No passats 1

27/03/2019.  Núria Cadenes. La Guàrdia Civil contra les masses, aquella vella obsessió.
  27/03/2019.  Núria Cadenes. La Guàrdia Civil contra les masses, aquella vella obsessió.
Benvolguts,


Núria Cadenes
La Guàrdia Civil contra les masses, aquella vella obsessió
«És amb aquests paràmetres tan reaccionaris, amb aquest sentiment aristocràtic i no democràtic, que, de fet, basteixen el seu estat. I aquest nacionalisme espanyol profundament antipopular i demofòbic és el que condensen els guàrdies civils amb les seves metàfores de 'masses' i de 'muralles'»

 Primera càrrega de la Guàrdia Civil a Aiguaviva (fotografia: Joan-Pau Ferré).
Per: Núria Cadenes
  27/03/2019  21:50
Per a aquests personatges uniformats de verd que ara veiem desfilar sincronitzadament davant del tribunal esperpèntic que han bastit a Madrid en la causa contra Catalunya, es veu que hi ha massa masses: masses tumultuàries (sempre i per definició), masses que fan muralla i miren d’aquella manera terrible que tenen les masses de mirar, masses amb odi, masses incontrolables, perilloses, deshumanitzades, masses amorfes i constituïdes per individus prèviament buidats de la seva història, ‘sense entranyes de passat’. Perquè quan l’ésser humà es perd en massa, resulta que esdevé, ai, més que no pas un home, ‘tan sols una carcassa d’home’.
Així ho va dir l’inefable José Ortega y Gasset, el filòsof castellà tan admirat per Primo de Rivera i tots els altres.
I sí, el relat guardiaciviler, ple de paraules que van iterant a conveniència de la fiscalia i de l’estat (allò del ‘tumult’, per exemple, que el primer cop que ho vam sentir potser ens va semblar una ocurrència i que ara ja sabem que no, que és un terme del tot premeditat), ha estat i serà una successió estudiada de sintagmes repetits per tal d’encabir els nostres fets dins del seu codi penal, és cert.
Però, a més a més d’això, resulta que aquesta prevenció, aquesta por cerval davant de les persones vistes com a ‘massa’ (buida d’humanitat i de legitimitat per a l’acció política) poua en la vella reacció que va parir aquest cos espanyol de policia rural militaritzada que van anomenar Guàrdia Civil. El van crear a mitjan segle XIX, bàsicament per fer front a la conflictivitat que creixia al camp, on el trànsit de l’antic règim al nou allunyava els camperols de la propietat de la terra i els condemnava a la misèria. I com hi havia de fer front aquest nou cos armat? Doncs a la seva idiosincràtica manera: a trets.
És per això que els creen i és aquesta la tasca que els ha ocupat essencialment les hores en el seu segle i mig llarg de trista existència: el control de les masses. De les masses en rebel·lió permanent. O en amenaça de rebel·lió. Sempre i per definició.
(Deixeu-me obrir un parèntesi per expressar la sorpresa de saber que aquesta gent de l’uniforme verd resulta que sí, que dels antiavalots en diuen així, precisament: ‘control de masses’, tal com raja; és a dir que treuen les porres no pas perquè hi hagi cap ‘avalot’ sinó perquè hi ha una ‘massa’. Tanco parèntesi.)
Aquesta idea amara, de manera profunda i constitutiva, el nacionalisme espanyol. És el doctrinarisme, la interpretació reaccionària del pas de l’antic règim al nou, la resistència al sufragi universal, la combinació del vot (que ja no podien evitar) amb la restricció perquè les masses, de fet, ja se sap, no estan preparades per a governar, o, dit amb els mots d’Ortega y Gasset, ‘per definició no han de dirigir ni poden dirigir la seva pròpia existència, i encara menys regentar la societat’.
Aquell vell doctrinarisme va haver de contemplar amb estupefacció i alarma un fenomen nou i que va marcar el segle XX: la irrupció, en l’escena política, de les masses que temia i que menyspreava. I que calia contenir. Fer tornar al clos. Protegir la propietat. La minoria que mana. Recuperar l’ordre.  ‘Control de masses’. Guàrdia Civil.
Perquè és amb aquests paràmetres tan reaccionaris, amb aquest sentiment aristocràtic i no democràtic, que, de fet, basteixen el seu estat. I aquest nacionalisme espanyol profundament antipopular i demofòbic és el que condensen els guàrdies civils amb les seves metàfores de ‘masses’ i de ‘muralles’. Ells són la força de xoc d’un aparell de l’estat doctrinarista, amb un profund sentit elitista d’ell mateix, de casta que té el dret ‘natural’ de governar per sobre de la massa amorfa, inculta, manipulable i que sempre acaba essent ‘tumultuària’. La ‘massa’: els camperols, els anarquistes, els catalans.
És cert que el doctrinarisme no és un fenomen exclusivament espanyol. Tampoc en això no tenen patent. Però aquesta ideologia, aquesta lectura conservadora del nou règim, resulta que a l’estat espanyol es perllonga i es perllonga i es perllonga. Tant, que arriba el segle XXI i encara hi són, encara romanen en un model mental que és del XIX.
Del XIX fatxa.

 
28/03/2019.  Redacció. La Junta electoral espanyola obre un expedient a TV3 per com va cobrir la manifestació de Madrid.

 

La Junta electoral espanyola obre un expedient a TV3 per com va cobrir la manifestació de Madrid
La junta electoral de Barcelona ha decidit de prohibir expressament als mitjans públics catalans d'utilitzar les expressions exili, presos polítics i judici a la repressió

Per: Redacció

  28/03/2019  20:01
La Junta electoral espanyola ha ordenat l’obertura d’un expedient sancionador als responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) per vulnerar ‘el pluralisme polític i social’ i la ‘neutralitat informativa’ que exigeix la Llei Electoral pel tractament de la manifestació independentista de Madrid.
Estima així el recurs presentat per Ciutadans contra la cobertura que tots dos mitjans van fer de la manifestació que va tenir lloc a Madrid el passat dia 16.P Així, amb aquesta decisió, es revoca l’acord anterior de la Junta Electoral de Barcelona, i insta la CCMA a complir ‘de manera escrupolosa’ la LOREG i requereix a la CCMA que ‘adopti mesures compensatòries’ a les formacions polítiques que no van donar suport a la manifestació.
Aquesta compensació ha de suposar un temps de cobertura ‘d’un total de dues hores de durada per a totes elles, en igual franja horària de la retransmissió denunciada, que es distribuiran en proporció a la representació parlamentària obtinguda’.
A més, la JEC ‘ordena’ a la Junta Electoral de Barcelona que ‘procedeixi a incoar expedient sancionador contra els responsables de la CCMA per vulneració de l’article 66.1 de la LOREG’.
Per una altra banda la junta electoral de Barcelona ha decidit prohibir expressament als mitjans públics catalans, TV3 i Catalunya Ràdio, utilitzar les expressions ‘exili‘, ‘presos polítics‘ i ‘judici a la repressió‘ perquè s’entén que vulnera la ‘neutralitat informativa. La resolució feta pública avui a la tarda respon a una petició feta per Ciutadans, que esgrimia que aquestes expressions estan associades a determinats partits polítics.


Nacho Martín Blanco@Nmartinblanco


La junta ja va prendre la mateixa decisió per les eleccions del 21-D. En aquella ocasió va resoldre que no es podien utilitzar les expressions ‘govern a l’exili’ i ‘consellers exiliats’.
 
22/02/2018. Patricia López / Carlos Enrique Bayo. El jefe policial que investiga el procés carga contra políticos y mossos oculto en Twitter.
22/02/2018. Patricia López / Carlos Enrique Bayo. El jefe policial que investiga el procés carga contra políticos y mossos oculto en Twitter.
Benvolguts,
Patricia López i Carlos Enrique Bayo

EXCLUSIVA: LAS CLOACAS DE INTERIOR
El jefe policial que investiga el procés carga contra políticos y mossos oculto en Twitter
El teniente coronel Daniel Baena, jefe de la Policía Judicial de la Guardia Civil de Catalunya, se oculta en las redes sociales bajo el pseudónimo de Tácito (@nmaquiavelo1984). Con ese nick y con la descripción de "politólogo" reprende a políticos a los que él mismo investiga en las tres causas abiertas sobre el 1 de octubre y la presunta sedición y rebelión. También critica a periodistas y las actuaciones de los Mossos o las de asociaciones como Òmnium o de partidos como ERC y la CUP.



Perfil del teniente coronel de la Guardia Civil Daniel Baena en Twitter, donde se muestra que se sigue a sí mismo: Tácito es su identidad oculta en la red.
En el seu perfil de Twitter llegim: Tácito. Politólogo. El poder corrompe. El poder absoluto corrompe absolutamente
MÁS INFORMACIÓN
• Jaume Roures: "Hay cierto montaje contra mí en el informe de la Guardia Civil"
• El Gobierno cesa al trabajador que escribió tuits contra Mossos e independentistas desde la cuenta de la Guardia Civil
• La jueza Lamela cita a declarar a Trapero por sedición tras el 1-O
MADRID
21/02/2018 22:59 Actualizado: 22/02/2018 09:31
PATRICIA LÓPEZ / CARLOS ENRIQUE BAYO
 @patricialopezl@tableroglobal
Las investigaciones de la Policía Judicial de Catalunya sobre el procés soberanista catalán han enviado a la cárcel a los presidentes de Òmnium Cultural y de la Assamblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Cuixart y Jordi Sánchez; al exvicepresidente de la Generalitat, Oriol Junqueras, y al exconsejero de Interior, Joaquim Forn. Otros miembros del disuelto Govern de Carles Puigdemont, como Carles Mundó, Raül Romeva, Jordi Turull y Josep Rull, pasaron un mes en prisión preventiva.
También están siendo investigadas relevantes dirigentes de la CUP, como Mireia Boya y Anna Gabriel –refugiada en Suiza y con orden de detención en España–, o de ERC, como Marta Rovira, así como  el ex jefe de los Mossos d'Esquadra que declara este jueves en la Audiencia Nacional, acusado de sedición, Josep Lluís Trapero, quien podría acbar también ingresando en prisión.
Todos los informes que sustentan las causas que instruyen el Juzgado Nº13 de Barcelona –donde hay alrededor de 300 personas investigadas bajo secreto de sumario–, la Audiencia Nacional y el Tribunal Supremo dependen de los hombres dirigidos por el teniente coronel Daniel Baena, jefe de la Policía Judicial de Catalunya.
La politización de las investigaciones por parte de Baena, "nos está llevando a serios enfrentamientos entre nosotros", denuncian compañeros suyos en la Guardia Civil
Pero, al mismo tiempo que dirige las pesquisas contra los líderes soberanistas, Baena "está vertiendo sus ideas políticas en unas investigaciones que tienen que ser objetivas", protestan compañeros suyos de la Guardia Civil. "Y esto nos está llevando a serios enfrentamientos entre nosotros, con los compañeros desplazados desde Madrid, con los Mossos y con media sociedad", denuncian esas mismas fuentes.
Alto mando de la Guardia Civil a plena luz, Baena se esconde en las sombras de Twitter bajo el pseudónimo de Tácito (@nmaquiavelo1984) y la autodefinición de "politólogo" para increpar a personas que aparecen en las diligencias que el mismo firma, como al diputado Lluís Llach; corregir a periodistas que no siguen del todo la línea que a él le gustaría, como es el caso de Rebeca Carranco de El País, Mayka Navarro de La Vanguardia o Anna Punsi de La Ser. O para criticar las actuaciones de los Mossos d'Esquadra.
Y no disimula mucho. El 2 de febrero, cuando el Ayuntamiento de Barcelona anunció a través del concejal Jaume Asens que se iba a personar en todas las causas judiciales por la represión del 1 de octubre su comentario en Twitter fue: "Estaremos atentos en ver si para esto se utiliza el dinero público". O el 14 de noviembre cuando su medio de cabecera, El Periódico, publicó "El independentismo echa el freno. Mas, Comín, Campuzano, Tardà y Òmnium se suman a la autocrítica de la estrategia secesionista", la respuesta de Tácito fue: "Sí, pero los procesos no, Ahora no se para. La Justicia no para".



Intercambio entre Tácito y la periodista Anna Punsi en el que el primero le reprocha que califique de "asalto" la entrada de la guardia civil "a golpes de mazo" en el colegio electoral donde iba a votar Puigdemont el 1 de octubre.
Baena "se ha desmadrado con todo el tema del procés y sobre todo desde la llegada [a Catalunya] del coronel Diego Pérez de los Cobos"
Baena es uno de los pocos seguidores que Tácito tiene en Twitter y sus dos personalidades comparten seguimiento de las cuentas en Twitter de los periodistas de sucesos que mantienen una estrecha relación con este mando de la Guardia Civil. Relación en redes que él siempre había cultivado desde su puesto como jefe provincial en Girona, "pero que se ha desmadrado con todo el tema del procés y sobre todo desde la llegada del coronel Diego Pérez de los Cobos", explican los que trabajan con él.
Porque el enviado especial del Gobierno a Catalunya, burócrata de la Secretaría de Estado desde la época en que el exministro del Interior Alfredo Pérez Rubalcaba le puso allí, nada más llegar a Catalunya ha relegado a un segundo plano a quien debería ser su superior, el general jefe de zona. "No sabe coordinar equipos, sabe de política y tiene como mejor aliado al teniente coronel Baena que es capaz de intentar crear un relato judicial para justificar que las movilizaciones que se inician con las Diadas de 2013 constituyen un delito de rebelión", dicen de él otros miembros de la Guardia Civil o de la Fiscalía.
La cúspide de este conflicto interno entre los hombres de Pérez de los Cobos y Baena (Policía Judicial de Catalunya) y los de las unidades centrales de Información o la Unidad Central Operativa (UCO) con sede en Madrid se alcanzó la semana pasada. El teniente coronel tuvo que aclarar en el canal de Telegram a través del que informa a los periodistas de cuáles son las noticias que relatan bien sus informes –en los que se vincula al empresario Jaume Roures con el procés o a Guardiola por dar un discurso en favor del 1 de octubre– que el autor: "No es la UCO. Es Policía Judicial de Catalunya".
La noticia que seguía a este mensaje la publicaba El Mundo e informaba de que "La Guardia Civil acusa a los líderes independentistas de "actuar con tácticas propias de la delincuencia organizada". Exactamente lo que le escribió Tácito a Lluís Llach el 30 de octubre:



Respuesta de 'Tácito' a Lluís Llach tras exiliarse Puigdemont, calificando al Govern de "estructuras de crimen organizado".
Los Mossos y Trapero, en su punto de mira
Baena siempre ha manifestado a través de Tácito su perfil fervientemente opuesto a los soberanistas, a quienes acusa de crear una "posverdad" para su relato. Por ejemplo, el 20 de noviembre, con las investigaciones abiertas y los políticos catalanes en prisión, escribía: "Que no. Que no se trata de acatar nada. Se trata del riesgo de fuga. Que la mitad de su “banda” está HUIDA de la justicia. Ya está bien de tanta posverdad. Y de tanto ignaro" o, más claro, "Los que dicen que la tierra es plana reconocen la República de #catalunya".
Pero su objetivo principal son los Mossos. "A Baena le ha tocado vivir el repliegue de la Guardia Civil en Catalunya y tener que trabajar con la Policía autonómica nunca le ha gustado", explica una fuente de este cuerpo. Y añade: "Baena era el responsable de la Guardia Civil ante los Mossos (coordinador de investigaciones), pero se retiró de esto hace mucho para no tener contacto con ellos e investigar al cuerpo... Mucho antes de toda la tormenta".
Este 30 de enero volvió a dejar ver su animadversión por la forma de trabajar de los Mossos en tareas de seguridad, cuando cientos de ciudadanos entraron en el Parque de la Ciudadela en cuyo interior está el edificio del Parlament de Catalunya. Tácito exclamó: "Y esto es un dispositivo??!! Que vergüenza".


Mensaje de Tácito calificando de "vergüenza" el dispositivo de los Mossos en torno al Parlament de Catalunya el día en que se tenía que decidir candidato a president de la Generalitat y algunos manifestantes superaron las barreras.
Mucho antes, el 1 de noviembre, ya había dejado bien claro que su intención no es la reconciliación:
Cuando la periodista de El País publicó que "Jueces y Mossos intentan cerrar heridas", el teniente coronel Baena, a través de su alter ego, le respondió: "como siempre: pobres @mossos igual @guardiacivil o @policia han hecho “algo” para ganarse la confianza de Jueces y Fiscales #JoNoSocSegador". Ella le contestó: "Vivimos en relatos que rehuyen la complejidad de la realidad. El primer totalitarismo es de pensamiento: si no dice lo q creo, es posverdad". Y él sentenció: "De acuerdo. Pero en este caso no se dice lo que no creo, no se dice lo que sé. Y no soy el único que lo sabe".
De la confesión a la posverdad del desmentido
No es el único que lo sabe, "pero no se puede utilizar información privilegiada para sus vendettas contra los independentistas. Porque nosotros sabemos que Tácito es el teniente coronel Baena y eso no es posverdad", explica un persona con la que trabaja habitualmente.
Público se puso en contacto directo con Daniel Baena y éste comenzó por reconocer que él es Tácito en Twitter. Pero cuando se le planteó que las opiniones que expone en esa cuenta parecen incompatibles con la obligación de hacer informes ecuánimes sobre las investigaciones que él dirige, empezó a dar marcha atrás.
Primero adujo que Tácito era un grupo de personas: "Digamos que es una cosa personal y tampoco tiene nada que ver con esto… Aparte de que también lo gestiona otra gente ese perfil, que no soy yo el único". Después dijo: "Es un grupo de personas, que no soy yo, además". Y terminó por aseverar: "O sea, no soy yo. Yo directamente", argumentando finalmente que al principio "pensaba que se refería usted a otra cosa… No al perfil de Twitter".
Eso sí que va a resultar ser posverdad de la buena.
 Patricia López / Carlos Enrique Bayo

Joan A. ForèsReflexions

 
26/03/2019. Carlos Enrique Bayo. Público. El jefe policial que investigó el procés usa en Facebook la misma serpiente de su identidad secreta en Twitter.
EXCLUSIVA | CAUSA GENERAL CONTRA EL PROCÉS
El jefe policial que investigó el procés usa en Facebook la misma serpiente de su identidad secreta en Twitter
La secretaria de Estado de Seguridad emplazó a ERC a "poner en conocimiento de la justicia" las pruebas de que el jefe de la Policía Judicial de la Guardia Civil de Catalunya se dedicó durante meses a increpar y acosar en la red, a través de una cuenta oculta, a los políticos que él mismo investigaba, mostrando una parcialidad incompatible con la instrucción. Hoy, 'Público' desvela una prueba más de que Baena es 'Tácito', como ya admitió personalmente en una conversación telefónica grabada.



La portada de la cuenta de 'Tácito' en Twitter, encabezada por la misma serpiente de cascabel en posición de ataque que el coronel Daniel Baena emplea en su cuenta personal de Facebook (derecha), cerrada a cal y canto.
MÁS INFORMACIÓN
• El juicio contra el 'procés' tendrá que valorar la falta de imparcialidad del 'coronel Tácito'
• Interior dice "no valorar" al 'coronel Tácito' que increpaba a políticos, pero lo condecora
• Zoido miente en el Congreso al negar que el coronel Baena es también el tuitero 'Tácito'
• Coronel Tácito: "Ponga las urnas en el suelo. Lentamente. Las manos detrás de la cabeza"
• El jefe policial que investiga el procés carga contra políticos y mossos oculto en Twitter
• Marchena veta todos los testigos y pruebas sobre falta de imparcialidad en la instrucción
• La Guardia Civil oculta al juez Llarena los datos de Hacienda que demuestran que no hubo malversación el 1-O
MADRID
26/03/2019 
CARLOS ENRIQUE BAYO
 @tableroglobal
Cuando Público desveló que tenía una inconfesable identidad secreta en Twitter, el teniente coronel Daniel Baena cometió el desliz de reconocerlo por teléfono a este periodista, para casi enseguida tratar de dar marcha atrás al darse cuenta de que era incompatible con la ecuanimidad exigida por ley al que dirige una instrucción policial.
Después, el ministro del Interior Juan Ignacio Zoido mintió al diputado del PNV Mikel Legarda, quien le preguntó en la sesión de control al Gobierno si había tomado "alguna medida respecto al jefe de la Policía Judicial de Catalunya que detrás del perfil Tácito en Twitter lanza mensajes políticos relacionados con investigaciones dirigidas por él mismo".
Zoido le respondió a Legarda en el Congreso: "Los comentarios a los que usted hace referencia no son imputables a él, ni siquiera bajo pseudónimo". Así que este diario tuvo que desmentir al ministro difundiendo la grabación íntegra de la conversación telefónica en la que el coronel Baena admitió ser el tuitero oculto tras el alias Tácito; ése teniente coronel que fantaseaba en Twitter con ordenar a alguno de los que él mismo investigaba:
"Ponga las urnas en el suelo. Lentamente. Las manos detrás de la cabeza. Sin movimientos bruscos. Gire".



Captura de una entrada en el Facebook personal de Daniel Baena.
La imagen de portada de esa cuenta de Twitter era –puesto que la identidad oculta de Baena fue borrada por completo tras las exclusivas de Público– la foto de una serpiente de cascabel en posición de ataque, algo bastante revelador de los gustos o la personalidad de Tácito. Y resulta que en esas mismas fechas el teniente coronel estaba utilizando esa misma fotografía en su página personal y privada de Facebook, cerrada para todo el que no sea familiar, amigo o invitado de Daniel Baena, como se puede apreciar en la captura de pantalla a la que ha tenido acceso Público y que se aprecia a la izquierda de este párrafo. La foto del ofidio no es sólo idéntica, sino la misma empleada en la cuenta de Tácito: una búsqueda en Google Images ofrece numerosas imágenes bastante parecidas, pero la fotografía exacta en cuestión no se encuentra fácilmente.
En esa entrada, fechada en el verano del 2015 –en el juicio del Supremo los mandos de la Guardia Civil han declarado que sus investigaciones sobre el procés comenzaron en 2014–, el coronel Baena emplea dos hashtags: #waitting (sic por el término inglés waiting, esperando) y #defense (defensa, en inglés), que considera representados por el ofidio venenoso preparado para saltar y un casco que usan los artificieros Tedax cuando desactivan explosivos.
El 'coronel Tácito' se autodefinía en Twitter como "transformador de utopías en distopías y funambulista procesal"
En cuanto a la portada que Baena tenía en Twitter como Tácito –utilizando el pseudónimo de red @maquiavelo1984, que se refiere al maestro de las conspiraciones palaciegas y autor de El Príncipe–, el "Tweetfijado" era: "Transformador de utopías en distopías y funambulista procesal", como se ve en la imagen que encabeza este artículo. Autodefinición muy reveladora sobre la personalidad de su autor, sobre todo sabiendo que dirigía las investigaciones policiales para impedir los planes de crear una república catalana mientras en sus tuits incluso se adelantaba a lo que la Fiscalía decidía imputar en el procedimiento:
"#sedición: impedir a un funcionario público el ejercicio de sus funciones... aunque sea con flores", escribió Tácito/Baena, sólo dos días antes de que la Fiscalía presentase ante la Audiencia Nacional una denuncia por un delito de sedición durante las concentraciones del 20 y 21 de septiembre. Nadie antes había empleado ese término delictivo en el procedimiento, y la Fiscalía sin duda se guió para su calificación por los informes de situación que recibió de la Policía Judicial... que dirigía ese mismo Tácito, en este caso como teniente coronel Baena.
Las exclusivas publicadas por este diario hace ya más de un año dejaban muy pocas dudas de que Baena y Tácito eran la misma persona, hecho que indicaba que se estaba produciendo una persecución política, una causa general contra un ideología determinada, en vez de una investigación imparcial sobre los hechos, ya que la instrucción de la Policía Judicial estaba en manos de de alguien que publicaba en secreto tuits como estos:



Tuits consecutivos del teniente coronel Baena, alias 'Tácito', 10 días y 8 días antes del referéndum del 1-O.
 Baena hacía tuits "explícitamente en contra de líderes del independentismo encausados en hasta tres causas judiciales abiertas por él mismo"
Como el Gobierno del PP no rectificó su evidente falsedad, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) preguntó al siguiente Ejecutivo, de Pedro Sánchez, si pensaba tomar alguna medida a la vista de que el jefe de la investigación sobre el procés se dedicaba simultáneamente a publicar en la más influyente red social mensajes que "van explícitamente en contra de líderes del independentismo que constan encausados en hasta tres causas judiciales abiertas que él mismo, como policía judicial, está a cargo de investigar", como explicó en comisión el diputado Francesc Xavier Eritja Ciuró, en sustitución de Gabriel Rufián.
Habían pasado siete meses desde que Zoido mintió, y había cambiado el partido en el poder tras la moción de censura que derribó a Rajoy, pero el Gobierno volvió a negar la verdad, esta vez por boca de la secretaria de Estado de Seguridad, Ana Botella Gómez, quien obvió la evidencia sonora aportada por Público (que se puede escuchar al final de este artículo) para argumentar:
"Lo que no se puede, hasta donde esta secretaria de Estado alcanza, es atribuir sin unas pruebas ese tipo de información. Si la información que ustedes están planteando tiene el alcance que usted ha dicho aquí, deberían denunciarlo por los cauces legales. A partir de ahí, ustedes tendrían la ocasión de defender su posición, que me parece absolutamente correcta y lógica, y esa persona dejaría de tener esas imputaciones sobre cuestiones que son sensibles. No se puede lanzar eso y no actuar. Lo que se debe hacer es denunciarlo en el juzgado, ante la Fiscalía, y que actúen y se investigue. Esa creo que es la posición correcta.".
"Los miembros de la Guardia Civil y de la Policía Nacional están sujetos a un estricto código de conducta. Si nosotros tenemos conocimiento de que eso ocurre, se les abre una investigación y se procede a dirimir responsabilidades. Pero para ello tenemos que tener unas pruebas, alguien nos tiene que presentar esa denuncia".
"Dicen que Público publica que tiene una cuenta, pero para el alcance que tiene un caso de esta naturaleza, para las consecuencias que puede tener y la interferencia que puede suponer con acciones judiciales que están en curso, no hay que lanzarlo aquí y ya está. No es mi posición. Entiendo que es una cuestión que ustedes deberían poner en conocimiento de la justicia".

 "Es una conducta que en cualquier país democrático implicaría el archivo inmediato de toda causa investigada bajo el mandato de este propio oficial"
El diputado Eritja Ciuró le había recordado a la secretaria de Estado que el coronel Baena "durante meses se dedicó activamente a asediar en la red a sus propios investigados. Es una conducta que en cualquier país democrático constituiría un escándalo de tales proporciones que implicaría el archivo inmediato de toda causa investigada bajo el mandato de este propio oficial". Y terminó preguntando:
"Ustedes nos contestaron literalmente que el Gobierno actual no hace valoraciones sobre las actuaciones del Gobierno anterior. Muy bien, pues entonces la pregunta siguiente es: ¿Cuáles son las actuaciones que piensa llevar a cabo su Gobierno ante este escándalo?"
El congresista catalán se refería a que la primera respuesta del Gobierno a Rufián fue un lacónico: "... el Gobierno actual no hace valoraciones sobre actuaciones del Gobierno anterior", pero sólo tres días más tarde Interior condecoraba al teniente coronel Baena, con motivo de la fiesta patronal de la Guardia Civil de Catalunya.
No obstante, lo más grave de la respuesta a ERC es que demostró que el Ejecutivo no se había preocupado ni siquiera en revisar el siguiente audio, que había aportado Público siete meses antes para probar lo que Botella Gómez calificaba de "información sin pruebas":
P: "Nos hemos enterado de que eres Tácito en Twitter"
Baena: "Sí, pero es una cosa personal"
Aquí se puede escuchar al propio teniente coronel Daniel Baena reconociendo que él es Tácito, aunque al ser interrogado sobre la falta de ecuanimidad de ese comportamiento intente argumentar: Lo que pone ahí "no tiene nada que ver con las investigaciones" porque "lo que tiene que ver con las investigaciones lo pongo en el personal, Daniel Baena".
A continuación se puede escuchar la conversación íntegra, de principio a fin y sin cortar ni montar:
Periodista: ¿Sí? ¿El señor Daniel Baena?
Daniel Baena: Sí
P: Mire, soy Carlos Enrique Bayo, del diario Público. Le llamo por…
DB: ¡Hola, qué tal!
P: Hola, ¿cómo estás? Mira…
DB: ¡Bien, bien!
P: Vamos a ver… Nos hemos enterado de que eres Tácito en Twitter.
DB: Sí.
P: Entonces… entonces…Bueno, nos llama la atención pensar que si las opiniones que expones allí no son un poco incompatibles con la obligación de hacer informes ecuánimes sobre la situación y sobre las investigaciones y todo eso…
DB: Bueno… Pero tampoco eso no lo… Tampoco no, no… Digamos que es una cosa personal y no tiene nada que ver con… con eso… Y aparte que también lo gestiona otra gente ese perfil, ¿eh?, que no soy yo el único.
P: ¿No eres el único que gestiona el perfil 'Tácito'?
DB: No, no, no, no, no, no. No, no…
P: Bueno…
DB: No… no.
P: ¿Hay más?... ¿Pero también son… están digamos también con las investigaciones? ¿Están… forman parte de…?
DB: No, ahí no tienen nada que ver con las investigaciones. Lo que tiene que ver con las investigaciones lo pongo en el Daniel Baena, uno que es oficial…
P: Sí, sí, ese lo conozco también, sí, claro.
DB: Ese sí… sí. Pero el otro no… no… El otro, además lo hacemos un grupo de personas… los que nos miran eso… es… Además, si se fija, si se fija… bueno, eso sí… que no es…
P: Bueno, pero para el que sea que esté leyendo Twitter sin conocerlo, no le queda en absoluto claro que son ustedes mismos los que llevan esa identidad…
DB: No!, pero si es que no es una persona quien lleva eso… es que no es una persona, es un grupo de personas… Además que… Es un grupo de personas, ¡que no soy yo, además!
P: ¿Que no solamente eres tú?
DB: No, no, ni yo, simplemente… no… [se atrabanca] Ni yo, simplemente, si se retuitea algo… Y sí, algunas cosas, las que pongo en el mío, me lo dicen y "Oye, esto lo hemos mandado"… Pero no, no soy yo, no somos nosotros… O sea, no soy yo. O sea, no lo gestiono yo, eso… directamente.
P: ¿Pero conoces a las personas que lo llevan y cuánta gente es?
DB: ¿El qué?... No, hombre no puedo, porque si el que… si hay una persona involucrada yo no puedo decir eso.
P: Ya, ya, ya… Pero bueno, como al principio me has dicho 'sí, sí, sí estoy ahí, soy Tácito', pues pensaba que por lo menos formas parte…
DB: Noooooo… Porque… Nooooooo… Porque… Porque era… Porque pensaba que te refe… que se refería usted a otra cosa… No al perfil de Twitter.
P: Bueno, bueno, bueno… O sea, ¿no es usted el 'Tácito'?
DB: No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no…
P: Bueno, bueno… Eh… En cualquier caso…
DB: Y si quiere… bueno, ya si quiere… no sé, nos vemos y hablamos, o lo que sea… Pero nooooo… Pero de esto ya le digo que nooooo… que nooooo… ¿vale?
P: Vale, vale, de acuerdo, pues nada, muchas gracias.
DB: ¡¡Un abrazo, eh!!
P: Un abrazo. Hasta luego, adiós.
Marchena: "No es objeto de la presente causa enjuiciar lo que la defensa denomina “indebida actuación” de un teniente coronel de la Guardia Civil"
Aunque también hizo caso omiso de todas estas pruebas el propio juez Manuel Marchena, quien declaró "impertinente" la declaración en el juicio como testigo del periodista que grabó a Baena reconociendo que él era Tácito, aduciendo:
"Como se razona infra al valorar la pertinencia de la prueba documental propuesta, la real identidad del usuario de esa cuenta de twitter carece de trascendencia para el enjuiciamiento de los hechos".
Porque, según argumentó el presidente de la Sala Segunda del Supremo ocho páginas después:
"No es objeto de la presente causa enjuiciar lo que la defensa denomina “indebida actuación” de un teniente coronel de la Guardia Civil. Además, un previo filtro telemático acerca de los planteamientos ideológicos de los responsables y miembros de las fuerzas y cuerpos de seguridad –estatales y autonómicos– no puede operar como presupuesto de validez de los actos de investigación que, por propia iniciativa o por orden judicial, lleven a cabo".
Es decir, para el presidente del tribunal que juzga a una docena de políticos, muchos de ellos aforados, es intrascendente qué actividad ideológica militante haya estado efectuando quien ha firmado personalmente todos los atestados policiales en los que se basan las imputaciones de las acusaciones pública y popular contra los líderes independentistas.
Por supuesto, nadie en la Administración de Justicia consideró necesario tampoco investigar las declaraciones que hicieron a este diario otros miembros de la Guardia Civil denunciando que la jefatura de Baena estaba causando malestar interno y tensiones con otros cuerpos de seguridad del Estado a causa de que:
"Está vertiendo sus ideas políticas en unas investigaciones que tienen que ser objetivas."
¿Sería igualmente indiferente Marchena si el principal testigo de cargo de la acusación negase en el juicio ser Tácito, en flagrante delito de falso testimonio?

 
26/03/2019. Carlos Enrique Bayo. Público. El audio que prueba que el jefe policial que investigó el 'procés' miente ante el tribunal: así reconoció a 'Público' su doble identidad.
26/03/2019. Carlos Enrique Bayo. Público. El audio que prueba que el jefe policial que investigó el 'procés' miente ante el tribunal: así reconoció a 'Público' su doble identidad.
Benvolguts,
Dins dels actors anti-procés en el que s’anomena Policía Judicial hi ha diversos personatges que cal tenir en compte. En principi el Tinent Coronel de la GC Daniel Baena i el Fiscal de sala del Tribunal Suprem Javier Zaragoza Aguado.
L’escàndol en el judici del Procés es va fent gros. Aquí s’explica la mentida del sorge Tinent Coronel de la GC Daniel Baena, del que se n’ha de parlar molt perquè ha resultat ser el “manetes” amb barra lliure de tot l’anti-procés engegat per Espanya el 2014 o abans, a partir de les ordres del fiscal de l’Audiència Nacional Javier Zaragoza Aguado, que ara és precisamente un dels 7 fiscals de Tribunal Suprem que están jutjant els catalans, i que a més havia estat durant 11 anys el Cap de la Fiscalia de l’Audiència Nacional (el TOP franquista)…
El fiscal Zaragoza va ser nomenat el 2006 Cap de la Fiscalia de l'Audiència Nacional pel llavors Fiscal General de l'Estat Cándido Conde-Pumpido.
El febrer de 2017 no va ser renovat en el càrrec a l'Audiència Nacional i va ser destinat a fiscal de sala del Tribunal Suprem.[5][6]

El treball consistía a dividir les actuacions judicials entre diversos jutjats: El Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional (TOP), el jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, el TSJC, etc. I “embolica que hase fuerte”.
El tal Baena és el Tácito de twiter, que és com el Dr. Jeckill i Mr Hide: De día feia d’impol·lut i equànim servidor de la llei i fora d’hores, amb nocturnitat i alevosia engegava les piulades més salvatges
https://www.publico.es/politica/juicio-proces-audio-prueba-jefe-policial-investigo-1-miente-tribunal-proces-reconocio-publico-doble-identidad.html
JUICIO AL 'PROCÉS'
El audio que prueba que el jefe policial que investigó el 'procés' miente ante el tribunal: así reconoció a 'Público' su doble identidad
El guardia civil que lideró la investigación del 1-O, Daniel Baena, ha negado bajo juramento ante el tribunal haberse escondido bajo el pseudónimo 'Tácito' para atacar a políticos y mossos que él investigaba. Sin embargo, en conversación con este diario, sí reconoció ser él. Aquí puedes escuchar el audio que lo confirma.


El teniente coronel Daniel Baena (alias 'Tácito' en Twitter).
MÁS INFORMACIÓN
• El guardia civil que lideró la investigación del 1-O niega haberse escondido bajo el pseudónimo 'Tácito' en el juicio al 'procés'
• El jefe policial que investigó el procés usa en Facebook la misma serpiente de su identidad secreta en Twitter
MADRID
26/03/2019 18:57 Actualizado: 26/03/2019 19:04
PÚBLICO
El teniente coronel de la Guardia Civil Daniel Baena ha negado ante el tribunal que juzga el procés ser el titular de la cuenta de Twitter desde la que se vertieron críticas contra el independentismo bajo el pseudónimo Tácito. En los mensajes, cargaba contra políticos y mossos que él investigaba.
Aquí se puede escuchar al propio teniente coronel Daniel Baena reconociendo a Público que él es Tácito. A continuación se puede escuchar la conversación íntegra:
Periodista: ¿Sí? ¿El señor Daniel Baena?
Daniel Baena: Sí
P: Mire, soy Carlos Enrique Bayo, del diario Público. Le llamo por…
DB: ¡Hola, qué tal!
P: Hola, ¿cómo estás? Mira…
DB: ¡Bien, bien!
P: Vamos a ver… Nos hemos enterado de que eres Tácito en Twitter.
DB: Sí.
P: Entonces… entonces…Bueno, nos llama la atención pensar que si las opiniones que expones allí no son un poco incompatibles con la obligación de hacer informes ecuánimes sobre la situación y sobre las investigaciones y todo eso…
DB: Bueno… Pero tampoco eso no lo… Tampoco no, no… Digamos que es una cosa personal y no tiene nada que ver con… con eso… Y aparte que también lo gestiona otra gente ese perfil, ¿eh?, que no soy yo el único.
P: ¿No eres el único que gestiona el perfil 'Tácito'?
DB: No, no, no, no, no, no. No, no…
P: Bueno…
DB: No… no.
P: ¿Hay más?... ¿Pero también son… están digamos también con las investigaciones? ¿Están… forman parte de…?
DB: No, ahí no tienen nada que ver con las investigaciones. Lo que tiene que ver con las investigaciones lo pongo en el Daniel Baena, uno que es oficial…
P: Sí, sí, ese lo conozco también, sí, claro.
DB: Ese sí… sí. Pero el otro no… no… El otro, además lo hacemos un grupo de personas… los que nos miran eso… es… Además, si se fija, si se fija… bueno, eso sí… que no es…
P: Bueno, pero para el que sea que esté leyendo Twitter sin conocerlo, no le queda en absoluto claro que son ustedes mismos los que llevan esa identidad…
DB: No!, pero si es que no es una persona quien lleva eso… es que no es una persona, es un grupo de personas… Además que… Es un grupo de personas, ¡que no soy yo, además!
P: ¿Que no solamente eres tú?
DB: No, no, ni yo, simplemente… no… [se atrabanca] Ni yo, simplemente, si se retuitea algo… Y sí, algunas cosas, las que pongo en el mío, me lo dicen y "Oye, esto lo hemos mandado"… Pero no, no soy yo, no somos nosotros… O sea, no soy yo. O sea, no lo gestiono yo, eso… directamente.
P: ¿Pero conoces a las personas que lo llevan y cuánta gente es?
DB: ¿El qué?... No, hombre no puedo, porque si el que… si hay una persona involucrada yo no puedo decir eso.
P: Ya, ya, ya… Pero bueno, como al principio me has dicho 'sí, sí, sí estoy ahí, soy Tácito', pues pensaba que por lo menos formas parte…
DB: Noooooo… Porque… Nooooooo… Porque… Porque era… Porque pensaba que te refe… que se refería usted a otra cosa… No al perfil de Twitter.
P: Bueno, bueno, bueno… O sea, ¿no es usted el 'Tácito'?
DB: No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no…
P: Bueno, bueno… Eh… En cualquier caso…
DB: Y si quiere… bueno, ya si quiere… no sé, nos vemos y hablamos, o lo que sea… Pero nooooo… Pero de esto ya le digo que nooooo… que nooooo… ¿vale?
P: Vale, vale, de acuerdo, pues nada, muchas gracias.
DB: ¡¡Un abrazo, eh!!
P: Un abrazo. Hasta luego, adiós.


 
27/03/2019.  Pere Martí. Les tres trampes d’Iceta amb el referéndum.
27/03/2019.  Pere Martí. Les tres trampes d’Iceta amb el referéndum. L'única virtut de la proposta del dirigent del PSC és que assumeix el marc del referèndum com a possible, encara que les condicions que posa siguin inacceptables. Quan rellisca, sempre cau dret i, més enllà de la seva reconeguda afecció a ballar, és capaç de passar de defensar el referèndum a aplicar el 155 sense haver de baixar de l’escenari. Tenint en compte aquests antecedents, les seves propostes s’han d’agafar amb pinces, perquè se’n pot desdir en vint-i-quatre hores, com ha fet avui. Primer, en una entrevista al diari Berria, ha explicat que si el 65% dels catalans volguessin la independència, la democràcia hauria de fer-ho possible. Però demana que aquest 65% no sigui flor d’un dia, sinó sostingut en el temps. ‘No es podria decidir en l’últim penal; no pot ser amb el 47%, ni tampoc amb el 51%’, ha explicat a Martxelo Otamendi, el sagaç director de Berria. Hores després recordava a les xarxes que ell no era independentista, per si algú se n’havia oblidat, i refusava el referèndum ‘en una societat dividida al 50%’.

Benvolguts,
Per a qui li agradin les disgressions per no dir res d’en Miquel-155-Iceta, i si a més a més li agraden les disgressions sobre el 47% o el 51% o el 50% +1 o el 75% o el 80%, aquest és l’article per al nostre home.
Les seves trampes numèriques són potents. En el pròleg hem parlat de percentatges tramposos. Ara hi afegim la seva estimació tramposa de votants indepes i de votants unionistes. 
Ell diu:
Hores després recordava a les xarxes que ell no era independentista, per si algú se n’havia oblidat, i refusava el referèndum ‘en una societat dividida al 50%’, perquè sap que entrar en el debat de percentatges és admetre que tard o d’hora hi haurà d’haver un referèndum a Catalunya.
Les trampes són: primer que el PSOE mai no acceptarà un referéndum i segon que ningún no ha demostrat que Catalunya sigui una societat dividida al 50% perquè mai no ens han deixat fer un referéndum legal per comprobar-ho. De fet els resultats de les enquestes es mouen més aviat cap el 75%! Seguiu aquest enllaç!

Pere Martí
Les tres trampes d’Iceta amb el referèndum
L'única virtut de la proposta del dirigent del PSC és que assumeix el marc del referèndum com a possible, encara que les condicions que posa siguin inacceptables

Per: Pere Martí
  27/03/2019  21:00
Supervivent. Miquel Iceta és un gran supervivent de la política catalana.
Quan rellisca, sempre cau dret i, més enllà de la seva reconeguda afecció a ballar, és capaç de passar de defensar el referèndum a aplicar el 155 sense haver de baixar de l’escenari.
Entrenat políticament en els soterranis de la Moncloa del començament dels noranta, amb Felipe González de mestre, ha sobreviscut a totes les purgues del caïnita món socialista català, entre més raons, perquè algunes les ha planificades i executades ell mateix. S’ha manifestat amb l’extrema dreta que ara pretén aturar demanant el vot pel PSOE, però, malgrat la contradicció, aconseguirà de ressuscitar el PSC a les eleccions del 28 d’abril amb un resultat que la majoria d’enquestes pronostiquen que serà important.
Tenint en compte aquests antecedents, les seves propostes s’han d’agafar amb pinces, perquè se’n pot desdir en vint-i-quatre hores, com ha fet avui. Primer, en una entrevista al diari Berria, ha explicat que si el 65% dels catalans volguessin la independència, la democràcia hauria de fer-ho possible. Però demana que aquest 65% no sigui flor d’un dia, sinó sostingut en el temps. ‘No es podria decidir en l’últim penal; no pot ser amb el 47%, ni tampoc amb el 51%’, ha explicat a Martxelo Otamendi, el sagaç director de Berria. Hores després recordava a les xarxes que ell no era independentista, per si algú se n’havia oblidat, i refusava el referèndum ‘en una societat dividida al 50%’, perquè sap que entrar en el debat de percentatges és admetre que tard o d’hora hi haurà d’haver un referèndum a Catalunya.
Però la proposta d’Iceta, com sempre, té un parany. El penal d’Iceta seria anul·lat pel VAR, perquè no hi ha contacte. S’ha llançat descaradament a la piscina. Primer perquè l’instrument per a validar aquest percentatge, el referèndum, és refusat pel PSOE, tant si és a l’oposició com si governa. Cercar percentatges en eleccions ordinàries pluripartidistes no serveix, perquè el vot independentista és dispersat entre partits diversos i gent que votaria que sí en un referèndum vota partits que no són independentistes, com per exemple els comuns.
El segon parany és el percentatge. Tan bo és el 65% que ell proposa com el 50% més un dels vots. En tot cas, el percentatge del sí i la participació són dos elements a negociar en cas que s’accepti de fer un referèndum. La Unió Europea va exigir un 50% de participació i el 55% dels vots afirmatius per reconèixer el resultat del referèndum de Montenegro. En el cas de Catalunya no s’ha començat a parlar de percentatges, entre més motius perquè el darrer govern que va organitzar un referèndum és assegut al banc dels acusats del Tribunal Suprem espanyol o a l’exili. En tot cas, l’únic percentatge en què coincideixen les enquestes és en el 80% dels catalans que veuria bé que hi hagués un referèndum pactat. Una xifra que el PSC fins ara ha menystingut.
I el tercer parany és el calendari. Per Iceta, l’independentisme hauria d’esperar entre deu anys i quinze per proposar un referèndum, tot esperant un canvi de l’opinió pública espanyola. És a dir, que la majoria democràtica del Parlament de Catalunya ha d’esperar a fer efectiu el seu programa electoral fins que no hi hagi un suposat canvi d’opinió de la societat espanyola, que no és previst que hi sigui ni hi ha ningú que el promogui, començant pel PSOE.
L’única virtut de la proposta d’Iceta és que assumeix el marc del referèndum com un marc possible, encara que les condicions que hi posa siguin inacceptables. Ara ja no seria il·legal, com diu el PSOE, sinó que depèn d’uns condicionants polítics. Precisament avui l’Institut d’Estudis per l’Autogovern ha presentat un estudi que demostra que hi ha dues vies ‘legals’ per a convocar un referèndum pactat si hi ha voluntat política de fer-lo. Però el problema és que fins ara no solament no n’hi ha hagut, sinó que s’ha combatut fins al punt d’esbotzar les costures de l’estat de dret.
De moment, no hi ha penal. Només aigua.




 
27/03/2019. Andreu Barnils. Entrevista Bernhard von Grünberg: ‘Això que passa aquí és de bojos’.
 27/03/2019. Andreu Barnils. Entrevista Bernhard von Grünberg: ‘Això que passa aquí és de bojos’.
Benvolguts,

   

PAÍS
Bernhard von Grünberg: ‘Això que passa aquí és de bojos’
Entrevista a l'observador internacional del Primer d'Octubre que ahir va declarar com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol
 Bernhard von Grünberg, en una imatge d'arxiu (fotografia: AB).
Per: Andreu Barnils

  27/03/2019  21:50
L’alemany Bernhard von Grünberg va declarar ahir al Tribunal Suprem espanyol com a testimoni, perquè va ser un dels observadors internacionals durant el referèndum del primer d’octubre de 2017. L’advocat Von Grünberg, ara retirat de la primera línia, s’ha dedicat a la política d’ençà de l’any 1971 i té una llarga trajectòria com a diputat del Partit
Socialdemòcrata Alemany, l’SPD, el partit germà del PSOE. L’any 2010 va començar a seguir el cas català. VilaWeb va entrevistar-lo ahir a Madrid, en un dels restaurants a tocar del Suprem. El vam trobar sol, minuts després de declarar, amb una maleta feta per a tornar a Alemanya al costat. Tenia els ulls humits. L’home estava ben emocionat.
—Heu declarat al Suprem espanyol com a testimoni. Com l’heu viscuda, l’experiència?
—Sóc un advocat i estic molt avesat a aquestes situacions. Però estic molt sorprès. Molt. D’entrada, estic molt sorprès que un partit d’extrema dreta formi part del judici. És una situació incomprensible per a nosaltres. El jutge i els advocats haurien de decidir sobre els fets i els delictes, i no fer propaganda política. Per mi ha estat increïble que Vox preguntés. Volia negar-me a respondre les preguntes, però segons la llei espanyola no ho puc fer. Tot el judici, com que és televisat, és una campanya política per a aquesta gent. Això és molt dur. Els polítics utilitzen aquests jutges. Són els polítics que haurien de resoldre els problemes, i no a l’inrevés. Un tribunal alemany, i un altre tribunal europeu, han dit que no hi ha rebel·lió, perquè no hi va haver ús de la força. I han deixat molt clar que no hi havia motiu per a jutjar-los. Per una altra banda, hi ha la malversació. El ministre de Finances espanyol ho va deixar molt clar: no hi ha malversació, perquè ell se’n va ocupar personalment. Per tant, per mi és increïble que dues de les grans motivacions per les quals són jutjats (rebel·lió i malversació) sigui tan evident que no existeixen.
—Sembleu força emocionat. Per què?
—Ho estic. Fa molts anys que segueixo el cas català, em preocupa i me n’ocupo. Però sabeu què passa? Que el meu pare va ser nazi d’alta graduació i va fundar un partit d’extrema dreta, com Vox, a Alemanya. N’era l’ideòleg. Jo a l’SPD, i ell cap aquest partit. Per tant, fa molts anys que lluito pels drets de la gent, de les minories, dels gitanos, i més. Tot això, a mi, m’afecta.
—Us han citat per parlar de la malversació. El Primer d’Octubre vau ser a Barcelona i volien saber si us havien pagat diners per ser-hi.
—M’han citat per això i com a testimoni. En el viatge que vaig fer ho vaig pagar tot de la meva butxaca. Jo no sé què va fer Diplocat, però sí que sé que és una organització semipública i semiprivada. A Alemanya, hi ha organitzacions en aquesta situació. Organitzen trobades molt interessants.
—El jutge ha interromput la resposta d’una pregunta que us havien fet: com actuaria la policia alemanya en un cas com aquest. Què hauríeu respost?
—No ho sé. No en sóc especialista. Però espero que els polítics alemanys fossin prou llests per a gestionar la situació. Si l’estat hagués dit que un referèndum era il·legal, després no n’hauria fet gaire cas. Ningú a Alemanya no hauria enviat la policia a pegar gent. Per una banda, dius que el referèndum no té validesa, i que no té cap mena de seriositat ni importància, però a la vegada envies policia a pegar? No té solta. És contradictori. A Alemanya crec que haurien dit: vota, si vols, però no en farem cas. I ja està. Res de policia.
—Heu citat el cas i el judici guanyat per Carles Puigdemont a Alemanya. Sou la primera persona que posa aquest exemple i cas dins la sala. I resulta que el traductor no ha traduït aquesta part. Podeu recordar què heu dit?
—He dit que el cas de Puigdemont a Alemanya va ser rebutjat. He dit que a Alemanya la rebel·lió la van descartar. I per això el senyor Puigdemont circula lliurement: perquè no hi ha cas penal. Tampoc no hi és a Espanya. I aleshores el jutge ha dit que no estava interessat en la meva opinió política. Cosa molt estranya. Perquè justament la meva opinió política va molt connectada al fet que m’ha dut ací. No faig això que faig perquè sí. Tinc opinió política.
—Heu dit que a Alemanya vau contactar polítics per parlar-ne. És això?
—Sí. En primer lloc vull dir que sempre és difícil de tractar aspectes d’uns altres països. En segon lloc, Angela Merkel, en una reunió pública de presidents europeus va dir a Rajoy que allò què feia no era correcte. Ho recordeu? Crec que ella n’estava tipa. Quant a Sánchez, és del meu partit. Socialista. El problema que veig és que el partit socialista està dividit. Al PSOE no saben què cal fer. No sabien què fer ni tan sols durant la manifestació de Vox, PP i Ciutadans. El nostre partit, els socialistes alemanys, els anys setanta van ajudar a construir el PSOE, els sindicats, i  també van ajudar amb la constitució. I ara, enmig de la crisi, penso que també els hauríem d’ajudar. No tant per a dir què han de fer, però potser aportant-hi la nostra experiència.
—Experiència sobre què?
—Sobre federalisme, aspectes monetaris en estats federals, i experiència en com gestionar el passat. Especialment com gestionar el passat de la guerra civil i el franquisme. Perquè Franco no hauria existit sense l’ajuda alemanya. Per tant, també podem contribuir a gestionar aquests aspectes.
—I què creieu que respondria Sánchez en aquests tres punts (federalisme, diners i passat)?
—Hi ha gent dins el PSOE que ho veu com jo; i n’hi ha, com Felipe González, que no. I no saben què fer. No saben com resoldre el problema. A la força? Amb judicis estranys com aquest? Amb una nova llei? Això que passa aquí és de bojos. Sobretot quan veus que els catalans van reaccionar de manera tan pacífica. Tan pacífica. Mireu França. Mireu Grècia. Allà no és igual. I ho conec perquè la meva dona és grega.
—Heu vist els presoners?
—Els havia visitat a la presó, alguns. Forcadell, Junqueras i Romeva. I avui els he vists i ens hem pogut saludar. I tinc molt bona relació amb Carme Forcadell, persona que és molt important per a mi. Ella va fer el seu deure: obrir el debat. Permetre el debat. I per això vaig connectar amb col·legues alemanys, dels conservadors, per parlar del cas català. I vaig mirar de parlar-hi, però per ells és molt delicat, perquè formen part del mateix grup europeu que Rajoy, el Partit Popular Europeu (PPE).
—A França quaranta-un senadors han signat un manifest tot just ara. I són un país molt més centralista que no Alemanya.
—Tenim un problema greu amb els països centralistes. Per mi, van contra la democràcia. Democràcia per mi és subsidiarietat. Les decisions s’han de prendre a prop, i no a quilòmetres de distàncies. Estats centralistes no són tan democràtics. Hem de tendir a sistemes descentralitzats.
—Voldríeu afegir res més?
—Hem de trobar-hi una solució. I aquest judici no és la solució. El judici demostra que decantar-se per no dialogar no és la solució. La solució és parlar entre les parts. És important. Hem d’aturar tot aquest discurs que parla sobre la nació. Però qui la destrueix, la nació? El senyor Rajoy és qui la destrueix.
—I el senyor Sánchez?
—Quan decideixi alguna cosa, aleshores ho sabrem. Perquè de moment no és clar què vol. A les eleccions veurem què fa. Tindrà una altra oportunitat.
Andreu Barnils

 
28/03/2019. Redacció Vilaweb. François Calvet denuncia pressions per retirar el manifest dels senadors francesos contra la repressió.
 28/03/2019. Redacció Vilaweb. François Calvet denuncia pressions per retirar el manifest dels senadors francesos contra la repressió.
   

François Calvet denuncia pressions per retirar el manifest dels senadors francesos contra la repressió
El senador dels republicans atribueix les pressions diplomàtiques al fet que s'està parlant de Catalunya i no de Polònia o Hongria

Per: Redacció

  28/03/2019  01:50
El senador de la Catalunya Nord, François Calvet, nascut a Perpinyà i un dels impulsors del manifest que denuncia la repressió contra l’independentisme, assegura que els signants han rebut pressions diplomàtiques molt fortes per retirar el document, però assegura que no es farà enrere. Calvet ha criticat que un dels que més s’ha mobilitzat per a fer pressions a les autoritats franceses ha estat l’exprimer ministre Manuel Valls, actualment candidat de Ciutadans a les eleccions municipals de Barcelona. ‘Valls ha telefonat a tothom aquí dient que era un escàndol, i que no podíem fer-ho, ha explicat Calvet, que ha destacat que cap dels 41 senadors no li han fet cas.
El senador dels republicans atribueix les pressions diplomàtiques al fet que s’està parlant de Catalunya. ‘Si haguéssim parlat d’Hongria, Romania o Polònia ningú ens hauria dit res’, ha remarcat. Calvet ha insistit però que ningú ha de donar lliçons als senadors que han defensat la indefensió dels líders independentistes catalans.
 
23/03/2019. Jordi Mas Font. España: Nación o Invención?

España: Nación o Invención?
4.4 (87.74%) 93 vots


Curiosamente el término nación es el que más oiremos durante la próxima campaña electoral pero deberíamos ver si realmente España es una Nación, una Nación de naciones, o bien, simplemente, un estado.
En primer lugar deberemos ver qué significa nación, y nos encontramos con un hecho muy curioso y que debe hacer pensar a más de uno y de una…
En alemán ( https://www.duden.de/rechtschreibung/Nation), Inglés ( https://en.oxforddictionaries.com/definition/nation), francés ( https://www.larousse.fr/dictionnaires/francais/nation/53859) e italiano ( https://dizionari.corriere.it/dizionario_it…/N/nazione.shtml), la definición es prácticamente igual, es decir:
Nación es ” El conjunto de personas con una lengua y tradiciones propias y del mismo origen”.
Cuando nos vamos al diccionario castellano (https://dle.rae.es/?id=QBmDD68), resulta que, curiosamente, hay una definición adicional ” Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno.”. Lo cual no deja de ser raro.
Esto no está provocado porque el castellano sea una lengua excluyente, o porque sea más rica que las demás ( supongo que son argumentos que utilizarían los nacionalistas españoles). Se debe, exclusivamente a un motivo histórico.
El estado español nace, oficialmente, en Enero de 1716 con la publicación del último Decreto de Nueva Planta que acaba con la independencia, aunque confederada, de Catalunya y del Reino de Mallorca ( previamente hubieron dos Decretos de Nueva planta uno para el Reino de Valencia y otro para el Reino de Aragón).
Ese nacimiento es abrupto, violento, gracias a una guerra y a la imposición de un sistema, el absolutismo, ejercido por castellanos y franceses, al resto de estados confederados de los que era figura representativa Carlos II.
Al ganar la guerra el primer Borbón, un francés, Felipe V, se crea, de forma sistemática, una metodología para acabar con la memoria histórica de cada uno de los pueblos subyugados, no permitiendo el catalán como lengua para dirigirse a las instituciones, prohibiendo la formación en esta lengua, e inculcando los valores propios del reino de Castilla, además de diferentes movimientos migratorios destinados a acabar, por medio de la mezcla, con cualquier intento de rebelión posterior ( tenemos el mismo ejemplo, en pocos años, y recientemente en Europa, con Yugoslavia bajo la ferrea mano del general Tito que obligó a emigrar a croatas, servios, bosnios y kosovares, con el objetivo de mezclar la población, a partir de 1945).
Pero volvamos a España. De verdad nadie se ha dado cuenta de que en Francia hay un traje típico nacional, o en Inglaterra, o en Portugal… Y que en España haya una barbaridad de trajes típicos, curiosamente resultantes de territorios independientes en muchos momentos de la historia de Castilla?.. Pero no existe el traje típico español, a no ser que les de por poner, como típico, el traje de torero o alguno de Alfredo Landa.
Durante los siglos XIX y XX, las diferentes dictaduras, o absolutismos en España, intentaban ensalzar el espíritu patriótico, eliminando de la enseñanza aspectos fundamentales en el conocimiento del pueblo, como la imagen de mapas de España, donde figuraba el Reino de Castilla y la Corona de Aragón… Cuando la Corona de Aragón, era el nombre que recibía una casa real y no un estado… Así empezaba la confusión del pueblo.
Habían eliminado de los libros la existencia de un grupo de estados confederales que colaboraban entre sí en las estrategias de ataque y defensa, gracias a tener la misma figura representativa del estado.
En esta manipulación no se advertía que Carlos I de España, recibía ese nombre, España, como mención geográfica, con el fin de dar brevedad a las presentaciones ( evitaban indicar todos los cargos que como Rey, o Conde en Catalunya, tenía).
Pero la historia nos deja vestigios para que podamos ver la realidad… La existencia de 5 monedas propias, lo cual no era, ni es posible si habláramos de un estado, sistemas legislativos diferentes, sistemas administrativos diferentes… Y Catalunya con una constitución que cumple enteramente con la definición de la RAE, pero que los nacionalistas españoles dicen que no era tal… Sin más argumento, claro.
Pero hay un dato interesante… Pedro.
En el Reino de Castilla existió un Pedro I, el cruel ( a saber el por qué), y en la Corona de Aragón unos cuantos…. Pere el Gran, es la clave.
Pere el Gran, realmente era Pedro III de Aragón, Pedro II de Catalunya, Pedro I de Valencia y Pedro I de Mallorca.
Ningún rey, después de la unión de los reyes católicos se llamó Pedro para evitar el follón que implicaba llamarse Pedro V de Aragón, Pere IV de Catalunya, Pere III de Valencia y Mallorca y Pedro II de Castilla… Divertido, verdad?
Y, cuidado, alguno vendrá, sin formación alguna, a explicar que el reino de España empezó con los visigodos, pueblos que eran indepedientes entre sí, y que llegaron a unirse durante 15 años… Bajo la misma fe…
Pues esto no deja de ser una muestra más de la manipulación de los nacionalistas españoles, intentando hablar de una unidad, y una nación, que jamás han existido, que han tenido que crear artificialmente atentando contra naciones históricas de la península.
Curioso ese nacionalismo que tiene unos cuantos manipulados detrás gracias a su desconocimiento de estos datos ( les invito a que vayan a cualquier facultad de historia a contrastar la información) y que desconozcan más lenguas que el castellano, al cual, con calzador, le han colocado una definición al término nación, para justificar el engaño.
A qué se parece ese nacionalismo que quiere acabar con lenguas, tradiciones, costumbres, y democracia de los diferentes pueblos?
Para que algunos piensen.
Jordi Mas Font
 
 
27/03/2019. Catalunya, la ignomínia està en marxa! Gabriel Laflèche.
27/03/2019. Catalunya, la ignomínia està en marxa! Gabriel Laflèche.
Benvolguts,

A l’article “CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE” explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d’una manera o altra.
Text íntegre de l’article


Duríssim article d’un digital Suís : Els catalans estan tan aferrats a la idea de la República com els espanyols a la Dictadura.


Catalunya, la ignomínia està en marxa! Gabriel Laflèche
Si un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin seria?
Si s’hagués de destacar d’un sol traç el caràcter espanyol, quin seria? Fonamentalment l’espanyol és a l’inconscient col·lectiu, com aquell que va esclafar les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un militar orgullós de les seves batalles. De tota manera, l’espanyol, al seu entendre, no ha conegut mai una derrota. Alguns contratemps com a màxim. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser amb l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació d’aquell a qui a sotmès. Que aquest sigui un home, un toro o un molí, és indiferent. Ha vençut, és fort i valent! Que el combat fos desigual, ridícul o burlesc li importa poc. El seu objectiu és demostrar el seu valor rebaixant a qui ha abatut. I si perd una batalla? Esborra l’esdeveniment de la seva memòria i de la història. L’espanyol és un personatge sorgit de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que correspon millor a aquesta descripció és la Castella històrica, o el govern de Madrid. D’allà prové aquesta pestilent olor de testosterona. Si més no hi ha una costant destacable : Castro era gallec, Franco era gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Ah no, ell no! Ell era austríac. ‘Hispania’ són els països del ponen com deien els romans. Seria doncs un país on cal viure sotmès? (Es tracta d’un joc de paraules. En francès, el país del capvespre es diu: “el país on el sol s’estira”. En francès, algú que “s’estira” és algú que confessa o que es sotmet. Així, Hispania, on el sol s’estira seria el país on cal viure sotmès?)
I el català qui és?
La seva herència històrica en fa d’ell un negociant. El fenici, el venecià de la península ibèrica. D’entrada perquè el seu dret envers l’herència l’ha forçat en aquest sentit : el dret de ‘l’hereu’, són únicament els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als altres fills a instal·lar-se a la ciutat i esdevenir burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es densifica a Catalunya. Quan Castella obre el monopoli comercial amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya està a punt: és l’explosió econòmica. A més, el decret de Felip V prohibint als catalans fer política no fa més que reforçar aquesta activitat econòmica i intel·lectual. Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris provinents de tota la conca mediterrània fan aviat d’aquesta regió un refugi de pau per a molts pobles. Aquesta barreja i les migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. A títol d’exemple: durant la Inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.
Llavors com fer coexistir dues societats, dues mentalitats tant diametralment oposades? Una jeràrquica i absolutista, on el poble tem el poder i es conforma amb les regles, que no ha viscut la Revolució industrial, que va dirigir la contra-reforma ignorant el Segle de les llums. I l’altre composada per comerciants, artesans i joglars, on el poder és pactat, que ha viscut la revolució del mercat i després la Revolució industrial, que ha practicat la tolerància, estimulat la innovació i que ha fet de la democràcia una realitat natural i compartida.
El què passa avui a Catalunya és el malson del conqueridor: el poble al què intenta sotmetre, resisteix i rebutja passar sota el jou. Llavors, intenta aplicar a l’insubmís tècniques que coneix i que funcionen per ell mateix: aplicar violència i humiliació.
La humiliació …
Erigida com una institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.. Aquesta violència hipòcrita, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’Estat i al mateix temps legalitzada per l’Estat. D’aquesta forma s’autoritza als mitjans, als polítics, a la gent del carrer a intimidar, insultar i menysprear els catalans. Com en ple franquisme, època beneïda per l’actual govern atès que permetia a cadascú menysprear i oprimir a l’altre de manera legal, diàriament. Comportar-se pel que fa al que ha de sotmetre’s a la més menyspreant condescendència. A la manera del racisme més brut.
Ho sabien ? Durant el període franquista, les altres llengües estaven prohibides. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, euskera, gallec, era reprimit de la forma més dura: “Háblame en cristiano!” Exemple per mostrar la diferència entre el conqueridor i el bàrbar, Avui torna a ser el mateix.
Avui aquest tipus de comportament està novament permès. Segons Ramon Blázquez, una allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 estava programada pel govern. És persistent i violenta a la premsa, especialment a la televisió i xarxes socials. Fins i tot al País basc, durant els episodis més violents del terrorisme no van sofrir tals vexacions, humiliacions, insults, desqualificacions i ultratges.
Hi ha dues cares d’aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Consisteix en l’insult i el menyspreu públic quan Ana Rosa Quintana tracta en directe al Vicepresident del Govern català, Oriol Junqueras de “gilipollas” o quan Eduardo Inda qualifica en directe ala televisió el President del govern català, Carles Puigdemont de “merda”. A tot això s’hi afegeix la dubtosa qualitat de tots els que intervenen als diferents grups de debat o d’entreteniment que s’avoquen a una veritable cursa d’insult i ignomínia.
La segona cara d’aquesta reprovació pública, i potser és la pitjor, és la manipulació mediàtica. Feixugament orquestrada a la premsa, els articles d’opinió, les editorials i exportada extensament a totes les agències de premsa, De forma coordinada, el repertori anti-català és força unànime en els termes emprats; desafiament independentista, referèndum il·legal, cop d’estat, covards, adoctrinament contra el govern central, … La violència dels atacs, la manera enfrontada de llançar les mentides i la permissivitat de les autoritats front a aquesta situació, digna de desencadenar nombroses causes penal per difamació, mostra fins a quin punt el govern dels Hidalgos de Madrid està decidit a enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.
Front a aquesta voluntat medieval de fer perdre l’honor a l’enemic, es reconeix la impotència i la feblesa del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per aixafar el poble català humiliant-lo, no és conscient que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, prudents i resistents. Fa tres-cents anys que l’espanyol intenta contenir-los per la força, però és inevitable: Catalunya serà independent o no serà. Els catalans estan lligats a la idea de república com a mínim tant com els espanyols ho estan a la de dictadura.
Els catalans saben, i sobretot senten molt profundament a la seva ànima, que la seva salut és la independència. Que ells no podran viure a Espanya atès que el seu govern els tractarà sempre com una colònia. Els catalans saben que un dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i de respecte amb tots aquells que voldran ser catalans.

I els espanyols també ho saben …
Versión Castellana
Gabriel Laflèche
Fuente: CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHEGabriel Laflèche
  


27/03/2019. Un Eurodiputat sobre Marchena : “Vull dir clarament que el procediment judicial és una farsa. Una farsa sinistra.”
27/03/2019. Un Eurodiputat sobre Marchena : “Vull dir clarament que el procediment judicial és una farsa. Una farsa sinistra.” Els eurodiputats de la plataforma que dona suport al procés català han presentat el seu primer informe sobre la missió d’observació en el judici als líders independentistes. Consideren que el procés judicial és una farsa perquè els acusats són perseguits -diuen- pel fet de donar suport a la demanda dels catalans. Així ho ha dit José Bové, eurodiputat dels Verds: “Vull dir clarament que el procediment judicial és una farsa. Una farsa sinistra.” També alerten de la falta d’imparcialitat que, al seu parer, està demostrant Marchena. Per Mark Demesmaeker, eurodiputat de la N-VA flamenca, les interrupcions del magistrat del Suprem als advocats de la defensa podrien indicar “falta d’imparcialitat”. “Els advocats de la defensa eren interromputs de manera regular pel jutge, el que indica falta d’imparcialitat per part del tribunal.”


Els eurodiputats de la plataforma que dona suport al procés català han presentat el seu primer informe sobre la missió d’observació en el judici als líders independentistes. Consideren que el procés judicial és una farsa perquè els acusats són perseguits -diuen- pel fet de donar suport a la demanda dels catalans. Així ho ha dit José Bové, eurodiputat dels Verds:
“Vull dir clarament que el procediment judicial és una farsa. Una farsa sinistra.”
També alerten de la falta d’imparcialitat que, al seu parer, està demostrant Marchena. Per Mark Demesmaeker, eurodiputat de la N-VA flamenca, les interrupcions del magistrat del Suprem als advocats de la defensa podrien indicar “falta d’imparcialitat”.
“Els advocats de la defensa eren interromputs de manera regular pel jutge, el que indica falta d’imparcialitat per part del tribunal.”
En un primer informe sobre la missió d’observació a Madrid que han presentat aquest dimecres a l’Eurocambra, a Estrasburg, assenyalen també que els lletrats defensors són “repetidament” interromputs quan pregunten sobre “noves qüestions” a testimonis “proposats per l’altra part”. “La llei no permet aquesta limitació”, conclou el text. D’altra banda, amb aquest informe també denuncien que els acusats hagin de “rendir comptes pels seus actes polítics”.
Es paguen les despeses del viatge
Demesmaeker i l’ecologista sueca Bodil Valero han assegurat també que es van pagar ells mateixos les despeses del viatge. Han desmentit així que rebessin diners de la Generalitat i asseguren que ho van fer “motu proprio”.
“Puc confirmar que vaig pagar jo mateix totes les meves despeses”, ha assegurat l’europarlamentari belga. “Així és, jo també”, ha afegit Valero.
Demesmaeker també ha assegurat que li hauria “agradat” poder haver anat a declarar davant el Tribunal Suprem espanyol per desmentir les “fake news”.
“Hauria anat a Madrid immediatament. És fàcil construir notícies falses però jo vaig pagar les meves despeses. Haurien de comprendre que hi ha polítics que estem molt preocupats per la democràcia i per això hi vaig anar a càrrec meu i el que vaig veure allà va ser xocant”.
Els eurodiputats de l’anomenada plataforma “Diàleg UE-Catalunya” reclamen també un judici just, que siguin posats en llibertat els empresonats en presó preventiva, així com que s’iniciï un diàleg polític entre Barcelona i Madrid “perquè sigui quin sigui el resultat del judici, no solucionarà el problema”.
Mark Demesmaeker, Bodil Valero, José Bové i vuit eurodiputats més de diverses nacionalitats han presentat les seves recomanacions a les institucions europees, després d’una altra missió no oficial feta el passat 28 de febrer a Madrid per assistir a tres hores de judici del procés.
  
27/03/2019. Gemma Liñán. Grünberg: "Els votants van estar sotmesos a intimidació policial i no van fer ús de la violència"


JUDICI AL PROCÉS
Grünberg: "Els votants van estar sotmesos a intimidació policial i no van fer ús de la violència"
Gemma Liñán
Foto: EFE
Madrid. Dimecres, 27 de març de 2019
2 minuts



Torn avui per als observadors internacionals. Els que van venir segons el programa del Diplocat. La seva funció com a testimonis en aquest judici és doble: explicar el comportament de la ciutadania i de la policia l'1-O, i descartar el delicte de malversació, almenys pel que fa al pagament dels viatges dels observadors.
El primer ha estat el diputat alemany Felix von Grünberg, citat per la defensa de Jordi Cuixart, que ha declarat amb el traductor al costat i que va ser a Catalunya l'1 d'octubre del 2017 i que hi va viatjar dos dies abans del referèndum.
L'actitud de tranquil·litat era admirable
Ha explicat com la policia espanyola va arribar al primer centre de votació on era ell i van trencar les portes per entrar després d'escalar les tanques. Però, "l'actitud de tranquil·litat era admirable", ha explicat l'observador. "La gent mencionava que aniria a votar a un altre lloc perquè la policia els havia segrestat les urnes", ha prosseguit.
Grünberg ha relatat el que va veure a tots els centres on va anar negant la violència: "Després vam anar a un altre centre. La situació era molt emotiva perquè s'havien produït trets amb projectils de goma" i "al tercer centre on vam anar la situació també era tranquil·la. Les organitzacions civils sempre posaven de manifest unes pautes d'actuació basades en mantenir la calma". "Tot i les amenaces policials, el comportament dels votants no es veia modificat", ha conclòs.
Van mantenir una fèrria disciplina
"Van mantenir una fèrria disciplina", ha destacat referint-se al fet d'esperar tantes hores per votar, estar sotmesos a intimidació i no fer ús de la violència, que amb tanta intimidació policial no era fàcil.
Felix von Grünberg ha negat que la seva funció fos de notari dels resultats ni que tinguessin encarregada cap validació dels resultats. L'objectiu del viatge, ha explicat, era "presenciar sense partidisme, per pura motivació d'interès, el que estava passant a Espanya en aquells moments".
Grünberg ha relatat que des d'anys enrere ha mantingut contactes amb tots els presidents de la Generalitat, des de Jordi Pujol, altres partits com el PSC i, també, amb Carme Forcadell quan era presidenta del Parlament. L'advocada Olga Arderiu, però, ha volgut concretar que la trobada va ser al maig del 2016. L'observador, però, ha dit que es va trobar amb la presidenta del Parlament diverses vegades, abans i després del referèndum.
La malversació del Diplocat
"El meu viatge a Catalunya el vaig pagar jo íntegrament", ha dit taxativament per tombar la tesi de la fiscalia que la Conselleria d'Exteriors va pagar la despesa del viatge i l'allotjament de tots els observadors internacionals. "El motiu del viatge era el meu interès personal i particular amb la situació catalana", ha afegit.
"No hi havia recursos econòmics involucrats en aquest referèndum", ha dit també referint-se a l'organització de l'1-O, que ha atribuït íntegrament a la ciutadania. I ha insistit que "la iniciativa mai va ser per part del Diplocat, l'interès de venir era meu".
  
27/03/2019. Marta Lasalas. L'intent de desacreditar una mirada que incomoda al Suprem

JUDICI AL PROCÉS
L'intent de desacreditar una mirada que incomoda al Suprem
Marta Lasalas
Madrid. Dimecres, 27 de març de 2019
3 minuts


•

•

•

•

•
Un periodista del Frankfurter Rundschau i un altre de la ràdio pública alemanya, ARD, ocupaven aquest matí la segona fila del públic de la sala de plens del Suprem. Davant del tribunal que jutja el procés compareixia un exdiputat alemany de l'SPD que va ser a Catalunya l'1-O, Bernhard von Grünberg. Una mirada incòmoda per al tribunal, que ha hagut d'escoltar a través d'un traductor com un polític alemany expressava la seva admiració davant la "tranquil·litat i contenció" de la gent que esperava l'1-O per votar malgrat la percepció d'"amenaça per les possibles actuacions policials".
Von Grünberg, de 73 anys, va ser diputat al Parlament de Nord-Westfàlia fins al 2017 i actualment es troba retirat, però continua amb l'activisme polític.
La incomoditat sembla que s'ha estès més enllà de la sala. Just la mateixa setmana en què el govern francès ha hagut de sortir en defensa de l'estat espanyol després que 41 senadors gals denunciessin públicament repressió a Catalunya, un diputat alemany i del partit socialista compareixia davant del tribunal que jutja el procés. Tot i els intents de l'advocat Benet Salellas, Von Grünberg no ha concretat que milita a l'SPD. Com a pista, s'ha declarat conegut i amic de polítics, com Willy Brandt, que "van col·laborar en el procés de democratització espanyol". Els estats europeus encaixen malament la intromissió en altres territoris.
Von Grünberg, que ha deixat clar que ni el partit on milita ni ell són independentistes, ha relatat una situació de llargues cues de votants que havien d'esperar hores sotmesos a una situació "d'intimidació" ―o "por", segons la traducció que ha volgut matisar l'advocat Andreu Van den Eynde de la paraula Angst― i que ho feien "sense caure en la violència, que tot i aquesta intimidació és fàcil que pugui sorgir, però no va sorgir".
Marchena ha hagut de dedicar-se a fons per driblar l'estratègia de les acusacions per desprestigiar el testimoni. També ha hagut de frenar Von Grünberg, que ha volgut advocar pel consens com a sortida al conflicte polític a Catalunya o ha valorat dins l'absoluta normalitat que un tribunal constitucional dicti la inconstitucionalitat de lleis. "Ve a valorar fets, no a parlar de normalitat democràtica", ha advertit Marchena.
Desqualificar el testimoni
A preguntes de la fiscal, Consuelo Madrigal, ha desvinculat el responsable del Diplocat, Albert Royo, de la seva presència a Catalunya i ha insistit que va pagar ell mateix les despeses, a més de relatar que eren les organitzacions independentistes les que havien organitzat el referèndum amb unes urnes que van ser portades als centres per ciutadans.
Madrigal ha intentat desqualificar el testimoni pel fet que ja està retirat de l'activitat política, però també pel seu posicionament a Alemanya. "S'ha interessat sobre qüestions similars al seu país com a Baviera?", ha preguntat, la qual cosa ha obligat Marchena a intervenir per aconsellar-li que si pretenia desqualificar el testimoni, ho fes en l'informe final. "Sí, el vull desqualificar", ha admès.
Un intent similar ha abordat l'advocat de l'acusació popular i número dos de Vox, Javier Ortega Smith. "Sap que a Alemanya estan prohibits els partits independentistes?", ha interrogat obligant de nou Marchena a frenar aquest fil argumental i a advertir que l'objectiu no era obrir un debat amb el testimoni sobre el que està permès o no a Alemanya. Ortega ha continuat, però, demanant si l'actuació de la policia hauria estat diferent a Alemanya, i també aquí ha hagut de saltar el president de la sala.
El segon testimoni internacional, Helena Catt de Nova Zelanda, ha quedat ajornat fins a la tarda perquè aquest migdia hi havia reunió de la Junta Electoral Central, de la qual en formen part dos dels membres del tribunal. Això no obstant, els dos membres del tribunal, Luciano Varela i Ana María Ferrer, no han participat en la primera part de la reunió on s'abordaven qüestions que afecten Catalunya.
Quan ha acabat el testimoni els dos periodistes alemanys han sortit darrere l'exdiputat, mentre el públic intentava saludar als presos, als quals, des de dilluns, no se'ls permet acostar-se als assistents. Avui, però, hi havia uns amics de Cuixart vinguts de Sabadell i de Londres, expressament. Han insistit a parlar amb el president d'Òmnium i, comminats a sortir de la sala per la policia, s'han esperat a la porta, mentre intentaven intercanviar salutacions també al passadís.
  
26/03/2018. José Antich. La gravetat d'un fals testimoni.

EDITORIAL
La gravetat d'un fals testimoni
José Antich
Barcelona. Dimarts, 26 de març de 2019
2 minuts


•

•

•

•

•
L'esperada compareixença de Daniel Baena, tinent coronel de la Guàrdia Cvil i responsable plenipotenciari de la investigació policial del procés al Tribunal Suprem, ha deixat més dubtes que certeses. Sobretot, la qüestió més important que ha quedat en l'aire és si estàvem davant del responsable del compte de Twitter des del qual es van abocar durs atacs a l'independentisme i que respon al perfil de Tácito a la xarxa social. Fet que ha negat amb la mateixa seguretat aparent amb què fa un temps va manifestar tot el contrari a un periodista, i així està gravat. No és una qüestió menor i pot acabar sent nuclear, ja que la investigació policial en part estaria esbiaixada i contaminada en ser ell l'instructor. I plantejaria, si hagués realitzat fals testimoni i es pogués demostrar, un interrogant gens menor: és de confiança una persona així?
El jutge Marchena ha blindat fins ara el testimoni en dues qüestions capitals: la primera, rebutjant la petició de les defenses perquè Twitter certifiqués si el tinent coronel Baena és realment Tácito. La segona, no acceptar la declaració del periodista que havia gravat la seva declaració en què reconeixia que sí que ho era. No semblen dues qüestions menors, sobretot si acaben servint per aclarir la veritat, però el jutge Marchena no ha deixat la més mínima escletxa sobre això. Dues respostes negatives que deixen la qüestió en un aparent punt mort. I això que en les últimes hores ha aparegut un nou indici que reflectiria que Tácito i Baena són la mateixa persona. Si en el compte de Twitter de Tácito apareixia com a imatge una serp de cascavell, aquesta imatge idèntica es reprodueix en el compte de Facebook personal de Baena. No va saber respondre a això el responsable de la Guàrdia Civil i ho va atribuir a una casualitat.
Atesa la gravetat de les penes que es demanen per als processats, en algun cas, com és sabut, més de 25 anys, s'hauria de fer tot el possible per eliminar qualsevol ombra de dubte. Tot això repercutiria en benefici de la imparcialitat que s'ha demanat des de l'inici del judici. Un dels acusats, Jordi Sànchez, l'expresident de l'ANC a qui la fiscalia acusa de rebel·lió i per a qui demana 17 anys de presó, assegurava tot just acabar la declaració de Baena que el judici era una farsa i que tenia més clar que mai que la presó era injusta. El mateix grau de perplexitat per les declaracions de Baena l'expressaven diversos advocats defensors i el fet que hagués quedat més clara que mai en la sessió d'avui la causa general contra l'independentisme.
Des del primer dia, el judici ha anat acumulant zones fosques en les quals o bé no es podia entrar, com el visionament de les pericials que contraposin testificals atapeïdes de falsedats, el criteri diferenciat a l'hora d'advertir els testimonis sobre una declaració sota jurament o promesa de fals testimoni, o la màniga més o menys ampla a l'hora d'esquivar amb evasives respostes comprometedores. Res no té, tanmateix, la dimensió del que s'ha viscut aquest dimarts al Suprem. Aquest és un capítol que no s'hauria de tancar en fals.
  
26/03/2019. Gemma Liñán. Baena: "A partir del 20-S hi va haver un clima insurreccional"

JUDICI AL PROCÉS
Baena: "A partir del 20-S hi va haver un clima insurreccional"
Gemma Liñán
Foto: EFE
Madrid. Dimarts, 26 de març de 2019
4 minuts


•

•

•

•

•
El cap de la unitat d'investigació de la Guàrdia Civil a Catalunya, Daniel Baena, de qui se sospita que està darrere el compte de Twitter Tácito, i qui va fer els atestats sobre els quals reposa tot el cas contra el procés en tots els jutjats, ha situat avui l'independentisme en la insurrecció.
"El 20-S quan es van fer els escorcolls en diferents àmbits de la Generalitat allà hi va haver un canvi. Es van incrementar les concentracions" i ha pujat el nivell dels adjectius que fins ara han fet servir la resta de Guàrdia Civil dient que a partir del 20-S hi ha un "clima clarament insurreccional".
De fet, el tinent coronel situa el "període insurreccional" entre l'1-O i el 27-S. I durant aquest temps hi ha 43 assetjaments a casernes de la Guàrdia Civil "on hi ha nens".
La conflictivitat màxima té lloc els 20-S, 1-O i 3-O, segons el tinent coronel. "La situació a Catalunya era un polvorí. Aquells dies tots els policies que teníem un mínim de responsabilitat sabíem que qualsevol incident petit podia derivar en una escalada incontrolable, i afortunadament no va ser així". "Hi va haver 193 talls de carreteres i vies de tren des de l'aplicació del 155", ha detallat.
La situació a Catalunya era un polvorí
Daniel Baena ha anat relatant els darrers mesos abans de l'1-O i ha posat el punt àlgid al 20-S. Els escorcolls a les dependències de la Generalitat marquen un abans i un després, una valoració amb la qual també coincideix l'independentisme  però en el sentit contrari.
Fins aleshores la Guàrdia Civil "estàvem fent una tasca de poca entitat per impedir el referèndum. Es concentraven a les portes de la nostra caserna", ha dit per explicar les diligències policials i les reaccions de la ciutadania.
"Fèiem inspeccions en magatzems per buscar cartelleria i propaganda i quan el 19 de setembre fem una intervenció a Unipost i detectem totes les cartes per l'electorat i les designacions de les meses, allà hi va haver un cop dur", ha relatat. "El 20-S quan es van fer els escorcolls en diferents àmbits de la Generalitat allà hi va haver un canvi. Es van incrementar les concentracions", i ha apujat el nivell dels adjectius que fins ara ha fet servir la resta de la Guàrdia Civil dient que a partir del 20-S hi ha un "clima clarament insurreccional".
Daniel Baena ha explicat els orígens de la investigació i els ha situat al gener del 2016 i a l'Agència Tributària Catalana. Investigaven les estructures d'estat per al jutjat d'instrucció 13 de Barcelona. Baena obeïa les instruccions també de la fiscalia, que havia obert una investigació per malversació. I a partir del 20-S, un cop fet l'informe que avala la denúncia per sedició de la fiscalia, es posa a les mans de la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela.
"Aquelles infraestructures que s'utilitzaven pel desenvolupament del referèndum havien d'estar neutralitzades", ha explicat el tinent coronel. A partir del juliol del 2017 el jutge del 13 autoritza les escoltes telefòniques, segons el testimoni, i és quan van configurant la xarxa de pescar: "Quan s'activa la línia d'investigació vam veure que les relacions que mantenien i els fets que relataven estaven relacionats amb la preparació del referèndum".
La insurrecció de Baena es constata, segons el testimoni, en les mobilitzacions contra la Guàrdia Civil. Fins a 88 en total: 2 abans del 19 de setembre, 82 entre el 20-S i el 27-O, i 2 durant el 155.
Sota les ordres de Lamela
Segons Baena la denúncia després del 20-S va amb els indicis del delicte de sedició i s'envia a l'Audiència Nacional des d'on la jutgessa Carmen Lamela els "comissiona perquè fem més investigacions". I així comencen les declaracions que fa la policia.
L'encàrrec de Lamela era que la investigació se centrés a saber "per què, qui i com" s'havia convocat la concentració del 20-S i per satisfer les ordres de la jutgessa es fan les anàlisis dels correus electrònics de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart des de les seus de l'ANC i Òmnium Cultural més els que hi havia al CTTI. Tot això autoritzat pel jutjat d'instrucció 13, segons Baena.
Ens vam quedar cecs de corroboració
On grinyola el relat del tinent coronel és quan ha d'explicar l'aplicació real de l'Enfocats sobre el qual reposa tota la investigació: "Les dates de l'Enfocats no coincidien amb la realitat", ha admès. Però "el que si que coincidia amb l'Enfocats eren les mobilitzacions ciutadanes", s'ha afanyat a deixar clar quan la fiscal Consuelo Madrigal li ha preguntat.
Per Daniel Baena, tant en l'agenda Moleskine com l'Enfocats els investigadors es van "quedar cecs de corroboració". Segons el tinent coronel el Govern "es finançava amb acords marc amb la Generalitat i empreses. Això facilitava que tota la contractació que feia amb aquelles empreses no hagués d'estar especificada. Aquesta cobertura es mostra a l'agenda de Jové. Va ser una ratificació". "Ens vam quedar cecs de corroboració", ha dit contundent.
La xarxa
Entre tot el que ha dit Daniel Baena hi ha les afirmacions que fan pensar que efectivament la Guàrdia Civil anava fent amb el vistiplau del jutges, però sense ordres concretes. La policia anava estenent una xarxa per pescar el delicte i les persones que el cometien, però no es van centrar en uns fets concrets. Van tirar la xarxa a veure què pescaven. I una de les declaracions de Baena ratifica aquesta tesi, que sempre han defensat alguns dels advocats: "Vam investigar una sèrie de persones que podrien cometre una sèrie de delictes".
Però quan l'advocada de l'Estat li ha preguntat, ha concretat que "es plantejaven els objectius i es proposaven les línies d'investigació al jutge i ell acceptava", "es proposaven línies d'investigació sobre fets i persones concretes" i "es proposaven els escorcolls al jutge i ell en decidia les dates".
També ha assegurat que el 20-S es va avisar els Mossos d'Esquadra del dispositiu a les 7.50 h tal com estableix el protocol de coordinació entre policies a Catalunya.
  
02/11/2017. Gemma Liñán. El sumari del 13: La Guàrdia Civil va punxar telèfons sense autorització.

INDEPENDÈNCIA
El sumari del 13: La Guàrdia Civil va punxar telèfons sense autorització
Gemma Liñán
Foto: Sergi Alcázar
Barcelona. Dijous, 2 de novembre de 2017
1 minut


•

•

•

•

•
Bona part de la investigació de la Guàrdia Civil es basa en les converses per telèfon que van tenir els investigats entre ells o amb tercers. La policia va anar punxant telèfons a mesura que anaven apareixent nous actors en les trucades dels tres primers imputats: Santi Vidal, Lluís Salvadó i Carles Pi-Sunyer.
En algun dels casos, però, la Guàrdia Civil va intervenir telèfons abans de demanar l'autorització judicial, com en el cas de Rosa Ma Rodríguez de T-Systems.
La policia li intervé trucades a partir del 5 de juliol, però l'autorització judicial no les permet fins al dia 13 del mateix mes. Durant 8 dies hi ha un buit legal que dona arguments a la nul·litat de part de la causa.

Les trucades que es capten aquells dies són entre Rodríguez i Josuè Sallent, director d'estratègia del CTTI.
En les trucades no especifiquen res sobre el referèndum, ni la constitució de la Hisenda catalana, que és l'objecte principal de la investigació, i un cop més la policia especula sobre la importància i el paper dels investigats en la desconnexió de Catalunya d'Espanya, la qual ni està investigant aquest jutjat, ni, de fet, en té competències, perquè la causa judicial per aquesta finalitat ja estava oberta al TSCJ.
Com a referent tenen i fan servir la participació de T-Systems en el 9-N.

La resta de trucades de Rosa Ma Rodríguez que figuren en l'informe de la Guàrdia Civil que hi ha en el sumari ja estan dins el termini autoritzat pel jutge.
El que no està clar és que no hi hagi més trucades fora d'autorització que aportin més dades a la causa, perquè encara hi ha una part del cas sota secret de sumari, perquè el jutge va obrir una peça només per a les gravacions que no s'ha donat a les parts ni s'ha difós.
  
29/10/2017. Gemma Liñán. El sumari del 13: Les tècniques d'espionatge de la Guàrdia Civil.

INDEPENDÈNCIA
El sumari del 13: Les tècniques d'espionatge de la Guàrdia Civil
Gemma Liñán
Barcelona. Diumenge, 29 d'octubre de 2017
4 minuts


•

•

•

•

•
El 26 de juliol la Guàrdia Civil decideix demanar al jutge les autoritzacions per a les escoltes telefòniques. Després de l'acte al Teatre Nacional de Catalunya, la policia entra en un deliri contra el referèndum i ja no investiga només si l'equip de Junqueras està creant i posant en marxa la Hisenda pública catalana i com, sinó que obre una causa general contra tot el que tingui a veure amb l'organització d'un referèndum que encara no era a l'agenda ni s'havia convocat.
La policia demana les intervencions telefòniques i una peça a banda on resguardar totes les gravacions i les transcripcions que se'n derivin. Fins aquell moment només hi havia investigats Santi Vidal, Lluís Salvador i Carles Viver Pi-Sunyer. És per això que les primeres escoltes són les de les seves converses; però a partir de les seves trucades, es van ampliant les escoltes telefòniques fins arribar als 14 detinguts del dia 20 de setembre.
I amb un ferm secret de sumari, la Guàrdia Civil desplega una xarxa d'espionatge digna de l'agent 007, James Bond. De fet, aquesta teranyina de comunicacions i seguiments els porta al magatzem on hi ha tot el material electoral, que requisa el dia 20 de setembre i que obliga el Govern a desplegar el pla B, és a dir, imprimir noves paperetes des de l'exterior i prescindir d'alguns materials que ja estaven a punt, com les indicacions de les meses on votar o els manuals per als presidents i vocals de mesa.
"On estan les paperetes, les paperetes on estan?"
Les paperetes es van haver d'imprimir dues vegades. Les primeres, que ja estaven a punt per referèndum de l'1 d'octubre, són requisades el dia 20 de setembre en unes naus de Bigues i Riells que la policia feia un mes que vigilava. A continuació, relatem com la Guàrdia Civil les va descobrir.
El 4 d'agost la Guàrdia Civil punxa el telèfon a Josep Maria Jové. Una de les seves trucades a Francesc Sutrias, director de Patrimoni, alerta la Guàrdia Civil, que des d'aquell moment també li intervé el telèfon.
El 22 d'agost intercepta una trucada entre Jové i Sutrias en què es parla d'un tercer individu, que està esperant instruccions. Com que a la trucada s'esmenta l'hora però no el lloc d'una trobada, la Guàrdia Civil es planta davant el Departament d'Economia per seguir els sospitosos. I acaba a la cafeteria Altaïr.




A partir d'aquí, Sutrias és una persona clau per a la Guàrdia Civil.


Arran d'una conversa interceptada entre Jové i Natàlia Garriga, directora de serveis de la Secretaria General de Vicepresidència, Economia i Hisenda, la Guàrdia Civil comença a seguir Garriga, que els porta fins a una de les empreses col·laboradores i, de retruc, a les naus on s'havia de descarregar el material.


La policia incorpora al sumari fotografies de Natàlia Garriga parlant dins un cotxe. Tot i que ni és delicte ni saben què passa dins el vehicle, la policia engega un nou dispositiu de seguiment.


Després la Guàrdia Civil segueix el cotxe i arriba a les naus de Bigues i Riells.


La Guàrdia Civil conclou que la conductora del cotxe és Mercè Martínez, de l'empresa Fox Box Publi Alternativa, una altra de les persones que acaben detingudes el 20 de setembre. I a partir d'aquest seguiment, desplega la vigilància de les naus de Bigues i Riells.


El 2 de setembre arriben les caixes de material electoral davant els ulls de la Guàrdia Civil alertada per les escoltes telefòniques.

El 20 de setembre, la Guàrdia Civil desplega el dispositiu de detencions i escorcolls i entra a les naus de Bigues i Riells, on troba tot el material electoral preparat per ser distribuït.

El cop del 20-S
L'entrada a les naus de Bigues i Riells suposa un fort cop per al referèndum, que s'havia de celebrar només deu dies després. La policia no només deté el nucli dur que n'estava muntant tota la logística, sinó que requisa material clau per als col·legis electorals.


Gairebé 10 milions de paperetes i 5.900 sobres amb documentació electoral intervinguts per la Guàrdia Civil. El referèndum, en suspens.


Localitzadors i claus de cotxes dels investigats
En tot el sumari, només hi ha un moment en què el jutge i el fiscal es planten davant la Guàrdia Civil: el moment de concedir els permisos per seguir els investigats. És quan els agents demanen l'obtenció de còpies de les claus dels cotxes de Lluís Salvador i Josuè Sallent, per poder-los instal·lar localitzadors dins. La Guàrdia Civil pretenia tenir els cotxes localitzats constantment al llarg de tres mesos, de l'agost a l'octubre.
La petició es fa per poder fer el seguiment amb més seguretat, després de detectar un possible contraespionatge del Govern, emprès per garantir la seguretat dels càrrecs públics que tenen al seu càrrec els preparatius del referèndum.

El fiscal rebutja la mesura demanada per la Guàrdia Civil i el jutge no l'autoritza. El fiscal diu que la mesura és totalment "prospectiva i inadequada" i que el seguiment es pot continuar fent sense mesures tant "intromissives", que "no aporten més dades ni elements nous a la investigació". El jutge la desestima.
Intuïcions policials
Alguns dels seguiments que fa la Guàrdia Civil acaben en informes en què la policia es deixa portar més per intuïcions que per fets contrastats. És el cas de Lluís Salvadó i Josuè Sallent, a qui segueixen quan surten de la feina. Algunes de les fotografies són imatges dels investigats amb una actitud absolutament normal. Com aquesta de Lluís Salvadó.

La Guàrdia Civil, però, acaba deduint de la seva actitud, no només que estan pendents de si els segueix algú, sinó que són "peixos grossos" del referèndum i que el seu entorn hi està implicat.


El mateix passa amb Josuè Sallent.



Aquest informe matusser és el que dona peu a demanar la instal·lació dels localitzadors als cotxes i les còpies de les claus dels vehicles, que, tal com hem dit, el jutge va desestimar.
 


JUDICI AL PROCÉS
Pols entre Baena i l'advocada de Sànchez, Ana Bernaola
Gemma Liñán
Foto: EFE
Madrid. Dimarts, 26 de març de 2019
2 minuts


•

•

•

•

•
"Tot i el clima insurreccional, no vam fer cap detenció,a excepció de l'1-O". Així Daniel Baena, el cap de la unitat d'investigació judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya, ha reprès l'interrogatori després de dinar. Mantenint la seva tesi, però sense aportar dades objectives sobre la rebel·lió.
"Vam detectar que l'Agència Tributària s'estava desplegant més enllà del que estava previst en l'Estatut", ha exposat per justificar els diferents escorcolls i diligències policials a preguntes de Xavier Melero.
I, a preguntes de Francesc Homs, ha insistit que no investigaven la institució, sinó els membres del Govern: "Nosaltres no investiguem si la Generalitat és competent o no per fer coses. Nosaltres investiguem persones que en formen part". També ha deixat clar que "no s'investigaven programes polítics".
La revelació del dia
Però ha estat l'advocada revelació del dia, Ana Bernaola, de l'equip de Jordi Pina i Francesc Homs, qui ha fet entrar en un laberint de preguntes i respostes Daniel Baena sobre la relació de l'ANC amb el procés, el presumpte delicte de malversació i el paper de Jordi Sànchez en tota la trama de suposada sedició i rebel·lió. "Jordi Sànchez no consta en la investigació del full de ruta", ha dit en mig de l'interrogatori-laberint. "No sé si Jordi Sànchez va participar en l'elaboració del document Enfocats", ha afegit.
I ha dibuixat una investigació de la Guàrdia Civil més propera a incriminar l'ANC que no pas a demostrar indicis de participació de l'entitat amb el Govern per proclamar la DUI.
Bernaola ha tingut també els tocs d'atenció de Manuel Marchena, que salta cada cop que un advocat està en camí de desmuntar les tesis de l'acusació.
El pols entre l'advocada i Daniel Baena ha acabat a Twitter i ha buscat l'explicació de si no hi ha crides a la violència, per què el van imputar. I la pregunta ha estat clara: "Van trobar crides a la violència?". I Baena també ha estat clar: "Si no n'hi ha en l'atestat, no en vam trobar".
Baena també ha acabat admetent que durant el període insurreccional no hi va haver incidents ni detencions.
No hi havia ordres de detencions. Jo vaig proposar una sèrie de detencions i el jutge me les va acceptar
"Fonamenten les seves acusacions en reculls de premsa, tuits...", ha dit l'advocada, a qui el mateix testimoni ha tallat per dir que també es fonamenta en correus electrònics. Però minuts abans acabava d'admetre que la mateixa investigació conclou que no es podia imputar cap delicte a l'ANC i que si consta en el sumari, és només "per contextualitzar".
"Els atestats valen per al que valen i la nostra font de deliberació és el que es desenvolupi aquí", ha irromput Marchena davant el tercer grau de Bernaola per tombar els informes de la Guàrdia Civil que han servit per tancar a la presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. "No és un bon camí sotmetre a judici l'atestat", ha conclòs.
I la cirereta final ha estat quan, a preguntes de Jordi Pina, ha dit que el 20-S no hi havia ordres de detenció i que ni tan sols van ser idea del jutge. "No hi havia ordres de detencions. Jo vaig proposar una sèrie de detencions i el jutge me les va acceptar", ha dit. Això va passar el 18 de setembre, un dia abans de l'escorcoll a Unipost, on es va trobar bona part del material electoral fruit dels seguiments i intercepcions telefòniques.
De fet, des del primer moment els advocats han denunciat que qui dirigia la investigació era la Guàrdia Civil i no el jutge. I han denunciat les tècniques policials per investigar una causa general contra l'independentisme.
 
26/10/2017. Gemma Liñán. El sumari del jutge del 13: "Una investigació de la Guàrdia Civil sense control judicial".

INDEPENDÈNCIA
El sumari del jutge del 13: "Una investigació de la Guàrdia Civil sense control judicial"
Gemma Liñán
Barcelona. Dijous, 26 d'octubre de 2017
4 minuts


•

•

•

•

•
"La causa judicial és nul·la perquè es confirma que és una “causa general” contra l'independentisme, cosa que està prohibida "en qualsevol sistema democràtic on hi hagi garanties pels investigats". Així de contundents es mostren els advocats dels càrrecs públics detinguts el 20 de setembre davant els primers volums del sumari que han pogut llegir.
Amb la primera lectura, els lletrats asseguren que el cas no és res més que "la investigació indiscriminada de qualsevol activitat duta a terme per les persones investigades", i que "no s'investiguen fets, sinó qualsevol circumstància futura relacionada amb determinades persones", en aquest cas 14 càrrecs públics de la Generalitat, la majoria dels quals estan relacionats directament amb la conselleria de Vicepresidència que estaven preparant tota la logística del referèndum.
Els advocats detecten diverses irregularitats, com ara la manca de les autoritzacions dels jutge per fer les gravacions. Bona part de la investigació es basa en escoltes telefòniques fetes indiscriminadament a tots els investigats per si trobaven indicis de delicte. Però en el sumari no consten els permisos judicials per a gravar ni punxar telèfons.
El fet que es tracti tot el cas com una causa general "suposa una flagrant vulneració del dret a la defensa i a la tutela judicial" i per això els advocats consideren que la causa s'ha de declarar nul·la.
Una setmana després de l'aixecament del secret de sumari del cas que el jutjat número 13 de Barcelona va obrir per investigar les declaracions de Santiago Vidal arran d'una denuncia particular de Miguel Duran i una altra de VOX, els advocats de la defensa només han pogut accedir a 2 dels 14 volums i 4 annexos que té la causa.
El secret de sumari es va aixecar el dia 19 i els advocats denuncien que se'ls està negant l'accés a la documentació "amb l'excusa d’unescaneig que tardarà 10 dies", diuen fonts de la defensa. Ahir dos dels advocats van anar al jutjat a reclamar el sumari. El jutjat ha denegat poder consultar-lo allà mateix, un fet al que tenen dret les parts. "Tenim dret a accedir lliurement a qualsevol expedient judicial que no sigui secret", diuen fonts dels advocats dels acusats.
Finalment, els lletrats han pogut llegir 2 dels 14 volums. De la consulta, els advocats arriben a la conclusió que "la investigació és tècnicament irregular".
A judici dels advocats, hi ha "clars vicis de nul·litat de tota la investigació que suposaran molt probablement la nul·litat de tot l'expedient judicial així com de qualsevol altra causa judicial derivada de les que investiguen l'independentisme català perquè totes elles es nodreixen de la mateixa investigació efectuada al Jutjat núm. 13". I per aquest motiu denuncien que "tota la investigació judicial és nul·la de ple dret".
Els lletrats es basen en què es tracta d'una “causa general” contra l'independentisme, un fet prohibit en qualsevol sistema democràtic "on hi hagi garanties pels investigats".
Afirmen, també, que "l'objecte de la investigació és totalment indeterminat", que es delega tota la investigació a la Guàrdia Civil "sense cap tipus de control judicial" i que s'investiga "persones i no pas fets delictius".
La Guàrdia Civil als comandaments
La investigació sembla més dirigida per la Guàrdia Civil que pel propi jutge, segons les conclusions a les quals arriben els advocats després de conèixer els primers documents del sumari. No compten, de moment, amb resolucions judicials que autoritzin les gravacions en què es basa bona part de l'acusació.
De fet, el 27 de juliol, durant els interrogatoris que fa la Guàrdia Civil a la caserna de Travessera de Gràcia a diversos càrrecs públics citats com a testimonis, el jutge emet un comunicat on es desmarca d'aquestes actuacions i remarca que no ha ordenat les citacions. El jutge difon via el gabinet del premsa del TSJC que "les diligències que s'estan fent aquests dies a la caserna de la Guàrdia Civil són diligències de policia judicial i no han estat sol·licitades pel magistrat d'instrucció 13 de Barcelona".
També desmenteix en el mateix comunicat que hi hagi més imputats, després que la Guàrdia Civil comuniqués a algun dels testimonis que quedava com a investigat en la causa.
Els advocats denuncien també que la intervenció del jutge que obre el cas sobre Santi Vidal després que la Fiscalia estigués ja actuant d'ofici origina dues investigacions paral·leles "amb una delegació absoluta en la Guàrdia Civil que es dedica a investigar l'independentisme català i no pas els delictes objecte de les querelles inicials", segons fonts de la defensa.
Avui un equip d'advocats tornaran a la Ciutat de la Justícia a reclamar tot el sumari del cas.
15 investigats
Ara mateix hi ha 15 acusats per organitzar el referèndum: el secretari general de la Vicepresidència i de la conselleria d'Economia i Hisenda, Josep Maria Jové; el secretari d'Hisenda, Lluís Salvadó; David Franco, de l'àrea de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) adscrit al Departament de Treball; David Palanques, del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) adscrit al Departament de Presidència; Josué Sallent, director d'estratègia i innovació del CTTI; Xavier Puig, cap de l'Àrea TIC del Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència; Joan Manel Gómez, del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT); Francesc Sutrias, director de Patrimoni de la Secretaria d'Hisenda; Joan Ignasi Sànchez, assessor del Departament de Governació; Natàlia Garriga, directora de serveis del Departament de la Vicepresidència i d'Economia i Hisenda; Josep Masoliver, de la Fundació puntCAT; Mercè Martínez, responsable de projectes territorials de Vicepresidència; i Rosa Maria Rodríguez Curto, directora general de servei de T-Systems.
Els investiguen per desobediència, prevaricació i malversació de fons públics.
El 27 de juliol només hi havia imputades tres persones en el cas: Santiago Vidal, Carles Viver Pi -Sunyer i Josep LluisSalvadó.
La causa s'obre a partir de les declaracions que fa l'exjutge i senador d'ERC Santi Vidal sobre la presumpta obtenció il·legal de les dades fiscals dels catalans. Vidal, que encara no ha declarat com a investigat en la causa, se l'acusa de revelació de secrets i delicte informàtic.
 
26/03/2019. Redacció. El Constitucional espanyol suspèn la comissió d’investigació del parlament sobre la monarquia española.
 26/03/2019. Redacció. El Constitucional espanyol suspèn la comissió d’investigació del parlament sobre la monarquia española.
Benvolguts,
 

El Constitucional espanyol suspèn la comissió d’investigació del parlament sobre la monarquia espanyola
L'executiu espanyol argumenta que el parlament ha anat més enllà de les seves competències

Per: Redacció

  26/03/2019  21:12
El ple del Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha acordat per unanimitat d’admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat que el govern espanyol va presentar contra la creació de la comissió d’investigació al Parlament de Catalunya sobre la monarquia espanyola, segons que ha pogut confirmar l’ACN. Això implica la suspensió automàtica de l’acord, perquè l’executiu de Pedro Sánchez ha reclamat que s’apliqui l’article 161.2 de la constitució que deixa sense efecte qualsevol llei, acord o normativa autonòmica impugnada per l’estat.
Ara el TC té cinc mesos –prorrogables– per a adoptar una decisió sobre el fons de la qüestió, i les parts tenen deu dies per a presentar-hi al·legacions.
L’executiu espanyol considera que la cambra catalana va més enllà de les seves competències perquè crea una comissió per investigar activitats ‘delictives’ o ‘irregulars’ de persones vinculades a la família reial espanyola. ‘Aquest govern no pot acceptar que sense cap competència es provi d’investigar el cap de l’estat per part d’un parlament autonòmic’, va dir la vice-presidenta de l’executiu, Carmen Calvo, el 15 de març, quan el consell de ministres havia aprovat la interposició del recurs.
L’executiu espanyol va actuar després de sol·licitar l’informe preceptiu –però no vinculant– del Consell d’Estat sobre el recurs. En aquesta ocasió el Consell d’Estat espanyol va emetre un dictamen favorable, contràriament a allò que havia fet quan l’executiu li havia demanat l’opinió per presentar el recurs contra la declaració de reprovació a Felipe VI per part de la cambra. La Moncloa addueix que va presentar el recurs pels mateixos motius en què ho ha fet en dues ocasions anteriors, quan va dur també al Constitucional una moció que refermava la declaració de novembre del 2015.
Segons el TC, l’advocat de l’estat considera que la resolució impugnada ‘pot vulnerar’ l’estatut i el reglament del parlament pel fet que ‘l’objecte de la comissió d’investigació ultrapassa l’àmbit institucional i competencial propi de la comunitat autònoma’. Afegeix que també s’infringiria el principi d’inviolabilitat del cap de l’estat.
 
 26/03/2019. Vicent Partal. Nosaltres, els insurrectes.
 26/03/2019. Vicent Partal. Nosaltres, els insurrectes.

Nosaltres, els insurrectes
«Sí, efectivament, ens reivindiquem insurgents. I alhora reclame que algú explique al guàrdia civil el significat exacte de la paraula que va emprar ahir»
 Clavells a la porta del Departament d'Economia, el 20-S (fotografia: Albert Salamé).
Per: Vicent Partal

  26/03/2019  21:50
La sala del Tribunal Suprem espanyol on es fa el judici contra la presidenta del parlament, els membres del govern i els dirigents de l’ANC i Òmnium va convertint-se, per manca d’una altra cosa, en una fàbrica de consignes. Mediocres, val a dir.
Com que no hi ha acusació que se sostinga sobre els fets jutjats, un dia i un altre els testimonis del règim proven de fer servir de manera laxa conceptes que vagament sonen violents a veure si així troben el camí per a justificar, ni que siga mínimament, la condemna que ja és escrita per endavant. Ahir, seguint aquesta pràctica, el presumpte piulador Tácito, en versió oficial i uniformada, va inventar-se la caracterització de l’octubre republicà dient que hi havia ‘un clima insurreccional’. Insurrecció, doncs, es va afegir a l’arsenal verbal que proven de girar contra els acusats…
D’ençà que va aparèixer la paraula ‘tumult’ –i recordeu que el primer de dir-la fou el ministre portaveu del govern–, el règim s’escarrassa a trobar imatges mentals que puguen inocular en l’opinió pública l’evocació d’aquella violència realment inexistent però que necessàriament hauria d’acompanyar qualsevol condemna pel tipus penal de rebel·lió. I, depenent de la capacitat de cada orador, la cosa s’enfila per una branca o per una altra, amb més fortuna o menys. Ahir amb ben poca.
Supose, doncs, que al presumpte piulador Tácito li van dir que deixàs anar en el seu discurs això de ‘insurreccional’ i ho va fer. O potser fins i tot l’ús del vocable va ser iniciativa seua. Segurament en la cultura casernària la ‘insurrecció’, d’ençà del temps en què el vell Proudhon escrivia els seus pamflets, sona a una cosa lletja, probablement amb ecos d’aquell anarquisme rural que tant varen combatre ‘els civils’ al començament del segle XX; aquella ‘guardia civil caminera’ que cantava, i odiava tant, Federico García Lorca.
Però el concepte, per si mateix i per desgràcia seua, s’ha fet servir històricament més aviat amb un significat positiu, sobretot a les societats avançades –tant que fins i tot el bèstia de Robespierre va arribar a dir que la insurrecció era la primera obligació de qualsevol poble decent. Revolució i insurrecció potser es confonen en les ments que hi ha sota aquest peculiar barret que en diuen tricorni, però són dues coses molt diferents. La revolució és un acte social o polític que comporta la revocació completa i inapel·lable de les condicions establertes, de l’estat en definitiva; mentre que la insurrecció transforma les circumstàncies però sense partir necessàriament d’aquestes circumstàncies, sinó del descontentament personal amb una situació que es considera injusta. La insurrecció és un aixecament personal –com l’etimologia llatina explica amb claredat. Una necessitat moral i íntima, en tot cas prèvia a qualsevol revolució, per a explicar-ho a la manera de Mazzini. ‘La insurrecció acaba allà on comença la revolució’, que va dir el patriota, polític i filòsof italià.
De manera que, sí, efectivament, ens reivindiquem insurgents. I alhora reclame que algú explique al guàrdia civil el significat exacte de la paraula que va emprar ahir. A veure si d’aquesta manera entén una mica com és que ens hem trobat personalment obligats a alçar-nos, a insurgir-nos, precisament contra aquest estat de coses, i també contra aquest estat a seques, que no ens deixa cap més camí per a viure dignament. Ep! com tanta i tanta gent, sortosament per a tots, ho ha fet en la història de la humanitat.
 
25/03/2019. Vicent Partal. Editorial. Uns senadors francesos… 
25/03/2019. Vicent Partal. Editorial. Uns senadors francesos… 

Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
Uns senadors francesos…
«L'octubre del 2017 no hi havia cap senador francès que dubtàs que Espanya era una democràcia. I ara quaranta-un posen la signatura pública, sabent que això els durà problemes, però incapaços de resistir més temps en silenci»

Per: Vicent Partal

  25/03/2019  21:50
Aquests dies hi ha molts nervis. Es nota molt en l’ambient. Crec que sobretot els causa la combinació del judici i les eleccions, per bé que tinc la sensació que això no ho explica tot.
En relació amb el judici, i aquesta rastellera irritant de mentides i mentiders, ahir Joan Ramon Resina va explicar de manera insuperable el mecanisme pervers que volen endossar-nos. De manera que, sobre això, em limitaré a recomanar que llegiu el seu article si no ho heu fet.
Quant a les eleccions, la cosa aparentment és més complicada. Un dels anacronismes de la nostra era és que la política encara va a un ritme puntuat per les eleccions cada cert nombre anys, mentre que la vida, tota, va a un ritme de minuts. El decalatge és horrible. La democràcia representativa no ha trobat la manera, o no vol trobar-la, de convertir-se en un flux continu, en una democràcia permanent, que canvie al ritme que canvien gairebé totes les coses de la vida. No. La democràcia formal continua encotillada, maldant per fer la foto del país que tenim en un minut determinat, aquell dia determinat, el de les eleccions. Sabent que pots perdre dos escons per mala sort o guanyar-los per bona sort. Després tan solament caldrà resistir la resta del temps, sense saber quina és la realitat ni voler-ho saber.
Per això tots els polítics es neguitegen tant quan arriben les eleccions. Tota la feina d’anys acaba depenent de la imatge que pots transmetre durant la campanya. I de petits detalls que fan que les coses canvien sense que pugues controlar-ho.
Però en aquest article que publiquem avui us expliquem que en realitat les eleccions no són tan volàtils com sembla. Al Principat hi ha 48 escons a les eleccions espanyoles i a tot estirar se’n mouen una dotzena. Al País Valencià n’hi ha 32, potser 6 en joc. I a les Illes, amb 8 escons pràcticament no es pot moure res. Ara, aquesta vintena d’escons que es belluguen en total als Països Catalans marcarà la diferència propagandística: entre demostrar durant quatre anys (quatre, teòricament…) que el teu partit és el més important o haver de lluitar per fer veure que allò que ha passat no és cap fracàs. I, posats a recomanar, no deixeu escapar tampoc l’article de Marta Rojals, que ens regala la seua aguda visió de cada dimarts: ‘Vox no m’amenaça més que no m’hagi amenaçat, ja, el tripartit “demòcrata” del 155.’
Torne a l’editorial: això vol dir que no es mou res en realitat? De cap manera. L’opinió pública és un oceà amb corrents profunds i corrents superficials. Els superficials són molt cridaners i vistosos, però al final els profunds són els que regulen de debò el sistema. Els superficials són més fàcils de modelar i si tens, per exemple, un estat al darrere i tota la capacitat que això implica pots crear la imatge que alguna cosa és com tu dius que és. Però per sota l’aigua el corrent profund marca i això ja no és tan fàcil de modificar.
Diumenge, per exemple, quaranta-un senadors francesos van publicar una crida, impecable, en suport de Catalunya, de la Catalunya sud. Aquesta. Reclamen al seu govern i a la Unió Europea que ature el desgavell que causa Espanya amb la violació dels drets civils i que treballe per una eixida negociada a la crisi. I ho fan amb precisió. Sabent què diuen i com ho diuen. Quaranta-un senador, de tots els partits presents a la cambra i de tot l’hexàgon.
La reacció de l’espanyolisme ha estat, de primer, riure-se’n. Típic d’ells. Preguntar quants senadors no han signat el manifest o qualificar-los d’extremistes. Llevar-hi importància. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Però al cap de poques hores el govern espanyol, visiblement alarmat, ha demanat una rectificació al ministre d’Afers Estrangers francès, menystenint com sempre la separació de poders, i l’ínclit Borrell ha organitzat una nova polèmica diplomàtica –no li podrem pagar mai els seus serveis a la causa.
Amb l’una cosa i l’altra, i amb el suport entusiàstic de Manuel Valls, Espanya ha provat de somoure les aigües superficials per a parar el cop i fer veure, al seu mercat intern, que controla la situació. Estralejar, si em permeteu el dialectalisme. Però això no altera el corrent de fons i el canvi d’actitud de la classe política francesa, com tantes altres coses que passen, és impressionant, vist amb la perspectiva de fa tan sols uns mesos.
Perquè venim d’un temps en què Espanya era simplement un estat membre de la Unió Europea i això feia que, d’entrada, tothom la consideràs un país estàndard del grup, un més. Però ens van agredir el Primer d’Octubre amb unes imatges que van fer la volta al món i van sorprendre. Van dur a la presó i a l’exili el govern del país i el seu president. Van negar la política en l’Europa del segle XX. Van parlar i parlen tothora de prohibir coses. Menystenen la justícia europea que en quatre jurisdiccions diferents els va deixar ben retratats. Reaccionen estrepitosament i sense miraments cada vegada que algú els l’ensenya. Pressionen tothom amb amenaces indignes d’un company de club. I acostumats –perquè la transició va ser això– a jugar en el límit de les aigües superficials i prou, no s’adonen de com canvia la percepció que Europa té del nostre cas, ni de què fem ni sobretot de com ho fem. Ni de com aquella visió idíl·lica d’Espanya que tenien els europeus va essent, si no ho ha estat ja, destrossada per ells mateixos.
L’octubre del 2017 no hi havia cap senador francès, ni un, que dubtàs que Espanya era una democràcia. I ara quaranta-un posen la signatura pública, sabent que això els complicarà les coses, com s’ha vist de seguida, però incapaços de resistir més temps en silenci.
Potser Borrell, potser tots els Borrells, es pensen que és igual fer el pas en la direcció de denunciar el soci poderós que et pensaves que era com tu que en la de no voler veure la realitat. Però la història ensenya què això no és així i també què passa quan s’obren els ulls tancats i cauen les aparences. Un any i mig de resistència ferotge d’aquest país no ha passat desapercebut de cap manera. Cosa, i amb això tanque el cercle, que em sembla que hauria de calmar i fer reflexionar també els nostres polítics, tan obsedits ara mateix a veure qui obté un escó més o menys. Empetitits ells tots sols.
 
27/03/2019. Redacció. Els senadors francesos solidaris amb Catalunya denuncien ‘pressions diplomàtiques molt fortes’.
27/03/2019. Redacció. Els senadors francesos solidaris amb Catalunya denuncien ‘pressions diplomàtiques molt fortes’.
Benvolguts,

Els senadors francesos solidaris amb Catalunya denuncien ‘pressions diplomàtiques molt fortes’
François Calvet, impulsor del manifest, denuncia pressions diplomàtiques perquè els senadors retirin les seves signatures

Per: Redacció

  27/03/2019  09:22
Quaranta-un senadors francesos han signat un manifest, en el qual se solidaritzen amb Catalunya i denuncien la repressió espanyola contra els seus càrrecs electes. François Calvet, membre dels Republicans i impulsor del text, ha assenyalat a Catalunya Ràdio que en els darrers dies han rebut ‘pressions diplomàtiques molt fortes’ perquè ‘retirem la nostra signatura’. Calvet ha assegurat que ell no ho pensa fer perquè ‘aquestes són les meves idees i no són contra ningú. Són pels drets humans’.
El senador ha explicat que va impulsar el manifest per a denunciar la injustícia de la presó preventiva que pateixen els presos polítics, però no pas per anar ‘en contra d’Espanya’. A més, recorda que no demanen que l’estat francès s’immisceixi en afers interns de l’estat espanyol, sinó que col·labori perquè ‘hi hagi un diàleg entre el govern i Catalunya’.
Uns senadors francesos… I Editorial de Vicent Partal
Calvet també ha recordat la visita de Carme Forcadell al senat francès i ha dit que no entén com pot ser a la presó. ‘És molt bona persona i no té cap idea revolucionària’, ha declarat. A més, ha assegurat que coneix la resta de presos polítics i que li semblen ‘persones molt raonables’.

 
25/03/2019. Maria Macià. Crisi diplomàtica: Espanya retreu a Mèxic que reveli la carta d'Obrador a Felip VI.
25/03/2019. Maria Macià. Crisi diplomàtica: Espanya retreu a Mèxic que reveli la carta d'Obrador a Felip VI.

MONARQUIA
Crisi diplomàtica: Espanya retreu a Mèxic que reveli la carta d'Obrador a Felip VI
Maria Macià
Foto: Europa Press
Barcelona. Dilluns, 25 de març de 2019
1 minut



Nova crisi diplomàtica per Espanya. El govern espanyol ha retret a Mèxic que aquest dilluns s'hagi fet pública la carta que el president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, ha enviat al rei Felip VI demanant-li que es disculpi per la conquesta. En un comunicat de rèplica, l'Executiu espanyol rebutja "amb tota fermesa" el contingut de la carta.
La missiva, enviada el passat 1 de març, demanava que el rei espanyol i el papa Francesc es disculpin pels abusos comesos pels espanyols durant la conquesta de Mèxic i avui, 24 dies després, encara no havia rebut resposta. Arribats a aquest punt, el president mexicà ha decidit revelar el contingut de la carta en un acte de commemoració del 500 anys de la Batalla de Centla, en la qual els indígenes maies van ser derrotats per les tropes d'Hernán Cortés.
En conèixer-se l'existencia de la carta, però, el govern espanyol ha reaccionat a cap de pocs minuts, tot i que s'ha mostrat molt crític al respecte. "L'arribada, fa cinc-cents anys, dels espanyols a les actuals terres mexicanes no pot jutjar-se a la llum de consideracions contemporànies", critiquen, després de "lamentar profundament" que s'hagi publicat.
Més endavant, en una línia més diplomàtica, el comunicat parla de "pobles germans" amb un "enorme cabal d'afecte" i justifica que sempre han sabut "llegir el passat compartit sense ira i amb una perspectiva constructiva". Acaben la resposta de tres paràgrafs insistint en la seva disposició per "treballar conjuntament" i "continuar construint el marc apropiat per intensificar les relacions d'amistat i cooperació" en el futur.
 
25/03/2019. Nicolas Tomás. El president de Mèxic demana per carta a Felip VI que es disculpi per la conquista.
25/03/2019. Nicolas Tomás. El president de Mèxic demana per carta a Felip VI que es disculpi per la conquista.
Benvolguts,


MONARQUIA
El president de Mèxic demana per carta a Felip VI que es disculpi per la conquesta
Nicolas Tomás
Foto: EP
Madrid. Dilluns, 25 de març de 2019

El president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, ha enviat una carta al rei Felip VI i al papa Francesc perquè es disculpin pels abusos comesos pels espanyols durant la conquesta de Mèxic.
Així ho ha avançat El País i ho ha confirmat el mateix mandatari a través de les xarxes socials. Fonts del govern espanyol han confirmat aquest dilluns al vespre que el monarca va rebre la missiva el passat 1 de març, que encara no ha rebut resposta de Madrid 24 dies després.
En un vídeo durant la commemoració dels 500 anys de la Batalla de Centla aquest dilluns, a l'estat mexicà de Tabasco, López Obrador ha assegurat que "ja he enviat una carta al rei d'Espanya i una altra al Papa perquè es faci un relat de greuges i es demani perdó als pobles originaris per les violacions al que ara es coneix com a drets humans". Ha denunciat que "va haver-hi matances, imposicions", i que tot es va fer "amb l'espasa i la creu".
En la carta, el president mexicà fa referència, per exemple, a la reparació cap als jueus sefardites i a la memòria democràtica a l’Estat espanyol per assimilar-ho a les violacions de drets humans que es van cometre durant la conquesta de Mèxic ara fa 500 anys. Segons han confirmat des del govern espanyol, la missiva no ha estat resposta des d’Espanya, on ha causat un gran malestar.
La carta dirigida al rei espanyol, que s’ha canalitzat a través del Ministeri d’Exteriors, arriba un parell de mesos després de la visita oficial del president Pedro Sánchez al país nord-americà, on va ser molt ben rebut pel recentment escollit president Andrés Manuel López Obrador, de la coalició d’esquerres Juntos Haremos Historia.
Rebuig “amb tota fermesa” de Moncloa
Després de fer-se pública la carta enviada per López Obrador, el govern espanyol ho ha lamentat “profundament” en un comunicat, i ha assenyalat que “rebutja amb tota fermesa” el seu contingut. “L’arribada, ara fa cinc-cents anys, dels espanyols a les actuals terres mexicanes no pot jutjar-se a la llum de les consideracions contemporànies”, asseguren des de Moncloa.
En aquesta línia, des de l’executiu de Sánchez sostenen que “els nostres pobles germans han sabut sempre llegir el nostre passat compartit sense ira i amb una perspectiva constructiva, com a pobles lliures amb una herència comuna i una projecció extraordinària”. I reiteren la “disposició per a treballar conjuntament” amb les autoritats mexicanes i “continuar construint el marc adequat per intensificar les relacions d’amistat i cooperació existents”.
 
24/03/2019. Vicent Partal. Editorial. La importància del Front Republicà.
   24/03/2019. Vicent Partal. Editorial. La importància del Front Republicà.

Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
OPINIÓ > EDITORIAL
La importància del Front Republicà
«Cal proposar opcions unilaterals, conscients precisament de tenir un instrument, els escons de Madrid, que pot afeblir completament l'adversari polític»

Per: Vicent Partal

  24/03/2019  21:50
La candidatura conjunta de Poble Lliure, Alternativa i Pirates, el Front Republicà, va anunciar ahir que havia aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a les eleccions espanyoles i va anunciar els seus candidats per les quatre circumscripcions electorals del Principat. La notícia, a parer meu, és molt positiva per diverses raons.
En primer lloc, i sobretot, perquè en aquestes eleccions espanyoles cal reforçar al màxim el conjunt del bloc independentista. Les enquestes indiquen que ERC sembla que disputarà al PSOE la victòria en les eleccions al Principat. I que la suma d’ERC i Junts per Catalunya pot superar la xifra dels 17 escons actuals, perquè l’ascens previst del partit de Junqueras compensa aparentment la caiguda dels postconvergents. Però Catalunya triarà 48 diputats i per a l’independentisme l’objectiu hauria de ser arribar a 20, per mirar d’acostar-se a la meitat. Acostar-se a 24 escons seria una xifra raonable, però que per les característiques de la convocatòria sembla impossible d’assolir. Tradicionalment, el vot independentista ha estat molt menor en les eleccions espanyoles que en les catalanes i és segur que hi haurà vots independentistes que aniran als comuns, candidatura encapçalada per un independentista indiscutible; o fins i tot, per difícil d’entendre que siga, al PSOE, que traurà profit de la por de Vox. I, evidentment, també a l’abstenció, sobretot d’aquells que consideren que els dos partits majoritaris han abandonat la lluita per la república o que ja no cal anar-hi per a res, a Madrid.
En aquest sentit, la presència del Front Republicà pot canalitzar cap a l’independentisme vots de sectors que, altrament, haurien optat per l’abstenció o pels comuns. Vist que el resultat entre els dos grans blocs espanyols és tan estret, sembla bastant probable que l’independentisme tinga a les mans la clau de la governabilitat. I una enorme capacitat de pressió, per tant. Per això com més fort siga en conjunt, millor per a tots.
En aquest esquema hi ha una segona raó que dóna importància a la presència del Front Republicà: evitar, o si més no desarticular, l’esgotadora batalla partidista entre ERC i JxCat. La clau de la legislatura vinent serà, això és evident, impedir la governabilitat de l’estat espanyol. Amb presos i exiliats, amb repressió i sense el reconeixement del dret d’autodeterminació, hauria de ser impossible que l’independentisme aportàs els vots perquè cap candidat fos investit, cosa que obligaria Espanya a fer unes altres eleccions, que serien les quartes en quatre anys –i açò evidenciaria que sense resoldre políticament la situació catalana no hi haurà estabilitat possible.
Sobre el paper, els tres grups independentistes hi estan d’acord, en això, i de fet ERC i JxCat ja ho van demostrar quan no donaren suport al pressupost de Pedro Sánchez i forçaren aquestes eleccions. Però estic segur que el debat es reprendrà, ara amb l’excusa de frenar el pas a la dreta, especialment a Vox. Si passa això és probable que ERC i JxCat abonen posicions diferents i la manera d’evitar que el debat es disfresse de partidisme és que a Madrid hi haja un tercer partit independentista. Així, si més no, sempre seran dos contra un, en qualsevol combinació possible, i per tant l’accent es posarà en les raons polítiques de la decisió i no en la tàctica partidista. Fins i tot crec que la presència del Front Republicà hauria de permetre de parlar amb calma de la hipotètica configuració d’un sol grup parlamentari independentista a Madrid, una possibilitat que solament amb ERC i JxCat sembla molt complicada, per la tensa batalla per l’hegemonia que sostenen.
Un comentari final, sobre la proposta d’impedir la governabilitat de l’estat. L’objectiu de l’independentisme és, hauria de ser, fer efectiva la República tan prompte com siga possible. I per això la via de la unilateralitat és l’única factible, especialment a partir del moment que s’acabe aquest cicle electoral i se sàpiguen les penes del judici. Però a parer meu això no implica renunciar a fer sentir el pes de l’independentisme a Madrid. Jo crec que és més aviat al contrari. Cal proposar opcions unilaterals, conscients precisament de tenir un instrument, els escons de Madrid, que pot afeblir completament l’adversari polític. I cal fer servir aquesta eina amb decisió. Així si el PSOE és capaç de raonar i entendre que cal una solució política, millor: tan sols caldrà seure a parlar. I si es mantenen en la via per on van i no volen llegir correctament l’escenari ja entendran en pell pròpia, en algun moment, que aquesta farsa de judici, la repressió, les arbitrarietats i la negació del dret d’autodeterminació també té per a ells un preu molt car. Fins i tot si acaben governant amb Ciutadans, que seria una possibilitat d’allò més aclaridora.

PS. Atenció a aquesta notícia: quaranta-un senadors francesos de tots els grups del parlament van publicar ahir un manifest important denunciant l’atac de l’estat espanyol a les llibertats dels catalans. Un gest impensable no fa pas tant, que torna a indicar que les coses canvien molt de pressa en l’àmbit internacional. Les actuacions que tant ens indignen, aquesta injustícia que hem de suportar, té un preu important per a l’estat espanyol. Aquesta és una cara de la situació que costa de veure, però que és cabdal.
Front Republicà
 
25/03/2019. Marta Lasalas. El cap de seguretat de la Guàrdia Civil el 20-S va trencar dues finestres dels vehicles.
25/03/2019. Marta Lasalas. El cap de seguretat de la Guàrdia Civil el 20-S va trencar dues finestres dels vehicles.

JUDICI AL PROCÉS
El cap de seguretat de la Guàrdia Civil el 20-S va trencar dues finestres dels vehicles
https://www.elnacional.cat/ca/politica/judici-proces-suprem-guardia-civil-vehicles-detrossa-mall-finestra_368155_102.html
Benvolguts,

Marta Lasalas
Madrid. Dilluns, 25 de març de 2019
1 minut



Els vehicles policials que van resultar destrossats el 20-S davant la conselleria d'Economia no només van ser danyats pels manifestants. Així es desprén si més no de la darrera i sorprenent resposta de l'agent B35974S, encarregat de la seguretat del dispositiu, a Jordi Pina, l'advocat de Jordi Sànchez.
"Quan va sortir de la conselleria a altes hores de la matinada per acostar-se als vehicles policials, va trencar amb un mall algun dels vidres per comprovar el contingut del que hi havia dins del vehicle policial?", ha preguntat Pina.
"Sí, dos", ha respost l'agent.
Pina ha subratllat, de nou, com ja va fer la passada setmana diferències entre la declaració de l'agent i les seves paraules durant la instrucció. En particular, pel que fa la referència a gestos amenaçadors dels concentrats, o insults.
Així mateix, les defenses han contrarestat la situació d'altíssim risc que han assenyalat els dos testimonis que han comparegut avui al Congrés amb el fet que hi havia treballant pintors o guixaires en una de les plantes de l'edifici i ho van continuar fent amb normalitat.
Igualment, s'ha subratllat el diàleg que s'havia establert entre Sànchez i Jordi Cuixart amb el responsable del dispositiu policial, al qual fins i tot van donar els seus telèfons.
 
25/03/2019. Editorial El PuntAvui. La violència dels clavells.
25/03/2019. Editorial El PuntAvui. La violència dels clavells.

25 març 2019 2.00 h
La violència dels clavells
El judici de l’1-O ja ha con¬su¬mit vint jor¬na¬des i, més enllà dels cot¬xes poli¬ci¬als danyats davant la seu d’Eco¬no¬mia, encara no s’ha pogut veure cap ras¬tre de la violència necessària per sus-ten¬tar les acu¬sa¬ci¬ons de sedició i rebel·lió que pesen sobre els acu¬sats. Des que el tes¬ti¬moni del major Tra¬pero va eli¬mi¬nar el cos de Mos¬sos de l’equació del procés inde¬pen¬den¬tista, a la fis-ca¬lia només li queda un camí insòlit, que és fona¬men¬tar l’existència d’una violència poten¬cial o sub¬jec¬tiva o fins i tot pas¬siva, però imma¬te¬rial, sense armes, morts, ni ferits; sense alçaments, ni assalts, ni lesi¬ons que pro¬vo¬ques¬sin una sim¬ple baixa labo¬ral, i con¬ver¬tir-la en una violència capaç de sub¬ver¬tir l’ordre cons¬ti¬tu¬ci¬o¬nal.
Els tes¬ti¬mo¬nis han demos¬trat que el dis¬po¬si¬tiu de l’1-O del CNP i la Guàrdia Civil era deli¬be¬ra-da¬ment uni¬la¬te¬ral, era insu¬fi¬ci¬ent i ine¬ficaç per atu¬rar el referèndum i no va res¬pec¬tar les ins-truc¬ci¬ons judi¬ci¬als. Els agents es van veure abo¬cats aquell dia a la indig¬ni¬tat d’agre¬dir ciu¬ta-dans inde¬fen¬sos i ara a l’auto¬hu¬mi¬li¬ació davant el Suprem d’haver de sos¬te¬nir el relat del fis-cal amb tes¬ti¬mo¬nis coor¬di¬nats i sur¬re¬a¬lis¬tes, par¬lant de l’odi per¬ce¬but, del ter¬ror sen¬tit, dels cla¬vells que els llançaven o fent com¬pa¬ra¬ci¬ons esperpènti¬ques amb el ter¬ro¬risme d’ETA.
És pos¬si¬ble que la llei no sigui con¬clo¬ent en la defi¬nició del que és violència o no i que això tempti els fis¬cals d’apro¬fi¬tar les ombres per con¬ti¬nuar per¬se¬guint les penes màximes, a costa de fal¬se¬jar la rea¬li¬tat. El que és segur és que la resistència pacífica i la deso¬bediència civil no són con¬cep¬tes nous, no els des¬co¬brim ara i aquí, estan per¬fec¬ta¬ment defi¬nits, rela¬tats i docu-men¬tats per la història. I els fets de setem¬bre i octu¬bre del 2017 a Cata¬lu¬nya encai¬xen en aquest mot¬llo sense neces¬si¬tat de defor¬mar-los, ni exa¬ge¬rar-los ni inven¬tar noves defi¬ni¬ci¬ons.
   
Desar la notícia al meu compte
COMENTARIS 
+1#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
El que fa el tribunal suprem no és un judici, és una vergonya.

I el jutge Marchena quedarà retratat a la història com una persona sectària i immoral, a segons quins testimonis els recorda que estan sota jurament i a segons quins, tot i saben del cert que menteixen, no els diu ni piu.

La podridura judicial es pot exemplificar en molts cassos, ja que jutgen a les persones en funció de la seva casta, no en funció dels seus delictes. Alsassu, la manada etc.etc.
 
25/03/2019. Joan Rueda. La Guàrdia Civil i ETA.
25/03/2019. Joan Rueda. La Guàrdia Civil i ETA.

25 març 2019 2.00 h
La Guàrdia Civil i ETA
Joan Rueda
“ETA va matar 230 guàrdies civils, com el que ara diu que a Cata-lu¬nya s’hi viu una situ¬ació sem¬blant
Al llarg dels seus 50 anys d’història, ETA va assas¬si¬nar 829 per¬so¬nes, segons les dades ofi¬ci¬als del Minis¬teri de l’Inte¬rior (altres dades ele¬ven els morts a gai¬rebé 900). De les 829 per¬so¬nes mor¬tes, 506 eren mem¬bre dels cos¬sos i for¬ces de segu¬re¬tat de l’Estat i, con¬cre¬ta¬ment, 230 eren agents de la Guàrdia Civil. Tot i que va ser un dego¬teig, gran part dels agents poli¬ci¬als i mili-tars morts per ETA ho van ser durant el que s’ha ano¬me¬nat els anys de plom, entre mit¬jan anys 80 i mit¬jan 90. Tot i aquesta dura i trista rea¬li¬tat, un dels guàrdies civils que va decla¬rar dijous en el judici que té lloc al Tri¬bu¬nal Suprem va afir¬mar que, tot i que ell, per sort, no ho havia vis¬cut, l’ambi¬ent que va viure a Bigues i Riells, on va par¬ti¬ci¬par en el decomís de mate¬rial elec¬to¬ral, “s’assem¬blava molt”, segons li havien expli¬cat altres agents més vete¬rans, “als ini¬cis del con¬flicte basc”. Tant devia gri¬nyo¬lar, que fins i tot el pre¬si¬dent de la sala, Manuel Marc-hena, el va tallar. Després, en el torn de les defen¬ses, aquest mateix agent va adme¬tre que en els “inci¬dents” de Bigues i Riells “cap” agent havia resul¬tat lesi¬o¬nat i “cap” cotxe, ara que això ens interessa tant a tots, havia rebut danys.
Si fos una enti¬tat que real¬ment defensés vícti¬mes i no fes de cor¬retja de trans¬missió del PP, l’asso¬ci¬ació que les agrupa hau¬ria de ser la pri¬mera a denun¬ciar aquesta bana¬lit¬zació de la violència, del pati¬ment que va supo¬sar l’existència d’ETA –i dels grups para¬mi¬li¬tars uni¬o¬nis-tes– per als ciu¬ta¬dans del País Basc. Tot ple¬gat, com¬pa¬rar la legítima deso¬bediència civil amb la violència és una falta de res¬pecte dels agents cap als seus com¬panys, els que s’hi van jugar la vida, i els que se la juga¬ran en un futur en ope¬ra¬ci¬ons de qual¬se¬vol mena, i no pas per rebre cops de cla¬vell o crits de “Vota¬rem”.
Els coman¬da¬ments polítics van con¬ver¬tir l’ope¬ració con¬tra l’1-O en un acte de revenja con¬tra la població i en un des¬propòsit poli¬cial que ha pro¬vo¬cat una frac¬tura que Espa¬nya encara no és capaç de cali¬brar. Els agents, però, en lloc de denun¬ciar-ho, han optat per sor¬tir en suport d’una fis¬ca¬lia que no és capaç de demos¬trar que hi hagués violència. Una opció que encara farà més pro¬funda la frac¬tura.
 
21/01/2019. Enric Juliana. Victor d’Hondt.
21/01/2019. Enric Juliana. Victor d’Hondt.


Victor d’Hondt
Enric Juliana
La Vanguardia 21/01/19
by Caffereggio on 21 enero, 2019 in Derechos, Libertades, Política
Reabsorber a Vox, sin amplificar su discurso. Esta es la cuadratura del círculo a la que se enfrenta la derecha convencional española, seriamente preocupada por la parábola ascendente de la extrema derecha. Reabsorber. Reagrupar. Esa es la tarea que se ha impuesto José María Aznar. En la convención del Partido Popular lo ha dejado claro.
El Gobierno también hace sus cálculos. En los números que maneja Moncloa (a partir de los datos del CIS y analizando las tablas de los sondeos privados), sólo el PSOE se situaría en estos momentos por encima del 20% de los votos. Baile constante entre el Partido Popular y Ciudadanos por la segunda plaza, según con qué intensidad lime Vox el voto de los populares.
El Gobierno mantendrá un prudente silencio sobre la crisis abierta en Podemos. Los socialistas creen haber recuperado un millón de votos fugados al partido morado y calculan que la reabsorción podría ser mayor si en las próximas semanas se agrava el cisma provocado por Iñigo Errejón. Sin embargo, les preocupa que el desmayo de Podemos sea demasiado acentuado en una competición a cinco. El señor D’Hondt no perdona.
El método electoral inventado en 1878 por el jurista belga Victor d’Hondt hoy preocupa por igual a izquierda y derecha, puesto que en 21 provincias hay menos de cinco diputados en liza. Las tres derechas podrían bloquearse entre sí y una fuerte caída de Unidos Podemos podría dejar al PSOE aislado, pese a ser el partido más votado.
El momento es diabólico. Las elecciones locales y europeas del 26 de mayo invitarán a la dispersión de candidaturas, puesto que con un porcentaje relativamente bajo se puede obtener representación en ayuntamientos, parlamentos autónomos y en la cámara europea. Esa dinámica no sirve para unas generales.
Reina el caos bajo las estrellas, pero no es difícil adivinar cuáles van a ser las líneas estratégicas de los próximos meses. El PSOE necesita consolidar la centralidad, reabsorbiendo votos que se le han fugado por la izquierda y por la derecha. La competición Partido Socialista-Ciudadanos será mucho más intensa. Pedro Sánchez también quiere ganar más terreno a Podemos, pero no le conviene que ese partido entre en coma. No, hasta las generales.
Para el Partido Popular la prioridad absoluta es la reabsorción del voto que se está yendo a Vox. ¿Cómo conseguirlo en un momento de euforia de la extrema derecha, que se ve ocupando una posición muy relevante después de años de marginalidad? El indicador Forocoches no engaña: están que se salen. Habrá mucho trabajo subterráneo para convencer a Santiago Abascal para que vuelva a casa, en formato coalición. Vox tiene conexiones en Estados Unidos. Steve Bannon, antiguo estratega jefe de Donald Trump, les sigue de cerca. Acudieron a las últimas elecciones europeas financiados por un grupo opositor iraní (valiosa información del diario El País), cuyo brazo militar se halla alojado en Albania, bajo tutela norteamericana. Quizá la reunificación de las derechas españolas pase por Washington. Esto se pone interesante.
El otro vector estratégico pasa por Podemos. Su hundimiento dejaría aislado al PSOE. Los trabajos de demolición ya han comenzado.
 
24/03/2019. Editorial El PuntAvui. Un procés cada cop més internacional.
24/03/2019. Editorial El PuntAvui. Un procés cada cop més internacional.

24 març 2019 2.00 h
Un procés cada cop més internacional
Demà, 25 de març, farà un any exacte que la poli¬cia ale¬ma¬nya va dete¬nir el pre¬si¬dent Car¬les Puig¬de¬mont quan tor¬nava cap a Bèlgica, on està exi¬liat, des de Finlàndia, on havia par¬ti¬ci¬pat en un acte polític. Aquell dia, sem¬blava que part de l’estratègia d’inter¬na¬ci¬o¬na¬lit¬zació del procés català ini¬ci¬ada amb la dura decisió de part del govern legítim d’exi¬liar-se, sal¬tava pels aires. La rea¬li¬tat, però, un any després, és que el procés està més inter¬na¬ci¬o¬na¬lit¬zat que mai i que la lli¬ber¬tat de movi¬ments que tenen els con¬se¬llers a l’exili, ja que l’Estat no els reclama judi¬ci¬al-ment, no fa més que faci¬li¬tar-la. Entre mig, tant la fis¬ca¬lia espa¬nyola com l’ale¬ma¬nya van fer de cor¬retja de trans¬missió de les idees del jutge ins¬truc¬tor, Pablo Lla¬rena, però el Tri¬bu¬nal Supe¬rior de Sch¬leswig-Hols¬tein va deci¬dir, tant el 3 d’abril com el 22 de maig, que els delic¬tes de rebel·lió i sedició no exis¬tien pas perquè no s’havia produït cap esce¬nari de violència. De fet, la pri¬mera decisió va incloure dei¬xar Puig¬de¬mont en lli¬ber¬tat. Al juliol, la justícia ale¬ma¬nya deci¬dia per ter¬cera vegada i accep¬tava extra¬dir el pre¬si¬dent, però només pel delicte de mal¬ver-sació. Lla¬rena hi va renun¬ciar i, des de lla¬vors, Puig¬de¬mont i la resta de con¬se¬llers poden cir¬cu-lar arreu del món, excepte per l’Estat espa¬nyol.
Tot i que el Con¬sell de la República ha tin¬gut alguns entre¬bancs, la feina de Puig¬de¬mont, els con¬se¬llers a l’exili, Marta Rovira o Anna Gabriel està ser¬vint perquè cada cop més països, i sobre¬tot ciu¬ta¬dans d’aquests països, sàpiguen de pri¬mera mà què és el procés català i quina ha estat la reacció anti¬de¬mocràtica de l’Estat espa¬nyol. Ara, a més, aquest procés s’acce¬le¬rarà si el mateix Puig¬de¬mont i Oriol Jun¬que¬ras resul¬ten esco¬llits euro¬di¬pu-tats el 26-M.
       
18/03/2019. Joan Solé. La República. Només volen la veritat.
18/03/2019. Joan Solé. La República. Només volen la veritat.

Només volen la veritat
  Joan Solé
18/03/2019
Un dels moments més foscos que va viure la Gran Bretanya durant la segona guerra mundial fou el mes de maig de l’any 1940 quan, després que Neville Chamberlain renunciés al càrrec de primer ministre pel fracàs de la seva política de pau amb Adolf Hitler, Churchill va agafar les regnes de l’administració per sorprendre a tothom amb discursos de caràcter guanyador quan, en realitat, gran part de l’exèrcit britànic es batia en retirada a Dunkerque sense cap operació de salvament que els portés a casa.
Els fets van passar per sobre de Churchill, qui, dies més tard, es va veure obligat a exposar una veritat incòmoda davant la cambra dels Comuns que, lluny de desmoralitzar el país com ell creia, fou la via per esperonar uns ciutadans que vivien enganyats.
En el meu darrer artícle apuntava que la declaració del Major Trapero al Tribunal Suprem fou sòlida i clarificadora, des d’un punt de vista judicial i polític. El seu testimoni, com també els que varen donar els membres del Govern legítim, dona una mica de llum sobre els fets de setembre i octubre.
Per si hi ha alguna mena de dubte, en cap cas estic comparant el context polític que vivia la Gran Bretanya fa 79 anys amb el que viu avui Catalunya. No. El que aplaudeixo és l’exercici de sinceritat que va ser capaç de tenir el primer ministre aleshores quan va preferir exposar la crua realitat abans que seguir tirant llenya a un discurs paternalista.
Aquest tram del judici ha desmuntat quasi tots els llibres que s’han escrit sobre aquells dies del 2017, i no per la tasca dels autors, sinó per la capacitat dels actors de sostenir una alternativa que fa quadrar el discurs polític.
Apuntava el president legítim, Carles Puigdemont, fart de tanta competició per veure qui es queda la medalla de la valentia i/o la coherència amb l’exili o la presó, “tindré paciència fins a la sentència, després cadascú explicarà el que hagi d’explicar”. L’afirmació és molt clara, preparem-nos per una nova onada de versions i retrets sobre els fets.
El cas, però, és que tota aquesta repressió que avui colpeja l’independentisme polític es podria haver evitat amb un exercici de sinceritat el 26 d’octubre. El gran ‘què’ del 26-O és que s’estava sortejant la culpa, la llufa de traïdor. Una batalla política i personal que s’hauria pogut prevenir
Sempre és fàcil parlar a llebre passada, però no puc evitar pensar que si aquell 26-O el president i el vicepresident haguessin fet una compareixença conjunta anunciant la convocatòria d’eleccions, l’independentisme ho hauria entès.
La idea té molts ‘però’, ho admeto. Però ja van detenir els Jordis, però la paraula de Rajoy era paper mullat, però el 155 estava llest per ser aprovat. Sí. Com deia abans és fàcil parlar a llebre passada. Tanmateix, és objectiu que avui la política independentista viu enquistada per una declaració d’independència que mai es va dir que seria política/simbòlica.
Som a les portes d’una nova batalla pel relat, quan en realitat el que es mereix l’independentisme és la veritat. Una veritat dolorosa, crua però honesta i transparent. Una veritat que conscienciï i permeti reprendre el camí cap a la independència.
Joan Solé 
14/03/2019. Joan Solé. La República. Trapero no testificava, l’estaven jutjant.
14/03/2019. Joan Solé. La República. Trapero no testificava, l’estaven jutjant.

Trapero no testificava, l’estaven jutjant
  JOAN SOLÉ
14/03/2019


El responsable de la repressió de l’1 d’octubre és el coronel de la Guardia Civil, Diego Pérez de los Cobos. O si vol, el seu superior, el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido. Si no ho veu clar, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. Si tampoc li sembla bé, ho és el qui era president del Gobierno, Mariano Rajoy.
Ha comparegut en qualitat de testimoni, però les preguntes al Major Trapero eren la prèvia a la cita judicial per la causa de rebel·lió i sedició que té pendent amb l’Audiència Nacional. La Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i l’acusació popular tenien l’imperatiu d’assenyalar el paper dels Mossos d’Esquadra per fer quadrar les teories dels autors de la repressió policial de la jornada del referèndum. I no només no ho varen aconseguir, sinó que l’efecte bumerang encara ressona.
La declaració de Trapero ha sigut molt sòlida i clarificadora -ja sigui en clau judicial com política-. Més d’un any després dels fets de setembre i octubre, per fi els Mossos han pogut exposar la seva versió. Una lectura que dilapida la campanya mediàtica i política contra el cos policial.
El relat, i la documentació, és molt simple i clara: el dispositiu de l’1-O restava en mans de de los Cobos. Perquè el coordinador de l’operatiu policial era Pérez de los Cobos. Perquè en el document inicial que deia que els tres cossos policials -Mossos, Policia Nacional i Guardia Civil- tenien llibertat va ser estripat quan Trapero va fer constar a la magistrada que en aquell auto no apareixia que el coronel de la Guardia Civil supervisava totes les forces. Perquè un cop la jutgessa va veure que era així emet una nova ordre on, aquest cop sí, fa constar per escrit que el responsable era Pérez de los Cobos.
L’origen del problema del relat de la violència, i per tant, del delicte de rebel·lió, és que aquest va tenir només una part activa, i és l’Estat. L’operatiu policial, així com l’Operación Copérnico, exposen les vergonyes d’un Gobierno que va dilapidar 87 milions d’euros per impedir una votació i ara s’intenta excusar amb un judici que dia rere dia supera els límits de la farsa.
 
15/01/2019. Joan Solé. La República. Jutges ultranacionalistes.
15/01/2019. Joan Solé. La República. Jutges ultranacionalistes.

Jutges ultranacionalistes
  JOAN SOLÉ
15/01/2019
•


El diari La República ha encetat, amb la col·laboració d’Anonymous Catalonia, una sèrie d’articles d’investigació on ens proposem exposar la impunitat i la parcialitat dels jutges de l’Estat que aprofiten l’anonimat a la xarxa per insultar l’independentisme.
Aquesta tasca, com poden imaginar, és extremadament incòmode per a les figures que hi surten exposades i, evidentment, pot posar en tensió als periodistes i col·laboradors que hi participen.
Fa quasi un any, amb l’aplicació del 155, molts periodistes vam ser alertats sobre la lupa que restava sobre els mitjans catalans que tenien una línia editorial republicana. De fet, encara diré més, polítics privats avui de llibertat ens avisaven que les nostres peces podies ser utilitzades en judicis contra els i les independentistes represaliats judicialment, ja siguin membres dels CDR com els líders republicans empresonats.
La sèrie que oferim no és més que el preludi del que segurament veurem durant el judici contra els legítims representants de l’independentisme.
És per això que aquesta capçalera ha decidit fer un humil exercici periodístic contra l’arbitrarietat i la imparcialitat ideològica d’uns jutges que, mitjançant l’anonimat i amb una gran quantitat de seguidors a la xarxa, exposen una opinió mancada de professionalitat.

https://www.larepublica.cat/exclusiva-jutges-ultranacionalistes/ 
21/03/2019. Jordi Barbeta. Tota la veritat sobre Cayetana Álvarez de Toledo.
21/03/2019. Jordi Barbeta. Tota la veritat sobre Cayetana Álvarez de Toledo. La decisió de Pablo Casado d’imposar Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista del Partit Popular per Barcelona a les eleccions generals és un intent desesperat d’evitar que Inés Arrimadas i Ciutadans converteixin definitivament el PP en extraparlamentari a Catalunya.” Ya estoy aquí, no hablo catalan, me importa una mierda Cataluña y si pudiera os fusilaba a todos. Catalanes votadme”. Des del punt de vista de l’esperit constitucional, el seu discurs respon a un plantejament intrús que només es pot justificar amb el dret de conquesta. “Estamos decididos a acabar con el independentismo catalán prohibiéndoles hablar en su estúpido dialecto, haciendo boicot a todos sus productos, asfixiándolos hasta obligarlos a que quieran separarse de España”.

Tota la veritat sobre Cayetana Álvarez de Toledo
Jordi Barbeta
Barcelona. Dijous, 21 de març de 2019
4 minuts
 

La decisió de Pablo Casado d’imposar Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista del Partit Popular per Barcelona a les eleccions generals és un intent desesperat d’evitar que Inés Arrimadas i Ciutadans converteixin definitivament el PP en extraparlamentari a Catalunya.
 
“Ya estoy aquí, no hablo catalan, me importa una mierda Cataluña y si pudiera os fusilaba a todos. Catalanes votadme”
 
“Estamos decididos a acabar con el independentismo catalan prohibiéndoles hablar en su estúpido dialecto, haciendo boicot a todos sus productos,, asfixiándolos hasta obligar-los a que quieran separarse de España”.
Des d’aquest punt de vista, la decisió sembla encertada. L’electorat espanyolista i conservador de Catalunya no va dubtar entre Arrimadas i Xabier García Albiol i, en canvi, ara arribarà als col·legis electorals amb el “corazón partío”. Cayetana Álvarez de Toledo és en la qüestió catalana tan radical com la líder de Ciutadans, però per als conservadors espanyolistes el marquesat és un grau, i el PP apareix ara a les enquestes com un vot més útil per liderar el tripartit de dretes que no pas Ciutadans.
Dit això, el que costa d’entendre és que tota una aristòcrata, amb reconeguda trajectòria intel·lectual i sense els problemes laborals que afecten els plebeus ―i que malauradament expliquen en bona part el mètode de confecció de llistes de la majoria de partits―, es presti a fer el paper més grotesc que es pot assumir en política. La prova és que, malgrat l’actitud bel·ligerant que la caracteritza, ha hagut de començar a promocionar la seva candidatura a la defensiva, argumentant que té tot el dret a presentar-se per Barcelona, malgrat no tenir cap vincle amb la província i desconèixer la llengua pròpia, perquè Barcelona pertany a Espanya, ella és espanyola de ple dret i la Constitució l’empara. I ha afegit que contradir això demostra el que considera “la xenofòbia dominant a Catalunya”. Només cal repassar les estadístiques per concloure tot el contrari. Catalunya és la comunitat més acollidora i menys xenòfoba, el discurs de la marquesa és contrari a l’esperit constitucional i el seu plantejament polític està inspirat en el dret de conquesta.
Amb dades a la mà, Catalunya és la comunitat menys xenòfoba i més acollidora en relació a Espanya i a Europa. Cap altra comunitat ha incorporat tants estrangers en tan poc temps. Ara mateix Catalunya té registrats més d’un milió d’estrangers en situació legal, cosa que suposa més d’un 13% de la seva població, i això sense comptar els sensepapers.
A diferència del que ha passat a Andalusia i a altres regions europees, el fluxe migratori a Catalunya no ha provocat brots de xenofòbia considerables. Només un partit d’extrema dreta, Plataforma per Catalunya, precisament vinculat a l’extrema dreta espanyola, va intentar capitalitzar políticament el rebuig a la immigració i va fracassar estrepitosament. No ha obtingut cap diputat a cap parlament i només 8 regidors dels 9.069 que s’elegeixen a tots els municipis de Catalunya.
La candidata del PP es declara constitucionalista, però totes les constitucions estableixen circumscripcions territorials per evitar l’intrusisme i assegurar la representativitat dels interessos de cada comunitat
Catalunya no només rebutja la xenofòbia, sinó que ha estat capdavantera en l’acolliment d’immigrants i refugiats, sovint actuant en contra de les restriccions imposades pel govern espanyol. Iniciatives com la d’Open Arms, per salvar les vides d’immigrants i refugiats, han sorgit precisament de Catalunya.
En canvi, quan governava el PP, el partit que representa Cayetana Álvarez de Toledo, les polítiques restrictives, xenòfobes i supremacistes eren la pràctica comuna fins al punt que el fins fa poc líder del PP a Catalunya va fer la campanya “Limpiar Badalona”, que subtilment venia a prometre l’expulsió dels immigrants romanesos.
Cayetana Álvarez de Toledo va declarar que el fet de no ser catalana i no parlar català “dona més sentit” a la seva candidatura. Precisament la Constitució i la llei electoral estableixen circumscripcions per assegurar que cada territori tingui la seva representació a les Corts. És obvi que l’esperit amb què s’estableixen les circumscripcions té com a objectiu compensar amb la veu del territori el poder polític central. Per la mateixa raó, la Constitució dels Estats Units obliga als candidats a congressista i a senador a estar empadronats a l’estat on volen ser escollits. És una manera de garantir que els membres electes del legislatiu defensaran els interessos de la gent que els ha votat i no uns altres. Ella ha dit que és “constitucionalment espanyola i orgullosa de ser-ho” i que ve a Catalunya a defensar la Constitució...com si la Constitució fos quelcom que només la gent com ella poguessin defensar-la a Catalunya com els missioners cristianitzaven les Amèriques. Segur que una de les primeres iniciatives del tripartit de dretes serà fer una llei electoral amb circumscripció única a tot Espanya. En aquest cas, la Marquesa de Casa Fuerte s’estalviaria haver de viatjar a terra hostil... però la Constitució quedaria definitivament en paper mullat.
Així doncs, Cayetana Álvarez de Toledo tindrà tot el dret legal a presentar-se per Barcelona, però des del punt de vista de l’esperit constitucional, el seu discurs respon a un plantejament intrús que només es pot justificar amb el dret de conquesta. En la presentació de la seva candidatura va dir que “cada centímetre d’Espanya pertany a tots els catalans com cada centímetre de Catalunya pertany a tots els espanyols”.
És un sofisma obvi, perquè els catalans no poden decidir sobre Espanya, mentre que Espanya ho pot imposar tot sobre Catalunya [Vegi’s l’apunt]. Amb tot, el més significatiu és aquest plantejament basat en termes de propietat, de pertinença, que ens retrotrau a la conquesta. Això és nostre i vosaltres a callar. No hi ha més.
Jordi Barbeta 
23/03/2019. Xevi Xirgo. Els veurem, els vídeos?
23/03/2019. Xevi Xirgo. Els veurem, els vídeos?

23 març 2019 2.00 h
A LA TRES
Els veurem, els vídeos?
Xevi Xirgo - Xxirgo@Elpuntavui.Cat
Si vostès seguei¬xen el judici de l’1-O (que suposo que sí, i si no ja saben que tenen l’opor¬tu¬ni¬tat de repes¬car-lo avui mirant El Punt Avui TV, s’hau¬ran ado¬nat de tot aquest embo¬lic que hi ha amb els vídeos.
Un agent de la Guàrdia Civil explica la seva versió dels fets, que no lliga gens amb les imat-ges que es recu¬llen en un vídeo que hi ha al sumari, les defen¬ses dema¬nen veure’l, però Manuel Marc¬hena els diu que no, que ja el mira¬ran més enda¬vant, durant la fase docu¬men-tal del judici. Un agent de la Guàrdia Civil diu que en un dels escor¬colls no hi havia cap mosso (Mozos, que en diuen els de Vox), la defensa demana que pro¬jec¬tin un vídeo que demos¬tra que no és així, que hi havia un cordó poli¬cial de Mos¬sos, i Marc¬hena diu que no, que no patei¬xin però que els vídeos ja es mira¬ran més enda¬vant. Jo no sé si els veu¬rem, aquests vídeos. És més que pro¬ba¬ble que, com diu Marc¬hena, es pro¬jec¬tin tots, pot¬ser un rere l’altre, durant la fase docu¬men¬tal.
“Si una imatge val més que mil parau¬les, per què no podem veure els vídeos al judici de l’1-O? O és que és jus¬ta¬ment per això?
Però jo em pre¬gunto: i quin sen¬tit té? Quin sen¬tit tindrà, veure un docu¬ment rere l’altre durant aquesta famosa fase docu¬men¬tal? Recor¬da¬rem, quan els vegem (i espero que els vegem, que ara no deci¬dei¬xin que aquesta fase és a porta tan¬cada) per què calia pro¬jec¬tar-los? Diuen que una imatge val més que mil parau¬les, i és evi¬dent que un vídeo també. Si un agent es passa minuts i més minuts recre¬ant una escena i està enre¬gis¬trada en vídeo, per què no les podem veure? No val aquest vídeo més que mil parau¬les? Per què, doncs, no els podem veure? I, sobre¬tot: per què no els podem veure en el moment que cal? Perquè no és el mateix veure, al final, tots els vídeos empa¬que¬tats l’un rere l’altre, que veure’ls en el moment oportú. Perquè no es tracta només de veure el vídeo. Es tracta que les defen¬ses puguin con¬tra¬dir la versió que dona el tes¬ti¬moni i que, si cal, puguin posar en dubte la seva cre¬di¬bi¬li¬tat. I això, o es fa en el mateix moment o perd tot el sen¬tit. Em començo a pre¬gun¬tar si no és pre¬ci¬sa¬ment per això, que Marc¬hena ha deci¬dit no deixa exhi¬bir els vídeos. Perquè una imatge val més que mil parau¬les.
   
22/03/2019. Josep Casulleras Nualart. Entrevista Benet Salellas: ‘Marchena té por que ens posem d’acord’.
22/03/2019. Josep Casulleras Nualart. Entrevista Benet Salellas: ‘Marchena té por que ens posem d’acord’.

Benet Salellas: ‘Marchena té por que ens posem d’acord’
En aquesta entrevista, l'advocat de Jordi Cuixart adverteix del perill que en el judici contra el procés al Suprem s'il·legalitzi la desobediència civil

Per: Josep Casulleras Nualart

  22/03/2019  21:50
En una setmana marcada per les declaracions dels guàrdies civils al Tribunal Suprem espanyol, l’advocat Benet Salellas fa un advertiment en aquesta entrevista amb VilaWeb: ‘La jugada que tenim aquí és de molt de risc, perquè al final discutirem si manifestar-se en una caserna de la Guàrdia Civil és violència; si fer un escarn a una comissió judicial és violència…
És una visió reaccionària sobre el dret de manifestació i el dret de protesta. S’ha de preservar la desobediència civil com a instrument de lluita.’ Salellas forma part de l’equip d’advocats de la defensa del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, juntament amb Marina Roig i Àlex Solà. I parla d’aquest element perillós que veiem en el judici, de l’intent de criminalitzar la mobilització social. Aprofitem la pausa per a dinar d’una de les sessions d’aquesta setmana; les jornades del judici són tan intenses que costa d’agafar perspectiva i no perdre’s en els detalls, en els paranys que posen els fiscals, els guàrdies civils i Marchena mateix. No hi ha gaire temps, perquè a primera hora de la tarda reprèn la sessió i, abans, Salellas tindrà un moment per a parlar amb Cuixart. I tots aquests moments són or. Entre cullerada i cullerada, provem d’agafar perspectiva sobre un judici que fa més d’un mes que va començar i que s’allargarà probablement fins a l’estiu.
—Què us han semblat els testimonis dels agents sobre l’odi i la violència a Catalunya?
—Això és un judici d’estat. I res del que passa en aquesta sala no és casual ni innocent. Els guàrdies civils han modificat el relat que ells mateixos ja havien establert en els atestats i han utilitzat fets i expressions i han construït una versió que és nova, que ve construïda per unes indicacions que algú els ha donat, no sé si del Ministeri de l’Interior o de la fiscalia, perquè introdueixen conceptes nous, un llenguatge nou… Un llenguatge que es va repetint en tots els testimonis. Nosaltres pensàvem que discutiríem sobre què va passar, i per això érem partidaris d’utilitzar els vídeos com a mecanisme de contrast, però amb aquestes declaracions dels guàrdies civils ens hem trobat que tenen un altre objectiu. No es tracta de parlar dels fets, sinó de caracteritzar l’independentisme de forma col·lectiva amb aquesta falsa idea de l’odi.
—Marchena diu que no tindrà en compte els atestats d’aquests agents, i us diu que us beneficia. Però fa trampa?
—Fa trampa quan diu que l’atestat no té cap mena de valor en el judici. Sempre s’ha dit que l’atestat no pot tenir un valor de prova, i amb això hi estic d’acord. No podem considerar que els fets han passat perquè ho digui un atestat, sinó que ha de venir algú al judici a explicar-ho. Ara, que no puguis utilitzar l’atestat com un element de valoració del testimoni que hi ha en el judici, que la credibilitat del testimoni no pugui ser discutida per l’atestat, això no ho compro.
—Fins a quin punt us posa entrebancs Marchena?
—En els judicis que estem acostumats a fer normalment, no hi ha limitacions sobre les preguntes que fas, com les fas, quins documents vas introduint… Perquè tot és al sumari i es tracta que al judici fem aflorar les contradiccions que ens ajuden a establir la veritat. Marchena introdueix un model molt més formalista que ens limita les regles del joc, i que evita o ens allunya de poder arribar a la veritat dels fets. Això em sembla malament. Té por de la realitat dels fets, i mantenir-se en aquesta formalitat és una manera de garantir que determinats elements perillosos que ell no vol que entrin en el judici no hi entrin.
—Quins elements perillosos?
—Per exemple, les duríssimes crítiques que podem fer en relació amb l’actuació dels poders de l’estat i a les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut. No solament l’1-O, que és l’element més visible, sinó en altres qüestions, en la gravetat dels fets de les setmanes prèvies a l’1-O, i en el clima demofòbic, de retrocés de drets, que expliquen per què tanta gent omplia els carrers i sortia a protestar. Sóc contrari a la utilització d’un excessiu formalisme en el procediment penal, i també penso que Marchena és contradictori. Perquè aquest formalisme només serveix en alguns moments, i depèn per a quines coses. Quan nosaltres volem interrogar sobre el 20-S els testimonis proposats per Vox, ens diu que no ho podem fer. I en canvi, ell fa igual amb Trapero, després d’haver denegat a la fiscalia la pregunta sobre la reunió del 28 de setembre a palau. Marchena demostra que fa un cert joc de mans judicial.
—Quina és la gravetat de la pregunta que va fer a Trapero?
—Quan Marchena suspèn la sessió al migdia perquè no sap si ha d’admetre la pregunta que volia fer el fiscal a Trapero, i tornen de la sessió i deneguen la pregunta, en aquell moment ja sap que quan acabi la sessió el tribunal formularà aquella pregunta. Vam observar el tribunal, i ja es va veure que no hi va haver una deliberació al final de la sessió per a decidir si farien la pregunta o no. Aquella pregunta a Trapero s’havia decidit en la pausa del migdia. Marchena juga molt bé els ritmes per anar canviant les regles del joc sempre al servei d’un judici d’estat. I l’interessa establir un relat dels fets que salvi l’estat, i mai que el condemni, que és el que algunes de les defenses volem plantejar.
—Per què Marchena va voler fer aquella pregunta a Trapero? Què cercaven?
—És difícil de saber. La resposta de Trapero és polièdrica, perquè d’una banda desmunta el relat sobre la rebel·lió de la utilització del cos dels Mossos d’Esquadra com a instrument armat al servei del projecte independentista, però també col·loca els membres del govern en una posició molt clara de determinació política sense límits en relació amb la decisió del referèndum. És a dir, reforça la vinculació del govern amb el referèndum, que és una cosa que amb les declaracions d’alguns dels acusats havia quedat una mica de perfil. No em preocupa tant la pregunta en concret sinó que el tribunal mateix, en un judici en què a les parts ens posen molts obstacles per a preguntar, formulin una pregunta que casualment és una pregunta que volia fer el fiscal. Perquè això pot comprometre la imparcialitat del tribunal.
—Com la pot comprometre?
—Pot ser un indicador que el tribunal ja té una opinió feta i que cerca les proves per a confirmar-la. Això, quan és una pregunta de la fiscalia, pot ser un indicador que el tribunal ja ha establert un relat previ, que té un prejudici i que no és absolutament imparcial durant el judici.

—Com pot influir el testimoni de Trapero sobre l’acusació de rebel·lió?
—Trapero va fer una cosa molt important. Va fer aflorar en el judici la veritat sobre un element que s’ha tergiversat molt: el paper dels Mossos durant el procés independentista. Trapero, com a cap dels Mossos, ha tingut una obsessió a mantenir el cos al marge del conflicte, a diferència de l’a por ellos de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. Ha intentat que els Mossos fossin una policia per a tothom i que no resultés afectada per la situació política. I crec que ho ha aconseguit bastant. Ell va venir a explicar això. La veritat sempre és revolucionària, no hi pot haver res millor que explicar les coses tal com són, i ell ho va fer. Hi deu haver qui tenia unes expectatives posades en Trapero que no s’han complert, qui pensa que s’ha quedat curt… Però trobo que va ser extremadament detallat i sincer en el paper dels Mossos la tardor del 2017.
—Ara han de reforçar l’argument dels murs humans, això de la violència i l’hostilitat de la gent.
—Sí, ara col·loca tota la centralitat del judici en l’element de la societat civil mobilitzada. I des de la nostra perspectiva, si la sentència és condemnatòria, pot ser extremadament perillosa, perquè al final en el judici tindrem una discussió molt interessant sobre fins a quin punt els actes de manifestació pacífica i de resistència pacífica poden ser considerats violència en termes penals. Això és molt greu, perquè si s’estableix aquesta equació, s’haurà criminalitzat la protesta, no únicament la independentista, sinó a l’estat espanyol. I un instrument de lluita en les societats madures com la desobediència civil quedaria de cop il·legalitzat. La jugada que tenim aquí és de molt de risc, perquè al final discutirem si manifestar-se en una caserna de la Guàrdia Civil és violència; si fer un escarn a una comissió judicial és violència, si endarrerir la sortida d’una comitiva judicial és violència… I això que intenten la Guàrdia Civil i la fiscalia és una visió reaccionària sobre el dret de manifestació i el dret de protesta.
—Fins a quin punt Marchena valorarà per a la sentència que hi hagués brutalitat policíaca l’1-O? L’importa, això?
—Ells ja tenen una idea prèvia dels fets. A la sentència, alguna cosa haurà de dir sobre els centenars de lesionats que hi va haver a Catalunya l’1-O; no sé pas si compraran la tesi mediàtica que van ser responsabilitat de Carles Puigdemont perquè no va aturar el referèndum. Hi ha una responsabilitat dels agents que van actuar i dels seus comandaments operatius i polítics, i el tribunal n’haurà de dir alguna cosa. Amb uns fets que han tingut una transcendència internacional com mai a l’estat espanyol, no s’entendria que el Tribunal Suprem hi passés de perfil.
—En la fase d’instrucció bé que ho ha fet. Marchena té un problema amb la instrucció?
—Jo crec que mira d’allunyar-se de la instrucció que va fer Llarena. No sé si per conveniència o per convenciment, però mira d’allunyar-se d’una instrucció que a ulls de moltíssima gent que en sap, de dret, no és justificada ni justificable.
—Tal com va anar, el testimoni de la secretària judicial del 20-S us afavoreix o us perjudica?
—El seu testimoni va demostrar com es pot construir un relat de sedició a partir de les sensacions d’una sola persona que estava incomunicada dins d’un edifici i que en cap moment no va sortir al carrer. Em fa un pànic jurídic espectacular que es pugui justificar una rebel·lió o una sedició amb això. I em preocupa que, simplement, perquè la institució reconeix un poder a aquesta senyora com a lletrada de l’administració de justícia, ens hàgim de creure la seva versió dels fets contra la versió dels fets dels milers de persones sobre el 20-S. Perquè es tracta de donar valor a la versió d’algú simplement perquè és funcionària de l’estat.
—El tribunal tendeix a donar més valor a testimonis com aquest?
—Esperem que no. Pensem que les explicacions que li van demanar no van ser suficients per a donar-li credibilitat. I ens va servir molt per a demostrar que l’escorcoll dins la Conselleria d’Economia va anar molt més enllà que no preveu la llei. Per defensar la llei, la saltaven.
—Demostrar això pot tenir impacte públic, però també en pot tenir per a la sentència?
—És un element més. El sistema espanyol funciona per la lliure valoració de la prova: el tribunal pot agafar qualsevol de les coses que hi ha en el judici, interpretar-les soles, tractar-les conjuntament, agafar una part d’una prova i una part d’una altra i d’aquí extreure’n una conclusió… És un element més que hi haurà damunt la taula del tribunal quan hagi de dictar sentència. Nosaltres intentarem posar molt d’èmfasi en els valors democràtics, en la defensa dels drets fonamentals, en la manera com pensem que en una societat democràtica fenòmens com el 20-S i l’1-O demostren que la societat catalana té una capacitat d’autoorganitzar-se per a defensar els seus drets, fins i tot utilitzant una institució com la desobediència civil. I això s’ha de preservar. S’ha de premiar la gent que surt al carrer a protestar, i no pas castigar-la. Des de la perspectiva de la defensa d’aquests valors democràtics, intentarem convèncer el tribunal que l’única manera de resoldre aquests fets és amb l’absolució.
—Com ha evolucionat la coordinació entre els advocats de les defenses?
—Tenim tot un seguit d’obligacions per a preparar les sessions que fan que no tinguem tot el temps que voldríem per a preparar la coordinació. I correm el risc que la inèrcia ens atrapi i que deixem de pensar en el judici i deixem de dibuixar estratègies i deixem de marcar-nos objectius a mitjà termini en aquest judici.
—Que us perdeu massa en els detalls?
—I en el dia a dia, que ens arrossega una mica i de vegades perdem la visió estratègica del judici. Des de les mirades que té aquest judici, que són diverses, hem demostrat en alguns moments que n’hi ha, de coordinació. I penso que la qüestió més important és que la cosa que fa autèntica por a Marchena és que les defenses ens posem d’acord. Quan ho fem, aconseguim de generar un cert debat públic sobre aquella qüestió, apareixem als mitjans, generem un element fora del judici que pot tenir incidència dins. I per a Marchena és més difícil de resoldre la situació; quan és un sol advocat qui es queixa, ell té més facilitat per a desactivar-ho. Quan som totes les defenses, o gairebé totes, que ho fem argumentadament i per escrit, ho té més difícil. I també amb vista al post-judici.
—Marchena té por d’Estrasburg?
—Té por de la imatge que dóna l’estat espanyol a l’exterior amb aquest judici. Ell és perfectament conscient que hi haurà decisions sobre aquest judici que arribaran més endavant des d’Estrasburg, i està preocupat, evidentment.

—En què es fixarà més Estrasburg de les coses que veiem en aquest judici?
—Hi ha diversos elements, com el dret de la protesta, el dret de manifestar-se, de quins són els límits que un estat democràtic pot plantejar. I tot el que té a veure amb la llibertat d’expressió, i el fet que hi hagi gent asseguda en aquest judici que està acusats essencialment a partir de piulets de Twitter, de discursos i de proclames. Aquests elements són centrals en el judici. També hi ha un debat formal, la justícia no pot fer-se de qualsevol manera, i aquí entrem en la imparcialitat de tribunal, i per què hi ha hagut tanta obsessió que el judici es fes al Suprem. I després tenim elements com les proves denegades, o la manera com es practiquen les proves en el judici, la presència de Vox, elements procedimentals que alteren el judici just i sobre els quals Estrasburg probablement tindrà alguna cosa a dir.
—Ja podríeu presentar una demanda a Estrasburg sobre la presó provisional de Jordi Cuixart. Ho fareu?
—Ho hem d’acabar d’estudiar, perquè tenim una petició pendent al grup de l’ONU de detencions arbitràries i són mecanismes incompatibles, en principi. Hem de valorar-ho, perquè si anem a Estrasburg haurem d’abandonar el grup de detencions arbitràries.
—Com està Jordi Cuixart, després de tantes setmanes de judici?
—Es troba bé, malgrat les circumstàncies personals. Ha fet un procés important perquè la presó, en comptes de ser un espai que l’anul·li, sigui un motiu per a treure força, per a continuar lluitant. Ell va poder fer una declaració d’intencions i de manera de vida, com ell entén la situació que li ha tocat viure i que és una lliçó per a tothom. Ell viu amb molt de convenciment que la situació de privació de llibertat li servirà per a continuar avançant en la lluita per les llibertats del nostre país.
—Com l’afecta el ritme que aplica Marchena al judici?
—Ell sempre diu que hem guanyat la batalla perquè hem aconseguit que el tribunal ens tracti com a presos polítics. Ho diu perquè no són pas a les garjoles de l’Audiència espanyola, sinó que mengen el menú que el tribunal ha deixat que els serveixin; no estan emmanillats des del moment que arriben a les dependències de l’Audiència espanyola [des d’allà els traslladen cap al Suprem], poden rebre visites dels advocats i dels familiars mentre són allà, i de treballar, d’escriure cartes, de rebre gent… No es pot entendre en cas cas que la situació sigui de privilegi, però sí que és el reconeixement d’un estatus especial que els dóna el tribunal com a presos polítics. No podem oblidar l’altra gent que abans de nosaltres ha passat per processos polítics al Suprem o a l’Audiència espanyola, i que ho ha hagut de fer en condicions molt pitjors que nosaltres, molt més restrictives en termes de defensa. És cert que el tribunal no pren totes aquestes mesures perquè tingui una concepció de la justícia respectuosa i amb totes les garanties, sinó per una pressió social i internacional que hi ha hagut; i això és una victòria nostra, de la societat civil.
Josep Casulleras Nualart  
23/03/2019. José Antonio Zarzalejos. Torra y la ludopatía política.
23/03/2019. José Antonio Zarzalejos. Torra y la ludopatía política.
Benvolguts,

DESDE MADRID
Torra y la ludopatía política
El presidente de la Generalitat se ha empleado en el desgobierno de Catalunya y en la degradación del proceso soberanista
Sus dos apuestas han sido fallidas: la manifestación secesionista en Madrid y el desafío a la Junta Electoral Central


José Antonio Zarzalejos
Sábado, 23/03/2019 a las 08:00 CET

El presidente de la Generalitat, Quim Torra, en la presentación de la candidatura de JxCat a la alcaldía de Barcelona, este jueves. / EFE / QUIQUE GARCÍA
Artur Mas fue un irresponsable que puso en marcha el proceso soberanista. Terminó inhabilitado por desobediencia y con su patrimonio comprometido. Sus propios socios de la CUP le arrojaron a la "papelera de la historia" en enero del 2016. Entregó su partido al desguace y no tiene ya retorno en la política catalana. Tampoco Carles Puigdemont, que fue un presidente temerario y, seguramente, ignorante. Incapaz de controlar el desaguisado de octubre del 2017, propició una balbuceante declaración unilateral de independencia y huyó a Bruselas dejando a buena parte de sus colaboradores sentados en el banquillo. Pese a su notoria cobardía, se comporta en la distancia como un autócrata que, además de purgar los restos del naufragio convergente, coloca en las listas electorales a su abogado y a su amigo de cabecera. Está procesado por un delito de rebelión y su horizonte es el destierro por muchos años o la prisión.
El caso de Quim Torra es el más patético. Ha asumido vicariamente -y con plena convicción de su papel subalterno- que debe calentar la silla a Puigdemont y es un ludópata político porque, visto lo que les sucedió a sus predecesores, hasta ahora ha venido jugando con fuego. Finalmente, se ha quemado y podría acabar como el "astuto" Mas: inhabilitado por desobediencia y, además, multado.
Torra se está encargando de mantener a Catalunya en el desgobierno y de protagonizar la degradación del proceso soberanista. Como buen ludópata, es también un tahúr de la política y juega con las apuestas más arriesgadas en un alarde de desconocimiento de los mecanismos de reacción del Estado. Sus dos últimos órdagos, en el breve espacio de ocho días, han sido fallidos. Lideró una manifestación en Madrid el pasado sábado y resultó que la iniciativa prestigió a la sociedad española y demostró que la rutina callejera del independentismo debe trasladarse de las calles de Barcelona al Paseo del Prado para que sus decibelios no queden amortiguados por la rutina.
El presidente de la Generalitat ofreció a los madrileños la ocasión perfecta  para mostrarse cívicos y democráticos. La capital de España se llenó de banderas secesionistas y lazos amarillos, Torra remedó la 'Oda' de Joan Maragall ("Escucha, España…"), y no ocurrió nada. Ni un solo incidente, ni un mal gesto, ni una hostilidad. Si la concentración soberanista fue una apuesta provocadora, Torra y los organizadores la perdieron. España soporta bien que a la Cibeles la adornen con la 'estelada'.
Sin cartas ganadoras
La segunda apuesta de Torra ha sido más torpe que la concentración matritense. Sin cartas ganadoras, ha desafiado a la Junta Electoral Central, previo engaño a las bases independentistas ante las que ha manipulado al Síndic de Greuges impostando una resistencia que se ha demostrado inane y gesticulante.
Los ocho magistrados del Supremo y los cinco catedráticos (de Derecho, de Ciencia Política y de Sociología) que con el secretario general de Congreso y el responsable de Instituto Nacional de Estadística, ambos sin voto pero con voz, integran el máximo órgano de la administración electoral, resolvieron en derecho que debían desaparecer lazos y 'estelades' de los edificios públicos. Creyó Torra que era la ocasión para tunear con una cierta épica resistente su decepcionante deambulación política y pretendió burlar la resolución de la Junta.
El resultado ha sido un fiasco de proporciones sainetescas como bien apuntó este diario en su portada del pasado día 20. Como ocurriera con la manifestación independentista en Madrid, que sirvió más a la realidad democrática de la sociedad española que a la protesta soberanista, el desafío a la Junta Electoral Central ha terminado por muscular al Estado en vez de debilitarle. Y más aún: ha servido para acreditar que los juegos -hasta ahora gestuales y verbales- del presidente de la Generalitat están muy por debajo del umbral de la dignidad de su cargo y de la representación institucional que ostenta. Para muestra ahí está el último episodio de desafección hacia el esperpento al que ha derivado la política catalana: el PNV prefiere arriesgarse a perder su representación en el Parlamento Europeo a continuar asociado al PDECat de Puigdemont y Torra. 
Instituciones secuestradas
Comienzan ya a percibirse con cierta gravedad los efectos económicos, sociales y culturales del fracasado proceso soberanista. Madrid supera a Barcelona en la mayoría de las variables de éxito como explica documentadamente José Martí Font en su reciente ensayo 'Barcelona-Madrid. Decadencia y auge' (ED Libros). Prolongar en modo zombi el tal proceso no trata de sostener un ideal político que por sí mismo es legítimo, sino de mantener a su clase dirigente que no puede dejar de pedalear. O continúa la estrategia de la tensión, por mucho que mute a la caricatura grotesca de la actual política catalana, o se enfrenta a una rectificación que requerirá de protagonistas bien distintos a los que ahora secuestran las instituciones catalanas en el zulo del irredentismo.
Torra, por su esencialismo decimonónico, por su activismo ajeno a cualquier ambición de poder (no da órdenes ni a sus propios consejeros), por su política ludópata, es el hombre perfecto para que Catalunya siga, estatuariamente, anclada en el inmovilismo del fracaso. Mientras, el Estado español -desconocido, despreciado y vapuleado por el separatismo- sin prisa pero sin pausa, se impone sea en el Tribunal Supremo, sea en la Junta Electoral Central. Y desde algún despacho judicial aconsejaban ayer que el presidente de la Generalitat se leyera el artículo 456 del Código Penal que sanciona al que impute un delito con temeridad y conciencia de la falsedad de la acusación. Mejor será que Torra se ahorre la querella contra los miembros de la JEC. Se le volvería en contra como un bumerán.
 
21/03/2019. Xavier Bosch. Els empestats / La cultura, malgrat tot.
21/03/2019. Xavier Bosch. Els empestats / La cultura, malgrat tot.
Els empestats / La cultura, malgrat tot
No ens enganyem. Els catalans som els empestats
4 min. 21/03/2019 18:54

Xavier Bosch Periodista i escriptor

Els empestats
Dilluns que ve, en principi, Catalunya jugarà un partit de futbol contra Veneçuela a Montilivi. En principi, insisteixo, perquè d’aquí a allà encara poden passar coses, com que a alguna autoritat espanyola se li acudeixi dir que en període preelectoral una selecció oficial no pot jugar contra un equip autonòmic sense cap reconeixement internacional. Si un llaç groc els treu de polleguera fins a límits obsessius, quina urticària no els provocarà un camp ple d’estelades? L’episodi de dimecres és el penúltim capítol d’un sainet ridícul. Quan el Valladolid, el Rayo i l’Osca ja havien cedit els seus jugadors catalans per jugar amb la selecció, tot d’una van fer marxa enrere. Gerard López, el seleccionador, va ser comprensiu. Entenia que, amb els tres equips a punt de baixar a Segona, no vulguin exposar els seus jugadors a una possible lesió. Això són sopars de duro. La frenada en sec del Valladolid, per exemple, arriba quan les xarxes socials es giren contra el club per permetre que Masip i Alcaraz juguin amb Catalunya. La prova que la prohibició és per motius polítics i no esportius és que fins i tot neguen el permís a l’entrenador, Sergio González, per venir a fer d’ajudant de Gerard López. Quin risc de lesió té l’entrenador? No ens enganyem. Els catalans som els empestats. Es comença pel boicot al cava, es fa el buit a la selecció catalana, es criminalitza qualsevol diàleg, es maten els relators, es persegueixen quixotescament banderes d’Òmnium que no existeixen i s’acaba nomenant Cayetana Álvarez de Toledo de candidata per combatre “la xenofòbia” del procés independentista. Aquesta historiadora i tertuliana de la FAES és amiga d’un Aznar que va mentir sobre l’11-M, va dur Espanya a la guerra, va pactar amb Pujol sense vergonya, va negociar amb ETA i ara diu que Pedro Sánchez és un irresponsable per asseure’s, un dia, amb Quim Torra. I tu parles de xenofòbia?

La cultura, malgrat tot
Aquest dijous s'ha desvelat el nom de la nova consellera de Cultura. El túrmix continua esmicolant la maria de tots els departaments. Catalunya haurà tingut, en molt menys de dos anys, quatre consellers del ram, sense comptar els llargs mesos d’aplicació de l’article 155, que va ofegar el cinema, va escanyar el MNAC, va anul·lar festivals i exposicions, va bloquejar ajudes i va fer que alguns artistes es quedessin amb una mà al davant i l’altra al darrere. Però més enllà de la devastació cultural que va significar el 155, quan el rumb depèn dels nostres governs legítims, les coses no es fan tampoc amb la seriositat que requereix el sector i el moment. Aquest vodevil d’entrades i sortides denota fins a quin punt no hi ha un full de ruta clar. ¿Algú creu que, així, es poden posar en pràctica polítiques coherents per estimular la creació, la difusió i el gaudi d’un bé tan necessari? La nova consellera agafarà el relleu d’una Laura Borràs que, en deu mesos al càrrec, no haurà pogut marcar l’empremta que sí que va deixar al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. L’omnipresent Borràs va substituir un Lluís Puig que, tres mesos després del nomenament, va ser fulminat des de Madrid, cinc minuts abans d’exiliar-se a Bèlgica. Abans d’ell, Santi Vila havia arribat a la conselleria de la Rambla, gairebé com un càstig. Tan bé que estava amb les infraestructures...
Mentrestant, i malgrat aquest desori institucional i mentre no s’adonen que pel preu de tres llibres pots veure Netflix tot l’any, els escriptors s’inventen històries, els músics componen, l’Esbart de Rubí pensa noves coreografies, Marqués-Marcet triomfa al Festival de Màlaga, al CCCB hi ha una setmana de Kosmopolis –festival literari imprescindible– i s’atorguen Premis Nacionals de Cultura tan justos que recauen en Jaume Cabré, Clara Peya, Maria Bohigas o Carme Ruscalleda. 'E la nave va', malgrat la política.
 
31/08/2019. Recuerdo que en aquel París mitificado de finales de los cincuenta, nos reuníamos a diario...(Alfonso Durán-Pich).
31/08/2019. Recuerdo que en aquel París mitificado de finales de los cincuenta, nos reuníamos a diario...(Alfonso Durán-Pich).
 CONTACTAR
 Seleccioneu l'idioma  ▼
Recuerdo que en aquel París mitificado de finales de los cincuenta, nos reuníamos a diario,  en un pequeño bistrot de la rue des Écoles,  (un “jambon beurre” y una “bière”) cuatro amigos: Manolo, Valentín, Víctor y yo. Para nosotros París era la libertad, una isla que nos alejaba de la ciénaga franquista. Como existía una cierta complicidad con el patrón, podíamos estar allí hasta últimas horas de la noche, en debates continuados. Siempre nos atendía la misma muchacha – más o menos de nuestra edad – que hizo un retrato del grupo: ellos tres eran españoles y yo era “le canadien”, y así me saludaba. Seguramente esa curiosa interpretación se basaba en que Valentín y yo hablábamos habitualmente en inglés (esnobismos de la edad) y que mis rasgos no se ajustaban al estereotipo dominante.  Lo cierto es que yo nunca lo negué. Ya por aquel entonces la españolidad no iba conmigo.
Han pasado muchos años (casi todos) y aquella primera apreciación no ha hecho más que confirmarse. Ahora que estamos en el proceso de constituir un Estado independiente, separado del Estado Español, me pregunto qué razones me han llevado a luchar por ello.
Por mi formación académica y trayectoria profesional, mi primer acercamiento al tema fue de naturaleza económica. Junto a mis buenos y queridos amigos de “Sobirania i Justícia” redactamos un primer manifiesto independentista en esa línea, y años después publiqué un libro con el título “Catalunya, a la independència per la butxaca”. Ambos ensayos estaban escritos desde la racionalidad. Me permitieron constatar que la integración en el Estado Español siempre había sido perjudicial para los intereses y proyectos de los ciudadanos catalanes. Debíamos salir, y pronto, si no queríamos acabar hundiéndonos con ellos.
Como a veces he declarado, me considero un positivista lógico. Sólo argumento después de una demostración empírica de los hechos. Me siento discípulo de Moore, de Russell, de Wittgenstein. Los años no han hecho más que ratificar esta posición vital.
Es por ello que me he permitido reflexionar sobre los motivos de mi desapego de España (“le canadien”). No me ha costado encontrarlos. Con el tiempo han cambiado los significantes, pero se mantienen los significados. No es una reacción frente a las maldades de la españolidad. No hay acritud. Simplemente no me gustan.
No me gusta una sociedad que disfruta con la tortura de los animales y que hace de “la fiesta de los toros” un espectáculo denigrante. No comprendo el disparate de proponer a la comunidad internacional que se haga de esta salvajada “patrimonio cultural de la Humanidad”.
No me gusta un señor – el presidente Rajoy – que dice idioteces como que “me gusta Cataluña, sus gentes, su carácter abierto, su laboriosidad, son emprendedores, hacen cosas...”.
No me gusta un pueblo que maltrata su propia lengua y que declara “acabao” un problema, que tiene una amiga “que” su mamá es cantante, que dice vivir en “Valladoliz” o que “escucha” cuando en realidad “oye”.
No me gusta un ministro – el locuaz señor Wert – que manifiesta su interés por “españolizar a los niños catalanes”.
No me gusta la monarquía borbónica. En realidad no me gusta ninguna monarquía. Me resultan obsoletas, con su corte de vasallos, siervos y plebeyos. Se han equivocado de siglo.
No me gusta el chalet de la señora de Cospedal. Me parece de un barroquismo insultante y de una vulgaridad exquisita.
No me gusta la legión y sus desfiles. Su continuidad es una expresión homófoba propia de sociedades ultraconservadoras.
No me gusta el abusado uso del espacio público que hace la religión católica – con el apoyo entusiasta de los gobiernos de turno -, cuando debería limitarse al ámbito privado, que es el que le corresponde.
No me gusta tener que oír las hazañas del expresidente señor Aznar López, tanto si se trata de campeonatos de abdominales como de encendidas arengas a favor de un Estado unitario.
No me gusta un poder judicial contaminado, en el que jueces y fiscales se atienen a las órdenes del poder ejecutivo.
No me gusta la cantinela de la Lotería Nacional. Me recuerda las farinetas, los sabañones y los cupones de racionamiento.
No me gustan las “barbies” del Partido Popular, que ya no tienen edad para vestirse de “barbies”.
No me gusta un poder legislativo que actúa como correa de transmisión del poder ejecutivo y cuya mayoría de componentes no hacen más que acudir a una cámara de tanto en tanto, aplaudir frenéticamente a los suyos y distraerse con algún artilugio electrónico.
No me gusta la ligereza de cascos de la izquierda oficial española (el PSOE), que ha explotado hasta la saciedad su etiqueta antifranquista (cuando en la práctica su compromiso real fue muy limitado en los años de plomo) y sigue instalada en un poder seudodemocrático.
No me gusta la copla y los sucedáneos modernos de Concha Piquer. Ni la letra, ni la música.
No me gustan los partidos políticos, que han hecho de la corrupción una forma de vida y cuyos aparatos se han transformado en “agencias de colocación” de sus militantes y simpatizantes.
No me gusta la retórica discursiva de la señora Susana Díaz, su continuado uso de la demagogia como herramienta de comunicación y su incapacidad para comprender la realidad catalana.
No me gusta el dislate de San Fermín en Pamplona. Pienso que la borrachera es más una decisión personal que colectiva. Además los toros no tienen ninguna culpa de esa barbarie.
No me gusta el tupé del señor Bono, ese pintoresco personaje cuyo horizonte intelectual gravita entre el chascarrillo y la chacota.
No me gusta un país que ha hecho del subsidio un componente estructural.
No me gusta el señor Montoro y su risita controlada. Imagino que intenta imitar a Groucho Marx, pero le falta la mínima inteligencia.
No me gusta el relato novelado de la “transición española”, una estafa que acabó ratificando los valores del franquismo, bajo una apariencia democrática.
No me gustan las camisas blancas del señor Sánchez. Es casi tan insustancial como el señor Rodríguez Zapatero, meta difícilmente alcanzable.       
No me gustan los medios de comunicación españoles. Forman una gran ola amarillenta y maloliente. No se salva nadie, ni a la derecha ni a la izquierda.                 
No me gusta el “look” de la señora Rosa Díez, ni sus arrebatos patrioteros. Se comporta como “la mala” de una telenovela venezolana.             
No me gusta la CEOE. Creo que sólo se representa a sí misma, es decir, a las “grandes” empresas privatizadas (antiguos monopolios públicos) y a las que dependen de los anuncios que aparecen en el BOE.                 
No me gusta el “archivo de Salamanca” y su valor simbólico como botín de guerra. No es más que la prueba política de querer borrar las señas de identidad de un pueblo vencido.               
No me gusta la señora Rita Barberá y su voluntaria liquidación del patrimonio valenciano, pero todavía me gustan menos los ciudadanos que la votan desde hace tantos años.
No me gustan los debates de las televisiones públicas – tampoco de las privadas – que pueden discurrir entre “las bragas de la Pantoja” y “el tamaño del pene de Ronaldo”.
No me gusta el señor Monago y sus alardes de buena gestión económica – a la altura de su paisano señor Rodríguez Ibarra – cuando esa bonanza viene determinada por los fondos recibidos de otras comunidades, en especial de Catalunya.         
No me gustan los que construyen su proyecto de vida con el solo propósito de ganar unas oposiciones y vivir eternamente de los Presupuestos Generales del Estado.                 
No me gusta Madrid. En eso – y sólo en eso – coincido con Cela: “Entre Navalcarnero y Kansas City”.                 
No me gustan las soflamas de “Podemos”. Tienen un corsé demasiado estrecho que acabará comprimiéndolos. Llegan tarde, muy tarde, a mayo del 68. Acabarán sustituyendo a la casta que tanto critican y de la cual dan buenas muestras de ser dignos aprendices.                 
No me gusta la supuesta suntuosidad del habitáculo de entrada en la estación ferroviaria de Atocha. No sólo es inútil, es obsceno.
No me gustan los gobiernos de funcionarios, de eso que llaman “funcionarios de carrera”. Utilizan los recursos públicos sin criterio. No asumen ninguna responsabilidad. Saben que el malgasto no afecta a su cartera. No tienen que avalar a nadie.           
No me gustan los callos, ni la sangría, ni la sidra, ni los churros.   
No me gusta “el día de la raza”. Es un culto a la xenofobia.   
No me gusta que me hablen a gritos. El tono de voz es chirriante. Agrede más que comunica.                 
No me gustan tantas cosas de esa España que pretende retenernos... También por todo ello me quiero ir.             
Soy realista. Sé que tendremos problemas como nación independiente, pero también grandes oportunidades para construir un país nuevo, tan alejado como podamos de los vicios históricos que nos han condicionado durante tantos siglos.           
Siempre habrá incertidumbres. Pero que entiendan los mojigatos, los cobardes y los aprovechados que la única certeza es que si nos quedamos no tendremos futuro.



Fuente: ADIÓS ESPAÑA. Crónica de una ruptura anunciada 2010-2015. Alfonso Durán-Pich. Bebookness. Barcelona. 2016. "Sin acritud". 20/04/15


 català  ▼
Recordo que en aquell París mitificat de finals dels cinquanta, ens reuníem cada dia ... (Alfonso Durán-Pich)
Recordo que en aquell París mitificat de finals dels cinquanta, ens reuníem cada dia, en un petit bistrot de la rue des Écoles, (un "jambon mantega" i una "bière") quatre amics: Manolo, Valentín, Víctor i jo. Per a nosaltres París era la llibertat, una illa que ens allunyava del pantà franquista. Com existia una certa complicitat amb el patró, podíem ser-hi fins a últimes hores de la nit, en debats continuats. Sempre ens atenia la mateixa noia - més o menys de la nostra edat - que va fer un retrat del grup: ells tres eren espanyols i jo era "li canadien", i així em saludava. Segurament aquesta curiosa interpretació es basava en el fet que Valentí i jo parlàvem habitualment en anglès (esnobismes de l'edat) i que els meus trets no s'ajustaven a l'estereotip dominant. La veritat és que jo mai ho vaig negar.
Han passat molts anys (gairebé tots) i aquella primera apreciació no ha fet més que confirmar-se. Ara que estem en el procés de constituir un Estat independent, separat de l'Estat Espanyol, em pregunto quines raons m'han portat a lluitar per això.
Per la meva formació acadèmica i trajectòria professional, el meu primer acostament al tema va ser de naturalesa econòmica. Al costat de les meves bons i estimats amics de "Sobirania i Justícia" vam redactar un primer manifest independentista en aquesta línia, i anys després vaig publicar un llibre amb el títol "Catalunya, a la independència per la butxaca". Tots dos assajos estaven escrits des de la racionalitat. Em van permetre constatar que la integració a l'Estat Espanyol sempre havia estat perjudicial per als interessos i projectes dels ciutadans catalans. Havíem de sortir, i aviat, si no volíem acabar enfonsant-nos amb ells.
Com de vegades he declarat, em considero un positivista lògic. Només argument després d'una demostració empírica dels fets. Em sento deixeble de Moore, de Russell, de Wittgenstein. Els anys no han fet més que ratificar aquesta posició vital.
És per això que m'he permès reflexionar sobre els motius de la meva desafecció d'Espanya ( "li canadien"). No m'ha costat trobar-los. Amb el temps han canviat els significants, però es mantenen els significats. No és una reacció enfront de les maldats de l'espanyolitat. No hi ha acritud. Simplement no m'agraden.
No m'agrada una societat que gaudeix amb la tortura dels animals i que fa de "la festa dels toros" un espectacle denigrant. No comprenc el disbarat de proposar a la comunitat internacional que es faci d'aquesta salvatjada "patrimoni cultural de la Humanitat".
No m'agrada un senyor - el president Rajoy - que diu idioteses com que "m'agrada Catalunya, la seva gent, el seu caràcter obert, la seva laboriositat, són emprenedors, fan coses ...".
No m'agrada un poble que maltracta la seva pròpia llengua i que declara "acabao" un problema, que té una amiga "que" la seva mare és cantant, que diu viure en "Valladoliz" o que "escolta" quan en realitat "escolta".
No m'agrada un ministre - el loquaç senyor Wert - que manifesta el seu interès per "espanyolitzar els nens catalans".
No m'agrada la monarquia borbònica. En realitat no m'agrada cap monarquia. Em resulten obsoletes, amb la seva cort de vassalls, serfs i plebeus. S'han equivocat de segle.
No m'agrada el xalet de la senyora de Cospedal. Em sembla d'un barroquisme insultant i d'una vulgaritat exquisida.
No m'agrada la legió i les seves desfilades. La seva continuïtat és una expressió homòfoba pròpia de societats ultraconservadores.
No m'agrada el abusat ús de l'espai públic que fa la religió catòlica - amb el suport entusiasta dels governs de torn -, quan hauria de limitar a l'àmbit privat, que és el que li correspon.
No m'agrada haver de sentir les gestes de l'expresident senyor Aznar López, tant si es tracta de campionats d'abdominals com d'enceses arengues a favor d'un Estat unitari.
No m'agrada un poder judicial contaminat, en què jutges i fiscals s'atenen a les ordres del poder executiu.
No m'agrada la cançó de la Loteria Nacional. Em recorda les farinetas, els penellons i els cupons de racionament.
No m'agraden les "barbies" del Partit Popular, que ja no tenen edat per vestir-se de "barbies".
No m'agrada un poder legislatiu que actua com a corretja de transmissió del poder executiu i la majoria de components no fan més que anar a una càmera de tant en tant, aplaudir frenèticament als seus i distreure amb algun artefacte electrònic.
No m'agrada la lleugeresa de cascs de l'esquerra oficial espanyola (el PSOE), que ha explotat fins a la sacietat la seva etiqueta antifranquista (quan en la pràctica el seu compromís real va ser molt limitat en els anys de plom) i segueix instal·lada en un poder seudodemocrático .
No m'agrada la cobla i els succedanis moderns de Concha Piquer. Ni la lletra, ni la música.
No m'agraden els partits polítics, que han fet de la corrupció una forma de vida i els aparells s'han transformat en "agències de col·locació" dels seus militants i simpatitzants.
No m'agrada la retòrica discursiva de la senyora Susana Díaz, el seu continuat ús de la demagògia com a eina de comunicació i la seva incapacitat per comprendre la realitat catalana.
No m'agrada el disbarat de Sant Fermí a Pamplona. Penso que la borratxera és més una decisió personal que col·lectiva. A més els toros no tenen cap culpa d'aquesta barbàrie.
No m'agrada el tupè del senyor Bono, aquest pintoresc personatge l'horitzó intel·lectual gravita entre l'acudit i la chacota.
No m'agrada un país que ha fet del subsidi un component estructural.
No m'agrada el senyor Montoro i la seva rialleta controlada. Imagino que intenta imitar Groucho Marx, però li falta la mínima intel·ligència.
No m'agrada el relat novel·lat de la "transició espanyola", una estafa que va acabar ratificant els valors del franquisme, sota una aparença democràtica.
No m'agraden les camises blanques del senyor Sánchez. És gairebé tan insubstancial com el senyor Rodríguez Zapatero, meta difícilment assolible.       
No m'agraden els mitjans de comunicació espanyols. Formen una gran onada groguenca i pudent. No se salva ningú, ni a la dreta ni a l'esquerra.                 
No m'agrada el "look" de la senyora Rosa Díez, ni els seus arravataments patrioters. Es comporta com "la dolenta" d'una telenovel·la veneçolana.             
No m'agrada la CEOE. Crec que només es representa a si mateixa, és a dir, a les "grans" empreses privatitzades (antics monopolis públics) ia les que depenen dels anuncis que apareixen al BOE.                 
No m'agrada el "arxiu de Salamanca" i el seu valor simbòlic com a botí de guerra. No és més que la prova política de voler esborrar les senyes d'identitat d'un poble vençut.               
No m'agrada la senyora Rita Barberá i la seva voluntària liquidació del patrimoni valencià, però encara m'agraden menys els ciutadans que la voten des de fa tants anys.
No m'agraden els debats de les televisions públiques - tampoc de les privades - que poden discórrer entre "les calces de la Pantoja" i "la mida del penis de Ronaldo".
No m'agrada el senyor Monago i els seus ostentacions de bona gestió econòmica - a l'altura del seu paisà senyor Rodríguez Ibarra - quan aquesta bonança ve determinada pels fons rebuts d'altres comunitats, especialment de Catalunya.         
No m'agraden els que construeixen el seu projecte de vida amb el sol propòsit de guanyar unes oposicions i viure eternament dels pressupostos generals de l'Estat.                 
No m'agrada Madrid. En això - i només en això - coincideixo amb Cela: "Entre Navalcarnero i Kansas City".                 
No m'agraden les proclames de "Podem". Tenen una cotilla massa estret que acabarà comprimiéndolos. Arriben tard, molt tard, al maig del 68. Acabaran substituint a la casta que tant critiquen i de la qual donen bones mostres de ser dignes aprenents.                 
No m'agrada la suposada sumptuositat de l'habitacle d'entrada a l'estació ferroviària d'Atocha. No només és inútil, és obscè.
No m'agraden els governs de funcionaris, d'això que en diuen "funcionaris de carrera". Utilitzen els recursos públics sense criteri. No assumeixen cap responsabilitat. Saben que el malbaratament no afecta la seva cartera. No han d'avalar ningú.           
No m'agraden els ulls de poll, ni la sangria, ni la sidra, ni els xurros.   
No m'agrada "el dia de la raça". És un culte a la xenofòbia.   
No m'agrada que em parlin a crits. El to de veu és grinyolant. Agredeix més que comunica.                 
No m'agraden tantes coses d'aquesta Espanya que pretén retenir-nos ... També per tot això em vull anar.             
Sóc realista. Sé que tindrem problemes com a nació independent, però també grans oportunitats per construir un país nou, tan allunyat com puguem dels vicis històrics que ens han condicionat durant tants segles.           
Sempre hi haurà incerteses. Però que entenguin els filisteus, els covards i els aprofitats que l'única certesa és que si ens quedem no tindrem futur.



Font: ADÉU ESPANYA. Crònica d'una ruptura anunciada 2010-2015. Alfons Durán-Pich. Bebookness. Barcelona. 2016. "Sense acritud". 20/04/15
 
21/03/2019. Josep Casulleras Nualart. El poder de les mirades d’odi dels catalans.
21/03/2019. Josep Casulleras Nualart. El poder de les mirades d’odi dels catalans.


Diari d'un judici polític
Josep Casulleras Nualart
OPINIÓ > DIARI D'UN JUDICI POLÍTIC
El poder de les mirades d’odi dels catalans
Els guàrdies civils que declaren com a testimonis creen un relat terrífic sobre l’1-O i el 20-S que els advocats contrasten amb fets i proves

Per: Josep Casulleras Nualart

  21/03/2019  20:06
El sergent primer de la Guàrdia Civil G37772B fa una estona que declara com a testimoni al Tribunal Suprem en el judici contra el procés. Són les cinc de la tarda. Respon les preguntes que li fa el fiscal Jaime Moreno sobre la seva intervenció en un col·legi de l’1-O a Sant Adrià de Besòs. Fa un relat afectat, de manera apassionada, tant que de vegades se li entortolliguen les paraules. Explica quan es van apropar al col·legi un grup de gent se’ls va apropar i els va insultar. ‘Però el que més mal em va fer van ser les mirades que vaig rebre’, ha dit. Ha relatat que allà hi havia tres-centes persones que els impedien entrar, però que ho van poder fer. Que hi havia gent que obstruïa la porta, però que van poder obrir-la. I quan van entrar, ‘una altra sorpresa’. Expectació. ‘Hi havia unes tres-centes persones, de totes les edats, gent gran també; era un mur infranquejable, estaven asseguts i estirats a terra, i tots en silenci i demanant silenci. Vam haver de caminar damunt d’ells vigilant de no trepitjar-los. Quan vam haver passat, no hi havia urnes’. Al sergent primer se li comença a fer figa la veu. ‘Quan vam tornar, ens van insultar de nou, ens deien assassins. Vam patir agressions verbals, jo vaig patir un dany moral’. Aquí ja se li trenca la veu. ‘Jo anava a complir una ordre judicial. M’he quedat amb la mirada, com em miraven, era menyspreu i odi. Mai ho havia vist.’ El fiscal Moreno fa cara de gravetat, com de presentador de programa de televisió de confessions inconfessables. I el sergent rebla el seu testimoni colpidor: ‘No entenc per què aquelles persones, que eren persones del poble, es van comportar com delinqüents’.
A Sant Martí Sesgueioles, un poble de 371 habitants de l’Anoia, també hi va haver un altre ‘Walking Dead’. Ho ha relatat una agent de la Guàrdia Civil que va anar a tancar un col·legi. S’hi va trobar una altra ‘massa de gent’. Els veïns del poble. Protegien l’urna. En el camí cap allà ha explicat amb una dicció lenta, tremolosa, que van veure cotxes a la carretera que els feien gests amb les mans i els dits i que ‘tot el respecte a l’autoritat s’havia esfumat en qüestió d’hores’. Diu que, un cop allà, van empènyer per entrar, que la gent s’hi resistia, i que es van trobar una senyora de mitjana edat que se’ls va plantar davant, amb els braços fent nanses, i els va dir: ‘Què? Què hem de fer?’ Segons l’agent, l’actitud era desafiant. Després, mirant Facebook, va saber que era la batllessa. I acaba dient que quan van entrar dins es van trobar una urna de cartró del 9-N. El fiscal i la testimoni ho han trobat molt greu, perquè els havien fet perdre el temps, els havien entabanat, i, a sobre, havien pogut votar en un garatge. Els havien pres el pèl. La massa de Sant Martí Sesgueioles era hostil, era agressiva. Queda aquest missatge.
‘Els punxarem’
El problema amb aquests testimonis és que quan arriben els advocats els contrasten aquestes impressions i els relats exagerats i emocionats que volen corprendre amb els fets, amb les proves que Marchena no deixa veure. En aquest cas, Andreu Van den Eynde ha deixat constància novament de la protesta per no poder contrastar el que ha explicat aquesta agent amb el que ensenyen les imatges enregistrades amb les càmeres dels guàrdies civils mateixos de la intervenció d’aquell dia. L’interrogatori de Van den Eynde ha estat demolidor amb el testimoni; ella no ha recordat res sobre les preguntes que li feia l’advocat, que eren si sabia si hi havia sucs i Cacaolats en les taules que ella deia que s’utilitzaven de barricada; si sabia que l’únic encaputxat que hi havia ‘entre la massa’ era un guàrdia civil de paisà; si sabia què volia dir un agent que se sent en un enregistrament quan deia ‘els punxarem’; si sabia que un dels antiavalots va dir que ‘ficava la porra com si no hi hagués demà’, o un altre que deia ‘si un no se n’ha anat amb la costella trencada, poc li ha faltat’. No, d’això no en sabia res. Però ha quedat clar. I si el tribunal no permet exhibir el vídeo, si no l’heu pogut veure, aquí el teniu:
https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-mirades-odi-catalans-suprem/?utm_source=push

I hem tornat a Bigues i Riells, a la nau on la Guàrdia Civil va decomissar milions de paperetes de l’1-O. Les duien uns furgons i havien de marxar. Un grup de manifestants, unes trenta persones, protestaven a l’exterior. Aquests són, des d’ara, ‘la massa’ que s’hi concentrava. Un dels agents que va participar en aquell escorcoll ha testificat al matí. Ha parlat dels manifestants. Diu que insultaven i amenaçaven. Ha confirmat que hi havia dos senyors d’uns seixanta-cinc o setanta anys que s’estiraven a terra davant dels furgons perquè no avancessin. Era molt hostil. La gent asseguda a terra, amb els braços agafats. L’agent S17971T ha declarat: ’N’hi havia per a tenir por. Perquè allà la gent estava bastant exaltada.’ I finalment, en el vintè dia de judici, ha aparegut la comparació amb el País Basc: ‘Jo no he viscut el conflicte basc, afortunadament, però uns companys meus m’han dit que en l’inici era igual, amb la gent amb aquest odi’. Aquesta és la hostilitat de què parla; un vídeo que tampoc no s’ha pogut projectar a la sala, per la prohibició de Marchena, que parla per si sol. Són unes imatges que la Guàrdia Civil mateix va incorporar en l’atestat policíac sobre aquells fets:
I encara un altre agent, l’H12669K, que va participar en l’escorcoll a la seu d’Unipost de Terrassa on van intervenir notificacions per a les meses de l’1-O. Quan sortia de l’escorcoll, enmig de la gent que es manifestava, aquest agent ha explicat que per primera vegada en la cara d’aquella gent vaig veure el reflex de l’odi’. L’advocat Jordi Pina li ha demanat si per causa d’una visió tan terrífica va requerir d’assistència psicològica, i ha respost que no. Si van fer malbé els vehicles o van causar danys als agents. Tampoc. Marina Roig li ha preguntat si la gent que hi havia allà, durant l’escorcoll, s’asseia a terra. I ha dit que sí, i encara ha afegit que van posar una urna de cartró a terra.
Mirades d’odi i menyspreu, diuen. Hi ha proves gràfiques que mostren que l’odi i el menyspreu anava en la direcció inversa. Aquests testimonis ens poden semblar una enorme exageració, inversemblants, increïbles i que no poden funcionar com a prova de càrrec. Però a Madrid ho compren. I el tribunal ho pot comprar perfectament, també: donen un valor a les percepcions de la secretària judicial i dels agents, un valor que pot ser de prova. Durant la fase d’instrucció ho van fer, i el jutge Pablo Llarena es va servir d’atestats que eren ben bé com aquests testimonis que anem veien aquests dies al Suprem. Ara, però, els advocats fan la seva feina i els posen en qüestió, i això ho pot veure tothom qui vulgui.
El problema és l’àrbitre, i la perspectiva i el biaix amb què s’ho mira.
Per això no els importa el prejudici ideològic que tinguin la secretària judicial o els agents. Jutgen ells, no jutgem nosaltres; a nosaltres ens jutgen. I la veritat judicial no té per què encaixar amb la veritat dels fets, tal com recordava avui Gonzalo Boye. Hi ha una premsa de Madrid (i de Barcelona) que va indicant el termòmetre. N’hi ha de molt exaltats, d’hiperbòlics, però n’hi ha que marquen el to, com La Vanguardia o El País, que els primers dies collavem la fiscalia pel ridícul que feia en els interrogatoris, i que van anticipar el criteri de Marchena a l’hora d’advertir sobre falsos testimonis; ara aquests diaris donen cobertura i amplifiquen el discurs acusatori que surt del testimoni d’aquests agents, és a dir, que, segons ells, desmenteixen que a Catalunya hi hagués mobilitzacions pacífiques i democràtiques. Segons aquesta premsa, els testimonis dels agents, esverats per ‘les mirades d’odi’, ens apropen a una realitat tumultuosa i hostil generalitzada.
I com ho veurà el tribunal? Més de la meitat dels magistrats van formar part de la sala d’admissions que va acceptar a tràmit la querella d’on neix tot aquest procediment. I això ho pot voler dir tot.
QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?
La setmana vinent també començarà amb declaracions de guàrdies civils, però en aquest cas amb agents que van tenir un pes important en la direcció dels dispositius i de les investigacions durant el 20-S i l’1-O. Dilluns a les deu del matí reprendrà el judici, amb el testimoni de dos comandaments que van dirigir els escorcolls del 20-S. L’endemà declararà el tinent Daniel Baena, encarregat de signar tots els informes del cos que han alimentat les causes contra al procés al Suprem i al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona.
Baena tenia un perfil anònim a Twitter des d’on insultava els independentistes. El seu testimoni es preveu tens i decisiu.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
• Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
• Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
• Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
• Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
Diari d'un judici polític
Judici contra el procés
 


21/03/2019. Òscar Palau. Quan la gent són les armes
21 Març 2019. Òscar Palau. Quan la gent són les armes.

Fa un any i mig, un govern sen¬cer i una majo¬ria de la mesa del Par¬la¬ment, ara a l’exili o al banc dels acu¬sats, van posar-se al cap¬da¬vant del clam popu¬lar i, d’acord amb allò per a què van ser tri¬ats, van impul¬sar l’1-O.
I quan el referèndum es va pro¬hi¬bir i ells van haver d’aflui¬xar i des¬man¬te¬llar algu¬nes pre¬vi¬si-ons, la soci¬e¬tat civil va aga¬far el relleu i ho va cul¬mi¬nar amb el que seria una de les demos¬tra-ci¬ons més mas¬si¬ves de deso¬bediència del segle al món.
La fla¬mant –que rima amb indig¬nant– can¬di¬data del PP per Bar¬ce¬lona, Caye¬tana Álva¬rez de Toledo, nome¬nada en l’espa¬nyolíssima bata¬lla amb Inés Arri¬ma¬das pel pastís castís a Cata¬lu-nya, ha estat la pri¬mera aquests dies a adme¬tre que és això el que va pas¬sar, i el que els fa por. L’Estat ja sap, i ella la pri¬mera, que l’1-O no va ser cap esti¬ra¬bot de qua¬tre polítics il·lumi¬nats, com volen fer creure al judici per con¬dem¬nar-los, sinó el fruit de la volun¬tat majo¬ritària d’un poble que va empènyer.
Tanta por li fa, de fet, que Álva¬rez no sols ho com¬para sinó que el troba molt més perillós que no uns mili¬tars tra¬ient tancs al car¬rer i entrant amb pis¬to¬les al Congrés el 23-F.
És a dir, per a ella la gent són armes. Extra¬or¬di¬nari auto¬re¬trat. Si encara es va que¬dar curta la inter¬lo¬cutòria de Lla¬rena que assi¬mila el 20-S a una presa d’ostat¬ges amb trets!
Veient com la bana¬lit¬zen, a aquests jut¬ges i polítics i mit¬jans tant els fa real¬ment si hi ha hagut violència, perquè de fet la veuen del tot accep¬ta¬ble si és per la uni¬tat de l’Estat, com ho demos¬tren en bran¬dar l’arti¬cle 8 de la seva Cons¬ti¬tució. Els col¬pis¬tes de debò, com que ho feien en nom d’Espa¬nya, merei¬xen con¬nivència; a qui cal aixa¬far és als demòcra¬tes que en volen mar¬xar votant. És l’única lògica que els mou. I que tots els mit¬jans jus¬ti¬fi¬quen el fi suprem.
 
21/03/2019. Editorial El PuntAvui. Amb el dret de defensa mutilat.
21/03/2019. Editorial El PuntAvui. Amb el dret de defensa mutilat.
21 març 2019 2.00 h
Amb el dret de defensa mutilat
A mesura que trans¬cor¬ren les ses¬si¬ons del judici al Tri¬bu¬nal Suprem, els advo¬cats dels pro¬ces¬sats han hagut d’anar ele¬vant el to de les pro¬tes¬tes davant del que con¬si¬de¬ren una vul¬ne¬ració fla-grant del dret a la defensa en igual¬tat de con¬di¬ci¬ons res¬pecte de l’acu¬sació.
Han fet arri¬bar a la sala com a mínim qua¬tre escrits fent cons¬tar, d’una manera o una altra, la falta d’impar¬ci¬a¬li¬tat dels magis¬trats i han pro¬tes¬tat, fins a exas¬pe¬rar Marc¬hena, cada vegada que han vist posat en qüestió el seu dret de defensa. Marina Roig, defen¬sora de Jordi Cui¬xart, va dir dues vega¬des al pre¬si¬dent del tri¬bu¬nal que estava sen¬tint inde¬fensió.
La nega¬tiva a poder exhi¬bir pro¬ves vide¬ogràfiques és una trava incon¬tes¬ta¬ble, i de moment insal¬va¬ble, a l’acció de les defen¬ses. Hi ha imat¬ges que han estat apor¬ta¬des a la causa que des¬men¬tei¬xen alguns tes¬ti¬mo¬nis impor¬tants de coman¬da¬ments i agents de la Guàrdia Civil i que, exhi¬bi¬des just després de la decla¬ració, tenen un pes per for¬mar con¬vicció que de cap manera tin¬dran d’aquí a un mes o un mes i mig, quan es podran veure, segons ha anat repe-tint Marc¬hena. No és just, ni res¬pon a la volun¬tat de bus¬car la veri¬tat, impe¬dir que unes imat¬ges posin en evidència que un tes¬ti¬moni men¬teix. Els can¬vis de cri¬teri sobre el que és o no és per¬ti¬nent pre¬gun¬tar als tes¬ti¬mo¬nis és un altre bastó a les rodes de l’acció de la defensa.
El pou sense fons on cauen les rei¬te¬ra¬des pro¬tes¬tes dels lle¬trats cata¬lans no acaba, però, al Suprem. Ahir mateix, el Tri¬bu¬nal Cons¬ti¬tu¬ci¬o¬nal va dene¬gar per una¬ni¬mi¬tat el recurs d’empara pre¬sen¬tat per Josep Rull i Jordi Turull dema¬nant sus¬pen¬dre la vista oral per la manca d’impar-ci¬a¬li¬tat de qua¬tre magis¬trats.
   
Desar la notícia al meu compte
COMENTARIS 
+3#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
I que es pot esperar d'una justícia que està a les ordres de polítics feixistes ?

Un judici de vergonya. Tot el món així ho veu...
Dijous, 21 març 2019 11.43
 


EXTREM DRET (20)
Un detall que no ho és
Jordi Galves
Barcelona. Dijous, 21 de març de 2019
2 minuts
 
•
Les lleis s’han obeir totes. Sempre i quan tothom obeeixi totes les lleis, sempre i quan la trampa no estigui feta a continuació de la llei. Sempre i quan les lleis no siguin, quan s’analitzem amb detall, una simple estratègia per dominar encara més els de baix i encimbellar amb més privilegis els de dalt. Tothom estima la justícia, és una bella i antiga idea, no cal insistir-hi, però mentre la justícia no sigui una comèdia, una farsa que serveixi per mantenir en el poder els de sempre. La democràcia moderna permet que es pugui canviar de règim sense fer recurs a la violència, permet aprofundir en les llibertats individuals i col·lectives només gràcies a la força dels vots. Permet les revoltes i també les revolucions incruentes. Per això és completament antidemocràtic que els espanyolistes pensin que l’independentisme pot guanyar reiteradament totes les darreres eleccions però, en realitat, és com si no les hagués guanyat. Els espanyolistes demòcrates troben bé aquest fenomen? És antidemocràtic pensar que la majoria d’una societat ha se sotmetre’s a la minoria. És ingenu pensar que els guanyadors de les eleccions continuaran creient en la llei quan la llei els roba el resultat del mandat popular. Quan la llei només s’aplica als mateixos i afavoreix els altres. És antidemocràtic impedir violentament que la societat decideixi sobre la independència de Catalunya a través d’un referèndum, una votació tan democràtica que l’Estat espanyol continua sense voler acceptar de cap de les maneres. Segurament perquè segons les darreres enquestes el percentatge que fa costat a la independència ja supera, de manera sostinguda en el temps, el seixanta per cent de la societat. I Jiménez Losantos acaba de dir per la ràdio que l’única solució és la repressió espanyolista. Que els independentistes han de donar-se cops de caps amb una paret. És a dir, que Espanya esdevingui encara més una paret, un mur, una presó, un càstig per als catalans. “Lo vais a pagar” ha afegit. Encabat ha parlat molt bé de Vox.
El jutge Marchena ahir va deixar que uns guàrdies civils mostressin públicament la seva incompetència. No va considerar que el ridícul ja dura massa, no pas. Se’ns va presentar un benemèrit analista dels correus electrònics intervinguts als presos polítics que potser sí que en sap molt, que potser és un dels set savis de Grècia, però que ignora qui és Marta Rovira. I que tampoc no sap identificar-la d’entre les altres Martes Rovira que hi ha en aquest món traïdor, confús, no gaire hospitalari per a aquests guàrdies civils tan fràgils, sensibles, tan confosos, tan propensos al terror i a deixar-se intimidar. Tan poc avesats a la lectura. Només cal sentir-los enraonar. Precisament ahir que va esclatar el conflicte del llaç groc en els edificis públics de la Generalitat vaig mirar-me atentament la disposició escènica del jutge Marchena. Segons la llei espanyola un llaç groc viola la neutralitat d’un espai públic. En canvi, el jutge Marchena pot exhibir cada dia el seu IPad de la companyia Apple en la gran sala de justícia del Tribunal Suprem, mostrant la poma del pecat davant de tothom. Quan Messi exhibeix en una roda de premsa una publicitat, la marca anunciant paga. Acostuma a pagar molt. Perquè el comerç mou el món. Per tant, en aquest petit detall veiem que la llei no és igual per a tothom. Té algun interès inconfessable el jutge per no cobrir púdicament el logo de la marca? En rep alguna contraprestació? No està violant l’espai públic el jutge Marchena, la sagrada casa de la justícia? O potser és la seva filla o alguns opositors a la carrera fiscal els que es beneficien d’una promoció especial de la casa Apple? Com ens recorda la biografia d’Alan Turing, la poma està enverinada. Una mica d’atenció.
 
21/03/2019. Ferran Espada. El Parany del Judici de L’1-O
21/03/2019. Ferran Espada. El Parany del Judici de L’1-O.
Benvolguts,

21 març 2019 2.00 h
Full De Ruta
El Parany del Judici de L’1-O
Ferran Espada
Situar el judici de l’1-O només en la pugna entre acu¬sa¬ci¬ons i defen¬ses és caure en el parany d’una supo¬sada nor¬ma¬li¬tat pro¬ces-sal. Cap jugada mes¬tra judi¬cial farà variar la sentència. Cal recu-pe¬rar la idea que cada sessió ha de ser¬vir per jut¬jar l’Estat espa-nyol
Estem enlles¬tint la sisena set¬mana del judici de l’1-O i hem vist una mica de tot. Tes¬ti¬mo¬nis irre¬als, dubi¬ta¬tius, favo¬ra¬bles i des¬fa¬vo¬ra¬bles als encau¬sats o situ¬a¬ci¬ons judi¬ci¬al¬ment estra-folàries. A cada sessió puja o baixa la inten¬si¬tat anímica dels par¬ti¬da¬ris o els detrac¬tors dels encau¬sats. I tot ple¬gat crec que estem davant el que podríem defi¬nir com el “parany Marc-hena”. Fins i tot alguns sec¬tors inde¬pen¬den¬tis¬tes han com¬prat que el jutge “for¬mal¬ment” no ho està fent mala¬ment. No estic pas dient que els encau¬sats no s’hagin de defen¬sar. I és molt legítim que cadascú uti¬litzi l’estratègia que cre¬gui opor¬tuna. Però al Suprem no hi ha jugada mes¬tra judi¬cial que val¬gui. Que no està clar que no hi ha rebel·lió, ni sedició ni res de tot això? Està més que demos¬trat, tot ple¬gat. Però volen enre¬dar l’inde¬pen¬den¬tisme en la tera¬nyina judi¬cial per després fer la sentència que els con¬vin¬gui millor i que jus¬ti¬fi¬ca¬ran sense cap tipus de pudor. L’objec¬tiu és situar el judici en una supo¬sada nor¬ma¬li¬tat en què això va de defen-sors i acu¬sa¬dors, tes¬ti¬mo¬nis a favor i en con¬tra, i pro¬ves de tota mena. Tot desen¬vo¬lu¬pat amb supo¬sa¬des garan¬ties pro¬ces¬sals i en què del que es tracta és de veure quin advo¬cat té millors argúcies per a la defensa. Segur que no és un error entrar en aquest joc? Crec que estem per-dent l’objec¬tiu que l’inde¬pen¬den¬tisme anava al Suprem a recon¬ver¬tir la causa en un judici a l’Estat espa¬nyol. Es va acon¬se¬guir els pri¬mers dies amb les impac¬tants decla¬ra¬ci¬ons d’Oriol Jun¬que¬ras i Raül Romeva i la seva nega¬tiva a res¬pon¬dre a les acu¬sa¬ci¬ons. No ima¬gino Man-dela res¬po¬nent l’acu¬sació –de fet, el 20 d’abril del 1964 així ho va fer negant-se a res¬pon¬dre al fis¬cal rebut¬jant els con¬sells del seu advo¬cat Joel Joffe (els advo¬cats, ja se sap, ten¬dei¬xen al pac¬tisme judi¬cial)–. O també altres impres¬si¬o¬nants decla¬ra¬ci¬ons com la de Jordi Cui¬xart. La pre¬gunta és: s’ha sabut man¬te¬nir l’espe¬rit d’aques¬tes inter¬ven¬ci¬ons? La defensa de Cui¬xart, per exem¬ple, entronca amb el “Jo acuso” d’Òmnium? No ho tinc clar. Rei¬tero, cap crítica a l’estratègia judi¬cial de cadascú. Però que ningú esperi que la sentència variarà un mil·límetre per cap tècnica de defensa. O les defen¬ses fan pinya per plan¬tar cara a un judici farsa o es des¬a¬pro¬fi¬tarà l’opor¬tu¬ni¬tat de cap¬gi¬rar-lo con¬tra l’Estat. I és un error, a canvi de res, que l’inde¬pen¬den¬tisme no es pot per¬me¬tre.
 



  A LA TRES
ANNA SERRANO MARCHUET
La bandera d’Òmnium
21 març
  FULL DE RUTA
FERRAN ESPADA ALFONSO
El parany del judici de l’1-O
21 març
  VUITS I NOUS
MANUEL CUYÀS GIBERT
Oblits de Torra
21 març
  TRIBUNA
JOSÉ RODRIGUEZ
Sindicalisme i independència
21 març
 


21 març 2019 2.00 h
KEEP CALM
El lèxic, a judici
Jofre Llombart
Tot es va començar a escriure l’endemà de l’escor¬coll a Eco¬no¬mia, amb l’ús sob¬tat de la paraula ‘tumulto’
Es van acla¬rint els con¬cep¬tes durant el judici con¬tra els dotze encau¬sats pel procés. Després d’escol¬tar tant els coman¬da¬ments com els agents de la Guàrdia Civil i la poli¬cia espa¬nyola encar¬re¬gats del des¬ple¬ga¬ment de l’octu¬bre del 2017. I escol¬tant els seus tes¬ti¬mo¬nis es com-prova com el prin¬ci¬pal cavall de bata¬lla se cen¬tra en el llen¬guatge. Depe¬nent de com es defi-nei¬xen segons quins con¬cep¬tes, un fet es con¬si¬de¬rarà delicte o no. I a par¬tir d’aquí s’aguan-tarà la resta, el que es coneix com el relat. M’explico: els guàrdies civils con¬si¬de¬ren violència que cen¬te¬nars de per¬so¬nes tapo¬nes¬sin alguns edi¬fi¬cis durant dies com el 20 de setem¬bre o l’1 d’octu¬bre. En canvi, quan se’ls pre¬gunta per les càrre¬gues poli¬ci¬als que van cau¬sar un miler de ferits, par¬len d’inter¬venció o fins i tot d’un pas¬sadís de segu¬re¬tat. Per tant, si la resistència activa pacífica es con¬si¬dera violència i col¬pe¬jar amb por¬res una acció necessària, el con¬cepte de violència queda total¬ment tras¬to¬cat i a mercè del que el Tri¬bu¬nal Suprem con¬si¬deri què ho és i què no ho és. Segu¬ra¬ment la sentència no està escrita, però el relat que vol l’Estat espa-nyol i que acom¬pa¬nya aquests fets, sí. Més que res perquè es va començar a escriure l’endemà de l’escor¬coll a Eco¬no¬mia, amb l’ús sob¬tat de la paraula tumulto. I a par¬tir d’aquell moment, la resta. En aquesta con¬nexió entre els fets i la violència resulta impres¬cin¬di¬ble el paper dels Mos¬sos. L’acu¬sació pretén demos¬trar que l’inde¬pen¬den¬tista és un movi¬ment vio-lent (i a par¬tir d’aquí jus¬ti¬fi¬car rebel·lió i sedició) i per fer-ho cal tenir poc menys que un grup armat. Aquest grup armat serien els 17.000 mos¬sos amb les seves armes regla¬mentàries i per tant la poli¬cia cata¬lana seria poc menys que l’exèrcit del govern rebel. Ho veieu? Lingüísti¬ca-ment costa molt poc retorçar la llen¬gua per poder dir el que es vul¬gui. I amb els temps que cor¬ren, la diferència entre les parau¬les i els fets ha dei¬xat de tenir importància.
Jofre Llombart
 

El expresidente de Cuatrecasas evitó la cárcel tras un pacto con la Fiscalía mientras Sáenz de Santamaría era vicepresidenta
En 2015 el abogado reconoció ocho delitos fiscales contra la Hacienda Pública tras haber defraudado tres millones de euros.
•

•

•

•

•  
publicidad
MEDIA: 4.25
VOTOS: 4
• EMAIL
• IMPRIMIR
• A+
a-



El abogado Emilio Cuatrecasas, en una imagen de archivo / EUROPA PRESS
MÁS INFORMACIÓN
• Soraya Sáenz de Santamaría ficha por el bufete de abogados Cuatrecasas
MADRID
11/03/2019 15:23 Actualizado: 11/03/2019 15:23
PÚBLICO
El abogado Emilio Cuatrecasas eludió la prisión cuando Soraya Sáenz de Santamaría era la vicepresidenta del Gobierno de Rajoy, según informa elplural.com. La Fiscalía de Barcelona presentó una querella el 20 de diciembre 2011, justo un día antes de que Rajoy y sus ministros jurasen el cargo
En 2013 la Adiencia de Barcelona reabrió el caso en septiembre de 2013 al entender que su entramado societario solo perseguía obtener beneficios fiscales.
Emilio Cuatrecasas aceptó en 2015 una pena de dos años de cárcel y una multa de 1,5 millones de euros por defraudar a Hacienda. Lo hizo tras un pacto con la Fiscalía de Delitos Económicos en donde Cuatrecasas reconoció ocho delitos fiscales contra la Hacienda Pública tras haber defraudado tres millones de euros.
 
18/03/2019. JEC esborrany
Composició:
https://contrainformacion.es/la-junta-electoral-central-arbitro-de-las-elecciones-esta-compuesta-por-ocho-magistrados-y-cinco-catedraticos/#
Actualmente, el presidente de la JEC es el magistrado Segundo Menéndez Pérez, miembro de la Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Supremo, mientras que el vicepresidente es Eduardo Calvo Rojas, miembro de Jueces para la Democracia y también magistrado de la Sala Tercera (contencioso-administrativo).
Asimismo, forman parte de este órgano Ana María Ferrer, la juez del ‘caso Roldán’ que fue la primera mujer que entró en la Sala Penal del Supremo; Luciano Varela, también de la Sala Segunda, que fue quien instruyó la causa contra Baltasar Garzón y Pilar Teso Gamella y Antonio Jesús Fonsdeca-Herrero, ambos de lo contencioso administrativo.
En el organismo arbitral también están Luis Fernando de Castro Fernández, de la Sala Cuarta (de lo Social): y Francisco Javier de Mendoza Fernández, magistrado de la Sala de lo Militar. Todos ellos fueron seleccionados por sorteo por el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ).
Los otros cinco vocales son los catedráticos pactados en su día por PP, PSOE, Unidos Podemos y Ciudadanos. En concreto, el PP propuso a dos catedráticos de la UNED: Carlos José Vidal Prado, de Derecho Constitucional, y Lourdes Nieto López, de Ciencias Políticas
PACTADOS POR PP, PSOE, PODEMOS Y Cs
El PSOE, a Ángela Figueruelo, catedrática de Derecho Constitucional de la Universidad de Salamanca; Unidos Podemos, a Inés Olaizola, catedrática de Derecho Penal de la Universidad de Navarra y experta en regeneración y financiación de partidos; y Ciudadanos, a Andrés Betancor Rodríguez, catedrático de Derecho Administrativo de la Pompeu Fabra.
También son miembros natos de la JEC, pero sin voto, el presidente del Instituto Nacional de Estadística y director de la Oficina del Censo Electoral, Juan Manuel Rodríguez Poo, y el secretario general del Congreso, Carlos Gutiérrez Vicén, que ejerce como secretario del organismo.
Las funciones que, en cumplimiento de su fundamental misión de velar por la transparencia y objetividad del proceso electoral, desarrolla la Junta Electoral Central, son, entre otras, cursar instrucciones de obligado cumplimiento a las Juntas Electorales Provinciales o autonómicas, resolver con carácter vinculante las consultan que éstas les eleven o revocar sus decisiones si se oponen a la interpretación de la normativa electoral realizada por la JEC.
Asimismo, se encarga de resolver las quejas, reclamaciones y recursos que se le dirijan, de velar por el cumplimiento de las normas relativas a las cuentas y a los gastos electorales por parte de las candidaturas, de ejercer potestad disciplinaria sobre todas las personas que intervengan con carácter oficial en las operaciones electorales, de corregir las infracciones que se produzcan en el proceso electoral siempre que no sean constitutivas de delito y de imponer multas hasta la cuantía máxima prevista en esta Ley.

Vídeo de Tot es mou del divendres 15 març 2019: 54:00
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/tot-es-mou-15032019/video/5832246/
JEC Composición de la Junta Electoral Central 2017:
http://www.juntaelectoralcentral.es/cs/Satellite?c=Page&childpagename=JEC%2FJEC_Layout&cid=1379061462478&d=Touch&pagename=jec%2Fwrapper%2FJEC_Wrapper
Composición de la Junta Electoral Central 2017 -
Presidente
Excmo. Sr. D. Segundo Menéndez Pérez Contra immersió liguística El 2004 va ser ponent de la resolució que confirmava la sentència de 2004, on s'obligava la Generalitat a consultar la llengua habitual de l'alumnat en la preinscripció a l'escola i tenir-la en compte, seguint la llei de política lingüística de 1999.[2]
Vicepresidente
Excmo. Sr. D. Eduardo Calvo Rojas
Vocales Magistrados del Tribunal Supremo
Excmo. Sr. D. Luciano Varela Castro Jutges judici 1-O Enemic Baltasar Garzón
Excmo. Sr. D. Luis Fernando de Castro Fernández
Excma. Sra. D.ª María del Pilar Teso Gamella
Excmo. Sr. D. Francisco Javier de Mendoza Fernández Assessor GC Va ingressar per oposició en el Cos Jurídic Militar en 1975 i ha servit, entre altres destinacions, en el Tribunal Militar Territorial Cinquè, on va ser Fiscal Togat. També ha estat titular del Jutjat Militar Central número 1 i vocal del Tribunal Militar Central. Va ser assessor jurídic de la Direcció general de la Guàrdia Civil i assessor jurídic general de la Defensa. Des de 1981 és diplomat en l'especialitat de Dret Penal Militar per l'Escola d'Estudis Jurídics de l'Exèrcit.
Excmo. Sr. D. Antonio Jesús Fonseca-Herrero Raimundo
Excma. Sra. D.ª Ana María Ferrer García Jutges judici 1-O El 27 de febrer de 2014, el Consell General del Poder Judicial, per 13 vots de 21 possibles, la va designar magistrada de la Sala penal del Tribunal Suprem, al costat del també magistrat, Andrés Palomo del Arco. Va jurar el seu càrrec en el Tribunal Suprem el 7 d'abril del mateix any, amadrinada per Clara Martínez de Careaga, que va ser la primera dona a accedir a la Sala del Militar del mateix tribunal
Vocales Catedráticos de Derecho o de Ciencias Políticas y de Sociología
Excma. Sra. D.ª Lourdes López Nieto
Excma. Sra. D.ª Ángela Figueruelo Burrieza
Excmo. Sr. D. Andrés Betancor Rodríguez Advocat Ciudadanos
Excmo. Sr. D. Carlos Vidal Prado Que a les escoles només s’usi el castellà
Excma. Sra. D.ª Inés Olaizola Nogales
Secretario
Excmo. Sr. D. Carlos Gutiérrez Vicén
Presidentes del Instituto Nacional de Estadística y Directores de la Oficina del Censo Electoral
Ilmo. Sr. D. Juan Manuel Rodríguez Poo (Desde el 23 de Octubre de 2018)
Ilmo. Sr. D. Gregorio Izquierdo Llanes (Hasta el 22 de Octubre de 2018)

 
17/03/2019. Vicent Partal. Editorial. Espanya encara no ha entès que amagar la realitat no serveix de res.
17/03/2019. Vicent Partal. Editorial. Espanya encara no ha entès que amagar la realitat no serveix de res.


Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
OPINIÓ > EDITORIAL
Espanya encara no ha entès que amagar la realitat no serveix de res
«En aquest moviment hi ha una característica major: ells volen guanyar, amb totes les seues forces, i no creuen de cap manera que siga impossible»

Per: Vicent Partal

  17/03/2019  21:50
La gran manifestació independentista de dissabte a Madrid sembla que ha fet mal en moltes direccions. O això indiquen les reaccions extremes que ha despertat, no tan sols entre l’espanyolisme, sinó també en una part de l’independentisme.
La manifestació va dur a la capital espanyola moltíssima gent. Més que no se’n necessitava per a demostrar a l’estat que té un problema davant i que no se n’escaparà. Ja ho sé, que és llaminer això de posar-se a discutir quanta gent hi havia, però sincerament tant me fa. Per als sobiranistes i els independentistes, havent vist la manifestació, havent-la viscuda, ja n’hi ha prou. I discutir sobre xifres amb els espanyolistes és completament innecessari. Van amagar la manifestació els dies abans. Van parlar-ne tant poc com van poder el mateix dia, manipulant constantment la informació. I l’endemà, ahir, ja l’havien oblidada i l’amagaven fins i tot als mitjans. Hi ha una Espanya que viu en la negació de l’existència del problema, de manera que no cal perdre temps a provar de fer-los veure la realitat. Només cal mantenir el problema viu. I això ja es fa i es fa molt bé.
Avui vivim en un món on els mètodes de control social s’han relaxat molt. Un dels grans mètodes històrics de control de la societat, l’Església, avui no té gairebé gens d’importància. L’exèrcit tampoc. I l’educació, el tercer gran pilar de control de l’estat-nació clàssic, avui és una realitat molt complexa –que ja no està vinculada tan sola a l’escola, i que, per això però no només per això, no serveix ja als efectes casernaris. Els mitjans continuen essent poderosos, però fan, fem, aigües pertot arreu. Ni tan sols la política ja no és com era. La maquinària partidista, amb l’adhesió religiosa als aparells, es fa difícil de mantenir i els votants ja no creuen en el blanc i negre i compliquen els parlaments cada dia més. La societat ha assumit la complexitat com un valor i això dificulta molt la manera tradicional d’exercir el control social. En aquest panorama, la revolució democràtica catalana és un dels fenòmens més significatius d’aquesta nova etapa, cosa que no vol entendre l’estat espanyol, però que –ai– tampoc no agrada a bona part de l’independentisme partidari.
La manifestació de Madrid és un exercici de manual, una prova enorme. Ningú no hi va creure, al principi, en aquesta manifestació, tret de la gent. Des de baix. I el canvi va arribar el primer cap de setmana d’aquest mes. Els dies abans a tothom li feia mandra i tot eren cares d’escepticisme. Però el dilluns 4 ho vaig veure clar, quan fèiem l’Assemblea de Lectors de Lleida. Allà vaig constatar que alguna cosa havia esclatat i que no es podria aturar. Simplement escoltant la gent com explicava l’embranzida que hi havia hagut el cap de setmana en la inscripció de gent en els autobusos. M’ho explicaren amb detall la gent de Tàrrega, de Balaguer, d’Almacelles, d’Agramunt, de Bellpuig… Llocs on fins aquell cap de setmana només havien omplert dos autobusos, de sobte en tenien set de plens. Només calia parar l’orella i escoltar-los per entendre que la gran màquina del procés d’independència, la gent, s’havia tornat a activar. I el resultat es va veure dissabte als carrers de Madrid i només es pot qualificar d’impressionant.
La clau de tot plegat és l’activisme de base. Aquests darrers anys l’ANC i Òmnium han bastit una trama humana excepcional, que supera qualsevol altre projecte organitzatiu que hàgem conegut. També perquè són complementaris –on no arriben els uns arriben els altres– i perquè representen unes bases enormement actives que ni tan sols poden ser controlades per sengles direccions. Aquests últims temps Òmnium ha volgut imposar des de la seu central una important rigidesa centralista i sembla que ho va aconseguint, però l’ANC és el país viu, viu i intens fins i tot per damunt de la seua direcció, que sempre és difícil d’enquadrar. Quan tots dos es posen en funcionament, els partits o el govern, o qui siga, ja pot córrer darrere seu que no els atraparan.
Aquesta trama cívica, excepcionalment densa i activa, és impossible de decapitar. Haurien de tancar-los tots, i no se sap ni quants són ni això seria garantia de res. I aquesta trama cívica és molt difícil de controlar perquè en bona part és coordinada per gent ja gran, voluntària i lliure, d’una gran capacitat cultural i associativa, profundament empàtica, que professionalment ja ha fet tot allò que volia fer; gent a qui no pots enlluernar amb ofertes a curt termini, amb simples caramelets. Gent, a més, que és prou honrada per a adonar-se que els varen enganyar en la transició postfranquista i que és tan valenta per a conjurar-se a rectificar l’error ells mateixos. I que compta amb una rutinaa que Thomas Harrington va explicar en aquesta entrevista millor del que ho podria fer jo mai: sempre han sabut la diferència entre allò que es diu a taula  i allò que et diuen les fonts públiques.
Per tot plegat el control de la informació serveix de ben poc davant aquest exèrcit del qual, a voltes, alguns inconscients es burlen per l’edat. Aquesta gent és un motor informatiu com no n’hi ha d’altre. D’una capil·laritat indestructible. Organitzen conferències de manera constant –i qualsevol, com jo, que en siga habitual aprèn de seguida a ser molt humil davant seu, quan constata quina diferència enorme hi ha si ho convoquen ells o si ho convoca un altre. Les seues armes preferides són totes socials –si mai ningú és capaç de dibuixar la gran cadena de WhatsApp que cada dia travessa el país de cap a cap quedarem esbalaïts. I tenen hiperdesenvolupada la capacitat crítica, l’escepticisme complet i absolut davant l’estat espanyol i les seues palanques tan variades. No s’apunten a tot i hi ha moltes coses que no les veuen clares, són exigents. Però quan decideixen d’encarar un objectiu són gairebé impossibles d’aturar. Els mecanismes de control social no els fan ni fred ni calor. Ni els de l’estat espanyol ni. tampoc –ep!– els d’aquesta part de l’independentisme que encara avui està convençuda que s’ha de dedicar a comprar diaris, controlar agències i posar tertulians.
I en aquest moviment hi ha una característica major: volen guanyar. Volen guanyar amb totes les seues forces, i no creuen de cap manera que guanyar siga impossible. Perquè saben que no ho és. Aquests dies, arran de declaracions com les del major Trapero, hi ha determinats personatges i sectors polítics a Madrid i a Barcelona que es fan creus d’allò que defineixen com la capacitat de l’independentisme d’autoenganyar-se. Tot això del llirisme i el processisme i aquesta mena de desqualificacions. Entenc, encara que no compartesc, algunes d’aquestes posicions, les d’aquells que creuen que la jugada s’hauria hagut de rematar l’octubre del 2017 i estan sincerament inquiets pensant que hem fet tard a tot. Però personalment no me’n sent gens, d’intranquil, ni crec que això siga cap engany. Jo hauria preferit, com tots!, que s’hagués aprofitat, que el president Puigdemont i el seu govern haguessen sabut aprofitar l’enorme oportunitat històrica que va ser el primer d’octubre i el 3 d’octubre de 2017. Tanmateix, constate que passada aquesta oportunitat els polítics han presentat una batalla insòlita i nova però que dóna fruits, constate que la gent no ha dimitit i constate que continua determinada a guanyar. I tot plegat fa que allà on un altre país qualsevol estaria desfet i destruït per les circumstàncies que hem hagut de passar nosaltres aquest darrer any i mig aquest país meu, en canvi, continua lluitant amb una intensitat enorme, dreça constants murs humans que són el malson més gran que ha tingut mai el règim i cerca amb insistència l’escletxa per a guanyar. Mentre eixampla tenaçment, i sense necessitat de recórrer a la violència, el divorci amb aquesta Espanya que, com hem vist aquest cap de setmana, encara es pensa que les coses deixaran de passar només perquè les amaguen.
 

17/03/2019. Redacció. S’estén l’onada de referèndums republicans arreu del país.
17/03/2019. Redacció. S’estén l’onada de referèndums republicans arreu del país.


S’estén l’onada de referèndums republicans arreu del país
La UAB hi votarà dimecres vinent · Sis municipis de Mallorca, entre el 30 de març i el 7 d'abril

Per: Redacció

  17/03/2019  21:50
Monarquia o república? És la pregunta simplificada que dimecres vinent faran a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que s’afegeix a l’onada de referèndums republicans arreu del país. Els organitzadors reivindiquen el campus com un espai al servei de la transformació social i de la democràcia. Els estudiants denuncien que la transició va ser dirigida, el sistema monàrquic imposat i que ells no han pogut manifestar-s’hi mai, sobre aquesta qüestió. Justifiquen el referèndum perquè Felipe VI va prendre posició a favor de la repressió i en contra del diàleg en el discurs del 3 d’octubre de 2017. També assenyalen que la monarquia forma part d’una institució heretada del franquisme.
‘Estàs a favor d’abolir la Monarquia com a forma d’Estat i instaurar una República?’ Això trobaran en cadascuna de les 12.500 paperetes impreses tots els estudiants que hi participin. Els portaveus de la plataforma impulsora han manifestat que esperen que serà una jornada històrica. Col·locaran entre sis i set urnes, repartides entre la plaça Cívica i la del Coneixement. En cada taula electoral hi haurà tres voluntaris, que verificaran que el funcionament sigui correcte. Hi ha més de 40.000 persones cridades a votar, entre docents, alumnes i personal universitari
La papereta de votació tindrà una segona pregunta. En cas d’haver respost afirmativament a la primera hauran de respondre ‘estàs a favor de l’apertura de processos constituents per a decidir quin tipus de República?‘, com ja van demanar als referèndums del desembre passat a la UPF, la UB i la UPC de Terrassa, on van participar més de 10.000 estudiants. El resultat va ser d’un 95% de vots favorables a l’abolició de la monarquia i la instauració de la República.
Mostra la imatge al Twitter



Referèndum UAB@UABreferendum



 Ja tenim data per la celebració del referèndum. Volem decidir-ho tot. Vota :
 Dimecres 20 de març.
 @UABBarcelona

108
21:47 - 20 de febr. de 2019

108 persones estan parlant sobre això

Informació i privacitat dels Anuncis del Twitter
Consultes a sis municipis mallorquins
Sis municipis mallorquins faran també un referèndum republicà. Els organitzadors són les entitats cíviques Alternativa per Artà, Assemblea Popular de Porreres, Ateneu Popular d’Esporles, l’Ateneu de Pollença, la Valldemossa que Volem, s’Ateneu de Santa Margalida i Unió d’Independents d’Artà. La Llei de Consultesaprovada pel parlament les empara i els ajuntaments podran impulsar iniciatives municipals a partir dels resultats. Hi podran participar els majors de setze anys. Les votacions seran el 30 i el 31 de març a Valldemossa i el 6 el 7 d’abril a Artà, Esporles, Pollença, Porreres i Santa Margalida. Els organitzadors fan una crida perquè s’hi afegeixin tots 53 municipis mallorquins.

La UIB vota per la república
La Universitat de les Illes Balears (UIB) va votar majoritàriament per la república el 27 de febrer passat. Hi van participar 1.475 persones i els sufragis favorabless’enfilaren al 91%. Les urnes es van situar en els edificis Ramon Llull, Mateu Orfila, Anselm Turmeda, Guillem Cifre i Jovellanos, amb vint voluntaris.

Universitats del País Valencià amb la república
1.226 persones van participar en el referèndum de la Universitat Politècnica de València (UPV) del desembre passat amb un 90,7% dels vots (1.112) favorables a la república. La Plataforma Pel Referèndum a la UPV va organitzar-lo també amb dues preguntes. A més dels vots favorables al sistema republicà comptabilitzaren 94 nos i 20 abstencions. La Universitat Miguel Hernández d’Elx (UMH) també s’hi va afegir.


Pel referèndum a la UPV 13D@ReferendumUPV



Resultats de la consulta sobre el model d’estat a la UPV 13D
(2 preguntes)

 Participants en la consulta: 1226

 Pregunta 1: Estàs a favor de canviar la monarquia per una república com a forma d’estat?
 Sí: 1112
 No: 94
 Abstencions: 20

(Continua  )

72
21:30 - 13 de des. de 2018
Informació i privacitat dels Anuncis del Twitter

74 persones estan parlant sobre això

 
18/03/2019. Josep Costa. El Parlament Europeu rectifica sobre la immunitat parlamentària després de l’anunci de Puigdemont.
18/03/2019. Josep Costa. El Parlament Europeu rectifica sobre la immunitat parlamentària després de l’anunci de Puigdemont.


El Parlament Europeu rectifica sobre la immunitat parlamentària després de l’anunci de Puigdemont
18 DE MARÇ DE 2019
Josep Costa

El Parlament Europeu s’ha trobat obligat a rectificar sobre la immunitat parlamentària, que avui s’ha convertit en el tema del dia, arran de l’anunci de Carles Puigdemont de tornar a Catalunya si obté aquest dret, intrínsec a l’escó d’eurodiputat. De primer moment, a la pàgina web del Parlament Europeu on s’explica en què consisteix la immunitat s’assegurava que no hi pot tenir dret un parlamentari ‘sospitós per part de les autoritats judicials d’haver comès un delicte’.
Una estona més tard, aquest comentari ha estat canviat per un altre: ‘No es pot demanar la immunitat quan un parlamentari ha estat trobat en el mateix acte d’un delicte flagrant.’ A la versió en castellà, la frase es tradueix per: ‘No es pot invocar a la immunitat en cas de delictes flagrants.’
Així ho ha publicat el vice-president primer de la mesa del parlament, Josep Costa.
Quants diners necessito per operar en Forex? | Mercat Forex Catalunya
 


Josep Costa @josepcosta



Avui mateix, arran de la candidatura del president @KRLS, el Parlament Europeu s’ha vist obligat a modificar una informació errònia del seu web (de moment només a les versions espanyola i anglesa) que alimentava ‘fake news’ sobre l’abast de la immunitat parlamentària:

1.568
17:02 - 12 mar. 2019

1.186 personas están hablando de esto

Información y privacidad de Twitter Ads
Què diu el reglament europeu?
Article 9 : ‘No es podrà invocar la immunitat en cas de delicte flagrant ni es podrà obstruir l’exercici per part del Parlament Europeu del seu dret a suspendre la immunitat d’un dels seus membres.’ De fet, el reglament estableix un procediment per a aixecar aquest privilegi si ho demana ‘una autoritat competent d’un estat membre’. En aquest cas, una comissió parlamentària examinaria la petició i proposaria una decisió al ple de la cambra que votaria la revocació o no de la immunitat.
D’una altra banda, l’article 9 també explica que els eurodiputats tenen al seu estat membre ‘les immunitats reconegudes als membres del parlament del seu país’ i a la resta d’estats membres de la UE tenen la ‘immunitat davant qualsevol mesura de detenció i actuació judicial’.
 
18/03/2019. Pere Plans. Carta abierta al juez Manuel Marchena

Carta abierta al juez Manuel Marchena
18 DE MARÇ DE 2019
Pere Plans.


Soy persona pobre en recursos materiales, pero intento enriquecerme cada día un poco más en las cosas que no puedo cuantificar. A veces uno tiene la casa llena de lo que no desea, como el dolor. Y de este producto poco deseable tengo las alforjas llenas y las tengo a consecuencia de unas personas que no conozco, pero sé que aman a su país y luchan por su libertad y por el bienestar de sus ciudadanos. Usted a estas personas las mantiene en prisión y en estos momentos las están juzgando. No pido clemencia, pido justicia.
Desde hace más de tres semanas sigo atentamente y con mucha preocupación este juicio que usted preside. Permítame que me haga una serie de preguntas y razonamientos que me gustaría sirviesen de reflexión.
¿Porque se ha preguntado a todos los testigos si habían sido juzgados alguna vez, menos al Sr. Pérez de los Cobos?
¿No será porqué el Sr. de los Cobos aunque fue indultado si fue juzgado por torturas?
Los fiscales han preguntado a acusados y testigos si eran socios de Omnium o ANC y usted no se ha opuesto. Pero cuando le han preguntado a la Señora Del Toro si pertenecía a una determinada asociación, no ha permitido su contestación.
¿No será que la señora del Toro es conocida militante de extrema derecha, seguidora de la UNE (Unidad Nacional Española) que en las redes sociales insultó gravemente a ERC y odia todo lo catalanista? Si actualmente su testimonio ofrece todo tipo de dudas respecto a su veracidad, imagínese sabiendo que es una militante anti catalanista.
¿Por qué no interrumpió ni una sola vez al fiscal, en su interrogatorio al Sr. Pérez de los Cobos y en contraste, no cesó de interrumpir en todo momento los razonamientos de los abogados de la defensa?
¿No será que le echaba un capote al coronel de los Cobos, cuando éste, se veía acorralado, o caía en contradicciones?
¿Cómo es posible que usted aceptara que el Sr. Nieto, el número 2 del Ministerio del Interior y el Sr. López de los Cobos, perfectos culpables de la vergüenza que pasó España ante todo el mundo, por los sucesos el 1-O, que en lugar de defender su actuación, ambos vertiesen toda la culpa de su fiasco y con perdón, toda la mierda por ellos producida encima de la figura del Sr. Trapero?
¿Cómo permitió que se acusara de forma bochornosa a una persona que no podía defenderse y sin que aportaran una sola prueba de esta acusación?
Sr. Marchena, ¿Conoce usted la climatología que había en Catalunya a primeras horas de la mañana del día 1-O? Es que lloviznaba ¿sabe? Lo digo por los tendenciosos escritos acusatorios que habla de gente con capucha. Ni uno con la cara tapada. Es triste ver que la misión de la Guardia Civil sea elaborar informes y atestados tendenciosos y falsos.
La testigo señora del Toro, es quien ha propiciado todo el drama del día 20 de septiembre. Fue ella quien al cabo de unos días presentó una denuncia en fiscalía, ésta, en su afán inculpatorio, exigió a la Guardia Civil que hiciese un atestado. Es decir la Guardia Civil no vio nada punible durante el día 20 y no hace atestado alguno, pero cuando se lo pide la Fiscalía, nos obsequia con un mamotreto lleno de falsedades e incongruencias, que sirve a fiscalía para iniciar el proceso de rebelión y poner en la cárcel a dos inocentes como son los señores Cuixart y Sánchez. Todo este tema es de una irregularidad jurídica importante y desde luego muy poco edificante.
Como pudimos ver, la señora del Toro se ha convertido en la testigo de cargo más importante para la fiscalía, en su afán de probar la rebelión, pero claro si una cosa no existe se hace difícil probarla y el testimonio de la señora del Toro ha sido un auténtico fiasco probatorio, lo más importante que nos ha querido transmitir es que aquel 20 de septiembre, tuvo pánico.
Señoría, el miedo es libre y la señora tiene todo el derecho de tenerlo, pero su pánico es más que sospechoso veamos:
1.- ¿Cómo es posible que tuviese pánico si en la Consellería había decenas de personas desarrollando normalmente su trabajo diario y en ningún momento en las zonas de trabajo se vivió situación anómala alguna, salvo las propias del registro? Oír los cánticos de los miles de manifestantes que había en la calle ¿Era motivo de pánico tal como manifestó? No dudo de que tuviese pánico, lo que dudo es que un estado subjetivo suyo, sea motivo de denuncia.
2.- La comitiva judicial que se personó en la Conselleria comandada por la señora del Toro, pudo hacer su trabajo, lo finalizó y se firmaron las actas. Si hubiese tenido pánico o hubiese habido anormalidad en el edificio no hubiese podido realizar su trabajo y como puede verse, este se realizó.
3.- Terminada su labor, la señora del Toro se niega a salir de la Conselleria, ahora tiene miedo. Señoría, ella no era una persona conocida, si hubiese querido salir lo podía hacer tranquilamente y sin ningún problema, podía pasar a través del cordón de seguridad por donde pasaban constantemente decenas de personas, nadie hubiese dudado que era una empleada, podía salir acompañada. Los empleados de la conselleria y otras personas autorizadas entraron y salieron a lo largo del día, todo el personal salió a comer y al finalizar su jornada laboral todos regresaron tranquilamente a sus casas, digo mal, todos menos la señora del Toro que tenía tanto miedo que incluso pidió un helicóptero. Incomprensible.
4.- Finalmente, los mossos llenos de paciencia, le encontraron una solución, aceptó salir por un patio, lo hizo sin ninguna dificultad, el mismo está situado en la segunda planta, pasó fácilmente un muro de 1,- m. de altura, es una persona joven sin impedimentos físicos y fue ayudada por mossos d’esquadra. La señora del Toro salió sin problema alguno.
Que todos los argumentos de la señora del Toro sean que tuvo pánico y después miedo sin aportar un motivo consistente del porque se encontraba en esta situación, al menos es curioso, no le parece Señoría?. Y volvemos a otro informe bochornoso de la guardia civil, sin conocer físicamente el patio, nos obsequia con un “tuvo que atravesar tejados…” Ya van dos, lo de los encapuchados y ahora atravesar tejados.
Quants diners necessito per operar en Forex? | Mercat Forex Catalunya
5.- Cuando a partir de las 8:30 de la mañana se empezaron a concentrar personas, se pidió a la guardia civil que aparcaran los coches en el aparcamiento del edificio. No quisieron. Fue su decisión y son ellos y solo ellos los responsables de los vehículos y si no quisieron aparcarlos en el interior, al menos debían vigilarlos y prohibir a los periodistas subirse a los mismos. Su dejadez llegó al extremo de dejar armamento dentro de los coches. No echen el marrón de su incompetencia a los señores Cuixart y Sánchez.
6.- Los vehículos de la guardia civil fueron la plataforma perfecta para decenas de fotógrafos que a lo largo de todo el día consiguieron fácil y gratuitamente un lugar ideal para poder obtener magníficas instantáneas.
7.- Durante todo el día guardia civil y mossos estuvieron en la puerta, ninguno con uniforme anti disturbios, iban con el de verano y es mentira que tuvieran que refugiarse en el interior de la Conselleria, cuando les apetecía abrían la puerta y salían. En ningún momento se precisó de las fuerzas del orden, 50.000 manifestantes y solo una pareja de la guardia civil y unos cuantos mossos. ¿Dónde estaba la rebelión? ¿Y los tumultos? Otra mentira del informe de la guardia civil, es cuando dice que los agentes del cuerpo tuvieron que refugiarse en el interior. No es vedad salían al exterior cuando lo deseaban. Ya lo ve cómo de mentirosos son algunos.
8.- A las 12 de la noche la calle se vació, quedaron unos pocos manifestantes, yo pasé por allí algo más tarde, vi como la grúa retiraba los vehículos, le puedo garantizar que había una absoluta tranquilidad, no vi ni un solo destrozo ni de mobiliario urbano, ni de los parterres, ni de las fuentes.
9.- Fue una manifestación espontánea, la de los Whatsapp, ni Omnium ni ANC tienen la capacidad de movilizar a decenas de miles de personas con la rapidez que se produjo. En Catalunya hay un tejido social importantísimo y nos comunicamos al instante y nos movilizamos, el día 20 los ciudadanos, consideramos que fue un acto de provocación del difunto juez Ramírez. ¿Era necesario hacer 43 registros en un mismo día? ¿Era necesario detener al Sr. Jové en las Rondas junto a sus hijos metralleta en mano? Iba a su trabajo, lo podían esperar tranquilamente en su despacho, estos actos de Colonialismo y demostración de fuerza innecesarios, no gustan a los ciudadanos de Catalunya, deberían saberlo.
10.- Fue una protesta cívica a una actuación desmesurada, no digo que no se hiciese, digo que debía haberse hecho correctamente. El Juzgado nº 13 y la Guardia Civil, son los que deberían dar explicaciones, no los señores Cuixart y Sánchez que hicieron un trabajo que no les correspondía a ellos realizar, pero ante una situación como la que se produjo de inmediatez y gracias a ellos no hubo ni el más mínimo problema. Decenas de miles de personas, sin un incidente de tráfico, ni una pelea, ni avalanchas, todo eran cánticos, y actuaciones musicales. Creo sinceramente que a los Señores Cuixart y Sánchez los deberían haber felicitado por su intenso y exitoso trabajo durante casi 20 horas.
11.-Los únicos que no hicieron correctamente su trabajo, fueron los de la Guardia Civil, incapaces de impedir que los fotógrafos se subiesen a los coches y que éstos se dañaran. No culpen a los manifestantes de algo que no hicimos. ¿Y si fue la misma guardia civil quien hizo los destrozos? No será la primera vez que se detiene a los más exaltados y provocadores de una manifestación y caramba, resulta que son policías que quieren reventar el buen orden ¿Qué persiguen?
12.- Se lo digo con todo mi dolor, que los señores Cuixart y Sánchez estén en la cárcel, es una vergüenza que dice muy poco en favor del Tribunal Supremo y el Constitucional, no tienen ni el más mínimo motivo para que estén en la cárcel, Tengo la sensación que en las altas esferas de la judicatura española, hay unas grandes carencias democráticas. No le extrañe pues, que a los catalanes no nos guste el DNI que debemos utilizar, es el de un país con tics fascistas.
Sr. Marchena, es una falta de respeto y un ataque a la dignidad del pueblo de Catalunya que una manifestación de protesta sí, pero alegre y pacífica sea considerada por la judicatura como una rebelión. Esto es intolerable y ustedes lo saben, por esto en Catalunya consideramos que nos están juzgando a todos nosotros, están juzgando las ansias de libertad de un pueblo que es pacífico. Lo que estamos viendo en el Tribunal Supremo y perdone la expresión, es a una panda de mentirosos. Es que señoría, estuvimos allí tanto el día 20 de septiembre como el 1-O lo vimos todo con nuestros propios ojos y durante horas, sabemos que mienten cómo bellacos, sabemos que hay gente inocente en la cárcel. Esto es insufrible.
Es usted persona educada, pero su guante de seda esconde una mano de acero. Le pido que enderece su trayectoria, que se ponga al lado de la verdad y abandone a los mentirosos, la verdad nunca tiene prisa, siempre reflexiona, no toma decisiones precipitadas, la verdad expulsa a la mentira y a los mentirosos y siempre está al lado de las buenas personas, la verdad cuestiona las leyes, pero ama la justicia.
Le pido que mire a los ojos de los hombres y mujeres que están sentados en el banquillo, frente a usted, conocerá la luminosidad de la verdad y su sacrificio en favor de unos ideales.
Desgraciadamente y no debería ser así, estamos en bandos diferente, ustedes defienden los derechos de estado, nosotros la libertad de los pueblos, ustedes persiguen urnas, nosotros las defendemos, ustedes persiguen ideas, nosotros defendemos ideales, ustedes defienden unas leyes injustas, nosotros defendemos la justicia de los pueblos y todos los derechos de todos.
Desgraciadamente tal como transcurre el juicio, la sentencia se percibe decidida. Pero siempre hay un momento de grandeza del ser humano, son aquellos en que conseguimos que la verdad y la justicia sea el patrimonio de los más débiles e indefensos. No lo olvide. Cordiales Saludos.
Pere Plans.
 
18/03/2049. Jordi Mas Font. La Ley, Puigdemont y el acta de europarlamentario.
18/03/2049. Jordi Mas Font. La Ley, Puigdemont y el acta de europarlamentario.


La Ley, Puigdemont y el acta de europarlamentario
18 DE MARÇ DE 2019
Jordi Mas Font

Sí, Puigdemont será el próximo cabeza de lista para las europeas por medio de Junts per Catalunya, algo que puede sonar a chino a algunos, o generar risas a algunos que desconocen qué implica.
Realmente no tiene obligación alguna de presentarse ya que, en breve, veremos la independencia de nuestro país, pero con un confederalismo, su situación debería quedar regularizada por respeto institucional.
Es evidente que Junts per Catalunya obtendrá un mínimo de un escaño para el Parlamento Europeo, tan sólo hace falta hacer unos pocos números y es muy probable que se alcancen entre 2 y 3 escaños.
Pero entramos ahora en lo que indica la LOREG ( Ley Orgánica del Régimen Electoral General)
El estado español podría intentar impugnar el hecho de que Puigdemont se presente, alegando que incumple el art. 220 Bis donde se indica que su domicilio debe estar en España, algo que en la actualidad no es así, pero de forma forzosa, con lo que el TJUE ( Tribunal de Justicia de la Unión Europea) lo tendría muy fácil para ridiculizar al estado español de nuevo.
Pero donde puede haber más controversia es en el art. 224 que dice textualmente:
” En el plazo de cinco días desde su proclamación, los candidatos electos deberán jurar o prometer acatamiento a la Constitución ante la Junta Electoral Central. Transcurrido dicho plazo, la Junta Electoral Central declarará vacantes los escaños correspondientes a los Diputados del Parlamento Europeo que no hubieran acatado la Constitución y suspendidas todas las prerrogativas que les pudieran corresponder por razón de su cargo, todo ello hasta que se produzca dicho acatamiento.”
El texto es muy claro y no deja lugar a dudas, pero… Realmente es así en todos los países? Cómo afecta esta norma a los derechos fundamentales?.
Eso amigos, y siendo sinceros, no lo pueden afirmar ni los unionistas, ni los independentistas, sino que lo tendrá que hacer el TJUE que es donde reclamará Puigdemont el acta.
Sólo hay una cosa muy clara, y es que el TJUE no es la justicia española ( ya sabemos que no hay separación de poderes), y que difícilmente va a dictaminar algo en contra de la voluntad democrática de unos votantes, a pesar de que exista una ley española que indique lo contrario.
Debemos recordar que Puigdemont ya estuvo preso en Alemania, donde se indicó que no existía ni sedición, ni rebelión, y que sólo se le podía juzgar en España por malversación ( algo que negó hasta Montoro en el Congreso), permitiendo una extradición sólo por esa imputación al estado español que nunca ejerció.
Con esos antecedentes, y sabiendo que el principio de democracia en esos estamentos está por encima de cualquier ley que permita vulnerar los derechos fundamentales de las personas, es bastante lógico y normal que Puigdemont acabe siendo Europarlamentario, lo cual le permitiría tener inmunidad en España y hasta volver a ocupar el cargo de President de la Generalitat para poder hacer efectiva la independencia.
Así que volvemos a vivir otro momento apasionante donde Puigdemont no va a perder nada de nada, y, en cambio, España tiene muchísimo a perder en su credibilidad.. Si es que le queda alguna.
Jordi Mas Font
 
18/03/2019. Jordi Mas Font. España: Nación o Invención?
18/03/2019. Jordi Mas Font. España: Nación o Invención?

España: Nación o Invención?
18 DE MARÇ DE 2019
Jordi Mas Font


Curiosamente el término nación es el que más oiremos durante la próxima campaña electoral pero deberíamos ver si realmente España es una Nación, una Nación de naciones, o bien, simplemente, un estado.
En primer lugar deberemos ver qué significa nación, y nos encontramos con un hecho muy curioso y que debe hacer pensar a más de uno y de una…
En alemán ( https://www.duden.de/rechtschreibung/Nation), Inglés ( https://en.oxforddictionaries.com/definition/nation), francés ( https://www.larousse.fr/dictionnaires/francais/nation/53859) e italiano ( https://dizionari.corriere.it/dizionario_it…/N/nazione.shtml), la definición es prácticamente igual, es decir:
Nación es ” El conjunto de personas con una lengua y tradiciones propias y del mismo origen”.
Cuando nos vamos al diccionario castellano (https://dle.rae.es/?id=QBmDD68), resulta que, curiosamente, hay una definición adicional ” Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno.”. Lo cual no deja de ser raro.
Esto no está provocado porque el castellano sea una lengua excluyente, o porque sea más rica que las demás ( supongo que son argumentos que utilizarían los nacionalistas españoles). Se debe, exclusivamente a un motivo histórico.
El estado español nace, oficialmente, en Enero de 1716 con la publicación del último Decreto de Nueva Planta que acaba con la independencia, aunque confederada, de Catalunya y del Reino de Mallorca ( previamente hubieron dos Decretos de Nueva planta uno para el Reino de Valencia y otro para el Reino de Aragón).
Ese nacimiento es abrupto, violento, gracias a una guerra y a la imposición de un sistema, el absolutismo, ejercido por castellanos y franceses, al resto de estados confederados de los que era figura representativa Carlos II.
Al ganar la guerra el primer Borbón, un francés, Felipe V, se crea, de forma sistemática, una metodología para acabar con la memoria histórica de cada uno de los pueblos subyugados, no permitiendo el catalán como lengua para dirigirse a las instituciones, prohibiendo la formación en esta lengua, e inculcando los valores propios del reino de Castilla, además de diferentes movimientos migratorios destinados a acabar, por medio de la mezcla, con cualquier intento de rebelión posterior ( tenemos el mismo ejemplo, en pocos años, y recientemente en Europa, con Yugoslavia bajo la ferrea mano del general Tito que obligó a emigrar a croatas, servios, bosnios y kosovares, con el objetivo de mezclar la población, a partir de 1945).
Quants diners necessito per operar en Forex? | Mercat Forex Catalunya
Pero volvamos a España. De verdad nadie se ha dado cuenta de que en Francia hay un traje típico nacional, o en Inglaterra, o en Portugal… Y que en España haya una barbaridad de trajes típicos, curiosamente resultantes de territorios independientes en muchos momentos de la historia de Castilla?.. Pero no existe el traje típico español, a no ser que les de por poner, como típico, el traje de torero o alguno de Alfredo Landa.
Durante los siglos XIX y XX, las diferentes dictaduras, o absolutismos en España, intentaban ensalzar el espíritu patriótico, eliminando de la enseñanza aspectos fundamentales en el conocimiento del pueblo, como la imagen de mapas de España, donde figuraba el Reino de Castilla y la Corona de Aragón… Cuando la Corona de Aragón, era el nombre que recibía una casa real y no un estado… Así empezaba la confusión del pueblo.
Habían eliminado de los libros la existencia de un grupo de estados confederales que colaboraban entre sí en las estrategias de ataque y defensa, gracias a tener la misma figura representativa del estado.
En esta manipulación no se advertía que Carlos I de España, recibía ese nombre, España, como mención geográfica, con el fin de dar brevedad a las presentaciones ( evitaban indicar todos los cargos que como Rey, o Conde en Catalunya, tenía).
Pero la historia nos deja vestigios para que podamos ver la realidad… La existencia de 5 monedas propias, lo cual no era, ni es posible si habláramos de un estado, sistemas legislativos diferentes, sistemas administrativos diferentes… Y Catalunya con una constitución que cumple enteramente con la definición de la RAE, pero que los nacionalistas españoles dicen que no era tal… Sin más argumento, claro.
Pero hay un dato interesante… Pedro.
En el Reino de Castilla existió un Pedro I, el cruel ( a saber el por qué), y en la Corona de Aragón unos cuantos…. Pere el Gran, es la clave.
Pere el Gran, realmente era Pedro III de Aragón, Pedro II de Catalunya, Pedro I de Valencia y Pedro I de Mallorca.
Ningún rey, después de la unión de los reyes católicos se llamó Pedro para evitar el follón que implicaba llamarse Pedro V de Aragón, Pere IV de Catalunya, Pere III de Valencia y Mallorca y Pedro II de Castilla… Divertido, verdad?
Y, cuidado, alguno vendrá, sin formación alguna, a explicar que el reino de España empezó con los visigodos, pueblos que eran indepedientes entre sí, y que llegaron a unirse durante 15 años… Bajo la misma fe…
Pues esto no deja de ser una muestra más de la manipulación de los nacionalistas españoles, intentando hablar de una unidad, y una nación, que jamás han existido, que han tenido que crear artificialmente atentando contra naciones históricas de la península.
Curioso ese nacionalismo que tiene unos cuantos manipulados detrás gracias a su desconocimiento de estos datos ( les invito a que vayan a cualquier facultad de historia a contrastar la información) y que desconozcan más lenguas que el castellano, al cual, con calzador, le han colocado una definición al término nación, para justificar el engaño.
A qué se parece ese nacionalismo que quiere acabar con lenguas, tradiciones, costumbres, y democracia de los diferentes pueblos?
Para que algunos piensen.
Jordi Mas Font
 
18/03/2019. Miguel Salas. Realidades dobles en el “Juicio del Procés”
18/03/2019. Miguel Salas. Realidades dobles en el “Juicio del Procés”.


Realidades dobles en el “Juicio del Procés”
18 DE MARÇ DE 2019


Por Miguel Salas SinPermiso.info
El juicio a algunos de los principales dirigentes sociales y políticos de la lucha por el derecho a la autodeterminación y la república catalana está dando momentos realmente espectaculares. Pero además del juicio, hay movilización en la calle. La Asamblea Nacional Catalana (ANC) y Òmnium cultural, con el apoyo de muchas entidades, organizaciones y partidos, participan el próximo 16 de marzo en Madrid en una manifestación para exigir la libertad de los presos políticos y los exiliados independentistas. Para exigir las libertades democráticas y el derecho a la autodeterminación. SP
“No -dijo el sacerdote-, no se debe tener todo por verdad, sólo se tiene que considerar necesario.
—Triste opinión —dijo K—. La mentira se eleva a fundamento del orden mundial”.
(El Proceso. Frank Kafka)
Sin que sirva de precedente, habrá que darle la razón al anterior secretario de Estado de Interior, José Antonio Nieto, cuando declaró en el juicio que en Cataluña vivió “situaciones surrealistas”, que había “una realidad paralela” o “dobles realidades”. Algo parecido está pasando en el desarrollo del juicio. No nos referimos a las posiciones políticas, ya de por sí distanciadas, sino a la explicación de los hechos e incluso a los mismos hechos. Porque, efectivamente, al oír las declaraciones de los testigos de los fiscales o la acusación parece que tuvieron unas vivencias distintas a la mayoría de los mortales.
Recordemos que a las y los acusados se les acusa de rebelión, sedición y malversación y les podrían caer largas penas de cárcel. A Carme Forcadell, que fue presidenta del Parlament, se la juzga por permitir el debate de determinadas resoluciones en el Parlament. ¿Eso forma parte de la rebelión y sedición? A Jordi Cuixart y Jordi Sánchez, dirigentes de Ómnium y la ANC, por su intervención en la concentración ante la Conselleria de Economía el 20 de septiembre de 2017. Al resto, miembros del govern, por ser miembros del govern que organizó el referéndum del 1 de octubre.
Consideremos también que los hechos ocurren en Cataluña y que deberían ser juzgados por el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña y no por el Tribunal Supremo. ¿Esto forma parte de las garantías democráticas o es una manera de asegurar el contenido de la sentencia? Consideremos también, y esto es muy importante, que el tribunal alemán de Schleswig-Holstein rechazó la extradición de Puigdemont porque consideró que no había base alguna para los delitos de sedición y rebelión, quizás de malversación, pero la justicia española retiró la petición (ganándose uno de los mayores ridículos ante la justicia europea). De por sí, eso ya debilita todas las acusaciones y, además, se juzga a la mayoría del govern pero no a su president. Tengamos muy en cuenta que en este proceso no se juzgará a quienes golpearon a la gente el 1 de octubre ni a los responsables políticos y policiales que ordenaron las cargas. Y, sobre todo, en un juicio con todas las garantías democráticas se deben probar los hechos y demostrar la culpabilidad, no al revés. Para redondear los aspectos “democráticos” del proceso, la acusación popular la ejerce un partido de extrema derecha.
El efecto fairy
Si empezamos por las declaraciones de quienes formaron parte del gobierno del PP, Rajoy, Sáenz de Santamaría, Montoro y Zoido, parece como si apenas tuvieran responsabilidad en lo sucedido. Nadie se hizo responsable, se guiaban por lo que les decían, no previeron nada e incluso el ministro del Interior Zoido no decidió nada sobre el operativo. ¿Igual en esa época no hubo gobierno y no nos enteramos? Eso sí, repitieron el mantra de que había que cumplir la ley y definieron la línea de acusación: la violencia fue a causa de los escudos o murallas humanas, las cargas de la policía y la guardia civil fueron proporcionadas y nada de eso hubiera ocurrido si no se hubiera convocado el referéndum. Una lógica aplastante. Por ejemplo, no habría accidentes de coche si no hubiera coches. Parece mentira que esta idea no se le ocurriera al Sr. Zoido.
En los días siguientes declararon los segundos espadas, el que era Delegado del Gobierno en Cataluña, Enric Millo, y el ex secretario de Estado de Interior, José Antonio Nieto. Recordemos que ambos son dirigentes del Partido Popular, el primero en Cataluña y el segundo fue alcalde de Córdoba, reprobado por el Congreso de Diputados en 2017 por chivarle al que fue presidente de la Comunidad de Madrid, Ignacio González, que le estaban investigando, y actualmente portavoz del PP en el Parlamento andaluz. O sea, no son nada inocentes; para que lo tenga en cuenta el Tribunal. El primero pasará a la historia de la tontería supina en relación al orden público. Resulta que le explicaron (nunca vio en directo) que una de las violentas armas que usaron los que querían votar era tirar fairy en el suelo para que los agentes resbalaran y, ¡atención! les golpearan (quizás, para darle un tono más melodramático, dijo “patearan”). Añadió también que en su pueblo alguien dibujó una diana con su nombre. Pero ¿qué tienen que ver estos actos con las acusaciones de rebelión y sedición? ¿Algunos de los acusados lanzaron fairy, pintaron la diana o incitaron a hacerlo? ¿Dónde están las pruebas? Que otros lo hicieran  ¿inculpa a los acusados? Quiso trasladar un ambiente de violencia, que no se vivió durante esos días ya que ha sido la creación de un relato posterior.
Quants diners necessito per operar en Forex? | Mercat Forex Catalunya
Otra cosa, bien diferente, era la tensión política que se vivía, normal cuando cientos de miles de personas están en movimiento. ¿Acaso no hay tensión cuando se va a la huelga por el convenio o se convoca una huelga general? Millo puso como ejemplo que se tuvo que atender entre 100 y 150 miembros de la policía o la guardia civil, entre esas dos cifras hay mucha diferencia, ¿no? ¿Fueron 100 o 150? El problema es que la declaración del director de la Policía ante el mismo Tribunal fue que “ningún policía había cogido la baja”. ¿Dónde estuvo la violencia? ¿En lo que vivieron y sufrieron miles de personas y se pudo ver por las imágenes grabadas o en la construcción mental realizada posteriormente?
Más firme en sus declaraciones fue el ex secretario de Interior, y por eso ha sido gozosamente felicitado por los sindicatos de policía. Porque, éste sí, por fin, se hizo responsable del operativo, él lo organizó y dirigió. El 1 de octubre declaró “se ejecutó de forma ejemplar”, para que “el uso de la fuerza fuera el mínimo imprescindible”. Sin embargo, aparte de decir que el dispositivo funcionó según lo previsto (¿estaban previstas las cargas y agresiones policiales?) y de insistir en la fórmula que otros también repetirán, “teníamos seria preocupación por las consecuencias de ese tumulto”, acabó echando la culpa a los Mossos d’Esquadra. Si ellos hubieran hecho el trabajo, vino a decir, no hubiera sido necesaria la intervención policial. Sí, se responsabilizó del operativo… para acabar echando la culpa a otros. Si Millo se lució con el fairy, Nieto alcanzó la gloria diciendo que “no hubo cargas policiales, que no se puede decir que técnicamente hubiera cargas”. Se podría preguntar a quien recibió los golpes si es capaz de distinguir esas diferencias técnicas, aunque muy seguramente no tendrá ninguna duda de que le golpearon. “Y ha desconcertado al personal al decir que técnicamente no hubo cargas policiales. Será que los profesionales de seguridad tienen razones que ni los ojos ven ni la razón entiende”, explicó Josep Ramoneda en la Cadena Ser.
Algo de verdad
Esa es la realidad paralela, las dobles realidades que pretenden explicar policías, jueces y dirigentes políticos, cuyo verdadero objetivo es generar la idea, no real, de que hubo una situación violenta generada por los acusados o, en todo caso, por la decisión de declarar una república en Cataluña. Por eso, la mayoría de ellos repiten fórmulas parecidas para que queden ancladas en el subconsciente: “tumulto”, “lenguaje prebélico”, “virulencia”, “murallas humanas”, y que saben, sabemos, que no corresponden a la realidad, sino que es su manera de ocultar que los sucesos de septiembre-octubre de 2017 fueron una marea democrática que quería votar y decidir, quería una república y mostró su rechazo a la actual forma monárquica. Sin embargo, entre tanta posverdad se cuela algo de verdad. El jefe de la Guardia Civil en Cataluña el 1 de octubre, Ángel Gozalo, desmintió el efecto fairy de Millo o de los otros jefes policiales que habían insistido en el reparto organizado de papeles en los colegios electorales para impedir la acción policial. “Eran gente que armónicamente y conjuntamente se unían los brazos, no escudos” -declaró- y también negó que hubiera “mayoritariamente” niños apostados en los colegios para recibir a los agentes, si bien sí destacó la presencia de gente mayor.
El 5 de marzo, la Audiencia Provincial nº 3 de Barcelona decidió reabrir la investigación sobre las cargas policiales en el CEIP Estel de Barcelona. En este colegio, resultaron 18 personas heridas a causa de las cargas policiales. En el auto se señala que “es de común conocimiento que en algunos centros agentes de la autoridad procedieron a requisar urnas y papeletas sin incidente alguno y en otros centros en cambio se empleó una desmesurada violencia”, y también que la “violencia desproporcionada” no estaría “amparada por el cumplimiento de una orden aun cuando esta sea judicial”. “No por ello -continúa- podemos otorgar una especie de ‘patente de corso’ para cualquier acción de violencia cuando esta resulta innecesaria, desproporcionada y con claro abuso de poder”. Para insistir en la negación de esa doble realidad que nos intentan presentar, sino que se trata de un movimiento amplio, democrático, republicano, en el que coexisten diferentes opiniones, la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, lo expresó en su declaración ante el Tribunal: “Si estamos aquí por el 1-O, aquí deberíamos estar millones de personas” y culpó a “las cargas policiales brutales” de dar lugar a una situación “muy preocupante” y de “alterar una movilización pacífica, ciudadana, ejemplar y masiva”.
Queda todavía mucho juicio por delante y hay muy pocos indicios de que el Tribunal tenga en cuenta, como mínimo, la realidad de los hechos y la falta de pruebas concretas de que las y los acusados organizaran la rebelión y sedición. Por eso, además de la defensa judicial, hay que poner la mirada en la movilización por su libertad y absolución.
En Cataluña no cesa y para el próximo día 16 de marzo está prevista una importante manifestación en Madrid, con la participación de miles de personas que se trasladarán desde Cataluña y que cuenta con la solidaridad de personas y organizaciones de Madrid y de otros lugares del Estado que apoyan la libertad de los presos y el derecho de autodeterminación.
Miguel Salas   
03/11/2018. Txell Partal. Entrevista Thomas Harrington: ‘Catalunya és un laboratori en la lluita contra l’autoritarisme’.
 03/11/2018. Txell Partal. Entrevista Thomas Harrington: ‘Catalunya és un laboratori en la lluita contra l’autoritarisme’. 

Thomas Harrington: ‘Catalunya és un laboratori en la lluita contra l’autoritarisme’
Dilluns presentarà l'edició en català del seu llibre a l'Espai VilaWeb

Per: Txell Partal i Albert Salamé (fotografies)
  03/11/2018  19:00
Un nord-americà expert en Catalunya? Sí, aquest és Thomas S. Harrington, catedràtic d’Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units. Acaba de publicar un llibre sobre el procés sobiranista i dilluns el presentarà a l’Espai VilaWeb de Barcelona.
Una democràcia cívica en temps autoritaris és un recull d’articles, opinions i entrevistes dels últims anys sobre el nostre país. I és que, de vegades, una mica de distància va bé per a analitzar què passa. En l’entrevista, Harrington és molt crític envers l’autoritarisme com més va més estès a Occident i afirma que cal observar què passa a Catalunya i aprendre’n. De fet, a casa nostra, hi veu un bon laboratori en la lluita contra l’autoritarisme, un moviment dominat pels grans poders. ‘Els catalans tenen una gran capacitat de desxifrar els pronunciaments del poder i no confiar-hi’, assegura. Fins i tot té una teoria sobre aquesta afirmació que explica en l’entrevista.
—Acabeu de publicar un nou llibre que definiu com ‘uns apunts d’un nord-americà sobre el procés sobiranista de Catalunya’. És un recull dels vostres escrits dels últims anys sobre Catalunya i surt publicat en anglès i català.
—Quan aplegava els articles em vaig adonar que en tenia alguns de dirigits als americans en els quals provo d’explicar la història de Catalunya, però també de pensants per a la gent d’aquí. Per això és en totes dues llengües. Així i tot, en el llibre connecto sobretot el cas català amb tot de problemàtiques mundials, com ara la disminució de la informació. De fet, crec que aquesta és la lluita més important. Avui cada historiador hauria de ser un historiador dels mitjans de comunicació. En el llibre procuro connectar això mateix amb l’autoritarisme, avui dia tan present.
—El títol del vostre nou llibre és Una democràcia cívica en temps d’autoritarisme. La democràcia cívica és Catalunya?
—Catalunya és un laboratori molt important en la lluita contra aquest autoritarisme que és a tot arreu i que molta gent, sobretot la premsa dels poderosos, no vol veure o criticar. Crec que és important que al món occidental mirem què fan els ciutadans de Catalunya. Això no vol pas dir que els ciutadans i els partits de Catalunya siguin perfectes i modèlics, però l’empenta que heu mostrat enmig d’un món en què la sensació d’impotència induïda és constantment present és excepcional. Cal reivindicar una vegada i una altra la importància de l’exemple que és Catalunya. Si fracassa ara? Bé, doncs ho tornarà a intentar d’aquí a un temps. No es pot perdre la fe en la possibilitat de canviar les coses. Perquè és precisament això, que els poderosos volen que passi. Volen que la gent es desanimi i es demani per què ho fa, això. És una tàctica ben pensada, pel Pentàgon, la Casa Blanca, l’OTAN… per tots els punts de poder. Ells volen desanimar-nos, i ho han fet molt bé, lamentablement.
—Aquest mecanisme, el veiem cada dia. Divendres mateix amb l’acusació de la fiscalia. Fa molts dies que els mitjans van dient que la petició de penes seria més baixa. Ho fan perquè cali el missatge, la realitat ja no importa tant…
—Exactament. És el joc de les expectatives. Volen posar-nos en una situació perquè comencem a tenir por i acceptem coses que no hauríem acceptat dues setmanes abans. És un joc ben pensat. Ara, per a mi és imperdonable que els mateixos polítics independentistes hi caiguin i facin igual. A parer meu, les paraules del conseller Maragall fa dues setmanes a la BBC són una deslleialtat terrible envers els votants. En desconec els motius, però amb declaracions com aquesta rebaixa les expectatives del poble de Catalunya, que ja van ser ben clares ara fa un any. Ell deurà tenir les seves raons i, fins i tot, pot ser que ell ho pensi íntimament, però dir-ho com a cap de la diplomàcia catalana és tot un fracàs. És com seure a la taula de negociació i llevar-te tots els punts d’avantatge que tenies. Dir-ho públicament és cínic.
—Assegureu que Catalunya és una resistència enfront el totalitarisme del món occidental. Però, per què?
—En tinc una teoria. Tenir durant tants segles una doble vida, d’una banda és terrible, però de l’altra et dóna certes eines psicològiques que en el bombardament informatiu et fan capaç de destriar. Per això aquí aquestes tècniques no funcionen tan bé com en alguns altres llocs.
—Però, per què?
—Perquè sempre heu sabut la diferència allò que es diu a taula d’allò que et diuen les fonts públiques. De molt joves coneixeu un altre discurs, el de casa, la família o els amics. Unes idees que us ajuden a mirar el món i a comprendre’l. De fet, hi ha pronunciaments oficials que no corresponen a la vostra realitat i en sou conscients. Un català ho ha experimentat tants anys que té una gran capacitat de desxifrar els pronunciaments del poder i no confiar-hi. En un moment on el bombardament informatiu és dissenyat per a desorientar-nos, saber que hi ha més realitats i que aquesta informació que t’arriba pot ser manipulada és molt important. En la introducció, parlo de les notícies falses i descarto que sigui res nou. En realitat, n’hi ha hagut sempre. D’això, els poderosos en fan cada dia. I només els qui tenen uns altres recursos crítics tenen la capacitat natural de desxifrar els paranys del poder.
—Per tant, afirmeu que els catalans són més crítics?
—Sense cap mena de dubte. En un article del llibre explico que Catalunya és una ‘nació de massa líquida’. I la liquiditat us permet d’adaptar-vos molt ràpidament a moltes coses. Ho feu amb molta celeritat i intel·ligència. Però, de vegades, aquesta mateixa liquiditat us fa dubtar en moments importants de la vostra història. És molt important que sigueu conscients de la vostra tendència. En moments crítics, voleu evitar el xoc frontal i complaure els poderosos per sobreviure un dia més. Com a mètode de supervivència és fantàstic, però, per voler aflorar, no és sempre la millor característica.
 —Fa un any, amb la proclamació de la República, va passar això que dieu?
—Sí, ara es demostra la vostra liquiditat. A parer meu, cal que hi hagi una conversa oberta sobre aquestes tendències que heu mostrat al llarg de la història. Repeteixo, en alguns termes són molt positives, però en moments crítics us porten a la paràlisi.
—I hi ha cap manera d’explicar a Europa aquesta democràcia cívica i que s’hi estengui?
—És un gran problema. Ens tornem a trobar amb el trencaclosques de la informació i la megafonia necessària per a transmetre el vostre exemple. Si fos el rei del món català, faria servir els amants de Catalunya com a ambaixadors. Hi ha molta gent disposada a anar explicant el vostre exemple, com la república durant la guerra del 1936. Enviaven persones a pobles petits dels Estats Units a parlar-los-en.
—D’aquest gest van néixer els brigadistes internacionals…
—Sí, era gent dedicada a la causa. Amb pocs diners van anar poble a poble explicant què passava. Però és molt difícil quan els poderosos poden crear realitats del no-res. Sobretot és una qüestió d’educació. Jo sóc professor i si pogués crear el currículum del segle XXI, cosa que no tindré l’oportunitat de fer, posaria molta èmfasi en l’humanisme i l’estudi dels mitjans. És increïble de veure com persones intel·ligents han heretat una fe cega en els mitjans convencionals i no volen mirar qui és que dirigeix realment aquest missatge. Hi ha qui és molt intel·ligent en uns altres camps però que no vol mirar d’on prové la informació que li donen però que després és vital per a prendre decisions polítiques. No volen veure que el manipulen.

 —És curiós que, ara que tenim més eines per a informar-nos sense la necessitat de dependre de les grans corporacions de mitjans, aquestes s’esforcin tant a controlar l’opinió pública.
—Ells han fet el càlcul del pes específic. Si poden desorientar la gran part de la població només controlant-ne un 10 %, poden continuar establint les narratives mestres. En cert sentit, tenir-me a mi fent articles en unes quantes webs no els és cap problema perquè saben que no entraré mai a la premsa convencional i alhora podran presumir d’una gran diversitat informativa. Mentrestant, ells controlen la part troncal del sistema mediàtic. El segle XX, la clau era restringir el flux d’informació; ara és inundar d’informació i mantenir el control d’una part central del sistema. És depriment, però funciona estupendament.
—Sí que funciona, sí…
—Sempre dic als meus fills que, si volen tenir una vida digna, han de resoldre la qüestió de la informació que consumim. Si no, vindrà un desordre cultural i polític enorme.
—Les coses vistes de la distància són més fàcils d’analitzar?
—Sí i no. Com moltes coses a la vida, és una barreja. Has de palpar la realitat cultural d’un lloc per poder entendre’l. Quant a Catalunya, jo he tingut la sort d’entrar-hi i sortir-ne molt els últims anys. Crec que, vivint a una certa distància, pots abstreure millor algunes coses que els mateixos catalans no solen tenir presents.
—Com és que un nord-americà es converteix en un expert sobre Catalunya?
—Per sort i per passió. He tingut molta sort amb la carrera acadèmica. Vaig tenir uns mestres fantàstics, sobretot el britànic Jeffrey Williams, que va tenir una visió molt oberta de què podien ser els estudis hispànics. Gràcies a ell, vaig fer una tesi doctoral sobre les cultures ibèriques i, arran de tot un seguit de casualitats, després em va acostar a la qüestió catalana. Però hi vaig començar a tenir una relació més constant quan la meva universitat va voler que obrís un programa d’estudis a Barcelona. Parlo dels darrers vint anys. No he viscut mai a Catalunya de manera continuada, però m’hi sento com a casa. Això és sort…
—No únicament sort, heu parlat de passió.
—Sí, la passió és molt important. Precisament, el moviment sobiranista prové d’unes passions, en el bon sentit de la paraula. Avui, els poders mediàtics volen fer-nos avergonyir de la passió. Volen que pensem que sempre és una cosa destructiva. És una de les constants de la seva tasca a favor dels poderosos. Ens volen induir a un sentiment d’impotència. I és que, sense la passió, no som res a la vida. És molt important de revalorar la passió positiva. En el meu cas, jo no tinc cap motiu per a ser un expert sobre Catalunya. Jo era un noi americà ignorant que no parlava cap més idioma que el meu fins als vint-i-dos anys. I aquí em teniu. És un orgull, d’una banda, però de l’altra és una sort. Sense el desig de conèixer gent diferent no hauria pogut dedicar-me a aquesta professió.
 —Recordeu la primera vegada que vau sentir a parlar de Catalunya?
—La primera vegada que vaig venir va ser fent un interraïl l’any 1983. Però llavors no vaig entendre res. Com molts americans, no sabia res d’Espanya, i encara menys de Catalunya.
—I quan vau fer el canvi?
—La meva consciència va créixer al final dels vuitanta, quan vaig tenir la sort de ser un grumet d’un vaixell que circumnavegava la península Ibèrica. En aquella època era professor de primer grau de la filla d’un nord-americà molt ric. Tenia un vaixell i, quan va decidir de navegar per la península, em va agafar d’intèrpret i grumet. Va ser una experiència meravellosa, però curiosament els professors del meu doctorat no hi estaven d’acord, no ho entenien. Ben sovint l’acadèmia és un ambient que vol imposar cànons molt rígids de com és el coneixement. Jo no he pas pogut separar el desig de prendre una cervesa i parlar dels estudis i els llibres.
—Dieu que l’any 1983, com la majoria d’americans, no sabíeu res de Catalunya. Ara és diferent? És cert, allò que es diu que els últims anys s’ha posat Catalunya al món?
—Que han passat gaire americans per aquí? Sí. Barcelona té una gran fama i tothom pensa que és una ciutat en què es viu molt bé. Ara, ho connectem amb la idea de l’estat del benestar o bé és cultural? És molt difícil de saber. De fet, ara hi ha un nou fenomen mundial: viatjar per veure allò que has imaginat abans sense interessar-te necessàriament per allò que trobes una vegada ja hi ets. La cultura de de l’autofoto n’és una mostra. El teu egoisme i la satisfacció de desigs és molt més important que no pas mirar d’aprendre res del lloc que visites.
—Però en el llibre que acabeu de publicar hi ha algunes entrevistes d’algunes televisions de l’any passat… Hi ha més interès per això que passa aquí?
—Sí, però has de mirar qui m’entrevista. Són televisions ‘dolentes’, com ara la RT de Rússia. Són televisions importants al món, però que segons dirigents occidentals són qüestionables. Són l’enemic designat. La seva televisió és vista com una cosa que no és seriosa. Si t’hi fixes, els mitjans americans no em solen trucar, cosa que demostra moltes coses. Normalment, els americans patim del mal de l’expertització. Un mal compartit amb Catalunya, perquè en el món occidental anem així. Tenim molts periodistes que parlen de tot i del punt de vista dels poderosos que els paguen el sou. Com pot ser que aquest senyor del New York Times que ha escrit un llibre sobre Catalunya no hagi llegit cap diari en català? És una mostra de com es comporten els mitjans en la qüestió catalana.
—Quin futur li veieu, a l’independentisme? Quins passos vindran?
—No en tinc ni idea. Si la història és la nostra guia, aquest serà un dels molts intents dels catalans. És com ha passat tantes vegades a la història. Però hi ha uns altres factors que cal tenir en compte. Un dels principals és el jovent, la teva generació. Teniu una consciència flexible de la catalanitat. Les noves generacions són conscients que la identitat és una cosa negociable, que no és tan estable. Abans ens pensàvem que era una cosa sòlida. Ara tot pot canviar, de la identitat sexual a la nacionalitat. Això pot dur problemes, però, si podem aplicar-ho a la política, en podem extreure una part positiva. Hauríem de poder parlar amb joves de Madrid, que també coneixen aquest nou sentit d’identitat, i potser així podem trobar algun camí vers una solució molt més satisfactòria.
—Per tant, confieu en les noves generacions?
—Hi he de confiar, en les noves generacions. La nostra ha deixat un panorama preocupant. La veritat és que culpo la meva generació d’una certa negligència, sobretot els anys vuitanta i noranta. Vam convèncer-nos dels atractius del consumisme, pensàvem que tot s’arreglaria sol i que podíem aparcar la maquinària de l’estat o de la política, que tot es resoldria automàticament segons el mercat. Era mentida.
—Malgrat tot, aquesta gent jove amb la qual confieu són el model més clar d’allò que tot just heu criticat, el món de l’autofoto…
—Sí, d’això, en parlo molt amb la filla, que té 26 anys. Sempre ens demanem quina serà l’ànima de la vostra generació. Serà la desorientació continuada dins el consumisme i les autofotos? O serà una presa de consciència arran del fet que el món no us garanteix gaire res?
—Segurament seran totes dues coses…
—Sí, però n’hi haurà una de predominant. I a parer meu és important que guanyi la presa de consciència.

Catalunya
independència