dimarts, 6 d’agost del 2013

06/08/13. A la Nació Catalana tots els habitants dels Països Catalans som un en el nostre entorn, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó


Benvolguts,

Si m’heu seguit veureu que ahir em vaig fer una promesa a mi mateix i a vosaltres d’incidir mol més en els apunts d’aquest Bloc en la realitat dels Països Catalans. Si som un sol poble, hem de reaccionar des de qualsevol lloc si ens fan mal a qualsevol altre!

En el Mercader de Venècia, Shakespeare fa dir a Shylock:

No té ulls un jueu? ¿No té mans un jueu, i òrgans, formes, sentits, passions i afectes? ¿No és mantingut amb el mateix menjar, ferit amb les mateixes armes, subjecte a les mateixes malalties, guarit amb els mateixos remeis, arraulit i acalorat pels mateixos hivern i estiu que els cristians? Si ens punxen, no ens raja sang? Si ens feu pessigolles, no ens partim de riure? ¿Si ens emmetzinen, no ens morim? Si ens feu un tort, no ens vengem? Doncs, si en la resta us som iguals, també en això ens hem d’assemblar. 

Que en positiu és el discurs de dir que tots som un en un determinat entorn i situació; en El Mercader de Venècia els jueus són com els cristians i a la Nació Catalana tots els habitants dels Països Catalans som un en el nostre entorn, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

Per il·lustrar la tesi vegem uns quants exemples de com ens ataquen sense parar (APM?), extret de la premsa diària:

1.       En l’Avui del divendres hi ha una notícia sobre la solidaritat dels directors d’institut a Menorca.

Bauzá destitueix tres directors contraris al decret de llengües


El govern balear suspèn els directius de tres IES de Maó perquè no volien aplicar la norma que relega el català



2.       En canvi opinions encontrades sobre la solidaritat d’amics i superiors espanyols en l’episodi de Roser Tarragó, medalla d’or amb el seu equip de waterpolo que va rebre piulades amenaçadores dels feixistes però que també era criticada pels que es preguntaven com podia una independentista lluitar pels colors d’Espanya. Aquest és un tema delicat ja que els esportistes tenen una vida limitada en l’esport i el fet de que les seleccions catalanes no estant reconegudes internacionalment fa que hagin de defensar “la roja”, anar-se’n a l’estranger on serien molt ben acollits o dedicar-se a fer ganxet o a vendre cotxes o a fer de professor universitari. Totes les opcions són dolentes. Què haurien de fer Cesc, Puyol, Fàbregues, Hernàndez, Busquets, Piqué, els Gasols, etc?

En l’Avui surt una reflexió de Romero i Mullor sobre aquest tema:

Si els suports són eloqüents –i ahir Tarragó en va rebre milers, de piulades–, els silencis també retraten. Sobretot els que vénen de qui més s'aprofitarà de l'or de Barcelona. Ni el president de la federació espanyola, Fernando Carpena, de manera particular ni el compte de la mateixa federació van emetre cap comunicat ni tenen previst fer-ho. També es van trobar a faltar més missatges de la resta de nedadors que han competit en el mundial en altres disciplines (sincronitzada o natació).

Del seleccionador estatal, Miki Oca, i de les jugadores que no tenen compte a Twitter no se'n sap res de manera pública. De les altres companyes, gairebé totes, també les no nascudes a Catalunya com Andrea Blas i Patricia Herrera, van fer costat ahir a la jugadora del CN Mataró.

D’aquí se’n traspua la solidaritat dels amics i l’aversió dels superiors de la Federació espanyola. Molt encoratjador per un cantó i molt trist per l’altre!



Aquest preàmbul ens porta a l’article Un apèndix i un acudit de la Isabel Clara Simó a l’Avui que casualment avui parla d’aquests temes.

Fixeu-vos en el raonament dels catalans conscients que en els anys 60 del segle passat varem introduir-nos en política.

Gràcies al mestratge i l’empenta de Joan Fuster del País Valencià i gràcies a l’Editorial Moll de les Illes i al meu amic Joan Ballester de Públia, distribuïdor dels llibres d’en Moll, gràcies al meu altre amic i mestre Santiago Albertí i als treballs de partits polítics independentistes com el Front Nacional de Catalunya (FNC) varem assumir la realitat dels Països Catalans que 20 anys de franquisme havien esmorteït. Cal dir que els altres partits polítics clandestins, PSUC, PSC(?), si existien no eren independentistes. I ERC en aquell moment no tenia encara gaires valedors, fora de l’Heribert Barrera.

 
Un apèndix i un acudit

06/08/13 - Isabel-Clara Simó email protegit

Facebook Twitter Google + LinkedIn L'oblit del Principat ens pot fer un mal irreparable

L'any 1958 Josep Armengou va escriure el famós llibre Justificació de Catalunya1. I a principis dels seixanta l'editorial Albertí en va fer una llarga edició ciclostilada (per tant clandestina). És un llibre excel·lent, que encara fa goig llegir. Ens hi hem format la majoria dels aleshores joves independentistes. Però el llibre parla només de Catalunya; Santiago Albertí, en adonar-se'n, va demanar un apèndix a Joan Fuster sobre el conjunt dels Països Catalans. Fuster ho va escriure i es va publicar anònimament (insisteixo, era la clandestinitat!). És també excel·lent i la seva vigència, indiscutible. He sentit a dir però que l'autoria de Joan Fuster ha estat discutida. I també que Joaquim Auladell ha explicat, amb detalls, que en efecte, l'apèndix és de Fuster. Té tota la raó. Ho sé sobretot perquè el meu amic Joaquim Ferrer –que fou un dels pocs consellers de Cultura que va aportar idees noves sobre la cultura catalana i la seva expansió a l'exterior– ha tingut la gentilesa d'enviar-me aquest apèndix fusterià, tot explicant-me que ell treballava a l'editorial Albertí (del 1961 al 1969) quan se li va demanar la col·laboració a Fuster. Un cop aclarit l'embolic m'agradaria recomanar-ne la lectura, i remarcar que ja aleshores Fuster es lamentava amb raó de l'oblit amb què hom té el País Valencià. Òbviament, pel que fa a Espanya, per a la qual el País Valencià és terra de falles, de paella, de platges i de Rita Barberà.

El que és més dolorós és veure també l'oblit del País Valencià des del Principat.

Perquè això, com explica Fuster magistralment i no sols en aquest apèndix, és un suïcidi cultural i polític.

Com ja sabeu, el ministre espanyol d'Educació, Cultura i Esports, un individu desmesurat que no poden aplaudir ni els seus, ha proclamat que la biblioteca digital espanyola no disposarà de cap publicació en català. Com deia Fuster, no ens hem de lamentar del monopoli de l'espanyol i la seva cultura per part d'Espanya. Però l'oblit del Principat sí que ens pot fer un mal irreparable.

Per cert, corre un acudit que diu: el PP és un partit antic, antiquíssim; ja en l'època d'Alí Babà tenia 40 militants (acudit que té l'origen a Mèxic, i referit al PRI). Es mereixen Wert.

La conclusió és que en el Principat no ens podem oblidar dels Països Catalans. Tots som un! 

 Nota 1. L’Apèndix de Justificació de Catalunya atribuït a Joan Fuster, publicat ara per primera vegada no clandestinament, és la forma com del des sud del país, els valencians, donen nom i ens reincorporem tots a la Nació sencera, en paraules de Ramon Muntaner (segle XIV), amb el nom de Països Catalans. Des de la desarticulació i enfosquiment per Felip I de la Nació catalana i la invenció d’Espanya només identificada amb Castella, la formulació de Joan Fuster posarà les bases del què al segle XXI serà tornar a ser Estat europeu. El cos central de Justificació de Catalunya de mossèn Josep Armengou fou complemantat per aquest Apèndix de Joan Fuster.


 


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada