dilluns, 26 de juny de 2017

23/06/2017. Jordi Galves. Operació Catalunya també contra la literatura. L’Operació Catalunya ha augmentat darrerament l’activitat contra la cultura catalana. Els polítics d’aquí baden però els estrategues de l’espanyolisme gens. El nervi de l’alliberament nacional català és la cultura. El bilingüisme català-castellà no va ser general entre les persones cultivades fins al segle XIX i fins, aproximadament, 1939 no van desaparèixer la majoria dels parlants monolingües en llengua catalana i que sense l’altiu castell de les lletres catalanes el sobiranisme no només seria migrat, tampoc no hauria arribat mai a la independència a tocar dels dits.

Benvolguts,

Pels lletraferits com nosaltres, i per als no lletraferits, aquest article d’en Jordi Galves, que hauria de portar com a títol “Operació Catalunya també contra la cultura”, és un document extraordinari. Extraordinari! L’article, raonadament eleva la cultura catalana al lloc que sempre hem valorat que tenia i que sempre ens han amagat. Tots els catalans podem subscriure els paràgrafs dedicats a la necessitat de conèixer el català, com Picasso va fer, i tots els catalans no passats per la cultura anorreadora franquista, com la proposada traïdorament per La Vanguardia, sabem que els paràgrafs dedicats al coneixement del francès a Catalunya, són absolutament certs. Guaiteu a les prestatgeries de les biblioteques dels vostres amics de mitjana edat, o dels llibreters de vell, per adonar-vos de la quantitat de llibres que hi ha en francès...Per tant és cert que abans de la guerra i fins els anys 70 els catalans usaven el francès com la seva segona llengua. Molts catalans com nosaltres mateixos varem passar llargues temporades a Paris, molt abans que haguéssim d’anar a Madrid per negocis, ja que a Madrid no se’ns hi havia perdut res.

Del rerefons de l’article en podem treure un concepte que la Marta sempre usa i raona quan diu que

la cultura catalana és el secret més ben guardat dels espanyolistes, i per extensió dels espanyols”. 

Si la cultura catalana existeix, els castells de cartes de mentides del franquisme es desmunten estrepitosament. I les mentides van apareixent no només en la cultura sinó també en la història evidentment (que forma part de la cultura) però també en la manera de ser, en la indústria, en la laboriositat, en el comerç, en les revolucions industrials, en la filosofia (que també forma part de la cultura) així com en totes les ciències i les arts.

Vegem l’instructiu article d’en Jordi Galves:

L'ENAMORADA LLANÇA
Operació Catalunya també contra la literatura

Jordi Galves 

Divendres, 23 de juny de 2017
L’Operació Catalunya ha augmentat darrerament l’activitat contra la cultura catalana. Els polítics d’aquí baden però els estrategues de l’espanyolisme gens, no obliden que el nervi de l’alliberament nacional català és la cultura, la literatura més específicament, i que sense l’altiu castell de les lletres catalanes el sobiranisme no només seria migrat, tampoc no hauria arribat mai a la independència a tocar dels dits. D’aquí ve tota aquesta inesperada florida d’inquietuds literàries i històriques en els mitjans de comunicació.

La propaganda espanyolista s’ha fet cada vegada més diversificada, més intensa i més obertament cultural, adreçada a diferents públics però amb un únic missatge de desprestigi de Catalunya.

 Als més grossers i exaltats, per exemple, els parla tot un Federico Jiménez Losantos des de la ràdio de cada dia. Sovint pontifica que Catalunya no és ni ha estat mai res de res, que tot és un engany, una il·lusió política. Que mai de la vida hem estat un país independent, a tot estirar un cert domini aragonès [llegiu els apunts d’aquest Bloc dedicats a Peronella d’Aragó i a Ramon Berenguer IV] i que la monarquia catalana, en realitat, fou una col·lecció de personatges purament aragonesos. Com a suposada prova evoca a la seva fidel audiència que els documents conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó [Aquest arxiu és el de la Casa Reial de Barcelona que algú en èpoques baixes li va canviar en nom]—avui al costat de la tranquil·litzadora companyia d’una benzinera— demostren que la cultura catalana és una entelèquia Segons el periodista, en realitat, aquests documents contenen textos escrits només en llatí i en castellà, amb una petita quantitat, marginal, provinciana, de testimonis en un estrany dialecte espanyol que els nacionalistes anomenen abusivament llengua catalana [En l’Arxiu tot és escrit en català, per exemple els documents relacionats amb Colom i els seus viatges a Amèrica, o les Actes de les Corts catalanes i aragoneses des del 1200 fin el 1714]. Des d’aquesta perspectiva, la llengua natural d’Espanya no pot ser cap més que la castellana —ja des dels orígens— que per això rep el sobrenom d’espanyola. I ja des dels orígens la catalanitat no ha estat més que una manifestació marginal, rural, anecdòtica. Una anormalitat, una curiositat com ara Floquet de Neu. Una peculiaritat lingüística que els nacionalistes catalans fan servir només per fastiguejar la resta d’espanyols i fer-se els especials, els superiors, per reclamar tota mena de privilegis. I ja sabem que la igualtat és un valor fonamental a l’Estat Espanyol, a això que anomenem Espanya.

         Un segon nivell de l’Operació Catalunya en l’àmbit cultural, una mica més elaborat, és el que constitueixen algunes intervencions disfressades d’amistat, com la que va protagonitzar fa poques setmanes Sergio Vila-Sanjuán al setmanari Cultura|s de La Vanguardia sota el títol Català-castellà, diàleg discontinu. Com conviuen les dues literatures de Barcelona? El periodista i escriptor hi defensa que “les dues cultures en formen una de sola” com si el reiteratiu recurs a la unitat no fos l’argument màxim de l’espanyolisme franquista. El suplement és, en si, un magnífic exemple del negacionisme de la història i de la cultura de Catalunya, sense cap esment a la tradicional persecució del català. Servint-se, en contrast, d’un personatge gens representatiu de la Barcelona de la seva època, Joan Boscà, poeta del segle XVI.

No, el bilingüisme català-castellà no va ser general entre les persones cultivades fins al segle XIX i fins, aproximadament, 1939 no van desaparèixer la majoria dels parlants monolingües en llengua catalana.

Contra les més que interessades falsificacions de la història lingüística de Barcelona i de Catalunya cal recordar el cas de Pablo Ruiz Picasso, esdevingut catalanoparlant a quinze anys, en 1896, en una Barcelona on era imprescindible saber català com a llengua viva i universal de relació [Aquí cal preguntar-se per què Picasso va venir a Barcelona, gresol de cultura i modernitat en aquella època, i no a Madrid!]. L’espanyolisme cultural no era als carrers, en tot cas era i es promovia precisament a despatxos com els de La Vanguardia del desastre de 1898. Quan avui aquest rotatiu presumeix d’haver estat “al llarg dels seus 136 anys d’existència, un fòrum de trobada” d’escriptors en català i castellà, l’autoelogi no només esdevé inapropiat, es converteix en una autoacusació.

¿Un diari escrit exclusivament en castellà fins fa quatre dies pot ser un model de “fòrum de trobada”?

El bilingüisme català-castellà no va ser general entre les persones cultivades fins al segle XIX i fins, aproximadament, 1939 no van desaparèixer la majoria dels parlants monolingües en llengua catalana

         Per últim, ahir, Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura Espanyola i obedient funcionari de l’Estat Espanyol, al suplement Quadern del diari El País, se serveix per la seva banda d’una petita discussió erudita per manipular la història de Catalunya. És un detall molt i molt petit però, com veurem, també una gran mentida en favor de l’Operació Catalunya. No el comet pas per error o inadvertència sinó per afavorir la falsificació del nostre passat.

A propòsit de la publicació, fa pocs mesos, del volum col·lectiu coordinat pel professor Xavier Pla Proust a Catalunya. Lectors, crítics, traductors i detractors de la ‘Recherche’, el professor Gràcia nega que la majoria dels primers lectors de Marcel Proust ho fessin en francès, com diu el llibre. Per força ho havien d’haver fet en castellà, servint-se de la traducció espanyola de Pedro Salinas, perquè la cultura catalana de principis del segle XX era, havia de ser, és necessari que fos, cal que sigui una cultura subordinada a la castellana.

Només a través del castellà els catalans s’adreçaven al món i només a través del castellà el món es feia comprensible per als catalans. 

Llàstima que tots els fets objectius contradiguin Jordi Gràcia, avui també, pel que es veu, agent cultural. 

La cultura francesa va ser fins fa trenta anys una cultura viva i operativa a Catalunya, una alternativa real a la cultura espanyola i l’autèntic camí de modernització cultural dels nostres escriptors.

El francès va ser tan important que fins a 1936 tenim en català traduccions de literatures procedents de tot el món, excepte, en gran part, la literatura francesa. Perquè hi havia molts lectors que llegien, a Catalunya, directament en francès. Els llibreters de vell ho saben prou.

Josep Pla, per posar un exemple, va llegir Proust en francès i no es té constància ni d’un sol llibre seu, de Proust, en castellà. De fet, alguns grans autors, com Joyce, Pla els va conèixer també a través de les traduccions franceses. Eugeni d’Ors es feia un fart de fer gal·licismes a les seves gloses comptant amb el coneixement de la llengua francesa dels seus lectors. El francès va ser la llengua de cultura principal de la majoria de les grans personalitats de la literatura catalana del segle XX com Mercè Rodoreda, Joan Sales, Llorenç Villalonga, Gaziel, Bofill i Mates, Maurici Serrahima, Alexandre Plana, Ramon Esquerra, fins i tot d’un escriptor mig en francès com Salvador Dalí. La llista continua.

Només des de la manipulació intel·lectual, des de l’actitud perdonavides de la sinistra “conllevancia” dels orteguians com Jordi Gràcia, només des de l’operativitat política es pot entendre aquesta obsessió per escriure una història que mai no va existir.

         Joaquim Rubió i Ors ho va dir el 1841, quan encara no existia el nacionalisme polític però és evident que sí el catalanisme: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions [...] però sí a la literària...”

Des d’aleshores alguns lectors sabem que literatura i independència van de la mà. I que s’enxampa abans un mentider que a un coix, sigui dit amb la més sumptuosa, colossal, de les cordialitats.

Jordi Galves 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada