Benvolguts,
En motiu del canvi de funció de la Presó Model de Barcelona, la periodista Sílvia Marimon fa un reportatge sobre diferents
estadants de la Model. Parla dels presos polítics i també dels comuns. D’entre
els polítics fa el relat sobre Anna Sallés, companya de Manuel Vàzquez
Montalban, estudiant i militant del PSUC
de 21 anys empresonada el 1962, sobre Manel Martínez de 30 anys, dirigent del PSUC empresonat
el 1958, i sobre Joan Soler, capellà detingut el 1975 per acollir fugitius d’ETA.
Aquí mostrem el capítol dedicat al nostre company dels GOAL Manel Martínez. La periodista fa
una curta ressenya dels patiments d’un mes del Manel detingut a la comissaria
de Via Laietana amb les pallisses del sinistre Creix, de la posterior estada a
la Model durant uns mesos i de l’empresonament de més de 3 anys al Penal de
Burgos.
Manuel Martínez va entrar a la Model el 1958 i el van tancar als calabossos de càstig. / FRANCESC MELCION
El Manel formava part del Comitè Central del PSUC abans,
durant i després del seu empresonament. Els seus companys li hem escoltat sovint explicar les seves experiències a la presó i també les seves activitats posteriors en
les lluites sindicals, en les Associacions de Veïns, etc. En Manel forma part
dels andalusos que varen venir a Catalunya després de la guerra perquè en el
seu país no hi havia ni treball ni menjar, i de com es varen integrar a les
lluites contra el règim franquista i també de com ell va adonar-se en les seves
lectures dels llibres de la biblioteca del Penal de Burgos de la Història de
Catalunya que els havia estat amagada als immigrants com ell. Ho comentarem en
un altre apunt...
Vegem l’article:
Manuel Martínez, Dirigent del PSUC
Sílvia Marimon
04/06/2017 00:00
- Anna Sallés,estudiant i militant del PSUC el 1962
“Una dona valia menys que una cadira”
- Estirant el fil de l'anticatalanisme a la premsa (i 3)
Manuel Martínez va
arribar a Terrassa des de la seva Almeria natal el 1946. Tenia 17 anys: “El terror feixista i la misèria em van
expulsar d’allà, perquè els vençuts no teníem dret a res”. Però a
Terrassa la fam va continuar. “Guanyava 90 pessetes a la setmana i un litre
d’oli en valia 50. La tuberculosi era una malaltia que estava de moda, molta
gent queia malalta”, rememora. Amb 20 anys es va afiliar al PSUC i al 1956 va entrar a formar part del comitè central de l’organització
clandestina. El seu “ nom de guerra” al PSUC
era Robert Munte. Sovint recorda amb orgull els drets socials que van
aconseguir plantant cara a la dictadura. Va participar en la vaga dels tramvies
del 1951 i en les mobilitzacions del
1958 que van ser durament
reprimides.
El van detenir el 31 de maig del 1958 perquè van agafar un company de
partit amb qui s’havia citat:
“Si haguessin sabut que era del comitè central m’haurien
afusellat, però no ho van descobrir mai. No vaig donar cap nom”.
No el van assassinar
però després d’un judici sumaríssim
el van condemnar a deu anys per rebel·lió militar i va passar 27 dies tancat als calabossos de la comissaria de Via Laietana.
“Van ser 27 dies
de tortures. Un company va embogir i es va intentar suïcidar donant-se cops al
cap. Jo vaig quedar negre de cintura cap avall, ple d’hematomes, i em van posar
corrents elèctrics al cap”, diu. A la Model s’hi va passar tres mesos i després el van enviar a la presó
de Burgos. “A la Model estava a la quarta galeria. Es van inventar que
volíem fer una vaga de fam per tancar-nos als calabossos de càstig, que eren
als soterranis. L’aigua regalimava per les parets, el terra estava moll, hi
havia molta humitat i no ens van donar cap manta ni matalàs. Si volies descansar costava molt trobar un
forat per poder seure, estàvem aïllats i no hi havia llum”, recorda.
Martínez diu que quan
era a la Model els van dir que els
llistats dels afusellats eren a l’arxiu de la presó: “Havien apuntat la gent a qui afusellarien en
un paper d’estrassa, no era un paper oficial ni res”. Martínez està
convençut que alguns van morir allà per les males condicions i l’alimentació
deficient: “Si
no tenies cap familiar que et portés menjar era molt difícil sortir-se’n.
Potser no et mataven amb una bala però et deixaven morir a poc a poc.
L’assistència mèdica era inexistent”. A Burgos encara va ser pitjor:
“Les monges ens donaven patates congelades i allò estava al mig
del no-res, la família no et podia portar menjar. Hi havia molts catalans i
molts presos polítics que portaven més de quinze anys tancats. Alguns havien
perdut el seny”.
Sílvia Marimon
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada