Benvolguts,
Continuem la presentació
de l’article de la Marina LLansana, on hem parlat també d’aquest magnífic article
d’en Salvador Cardús, que tenen un fons comú com és la tupinada espanyola any
rere any, contesa rere contesa.
Vegem l’article d’en Cardús:
26 abril 2019 21.00 h
Salvador Cardús
El poc o molt
que valen aquestes eleccions
Anirem a votar
perquè les urnes no ens fan por, ni que estiguin plenes d’amenaces
La gran
pregunta és què votaríem els catalans en unes eleccions veritablement lliures
Aquest diumenge anirem a votar. Amb esperança o
desconfiats, amb il·lusió o de mala gana, serens o irritats, convençuts o
resignats. Amb un vot als de sempre, un vot contrariat, un vot nou o amb el vot
indecís fins que no siguem al col·legi electoral. Amb un vot de convicció, un
de pragmàtic o un de càstig. Però els sobiranistes anirem a votar, faci sol,
plogui o nevi. Anirem a votar perquè les urnes no ens fan por, ni que estiguin
plenes d’amenaces.
Tanmateix, és fonamental que ningú no
oblidi que no votem en llibertat. Com ja va ser el cas del 21-D del 2017, les forces
independentistes, partits i coalicions hi seran mancades de totes les seves
possibilitats. Primer, perquè bona part dels seus líders estan empresonats o a
l’exili, i això, crueltat al marge, els impedeix una bona direcció de
l’estratègia electoral, ella mateixa condicionada per la necessitat d’accentuar
la injustícia de la seva situació. En segon lloc, no es vota en
llibertat perquè les condicions d’empresonament i exili no permeten un combat
polític com cal entre aquestes mateixes forces i partits. Ens mosseguem la
llengua perquè sabem que les paraules dels empresonats i exiliats tampoc no són
dites en plenitud de condicions, i no les podem jutjar com si fossin
completament lliures. Tercerament, no
votem en llibertat perquè el joc és brut. Només cal veure les regles de joc
imposades per la Junta Electoral, o constatar que els grans debats electorals
en els mitjans espanyols exclouen els partits que, precisament, representen
allò que fa que es tirin els plats pel cap.
És per això que els
resultats de diumenge a la nit s’hauran d’interpretar com allò que són: el
balanç d’una lluita desigual, mantinguda contra tota mena d’adversitats.
Adversitats com haver de votar sota amenaça de més repressió. O haver de
suportar estoicament l’insult per no acabar atrapats en les seves provocacions.
O anar a votar superant l’ofec que produeix el mar de mentides pensades per fer
que la ignorància guanyi la raó. No cal dir que hi haurà savis analistes que
voldran treure conclusions d’aquests resultats oblidant tots els
condicionaments que els han provocat. Ara bé, si és cert, com va dir Neil
Flemming, que “una col·lecció de dades no és informació; una col·lecció
d’informació no és coneixement; una col·lecció de coneixement no és saviesa; una
col·lecció de saviesa no és la veritat” (Coping
with a Revolution: Will the Internet change learning, 1996), ni les
dades precises ni les anàlisis sàvies no seran la veritat si no consideren les
condicions del joc.
Què mesuraran, doncs, els resultats? Mesuraran,
això sí, la força que cadascú tindrà dins de les institucions polítiques, en
aquest cas a las cortes i al Senadoespanyols. I a partir
d’aquí, es podrà especular sobre possibles governs espanyols futurs, sobre
aliances, sobre la capacitat de legislar, però no serviran per mesurar la realitat
política democràtica catalana. Un
fet que caldria que no oblidessin els partits independentistes, ja que els que
no ho són és impossible que el reconeguin. Ja prou que ho hem pagat car amb els que, entre nosaltres
mateixos, han confós els resultats del 21-D amb la composició i la voluntat política del
país, avalant aquesta falsa idea d’un país dividit per meitats!
La gran pregunta que quedarà per fer a partir de
dilluns és què votaríem els catalans en unes eleccions veritablement lliures.
Vull dir, sense provocacions, sense amenaces, sense coaccions. Com seria una
Catalunya políticament lliure? Quin seria el
resultat d’una confrontació honesta entre la promesa de la independència i la
de la permanència a l’Estat espanyol tal com l’hem conegut? Què passaria en
unes eleccions en què els mitjans de comunicació no fessin propaganda, si més
no, sense advertir-ho? Com es comportarien els líders polítics, uns lliures de
presó i exili, els altres lliures d’hipoteques amb els grans poders fàctics?
Diumenge al vespre haurem anat a votar. La
resiliència de l’independentisme –allò que havia constituït la vella virtut
cardinal de la “fortalesa”– es veurà
que és sòlida. Tots aquells temors sobre una hipotètica frustració si no s’acomplien
els desitjos i les promeses, sobre com es reaccionaria després de suposats
enganys i decepcions, veurem que no tenien cap fonament. Hi ha una Catalunya
que no tan sols ha canviat la seva aspiració política, sinó també el caràcter i
la cultura política que l’acompanya.
Ni victimisme –que ha canviat de
banda, o de bàndol–, ni resignació, ni indignitat. Ja no votem en petit, ara
votem en gran. Ja no votem per a aquestes eleccions, que sabem trucades: votem
per apropar-nos a les que, en un futur no llunyà, farem en llibertat. I llavors
sabrem qui som de veritat.
Salvador Cardús
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada