dissabte, 17 de juny de 2017

15/06/2017. Marc Gafarot. Les eleccions del 77 i avui. «Hom no pot deixar de pensar que l’ensarronada en el moment del canvi al nou règim, va ser de dimensions piramidals». I aquí no cal dir que la dreta dita democràtica amb la camisa blava encara a mig treure i mai del tot desada i l’esquerra revolucionària en mots i reaccionària en fets, representada per socialistes i comunistes, feren de la nova època democràtica el seu agost permanent, el seu circ mediàtic útil per mantenir la farsa i això sí, combregant sempre amb els designis del dictador encara calent en el nínxol, de mantenir, al preu que calgués “la España unida”.

Benvolguts,

En Marc Gafarot ens explica el que nosaltres quotidianament expliquem. La Transacció (que no transició) fou una monumental aixecada de camisa. Les eleccions del 77 explicades per a innocents que no ens havíem adonat de res, i només a partir del 2010 hem canviat...

Uns tasts:
·         «Hom no pot deixar de pensar que l’ensarronada en el moment del canvi al nou règim, va ser de dimensions piramidals»
·         I aquí no cal dir que la dreta dita democràtica amb la camisa blava encara a mig treure i mai del tot desada i l’esquerra “revolucionària en mots” i “reaccionària en fets”, representada per socialistes i comunistes, feren de la nova època democràtica el seu agost permanent, el seu circ mediàtic útil per mantenir la farsa i això sí, combregant sempre amb els designis del dictador encara calent en el nínxol, de mantenir, al preu que calgués “la España unida”.

·         Els catalans amb la nova Espanya democràtica hem sortit malparats com a demòcrates i com a catalans, d’igual manera passà amb la Guerra Civil, ara però sortosament sense sang i amb unes institucions que naixent coixes, i amb el propòsit centralista d’anorrear nacionalment Catalunya, canviar per no canviar res de fons, provocaren inesperadament una part important del sidral que avui tenim muntat i que palesa que mentre hi hagi un català viu en aquesta terra la qüestió de la llibertat catalana sempre acaba tornant.

·         Recordem que en aquelles eleccions Esquerra Republicana no es presentà amb les seves sigles car no li fou permès i hagué de servir-se d’una mena de subterfugi legal per fer-ho. En canvi el Partit Comunista, criminal, estalinista i sediciós durant la Guerra però en definitiva espanyol, es pogué presentar com la resta.

·         Pensem-hi, una ERC democràtica, pacífica però republicana i catalana tingué per resposta un "no" concís i rotund.

·         El paper d’estrassa de socialistes i comunistes durant tot el debat constitucional, aliant-se amb els antics amics de la dictadura per reforçar els poders de l’Estat i  ja no diem per no reconèixer el dret a l’autodeterminació els ha acompanyat fins el moment present.

·         Altres episodis com la defensa de la LOAPA per part del PSC liderat per Ernest Lluch al Congrés així ho palesen o la destrucció d’un projecte catalanista i d’esquerres a València també. L’esquerra sucursalista, socialistes i comunistes, basant-se en un suposat vincle entre burgesia i catalanisme donaren l’esquena a una part significativa de les reivindicacions nacionals, com el dret a l’autodeterminació, i restaren fidels [???] a compromisos importants, però menors políticament com la cultura i la llengua. En aquestes renúncies un pare constitucional com el llavors comunista i després socialista Solé Tura també hi tingué molt a veure.

·         Té nassos que els socialistes catalans abjuressin de quelcom per mor d’una vinculació burgesa, tenint present que la majoria de dirigents socialistes,  i alguns de comunistes, eren per virtut d’herència, hàbits, drets i costums més burgesos que molts dels nacionalistes catalans.

·         La política és, a voltes contradictòria, tant com alguns dirigents empresarials, i no només ho dic per Foment del Treball, que disposant de la majoria de les accions s’estimen més que uns altres, els minoritaris, els manin. Això és un bon símil per Catalunya, tenint la majoria accionarial ens cal esperar al veto del minoritari que ve de Madrid.

·         El referèndum és l’instrument per canviar això, i a partir d’aquí tantes coses que no ens agraden.

