dissabte, 10 de juny de 2017

04/06/2017. Història. Marc Pons. El compromís de Casp: trama o nyap?El Compromís de Casp, el punt que marca la fi de la dinastia Barcelona-Aragó, va marcar l'inici de la decadència del Principat –amb el concurs de tots els elements possibles–: guerres civils, bandolerisme –que és l'adaptació catalana del fenomen de la màfia– i, en conseqüència, pèrdua de la gravitació política i econòmica. La pesta negra: l'anunci del final. Els Barcelona-Aragó: ¿una nosa? El nyap de Casp. El candidat Trastàmara. ... i que sembli un accident. El candidat Urgell. La tragicomèdia de Casp.

HISTÒRIA

El compromís de Casp: trama o nyap?

Marc Pons
Foto: Institució Alfons el Magnànim
Barcelona. Diumenge, 4 de juny de 2017


Al juny, la falç al puny, resa el proverbi català. Segar en l'imaginari pagès –que vol dir tradicional i popular– significava alguna cosa més que lliurar-se a collir el fruit de la terra. La sega significava una alteració radical del paisatge. Els grocs intensos que cobrien els camps es transformaven en ocres inquietants que suggerien un final de cicle. Juny, en la història de Catalunya, ha estat en diverses ocasions el mes que ha marcat el final d'un cicle. El juny de 1410 va començar un canvi de cicle que es completaria, curiosament, el mateix mes del 1412. El canvi de cicle més decisiu de la història medieval catalana, tan mal tancat que repercutiria durant segles. El Compromís de Casp, el punt que marca la fi de la dinastia Barcelona-Aragó, va marcar l'inici de la decadència del Principat –amb el concurs de tots els elements possibles–: guerres civils, bandolerisme –que és l'adaptació catalana del fenomen de la màfia– i, en conseqüència, pèrdua de la gravitació política i econòmica.

La pesta negra: l'anunci del final
Europa ranquejava pels efectes de la pesta negra. La brutalitat d'aquella pandèmia i dels posteriors rebrots –a Catalunya va matar un terç de la població– encara sorprèn els historiadors actuals. La pesta negra, però, era alguna cosa més que la suma d'un virus desconegut per les defenses immunològiques dels europeus de l'època i unes condicions péssimes d'higiene i de salubritat generals. Era la conseqüència d'allò que els historiadors anomenen un “efecte Malthus”: un creixement poblacional disparat que no havia estat acompanyat pel creixement de recursos. Primer resultat: episodis cíclics de fam generalitzada i aparició de grans bosses de severa pobresa. Segon resultat: una crisi sistèmica, que vol dir que el model polític i econòmic feudal –que havia regit Europa durant segles– anunciava el final dels seus dies. Les revoltes desesperades de les classes humils i les repressions brutals de les classes dirigents van convertir Europa en un camp devastat.

Els Barcelona-Aragó: ¿una nosa?
Aquest dibuix general és imprescindible per entendre com es va gestar Casp, que vol dir el canvi de la dinastia governant. Els límits polítics que separaven el Principat de la resta de països de la Corona d'Aragó era, també, la frontera entre dos models polítics i econòmics: l'Europa feudal –sotmesa a una forta crisi– i la Hispània senyorial –que resistia millor l'ensorrament del món medieval–. Els Barcelona-Aragó eren la representació d'una tradició que es demostrava absolutament inútil per fer front a la crisi. Ho era també Jaume d'Urgell, cosí de Martí l'Humà, últim sobirà del casal de Barcelona i un dels candidats a ocupar el tron. I fins i tot ho era Frederic de Luna, el fill natural de Martí el Jove i la seva amant –la siciliana Tàrsia Rizzardi– que havia estat legitimat pel seu pare i pel seu avi –que vol dir elevat a la categoria d'hereu al tron– amb el propòsit de convertir-lo en rei. El cas Frederic és la part més oculta i truculenta de la trama de Casp.

El nyap de Casp
Juny de 1410. Mor Marti l´Humà, que seria –tot i que ell no ho sabia– l'últim monarca de la dinastia Barcelona-Aragó i, misteriosament, s'esfumen els drets que legitimaven Frederic. El Papa Luna, llavors anti-papa defenestrat, familiar de la reina Maria de Luna –la difunta esposa de Martí l'Huma i àvia de Frederic– que havia treballat intensament en la legitimació del seu parent al costat del comte-rei, altera la seva posició i envia l'hereu a la paperera de la història. Poc després promouria l'assemblea compromissària de Casp –una rèplica secular dels conclaves cardenalicis–. Tres compromissaris per a cada entitat política –Catalunya, Aragó i València– cridats a escollir entre quatre candidats emparentats amb el comte-rei difunt per decidir el nou ocupant del tron de Barcelona. Amb l'absència sorprenent i inexplicable de Sicília i de Sardenya. Les dues cinquenes parts de l'edifici polític catalano-aragonès i molt probablement els feus de la causa de Frederic. 

Jaume d'Urgell, Pere de Portugal, Ferran de Trastàmara i Lluís d'Anjou

El candidat Trastàmara
Les transicions polítiques no es van inventar en el post-franquisme contemporani. Ferran de Trastàmara era vist per una part de les classes governants com el candidat idoni per conduir una transició. A més Ferran partia amb cert avantatge. El seu matrimoni amb Elionor d'Alburquerque –àlies la Ricahembra de Castilla i no precisament pel seu físic– va representar allò que en castellà en diuen un braguetazo en toda regla. La societat matrimonial Trastàmara-Alburquerque el va convertir en l'home més ric de Castella. Més que el rei, que a Castella era dir-ho tot. Ferran i Elionor, sense voler-ho, inoculaven el virus del feudalisme a Castella; aquell que trinxa la piràmide jeràrquica. Comtes, ducs, o arxiducs, podien ser –i eren– personatges més rics –i per tant més poderosos– que els reis, convertits en simples coordinadors del règim. Allò que costa tant d'entendre en certs sectors d'Aragó quan ens referim als comtes-reis del casal de Barcelona-Aragó.

... i que sembli un accident
A tot això cal afegir que Ferran de Trastàmara comptava amb el suport polític i militar de certes oligarquies castellanes. La seva posició com a regent de Castella, que vol dir com a governant efectiu durant la minoria d'edat del rei, li va reportar interessadíssimes i poderoses adhesions. Ferran, o la societat Trastàmara-Alburquerque, va presentar la seva candidatura a rei de la Corona d'Aragó com la garantia de recuperació de la plenitud perduda –la de les classes dirigents– i la va publicitar amb una campanya d'amenaces i d'extorsions –dirigida als partidaris dels seus rivals– que podria haver estat font d'inspiració de Capone, de Lucchiano, de Riina o de Provenzano. Amb l'ajut inestimable dels seus partidaris; que contràriament al que defensava la historiografia romàntica catalana, eren ben nombrosos entre certes classes dirigents del Principat. La campanya Trastàmara-Alburquerque posa en relleu que la màfia no té un origen exclusivament popular.

El candidat Urgell
En canvi Jaume d'Urgell era l'antítesi del castellà. Només tenien en comú la força patrimonial. Jaume era l'home més ric del Principat i es disputava el lideratge del “rànquing Forbes” de la Corona d'Aragó amb les ràncies nissagues de cultura feudal i de tradició ancestral: els escanya-pagesos que havien farcit de glòria militar els annals de la història catalano-aragonesa. Però Jaume no era un home del seu temps. Vivia ancorat en una ideologia tronada que tocava a la fi. I ho feia amb la convicció de qui es pensa que ha estat tocat per la divinitat. Amb tots aquests elements s'entén que els enemics se li reproduïssin com els conills. La causa jaumina xocava frontalment amb la pagesia de remença en estat de revolta larvada –sotmesa a unes brutals condicions socials, jurídiques i econòmiques que ratllaven l'esclavitud–. I col·lidia amb les classes mercantils de Barcelona i de València, xocades per una crisi que reclamava respostes atrevides i innovadores.

La tragicomèdia de Casp
Les candidatures de Lluís d'Anjou i de Pere de Portugal són un cas a banda. Mai van representar opcions clares. Anjou es va retirar per sumar-se a la candidatura Trastàmara i apunta una pinça Castella-França per devorar la Corona d'Aragó. Només apunta, perquè un simple cop d'ull a la realitat coetània de París i de Toledo revela que aquestes aliances no tenien un caràcter nacional. Eren aliances entre grups de poder que es disputaven les diferents parcel·les patrimonials en què estava dividida l'Europa medieval. Anjou va buscar el recer de les faldilles de la “Ricahembra” mentre que el de Portugal es va quedar als llimbs. El que va passar a Casp és la darrera fuetada medieval. Un repartiment del pastís europeu sobre la taula de les famílies més poderoses del quadrant sud-oest del continent; que va tenir com a directa conseqüència un desplaçament dels centres de poder.  Allò de les “transicions modèliques”: impulsar canvis perquè no canviï res.
Marc Pons

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada