Benvolguts,
Avui us presento una reflexió publicada a indirecte!cat del conegut activista catalanista Enric Padrosa. El coneixem des de la nostra més tendra joventut ja que als anys cinquanta militàvem en el mateix partit polític clandestí, el Front Nacional de Catalunya, en els anys 80 freqüentàvem el mateix partit polític no-clandestí, Nacionalistes d’Esquerra, i sempre ens hem mogut en els mateixos ambients socials i culturals. L’Enric Padrosa fou el factòtum en la recuperació de les columnes de Puig i Cadafalch de Montjuïc, en la inauguració de les quals aquesta primavera fou el representant de la societat civil que va fer la glosa de l’esdeveniment (recordeu en el mateix acte el discurs fals del batlle Hereu, que havent torpedinat el projecte durant anys, en el seu discurs es posava floretes!). Busqueu la ressenya de l’acte en la Reflexió del 27/2 de títol “El cinisme del batlle Hereu...”.
Bé, fins aquí la presentació de l’Enric Padrosa. Ara els comentaris de l’article.
La reflexió és sobre el que ell anomena “neofranquisme, que en els meus escrits jo anomeno “franquisme sociològic”. De fet jo he escrit deu-n’hi do sobre el franquisme sociològic i hauria pogut escriure quelcom de semblant al que ha fet en Padrosa, encara que no tant ben fet ni tant ben sintetitzat.
Trobo que és una reflexió molt encertada sobre el franquisme, però en segons quins punts encara trobo l’article tou:
· Quan parla dels sectors de sempre que han estimulat el “neofranquisme”, crec que es deixa els centenars de milers d’espanyols que han aterrat a Catalunya des del 1939, i que s’hi continuen mantenint i procreant, sigui com a forces d’ocupació, sigui com a funcionaris, sigui com a immigrants no integrats (tots ells subministradors de vots i de càrrecs als partits botiflers o simplement espanyolistes i tots furibunds enemics de Catalunya com el PSC(PSC-PSOE), el PP, C’s, etc.
· Quan ell parla d’exfranquistes, no són exfranquistes, són franquistes. El franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma, però l’essència és la mateixa.
Hi ha una frase molt encertada: La voluntat de tergiversar per unificar la història de l’Estat espanyol! Amb el que s’aconsegueix l’anorreament de les comunitats perifèriques. Són cecs i volen treure els ulls a qui sigui diferent d’ells!
Enric Padrosa. Associació Josep-Narcís Roca i Ferreras*. NEOFRANQUISME
“Ja en el tardo franquisme, el dictador va pronunciar la sentència: “todo está atado y bién atado”. Tenia raó, els seus interminables anys de poder absolut afermats sobre milers de morts, assassinats, depuracions, empresonaments i tota mena de represàlies van crear una pesada llosa sobre la població que havia perdut la guerra i que va restar esporuguida fins la seva mort. Comprovat, la por guarda la vinya.
Es va gestar el neofranquisme aterrant sobre una població afeblida que havia sofert tota mena de penalitats, en canvi, al seu costat sempre pendents de la seva voluntat, uns poderosos grups socials als que deixava fer el que els vingués en gana perquè l’havien ajudat a guanyar la guerra. Uns grups de poder fàctic que dins el component espanyolista es van anar desenvolupant sense ideologia, però constituint un poder que es va anar desinhibint i prenent força.
Són una bona part dels sectors de sempre: terratinents, alta burgesia, part del clergat, monàrquics, gran banca, extrema dreta i una esquerra igual d’espanyolista, comandaments militars i la seva guàrdia de “corps” proveïda de gran nombre de furs privilegis i prerrogatives amb una exaltació extrema de l’espanyolisme.
Un neofranquisme transversal que va d’esquerra a dreta, de baix a dalt, saltant per damunt de tota la geografia de l’actual Estat espanyol. Basat en un espanyolisme intransigent, falsari, hipòcrita, que utilitza totes les males arts d’un idealisme xovinista que actualment s’ha qualificat de banal per tant que imperceptible
Un espanyolisme banal sí, però infiltrat com un verí a les entranyes de la societat catalana i omnipresent; comerços on et parlen en castellà introduint tractaments forans com el tracte de “caballero”, com deia un conegut; “encara que no portis cavall” la “exaltación de los valores patrios” a tots els moments del dia, tant a la televisió pública com a la privada, que si “La Roja” o les sèries de contingut espanyol com “Hispania”. Un polititzat Tribunat Superior que absol els quatre responsables de la llibreria neonazi “Kalki” de Barcelona o el Constitucional que esmicola un Estatut aprovat per la immensa majoria del nostre Parlament.
La voluntat de tergiversar per unificar la història de l’Estat espanyol incloent-hi Catalunya en tots els seus discursos tant divulgatius com pretesament científics espanta. Ara ens presenten un “Diccionari Biográfico Español” de la Real Academia de la História finançat amb diner públic (de moment per 6,4 milions d’€) iniciat per l’inefable J.M. Aznar i que en el volum número 20 que acaba de ser presentat amb la participació del rei Juan Carlos s’assegura que el generalíssimo no era un dictador sinó un senyor autoritari. (llegir l’article de l’ historiador Ian Gibson)
Més que un diccionari és un pamflet farcit de mentides, tergiversacions i silencis, on no s’esmenta que durant l’època franquista es torturava a les comissaries i a les presons, que s’utilitzaven presoners per construir el “Valle de los Caidos” que tots sabem de quins caidos parlaven, de com l’Església passejava sota palio un criminal que es va perpetuar en el poder prop de quaranta anys.
La voluntat del president de la FAES i la dels exfranquistes autors del diccionari no és altra que la d’utilitzar la perspicàcia de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda nazi (1933) que assegurava “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. El neofranquisme s’ha alimentat copiant aquesta fórmula i ha aconseguit inculcar-la a una bona part dels pobladors d’aquest Estat.”
“Ja en el tardo franquisme, el dictador va pronunciar la sentència: “todo está atado y bién atado”. Tenia raó, els seus interminables anys de poder absolut afermats sobre milers de morts, assassinats, depuracions, empresonaments i tota mena de represàlies van crear una pesada llosa sobre la població que havia perdut la guerra i que va restar esporuguida fins la seva mort. Comprovat, la por guarda la vinya.
Es va gestar el neofranquisme aterrant sobre una població afeblida que havia sofert tota mena de penalitats, en canvi, al seu costat sempre pendents de la seva voluntat, uns poderosos grups socials als que deixava fer el que els vingués en gana perquè l’havien ajudat a guanyar la guerra. Uns grups de poder fàctic que dins el component espanyolista es van anar desenvolupant sense ideologia, però constituint un poder que es va anar desinhibint i prenent força.
Són una bona part dels sectors de sempre: terratinents, alta burgesia, part del clergat, monàrquics, gran banca, extrema dreta i una esquerra igual d’espanyolista, comandaments militars i la seva guàrdia de “corps” proveïda de gran nombre de furs privilegis i prerrogatives amb una exaltació extrema de l’espanyolisme.
Un neofranquisme transversal que va d’esquerra a dreta, de baix a dalt, saltant per damunt de tota la geografia de l’actual Estat espanyol. Basat en un espanyolisme intransigent, falsari, hipòcrita, que utilitza totes les males arts d’un idealisme xovinista que actualment s’ha qualificat de banal per tant que imperceptible
Un espanyolisme banal sí, però infiltrat com un verí a les entranyes de la societat catalana i omnipresent; comerços on et parlen en castellà introduint tractaments forans com el tracte de “caballero”, com deia un conegut; “encara que no portis cavall” la “exaltación de los valores patrios” a tots els moments del dia, tant a la televisió pública com a la privada, que si “La Roja” o les sèries de contingut espanyol com “Hispania”. Un polititzat Tribunat Superior que absol els quatre responsables de la llibreria neonazi “Kalki” de Barcelona o el Constitucional que esmicola un Estatut aprovat per la immensa majoria del nostre Parlament.
La voluntat de tergiversar per unificar la història de l’Estat espanyol incloent-hi Catalunya en tots els seus discursos tant divulgatius com pretesament científics espanta. Ara ens presenten un “Diccionari Biográfico Español” de la Real Academia de la História finançat amb diner públic (de moment per 6,4 milions d’€) iniciat per l’inefable J.M. Aznar i que en el volum número 20 que acaba de ser presentat amb la participació del rei Juan Carlos s’assegura que el generalíssimo no era un dictador sinó un senyor autoritari. (llegir l’article de l’ historiador Ian Gibson)
Més que un diccionari és un pamflet farcit de mentides, tergiversacions i silencis, on no s’esmenta que durant l’època franquista es torturava a les comissaries i a les presons, que s’utilitzaven presoners per construir el “Valle de los Caidos” que tots sabem de quins caidos parlaven, de com l’Església passejava sota palio un criminal que es va perpetuar en el poder prop de quaranta anys.
La voluntat del president de la FAES i la dels exfranquistes autors del diccionari no és altra que la d’utilitzar la perspicàcia de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda nazi (1933) que assegurava “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. El neofranquisme s’ha alimentat copiant aquesta fórmula i ha aconseguit inculcar-la a una bona part dels pobladors d’aquest Estat.”
Fins aquí les reflexions del patriota Enric Padrosa.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada