancionant la resposta jurídico-repressiva de l’Estat i
la visió unitarista de la Constitució, sinó que va dirigir-se expressament i
única als catalans no independentistes, obviant la resta de ciutadans del
Principat.
El seu rostre crispat i la duresa de les
seves paraules semblaven fruit de l’ofensa personal que li produïen els més
de dos milions de catalans que es manifesten independentistes i —per
extensió— republicans, que no pas pel paper d’àrbitre i moderador, símbol d’un
Estat, teòricament, plural.
L’ambigua sintonia amb Catalunya de Joan Carles I, amb
moments àlgids com el discurs al Saló del Tinell poc després de l’ascens al
tron, els Jocs Olímpics o el casament de la infanta Cristina amb Iñaki
Urdangarin a Barcelona, va col·lapsar amb l’inici del procés sobiranista,
coincidint amb la crisi del model constitucional del 78 i, més personalment,
l’esclat del cas Nóos, que esquitxà la “Infanta catalana”. Felip VI no només no ha reconduït la
situació, sinó que s’ha guanyat l’hostilitat manifesta dels sectors
independentistes, com es va veure després dels atemptats de la Rambla i
Cambrils. El discurs al qual ens referíem a l’inici —refermat pocs dies
després, en motiu del lliurament dels premis Princesa d’Astúries— van fer que
el president Carles Puigdemont repliqués amb un “Així no, majestat”. Després de l’anunci d’aplicació de l’article 155 de la
Constitució, el president va recordar que no era “la primera vegada que, també
amb el concurs del Rei, les institucions catalanes reben un cop per part de
l’Estat, per rebaixar-les, reorientar-les o, directament, suprimir-les”.
Felip VI no només no ha reconduït la
situació, sinó que s’ha guanyat l’hostilitat manifesta dels sectors
independentistes
Si bé és cert que, essent Príncep de Girona en una visita al Parlament de Catalunya el 21 d'abril de 1990 va afirmar, en català, que "Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui” i que ha usat aquesta llengua en discursos a casa nostra, els desencontres de la Corona amb Catalunya van camí de ser tan notoris com els que va tenir Alfons XIII, el rei que va viure durant el seu regnat el naixement, l’impuls i auge del catalanisme.
1904: unes paraules
memorables
Historiadors com Borja de Riquer al seu
llibre Alfonso XIII i Cambó. La monarquia i el catalanismo político s’han
ocupat de la relació del catalanisme amb la Corona, especialment amb el
catalanisme conservador que va creure possible l’autonomia catalana dins una
monarquia composta. L’altra ànima del catalanisme, la que bevia de les
fonts del republicanisme federal, era per definició contrària a la monarquia.
De tota manera, les relacions entre la monarquia i el primer catalanisme no van
ser bones d’inici. Els primers diputats al Congrés, integrants de
la candidatura coneguda com dels Quatre Presidents, van ser rebuts amb
hostilitat i acusacions de separatisme, tot i el seu discurs moderat i
reformista. Catalanistes i republicans havien trencat el
monopoli dels partits dinàstics i acabaren amb la cleda dels cacics Planas i
Casals i Comas i Masferrer, representants, respectivament, dels conservadors
i liberals. I l’actitud intransigent del govern havia portat a la presó el
jove Enric Prat de la Riba i havia prohibit els Jocs
Florals.
Les relacions entre la monarquia i el primer
catalanisme no van ser bones d’inici
En aquest context, el 1904 es va organitzar un viatge del nou rei —havia ascendit al tron feia dos anys, als 16, posant fi a la regència de la seva mare— a Catalunya. A Barcelona l’Ajuntament havia decidit fer el buit al monarca i no rebre’l en corporació, ni assistir a cap dels actes. L’ambient era tens, s’esperava la protesta dels republicans liderats per Lerroux i la possibilitat d’un atemptat, i el mateix Francesc Cambó havia criticat el viatge a la premsa. Però, paradoxalment, el jove rei amb uniforme i a cavall va seduir la ciutat, que el va rebre entusiàsticament. Joan Maragall va escriure els articles coneguts com "De les jornades reyals", i l’hàbil Cambó, al capdavant d’un grup de regidors, va demanar ser rebuts pel rei. Les paraules del dirigent lligaire van ser franques:
Esta ciudad, Señor, no se siente feliz. Se engañaría Vuestra Majestad si creyese que el contento que se manifiesta desde que os tiene en su seno indica que están satisfechas sus aspiraciones, que los graves problemas que tiene planteados y las hondas preocupaciones de su espíritu han desaparecido.
Barcelona, con
ser ciudad grande y rica, quiere serlo mucho más y se siente con fuerzas y
energías para conseguirlo, y para ello ni pide más que libertad para dar expansión
a sus fuerzas y a las energías que en ella bullen, y pugnan en vano buscando
una expansión que sólo en mínima parte le permiten las trabas de la Ley
[…]
Creemos, Señor, que estas
ansias de libertad las juzgará Vuestra Majestad con benevolencia y sin prevención
alguna. Que nosotros, como concejales de Barcelona, sólo deseamos que esta
ciudad sea, no la primera de España, sino una de las primeras del mundo, y como
catalanes deseamos la mayor prosperidad de Cataluña, como también desea Vuestra
Majestad.
L’exèrcit, un dels
bastions monàrquics i anticatalans
Aquest gest suposarà l’inici de la relació
entre el rei i Cambó, i també el trencament amb la Lliga dels
sectors liberals i republicans, com Jaume Carner o Ildefons Suñol, que
fundarien El Poble Català.
Però, la il·lusió d’una entesa catalana amb la monarquia serà poc més que un
miratge, com ho havia estat el Memorial de Greuges presentat a
Alfons XII i frustrat per la mort del rei, quan el 25 de novembre de 1905,
un grup de militars de la guarnició de Barcelona va assaltar la redacció del
satíric ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya. Els
responsables van rebre la felicitació de la resta de l’exèrcit i de nombrosos
polítics. El mateix Alfons XIII no només va
donar suport explícit als militars exaltats de Barcelona, sinó que va forçar al Govern a suspendre les garanties
constitucionals a Barcelona i sancionà la Llei de Jurisdiccions, que atorgava
amplis poders a l’exèrcit per jutjar les ofenses a la pàtria i els seus símbols. Com escriu Riquer, “al tolerar la insubordinación de los militares de
Barcelona, el monarca había dejado el sistema político expuesto a nuevas
presiones y chantajes, con lo que se debilitaba notablemente la supremacía del
poder civil frente al militarismo”.
La il·lusió d’una entesa catalana amb la
monarquia serà poc més que un miratge
L’actuació dels militars i l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions va generar una àmplia onada d’indignació que va cristal·litzar en la formació de Solidaritat Catalana, un moviment que aviat esdevindria candidatura política formada per les tres forces dissidents del sistema polític de la Restauració: els catalanistes, els republicans i els carlins. En aquest sentit, un dels candidats seria justament un militar que essent tinent-coronel d’enginyers de la Comandància d’Enginyers de Lleida que s’havia negat a donar suport a l’acció dels seus companys d’armes, Francesc Macià. El mateix Macià en una carta transcrita per Josep M. Roig Rosich en la seva biografia Francesc Macià. De militar espanyolista a independentista català (1907-1923), feia explícit que en acceptar la candidatura solidària per les Borges Blanques, “les dije que yo era monárquico y que algunos sabían que yo debía gratitud a D. Alfonso por la protección que nos había dispensado; que siendo militar yo trabajaría cuanto me fuese posible a favor del ejército y que si bien era regionalista apoyaría cuantos proyectos presentara el Gobierno si los creía favorables a España sin fijarme si eran blancos o negros los que presentaran”. Macià no només es veuria obligat a demanar la baixa de l’exèrcit espanyol, sinó que l’experiència política el portaria a esdevenir el líder d’un partit separatista, Estat Català, l’home que proclamà la República Catalana i el primer president de la Generalitat republicana.
En aquest context solidari, l’actitud del rei
va ser de prevenció davant les aspiracions del catalanisme i, alhora, d’intent
d’aproximació del seu sector més conservador, per fragmentar-lo. Li fou atorgada
la Creu d’Isabel la Catòlica a Prat de la Riba i es planificà un
nou viatge reial. Un viatge on, tot i les promeses, Alfons XIII no va parlar en
català. Per més que Cambó digués que “el dia que parli català desapareixeran
els recels” i que durant aquest viatge en sentir un discurs en català havia
mostrat la seva satisfacció, el Rei no va usar mai aquesta llengua.
“Borboneo” i
intrigues
Des de la caiguda d’Antoni Maura,
líder del Partit Conservador després de la Setmana Tràgica, la
política de la Restauració, dissenyada pels difunts Cánovas i Sagasta, va
començar a grinyolar, entre divisions entre faccions dels partits dinàstics.
Aquesta circumstància va ser aprofitada per Cambó, esdevingut ja un polític
imprescindible a les Corts madrilenyes.
El
rei, descontent amb la situació, no actuava com a àrbitre sinó com a agent
polític, intervenint en la política i afavorint conxorxes.
Cambó va ser participant actiu i víctima
d’aquest “borboneo” —la tendència innata
de la casa de Borbó a manifassejar en la política espanyola, més enllà del seu
paper constitucional—. El líder de la Lliga mantindria
contacte amb el rei durant l’any 1917, quan el sistema va tremolar amb
l’acció de les Juntes de Defensa militars, les vagues sindicalistes i les
reunions de l’Assemblea de Parlamentaris. Com a figura destacada de l'Assemblea,
va aconseguir l’entrada al govern de dos polítics catalans, el
regionalista Joan Ventosa i Calvell i l’exrepublicà Felip
Rodés, i exerciria ell mateix com a ministre de Foment (1918-1919) i
d’Hisenda (1922).
El rei, descontent amb la situació, no actuava
com a àrbitre sinó com a agent polític, intervenint en la política i afavorint
conxorxes
Va ser precisament l’any 1918 que en una entrevista privada Alfons XIII, tal com explica Riquer, va animar confidencialment Cambó a resoldre el problema català, satisfent les aspiracions catalanes amb el seu suport secret, però l’operació no era sinó una forma de tacticisme per tal que es produís un moviment polític a Catalunya que desactivés qualsevol vel·leïtat revolucionària i acabés en res. Va ser l’inici de la campanya autonomista, influïda pel final de la Gran Guerra, durant la qual Cambó ferit en l’orgull va arribar a explicar: “Monarquia? República? Catalunya!”.
Tot i certa decepció amb el monarca, el 30 de
novembre de 1922 Cambó encara seria impulsat —sempre en trobades privades, en
estances secretes i amb nobles com la duquessa Leticia
Bosch-Labrús exercint com a intermediaris— pel mateix rei a convertir-se
amb el seu concurs en l’home fort del país, a canvi d’instal·lar-se a Madrid,
renunciar al catalanisme i fer professió de fe espanyola. Cambó ofès i
escarmentat per l’engany de 1918, no ho acceptà, tot i que l’any 1930
intentà in extremis salvar
la monarquia posant-se al capdavant d’un nou partit, el Centro
Constitucional.
Alfons XIII, Primo de Rivera i Milans
del Bosch
"El que lo
dice es un Borbón”
Com
és sabut, el 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya va
encapçalar un pronunciament militar que el portaria a esdevenir dictador amb
aquiescència del rei, que el va nomenar president del govern i permeté la
suspensió de la Constitució.
Tot i els nombrosos suports que el programa autoritari i vagament regeneracionista de Primo de Rivera havia obtingut a Catalunya —a la que havia promès respectar, en el seu propòsit de posar ordre al país, acabar amb la crisi social i política—, la dictadura s’acarnissà especialment contra el catalanisme, particularment amb la Mancomunitat de Catalunya, que havia començat la seva tasca l’any 1914.
Primo de Rivera destituí el Govern de la Mancomunitat i
la posà sota la responsabilitat del general Losada, fins que l’industrial
Alfons Sala i Argemí fou nomenat president d’una Mancomunitat descatalanitzada. Sala era un dels
dirigents de la Unión Monárquica Nacional, partit vinculat al rei del
qual formaven part alguns dels nobles creats durant el seu regnat, com el
mateix Sala, comte d’Egara, el baró de Viver, Darius Romeu i Freixa,
o el comte del Montseny, Josep Maria Milà i Camps. Tots ells ocuparien llocs destacats en les institucions
catalanes durant la dictadura i serien els responsables d’aplicar el programa
espanyolitzador primoriverista.
Després
de la destitució de bona part dels professors, tècnics, funcionaris i
intel·lectuals que formaven part de les institucions de la Mancomunitat,
aquesta va ser dissolta.
La dictadura s’acarnissà especialment contra el
catalanisme, particularment amb la Mancomunitat de Catalunya
Des del principi, la sintonia del rei amb els propòsits de la dictadura van quedar patents en un discurs pronunciat davant els nous alcaldes de Catalunya, nomenats per Primo de Rivera, el 24 de maig de 1924, i en el que es va embrancar en una reflexió històrica:
Fue el matrimonio
Isabel y Fernando, y no hubo vencedores ni vencidos; no hubo más que hermanos y
conyugues unidos. Como eso no era bastante, siguió la Historia escribiendo sus
páginas, y llegó un momento en que un Rey,
Felipe V, que algunos de vosotros recordaréis por sus procedimientos y por
alguna de sus medidas, y esto el que lo dice es un Borbón. Yo sé que en aquellos
momentos era necesario tomar medidas. ¿Por qué? Por Cataluña, para salvar a Cataluña. Después
de aquello vino Carlos III, ¿y qué hizo? Pues coger los colores de la bandera
catalana y de la aragonesa y hacer que éstos fueran los colores de España, de
la bandera sacrosanta de España, que todos tenemos la obligación de defender.
Com dèiem a l’inici, la identificació entre la Monarquia i
la política centralista i anticatalana de la dictadura va ser total. Caigut
Primo de Rivera, l’agost de 1930 les forces catalanistes republicanes –Acció
Catalana, Acció Catalana Republicana i Estat Català– van reunir-se amb els seus
homòlegs republicans espanyols per donar suport a la proclamació de
la República a Espanya, a canvi d’assegurar l’autonomia per Catalunya.
A
les eleccions municipals del 12 de 1931 la sort de la monarquia estava en joc,
i interpretades per tothom com un plebiscit, el rei va comprovar, en paraules
seves, que no comptava amb l’amor del seu poble, i va abandonar el país.
L’exrei Alfons de Borbó i Habsburg-Lorena va morir al seu exili de Roma
l’any 1941.
Joan Safont
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada