Contínuament ens ataquen. Sense parar! A
la Catalunya Nord ja no els ataquen tant. La feina ja està feta. Però al
Principat de Catalunya, al País Valencià i a les Illes ens ataquen rabiosament.
Algun cop hem parlat de com el franquisme franquista, ho va saber fer bé. Però
haurien pogut fer-ho millor si haguessin comprat forns crematoris als seus
aliats nazis i ens haguessin exterminat a tots els catalans que no havíem fugit
l’any 39.
Hi ha la coneguda frase:
“El franquisme, com l’energia, no es crea ni es destrueix, només
es transforma...”
I veiem que el franquisme continua. I
aquest fet ens fa reflexionar sobre la seva pervivència: Ara som a l’etapa del
franquisme borbònic o borbofranquisme (segona etapa), durant la dictadura
franquista erem a l’etapa franquista franquista, en la dictadura de Primo de Rivera
erem a l’etapa franquisme-Primoderiveral, en el començament dels borbons, des
del 1700, érem en el franquisme borbònic (primera etapa). En temps dels
Àustries, amb el Conde-duque de Olivares, vivíem en el franquisme austríac En
qualsevol d’aquestes etapes podem trobar lleis (més aviat caldria dir-ne
prohibicions) a gavadals contra el català. Des de la prohibició del catecisme
en català a l’escola fins a la prohibició d’enviar telegrames en català o
prohibició de parlar en català per telèfon...
Ara estan atacant la llengua
separadament, al País Valencià, a les Illes i al Principat, senyal que
reconeixen que és la mateixa llengua... Encara que és un trist consol...
En el Bloc hi ha exemples variats. El
febrer del 2017 varem publicar aquest
article, que finalitza amb:
Puigdemont
acusa l'Estat de maltractar els catalans pel simple fet de ser-ho. Per això, el
president ha assegurat que el govern espanyol “maltracta
per igual tots els catalans pensem el que pensem, perquè el problema no és que
siguem independentistes o no, el problema és que som catalans”. I
concloem amb una coneguda frase del Victor Alexandre:
"No ataquen la
llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú".
Núria
Cadenes
La llengua, els jutges i les vergonyes al sol
«Desmentiu-m'ho,
si us plau. Desmentiu-m'ho i rectificaré feliç d'haver-ho de fer. Però és que
no he sentit ni llegit ni trobat ni res cap reacció a aquesta sentència
ignominiosa des del Principat»
Per: Núria
Cadenes
25/07/2018 22:00
‘El
contacte entre territoris ha de ser en castellà.’ Tal com raja. Escrit en
espanyol, no caldria sinó. Com la sentència sencera. ‘Nunca fue la nuestra
lengua de imposición’ etcètera.
Aquest
mes de juliol del segle XXI, la sala d’un tribunal espanyol, una
contenciosa-administrativa que ha estat recentment remodelada amb tres dels
elements més espanyolistes i més a la dreta dels que campen pel Tribunal
Superior de Justícia (i sí, aquí deixo que voli la vostra imaginació,
però ja us hi incloc d’entrada actuacions per la destrucció del Cabanyal i de
parcs naturals, a més de jocoses amistats amb aquella Rita Barberà de tan
trista memòria), una
sala contenciosa-administrativa, deia, ha volgut anul·lar el decret de la
Generalitat que protegeix i dóna normalitat a la llengua del país en
l’administració autonòmica. Que no. Que
la comunicació amb els ciutadans no es començarà en català. Que no. Que ni els rètols ni les notificacions.
Que no. Ni les comunicacions amb altres
comunitats autònomes. Cap.
Mai. I
què, que català i valencià siguin denominacions d’una mateixa llengua? Que no. Que ‘el contacte entre
territoris ha de ser en castellà’.
Com si els territoris parlessin. En fi. Això diuen. Així. Una mica més
que això: que qui sap, si ho són o no, la mateixa llengua, que qui sap i que no
importa.
Que potser la Terra és
plana i que no importa però que parli en castellà.
Això diuen aquests jutges que tenim a sobre com una llosa. Això diuen tot
fent d’oposició política i ideològica. Perquè,
de fet, des del canvi electoral al País Valencià (electoral i fins i tot,
gairebé, tant de bo, social), la dreta espanyolista no l’acaba d’encertar, des
de l’oposició estant, en el seu intent de reconstrucció, i no remunta i boqueja
i perd oxigen i va pasterejant mentre prova de fer oblidar el tuf corrupte que
l’empudega tota. Amb totes
aquestes, l’altra pota, Ciudadanos, el suposat recanvi, balla al so del
desconcert de la seva marca electoral. Ja ho
veurà qui ho podrà veure, què diantre passarà, però el fet és que, ara i aquí,
els jutges espanyols s’han erigit en el darrer bastió del règim carpetovetònic,
el darrer mur de contenció. I aquí, al sud, sembla que siguin els encarregats
de mirar de frenar les polítiques del govern del Botànic. Que no és
que siguin revolucionàries ni rupturistes ni res, és clar (parlem del Botànic:
entenguem-nos).
Que no és que siguin
revolucionàries, per tant, però que són vistes com a intolerables des de la
caverna estant.
I
al País Valencià volen prohibir la llengua igual com al Principat pretenen
prohibir les estelades, per citar només la darrera de les seves barbaritats. És tan gros, tot plegat, tan i
tan gros, que sembla un deliri de novel·lista. D’aquells que fan que l’editor
et digui d’acord, ja t’has divertit, ara baixa a la Terra i mira de fer-ho
versemblant.
Però no. És que són
així. I que fan això.
En
aquest cas, malgrat que l’aplicació del decret d’usos lingüístics a
l’administració no havia generat cap mena de conflicte, cap queixa ni
mobilització social. Tan sols hi havia l’interès agitador del PP.
Amb aquesta sentència, i amb aquest ‘ha de
ser en castellà’, s’ha tornat a posar en evidència un fet
inquietant: la
unitat d’acció entre PP i jutges. De fet, aquests jutges del TSJ
valencià han actuat prioritzant l’estratègia política per sobre de tot, al
servei de l’estratègia política, fent com si la separació de poders no els
incumbís (aquest és un esport que l’estat espanyol practica amb una dedicació
digna de millor causa) i menyspreant fins i tot la jurisprudència del mateix TSJ.
Perquè hi ha una quarantena (una quarantena!) de
sentències d’aquest tribunal reconeixent explícitament allò que és evidència
científica: que el valencià és català. Que ara diguin que no hi entren, i que qui sap, és tan
fort que, si no fossin jutges espanyols, ens sorprendria. Fins i tot ens
escandalitzaria. I ho hauria de fer. Encara que siguin jutges espanyols.
Que ara vulguin prohibir la comunicació en català entre administracions
que parlen català és tan sols un acte de supremacisme lingüístic, un intent de
mantenir la preponderància de l’espanyol en l’administració, una actualització
d’aquella màxima de Nebrija que els continua marcant el pas:
‘que siempre la lengua
fue compañera del imperio’.
Encara que l’imperi, en fi, diguem que els ha anat quedant… reduït. (I
els disgustos que hi tindran encara!)
I ara, si m’ho permeteu, faré una pausa. Agafaré una mica d’aire i
parlaré (escriuré) a poc a poc. Perquè els jutges i la separació de poders que
no hi ha i l’obsessió per trinxar-nos i esborrar-nos la llengua (bo i
reduint-la, en tot cas, tal com denunciava Joan Fuster, ‘al reducte
folklòric’). Tot això volia dir. I que els
tribunals s’han convertit en agents polítics descarats. Concrets. Contra un govern escollit a les urnes. I no pas perquè considerin que els planteja allò que
anomenen ‘desafiament independentista’, no: simplement per donar un bri de normalitat a l’ús de
la llengua pròpia.
Això són. Així són.
Però
l’aire, el volia agafar per parlar de nosaltres. De la resposta que no hem donat
a aquesta barbaritat de sentència. Sí: des del govern valencià recorreran. I
aquí al sud hi ha hagut pronunciaments significatius. Entitats culturals,
cíviques, personalitats, etcètera. Aquí al sud.
Ho repeteixo? Aquí al
sud.
Desmentiu-m’ho, si us plau. Desmentiu-m’ho i rectificaré feliç d’haver-ho
de fer. Però és que no he sentit ni llegit ni
trobat ni res cap reacció a aquesta sentència ignominiosa des del Principat. Ni des del govern
ni des dels partits ni des d’enlloc. Com si, quan ataquen la unitat de la
llengua, només fos una cosa ‘dels valencians’. Com si no ens afectés
a tots. Com si la llengua no fos vostra, també. Com si ara haguéssim de tornar
a explicar que la llengua catalana es manté en un ecosistema que, si es retalla
(i ho proven) perd, a tot arreu, vitalitat i força i possibilitats. A tot
arreu.
Sí, aquesta sentència ha
tret unes quantes vergonyes al sol. Les de l’estat ja les coneixíem. Les
altres… som a temps de posar-hi remei.
Núria
Cadenes
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada