Benvolguts,
En
castellà per deixar clar qui mana usen la frase: Justo castigo a su
perversidad, o Justo derecho de conquista, o España Una, Grande, Libre. És igual. El que cal
és que quedi clar qui mana. I
sempre manen ells!
Conclusio: La votació democràtica diu que s’ha decidit que l’ascensor no ha d’arribar al pis 5!
Suposo que veieu la similitud amb el problema Catalunya-Espanya:
En la Transacció,
que no Transició dels anys 75-81, el president Suárez, sabent que
les enquestes eren favorables a fer un referéndum sobre Monarquía-República i que en aquest cas el resultat fóra molt
favorable a la República, va
decidir no incloure el Referèndum en el paquet constitucional. I mort el gos,
morta la ràbia!
I en aquesta situació pot passar que si no hi
ha un poder superior, una Constitució, un Tribunal internacional, i Espanya, per
exemple, té un cuatrifachito
(PSOE+PP+Ciudadanos+VOX) pot passar,
insiteixo, que encara que no tregui cap vot a Catalunya només que tregui un 51% a
Espanya, té totes les votacions guanyades, o sigui que els resultats a Catalunya no compten.
Com els de l’ascensor del pis 5!
En Partal inclou a l’Editorial la frase:
Acceptar que s’ha d’obeir sempre, que hi ha
ratlles que no es poden qüestionar ni trepitjar, és acceptar que hi ha espais
en què no avançarem mai. I això, pense, és simplement inassumible.
Per això, en Vicent Partal ens explica La importància de la desobediència:
«Essent on som avui, reivindicar la desobediència
i sobretot practicar-la és també un exercici necessari si en l'esfera pública
es vol recuperar la confiança en els polítics»
Per: Vicent Partal
La Junta Electoral espanyola ha ordenat a les institucions catalanes que retiren les banderes estelades i els llaços grocs. Només les estelades i els llaços grocs. L’argument que fan servir és aquesta versió esbiaixada de la neutralitat de l’espai públic, un dels molts paranys que l’espanyolisme posa en circulació per amagar la realitat, òbvia, del país.
Però aquesta neutralitat de què parlen és si més
no curiosa. Vox
pot continuar fent campanya electoral a la seua banqueta del Tribunal Suprem; o
la bandera espanyola, que almenys la meitat de la població catalana considera
una bandera també partidista, aquesta sí que hi ha d’onejar.
De moment, quan escric aquest article, el
president de la Generalitat ha optat per mantenir els llaços i deixar a cada
conseller que faça allò que crega convenient en els edificis que tenen sota el
seu control. Estranyament, per poc habitual, dilluns la Junta Electoral
espanyola va concedir a la Generalitat vint-i-quatre hores de pròrroga que, de
tota manera, van expirar ahir a les sis de la vesprada. I ara com ara, mentre
escric això, el llaç continua en el seu lloc, cosa que significa que la
desobediència ja s’ha efectuat, si més no durant aquestes hores.
Ja veurem què acaba passant, perquè la Generalitat ha demanat al Síndic de Greuges un informe sobre si
ha de mantenir el llaç o no. Cal admetre que és un recurs estrany, que pot
blindar el govern si el Síndic defensa la seua posició. Però si el Síndic opina
que s’ha de retirar el llaç, aleshores en compte de resoldre el problema la
realitat és que aquesta consulta insòlita el complicarà molt. Perquè ja no
seria desobeir una institució espanyola sinó desobeir una institució, i una
institució clau, de la Generalitat. I tothom pot entendre que no és igual fer una
cosa que una altra.
Veurem, doncs, què hi
diu el Síndic, però mentrestant –i independentment de què acabe passant– pense
que és important de remarcar i reivindicar públicament el valor d’això que en
diuen la desobediència, tot i que és un terme molt inexacte, que personalment
no em fa feliç.
Perquè la desobediència és molt important com a
concepte polític. La protesta és el soroll de la democràcia i no hi ha cap dret
adquirit que no haja estat precedit d’una dura campanya de desobediència. Els
drets no te’ls regala mai ningú i aquesta criminalització obtusa de la protesta
en què l’estat espanyol, PSOE inclòs, s’enfonsa com més va més és extremadament
perillosa. No per a l’independentisme sinó per a tothom. Acceptar que s’ha d’obeir sempre, que hi ha
ratlles que no es poden qüestionar ni trepitjar, és acceptar que hi ha espais
en què no avançarem mai. I això, pense, és simplement inassumible.
Ara, essent on som avui, reivindicar la
desobediència i sobretot practicar-la és també un exercici necessari si en l’esfera
pública es vol recuperar la confiança en els polítics, confiança que una part
de la població va perdent clarament. Si el llaç es manté al balcó, això revifarà el lligam entre les
institucions i el carrer. Però si el llaç
acaba essent-ne llevat, aleshores el colp serà per a ells, per a la gent, per a
la molta i molta gent que no cessa de fer tant com pot cada dia, resistint
qualsevol forma de pressió, i que creu que el seu esforç no és correspost tal
com caldria.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada