Benvolguts,
A la revista setmanal d’El
PuntAvui de títol La República, el seu director Carles
Ribera ens ofereix un magnífic i al mateix temps trist article que explica les
picabaralles també anomenades ganivetades que els nostres partits autoanomenats
independentistes s’intercanvien.
Vegem-lo i intentem entendre’n les parts críptiques:
12 abril 2019 21.00 h
Anàlisi
O CALÀBRIA, O WATERLOO
CARLES RIBERA
L’únic punt de
coincidència entre els partits del 155 i una part de l’independentisme és
l’animadversió contra Puigdemont. És l’obstacle comú. És la nosa coincident. És
la pedra ubiqua a totes les sabates
Amb
paraules i expectatives diferents, Tardà i Pascal pensen el mateix: el catalanisme polític no avançarà
fins que no quedi clar qui mana. I que només manin uns.
Aquesta etapa d’eleccions en cadena que ha
començat i que, amb molta probabilitat, tindrà continuïtat a la tardor podria
ser interpretada com una rastellera d’oportunitats per a la reafirmació de
l’independentisme a les urnes, condició imprescindible a l’hora d’intentar
progressar cap a la consolidació jurídica de la República Catalana assolida
políticament l’1 d’octubre del 2017. Res més
lluny de la realitat.
Els principals partits republicans tenen altres
projectes. Dues
respectables personalitats com són Joan Tardà i Marta Pascal han exposat, amb
una transparència que és d’agrair, la visió d’una jugada al servei de la qual
no hi ha pas el seu personal compte i risc, sinó els engranatges dels seus
respectius partits o entorns.
EIXAMPLAR LA BASE
El veterà Tardà,
rememorant l’antiga transversalitat social i ideològica del seu partit durant
la Segona República, aposta per convertir ERC en formació hegemònica abans que
res, o primer de tot. No es tracta tant d’eixamplar la base com d’eixamplar
ERC. No és exactament el mateix, tot i que cal admetre
l’eficàcia del pla sempre que aconsegueixi atraure votants de fora de
l’espectre independentista. Val la pena recordar, de totes maneres, que la
teoria política progressista sosté que més important que l’amplada de la base és el grau de
sacrifici i cohesió dels que la integren.
Com en tants altres camps, no importa tant la mida com la potència. Històricament,
les bases justes però motivades sempre han vençut més resistències que una gran
massa amb interessos dispersos. És de primer de revolució, sigui o no dels
somriures. Sembla, però, que toca substituir la vella teoria de
l’avantguarda de classe per la de Godó, o si més no per la versió cool que és l’Ara d’en Rodés.
Paral·lelament, mentre
Artur Mas va ratllant a la paret amb impaciència els dies que falten per
complir la seva injusta inhabilitació, Pascal somia en veu alta estirada al
divan d’Enric Juliana un projecte de reconstrucció convergent, o més exactament
de l’herència pujolista neta de merda a l’espardenya. L’objectiu seria
abandonar utopies i centrar-se a fer país. O potser seria millor dir fer país
tornant a considerar l’independentisme aquell somni humit de caps de setmana i
aplecs estiuencs de la jotaenacé. N’hi ha que estan convençuts, no se sap si amb demoscòpia a la mà o només
amb intuïció, o simplement perquè tenen ganes que sigui així, que la gent de seny
creu que la independència és impossible. No hi fa res que molts
elements d’ordre que els votaven fa vint anys avui o trobin que el partit de seny ja és Esquerra
i/o deambulin de manifa en manifa amb el llaç groc.
ES BUSCA LIDERATGE
Amb paraules i
expectatives diferents, Tardà i Pascal pensen el mateix: el catalanisme polític no avançarà
fins que no quedi clar qui mana. I que quedi clar que només poden manar uns. Això del mite del pactisme està bé
per sortir a negociar el peix al cove a fora i per als venerables tractats
d’història de Vicens. De portes endins sempre s’ha estilat més el fratricidi.
Ja n’hi ha hagut prou, de mossegar-se el llavi des del 9-N, amb la cordialitat
impostada de Junts pel Sí, amb el govern Torra. El
sangtraït cada vegada cou més. Els ganivets fa massa que són a la funda. No és
pas casual que les seus nacionals dels dos partits siguin en un carrer de nom
Calàbria. Quina metàfora. En una vorera està tot controlat. A l’altra, passat
el cicle electoral de primavera, veurem com queda. Al territori, uns i altres deambulen
entre el neguit i la estupefacció jugant-s’hi les garrofes municipals.
Esquerra, doncs,
vol culminar el transvasament de l’hegemonia que l’erosió de la corcada CiU hauria afavorit més ràpidament si la
ciutadania no s’hagués entestat a posar la independència com a objectiu
prioritari. Tants anys
pressionant i, just quan l’electorat arriba més lluny que mai, decideixen
heretar fins i tot l’ara no toca. A l’altra banda del
carrer i conscients de les seves forces actuals, defenestrats del PDeCAT i líders en hibernació mediten si val més enfonsar-se fins a tocar fons
per agafar impuls amb el peu bo.
Tot plegat, per cert, va amb dos anys de retard
respecte al programa previst. Perquè aquest és el punt en què havien quedat les
coses quan el dimissionari Santi Vila va comparèixer a can Basté el matí del 30 d’octubre del 2017 per
presentar la seva candidatura com a cap de cartell per al 21-D. Una aposta
conscientment perdedora a curt termini que, amb la benedicció de la direcció,
havia de permetre redreçar la nau del centredreta sobiranista, encara que fos
cedint temporalment el pas a Esquerra.
L’estratègia era
perfecta si no hagués estat per un petit imprevist: cap dels que l’havia
orquestrat sabia que hores més tard Puigdemont anunciaria des de Brussel·les que
la lluita continuava. Tampoc comptaven, és clar, que la repressió de l’Estat deixaria fora de combat molts
actors. Provisionalment, amb el pas dels dies tothom va
preferir anar posant-se a rega per continuar sortint a la foto menys Vila, que
ja havia quedat prou retratat en aixecar el dit a deshora. Per postres, els resultats del 21-D, amb el
cop d’efecte presidencial, van ajornar el nou full de ruta i només la
inestimable ajuda del jutge Llarena, aliat circumstancial dels palafreners, va
evitar que el mal fos major. S’entén, doncs, que aquells que fa un any i mig estaven
disposats a canviar el rumb del partit que controlaven arriscant-se a perdre-hi
bous i esquelles electorals, ara que no el controlen entrin en campanya a sac
contra els que se suposa que són els seus.
TOTS CONTRA UN
Puigdemont. A l’hora de buscar l’acostament en les distants relacions entre Espanya i Catalunya, els partits del 155 i una part transversal de l’independentisme català tenen un únic punt d’acord: l’animadversió contra el de Waterloo. És l’obstacle comú. És la nosa coincident. És la pedra ubiqua a totes les sabates. No el poden veure ni en pintura, perdó, ni en videoconferència.
En conclusió, les principals fites dels partits independentistes i no independentistes per als pròxims mesos no són pas avançar cap a la República o intentar frenar-la, respectivament o simultàniament. Això ja ho fan la repressió de l’Estat i la inacció de tots. Els objectius són saber qui mana i, mentre no quedi clar, garantir que no sigui Puigdemont. A partir d’aquesta confluència estratègica es pot començar a parlar de reconstruir-ho tot. El país pot continuar embarrancat en l’actual preautonomia el temps que calgui, a empentes i rodolons i plorant llàgrimes de cocodril per uns presos que corren un risc cada cop més seriós d’acabar, depenent del cas, o bé als altars o bé arraconats com a víctimes col·laterals. La unió, ni per compassió. Raó d’estat a la catalana, que és la raó d’estat sense estat.
En aquest escenari,
precaució: aspirants a cadira, opinadors processistes, tertulians
legitimistes, indepesirredents,
si voleu sobreviure a l’era postprocés encara sou a temps de canviar el discurs
i distanciar-vos del papu. Negueu tres vegades si cal, abans que no canti el
gall del seny, que mai no heu peregrinat amb un paquetet de xuixos sota el braç
cap a la Casa de la República. L’aterratge suau a la pista de l’autonomisme
està servit.
Atenent als últims sondejos que indiquen
una certa resurrecció socialista, està mutant de la sociovergència a la socioesquerra. El pla torna a ser
perfecte. Només cal que l’electorat hi estigui d’acord.
Carles Ribera
Joan A. Forès
Refexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada