Benvolguts,
Salvador Cardús ens estudia avui a l'ARA la fal·làc ia de la cohesió social i la síndrome d’Estocolm en una Catalunya de transició cap a la independència. L’article presenta el perill de la fragmentació social i es pregunta per on passaria l’esquerda. També opina sobre l’efecte nul (o positiu) de la independència sobre els immigrants recents.
Descobreix que si fos cert que la independència fes visible la fragmentació politicosocial de Catalunya, el que s'estaria donant a entendre és que el que permet mantenir el monstre adormit és precisament la dependència política dels catalans. O, dit d'una altra manera, que a qui es carrega amb la responsabilitat de la cohesió només és a la part que renuncia als seus drets d'emancipació nacional, sotmetent-se a l'amenaça que fa l'altra part de desvetllar la bèstia i de provocar un conflicte.
Considera que no és que la independència hagi de trencar un equilibri estable, sinó que és la dependència actual la que permet que es mantingui un desequilibri permanent. Només així s'entén que sigui tan difícil fer visible l'evidència d'un espoli fiscal anual que duplica tot el dèficit pressupostari, o les brutals desigualtats de tracte entre regions espanyoles que poden fer que unes tinguin tres vegades més de funcionaris per població ocupada o tres vegades més de prestacions socials que les altres.
I acaba amb tres conclusions:
· El perill de ruptura social per la independència, tal com es formula, no existeix. Simplement, es tracta d'una de les pors que fan possible mantenir l'abús
· No es pot negar que un procés d'independència tindria la seva oposició i que des de fora es podria tenir la temptació d'exasperar una minoria resistent al procés democràtic que hi hauria de portar
· Aquesta resistència no tindria necessàriament la seva més clara expressió entre catalans d'origen espanyol, sinó que sospito que seria especialment viva en catalans espanyolitzats per raons de butxaca, interès polític, sentiments, o tot alhora, i afavorida per una mena de síndrome d'Estocolm -de simpatia pel segrestador- poc o molt generalitzada.
I conclou que res de tot això ja no tindria a veure amb una amenaça a la cohesió social, en el sentit greu de l'expressió, sinó amb les possibles resistències autoritàries davant d'un procés democràtic.
Més clar, l'aigua: el que possiblement amenaça la pau social dels catalans no és la independència, sinó l'autoritarisme dels que la voldrien impedir.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada