divendres, 26 d’abril del 2019

26/04/2019. Enric Ramionet. La teocràcia. Espa­nya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia i qui ostenta el poder en el govern i més enllà, són els minis­tres d’un Déu sever ano­me­nat: Indi­so­lu­ble uni­dad de la Nación española, patria común e indi­vi­si­ble de todos los españoles. Si això fos sim­ple­ment l’arti­cle 2 del títol pre­li­mi­nar de la Cons­ti­tució i no la divi­ni­tat en forma de verb, podria ser objecte d’un debat que ara no està permès. Afir­men que aquest text va arri­bar als ponents cons­ti­tu­ents ja redac­tat per la Junta de l’Estat Major, dipo­si­ta­ris de valors eterns i sacer­dots suprems del dogma. Si les cons­ti­tu­ci­ons són la con­creció jurídica d’un con­sens en un moment deter­mi­nat de la història, amb el pas del temps han de poder ser revi­sa­des i refor­ma­des, però si són una veri­tat reve­lada, unes tau­les de la llei, quasi es pot enten­dre la ira dels fidels més inte­gris­tes. De fet, en el llen­guatge polític de la dreta, la Cons­ti­tució s’uti­litza com una sinècdo­que d’aquest Déu i per això, als par­ti­da­ris de la uni­tat no se’ls autoano­mena uni­o­nis­tes o naci­o­na­lis­tes espa­nyols sinó cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes.



Benvolguts,

Permeteu-me que faci una digressió prèvia a l’article La Teocràcia:

El periodista Enric Ramionet ens proposa un excel·lent article filosòfic de nom La Teocràcia  on explica que Espa­nya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia i qui ostenta el poder en el govern i més enllà, són els minis­tres d’un Déu sever ano­me­nat: 

Indi­so­lu­ble uni­dad de la Nación española, 
patria común e indi­vi­si­ble de todos los españoles.

Uns raonaments similars varen aparèixer també ahir en boca cabrejada del jutge Marchena (que forma part de la Teocràcia) quan en David Fernàndez, testimoni de la defensa, en el macro-judici contra Catalunya va esmentar l’Estatut de Núria (1931), esborrany de l’Estatut de Catalunya del 1932. El Marchena va impedir que es parlés d’història, per tant de greuges que Catalunya arrossega des de fa 500 anys. L’esment era molt justificat perquè formava part del context de la memòria històrica de Catalunya que tal com va dir el Marchena no era la seva memòria històrica o la memòria històrica que pertocava (o sigui que no era la memòria històrica de la Teocràcia que explica que Catalunya va néixer amb la Constitució del 78 i no existia abans d’aquell moment!)

Uns altres raonaments similars apareixen en la carta del lector del PuntAvui Josep Grau Mateu, també d’ahir i a sota mateix de l’article d’en Ramionet a la pàgina 4. Punt de Vista-El lector escriu. La carta de títol S’hauria de dir Castilla Global, comenta el nyap del ministre Borrell amb la creació de l’organisme de promoció exterior Espanya Global (successor socialista, per cert, de l’organisme La Marca Espanya, que conté L’Illa de Robinson, de grata memòria pels lectors i visionadors d’El PuntAvui). El raonament del lector critica molt encertadament el menyspreu pel català o sigui l’anticatalanisme exacerbat d'Espanya.

España Glo­bal, l’orga­nisme de pro­moció exte­rior creat l’any pas­sat pel govern de Sánchez, ignora les llengües no cas­te­lla­nes de l’Estat. A l’apar­tat “Len­gua” de la web d’España Glo­bal no hi ha ni una sola referència a les llengües cata­lana, basca o gallega; l’única llen­gua que hi apa­reix és el cas­tellà. Que un orga­nisme que paguem entre tots vul­gui ama­gar les llengües mater­nes del 30% dels ciu­ta­dans espa­nyols és un escàndol. Una cosa així no pas­sa­ria a Bèlgica, al Canadà o a Suïssa. Aquests estats es pre­sen­ten a l’exte­rior, a través de les seves webs ofi­ci­als, com a estats mul­ti­lingües. Espa­nya, no. El Regne d’Espa­nya, com ha fet com a mínim des del temps del “Spain is dif­fe­rent”, con­ti­nua mos­trant-se al món com un ter­ri­tori exclu­si­va­ment cas­tellà. En això, com en tan­tes altres coses, tam­poc no hi ha hagut tran­sició. Si Franco veiés aquesta web, segur que li sem­bla­ria la mar de bé.

Més raonaments del mateix tipus esmentats per testimonis de Judici, per tal de rebentar la "Memòria històrica" surten en el mateix exemplar del PuntAvui: La cita. Pisarello cola Azaña com a "testimoni de la història" però el tribunal el rebutja.

Gerardo Pisarello va voler fer ahir un apunt històric del conflicte català: Avui llegia notícies en que el president Manuel Azaña ja parlava d'aquest tema". Marchena el va tallar i li va demanar que no es remuntés a Azaña. "No li recordi al tribunal apunts històrics", li va dir. Per què, pregunto jo? Tornem a ser als episodis de la Memòria històrica? És per aquest capteniment de la judicatura que el sinistre exministre franquista Martin Villa no pot ser jutjat a Espanya pels crims franquistes, ni permeten l'extradicció demanada repetidament per la jutgessa argentina? I els jutges franquistes diuen que Espanya és un Estat de Dret i que a l'Espanya borbofranquista hi ha separació de poders? Au, au, au!

Ara podem llegir l’article d’en Ramionet:
  
26 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

La teocràcia

Enric Ramionet - Periodista

Espa­nya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia. Qui ostenta el poder en el govern i més enllà, són els minis­tres d’un Déu sever ano­me­nat: indi­so­lu­ble uni­dad de la Nación española, patria común e indi­vi­si­ble de todos los españoles. Si això fos sim­ple­ment l’arti­cle 2 del títol pre­li­mi­nar de la Cons­ti­tució i no la divi­ni­tat en forma de verb, podria ser objecte d’un debat que ara no està permès. Afir­men que aquest text va arri­bar als ponents cons­ti­tu­ents de l'any 78 ja redac­tat per la Junta de l’Estat Major, dipo­si­ta­ris de valors eterns i sacer­dots suprems del dogma.

Si les cons­ti­tu­ci­ons són la con­creció jurídica d’un con­sens en un moment deter­mi­nat de la història, amb el pas del temps han de poder ser revi­sa­des i refor­ma­des, però si són una veri­tat reve­lada, unes tau­les de la llei, quasi es pot enten­dre la ira dels fidels més inte­gris­tes.

De fet, en el llen­guatge polític de la dreta, la Cons­ti­tució s’uti­litza com una sinècdo­que d’aquest Déu i per això, als par­ti­da­ris de la uni­tat no se’ls ano­mena uni­o­nis­tes o naci­o­na­lis­tes espa­nyols sinó cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes. 
Només si es con­si­dera des d’aquesta pers­pec­tiva es pot enten­dre la fúria des­en­ca­de­nada, el desig de ven­jança, d’escar­ment, les ganes d’afu­se­llar les encar­na­ci­ons del mal. No són adver­sa­ris polítics, són heret­ges. No s’està pro­po­sant una forma dife­rent d’orga­nit­zació política, s’està inten­tant des­truir una cosa sagrada, actu­ant con­tra la volun­tat divina.

Si el con­flicte anés de drets, de soli­da­ri­tats, de llengües o fron­te­res, el debat es cen­tra­ria en drets, soli­da­ri­tats, llengües o fron­te­res. Però no cal, es diu tren­car Espa­nya i ja s’entén que és un pecat, una pro­fa­nació. S’oblida massa sovint que l’intran­si­gent naci­o­na­lisme espa­nyol, ara tan evi­dent, i el seu lle­gen­dari esforç per impo­sar una única iden­ti­tat naci­o­nal, és previ a l’inde­pen­den­tisme. No cal ni esmen­tar l’Esta­tut frus­trat i las fir­mas con­tra Cata­lu­nya del PP. Ja exis­tia al segle XIX quan la pro­posta cata­lana per encai­xar-hi era el fede­ra­lisme. El ni rojos ni azu­les, sólo veo españoles de l’Albert Rivera, s’ins­pira en el ni derec­has ni izqui­er­das d’en J.A. Primo de Rivera.

El neo­fran­quisme ideològic i fami­liar del PP, el pro­jecte recen­tra­lit­za­dor de l’Aznar, beu de les matei­xes fonts místi­ques.

Sorprèn veure com el que queda de l’esquerra espa­nyola oblida sovint que l’obser­vança d’aquest dogma patriòtic inclou el com­bat con­tra l’anti-España i que ells també en for­men part. Que els pode­mi­tes-boli­va­ri­ans, els pro­gres, els ani­ma­lis­tes, les femi­na­zis i, natu­ral­ment, la immi­gració i tots els que l’afa­vo­rei­xen per des­truir la sagrada tra­dició, també són l’ene­mic.

 Amb unes alter­na­ti­ves tan estre­tes l’inde­pen­den­tisme no només no es reduirà sinó que crei­xerà.

No tenim elecció. Però la resta de com­po­nents de l’anti-España, mos­trant-se con­des­cen­dents o còmpli­ces men­tre es cen­tren en la cata­la­nofòbia, no s’ado­nen que ali­men­ten un dogma que també els exclou i una bèstia insa­ci­a­ble que també se’ls crus­pirà a ells.

Enric Ramionet

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada