HISTÒRIA
El compromís de Casp: trama o nyap?
Marc Pons
Foto: Institució Alfons el Magnànim
Barcelona. Diumenge, 4 de juny de 2017
Foto: Institució Alfons el Magnànim
Barcelona. Diumenge, 4 de juny de 2017
Al juny, la falç al puny, resa el proverbi
català. Segar en l'imaginari pagès –que vol dir tradicional i popular–
significava alguna cosa més que lliurar-se a collir el fruit de la terra. La
sega significava una alteració radical del paisatge. Els grocs intensos
que cobrien els camps es transformaven en ocres inquietants que suggerien un
final de cicle. Juny, en la història de Catalunya, ha estat en diverses
ocasions el mes que ha marcat el final d'un cicle. El juny de 1410 va
començar un canvi de cicle que es completaria, curiosament, el mateix
mes del 1412. El canvi de cicle més decisiu de la història medieval catalana,
tan mal tancat que repercutiria durant segles. El Compromís de Casp,
el punt que marca la fi de la dinastia Barcelona-Aragó, va marcar
l'inici de la decadència del Principat –amb el concurs de tots els elements
possibles–: guerres civils, bandolerisme –que és l'adaptació catalana del
fenomen de la màfia– i, en conseqüència, pèrdua de la gravitació política
i econòmica.
La pesta negra:
l'anunci del final
Europa ranquejava pels efectes de la pesta
negra. La brutalitat d'aquella pandèmia i dels posteriors rebrots –a Catalunya
va matar un terç de la població– encara sorprèn els historiadors actuals. La
pesta negra, però, era alguna cosa més que la suma d'un virus desconegut per
les defenses immunològiques dels europeus de l'època i unes condicions péssimes
d'higiene i de salubritat generals. Era la conseqüència d'allò que els historiadors
anomenen un “efecte Malthus”: un creixement poblacional disparat que no havia
estat acompanyat pel creixement de recursos. Primer resultat: episodis cíclics
de fam generalitzada i aparició de grans bosses de severa pobresa. Segon
resultat: una crisi sistèmica, que vol dir que el model polític i econòmic
feudal –que havia regit Europa durant segles– anunciava el final dels seus
dies. Les revoltes desesperades de les classes humils i les repressions brutals
de les classes dirigents van convertir Europa en un camp devastat.
Els
Barcelona-Aragó: ¿una nosa?
Aquest dibuix general és imprescindible per
entendre com es va gestar Casp, que vol dir el canvi de la dinastia governant.
Els límits polítics que separaven el Principat de la resta de països de la
Corona d'Aragó era, també, la frontera entre dos models polítics i econòmics:
l'Europa feudal –sotmesa a una forta crisi– i la Hispània senyorial –que
resistia millor l'ensorrament del món medieval–. Els Barcelona-Aragó eren la
representació d'una tradició que es demostrava absolutament inútil per fer
front a la crisi. Ho era també Jaume d'Urgell, cosí de Martí l'Humà, últim
sobirà del casal de Barcelona i un dels candidats a ocupar el tron. I fins i
tot ho era Frederic de Luna, el fill natural de Martí el Jove i la seva amant
–la siciliana Tàrsia Rizzardi– que havia estat legitimat pel seu pare i pel seu
avi –que vol dir elevat a la categoria d'hereu al tron– amb el propòsit de
convertir-lo en rei. El cas Frederic és la part més oculta i truculenta de la trama
de Casp.
El nyap de Casp
Juny de 1410. Mor Marti l´Humà, que seria
–tot i que ell no ho sabia– l'últim monarca de la dinastia Barcelona-Aragó i,
misteriosament, s'esfumen els drets que legitimaven Frederic. El Papa
Luna, llavors anti-papa defenestrat, familiar de la reina Maria de Luna –la
difunta esposa de Martí l'Huma i àvia de Frederic– que havia treballat
intensament en la legitimació del seu parent al costat del comte-rei, altera la
seva posició i envia l'hereu a la paperera de la història. Poc després
promouria l'assemblea compromissària de Casp –una rèplica secular dels
conclaves cardenalicis–. Tres compromissaris per a cada entitat política
–Catalunya, Aragó i València– cridats a escollir entre quatre candidats
emparentats amb el comte-rei difunt per decidir el nou ocupant del tron de
Barcelona. Amb l'absència sorprenent i inexplicable de Sicília i de Sardenya.
Les dues cinquenes parts de l'edifici polític catalano-aragonès i molt
probablement els feus de la causa de Frederic.
Jaume d'Urgell, Pere de Portugal,
Ferran de Trastàmara i Lluís d'Anjou
El candidat
Trastàmara
Les transicions polítiques no es van inventar
en el post-franquisme contemporani. Ferran de Trastàmara era vist per una part
de les classes governants com el candidat idoni per conduir una transició. A
més Ferran partia amb cert avantatge. El seu matrimoni amb Elionor
d'Alburquerque –àlies la Ricahembra de Castilla i no precisament pel seu físic–
va representar allò que en castellà en diuen un braguetazo en toda regla. La societat matrimonial
Trastàmara-Alburquerque el va convertir en l'home més ric de Castella. Més que
el rei, que a Castella era dir-ho tot. Ferran i Elionor, sense voler-ho,
inoculaven el virus del feudalisme a Castella; aquell que trinxa la piràmide
jeràrquica. Comtes, ducs, o arxiducs, podien ser –i eren– personatges més
rics –i per tant més poderosos– que els reis, convertits en simples
coordinadors del règim. Allò que costa tant d'entendre en certs sectors d'Aragó
quan ens referim als comtes-reis del casal de Barcelona-Aragó.
... i que sembli un
accident
A tot això cal afegir que Ferran de
Trastàmara comptava amb el suport polític i militar de certes oligarquies
castellanes. La seva posició com a regent de Castella, que vol dir com a
governant efectiu durant la minoria d'edat del rei, li va reportar
interessadíssimes i poderoses adhesions. Ferran, o la societat
Trastàmara-Alburquerque, va presentar la seva candidatura a rei de la Corona
d'Aragó com la garantia de recuperació de la plenitud perduda –la de les
classes dirigents– i la va publicitar amb una
campanya d'amenaces i d'extorsions –dirigida als partidaris dels seus rivals–
que podria haver estat font d'inspiració de Capone, de Lucchiano, de Riina o de
Provenzano. Amb l'ajut inestimable
dels seus partidaris; que contràriament al que defensava la historiografia
romàntica catalana, eren ben nombrosos entre certes classes dirigents del Principat.
La campanya Trastàmara-Alburquerque posa en relleu que la màfia no
té un origen exclusivament popular.
El candidat Urgell
En canvi Jaume d'Urgell era l'antítesi del castellà. Només
tenien en comú la força patrimonial. Jaume era l'home més ric del
Principat i es disputava el lideratge del “rànquing Forbes” de la Corona
d'Aragó amb les ràncies nissagues de cultura feudal i de tradició ancestral:
els escanya-pagesos que havien farcit de glòria militar els annals de la
història catalano-aragonesa. Però Jaume no era un home del seu temps. Vivia ancorat en una ideologia
tronada que tocava a la fi. I ho feia amb la convicció de qui es pensa que ha
estat tocat per la divinitat. Amb tots aquests elements s'entén que els enemics
se li reproduïssin com els conills. La causa jaumina xocava frontalment amb la
pagesia de remença en estat de revolta larvada –sotmesa a unes brutals condicions
socials, jurídiques i econòmiques que ratllaven l'esclavitud–. I col·lidia amb
les classes mercantils de Barcelona i de València, xocades per una crisi que
reclamava respostes atrevides i innovadores.
La tragicomèdia de
Casp
Les candidatures de Lluís d'Anjou i de Pere
de Portugal són un cas a banda. Mai van representar opcions clares. Anjou es va
retirar per sumar-se a la candidatura Trastàmara i apunta una pinça
Castella-França per devorar la Corona d'Aragó. Només apunta, perquè un
simple cop d'ull a la realitat coetània de París i de Toledo revela que
aquestes aliances no tenien un caràcter nacional. Eren aliances entre grups de
poder que es disputaven les diferents parcel·les patrimonials en
què estava dividida l'Europa medieval. Anjou va buscar el recer de les
faldilles de la “Ricahembra” mentre que el de Portugal es va quedar als llimbs.
El que va passar a Casp és la darrera fuetada medieval. Un repartiment del
pastís europeu sobre la taula de les famílies més poderoses del quadrant
sud-oest del continent; que va tenir com a directa conseqüència un desplaçament
dels centres de poder. Allò de les “transicions modèliques”: impulsar
canvis perquè no canviï res.
Marc
Pons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada