Benvolguts,
En Vicent Partal elucubra sobre l’esment
sobre Catalunya del president Carles Puigdemont en el seu discurs de comiat a
Alemanya d’abans d’ahir. La frase d'en Vicent Partal a comentar és:
Però
he de dir que a mi em va agradar de forma especial aquesta referència. Perquè
quan va començar el procés d’independència del Principat molts dels catalans de
la resta de territoris, jo de València, ens vàrem preguntar si això seria bo o
dolent per al conjunt del país, si alliberant el Principat no ens posàvem
nosaltres mateixos en una posició més difícil. I la resposta ara mateix crec
que ja és clara en el sentit que ha estat extremadament positiva.
En Partal va néixer el 1960. Quan Francisco
Franco, el sinistre dictador i assassí, mirall i guia dels feixistes/franquistes del PPSOECiudadanos
va morir (al llit) en Partal tenia 15 anys.
Nosaltres en teníem gairebé 40. Els nostres fills en tenien entre 11 i 15. I el sentiment que en Partal traspua, el sentiment dels Paisos Catalans és el mateix que nosaltres hem traspuat també i és el mateix sentiment que hem traspassat als fills.
L’edat d’en Partal i la nostra delimita les línies vermelles d’una franja d’edats, d’una generació desgraciada que és la de la dictadura: del 1939 al 1975. Els que varem viure en aquesta franja de temps ens en recordarem tota la vida. Per tant en Partal, la Marta i jo, i els nostres fills ens en recordarem tota la vida. Tots nosaltres sabem qui eren i qui són els assassins, i qui són els seus hereus. Qui eren i qui són els que hem patit i com aquest patiment ens ha fet forts per fora i per dintre, de cara a l’exterior i de cara a l’interior. Cadascú en les seves possibilitats.
Nosaltres en teníem gairebé 40. Els nostres fills en tenien entre 11 i 15. I el sentiment que en Partal traspua, el sentiment dels Paisos Catalans és el mateix que nosaltres hem traspuat també i és el mateix sentiment que hem traspassat als fills.
L’edat d’en Partal i la nostra delimita les línies vermelles d’una franja d’edats, d’una generació desgraciada que és la de la dictadura: del 1939 al 1975. Els que varem viure en aquesta franja de temps ens en recordarem tota la vida. Per tant en Partal, la Marta i jo, i els nostres fills ens en recordarem tota la vida. Tots nosaltres sabem qui eren i qui són els assassins, i qui són els seus hereus. Qui eren i qui són els que hem patit i com aquest patiment ens ha fet forts per fora i per dintre, de cara a l’exterior i de cara a l’interior. Cadascú en les seves possibilitats.
En el Bloc Reflexions hi ha molts
d’altres apunts sobre els Paisos Catalans, que com sembla que en Partal està
inquiet potser val la pena de rellegir. L’article
d’en Vicenç Sanchis del 2015 explica com els franquistes del PP, del
PSOE i de Ciudadanos ataquen la llengua a les Illes i al País Valencià. L’article
d’en Vicent Partal del 2013 ens recorda un cop més la seva frase preferida:
L'estat i
la nació no són la mateixa cosa i si l'estat
va d'Alcanar a la Jonquera la nació sempre anirà de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. I
també ens recorda la frase jocosa del Toni Albà que sol dir: Sóc català, però estic espanyol, òndia!
D’aquí se'n pot concloure que en Partal,
en Sanchis i tots nosaltres no hem de patir per la llengua, per la llengua
comuna, perquè ja tenim el Rivera “martillo de herejes”, i en Casado, tots dos hereus de l'Aznar i per tant franquistes fins a l'ànima que amb el seu odi al català ens recorda sovint com
l’Estat espanyol sempre ha bombardejat amb lleis i normes els Paisos Catalans i
sempre els catalans ens n’hem sortit i ens en recordem. I d’altra part l’Estado espanyol tampoc no
para de recordar-nos-ho. Quants mesos han passat de la bàrbara aplicació i
posterior desaplicació del 155? 3? 4? 5?
6? 7? I què han fet els partits
franquistes que varen crear el 155 i els partits franquistes que el
varen desaplicar des d’aquells moments per intentar tornar al recte camí? No res! Ni
les lleis per afavorir que les empreses fugissin de Catalunya? No res!
Vegem la reflexió d’en Partal:
26 juliol
2018 2.00 h
Perpinyà
Vicent
Partal
Alguns
polítics del Principat comencen a fer valer la realitat dels Països Catalans,
millor que millor per a tots
Enmig de la roda de premsa d’ahir a Berlín li van preguntar al president
Puigdemont si pensava que ell podria tornar avui mateix a Catalunya. I Puigdemont
va respondre que era lliure de fer-ho, a les terres catalanes de l’Estat
francès. La resposta, impecable, va causar una certa sorpresa en alguns
ambients, clarament ignorants de la realitat profunda del país. Què hi farem? Joan Fuster recomanava no fer de la pròpia ignorància un
argument però ja es veu que això és molt complicat.
Curiosament
alguna de la premsa que n’ha fet un escarafall de tot plegat dies abans havia
publicat amb alegria el descobriment d’uns papers que demostren que Franco va
demanar a Hitler el ‘retorn’ del ‘Rosselló’ (tot entre moltes cometes) a canvi
d’entrar a la guerra. Amb la qual cosa Perpinyà avui seria tan
provisionalment espanyola com ho és francesa ara mateix. La coherència del
debat és nul·la per tant.
Però
he de dir que a mi em va agradar de forma especial aquesta referència. Perquè quan va
començar el procés d’independència del Principat molts dels catalans de
la resta de territoris, jo de València, ens vàrem preguntar si això
seria bo o dolent per al conjunt del país, si alliberant el Principat no
ens posàvem nosaltres mateixos en una posició més difícil.
I la resposta ara mateix
crec que ja és clara en el sentit que ha estat extremadament positiva.
L’augment
de la consciència de nació i de la consciència que és impossible seguir sense
un estat propi ha augmentat molts graus. I si, com sembla indicar la resposta del president Puigdemont i
també altres i variades respostes anteriors del president Torra, alguns
polítics del Principat comencen a fer valer la realitat dels Països Catalans,
millor que millor per a tots.
Perquè al final o serem
lliures de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó o la llibertat no serà total.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada