He estat estudiant com els franquistes que havien guanyat la guerra varen exercir el seu odi, tal com deia Unamuno, contra la cultura (urbi et orbi). Un dels webs interessants és el que presento editat per l’ Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya (ARMHC).
Tinc molts motius per estudiar i divulgar aquesta part de la nostra història que va d’expedients, de depuracions i de mestres.
·
Per una banda perquè
jo vaig néixer l’any 1937 en la Catalunya republicana i a casa meva érem
rojo-separatistas i judeo-masónicos,
d’acord a com el règim franquista ens catalogava. El meu pare era tècnic
electricista amb estudis d’una institució pionera en ensenyament a distància (Extensió d’Ensenyament Tècnic) de
la Mancomunitat (suprimida per la Dictadura de Primo de Rivera) i de la Generalitat (suprimida pel franquisme). El meu pare treballava en una industria de guerra, a la central elèctrica de les tres xemeneies del Paral·lel, i per això no va haver d’anar al front. Tanmateix va ser expedientat i depurat amb el càstig de dos mesos de suspensió de feina i sou, a l’any 1939.
·
Per altra banda jo
tenia dos parents, la meva tia, germana de la meva mare, i el meu oncle, marit
d’aquesta tia que eren mestres de la República, el meu oncle havia seguit des
del començament els cursos de l’Escola Normal de la Generalitat que
s’havia creat de bell nou i havia començat a funcionar just el 1931, i
la meva tia era mestre del Patronat de l’Ajuntament de Barcelona (Escola
Nova Unificada CENU). Tots dos foren depurats. La meva tia fou enviada a Cangas de Onís (Astúries) i el meu oncle a Castelló d'Empúries (Girona).
També teniem una parenta afegida, segona
muller d’un parent de la meva dona, que era de Girona i que havia estat
“depuradora”.
Concretament jo volia saber més coses sobre la
repressió sobre els republicans en general i la repressió i depuració dels
mestres en particular. El que he trobat en aquest web és digne de ser divulgat!
Vegem un resum dels apartats més significatius:
Introducció.
Presentació del procés de depuració del magisteri espanyol realitzat
pels sublevats en 1936
Història
Àmbit d’aplicació: mestres i
alumnes d’Escoles de magisteri. La depuració va afectar tots els mestres, des
de l'ensenyança pública a la privada, incloent també la religiosa, des de la
primària fins a la universitat, i també va afectar les escoles normals. Temps
d’aplicació: des del 18 de juliol del 1936 fins al 1945. La depuració va ser un procés i un filtre a
través dels quals es pretenia desmantellar tot l'obra educativa republicana,
caracteritzada pel laïcisme. la coeducació i la introducció de nous mètodes
pedagògics.
Objectius de la depuració
L'objectiu
final era que ningú poguera exercir la docència sense haver sigut sotmés
prèviament a un expedient de depuració, en el qual es tingueren en compte
actuacions polítiques, actituds religioses, entre altres aspectes. La totalitat
de la vida dels docents era sotmesa a intensos informes on s'investiguen les
seues actuacions públiques, professionals, privades.
Les Comissions depuradores (A,B,C,D)
Per
mitjà del decret mencionat anteriorment es van crear comissions amb caràcter
temporal, encarregades de realitzar la depuració en els distints sectors de tot
el personal docent: La Comissió A, referent al personal de les Universitats,
la Comissió B, encarregada del professorat de les Escoles d'Arquitectura i Enginyeria,
i les Escoles de Comerç, la Comissió C, encarregada del personal dels
Instituts de Segona Ensenyança, Escoles Normals de Magisteri, Escoles de
Comerç, Escoles d'Arts i Oficis, Escoles de Treball,
Inspeccions de Primera Ensenyança i tot aquell personal del Ministeri
d'Instrucció Pública no inclòs en qualsevol de les altres Comissions
Depuradores. El termini fixat per a finalitzar les seues actuacions era d'un
mes. La Comissió D, encarregada de tot el personal del Magisteri,
incloent mestres interins i en fase de pràctiques.
La Comissió D era d'àmbit provincial, es
constituïa en cada capital de província, exceptuant a Madrid, Barcelona i
València, a les que li corresponien dues comissions depuradores. Inicialment la
componien cinc membres: el Director de
l'Institut de Segona Ensenyança, un Inspector de Primera Ensenyança, el President de l'Associació de Pares de
Família, i dues persones de màxim
arrelament i reconeguda solvència moral i tècnica, nomenats pel Governador
Civil. Encara que amb el temps, la composició d'estes comissions
canviaria per a donar pas a representants de la Falange
i les J.O.N.S. A més dels membres fixos, la comissió podia
comptar amb altres persones en el paper de col·laboradors.
Els càstigs
El
18 de març de 1937 s'havien fixat les causes dels càstigs administratius, amb
un caràcter prou obert perquè cada comissió puga fer interpretacions
particulars, en un principi seran susceptibles de ser sancionats: ". No
haver cooperat per a produir el triomf de l'alçament Militar o el Moviment.
Accions o omissions que implicaren, antipatriotisme conducta contrària al
Moviment nacional". Les causes de sanció es fixaven amb "caràcter
enunciatiu i no limitador ", la qual cosa deixava la porta oberta perquè
cada Comissió Depuradora Provincial poguera afegir les que considerara
pertinents
Els càstigs i
sancions eren els següents:
- La separació definitiva del càrrec,
és a dir, separació del Cos i baixa en
l'escalafó.
- El trasllat forçós, Existien dos tipus de trasllat forçós, dins i fora de la província, esta última variant era aplicada a docents que havien militat en partits polítics autonomistes, sobretot va ser usada amb docents catalans i bascos i en molta menor mesura gallecs.
- Suspensió temporal, o provisional d'ocupació i sou, o en alguns
casos la jubilació forçosa. La suspensió d'ocupació i sou
comprenia entre un mes i dos anys.
- Inhabilitació per a l'exercici de
càrrecs directius i de confiança, este tipus de sanció
anava dirigida per al professorat que era sospitós, encara que no s'havia
pogut demostrar res.
- I finalment la inhabilitació per a exercir
l'Ensenyança, es referia
que no es podia exercir legalment l'ensenyança privada.
Les conseqüències
El
magisteri va quedar molt minvat després de la depuració. La purga va ser molt
gran, i la majoria dels mestres d'una manera o una altra van sentir la por, la frustració i la
incertesa davant d'este inesperat procés, que va alterar en tots els sentits a
l'educació. Según algunes estimacions el nombre de mestres sancionats
s'aproxime als 20.000, tenint en compte que en 1936 havia en exercici entorn de
60.000 mestres nacionals, podem concloure que la depuració implique la
imposició de sancions per a un terç del total del cos. Però les repercussions
més lesives de la depuració no sols afecten els docents sancionats.
La
depuració va suposar una notable minva de la
qualitat educativa de l'escola Espanyola, sobretot durant la dècada dels anys
quaranta i cinquanta, ja que una part molt
important de les places deixades vacants pels docents van ser ocupades per militars que havien participat en la guerra civil combatent del costat
dels nacionals, ferits i mutilats de guerra,
les seues viudes i els seus familiars més directes, Al llarg del conflicte i amb posterioritat, es van dur a terme
oposicions i concursos amb places
reservades per a excombatents, sense a penes preparació pedagògica i
professional que van introduir en les escoles espanyoles disciplines i
protocols d'inequívoca ideologia castrense.
Si
ens fixem en la duresa de la depuració, les seues conseqüències són distintes i
prou heterogènies al llarg de tot el territori nacional. En contra del que es
podria afirmar a colp de primera intenció, la major quantitat de mestres sancionats no exercien en les
províncies que van mostrar més resistència al franquisme, el nombre més gran de
sancionats es troba en les crides províncies de rereguarda, aquelles que des de
dates primerenques van quedar sotmeses al control de l'exèrcit franquista, en
elles la purga es va dur a terme amb més temps i amb major disposició de
mitjans indagatoris i el que és més important, es va iniciar en data més
primerenca, quan major era la necessitat d'aplicar una dura repressió.
Vegem ara l’informe
complet:
Depuració del magisteri a Espanya pel
franquisme
El
procés de depuració del magisteri espanyol realitzat pels
sublevats en 1936 es va iniciar
pràcticament el 18 de
juliol de 1936, al començament de
la Guerra Civil,
però no va ser legalment establit fins a la publicació del decret
del 8 de novembre de 1936.
Anteriorment a la publicació del decret, la purga va ser portada per les
autoritats acadèmiques de cada districte universitari, seguint les directrius
de l'autoritat militar i civil de cada província, els que redactaven les
primeres llistes de mestres sancionades, per a després fer-les públiques en
cada un dels BOP. Aquesta primera
depuració fou una purga militar, no sols per haver sigut decidida pels
estaments militars provincials, sinó perquè estava subjecta a la legislació
castrense d'urgència. Posteriorment,
quan es constituïx el Ministeri
d'Educació Nacional, la depuració entra en una segona fase; a partir
d'este moment la depuració es regula per un cos de lleis i normes establides
com a desenrotllament del Decret 108, i el control de la depuració passa
de les mans militars a convertir-se en una competència del Ministeri
d'Educació, que gradualment va establint una sèrie d'organismes estatals,
creats específicament per a gestionar l'enorme volum de treball administratiu que
la depuració estava creant. Entre els organismes estatals més importants
estaven les distintes Comissions Depuradores Provincials, formades per funcionaris
ja depurats del ministeri franquista. El Decret del 8 de novembre requerix
especial atenció, ja que a partir d'aquest, el procés de depuració pren cos
legal [?], i s'assenten les bases i els principis de la depuració.
A través d'este decret es justifica que el magisteri durant la República va
estar en mans inapropiades, per la qual cosa
era necessària una revisió de la instrucció pública, per a poder extirpar les falses doctrines arrelades durant este període. Les biblioteques públiques i privades també van patir el
procés de depuració, per al qual es van constituir comissions depuradores
específiques. Especialment
intensa va ser la depuració que es va produir amb els llibres de text escolars: periòdicament els distints butlletins provincials feien
pública la relació de llibres de text
autoritzats per les autoritats educatives franquistes.
La depuració va afectar
tots els mestres, des de l'ensenyança pública a la privada, incloent també la
religiosa, des de la primària fins a la universitat,
i també va afectar les escoles normals.[1]
Història
La
depuració no sols es va practicar amb els docents en exercici, foren estos
funcionaris amb plaça o interins, també va ser aplicada als alumnes que
cursaven els seus estudis en les escoles de formació del Magisteri, o Escoles
Normals. Tot l'alumnat va ser sotmès a la realització d'un expedient depurador,
inclús els alumnes en pràctiques, que ja havien acabat els seus estudis en les
Escoles Normals. La depuració va ser un procés i
un filtre a través dels quals es pretenia desmantellar tot l'obra educativa
republicana, caracteritzada pr el laïcisme. la coeducació i la introducció de
nous mètodes pedagògics. La
depuració va tindre lloc tant en el ban nacional com el ban republicà, encara
que es va fer de manera semblant, ja que en ambdós es tenien en compte la ideologia dels mestres, les seues actuacions
polítiques i les seues actituds religioses, entre altres factors. No obstant això, va haver-hi diferències significatives
respecte a les comissions, ja que les comissions republicanes no estaven
exclusivament constituïdes per funcionaris del Ministeri d'Instrucció Publica
ni el procés es va fer de manera tan centralitzada com en el cas de les comissions
franquistes. A més, per a estes últimes els mestres eren els absoluts responsables
de la precària situació per la qual passava Espanya,
per això la depuració es va centrar en aquest sector. La depuració no es va dur a terme només en la guerra sinó
també després de la mateixa. A
causa d'açò, se l'ha de situar cronològicament entre 1936 i 1945.
Encara que la data de finalització del procés depurador hauria de considerar-se
fins a 1956, any en què encara es tramitaven les sol·licituds d'alguns expedients
de revisió de sancions.
Durant la República, es va dur a terme un conjunt de reformes que tenien com a objectiu millorar la qualitat del sistema educatiu i dignificar les tasques docents dels mestres, es va introduir la coeducació, l'ensenyança laica, es van posar en marxa projectes de modernització pedagògica, es van crear les cantines i els menjadors escolars, es van dotar els centres de gran nombre de biblioteques escolars, augment notablement el nombre d'escoles. D'altra banda, l'Església va quedar desbancada del sistema educatiu, ja no era considerada com un agent socialitzador: en la Constitució de 1931 es va establir que Espanya era un país aconfessional i que l'escola seria laica, amb el que es va aconseguir arrabassar l'hegemonia de l'Església, en el sistema educatiu, limitant-se, en conseqüència la seua capacitat d'influència social.
Objectius
de la depuració
Als mestres se'ls considerava responsables si haguera inculcat en la societat i en les
ments juvenils el virus republicà. La depuració va ser un interés per eliminar qualsevol
resta d'innovació pedagògica, laïcisme i coeducació, puntals sobre els quals
l'Estat Republicà havia establit el sistema educatiu. La depuració va afectar a docents, alumnes, llibres de
text i biblioteques escolars, encara que la
intenció fonamental de les noves autoritats es va dirigir a la depuració del
personal docent pertanyent a la II República. Havia de seleccionar-se molt bé als encarregats de l'educació durant el règim franquista,
professors d'absoluta solvència moral, catòlica
i amb adhesió al nou Estat.
L'objectiu
final era que ningú poguera exercir la docència sense haver sigut sotmés
prèviament a un expedient de depuració, en el qual es tingueren en compte
actuacions polítiques, actituds religioses, entre altres aspectes. La totalitat
de la vida dels docents era sotmesa a intensos informes on s'investiguen les
seues actuacions públiques, professionals, privades. Cap aspecte va ser
deixat de costat, podem afirmar que els expedients de depuració, actualment
conservats en l'Arxiu General de l'Administració són mostra del totalitarisme i
l'intens control social practicat durant els primers anys de la dictadura
franquista. Tot això es va aconseguir a través de l'establiment d'unes
comissions depuradores, que són objecte d'estudi per a conéixer el seu
funcionament, qui les constituïen i quin paper tenia en el procés depurador.
Per mitjà del decret
mencionat anteriorment es van crear comissions amb caràcter temporal,
encarregades de realitzar la depuració en els distints sectors de tot el
personal docent: La Comissió A, referent al personal de les Universitats, la Comissió B,
encarregada del professorat de les Escoles d'Arquitectura i Enginyeria, i les Escoles de
Comerç, la Comissió C, encarregada del personal dels Instituts de Segona
Ensenyança, Escoles Normals de Magisteri, Escoles de Comerç, Escoles d'Arts i
Oficis, Escoles de Treball, Inspeccions de Primera
Ensenyança i tot aquell personal del Ministeri d'Instrucció Pública no inclòs
en qualsevol de les altres Comissions Depuradores. El termini fixat per a
finalitzar les seues actuacions era d'un mes. La Comissió D, encarregada de tot
el personal del Magisteri, incloent mestres interins i en fase de pràctiques. Es va fixar un termini temporal de tres mesos perquè
l'expedient depurador es donara per conclòs. En les seues actuacions, este
termini es va estendre àmpliament, arribant a aconseguir més de tres anys en
alguns casos.
La Comissió D era d'àmbit provincial, es constituïa en cada
capital de província,
exceptuant a Madrid, Barcelona i València, a les que li corresponien dues comissions
depuradores. Inicialment la componien cinc membres: el Director de
l'Institut de Segona Ensenyança, un Inspector de Primera Ensenyança, el
President de l'Associació de Pares de Família, i dues persones de màxim
arrelament i reconeguda solvència moral i tècnica, nomenats pel Governador
Civil. Encara que amb el temps, la composició d'estes comissions canviaria
per a donar pas a representants de la Falange i
les J.O.N.S. A més dels membres fixos, la
comissió podia comptar amb altres persones en el paper de col·laboradors.
Referent a la qüestió de les sancions estes queden fixades en l'Orde del
Ministeri d'Educació Nacional de l'11 de
març de 1938, en la
mateixa Orde es fixen les pautes d'actuació de les comissions de depuració i
s'estblece el funcionament d'un complex aparell administrartiu que té com a
objectiu controlar i centralitzar tot el procés depurador, per a així
aconseguir dotar-lo d'un caràcter més homogeni. En el primer article s'al·ludix
que es crega una Oficina
Tecnicoadministrativa, amb el caràcter de Secció, especialment encarregada
de la tramitació d'expedients, incidències i recursos a què done lloc la
depuració del personal dependent d'este Ministeri. Posteriorment
per Orde ministerial del 19 de març de 1939 es crega la Comissió Especial
Dictaminadora, òrgan, que té com a funció examinar i resoldre els
expedients incoats per les comissions depuradores provincials, retirant-se-li a
l'oficina tècnic administrativa la competència per a formular propostes de
resolució que des d'eixe moment, resulta potestatiu de la Comissió especial
dictaminadora. La Comissió especial roman en actiu fins que és
dissolta el 30 de gener de 1942 (b.o.e del 10 de febrer), moment en què
es considera que ja han sigut resolts tots els expedients de depuració. (L'oficina
tècnic administrativa no seria dissolta fins al 9 de febrer de 1944, per
mitjà d'una resolució publicada en el B.O.E del 2 de maig del mateix any). El
treball que exercien les comissions podria classificar-se, de manera
esquemàtica de la manera següent:
A tots els funcionaris
públics se'ls obligava a demanar la seua pròpia depuració, ja que inicialment,
des del triomf de la rebel·lió van ser separats del servici fins que pogueren
ser considerats aptes.
Los
docents sol·licitaven la seva autodepuració demanant el reingrés. En la sol·licitud
el mestre es veia obligat a explicitar amb quin entusiasme havia rebut
l'alçament, les seues activitats i afiliació política i sindical, aspectes
relatius a la seua vida privada i una demostració de quin seria el seu grau de
vinculació en la construcció del nou estat, o el que és el mateix, quantes
delacions este disposat a dur a terme. A continuació es posava en marxa el procediment d'obertura
d'expedient depurador a
instàncies de les comissions depuradores provincials.
A les Comissions se li atorgava el
dret de reclamar a les distintes
autoritats, a més dels centres i les persones necessàries, podien demanar
informes sobre la conducta professional, particular, social
i actuacions polítiques de qualsevol individu objecte de depuració. És a dir, que
se'ls havia atorgat el ple dret a investigar sobre les conductes, la ideologia,
els pensaments i creences de qualsevol individu que
els interessara.
Segons la normativa depuradora, les Comissions havien de demanar
almenys quatre informes diferents: a l'Alcalde, al Rector, al Cap de la
Guàrdia Civil i a un pare de família ben considerat, que visqueren on estiguera
ubicada l'escola i l’individu objecte d'investigació. Estos informes van
ser la base fonamental sobre la qual va assentar les seues bases la depuració. Pero els membres de les comissions també podien
sol·licitar informes a altres instàncies: comandancias de la policia, servicis
d'informació militar, servicis tècnics i administratius de les inspeccions
educatives, particulars.
Fou
freqüent l'ocupació de la delació per a redactar càrrecs dirigits contra els
docents.En algunes províncies, es deixa constància
de les crides públiques a la delació, efectuades a traves dels
distints butlletins oficials provincials del mes d'agost de 1936, telefonades
efectuades des dels governs civils.
Plecs de
càrrec: En el cas que els membres de la comissió obtingueren suficients proves
contra l'acusat, es procedia a formular un plec de càrrecs, on s'arreplegaven
totes les acusacions rebudes, i se'ls demanava
informació sobre la pertinença o no a la maçoneria, si s'havien fet responsable
d'alts càrrecs durant la República… D'altra banda, als
propis acusats se'ls demanava informació respecte
a altres companys, la qual cosa és
una manera molt cruel d'augmentar el mal estat en què es trobaven els docents,
i incrementar les inquietuds i desconfiances entre el col·lectiu.
Una vegada rebuts els dits informes, la Comissió els estudia i formula uns
càrrecs que li'ls comunica al mestre/a en qüestió.
Escrits de
descàrrec: Al mestre se
li permetia realitzar un escrit de descàrrec. Estos escrits eren de gran
importància, ja que la resolució dels mateixos condicionaria la seua vida i el
seu futur. Com la comissió depuradora no
atorgava cap credibilitat als escrits en els que tan sols es negaven les
acusacions, havien d'argumentar la seua defensa. Proclamaven la seua innocència i indignació
davant de les acusacions presentades, i es feien al·lusions a què les
acusacions podien ser degudes a antigues picabaralles, enveges, o falsos
testimonis emesos contra el mestre en qüestió. Per
un altre costat exaltaven les referències nacionals i el paper del cabdill.
Però va resultar molt difícil que les comissions acceptaren dites escrits, ja
que per mitjà dels plecs de càrrec havien demanat molta informació i sempre
tenien acusacions de què poder valdre's per a poder acusar un mestre, que tenia
com a màxim deu dies per a remetre dita escrit a la Comissió Depuradora, i per
a aportar dades concloents sobre la seua defensa, havent-hi tenint-ho entregar
al President de la Comissió Depuradora o enviar-ho per correu certificat. Els
professors, per a poder defendre's, havien d'acreditar la seua bona conducta, demanant ajuda als veïns, a
representants de professions prestigioses, autoritats com el rector, l'Alcalde i
la Guàrdia
Civil, i també en l'escola. El que
resultava molt contradictori, ja que eren els mateixos que sovint havien emés
els informes desfavorable. Una
qüestió important que ha cridat l'atenció, és que se succeïen denúncies
privades, en la majoria de les ocasions emeses per persones
anònimes, ja les que les autoritats demanaven la màxima
col·laboració per a contribuir a l'anomenada causa nacional. Pareix
interessant esta dada, ja que confirma les sospites al pensar que el procés de
la depuració es va dur a terme diverses vegades a manera de venjança, per raons personals, altres vegades perquè la plaça vacant poguera ser ocupada
per un familiar o un adepte al règim franquista.
El
que es pot deduir d'este curt període, és que estava prefixat a consciència
perquè els mestres expedientats no tingueren la mínima possibilitat de
defendre's: quan li notificaven a un mestre/a sobre el seu informe, en el cas
que hagueren de presentar dades per a al·legar la seua defensa, es trobava amb
el que el termini havia finalitzat i ja no tenia opció per a la defensa.
Si no era localitzada la persona en qüestió, per mitjà del BOP se
li demanava que es presentara enfront de la comissió depuradora, i si en este
cas tampoc es presentava, es procedia l'expedient sense tindre en compte al
professor en cuestión.Y la Comissió continuava els seus actuacienes com
si «haguera sigut oïda»
Propostes de resolució: Una vegada completat l'expedient, i formulades
les respostes de resolució d'aquest, la Comissió havia d'enviar-ho a la
Comissió de Cultura i
Ensenyança, que hauria d'informar la Presidència de la Junta Tècnica la
confirmació en el càrrec, el trasllat del mestre o mestra en qüestió o la
separació definitiva del càrrec. També podia establir la separació d'ocupació i
sou a l'expedient d'un funcionari, encara que este no estiguera en tramitació.
Una vegada que la Comissió Depuradora analitzava els escrits de
descàrrec, la documentació acreditada pel professor per a al·legar la seua
defensa, i tota la informació arreplegada, establia la resolució definitiva de
l'expedient en qüestió. Les distintes solucions a què podria arribar el Ministeri d'Educació eren
molt diverses i de diferent índole i importància: Per un costat la resolució
podia emetre's amb la confirmació en el càrrec, la qual suposava cessament de
l'expedient. Este tipus de resolució es va aplicar a aquells mestres que es
consideraven aptes segons els ideals i exigències del nou règim. Un altre tipus de solució era l'habilitació per a
l'ensenyança, es tractava d'una resolució sense sanció, en la que s'atorgava el
permís per a l'exercici de les funcions del mestre en l'escola.
Els
càstigs
"…sea suspendido de empleo
y sueldo por seis meses, a partir de la fecha de dicha Orden, inhabilitado para
cargos directivos y de confianza y trasladado de escuela a otra de la provincia
de Zamora".
El 18 de març de 1937 s'havien fixat les causes dels càstigs
administratius, amb un caràcter prou obert perquè cada comissió puga fer
interpretacions particulars, en un principi seran susceptibles de ser
sancionats: ".no haver cooperat per a produir el triomf de l'alçament
Militar o el Moviment. Accions o omissions que implicaren, antipatriotisme
conducta contrària al Moviment nacional". Les causes de sanció es fixaven
amb "caràcter enunciatiu i no limitador ", la qual cosa deixava la
porta oberta perquè cada Comissió Depuradora Provincial poguera afegir les que
considerara pertinents.
Els càstigs i sancions eren els següents:
- La separació definitiva del càrrec, és a dir, separació del Cos i baixa en l'escalafó. Esta va ser la sanció més dura i amb major repercussió en el cos del magisteri, ja que obtenia la prohibició d'exercir, o al contrari, una disminució en la categoria de la professió. Tant una sanció com l'altra, eren greus i perjudicials per al mestre en qüestió, ja que alterava i modificava la vida dels docents.
- El trasllat forçós, que va ser també va ser una de les sancions més greus, ja que es tractava d'allunyar a determinats docents del seu lloc de treball. La prohibició de sol·licitar vacants solia anar unida a l'anterior solució, i s'imposava entre un mes i cinc anys. Existien dos tipus de trasllat forçós, dins i fora de la província, esta última variant era aplicada a docents que havien militat en partits polítics autonomistes, sobretot va ser usada amb docents catalans i bascos i en molta menor mesura gallecs.
- La Suspensió temporal, o provisional
d'ocupació i sou, o en alguns casos la jubilació forçosa. També pèrdua de
sous deixats de percebre, és a dir la pèrdua d'una part del sou mentre es
tramitava l'expedient corresponent. La suspensió d'ocupació i sou
comprenia entre un mes i dos anys.
- Inhabilitació per a l'exercici de càrrecs
directius i de confiança, este tipus de sanció anava dirigida per al
professorat que era sospitós, encara que no s'havia pogut demostrar res.
- I finalment la inhabilitació per a
exercir l'Ensenyança, es referia que no es podia exercir legalment
l'ensenyança privada.
Els càrrecs
Els
càrrecs que es van imputar als mestres sancionats van ser molt variats, ja que
cada una de les Comissions Depuradores Provincials els tipificava de forma
distinta, però fonamentalment es poden classificar en els següents: càrrecs polítics i sindicals,
càrrecs socials, càrrecs particulars, càrrecs religiosos i càrrecs
professionals.
1.
En el
primer grup, càrrecs polítics i sindicals, es van imputar
conductes de participació i afiliació a partits polítics del Front Popular i
sindicats d'esquerra, però també manifestacions d'opinions polítiques, vots
emesos en els sufragis de febrer de 1936, la participació en la revolució
d'octubre de 1934 o la simple lectura de periòdics no dretans,
alguns dels càrrecs formulats literalment en este apartat van ser els següents:
'militància en el Partit Comunista pertànyer
a F.E.T.E', actuar en partits polítics d'esquerra treballant per al
seu triomf el 26 de febrer de 1936, simpatitzar
amb els partits del Front Popular,votar
sempre candidatura d'esquerres, amistat
amb persones d'esquerres.
2.
Els
càrrecs de tipus social, arreplegaven també conductes polítiques, però de menor grau de
compromís i participació, van ser aplicats
sobretot a mestres a qui no se li va aconseguir provar filiació política
esquerrana ni sindicalista, en este apartat van figurar acusacions de la
següent índole.«relacionar-se molt amb
els obrers»manifestar no importar-li res la implantació del comunisme a
Espanya 'llegir premsa d'esquerres' no tindre amor a la pàtria. Els càrrecs
religiosos no figuraven arreplegats com a tal en pràcticament cap protocol de
depuració provincial, però la veritat és que van existir com a tals. Es vigilen especialment les opinions religioses dels
mestres, l'assistència a oficis i misses, així com la projecció de la seua
conducta religiosa en l'escola i sobre la resta de la societat, establint-se
distints graus de gravetat en les conductes, que anaven des de l'ateisme al
laïcisme passant per la indiferència religiosa o el compliment irregular del
precepte d'assistència a la missa dominical, entre este tipus de càrrecs figuren els següents:
a. observar
conducta de verdader ateu 'fer gala d'irreligiositat' jactar-se de no ser
creient 'fer publica ostentació de ser laic' incompliment dels deures
religiosos 'no complir el precepte pasqual. Es vigile no sols la
conducta publica política i religiosa dels mestres, sinó també l'exercici de
les seues activitats professionals, en un intent per establir en que mesura els
docents s'havien compromès amb el sistema d'ensenyança pública republicà, basat
fonamentalment en el laïcisme i la coeducació, entre els càrrecs que
figuren en este apartat, tenim els exemples següents: inculcar en els xiquets anades
extremistes, tirar al crucifix de l'escola junt amb el catecisme i el llibre
d'història sagrada.
b. També es depurava a la resta del
professorat que era considerat no contaminat, no republicà, i havia de patir exàmens i seguir uns cursos
d'orientació professional,
ja que si estiguera contaminat no tindria les competències
necessàries per a inculcar als seus alumnes l'esperit religiós,
moral i catòlic.
La revisió
de les sancions
Inicialment els sancionats no podien sol·licitar una revisió del càstig,
però la situació canvia a partir de 1938.L'11 de març de 1938 es
reconeix la possibilitat de recurs, possibilitat que no existia fins eixa data,
si el sancionat sol·licitava revisió d'expedient el procés
depuratiu s'allargava, la sol·licitud
de revisió únicament resultava eficaç si s'acompanyava de noves proves, per la general les revisions eren rebutjades. La capacitat per a sol·licitar la revisió estava
limitada, ja que no podien sol·licitar-la els docents que hagueren sigut
sancionats amb el càstig de la separació definitiva.Para encarregar-se
de la revisió es van crear unitats administratives específiques: fins al 19 de
març de 1939, les revisions es tramitaven a través de la mateixa oficina
tècnica administrativa encarregada dels expedients de depuració, en eixa data
les competències revisores es traslladen a la Comissió Superior
Dictaminadora, a partir de 1942 les revisions passen a les mans d'un
jutjat administratiu creat exclusivament per a este fi, el Jutjat Superior
de Revisiones. La sol·licitud de revisió no comportava la seua concessió, el mestre que la sol·licitava havia de demostrar que
havia nous elements de juí per a poder reconsiderar les conclusions de
l'expedient depurador, el nombre de revisions concedides respecte a
les sol·licitades va ser escàs. En alguns casos
s'acaba produint anul·lació de la sanció i alleugeriment d'aquesta, moltes vegades estos alleugeriments es produïxen quan ja
no li poden reportar cap benefici al sancionat, ja que la major part de la
sanció, sinó la seua totalitat es troba plenament complida.
Les
conseqüències
El magisteri va quedar
molt minvat després de la depuració. La purga va ser molt gran, i la majoria
dels mestres d'una manera o una altra van sentir la por, la frustració i la
incertesa davant d'este inesperat procés, que va alterar en tots els sentits a
l'educació. Según algunes estimacions el nombre de mestres sancionats
s'aproxime als 20.000, tenint en compte que en 1936 havia en exercici entorn de
60.000 mestres nacionals, podem concloure que la depuració implique la
imposició de sancions per a un terç del total del cos. Però les repercussions
més lesives de la depuració no sols afecten els docents sancionats.
La depuració va suposar una notable minva de la qualitat educativa de l'escola Espanyola,
sobretot durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta, ja que una part molt important de les places deixades vacants
pels docents van ser ocupades per militars que havien participat
en la guerra civil combatent del costat dels nacionals, ferits i mutilats de guerra, les seues viudes i els seus
familiars més directes, Al llarg del conflicte
i amb posterioritat, es van dur a terme oposicions i concursos amb places reservades per a excombatents, sense a penes preparació
pedagògica i professional que van introduir en les escoles espanyoles
disciplines i protocols d'inequívoca ideologia castrense.
Si ens fixem en la
duresa de la depuració, les seues conseqüències són distintes i prou
heterogènies al llarg de tot el territori nacional. En contra del que es podria
afirmar a colp de primera intenció, la
major quantitat de mestres sancionats no exercien en les províncies que van
mostrar més resistència al franquisme, el nombre més gran de sancionats es
troba en les crides províncies de rereguarda, aquelles que des de dates
primerenques van quedar sotmeses al control de l'exèrcit franquista, en elles
la purga es va dur a terme amb més temps i amb major disposició de mitjans
indagatoris i el que és més important, es va iniciar en data més primerenca,
quan major era la necessitat d'aplicar una dura repressió.
Les fonts documentals
Les principals fonts documentals que
permeten reconstruir el procés de depuració són variades i diverses:
- Els Butlletins Oficials de l'Estat i els
Butlletins Oficials Provincials, on s'arreplegaven els noms i les sancions
dels docents castigats.
- Les actes que deixen constància de les
actuacions de cada una de les comissions depuradores provincials,
generalment desaparegudes, ja que van ser objecte de destrucció.
- Els expedients de depuració actualment
conservats en l'Arxiu General de l'Administració (AGA),
i els expedients de revisió, custodiats en l'Arxiu Central del Ministeri
d'Educació.
Referències
Bibliografia
Caldria contextualitzar les obres
citades al cos de l'article. Aquest article té una llista de referències o de
bibliografia, però no se sap quina verifica cada part. Podeu millorar aquest
article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.
- ÁLVAREZ OBLANCA, Wenceslao (1986) La
represión de postguerra en León. Depuración de la Enseñanza, 1936-1943,Santiago
García editor, Leon.
- BENITO SANTOS, Mª Sol (2006) La
depuración del Magisterio en la provincia de Ciudad Real,Centro de
Estudios de Castilla-La Mancha, Ciudad Real.
- CRESPO REDONDO, J.SAINZ CASADO, J y PÉREZ
MANRIQUE, C (1987) Purga de maestros en la guerra civil. La
depuración del magisterio nacional en la provincia de Burgos,Ámbito,
1987,Valladolid. ISBN
84 86770 02 5
- DE DUEÑAS DIEZ, Carlos, GRIMAU MARTINEZ, Luis
(2004) La represión franquista de la enseñanza en Segovia,Ámbito,
Valladolid. ISBN
84 8183 102 6
- FERNANDEZ SORIA, Juan Manuel, AGULLO DIAZ, Mº
Del Carmen (1999) Maestros valencianos bajo el franquismo: la
depuración del magisterio, 1939-1944,Institució Alfons el Magnánim,
Valencia. ISBN
84 7822 254 5
- JIMÉNEZ DE LA CRUZ, Ángel I. (2003) La
depuración de los maestros en el franquismo. El caso de Toledo,
Ediciones Yelmo, Toledo. ISBN
84 933604 0 6
- MARTINEZ PEREDA, Lucio (2008) La
Depuración Franquista del Magisterio Nacional en el Norte de Zamora,1936-1943.C.E.B,
Ledo del Pozo, Zamora. ISBN
978 84 935455 9 8
- MORENTE VALERO, Francisco (1996) Tradición
y represión:la depuración del magisterio en Barcelona (1939-42)Promociones
y Publicaciones Un, Barcelona.
- MORENTE VALERO, Francisco (1997), La
Depuración del Magisterio Nacional (1936-1943). La Escuela y el Estado
Nuevo, Ámbito Ediciones, Valladolid. ISBN
84 8183 018 6
- PETTENGHI LACHAMBRE, Jose (2005) La
Escuela derrotada:Depuración y represión del magisterio en la provincia de
Cádiz (1936-1945) Editores, Cádiz. ISBN
84 88599 74 9
- PORTO UCHA, Anxo (2008) Mestras e
mestres pontevedreses depurados pólo franquismo.Alen
Miño.Pontevedra. ISBN
978 84 930739 2 3
- POZO FERNANDEZ, María del Campo (2001) Depuración
del Magisterio Nacional en la ciudad de Málaga (1936-1942),Diputación
Provincial de Málaga, Málaga. ISBN
84 7785 441 6
- RAMOS ZAMORA Sara (2006) La represión
del magisterio: Castilla-La Mancha, 1936-1945, Biblioteca Añil, Ciudad
Real.
Viquinotícies conté notícies i pàgines d'actualitat
relacionades: Memòria històrica.
|
Companys,
ResponEliminaEn el sopar d'ahir us vaig presentar un treball sobre la depuració franquista dels mestres de la República. Vàrem estar opinant sobre el cas i com que no hi érem tots us l'envio als que hi érem i als que no hi érem.