El tracte despòtic per part de les forces d'ocupació espanyoles (GC i PA) inflingit als pacífics ciutadans que l'1-O volien votar a Catalunya només va ser la part més visible de l'atac. Però el maltracte als nostres presidents de partit, consellers de la Generalitat, diputats, funcionaris, civils com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i altres va ensenyar la massa submergida de l'iceberg de la que els primers eren la part visible. Aquí en Vicent Partal s'adona d'aquest maltracte, que d'altra part el poble recordem clarament com els primers viatges a Madrid dels Consellers, emmanillats a l'esquena, sense cinturó de seguretat i amb la tortura dels himnes espanyols que els varen oferir...Recordem que aquesta acció d'en Sánchez devia influir en el jutge Llarena, que va usar el fet per prohibir-li sortir de la presó per assistir a un acte del parlament, amb l'excusa que Sánchez no estaria mai rehabilitat perquè continuava pensant com els seus companys independentistes que no eren encara a la presó!
https://www.vilaweb.cat/noticies/pressio-internacional-espanya-eficac-editorial-vicent-partal/
Vegem l’Editorial d’en Vicent Partal, o sigui la continuació atenuada dels maltractes i esbrinem per què els sorges han canviat de comportament:
Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les
conseqüències]
La pressió internacional sobre Espanya es demostra, novament, eficaç.
La pressió internacional sobre Espanya es demostra, novament, eficaç.
«L'anècdota torna a posar en relleu que la
repressió descarregada per l'estat espanyol sobre Catalunya té, sobretot, dos
talons d'Aquil·les»
Jordi Sànchez va explicar ahir en un
moment de la conversa amb el president Puigdemont
que a les eleccions del 21 de desembre de 2017 va ser castigat a passar un mes sense
eixir de la cel·la només per haver enviat un missatge per telèfon a un acte
electoral de Junts per Catalunya. Un mes tancat en una cambra, nit i dia. I ho
comentava, admirat, en veient que en aquesta campanya no tan solament li havien
permès de participar-hi, sinó que fins i tot després de més de cinc-cents dies
podia compartir escenari, ni que fos virtual, amb Puigdemont. El president li va respondre que en aquella campanya ‘ens volien aixafar’ i anaven a totes, però que el vot popular ho va impedir.
Això, tanmateix,
no ho explica tot, no explica el canvi d’actitud de l’estat espanyol.
Fa temps que alguns dels presoners fan arribar el
missatge següent: la pressió ciutadana ja ha aconseguit que reben un tracte
de presos polítics, amb concessions evidents de l’estat. Així, i vist en la perspectiva de tot això que
explicava Sànchez, haver aconseguit que els presos d’Esquerra Republicana i els de Junts per Catalunya que són candidats puguen participar en actes
públics o conferències de premsa és una victòria. Una victòria clara, si ho comparem
amb el 21-D. I em sembla que cal
anar a cercar-ne la raó en la pressió internacional, novament.
Ho demostra la reunió
d’ahir entre el govern espanyol i una delegació de l’Oficina d’Institucions Democràtiques
i Drets Humans de l’OSCE, a què correspon la fotografia que il·lustra aquest
article. La reunió se centrà, precisament, en el tracte als presos
polítics catalans. I fins el Ministeri d’Interior espanyol va haver de
confessar que l’OSCE tenia un interès especial en el cas perquè ‘és ben inusual que diversos caps de
llista siguen a la presó en el moment de les eleccions’.
De fet, els delegats de l’OSCE van aclarir que no ho havien
vist mai, això, que no s’havien trobat mai en una circumstància igual. Les
explicacions, les donà el secretari d’Institucions Penitenciàries del govern
espanyol, Ángel Luís Ortiz, que va oferir una visita als presos i tot. I van
ser rebudes per l’armeni Tigran Karapétian, president del PP del seu país, i la
britànica Sasha Pajevic, que ha dirigit algunes missions d’observació d’aquest
organisme.
L’Organització per a la
Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), és l’organització intergovernamental
de seguretat més gran del món, que té la finalitat de garantir la pau, la democràcia
i l’estabilitat. Formada per cinquanta-sis estats, entre els quals l’espanyol,
és una continuació de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a
Europa (CSCE), oberta el 1973 a Hèlsinki per afavorir el diàleg est-oest en
temps de la Guerra Freda.
L’anècdota torna a posar
en relleu que la repressió descarregada per l’estat espanyol sobre Catalunya
té, sobretot, dos talons d’Aquil·les.
L’un, el principal, és la resistència de
la població, que va fer miques el pla aniquilador del 155, el 21 de desembre de
2017. I que ha mantingut la defensa de la república proclamada i dels presos
polítics i exiliats. L’altre és la pressió internacional. Clarament. Perquè Espanya pot tancar-se políticament i pot fer
funcionar al límit el seu sistema mediàtic per a fer creure dins l’estat espanyol
que això que fa és normal en una democràcia. Però fora de les seues fronteres
actuals ja és impossible de convèncer-ne ningú.
La confrontació de les dues realitats,
interior-exterior, fins i tot té valor numèric. Pràcticament el mateix cap de setmana
i pels mateixos fets, el president Puigdemont va ser empresonat a Alemanya, un
diumenge, i la majoria de presos polítics catalans, tret dels dos Jordis, Oriol
Junqueras i Joaquim Forn, entraven a la presó el dia abans, dissabte, a Madrid.
L’empresonament
va ser semblant, però tot allò que ha vingut després ja no ho ha estat.
Puigdemont va passar
dotze dies a la presó abans de ser posat en llibertat provisional i, en acabat,
va ser jutjat a Alemanya i va ser declarat innocent dels càrrecs de rebel·lió i
sedició. Mentrestant, els altres presos fa
més de cinc-cents cinquanta dies que són en presó preventiva a Espanya, sense ni tan sols haver acabat encara un judici
que Alemanya va fer ben de pressa. I tots
sospitem, per les irregularitats constants, que seran condemnats, passe què
passe. La diferència és ben eloqüent i la
por creixent d’Espanya per la imatge que dóna com a estat i pel cost que li implica
indica que no les tenen totes. Saben que fan trampa i són conscients que en fan
per mirar d’anorrear amb eines que no són polítiques un moviment que és polític
i que no poden derrotar a les urnes. I això, diguem-ho tot, si algú
encara té la temptació de votar el PSOE
diumenge vinent, valdria la pena que ho tingués en compte.
Perquè votar un partit que no respecta la
democràcia sinó és sota la pressió internacional amb l’argument d’evitar
l’arribada al poder d’un partit que no respecta la democràcia és, si em permeteu
de dir-ho així, molt poc sensat.
Vicent Partal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada