18/04/2019. José Antich. Editorial. Quan l'Estat assumeix la seva vergonya. Costa trobar paraules que siguin publicables per explicar l'enorme vergonya que suposa per a un Estat de la Unió Europea imatges com les de Jordi Sànchez, obligat a oferir la roda de premsa, que va autoritzar la Junta Electoral Central des de la presó de Soto del Real, amb una immensa bandera espanyola i el retrat de Felip VI. Darrere d'una minúscula taula, en la qual amb prou feines cabien les seves cames i els quatre papers que portava escrits, la bandera i la foto no eren casuals i buscaven la humiliació de qui està injustament privat de llibertat des de fa ja 550 dies i no reconeix com a pròpies ni la bandera ni el cap de l'Estat. Quelcom, d'altra banda, molt fàcil d'entendre, encara que molts es resisteixin a acceptar-ho. L'estat espanyol, conscient o no, ha preparat una escenografia de pres polític, encara que es resisteix a atorgar aquesta condició a Jordi Sànchez igual que a la resta d'independentistes injustament empresonats a Soto del Real i Alcalá Meco. L'intent d'humiliació del vençut darrere d'un pupitre és tot un bumerang per a qui no entén ni vol entendre que Catalunya ja no es pot gestionar com s'ha fet en les últimes dècades.

Benvolguts,

Vegem l’article de la Vergonya, l’intent d’humiliació, escenografia de pres polític d’El soto del Parral:

EDITORIAL

Quan l'Estat assumeix la seva vergonya

José Antich

Barcelona. Dijous, 18 d'abril de 2019

Costa trobar paraules que siguin publicables per explicar l'enorme vergonya que suposa per a un Estat de la Unió Europea imatges com les de Jordi Sànchez, obligat a oferir la roda de premsa, que va autoritzar la Junta Electoral Central des de la presó de Soto del Real, amb una immensa bandera espanyola i el retrat de Felip VI.

Darrere d'una minúscula taula, en la qual amb prou feines cabien les seves cames i els quatre papers que portava escrits, la bandera i la foto no eren casuals i buscaven la humiliació de qui està injustament privat de llibertat des de fa ja 550 dies i no reconeix com a pròpies ni la bandera ni el cap de l'Estat. Quelcom, d'altra banda, molt fàcil d'entendre, encara que molts es resisteixin a acceptar-ho.

Hem vist i patit imatges no molt diferents d'aquestes quan s'han produït fets excepcionals amb ostatges i segrestadors pel mig. Tots en tenim una que, per una o una altra raó, forma part de la part més fosca i dolorosa dels nostres records. Veure així Jordi Sànchez ―com, segurament, passarà novament aquest divendres amb la conferència de premsa d'Oriol Junqueras― produeix arcades i és absolutament escandalós. Però també denunciable, ja que només el silenci fa més mal que l'actitud d'un estat que ha fet de la repressió a l'independentisme una conducta permanent.

L'estat espanyol, conscient o no, ha preparat una escenografia de pres polític, encara que es resisteix a atorgar aquesta condició a Jordi Sànchez igual que a la resta d'independentistes injustament empresonats a Soto del Real i Alcalá Meco.

L'intent d'humiliació del vençut darrere d'un pupitre és tot un bumerang per a qui no entén ni vol entendre que Catalunya ja no es pot gestionar com s'ha fet en les últimes dècades. Costarà que diversos milions de catalans oblidin així com així aquesta imatge i que molts no ens sentim enormement propers als que fan de la seva presó un petit refugi de les seves ànsies de llibertat.

José Antich

Joan A. Forès
Reflexions