Benvolguts,
Continuem parlant de la nedadora Roser Tarragó II*II,
una de les 9 nedadores catalanes, i independentista, de l’equip de 13 d’Espanya.
En l’Avui d’avui 7 d’agost en Toni Brosa respon
una piulada fatxa rebuda per la Roser Tarragó que li diu que és una Incoherència nauseabunda que un separatista defensi els colors de la nació opressora.
I en Brosa respon que un català està
habituat a viure en un país, parlar una llengua i defensar una selecció que no
són les seves. Per
imperatiu legal. La incoherència seria poder triar i triar l'espanyola.
De fet el dilema està servit. Estem d’acord
amb la frase d’en Brosa: Això de defensar
colors i nacions és una èpica impostada que utilitzen els governs amb
finalitats polítiques. Acceptant aquesta premissa que és la
mantinguda fins ara per Espanya i deu ser la mantinguda pel COI (gràcies al falangista botifler
Juan Antonio Samaranch, que va blindar en el COI els estats
contra els mocosos que pretenien competir sense ser estat) i si abans que
Catalunya esdevingui independent, Espanya reconegués les federacions esportives
catalanes, podria arribar el cas que un resident a Catalunya pogués triar,
legalment i èticament, entre competir amb els colors d’Espanya o amb els de
Catalunya. Però això és un oximoron: És molt més fàcil que arribi abans la
independència de Catalunya que les federacions esportives catalanes siguin
reconegudes per Espanya. O imitant Sala i Martin hi ha dues constants
universals, la
velocitat de la llum i la indivisible unidad de España, Una, Grande y Libre!
Si
voleu l’opinió completa de l’articulista, aneu a Tarragó
II*II
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada