divendres, 30 de juny de 2017

28/06/2017. Franquisme. Josep-Lluís Carod-Rovira. Acatar la llei. «Cal no passar per alt que la legalitat vigent és el resultat de la correlació de forces existent en un moment determinat». Gairebé des del minut zero de l’inici de l’actual procés polític a Catalunya, el posicionament públic de les forces polítiques, judicials i mediàtiques espanyoles va escudar-se rere l’afirmació que qualsevol decisió havia de fer-se dintre el marc legal vigent i que, per damunt de tot, s’havia d’acatar la llei. La Constitució espanyola, que se’ns refrega per la cara un dia i l’altre, és la concreció d’aquella correlació en la qual les forces armades van tenir un paper determinant, en alguns aspectes ben superior al dels partits escollits a les urnes durant tota la transició.

Benvolguts,

Avui en Carod-Rovira l'ha encertat plenament en el seu article Acatar la llei, sobre la Llei, la Legalitat vigent, el soroll de sabres, les "castes" i la Consti. Si ens fixem en les tibants relacions entre Catalunya i Espanya, veurem que el poder diu que cal acatar la llei però qui dirimeix sempre és la quarta o la cinquena cambra o sigui el TC dominat per l'Estat espanyol. Per jugar d'igual a igual s'ha de tenir el mateix poder a les dues parts, perquè ja se sap que contra la Banca mai no es pot guanyar, o sigui que quan els espanyols vulguin que ens relacionem i decidim d'igual a igual sense apriorismes ni decisions preses a priori, nosaltres hi serem. I si non, non!

En Carod diu pel que fa a la sacralització de les lleis: Per exemple, la dictadura franquista tenia també les seves lleis i generava la seva pròpia legalitat, a la qual tothom estava obligat a sotmetre’s, per més que es tractés d’una legalitat injusta.

Pel que fa a les "castes" creiem que dintre de l'anomenada "casta" hi ha diverses "subcastes", els polítics, els empresaris del BOE, els funcionaris "de a pié", els alts funcionaris amb les subsubcastes de l'estament judicial, els parlamentaris, l'Exèrcit professional, la policia entroncada amb els fiscals i jutges i començada a retratar en els documents com el de l'entrevista del Jordi Évole al comissari Villarejo i en el documental d'en Jordi Roure presentat aquesta setmana en aquest Bloc, de títol "Las cloacas de Interior".

La gràcia de les castes és que són també (com la monarquia) de "sang blava". Hereditàries. Que vol dir que si observem les llistes de jutges o de fiscals o de parlamentaris o de militars d'avui i una llista similar de fa 40 anys o 80 anys o 120 anys o 160 anys, hi ha una gran probabilitat que en el poti-poti un percentatge elevat de les nissagues de cada llista coincideixi amb el de les nissagues de qualsevol altra! 

Recordem de memòria les nissagues dels polítics i jutges franquistes Margallo, dels Aznar, dels militars Milans del Bosch y Ussia, dels parlamentaris Moa, dels Calvo-Sotelo, dels Bono, etc. També no fa gaire vàrem parlar en el mateix sentit dels fiscals Mena i Jiménez Villarejo i les seves nissagues...

Doncs considerem que les lleis i les legalitats estan íntimament relacionades fonamentalment amb la casta judicial, encara que un cap de govern espanyol del segle XIX deia que a ell les lleis li relliscaven i que el que volia era tenir poder sobre els reglaments! 

Vegem l'article d'en Josep Lluís (aquí i a la Xina Popular) Carod Rovira:


OPINIÓ
Acatar la llei
 «Cal no passar per alt que la legalitat vigent és el resultat de la correlació de forces existent en un moment determinat»


28/06/2017

Gairebé des del minut zero de l’inici de l’actual procés polític a Catalunya, el posicionament públic de les forces polítiques, judicials i mediàtiques espanyoles va escudar-se rere l’afirmació que qualsevol decisió havia de fer-se dintre el marc legal vigent i que, per damunt de tot, s’havia d’acatar la llei.

És un capteniment que, augmentat al nivell màxim, s’ha sostingut fins al dia d’avui. La llei diu i permet unes coses concretes i aquestes són les que es poden fer. Qualsevol altra se situa, a l’instant, fora de la llei i esdevé, doncs, il·legal. És un argument fàcil d’explicar i de comprendre. Si no fos perquè aquesta sacralització de la llei, en abstracte, per sobre de qualsevol altra consideració, pot tenir també els peus de fang. Per exemple, la dictadura franquista tenia també les seves lleis i generava la seva pròpia legalitat, a la qual tothom estava obligat a sotmetre’s, per més que es tractés d’una legalitat injusta. I no tothom s’hi avenia i, per això, es creaven partits polítics i sindicats, s’editaven llibres, s’imprimien revistes, s’exercia la llibertat de reunió, expressió i manifestació, encara que fos de manera clandestina i amb totes les precaucions possibles, però es deslegitimava la base d’aquella legalitat. Més enllà de mantenir la pròpia supervivència, calia acatar també la llei durant el franquisme? És evident que no i molts no ho van fer, conscients d’allò que assegurava Gandhi: 

"Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania no el pot dominar".

Cal no passar per alt que la legalitat vigent és el resultat de la correlació de forces existent en un moment determinat i, des de la mort del dictador el 1975 fins a les primeres eleccions al Parlament el 1980, la majoria a l’estat espanyol no es decantava de la banda dels partidaris d’un trencament democràtic amb el passat dictatorial, sinó que els protagonistes d’aquest van ser-ho també de la nova etapa i van imposar les seves normes. La Constitució espanyola, que se’ns refrega per la cara un dia i l’altre, és la concreció d’aquella correlació en la qual les forces armades van tenir un paper determinant, en alguns aspectes ben superior al dels partits escollits a les urnes durant tota la transició. No podem perdre de vista ni un sol instant, doncs, quin és l’origen del marc legal tothora invocat contra les nostres aspiracions nacionals. I apel·lar al fet que la constitució es pot canviar si obté el suport majoritari de la cambra és una apel·lació-trampa, perquè, 


des del punt de vista del pes demogràfic dels representants de la ciutadania catalana, nosaltres sempre serem minoria i ho seran les nostres reivindicacions. 

Arribats aquí, doncs, què se suposa que hem de fer? Acceptar resignadament la nostra condició de minoria eterna a l’estat espanyol i, cap cot i boca closa, admetre la dependència col·lectiva que se’n deriva, pels segles dels segles? O bé, serenament i decidida, rebutjar la discriminació d’un marc legal injust i promoure, democràticament, una legalitat que sí que representi els interessos del nostre poble?

El gegant de Sueca, Joan Fuster, ja advertia que "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".  

Per aquest motiu, hem de ser conscients que tenim tot el dret del món de rebelar-nos contra lleis que considerem injustes, des del seu mateix naixement, perquè és l’origen i les seves conseqüències allò que provocà injustícia i que encara la manté. Si, en un moment determinat, al llarg de la història, altres persones i pobles no s’haguessin revoltat contra una legalitat injusta, els Estats Units encara serien unes províncies del Canadà, com en serien, d’Espanya, des de Mèxic fins a l’Argentina; les dones no tindrien dret a vot; l’actor nord-americà Morgan no podria dir-se Freeman de cognom perquè encara fóra esclau, com Obama, Beyoncé o el màgic Johnson, i els menors d’edat patirien l’explotació de jornades laborals de dotze i catorze hores diàries. 

Tots els grans canvis socials han fet avançar la història de la humanitat mitjançant fets consumats que eren, també, gestos valents i contraris a la llei vigent en aquell moment. 

És el cas de l’activista afroamericana Rosa Parks, lluitadora per la igualtat de drets civils entre blancs i negres, que l'1 de desembre del 1955, a Montgomery (Alabama), va incomplir les lleis Jim Crow que l’obligaven a seure en els darrers seients de l’autobús per tal de deixar lliures els de davant, reservats per als blancs. Parks va desobeir l’ordre del conductor d’autobús i va asseure’s en l’espai dels blancs, per la qual cosa va ser jutjada i sentenciada. L’endemà, Martin Luther King liderava una ofensiva de suport que, durant 381 dies, va boicotejar el transport públic a la ciutat i desenes d’autobusos van quedar aturats i fora de servei, fins que la discriminació racial va ser suprimida el 1956 per la Cort Suprema nord-americana.

"Hi ha un moment en què s'ha de dir prou!", sentencià llavors el pastor baptista Dr. Martin Luther King. 

I el gest de desacatament de la llei vigent, protagonitzat en solitari per una dona que va dir prou, farta de patir la segregació racial, canvià el curs de la història. 

Fou una veritable revolució de les consciències contra unes lleis injustes. I, de fet, segle rere segle, totes les revolucions han començat sent il·legals, situant-se fora i en contra de la legalitat en vigor a la qual, finalment, han substituït per un altre marc legal just, superador de les limitacions i discriminacions enfront de les quals s’havia produït la revolta. Si el procés del poble de Catalunya cap a la independència ha estat qualificat de "revolució dels somriures", la revolució catalana té com a objectiu el desacatament a una il·legalitat injusta, per a substituir-la per una altra legalitat, la pròpia, amb criteris de justícia, llibertat i equitat. És allò que va dir el president Macià a la sessió inaugural de la cambra catalana, el 6 de desembre de 1932: "un Parlament que farà lleis nostres, en la llengua nostra". I justes. Tenia tota la raó Víctor Hugo quan afirmava que "no hi ha res de més poderós que una idea a la qual ha arribat l’hora". Per primer cop en 300 anys, li ha arribat l’hora de la independència, a Catalunya.

L’hora de no acatar lleis espanyoles injustes i d’obeir, exclusivament, lleis catalanes i justes. Amb tota la força que dona la voluntat d’un poble.


Josep Lluís Carod-Rovira 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada