dimarts, 27 d’agost del 2013

27/08/13. En José M. Murià ens explica la història del mestre Antoni Benaiges assassinat a Burgos pels feixistes, del llibre que se n'ha fet i de la presentació d'aquest llibre


Benvolguts,

José María Murià Rouret és fill d’exiliats catalans a Mèxic. La darrera vegada que ha sortit en aquest Bloc és amb una trista història sobre l’arribada d’exiliats de la guerra del 36-39 a Mèxic. Si no l’heu llegida, cal tornar-la a llegir!


L’autor és personalment sensible als esdeveniments d’aquest article ja que parla del vaixell ‘Nyassa', noliejat per  exiliats que des de Lisboa i des de Casablanca, en tres viatges va arribar a portar fins a 8.000 persones a Mèxic. L’autor viatjava en el segon dels viatges en el ventre de la seva mare, tres mesos abans de néixer!

L’article explica com en el segon trajecte una nena de sis mesos no va suportar-ho i va morir:

Per la solemne cerimònia de llençar-la al mar, la mare va regirar el seu bagatge de misèria i amb l'ajuda d'una altra viatgera, catalana igual que ella, va engiponar una senyera per cobrir el cos inert de la petita abans de llançar-la al mar.

Doncs va ser el cas que altres passatgers, suposadament demòcrates i antifeixistes igual que el matrimoni desolat, van muntar un gran sidral indignats per la presència d'aquelles quatre barres improvisades. Poc faltà perquè els més ardits irrompessin a la cerimònia tot cridant: “¡Santiago y cierra España!” Potser ho haurien fet si un grup de ferms catalans no els haguessin plantat cara amb posat de cridar: “Sant Jordi, desperta ferro!”

Fa molt temps que explico que la guerra del 36-39 potser en altres contrades fou una guerra civil, però a Catalunya fou una guerra d’Espanya contra Catalunya!

Doncs si aquesta miserable història és trista, llegiu la d’avui, que ho és tant o més:


26/08/13 - José M. Murià il protegit
Facebook Twitter Google + LinkedIn
De mestres com Antoni Benaiges n'hi va haver molts més. Per això Catalunya era una potència pedagògica abans de la guerra. Ell, però, era dels més prometedors.

 
 Aquest és el títol d'un llibre que ha sortit no fa pas gaire...

–És bonic? –em preguntà en català el passatger que venia al meu costat quan tornava cap a Mèxic.

No! –li vaig contestar–. És un llibre que no s'hauria d'haver hagut d'escriure mai.

Havia donat massa peu i l'home, que es devia avorrir, replicà:

–Doncs l'ha llegit amb gran fruïció i encara diria que li he vist dues o tres vegades els ulls humits.

Efectivament. Ja l'havia acabat i l'havia llegit d'una tirada. Quan el veí se m'adreçà acabava de cloure'l i respirava profundament per posar-me a to.

–Jo no li he dit que fos dolent. Tot el contrari! Però es refereix a fets reals que podrien perfectament referir-se a gent coneguda i fins i tot molt estimada.

Un mestre de família benestant que va néixer i créixer prop del mar de Tarragona va ser enviat a treballar a un poblot desproveït de la ma de Déu a l'Espanya profunda i va aplicar-hi amb molt d'èxit la tècnica de Celestin FreinetNota entre els pocs alumnes mig afamats que tenia, la qual cosa va despertar una gran desconfiança i fins i tot una forta molèstia entre alguns de llurs pares.

Quan el mestre català els parlà del mar i va veure que cap dels nens no l'havia vist mai, els va prometre que els hi
portaria l'estiu següent. Per aquesta raó no va tornar tot seguit a casa quan es va acabar el curs, l'any 1936: estava organitzant les coses perquè l'acompanyessin els alumnes.

El resultat és senzill. En aquelles terres de Burgos la insurrecció feixista va guanyar tot seguit i el mestre Antoni Benaiges, sense miraments, va ser dels primers a ser maltractat, humiliat i finalment assassinat pels insurrectes, la qual cosa fins i tot van acceptar de bon grat els habitants d'aquell poble.

La fi de Benaiges no es va saber fins molts anys després, quan Francesc Escribano i Francisco Ferrándiz van anar estirant primer uns filets d'allò més prims i a poc a poc van anar forjant una bona troca. Alguns alumnes, alguns companys, alguns parents i alguns estudiosos mexicans i catalans del tema de l'educació freinetista van permetre escriure aquest llibre que recupera aquell final tràgic d'un home compromès amb la idea que l'ensenyament podia redimir aquella quitxalla d'atavismes i de cadenes ancestrals.

No cal dir que de mestres com aquest n'hi va haver molts més. Aquesta és la raó que permet assegurar que Catalunya era una potència pedagògica abans de la guerra. Benaiges, però, era dels més prometedors. Altres col·legues catalans van aconseguir fugir i van trobar refugi segur a Mèxic, però de les tenebres més fosques de la foscor espanyola resultava impossible escapar-se'n, especialment si s'era català.

Repeteixo que tant de bo no hi hagués hagut el motiu per fer aquest llibre. Però havent passat tot allò, s'ha de felicitar els autors del llibre, que ens han explicat d'una manera apassionant com s'ho van fer per reconstruir la història aquesta. És precisament això el que va fer que no em pogués desenganxar del llibre i que a la seva lectura hi aportés també les meves llàgrimes.

A Salomó Marquès i Sureda

Complement:


Aquest complement és un vídeo de la presentació del llibre que esmenta en Murià a Santa Coloma de Gramenet ja que els autors del llibre, Francesc Escribano i Francisco Ferrándiz, són d’aquesta ciutat. El vídeo dóna una nova dimensió a la barbàrie del feixisme i de la guerra.
 
 Nota: Celestin i Elise Freinet i el seu Mètode Natural per a l’educació dels infants, basat entre altres tècniques, en la  petita imprenta a classe amb la que els nens confegien els seus diaris,: Els nens elaboren els seus textos, els seleccionen, els corregeixen y els imprimeixen. Van construint el llibre de la classe. Si no heu sentit mai parlar del mètode Freinet aneu en aquest enllaç



Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 26 d’agost del 2013

26/08/13. Els ciutadans d’una Catalunya independent seguirem a la UE. Un estudi alemany idea un estatus transitori per a Catalunya a la UE. Cinc situacions en les quals Europa cedeix i s'adapta

Benvolguts,

Hem explicat més d’un cop que els diversos països d’Europa estan lligats per diversos tractats que el Col·lectiu Wilson va explicitar en un gràfic molt entenedor, que reproduïm, on explica que almenys hi ha 7 organitzacions dins del Consell d’Europa: la Unió Europea, l’Eurozona, l’Associació Europea de Lliure Comerç, l’Àrea Econòmica Europea, l’Espai Schengen, la Unió Duanera i l’Acord per encunyar moneda. Cada país s’ha ubicat en una o més d’una d’aquestes organitzacions. Aquestes diferents opcions s’han anat fent a mida que cada estat o grup d’estats volia la seva adhesió en unes condicions determinades i no d’altres (per exemple la Gran Bretanya està dintre de la Unió Europea però fora de l’Eurozona, etc). Aquestes solucions variades s’expliquen perquè el Consell d’Europa intenta que tothom hi sigui a dintre, si cal en condicions diferents. I com ara veurem encara hi pot haver serrells.



Avui hi ha hagut un petit rebombori a la premsa ja que un institut alemany de política internacional que emet informes sobre la situació internacional, de nom Stiftung Wissenschaft und Politik, ha creat un informe  “Catalunya, camí cap a la independència” (en alemany) que comentem tot seguit, extret de diversos diaris:

1.    Al directe.cat:

25 d'agost de 2013


La Catalunya Estat haurà de negociar l’adhesió política. Merkel ja té un informe sobre el cas català elaborat per l’institut alemany de política exterior.

El document porta per nom “Catalunya, camí cap a la independència” i ha estat elaborat per Stiftung Wissenschaft und Politik, un institut alemany de política internacional que emet informes sobre la situació internacional. L’estudi parteix del moment en que el President Mas envia la carta al govern Rajoy demanant una negociació per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En aquest informe es reconeix que Madrid ha tancat la porta a qualsevol millora del finançament i d’augmentar les competències de Catalunya i considera que aquesta negativa constant de Madrid cap a les peticions de Catalunya farà augmentar els partidaris de la independència de Catalunya. També conclou que la secessió d’una part d’Espanya no la deixa fora de la UE, s’hi mantindrà des del primer moment i des de dins negociarà l’adhesió formal.

Alemanya ho té clar, una Catalunya independent seguirà dins la UE
El document pot semblar poc important, però és una patacada per la diplomàcia espanyola en uns moments en que la seva política internacional és llastimosa. Les recomanacions d’aquest informe  diuen que la UE ha de seguir els principis internacionals dominants de la integritat territorial dels estats membres, però cal estar preparats pel cas d’una ruptura política. En aquest cas el territori independitzat seguirà depenent del dret europeu i per tant seguirà dins la UE i caldrà negociar la presencia política en els òrgans europeus.
Espanya serà la primera en demanar l’adhesió política de Catalunya,  perquè és l’única manera que té per tal que Catalunya pugui assumir part del deute espanyol

No solament diu això el document sinó que afirma que seran les empreses espanyoles les primeres que exigiran un acord ràpid amb Catalunya, ja que bona part dels productes fabricats a Espanya passen per Catalunya per anar als mercats europeus.
Europa i menys Alemanya no voldrà perdre un contribuent net com és Catalunya en una UE que ja té masses països que reben ajudes.

Mentre Espanya li nega tot a Catalunya, a la UE ja decideixen davant el cas d’una Catalunya independent.

El document és concloent, o Espanya fa una oferta molt clara d’un millor finançament i d’un encaix federal de Catalunya, o el procés és considera irreversible, i una majoria amplia de catalans s’inclinaran definitivament per la independencia.

 
2.    A l’Avui:

Un estudi alemany idea un estatus transitori per a Catalunya a la UE

26/08/13 02:00 - barcelona - Redacció email protegit

Un informe del politòleg alemany Kai-Olaf Lang que publica la revista de l'Institut Alemany de Política Internacional, fundació privada que assessora des de fa mig segle el govern i el Parlament teutons sobre afers exteriors, defensa la fórmula que els catalans mantinguin els drets de la ciutadania europea encara que una Catalunya independent no formi part d'entrada de la UE. Així ho afirma Lang en el treball Catalunya en el camí cap a la independència?, que ahir avançava Vilaweb, just el dia que El Punt Avui desvelava que el grup socialista tot just ha vetat un informe al Parlament Europeu sobre les conseqüències jurídiques de la independència escocesa o catalana.

L'estudi alemany, que parteix de la carta de Mas a Rajoy, constata la negativa fins ara de Madrid a totes les demandes catalanes, i aconsella a Espanya que faci una oferta federal ferma a Catalunya per aturar el clam sobiranista. Lang, però, no confia gaire que la faci, així que vaticina un augment de la tensió i no descarta que el procés acabi amb una declaració unilateral d'independència. Aposta, en aquest cas, per una solució basada en la de Xipre. Allà, oficialment tota l'illa, inclosa al nord la part turca, forma part de la UE i hi està en vigor l'acquis comunitari, el conjunt d'actes de llei i decisions judicials que constitueixen el cos legal de la UE. A la pràctica, però, Europa hi té suspesa l'aplicació fins que no es donin les condicions adequades. La proposta de Lang per a un estat català és la contrària: que la Unió declari que l'acquis hi continua vigent mentre duri el procés de readhesió, tot i que Catalunya estigui fora provisionalment de les institucions europees. 


26 d'agost del 2013

El Vilaweb fa un estudi gairebé exhaustiu explicant diverses situacions on la UE s’ha anat adaptant als successius esdeveniments amb que s’ha anat trobant com la creació de l’EFTA, com que els ciutadans de Grenlandia són europeus encara que el país no ho sigui, com la UE davant de la negativa d’Espanya de deixar seure els representants de Gibraltar a les mateixes cadires que els senyors varen fer que Gibraltar fos considerat 'territori europeu representat per un altre estat membre', en aquest cas la Gran Bretanya, i encara el més curiós  els estats opt-out, o quan això no m'agrada que es resumeix en “Les lleis europees són vàlides arreu del territori de la Unió. Però no tant. Existeix la figura de l'opt-out, segons la qual un estat pot anunciar al conjunt de la Unió que queda fora d'algunes regles particulars o d'una part de l'acquis comunitari. 

Aquests cinc casos demostren que la Unió Europea adopta una actitud flexible davant un conflicte quan és rellevant. Cosa que podria fer, per tant, amb Catalunya si la independència es proclama de manera unilateral.

Vegeu l’article complet a:
Cinc situacions en les quals Europa cedeix i s'adapta
 
Joan A. Forès
Reflexions

26/08/13. L'estafa continua de l'ABC. El suposat empresari argentí, entrevistat per l'ABC, destapat pel CCN


Benvolguts,

El diari ABC va fer córrer el rumor fa uns dies que un miler d’empreses catalanes havien decidit traslladar-se a Madrid. I atribuïa el fet a la inestabilitat a Catalunya amb el procés pel dret a decidir i per la independència.

Posteriorment s’ha demostrat que hi havia hagut fuga d’empreses des de tot Espanya a Madrid, amb més proporció des d’altres comunitats que des de Catalunya, o sigui que és un fenomen degut a la capitalitat, a les millors infraestructures, a l’absència de peatges, a la menor pressió fiscal i a moltes més raons, però no precisament al nostre procés d’independència!

A l’ABC no devien trobar cap empresari que els volgués fer el joc i en van triar un de nom Costovici i li van fer una entrevista a tota plana, vegeu l’entrervista a l’enllaç:


Immediatament el Cercle Català de Negocis va contratacar i va explicar les mentides de l’ABC. Vegeu l’article del CCN a directe.cat.

23 d'agost de 2013 18:20 h


El Cercle Català de Negocis desmenteix l'article de l'ABC en el que explica que les empreses catalanes marxaran de Catalunya degut al procés sobiranista




El Cercle Català de Negocis continua fent bona feina i desvetllant les mentides de la caverna mediàtica, que fa tot el possible per evitar el procés independentista català. El CCN però, continua lluitant per desmentir les manipulacions polítiques, econòmiques i mediàtiques respecte el compromís de l’empresariat català envers el procés polític cap a l’Estat propi. Avui, el Cercle Català de negocis denuncia la manipulació del diari espanyolista ABC, o desmenteix l'article que aquest van publicar, en el que s'entrevistava a un empresari argentí que abandonaria Catalunya si aquesta esdevens un estat independent. Aquest cop l’associació d’empresaris sobiranistes denúncia la manipulació constant que el rotatiu madrileny ABC fa dels seus lectors. I ho presenta com un exemple del que passa més enllà de Catalunya per oferir una imatge distorsionada del procés que estem vivint a Catalunya.

Entrevista a Costovici a l'ABC

 

L'estafa contínua de l'ABC

 

El diari espanyolista ABC, publicava aquesta setmana una entrevista amb un empresari argentí, ciutadà de Girona des de fa uns anys. A l'entrevista, l'empresari Nicolas Costovici assegurava haver decidit no invertir a Catalunya. Costovici també explicava que exporta el 100% dels seus productes a l'exterior, que la seu social de la companyia estava a València i pretenia traslladar-hi també el domini social perquè li fa “por”, deia, “sentir parlar d’una Hisenda pròpia”.

Ara bé, l'ABC no explica en cap moment que l'empresa de Costovici, Vimap Technologies SL, tenia en plantilla contractades només dues persones l'any 2011 (dues menys que en l’exercici anterior, el de 2010), segons consta en les dades sobre l’empresa, amb una xifra de negoci que superava per poc els 830.000 euros i amb un modest resultat positiu abans d’impostos de 13.880 euros.
 
Entrevisten a un empresari afí al PP
 
Segons el Cercle Català de Negocis, l’opinió de Costovici és només una més, però més aviat residual i interessada, sobretot si tenim en compte que l’empresari és dins l´òrbita de Convivència Cívica Catalana, organització ideològicament afí al PP i C´s. Des del CCN també es recorda que la majoria de petites i mitjanes empreses catalanes són fermes partidàries de la independència de Catalunya i del procés sobiranista que encapçalen la majoria de forces polítiques al Parlament.
 
Així doncs, des del CCN es considera que “el senyor entrevistat representa la veu d’una minoria que té la fortuna de disposar d’un altaveu mediàtic que pretén distorsionar la realitat”. El Centre Català de Negocis manifesta que “ens hem d’anar acostumant a aquestes coses, sobretot si tenim en compte que la majoria del mitjans estan en mans de l’oligarquia Madrilenya i de personatges com José Manuel Lara, president del Grup Planeta, propietari de La Razón, un altre dels diaris que castiga dia si i dia també l’independentisme català”.

La independència portarà més empreses a Catalunya

Per acabar, des del CCN es vol remarcar que després de la independència, i quan Catalunya disposi d'una Hisenda Pròpia, hi haurà moltes empreses que vindran a instal·lar-se a Catalunya, ja que podrem legislar i reduir la pressió fiscal, disposant del 100% dels nostres impostos, no del 60% que amb prou feines avui en dia retornen a Catalunya. 

Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 24 d’agost del 2013

24/08/13. En Vicent Partal ens explica per què el PSC bascula cap al feixisme!


Benvolguts,

Més que un doble article editorial aquest és un assaig sobre el PSC.

És llarg, però espès, profund!

Analitza la trajectòria del PSC, lligada inexorablement al PSOE,  des dels començaments municipalistes triomfants, amb la corrupció com a nord, la seva època daurada en diu Partal, passant per l’etapa caïnita del tripartit de Montilla, eliminant en Maragall, seguint per la seva posició contra l’Estatut que ells mateixos havien votat, fins arribar al PPSOE. I ara en caiguda lliure, amb la corrupció com a camí a continuar però sense massa gent a qui extorquir, amb el menyspreu del PSC envers la dreta nacionalista catalana però amb terribles afinitats amb la dreta nacionalista espanyola a Catalunya com a únic objectiu del partit, amb la pèrdua de votants, de batllies, de diputacions, per tant d’ingressos, els “capitans” que se’n van i que aparentment no afecta els afectes (valgui el joc de paraules), i no se n’adonen que aquesta malaltia té efectes (tornem-hi) secundaris. Vegi’s el que diu avui mateix a l’Avui en Nadal 'Més preocupats per no semblar escolanets de CiU s'ha criticat més [el PSC ]el capteniment del govern català que la contumàcia del govern espanyol',
Si el PSC havia sempre ajudat el PSOE amb els seus vots, indispensables pel PSOE molt sovint, ara aquesta aportació s’ha acabat. I el PSOE trontollarà i molt. I el PSC quedarà desarborat i la seva trajectòria el portarà cap el feixisme, com en Partal, magistralment, ens explica.

 


Vicent Partal

20.08.2013

Això és el PSC d’avui. Un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada, mentre una bona part dels seus militants, de les seues cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni històric i polític, es desesperen i no veuen cap eixida possible.

 

Algunes declaracions i preses de posició de l’actual direcció del PSC són causa d’una notable controvèrsia. Perquè traspassen clarament la línia que vinculava aquest partit amb les altres forces democràtiques catalanes. Mai abans cap partit dels que s’havien oposat a la dictadura no s’havia atrevit a adoptar posicions tan extremistes contra el nacionalisme català i contra la voluntat popular com les que adopta el PSC. Esbrinar per què passa això és, doncs, important. Defet, a parer meu, respon a tres qüestions. Primera, a una marginació creixent; segona, al nivell intel·lectual de la direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica.

 

En primer lloc, doncs, ningú no ha de perdre de vista que el PSC és un partit acorralat. En les darreres eleccions catalanes va obtenir el pitjor resultat de la seua història. En les darreres municipals va perdre Barcelona, el seu gran símbol, i Girona. Però va perdre també totes les diputacions i molt especialment la de Barcelona, que era la gran màquina de poder que feia servir –de manera lícita i de manera discutible, tot alhora. Des dels anys vuitanta el PSC donava feina, directament o a través de les empreses i institucions que controlava, a desenes de milers de persones, un panorama molt allunyat de la realitat actual.

 

Tothom creu, a més, que la caiguda no ha tocat fons. Que, en unes eleccions al parlament, el PSC passaria avui a ser una força menor, marginal. Que les pèrdues en les eleccions locals foren enormes i que, de fet, el que ha estat fins ara un dels dos grans partits catalans es precipitaria definitivament en un pou sense fons. I això que, al final de la dècada passada, detenia el poder gairebé absolut al Principat, governant la Generalitat i la gran majoria d’ens locals i el PSOE manava a Espanya.

 

La patacada, per tant, és immensa. Hi ha ben pocs casos de partits que hagen passat d’una manera tan veloç del poder absolut a la mediocritat institucional. Però, encara que hi haja qui diga una altra cosa, no n’és pas la causa l’augment de l’independentisme. Els indicis de la notable incomunicació entre el PSC i la població ja eren ben visibles durant els anys de Montilla, sinó que el poder absolut els feia insignificants. I, tot i amb això, el PSC es pensa que viu en la Catalunya dels vuitanta, una Catalunya que ja no existeix: aquell lligam tan estret entre Felipe González, més ell que no el seu partit, i una bona part de la societat catalana ja no és sinó un record llunyaníssim amb què tot just podríem interpel·lar els avis, però ja no els fills ni, encara menys (molt menys!), els néts.

 

Dins el socialisme català, a més, sempre hi ha hagut bàndols molt afrontats, amb un equilibri institucional que es mantenia més per l’interès col·lectiu pel poder que no pas per cap cohesió ideològica. Fràgil, doncs, encara que relativament estable. Però el clima de terror organitzatiu i ideològic imposat pels ‘capitans’ ha anat desgastant la base del partit des de fa molts anys i ara encara la buida més ràpidament, i literalment, no tan sols de militants, sinó també de càrrecs electes. Amb un indici especialment tenebrós que reflecteix quin és el concepte de partit que impera a la seu central del PSC: regidors o batlles que s’han donat de baixa reconeixen que ni tan sols han rebut una telefonada o un correu per demanar-los-en les raons. Cap mena de contacte. Gens d’interès a contrastar la realitat.

 

Més i tot: la bunquerització del sector dirigent del PSC ha arribat a l’extrem insòlit d’insultar públicament dirigents socialistes destacats, de desautoritzar-los davant els electors i, per tant, de desautoritzar també les sigles que representen. Són els casos del cap dels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, o del president del PSC a Girona, Joaquim Nadal, entre més.

 

Fa uns quants mesos una destacada militant socialista de l’àrea metropolitana, amb dècades de feina acumulada, ja em va explicar que el PSC entraria en aquesta deriva que avui veiem tan clarament. Em va explicar amb tot detall l’autisme de la direcció, molt especialment des que el sobiranisme ha esdevingut una qüestió central de la política catalana, però no tan sols això. La seua anàlisi era que el partit caminava cap a la destrucció i que esdevindria un instrument irrecuperable. Quan li vaig demanar si n’havia parlat amb Pere Navarro, si li havia relatat això que tan cruament em deia a mi, em va respondre que Navarro, amic seu de feia moltes dècades, s’havia limitat a comentar-li que ja podia deixar el PSC, si pensava així. Ella va replicar-li que, en tot cas, fóra ell qui s’atrevís fer-la’n fora.

 

Això és el PSC d’avui. Un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada, mentre una bona part dels seus militants, de les seues cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni històric i polític, es desesperen i no veuen cap eixida possible. I aquest és el primer element, clau i imprescindible, per a entendre per què l'actual cúpula dirigent del partit de Reventós i Obiols, el partit de Pasqual Maragall, comença a bascular lamentablement cap al feixisme.

 


 


Vicent Partal

21.08.2013

El PSC no serà capaç de refugiar-se en l'espanyolisme descarnat sense posar en perill això que és i que ha estat

 

El PSC és un partit acorralat, però això tot sol no explica com, des de la tradició de Reventós, Obiols i Maragall, la cúpula dirigent ha pogut arribar a adoptar posicions tan perilloses com les que hem vist aquests dies. Per a explicar-ho cal entendre també l'enorme buit ideològic en què ha acabat caient, amb el nacionalisme espanyol com a únic argument diferenciador de la seua marca electoral. I això malgrat la demostrada incapacitat del nacionalisme espanyol de bastir un discurs democràtic, alternatiu al nacionalisme de la dreta.

 

El PSC continua tenint al cap els anys vuitanta i noranta, la seua indiscutible època daurada. Aleshores va arribar al poder a conseqüència de la decisió definitiva de la gent de deixar enrere la dictadura, una decisió adoptada majoritàriament després de l'episodi del 23-F. El PSOE, i el PSC, foren votats, doncs, perquè abolissen definitivament el franquisme, i les herències que havia deixat, per crear un estat diferent. I tanmateix...

 

Amb el PSOE al poder l'estat va canviar molt, això ningú no ho discutirà. Però també foren moltes les inèrcies del vell estat que restaren adormides i que han acabat arrossegant-los, també a ells, des de dins. El PSOE havia de canviar Espanya, però a vegades em demane si no és Espanya que ha acabat canviant el PSOE. Després de la victòria del 1982, aquella enorme força social que els socialistes dirigien no s’aprofità per netejar a fons, per reconstruir a fons i solemnement l'arquitectura sociològica i política, de poder, del regne de Juan Carlos. Encara recorde, per exemple, la meua estupefacció inicial: l'entusiasme d'Alfonso Guerra quan 'descobrí' la guàrdia civil.

 

No tocaren especialment l'essència del funcionament econòmic. El PSOE no tan sols no va desmuntar això que ara en diem 'classes extractives' madrilenyes, sinó que, ben altrament, les va potenciar i les va modernitzar fins a convertir-les en multinacionals agressives amb els peus de fang, vinculades sempre a les decisions del BOE i dependents dels gestors polítics de torn. Tampoc no féu les reformes que demanaven els andalusos i els extremenys per a eixir del cercle de la dependència històrica a què es trobaven sotmesos. Fins i tot va passar la contrària, de manera que el PSOE va quedar pitjor i tot, atrapat en una dinàmica de clientelisme en aquelles zones de l'estat que explica i explicarà en part la basculació del partit cap a l'espanyolisme, com una manera de preservar això que ells mateixos anomenen, caricaturescament, 'el graner'.

 

Quan González va arribar al poder, The New York Times va definir el seu govern dient que eren 'joves nacionalistes espanyols'. I, efectivament, ja ho eren aleshores. Però amb matisos. Felipe González era la cara amable i interessant, mentre que Alfonso Guerra recuperava immediatament el posat patrici d'aquells republicans que acabaren acusant Catalunya de tot. Narcís Serra, allà al mig, era un home certament poderós, però no segregava ideologia. I potser per culpa d'això el PSC va acomodar-se en els seus escons del congrés. Era una força determinant, sense la qual el PSOE no guanyava les eleccions, però durant dècades no fou capaç de fer sentir la veu ni una sola vegada.

 

Mentrestant, cal remarcar que l'actuació d'ETA va dur els socialistes a una deriva autoritària cada volta més evident i un acostament al nacionalisme espanyol més i més desacomplexat. Això era lògic i es pot entendre, és clar: els socialistes compartien amb els populars unes víctimes que no hi hauria d'haver hagut. Però en cap cas no ho podem perdre de vista perquè també és molt determinant.

 

Especialment perquè el terrorisme d'estat, la restricció discriminada de les llibertats civils o la creació d'un discurs gens matisat, que a partir dels atemptats i assassinats d'ETA atacava genèricament el nacionalisme basc i fins i tot català, és obra del PSOE, encara que no ens agrade reconèixer-ho. No del PP. No és estrany, precisament per això, que els primers militants contra els nacionalismes perifèrics, i encara més acèrrims, provinguen del PSOE. Rosa Díez i UPyD, o els Ciutadans mateixos, són emanacions socialistes impacients.

 

A Catalunya, a més, el PSC no va encaixar mai amb la voluntat popular. Per ells, era desconcertant que Jordi Pujol (crec que més Jordi Pujol que no CiU) guanyara les eleccions i manara a la Generalitat. Però, en lloc de reconèixer-ho i, per tant, d'analitzar-ne les causes i de provar de combatre-ho, el PSC i el seu ben engreixat entorn mediàtic i intel·lectual van optar pel menyspreu. I proclamaren l'existència d'una Catalunya enganyada i subvencionada per un nacionalisme que ells negaven que fóra un sentiment real, popular, i que ja aleshores alguns arribaren a considerar un 'experiment social inoculat des de palau'. Una Catalunya que, en definitiva, i aquesta era la qüestió, si no els votava no era perquè el seu projecte no interessàs, sinó, simplement, perquè havia estat anestesiada per aquesta ideologia perversa i manipuladora.

 

És fora de tota discussió que l'arribada al poder del 'grup dels capitans' metropolitans precipità aquest decantament i que tan sols la poderosa figura de Pasqual Maragall, durant un període curt però decisiu de temps, aturà això que veiem ara.

 

Pasqual Maragall podia haver fet reflexionar el PSC i haver aturat aquest decantament, però no hi reeixí. El maragallisme aconseguí grans coses: acostar ERC i ICV al seu projecte i bastir una esquerra plural de debò, fer els millors resultats electorals de la història i atènyer l'anhelada presidència de la Generalitat, aprovar un nou estatut ambiciós i, potser per darrera vegada, capaç de sumar la identitat catalana i l'espanyola. Però no pogué canviar la direcció del PSC i des del primer dia es véu que l'aparell maniobrava d’una manera incòmoda. Ja era en una altra línia ideològica, però la voluntat de governar els obligava a aguantar un personatge que tenia idees pròpies sobre Catalunya i sobre Espanya: un espanyolista amb un model d'Espanya impossible de compartir pels espanyolistes; un catalanista amb una idea de Catalunya que una bona part dels catalanistes ja havia deixat arrere, perquè la consideraven impossible.

 

Amb Maragall, el PSC fou cruel, políticament i personalment. Montilla presentà al congrés espanyol al·legacions contra l’estatut de Maragall poques hores després d'haver estat aprovat pel Parlament de Catalunya i defenestrà definitivament Maragall mateix filtrant a la premsa amiga la seua malaltia.

 

Ara, mort políticament Maragall, el PSC topà de cara amb la realitat perquè el país el castigà amb una caiguda a l’infern de dimensions bíbliques. La desconnexió política, durant dècades, amb la gent cultivada, la pagà Montilla i la paga el seu successor. Una part enorme dels qui havien estat els seus votants ja no en volen saber res –ni d'ells ni de la seua manera d'actuar. Però, de nou, en lloc d'acceptar-ho i de rectificar, el PSC ha optat per ficar-se tot sol dins la cova, refugiat, acorralat, en l'espanyolisme, creient que aquesta és l'única característica més o menys sòlida que encara té en l’armari ideològic, especialment després del pas decebedor i frívol de Zapatero. 

 

Això segurament que és així, en part, perquè els socialistes d'avui ja no tenen cap més argument ideològic. Més enllà de la cíclica retòrica anticlerical i cultural, ja no els resta cap mena de discurs d'esquerra capaç de resistir ni un minut una anàlisi seriosa, particularment després d’haver vist la seua trajectòria de govern i les coses que han fet. El 15-M fou per a ells, en aquest sentit, un darrer colp mortal, en la mesura que aconseguí d’identificar-los als ulls dels joves urbans com una part integral d'una consigna que féu fortuna sota la sigla PPPSOE; una consigna, la dels indignats, tan certa com demolidora. Duríssima.

 

Ara, el refugi en el nacionalisme espanyol, que sembla que és l’opció de la cúpula del partit, té també un preu notable, especialment en la Catalunya on el sobiranisme ha sabut guanyar la centralitat política i social: un preu de més marginalitat encara i de ballar amb els representants més preclars del feixisme. Jo no sé si es creuen això que fan o no. No sé si és per por de perdre les batllies de l'àrea metropolitana. No sé si ningú allà dins reflexiona prou per a alçar la veu. Però confesse que hi ha silencis espessos que em criden molt i molt l'atenció. Passa a vegades, això també és veritat, que, quan hom diu 'ara anirem per ací...', hi ha subalterns que manifesten un entusiasme per a marcar el nou rumb que pot desconcertar més que no pas aclarir. I és obvi que alguns dels portaveus del PSC són especialment desafortunats.

 

És possible encara, i res no m'agradaria més, que ells mateixos acaben frenant aquesta deriva. Que s’adonen que un partit com el PSC no hauria de violentar la majoria de la societat catalana (deixem-ho en a una part molt significativa de la societat catalana) adoptant aquesta posició de pinxo amenaçador que tant hem vist aquests darrers dies a base de declaracions gens articulades, d'insults gratuïts, de comparances de parvulari i de vocabulari ultramuntà. O, pitjor encara, a base d'accions de molt de risc, com ara votar amb Plataforma per Catalunya o amenaçar d'insubordinar-se contra el govern català.

 

Perquè, si això que roman del PSC decideix definitivament de refugiar-se en l’espanyolisme, els seus companys de viatge seran per força el PP, que el PSC mateix ha denunciat durant dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l'extrema dreta. I si l'espanyolisme viu avui, com és el cas, una denúncia multitudinària de la societat catalana, aleshores em tem molt que la supèrbia sostinguda durant dècades i la lògica del discurs no acoste el PSC a actituds més pròpies del pensament feixista que no del que ells han sostingut i sostenen fins avui. Actituds entre les quals hi ha el menyspreu públic de la voluntat popular i la negació del joc de majories i minories en nom de la superioritat indiscutible d'una imatge immutable i transcendental de la nació. La que siga.

 

És il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern. I que mai no han tingut èxit. Dissortadament per a tothom: per a ells, però també per a nosaltres, que ara no seríem on som. I això no passa perquè sí ni es canvia manllevant denominacions fora de lloc com la del 'nacionalisme constitucional' i esbombant-les com si un clixé pogués canviar la realitat en què vivim. 

 

La realitat constatable és que el nacionalisme espanyol no sap viure amb els altres ni ha estat gairebé mai un moviment de 'nation-building', de cohesió democràtica. El nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l'imperi i per això no sap conviure amb ningú. Ni amb el Marroc, ni amb Portugal, ni amb França. Ni amb Gibraltar, ni amb les ex-colònies americanes. Ni amb la pèrfida Albion, ni amb els jueus. Ni encara menys, naturalment, amb els Països Catalans, el País Basc o Galícia. I per a entendre-ho no cal ni tan sols agafar-se a la investigació teòrica, que prou que ho hem viscut tots plegats en la nostra pell.

 

I és aquest supremacisme, que com tothom sap és la base més elemental, sòlida i persistent d'això que històricament hem conegut del feixisme espanyol, que per primera vegada veig, molt alarmat, que pot esdevenir la línia del nou discurs del PSC. No com una tesi de consum de tertúlies innocents o com unes pintoresques opinions d'aquest sector o d’aquell, sinó com la doctrina amb què pensen presentar-se cada dia en l'arena política. Alarma, la meua, que creix exponencialment, per cert, quan veig que la reacció dels militants sembla massa difícil, per la greu bunquerització de la cúpula dirigent que ja descrivia en l'article d’ahir.

 

Joan A. Forès
Reflexions

24/08/13. "Els nens de Catalunya no passen gana per malnutrició, una altra cosa és que a conseqüència de la situació econòmica de les famílies, l'accés al peix i a la carn estigui limitat"


Benvolguts,

Aquest matí, llegint els diaris m’he trobat una sèrie de notícies singulars que us apunto:

1.       Us recordeu que després que Mourinho fiqués el dia a l’ull al Tito Vilanova, es va dir que era l’ull del Tito que havia agredit Mourinho? Doncs veieu aqueta notícia:

Un ciclista ha mort aquest divendres en xocar amb un turisme a Vilobí del Penedès. L'accident ha tingut lloc poc abans de les onze del matí al quilòmetre 5 de la carretera BV-2127, per causes que s'estan investigant. La víctima és un home de 55 anys i veí de Vilafranca del Penedès. Segons fonts policials citades per l'ACN, el ciclista anava sol i ha estat envestit pel darrera pel turisme, conduit per un home d'edat avançada.

2.       Efemèrides. 1640. El Conde Duque de Olivares proclama la seva política:

El primer negocio y el mayor es allanar a Cataluña...

3.       Durant la sinistra dictadura franquista només hi havia un setmanari humorístic, de nom La Codorniz. Un ninotaire famós era Chummy Chumez, un altre Mingote. Crec que era d’algun d’aquests el següent acudit gràfic:

Surt la senyora marquesa de missa de dotze, hi ha un pobre demanant caritat, la dona se li adreça i diu “Pues mira si son, no solo llevan zapatos sinó cordones y todo...”

L'alcaldessa de Cadis, Teófila Martínez (PP), ha denunciat en roda de premsa que

"hi ha gent que demana per menjar i té Twitter, que costa diners".

4.       D’això se’n diu un oximoron! Boi Ruíz afirma una cosa i la seva contrària i es queda tan ample:

"Els nens de Catalunya no passen gana per malnutrició, una altra cosa és que a conseqüència de la situació econòmica de les famílies, l'accés al peix i a la carn estigui limitat"

 

Joan A. Forès
Reflexions