Benvolguts,
El bon amic i company Àxel ens ha recomanat aquest article, que jo també us recomano amb entusiasme. És un article per fer pensar, i molt. Explica com en circumstàncies totalment adverses, Eslovènia va considerar que ja n’hi havia prou d’estar sotmesa a Sèrbia i va trencar el cordó umbilical. Va fer una jugada de pòquer que els va sortir rodona.
Hem comentat moltes vegades l’analogia conceptual entre la península ibèrica i la península balcànica. Aquestes dues penínsules han estat durant centenars d’anys dominades per Castella i Sèrbia respectivament, dos països mil·lenaris, sense accés al mar, dominadors, imperialistes i prepotents que estableixen les regles del joc que ells mateixos s’inventen i les canvien sobre la marxa...
Croàcia, Eslovènia, Montenegro, Macedònia, Bòsnia i Herzegovina, són els estats balcànics que envolten Sèrbia i toquen el mar (excepte Macedònia), per tant són més oberts i gens imperialistes i al mateix temps han sigut sotmesos una vegada i una altra a Sèrbia.
L’article signat per Vicent Partal du com a títol La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys:
28.06.2011
Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d'aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.
Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991. Dos dies abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que donaven suport total a la unitat iugoslava. En el cas de la Comunitat Europea Jacques Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d'Europa. I d'una manera sincronitzada el ministre de defensa iugoslau, d'aleshores, el general Velijko Kadijevic va advertir que les seues tropes restarien a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món i que els tocava perdre, però no ho van fer. Eslovènia s'havia declarat unilateralment independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc federal iugoslau. El maig del 1990 els eslovens havien fet unes eleccions lliures i els democristians nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució iugoslava establia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus membres, però Sèrbia no va admetre que l'assumissen Eslovènia i Croàcia quan tocava, excusant-se en el perfil ideològic dels seus presidents i violant, doncs, l'esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a tall d'avís, els serbis van anul·lar l'autonomia de les regions de Kosovë i Vojvodina.
En veient això, els eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases, però no van obtenir cap resposta. Van decidir fer dos referèndums sobre la independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una negociació extrema de govern a govern. Negociació que Iugoslàvia no va acceptar amb l'argument que un estat no podia negociar de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.
Finalment els eslovens es van cansar d'esperar i el 25 de juny de 1991 van proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l'exèrcit iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d'independència.
Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent que no va caldre malgastar-los. El 4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d'Europa, van dir que a la vista del comportament intolerable del govern i de l'exèrcit iugoslau consideraven que la independència eslovena era 'inevitable'. Com a resposta, els avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d'agressió a gran escala contra totes les altres repúbliques.
Vint anys després d'haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i dificultats, d'haver sofert l'agressió de Sèrbia i la incomprensió i el menyspreu d'Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut. Ara és una democràcia estable, membre de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut per càpita lleugerament inferior a la mitjana europea, pròxim al d'Espanya i superior al de tots els estats de l'antiga Europa de l'est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la mitja europea, alhora que en l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU ocupa el lloc 29, just davant d'Andorra que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.
En un altre ordre de coses un tren de gran velocitat enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels eslovens però que històricament el govern iugoslau havia sabotejat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d'estiu i disset en els d'hivern. L'eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa. Les amenaces i pressions de fa vint anys és evident que, vistes avui, fan riure. Els deien que mai no entrarien a la Unió Europea, i Eslovènia en va assumir la presidència de torn el 2008. El seu president, Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l'amenaçaven, i un polític eslovè, Janez Potocnik, és el comissari europeu de Ciència i Recerca. En el seu currículum figura que va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La caserna més pròxima de l'exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad (Vojvodina), a 423 quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera pel mig. Aquesta és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als catalans. És un país petit de dos milions d'habitants, però ningú no li discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc en el conjunt de les nacions. Perquè van saber guanyar-se'l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent. I nosaltres podem aprendre la lliçó o continuar enfonsant-nos vint anys més.
Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991. Dos dies abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que donaven suport total a la unitat iugoslava. En el cas de la Comunitat Europea Jacques Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d'Europa. I d'una manera sincronitzada el ministre de defensa iugoslau, d'aleshores, el general Velijko Kadijevic va advertir que les seues tropes restarien a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món i que els tocava perdre, però no ho van fer. Eslovènia s'havia declarat unilateralment independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc federal iugoslau. El maig del 1990 els eslovens havien fet unes eleccions lliures i els democristians nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució iugoslava establia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus membres, però Sèrbia no va admetre que l'assumissen Eslovènia i Croàcia quan tocava, excusant-se en el perfil ideològic dels seus presidents i violant, doncs, l'esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a tall d'avís, els serbis van anul·lar l'autonomia de les regions de Kosovë i Vojvodina.
En veient això, els eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases, però no van obtenir cap resposta. Van decidir fer dos referèndums sobre la independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una negociació extrema de govern a govern. Negociació que Iugoslàvia no va acceptar amb l'argument que un estat no podia negociar de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.
Finalment els eslovens es van cansar d'esperar i el 25 de juny de 1991 van proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l'exèrcit iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d'independència.
Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent que no va caldre malgastar-los. El 4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d'Europa, van dir que a la vista del comportament intolerable del govern i de l'exèrcit iugoslau consideraven que la independència eslovena era 'inevitable'. Com a resposta, els avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d'agressió a gran escala contra totes les altres repúbliques.
Vint anys després d'haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i dificultats, d'haver sofert l'agressió de Sèrbia i la incomprensió i el menyspreu d'Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut. Ara és una democràcia estable, membre de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut per càpita lleugerament inferior a la mitjana europea, pròxim al d'Espanya i superior al de tots els estats de l'antiga Europa de l'est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la mitja europea, alhora que en l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU ocupa el lloc 29, just davant d'Andorra que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.
En un altre ordre de coses un tren de gran velocitat enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels eslovens però que històricament el govern iugoslau havia sabotejat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d'estiu i disset en els d'hivern. L'eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa. Les amenaces i pressions de fa vint anys és evident que, vistes avui, fan riure. Els deien que mai no entrarien a la Unió Europea, i Eslovènia en va assumir la presidència de torn el 2008. El seu president, Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l'amenaçaven, i un polític eslovè, Janez Potocnik, és el comissari europeu de Ciència i Recerca. En el seu currículum figura que va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La caserna més pròxima de l'exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad (Vojvodina), a 423 quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera pel mig. Aquesta és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als catalans. És un país petit de dos milions d'habitants, però ningú no li discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc en el conjunt de les nacions. Perquè van saber guanyar-se'l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent. I nosaltres podem aprendre la lliçó o continuar enfonsant-nos vint anys més.
Jo espero que aviat pugui canviar-me el currículum i pugui restituir-m’hi amb orgull que soc ciutadà català, nascut el 1937 mentre Catalunya era un país ocupat des de dos-cents anys i escaig abans per l’imperialista Espanya.
Per cert, Espanya ha trigat 20 anys a reconèixer alguna de les petites repúbliques balcàniques, sorgides de la diàspora del 1991-94. I crec que encara no les ha reconegudes totes, per allò de la “secular amistad hispano-yugoeslava”.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada