diumenge, 31 de juliol del 2011

31/07/11. Finalitat de l'espoli a Catalunya

Benvolguts,
Fa almenys un any que corre per internet aquest estudi. No he trobat qui era l’autor, però m’ha semblat prou interessant per publicar-lo. El 12 d’agost de 2010 ja vaig enviar-vos-el en forma de pdf. Ara l’envio, ampliat amb fotos i gràfics tal com l’he trobat en el blog de manel de títol El Guaitador.
No puc demanar permís a qui el va crear originàriament, però espero que El Guaitador i el creador accepti de bon grat que jo també el faci córrer!
Parla de com Madrid, amb un pla molt estudiat i sibil·lí se’n va enduent, sin prisa pero sin pausa que deia el Franco, totes les activitats en que Catalunya destacava, des de fabricacions d’automòbils fins a Salons de la Moda o de l’Automòbil.
Hi ha segurament molts aspectes que no han tocat. En citaré un parell o tres:
·         Durant la dictadura el règim no va deixar que s’establissin empreses de telecomunicacions ni aeronàutiques ni farmacèutiques a Catalunya. Calia seguir amb el genocidi econòmic després del genocidi del poble amb la guerra i la sinistra postguerra. Al mateix temps només hi havia Escola d’Enginyers Aeronàutics i de Telecomunicacions a Madrid.  També hi havia a Madrid altres escoles d’enginyeria per exemple la d’Enginyeria Naval! Per tant aquesta retroalimentació portava a que estudiants majoritàriament madrilenys estiguessin preparats per entrar en empreses afavorides pel règim i les empreses afavorides pel règim tenien els estudiants a ma
·         Des de sempre les duanes catalanes han patit un dèficit de funcionaris de duanes. Això provoca que els tràmits duaners siguin més llargs a Catalunya que a Madrid. Els clients amb nivells alts d’importació-exportació arriben al límit i traslladen fàbriques a Madrid, ja que el servei de duanes és millor
·         Tots els fons europeus en infraestructures dels darrers 15 o 20 anys han anat a parar a Madrid que ha pogut usar-los per exemple per fer una xarxa de metro que va passar de ser semblant a la de Barcelona a triplicar-la actualment
·         És una anècdota molt coneguda que en una reunió a la “Feria de Madrid. Recinto ferial IFEMA” ja fa anys un grup de promotors de la Feria explicava a la resta de convidats quina era l’estratègia que usaven: Si cobejaven un Saló català, el Gaudí per exemple, en creaven un de paral·lel, Salon Cibeles, i feien que Catalunya transigís a repartir les fires un any a Madrid i un any a Barcelona. Després feien una guerra bruta convencent als expositors que era més pràctic que sempre es fes a Madrid, perquè hi havia més serveis, etc... Però resulta que aquell dia hi havia uns industrials catalans a la reunió i al final de l’explicació van manifestar-se com a catalans. Davant de la ficada de rem els promotors varen intentar adobar-ho dient que bé, que no era exactament així que “las ferias catalanas no tienen porqué temer nada de IFEMA, etc”.
·         Pel que respecta a les empreses catalanes traslladades a Madrid, un cas paradigmàtic és FECSA. FECSA era hereva de la Barcelona Traction creada el 1911 per un enginyer canadenc de nom Pearson. I es coneixia correntment com La Canadenca. La Canadenca va construir una xarxa d’embassaments al Pirineu i simultàniament va anar absorbint altres petites i mitjanes empreses de generació i distribució d’electricitat. Després de la guerra se la va conèixer també com Riegos y Fuerzas del Ebro (el meu pare hi va treballar com a tècnic elèctric tota la seva llarga vida laboral de 50 anys). Tenia generació d’energia hidroelèctrica, d’energia tèrmica, Les Tres Xemeneies al Paral·lel, i posteriorment d’energia nuclear. Als anys 80 l’empresa pública espanyola ENDESA va absorbir FECSA. Al 2000 va privatitzar-se. Al 2005 després d’una polèmica OPA se la va quedar la companyia italiana ENEL. Fins els 80 FECSA pagava impostos a Catalunya, des dels 80 els ha pagat a Madrid. Ara els deu pagar a Itàlia...

Penseu-hi. No hi ha més camí que la independència!

I ara l’estudi:

Finalitat de l'espoli a Catalunya

El què ningú explica sobre l’espoli legal espanyol

Rebut via internet
Madrid vol ser la dècima regió econòmica del món amb 20 M d’habitants i per aconseguir-ho necessita que tota la península Ibèrica treballi per Madrid.
Aquest és el pla invariable que tant PSOE com PP porten en sistemàtica execució, tot creant lleis que legalitzen totes les decisions governamentals que emprenen. L’objectiu és que Madrid sigui el centre de poder absolut, de coneixement avançat en totes les disciplines, econòmic, social i polític.
En aquest marc, el Govern espanyol fa lleis que li permeten actuar impunement en les següents direccions: 
Ø  Aeroports: L’aeroport de Barajas és l’únic del món que s’ha remodelat amb el doble de sobredimensionament de la seva capacitat. Addicionalment s’han construït aeroports injustificables en temps de crisi a ciutats petites.
Ø 
Ø  Fotografia de l’aeroport de Ciudad Real  © Javier Bozzino
Ø  Exemples:
Ø  Oviedo, un aeroport completament nou (2009) amb tots els equipaments al 100% en funcionament i amb 4 vols diaris, accessos i serveis 100% nous també.
Ø  Ciudad Real: un dels aeroports amb les pistes més llargues d’Europa com anunciaven diversos mitjans europeus (juny 2010) , amb 2 vols diaris, subvencionat per Caja Castilla que va fer fallida i l’estat va rescatar amb els nostres diners, i a nosaltres no ens deixen ni gestionar el nostre aeroport del Prat.
Ø  Registre Postal aeri d’Espanya. Aquest Juliol AENA ha anunciat que tot el registre Postal aeri d’Espanya passarà per Barajas, malgrat que fins ara el de Barcelona anava directament a Barcelona i suposa un 40% del de tot l’estat.
Ø  La pèrdua continua de vols internacionals directes de l’aeroport de Barcelona provoca directament la no instal·lació d’empreses grans a Catalunya i per tant amenaça directament els llocs de treball de la regió i la possibilitat de desenvolupament.
Ø  Actualització: L'escàndol dels aeroports
Ø  Companyies Aèries: Com a complement i per rematar la centralitat total a Barajas, el pla que estan seguint és el següent: Vueling era catalana i Iberia va crear Click Air i la va situar a Barcelona per enfonsar-la, fent-li competència directe des de casa en els mateixos vols i mateix segment de mercat, i ho va aconseguir amb la seva posició d’avantatge amb AENA. Ara Click Air i Vueling, que treballen per Iberia, estan intentant enfonsar Spanair, que un grup d’empresaris van comprar per intentar aconseguir que el Prat no sigui tant esclau de Madrid. Click Air i Vueling no són Catalanes, només tenen seu a Catalunya.
Ø 
Ø 
Ø  Industria Aeroespacial: Espanya inverteix discrecionalment 2.500M€ en projectes aeroespacials i de defensa europeus. En contrapartida Europa ha d’assignar determinats projectes a Espanya per un valor de certa importància. Aquest tipus d’indústria és considerat estratègic per tots els governs, entre altres raons perquè suposa treballar amb la avantguarda tecnològica en moltes disciplines. A Espanya el 70% d’aquests projectes són assignats a empreses madrilenyes, 20% andaluses, 8% basques i 1% catalanes. No tenim cap opció ni mai la tindrem.
Ø  Empreses d’energia: Enher era catalana fins que va ser comprada per inversionistes espanyols. La catalana Gas Natural va intentar recomprar-la però va tenir una oposició política, econòmica i social anormal que van distorsionar tot el procés de compra que en un país normal hagués fructificat. Finalment ha estat al revés.
Ø  Universitats: Barcelona té la major concentració de barracons escolars de la Península mentre Madrid no només estan creant universitats noves publiques sinó que estan rebent unes dotacions econòmiques tan importants que els permeten adquirits els equipaments més moderns i concentrar la major quantitat de beques i majors beques d’arreu. La conseqüència immediata és que en pocs anys els millors estudiants i professors s’aniran concentrant a Madrid i cada vegada serà més justificable que tinguin més beques i més recursos, els nostres estudiants, és a dir els nostres fills, no tindran a cap possibilitat de competir amb els estudiants de Madrid, a no ser que hi vagin a estudiar, és adir que hi siguin admesos, en altres paraules: dependre d’ells. Es vergonyós quan sempre havia estat Catalunya la referència del coneixement i amb la submissió a Madrid dels nostres politics ja l’hem perdut en pocs anys.
Ø  Carreteres: Madrid té 5 anells de circumval·lació de 5 carrils cada un, el primer d’ells gairebé soterrat. Als darrers 20 anys s’han fet 250 KM d’autovia a Madrid i 15 k a Catalunya. Espanya està construint un dels projectes més importants d’EUROPA que connectarà Sevilla amb Oviedo anomenat l´”Autovia de la Plata” una autovia amb totes les comoditats i serveis integrals. A Catalunya ni tan sols tenim les carreteres nacionals més importants desdoblades.

Ø  Juliol 2010: El Govern acaba d’anunciar retallades a tot l’estat i la comunitat més afectat és com sempre la nostra, el trist Govern de la Generalitat ha demanat sisplau que al menys no sigui tant escandalós i a Madrid encara estan rient, de la Generalitat i perquè ells a Madrid ja tenen totes les seves infraestructures necessàries i futuribles, ben acabades. La retallada a Catalunya és especialment indecent perquè l’estat no hi havia previst partides addicionals amb l’Estatut que suposadament corregia el deute històric. En estar desmantellat a més a més retallen les obres en construcció. Aquest bloqueig novament posa moltes dificultats a les empreses que volen desenvolupar-se a Catalunya que a més han de pagar peatges i no ho han de fer les que estan a Espanya.
Ø  Tren: Renfe ha donat deliberadament totes les inversions en manteniment de la xarxa Catalana, tots en patim les conseqüències. El traspàs de Rodalies tant anunciat pels poca-solta politics catalans és només de les estacions però en absolut el control. La dotació pressupostària també és insuficient i es barreja quan interessa amb els diners que l’estat inverteix a Catalunya.
Ø  AVE: respon perfectament al concepte de xarxa Radial central. Òbviament el bitllet Barcelona-Madrid és el més car Km/€ de tota la península. Ni Renfe ni el Govern no tenen en projecte l’eix del mediterrani tant obvi per la nostra economia. El darrer luxe madrileny és anar a menjar entre setmana i en horari laboral el Cochinillo a Salamanca per 20 € que costa el bitllet i tornar a la Capital a la tarda tot fent la migdiada. L’altre luxe madrileny és l´AVE per anar a esquiar a Baqueira, els deixa a Osca en 2h.
Ø  Corredor de la Mediterrània: la Comunitat Europea vol que el futur eix de comunicacions de mercaderies passi per Barcelona, València i acabi a Sevilla, amb un ramal a Madrid des de València o Barcelona. Aquest tema es clau per Catalunya, el seu port i la seva petita i mitjana industria, i ens situa centralment a Europa. Malgrat tot Madrid vol que l’eix passi pel centre i d’allà fer un ramal al port de València.
Ø  Túnel gegant pels Pirineus: El govern espanyol vol fer l’enllaç amb Europa pel nord o fent un túnel gegant pels Pirineus a l’Aragó. No només ho vol sinó que molt recentment ja ha invertit 1.300 M€ en expropiacions de terrenys, estudis i informes. Ho ha aprovat el Govern amb els vots a favor del PSOE i del PP. ¿On eren els 25 diputats del PSC que ens havien de defensar?
Ø 
Ø  Port de Barcelona: un esclau de Madrid vs València. Es potencia descaradament el port de València per tal de restar competitivitat al de Barcelona. L’última drassana de Barcelona ha estat traslladada al port de Valencia. (A la foto, dues imatges del port de València el 1980 i el 2006)
Ø  Industria Automoció: L’estat esta potenciant i afavorint de forma descarada les fabriques d’automoció instal·lades fora de Catalunya. Tots els nous projectes d’inversió de les cases matrius dels fabricants els intenten portar a les plantes de producció no catalanes.
Ø  Funcionariat: Els percentatges de Funcionaris a Espanya són extraordinaris en comparació a Catalunya.
Ø 
Ø  Concentració de Multinacionals de Barcelona a Madrid.
Ø  Banca: intent per enfonsar el Banc de Sabadell. Llei de caixes d’estalvi contraria a les caixes catalanes.
Ø  Esports: F1: No han parat fins prendre’ns la F1 i emportar-se-la a València, sense cap tradició automobilística, solament un arranjament polític.
Ø 
Ø  Moda: No han parat fins prendre’ns el saló Gaudi vs Cibeles. La guerra de fires té l’objectiu clar de deixar Barcelona sense cap Saló Ferial important.
 
Ø    Arxiu de Salamanca: encara hi ha més del 30% dels nostres documents a Salamanca.
Addicionalment, el boicot que fa molta població i empreses espanyoles al productes catalans, pel sol fet de ser-ne, és evident i ha obligat a molts empresaris catalans a cercar mercats en altres països, i ho han aconseguit, per tant la suposada dependència del mercat espanyol està disminuint. A més a més es prou conegut l’odi, mitjançant mentides i/o informacions esbiaixades i que estan fomentant tots els mitjans de comunicació afins al PP en contra nostra, amb la complicitat i beneplàcit dels afins al PSOE, Espanya només ens compra el què no pot comprar a ningú més.
No hi ha cap altre país al món on això passi: un país fent boicot als productes d’una de les seves “regions” per tal d’enfonsar-la econòmicament.
Internament també tenim problemes. Aquest tipus de documentació i informació ha estat vetada de ser publicada a Catalunya Ràdio, en mans del PSC-PSOE, qui encara defensa la possibilitat de sostenir Catalunya dintre d’Espanya, una verdadera estafa per a nosaltres i un benefici per alguns politics que no estan al servei de la nostra nació.
Veient la conxorxa general en contra nostra, estem segurs que hi han moltes altres àrees que desconeixem i també ens estan robant des de Madrid.
La Constitució Espanyola equival a la perpetuïtat d’aquest model, ni PP ni PSOE-PSC tenen cap interès en canviar-la. Els partits catalans que li donen suport son còmplices de l'espoli i la davallada econòmica.
¿Qui finança aquest pla de desenvolupament de Madrid?: Els ciutadans de Catalunya!
L’estat espanyol ens pren més del 10% del PIB, més de 22.000 milions d’euros cada any. Aquesta és la balança fiscal negativa per Catalunya, aquest és l’espoli espanyol.
60 milions € cada dia.
3.000 €/any per cada habitant de Catalunya.

Catalunya ha iniciat la seva davallada i cada vegada s’enfonsa més ràpidament i té menys possibilitats de sortir-ne.
Per això cal marxar d’Espanya tan aviat com sigui possible.
Joan A. Forès
Reflexions

31/07/11. 20N. Manca d'estètica de ZP

Benvolguts,
Amb la tria tant bèstia del 20N com a data de les eleccions, vull recordar un vell acudit (uns 36 anys) sobre la mort del dictador feixista i genocida Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Diós.
S’explicava a l’època que un ciutadà anava cada dia al quiosc, comprava el diari, mirava la primera pàgina i el llençava. I un dia rere l’altre. Al cap d’un temps, picat per la curiositat el quiosquer li va preguntar: Escolti bon home, em pot explicar per què em compra cada dia el diari, es mira la primera pàgina i el llença? I el client respon: És que busco una esquela! I el quiosquer: Doncs s’equivoca perquè les esqueles són a les pàgines interiors. I el client acaba la conversa dient: No, no, la que jo busco sortirà a la primera pàgina! 


Sobre la desafortunada data triada per ZP, que demostra una manca d'estètica considerable, n’escriu un editorial a l’ARA, Ignasi Aragay. I jo pregunto què vol dir l’última frase que esmenta: un cop hi torni a haver vencedors i vençuts?

30 juliol. Ignasi Aragay. 20-N: l'última frivolitat de ZP?
Ens quedarà sempre el dubte de si estem davant l'última frivolitat de Zapatero o una maniobra més de l'hàbil Rubalcaba. El 20-N no és una data neutra. És una broma pesada. Té una càrrega simbòlica desagradable, amb una capacitat sensacional de tensar ments i cors. Haver-la triat per a les eleccions és, si som benèvols, una poca-soltada: serà inevitable que ressusciti la idea de les dues Espanyes, el frontisme, la dialèctica ferotge... Per se , una contesa electoral carrega les tintes. Ara ens sobrecarregarem de records i caurem encara més en la demonització del rival. En un país que s'ha dedicat aplicadament a oblidar el 20-N i tot el que porta associat, amb un president socialista que ha estat incapaç de fer una llei de la memòria com cal, un país que ha negat al jutge Garzón la revisió dels crims del franquisme, la tria del dia de les eleccions resulta d'un cinisme fabulós. Potser tot plegat juga a favor de Rubalcaba, però segur que perjudica l'interès general. Algun dia haurem de girar full, no agafant el passat com a arma llancívola, sinó com a via de coneixement. És veritat que la dreta segueix negant-se a condemnar el franquisme, que el llibre L'holocaust espanyol de Paul Preston encara ha despertat recels i que la Real Academia de la Historia perpetra diccionaris feixistes. Però també ho és que convertir la memòria en un circ electoral només servirà per oblidar la memòria un cop hi torni a haver vencedors i vençuts.

Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 30 de juliol del 2011

30/07/11. Era l'economia José Luís

Benvolguts,
Abans d’ahir vaig intentar explicar en la meva Reflexió Bombolles immobiliàries, crisis i ZP la meva percepció sobre l’actuació de ZP durant les dues legislatures però sobretot davant la crisi. Avui, l’endemà que Zapatero decideix llençar la tovallola, pronosticada per tothom, fins per en Ferreres el dia 20 de juliol, trobo un molt bon article de Marga Moreno a l’Avui. Amplia, completa, fixa i corregeix el meu d’abans d’ahir. Paga la pena llegir-lo i reflexionar-hi. Un altre bon complement per entendre el capteniment erràtic, sense principis econòmics de cap mena, propiciant unes despeses de l’Estat que no es podien finançar ja que no hi havia prou ingressos, com la megalomania de l’AVE i l’España Radial, és el vídeo de Libertad Digital No da igual.

30 juliol. Marga Moreno. Era l'economia José Luís
El president del govern espanyol ja té un peu fora de La Moncloa. Han estat un parell de legislatures, i el vector econòmic de la seva gestió és el que ha sentenciat la seva sortida prematura i el que, tot sigui dit, pràcticament el deixa fora de les travesses per ingressar com a assessor en alguna gran empresa energètica com han fet els seus predecessors.
Arribats en aquest punt, resulta irresistiblement temptador tornar a recordar la frase que li va dedicar Jordi Sevilla, responsable econòmic dels socialistes, cap al 2003, després que Zapatero presentés les seves puntualitzacions, encara com a oposició, al projecte de pressupost del Partit Popular per a l'any següent. “Això t'ho explico jo en dues tardes”, va ser la invitació condescendent amb les llacunes econòmiques del líder per part d'un Sevilla que més tard, per cert, hi seria molt menys indulgent.
Un cop guanyades les eleccions, Zapatero no va fer més que confirmar que aquell curset accelerat també va ser insuficient, si és que es va arribar a produir. Entre la ingenuïtat i la ineficiència, Zapatero i el seu gabinet van anar aprovant millores socials molt necessàries però impossibles de finançar, i menys encara amb l'adveniment d'una crisi que es van negar a acceptar fins que l'onada recessiva ja va ser un tsunami. Solbes, el ministre d'Economia del moment, va omplir els mitjans de comunicació de frases per a la història, erigit en portaveu d'un negacionisme cada cop més ridícul, i més en una persona bregada en mil batalles com el del Pinós, que havia estat comissari europeu d'Afers Econòmics.
El xec nadó, els galdosos 400 euros de l'IRPF i idees esplèndides però impossibles de sufragar com la llei de la dependència van pavimentar de populisme l'avenç cap a un context de crisi agreujat per tres magnituds bàsiques i demolidores: atur històric, PIB esquàlid i dèficit públic fora de mida. I una quarta pota no menys important: a l'Estat espanyol no hi calien subprimes, per veure que el sector financer feia aigües. Bancs i, sobretot, caixes s'havien posat el dogal al coll confiant en un sector immobiliari que feia el canvi de cicle en caiguda lliure.
La primavera del 2010 les agències de ràting van aixecar el banderí vermell sobre la solvència espanyola. A Zapatero se li va girar feina, de la que s'adeia menys amb el seu proverbial tarannà. Les reformes estructurals van anar arribant en un degoteig insegur que no ha calmat el despietat déu dels mercats i a més han servit per minar encara més la seva popularitat. Mentrestant, inassequible al desànim, Zapatero interpretava les trucades dels líders mundials (Obama, Hu Jintao...) com a mostres encomiàstiques més que de nerviosisme.
La prima de risc del deute, condicionada, és cert, pel calvari grec, no ha afluixat ni després de l'striptease que van ser els tests d'estrès de la banca. Ara el president deixa, sembla, el testimoni en mans de l'oposició, tot i que no se sap si com a assumpció de la seva falta de perícia o com un regal enverinat. El pitjor ha passat o encara ha d'arribar?

Guardeu-vos ben guardats aquest vídeo i aquests articles. Passaran a la història. Són cosa fina!

Joan A. Forès
Reflexions

30/07/11. España y sus regiones

Benvolguts,
Avui a l’Avui Germà Capdevila ens fa un retrat de la crua realitat de l’Espanya actual vista des de Catalunya.
He volgut titular aquesta Reflexió España y sus regiones. Ja veureu per què!
Hem parlat moltes vegades en aquestes Reflexions del TC, del TS, del TSJC, de com el Nacionalisme Espanyol disfressat avui de PSOE, però demà pot ser de PP no ens perdona la diferència (com en el conte El País dels Cecs de l’H.G. Wells) i dels partits catalans jugant en el Parlament de la Senyoreta Pepis a fer veure que tenen cap capacitat legislativa, normativa, executiva, etc, quan no tenen res de tot això. Però res de res. Cada partit vol deixar de veure la punyetera realitat actual i cada partit fa veure que la situació actual és bona per a Catalunya, quan en realitat és bona per a ells i els seus objectius. Els partits espanyolistes C’s, PP, PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE), hereus del feixisme franquista perquè veuen clarament la involució que és el que sempre han buscat. Els partits autonomistes (CiU, ERC, ICV) que fan veure que trempen quan els ensenyen la pastanaga de l’irrealitzable Concert Econòmic, actualment dit Pacte Fiscal, i en el futur algun altre nom que tampoc no vulgui dir res, i que a més a més tal com diuen els espanyols “lo que no pué sé, no pué sé y ademá é imposible”, perquè el seu objectiu és mantenir-se en el poder pels segles dels segles.
Queden les CUP i Solidaritat (SI) que tenen més clar que ningú que la única sortida és la independència i a més és urgentíssim abans que Espanya ens hagi deixat sense ni una gota de sang. Però les CUP i Solidaritat tenen encara poc predicament. Esperem que a la ciutadania se’ls obrin els ulls d’una vegada, deixin de deixar-se entabanar per espanyolistes i autonomistes i vegin la sagnant realitat ben aviat i triïn l’independentisme!
No som ningú. No tenim cap capacitat per fer res. Ens roben cada cop més. Sempre hi ha “el primo de Zumosol” al costat del Nacionalisme Espanyol! Llegiu l’article esmentat i escriviu-me donant-me el vostre parer. Necessito el vostre parer, per saber que existiu i per veure com ens podem coordinar. El temps s’acaba!

30 juliol 2011. Germà Capdevila. L'administració regional
(L’acudit de Jaume Batlle, representa el que nosaltres voldríem, no la realitat!).
El procés de recentralització i recuperació de competències va avançant inexorablement, i aquesta setmana n'hem tingut dos exemples: una nova sentència del Tribunal Constitucional que és el certificat de defunció de l'autonomia financera de la Generalitat, i una reunió dels consellers d'Economia de les comunitats autònomes amb la ministra Salgado que ha esborrat per sempre més el mot bilateralitat del diccionari de la llengua espanyola.
El TC ha dictaminat que Madrid pot establir límits de despesa a les autonomies, no només a nivell global sinó també en matèries concretes. Val la pena llegir les sentències del TC per entendre la naturalesa de l'Estat espanyol. Parla de “LA NACIÓN ESPAÑOLA” amb majúscules i es refereix a Catalunya com a “administración regional”.
Gairebé de forma simultània, el conseller Mas-Colell tornava a comprovar de manera directa que s'ha acabat la ficció de relacions bilaterals que tantes vegades hem cregut possible des de Catalunya. Salgado ha posat blanc sobre negre: l'Estat diu quant es pot gastar, decideix qui i com es pot endeutar, distribueix discrecionalment els ingressos fiscals, i el marge de maniobra autonòmic es limita a escoltar i obeir. És tan rotund i definitiu, que el conseller català no ha pogut evitar fer una declaració críptica però contundent: “només els catalans podran blindar el seu autogovern”.
Un present dur per a Catalunya, i un futur encara més negre, amb un govern que s'ho juga tot a una carta: ser decisius a Madrid. Una estratègia del segle passat que no funcionarà el segle XXI. Ens espera una Espanya desacomplexada i decidida a consolidar de manera definitiva un model monolític de nació. Amb majoria absoluta o sense, Catalunya s'enfrontarà a partir del novembre a una de dues opcions polítiques que es diferencien menys del que sembla. D'una banda, un Pérez Rubalcaba que quan parla del govern català en diu “Generalidad”, tota una declaració de principis. De l'altra, un Rajoy disposat a aplicar els plans dissenyats per la FAES per recuperar el terreny perdut en 30 anys de descentralització autonòmica. No se n'amaga pas, les receptes estan penjades al web del think-tank del PP i ja s'estan aplicant a Galícia, el País Valencià i les Illes.
Fins i tot el conseller Mas-Colell, comença a veure clar que només resta un únic camí possible per “blindar l'autogovern”.

El que el conseller Mas-Colell ha arribat a comprendre, com ja havia fet molta altra gent d’estudis, exconsellers, filòsofs, historiadors, politòlegs, per exemple Manuel Milian Mestre (vegeu Reflexions del 9/2 i del 15/2), Xavier Rubert de Ventós, Agustí Bassols, Josep M. Solé i Sabaté, Ferran Requejo o la pallassa Pepa Plana (Reflexions del 19/01), és que l’única i urgent sortida és la independència! Bill Clinton va deixar dit “És l’economia estúpids” i jo hi estic d’acord, però els esmentats més amunt i evidentment jo mateix creiem que ara el crit ha de ser:
És la independència, estúpids!!!!

Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 28 de juliol del 2011

28/07/11. La llengua catalana, obsessió acarnissada del PP

Benvolguts,
Un article del Sebastià Alzamora a l'ARA, que fa pensar:
Home só i és humana ma mesura"
"Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, / què més ens podeu da' en una altra vida? " Per alguna (no tan rara) associació d'idees, m'ha vingut al cap el Cant espiritual de Joan Maragall en llegir que ben aviat la llengua catalana deixarà de ser un requisit per accedir a una plaça de funcionari a les Balears (amb l'única excepció dels professors, i encara).
Així ho estableix l'avantprojecte de modificació de la llei de funció pública que el govern balear ja té redactat. El català hi queda rebaixat a la categoria de mèrit, en una operació de desmantellament del marc jurídic de la llengua pròpia de les Balears que retrocedeix fins a una situació clarament predemocràtica. Ni Gabriel Cañellas ni Jaume Matas s'hi haurien atrevit. Ja em disculparan que insisteixi últimament en aquesta mena de notícies, però el que aquesta gent del Partit Popular està demostrant amb la llengua catalana és una obsessió acarnissada.
També em permeto d'insistir-hi perquè, en efecte, aquest PP és el mateix partit amb el qual l'actual govern de la Generalitat es planteja d'establir pactes de governabilitat a canvi de no se sap ben bé què. D'acord: els dirigents catalans no consideren de la seva incumbència el que succeeixi a les Balears o al País Valencià, segurament amb raó. Però només voldria advertir-los que, si el PP no intenta acabar d'una vegada per totes amb el català també a Catalunya, és únicament perquè encara no té prou força per fer-ho. I per si no s'hi han fixat, subratllo l 'encara .

Aprofito, també per associació d’idees, per la similitud de l’actuació dels catalans (fonamentalment els del govern de CiU), a incloure un poema, atribuït a Bertold Brecht però, de fet, del pastor luterà Martin Niemöller, engarjolat en els camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau de 1937 a 1945 pel govern de Hitler:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar

Que no ens passi res!

Joan A. Forès
Reflexions