Vegem l’article:

OPINIÓ

Les eleccions del 77 i avui

 «Hom no pot deixar de pensar que l’ensarronada en el moment del canvi al nou règim, va ser de dimensions piramidals»

Marc Gafarot | 15/06/2017 a les 22:00h

Per recurrent i insolvent és realment trista la complaença i condescendència amb la que tracten els mitjans espanyols, i alguns de catalans també, la sempre injustament condecorada Transició espanyola. I és que llegint articles en diaris, veient alguns dels programes i els seus llagoters opinadors versant sobre el tema i ja no diem escoltant bona part de la classe política, hom no pot deixar de pensar que l’ensarronada en el moment del canvi al nou règim, va ser de dimensions piramidals, atès que la cosa no només fou un frau a la política, també tingué unes derivades econòmiques gens menyspreables. I aquí no cal dir que la dreta dita democràtica amb la camisa blava encara a mig treure i mai del tot desada i l’esquerra revolucionària en mots i reaccionària en fets, representada per socialistes i comunistes, feren de la nova època democràtica el seu agost permanent, el seu circ mediàtic útil per mantenir la farsa i això sí, combregant sempre amb els designis del dictador encara calent en el nínxol, de mantenir, al preu que calgués “la España unida”.

No és pas que tot el que allí passà fos mal fet, ni molt menys des d’una perspectiva espanyola, però quan hom té la característica de ser català la cosa sempre s’acaba complicant una mica més i els matisos es fan més necessaris. Els catalans amb la nova Espanya democràtica hem sortit malparats com a demòcrates i com a catalans, d’igual manera passà amb la Guerra Civil, ara però sortosament sense sang i amb unes institucions que naixent coixes, i amb el propòsit centralista d’anorrear nacionalment Catalunya, canviar per no canviar res de fons, provocaren inesperadament una part important del sidral que avui tenim muntat
i que palesa que mentre hi hagi un català viu en aquesta terra la qüestió de la llibertat catalana sempre acaba tornant.



Pensem-hi, una ERC democràtica, pacífica però republicana i catalana tingué per resposta un "no" concís i rotund.

Dues clares i diferents vares de mesurar les coses, un avís que els navegants de llavors l’haurien d’haver entès, i, per postres, un dirigent com Carrillo convertit en més monàrquic que tota la dreta espanyola junta.

Ja no calia saquejar les arques soviètiques o delatar antics camarades de partit o assassinar dissidents per mantenir el lideratge incòlume, a partir de llavors n’hi havia prou de somriure i abraçar a tot allò que deia el nou rei en aquella “nova Espanya” que "volvia a amanecer!".

El paper d’estrassa de socialistes i comunistes durant tot el debat constitucional, aliant-se amb els antics amics de la dictadura per reforçar els poders de l’Estat i  ja no diem per no reconèixer el dret a l’autodeterminació els ha acompanyat fins el moment present.

Altres episodis com la defensa de la LOAPA per part del PSC liderat per Ernest Lluch al Congrés així ho palesen o la destrucció d’un projecte catalanista i d’esquerres a València també. L’esquerra sucursalista, socialistes i comunistes, basant-se en un suposat vincle entre burgesia i catalanisme donaren l’esquena a una part significativa de les reivindicacions nacionals, com el dret a l’autodeterminació, i restaren fidels [???] a compromisos importants, però menors políticament com la cultura i la llengua. En aquestes renúncies un pare constitucional com el llavors comunista i després socialista Solé Tura també hi tingué molt a veure.

Té nassos que els socialistes catalans abjuressin de quelcom per mor d’una vinculació burgesa, tenint present que la majoria de dirigents socialistes,  i alguns de comunistes, eren per virtut d’herència, hàbits, drets i costums més burgesos que molts dels nacionalistes catalans.

La política és, a voltes contradictòria, tant com alguns dirigents empresarials, i no només ho dic per Foment del Treball, que disposant de la majoria de les accions s’estimen més que uns altres, els minoritaris, els manin. Això és un bon símil per Catalunya, tenint la majoria accionarial ens cal esperar al veto del minoritari que ve de Madrid.
El referèndum és l’instrument per canviar això, i a partir d’aquí tantes coses que no ens agraden.

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada