17/03/2019. Sebastià Alzamora. “Este juicio es una farsa”. Nova exhibició de civisme de bracet de l’Espanya que no veiem mai. És una llàstima que el ball de xifres dilueixi o enterboleixi una manifestació que ha estat important per diversos motius. Perquè és la primera vegada que es produeix a Madrid una mobilització d’aquestes característiques, com és sabut. Però també perquè ha fet sortir l’Espanya que no es veu mai, o gairebé mai, representada pel sistema polític i mediàtic del nacionalisme espanyol, però que existeix i que no dubta a unir-se als catalans demonitzats en un clam comú pels drets civils i les llibertats fonamentals. Sentir cridar o cantar lemes com “ Madrid está con el pueblo catalán ”, “ Libertad presos políticos ” o “ Este juicio es una farsa ”, en els diversos accents que adquireix la llengua castellana als més diversos indrets i racons de Sepharad, és un goig. L’Espanya que escolta, i que crida per la llibertat, i que aplaudeix els líders catalans quan a l’acte final es projecten fragments de les seves declaracions al judici, hi és. Ara bé, no és la que mana. No es va trencar ni una paperera i va desmentir el relat de la rebel·lió.

Benvolguts,

Adjuntem l'escrit del Sebastià Alzamora, que descriu l'ambient de la mani d'ahir a Madrid!

Capçalera de la manifestació d’ahir a Madrid, amb representants de la societat civil al capdavant. / JAVIER BARBANCHO

Vegem l’article de l’Alzamora:

“Este juicio es una farsa”

Nova exhibició de civisme de bracet de l’Espanya que no veiem mai

17/03/2019 

• Manifestació "massiva" i "pacífica": la premsa internacional es fa ressò de la protesta in
• La Moncloa: “La democràcia que protegeix els que es manifesten és la mateixa que jutja els

Sebastià Alzamora Escriptor

A la castissa cafeteria El Brillante, que presumeix de ser famosa pels seus entrepans de calamars (que també es diuen El Brillante), tenen una afluència mai vista de clients vestits de groc o que duen estelades. Molts han baixat de l’autocar o venen de la veïna estació d’Atocha, i es mostren impacients per clavar queixalada a l’especialitat de la casa. 

El local, repartit en diverses barres i en taquilles per al menjar per emportar, s’omple ràpidament amb la típica remor d’un tumult, per dir-ho en la magnífica expressió de la secretària judicial Montserrat del Toro. I els integrants de la marea groga tenen ocasió d’admirar la mítica professionalitat d’un autèntic equip de cambrers madrilenys, que tenen com a màxima del seu ofici cridar sempre molt més fort que la clientela.

Un d’ells té temps per discutir amb un home que exhibeix una estelada al coll i un llaç groc enorme al pit, sobre si el genuí entrepà de calamars ha de dur maionesa o no. Un altre cambrer respon a les presses d’un català amb gana: “ Tranquilos, que la manifestación no empieza hasta las seis ”, crida somrient. Són les tres de la tarda i la gentada vinguda amb motiu de la manifestació omple el passeig del Prado com a mínim des del migdia. I la cordialitat i la simpatia que es perceben entre els manifestants i els cambrers d’El Brillante és un bon indicador del civisme que es respirarà després durant tota la marxa.

El ball de xifres enterboleix l’acte

És una llàstima que el ball de xifres (la de la policia, que servirà als partits i als mitjans unionistes per minimitzar i ridiculitzar la protesta, és inacceptable) dilueixi o enterboleixi una manifestació que ha estat important per diversos motius. Perquè és la primera vegada que es produeix a Madrid una mobilització d’aquestes característiques, com és sabut. Però també perquè ha fet sortir l’Espanya que no es veu mai, o gairebé mai, representada pel sistema polític i mediàtic del nacionalisme espanyol, però que existeix i que no dubta a unir-se als catalans demonitzats en un clam comú pels drets civils i les llibertats fonamentals. Sentir cridar o cantar lemes com “ Madrid está con el pueblo catalán ”, “ Libertad presos políticos ” o “ Este juicio es una farsa ”, en els diversos accents que adquireix la llengua castellana als més diversos indrets i racons de Sepharad, és un goig. Perquè alimenta l’esperança, però sobretot perquè aquesta Espanya també es cuiden molt de no ensenyar-la mai. L’oda de Maragall, que aquests dies ha citat tothom, té la seva resposta: l’Espanya que escolta, i que crida per la llibertat, i que aplaudeix els líders catalans quan a l’acte final es projecten fragments de les seves declaracions al judici, hi és.

Ara bé, no és la que mana. I la presència de policies de paisà camuflats com a neonazis, papallonejant amb actitud prepotent per la capçalera de la manifestació, ens recorda aquesta obvietat.

Altre cop no es va trencar ni una paperera i el comportament dels manifestants va desmentir el relat de la rebel·lió amb tanta o més contundència que les declaracions de Jordi Cuixart o del major Trapero. L’Espanya que sí que escolta s’ha manifestat juntament amb la Catalunya que demana poder votar per denunciar un judici que és una estafa. L’independentisme ha constatat una vegada més que quan el seu missatge s’associa amb la defensa dels drets fonamentals és quan circula amb més potència i més fluïdesa. I l’Espanya que no escolta roman impassible i falseja xifres. A l’exposició Poéticas de la Transición, que es pot visitar al Reina Sofia i que reuneix testimonis artístics de la conquesta de la democràcia a Espanya, farien bé d’afegir-hi les imatges de la manifestació d’ahir.

Sebastià Alzamora

Joan A. Forès
Reflexions